El teu sistema de creences i els teus pensaments et van construïnt
Category Archives: Sin categoría
En el principi de tot
A les beceroles fou Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit. Després fou Leonardo Boff, amb l’ètica de l’humà, alertant que a l’home postmodern li havia entrat «complex de Déu» –individualisme possessiu, egoisme narcisista, hedonisme insolidari. De seguida vam conèixer passat i present de la digníssima –i passoliniana– parròquia de Sant Carles Borromeu a l’Entrevías de Madrid i l’altra historia del cristianisme de base. Aleshores, tot just érem insubmisos i ateus al servei militar i potser massa descreguts, però ja s’escolava la memòria dels assassinats impunes d’Òscar Romero i d’lgnacio Ellacuría, que ens feien emmudir, ens desvetllaven de l’horror i ens apropaven a altres llocs ignots però habitables.
Després, enmig de les intempèries, vam topar amb la ma estesa –sempre oberta– de l’ACAT –l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura– i ja sabíem de Jon Sobrino i dels peus descalços d’en Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Referents vigents, referències ineludibles, puntals en terra ferma. I de sobte també va arribar el papa Francesc –que Déu n’hi do com es fa escoltar– i les seves encícliques. I alternatives i reflexions crítiques davant d’un capitalisme voraç al qual, en l’actual inhumanitat del moment i pendents encara de foragitar els mercaders del temple, ens podríem oposar amb una senzilla i antiga tríada, que esdevé proclama i programa: no robaràs, no mentiràs, no mataràs.
Just i necessari reconèixer, amb agraïment i gratitud, el que hem aprés d’ells i tot el que ens han aportat. Aquell contacte amb «aquells de l’alliberament» ens va desmuntar prejudicis i va desterrar tòpics, va teixir indestructibles vincles còmplices i ens va fer comprendre l’antropologia del fet religiós. Chesterton ho va acabar d’adobar amb el seu catolicisme irreverent i encomanadís i en va quedar una lliçó ben apresa: només hi ha laïcisme allà on no hi ha cap persecució. Per a molts no creients, doncs, la teologia de l’alliberament ha estat autèntica escola emancipatòria, un mirall real de l’ètica del compromís i una praxi humana per a la transformació. Ens ha fet pensar més, ens ha incitat a anar sempre més enllà i a construir comunitat en llibertat i amb justícia. Avui, com ahir, ens esperonen encara a provar de fer-ho millor cada dia, a no oblidar-nos de res ni de ningú i a no deixar mai de lluitar. Avui, paradoxalment, molts no creients seguim creient en ells –en tants noms revisitats i concrets– perquè ens fan continuar creient en la condició humana. I si és cert que sovint debatem sobre el paradís del cel, el més important és que caminem junts i ens impliquem plegats contra els inferns de la terra. Llaurant l’esperança: perquè és tard però és tot el temps que tenim a ma per fer futur.
https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/cristianisme-justicia/en-principi-tot-215041
Barcelona obre un telèfon per prevenir el suïcidi
El suïcidi és la primera causa de mort a la capital catalana per a homes d’entre 15 i 44 anys i la segona entre les dones de la mateixa edat, i es calcula que cada any unes 2.000 persones intenten suïcidar-se a Barcelona.
El 900.92.55.55 serà operatiu les 24 hores del dia. És una línia vinculada al Telèfon de l’Esperança que també ajudarà l’entorn més proper de la persona afectada.
https://cat.elpais.com/cat/2020/08/06/catalunya/1596731889_286671.html
Altres enllaços relacionats
Barcelona crea un telèfon 24 hores per prevenir el suïcidi i obre un nou servei de suport per acompanyar l’entorn més proper
Ser un mateix, ser individu, requereix valor
… l’espontaneïtat emocional és terrible, perquè si el que experimento és alegria, fantàstic, …
… però si és odi i el desencadeno…, així estan les xarxes, convertides en una claveguera d’emocions tòxiques.
Papallona del boix: la plaga que està exterminant les boixedes
Identificats una trentena de possibles símptomes de covid-19 persistent
Com s’ha arribat a l’enfrontament públic entre Torra i Omella?
Els Borbons i Poblet
Era a començament de la dècada del 1990, quan jo exercia, des de feia anys, de xofer de l’abat de Poblet Maur Esteve, els caps de setmana i eventualment en altres períodes. Vaig rebre una trucada de l’abat Maur i em digué si podia portar-lo aquell mateix dissabte en un viatge que havia de fer cap al nord. Li vaig respondre que no tingués quimera, que així seria. Tanmateix, no em va voler concretar on aniríem.
A les set del matí, després de matines, era a la porta reial del monestir de Santa Maria de Poblet per recollir el pare abat. Entràrem a l’autopista a l’Albi en direcció a Saragossa. L’abat tingué una actitud silenciosa i de pregària tot el viatge. Quan arribàrem a Saragossa, vaig tornar a preguntar-li on aniríem, i l’abat em respongué senzillament que continués fins a Pamplona, i jo vaig contestar: ‘Fins a Iruña.’
Seguidament, em digué que em dirigís a la Clínica de la Ciutat de Pamplona. Jo sabia que Joan de Borbó hi estava ingressat per un càncer de laringe. Llavors vaig dir a l’abat: ‘Ja m’ho podríeu haver dit a la primera telefonada, que vindríem aquí! Vós sabeu que, encara que sóc republicà, estic encantat de servir-vos de xofer i mai hagués gosat desatendre-us.’ En arribar a la clínica navarresa em digué, sense deixar-me baixar del cotxe per treure-li la maleta del seient de darrere, que a les quatre de la tarda fos al mateix lloc i que anés a dinar per la plaça del Castillo.
Mitja hora abans de l’hora que m’havia indicat, ja era al lloc i, puntualment, aparegué l’abat Maur acompanyat d’un senyor amb batí, amb un mocador al coll que vaig identificar pel retrovisor del cotxe.
Començàrem el viatge de retorn amb un silenci absolut i, prop de Saragossa, tímidament, vaig preguntar al pare abat el motiu d’aquell silenci, i ell em respongué: ‘Joan de Borbó m’ha comunicat que té molta por de ser enterrat al monestir de Poblet, en terra catalana, perquè creu que Catalunya deixarà de ser Espanya. I ell no vol ser enterrat en terra no espanyola per si li profanen la tomba. Ha parlat amb el seu fill, Juan Carlos I, i trencant la tradició, perquè ell no ha regnat mai, li permetrà de ser enterrat al monestir de l’Escorial.’
En una capella del creuer de l’església de Poblet, feia anys que hi havia dues tombes cobertes per una catifa, i la rumorologia deia que eren per enterrar-hi Joan de Borbó i la seva esposa. Llavors, l’abat em va recriminar: ‘Deveu estar contents, els independentistes.’ ‘Si més no, segur que m’estalvio una detenció!’, li vaig contestar. Baixàrem fins al monestir i m’acomiadà amb un ras i curt ‘fins a una altra’.
Res greu, al cap de dues setmanes li vaig tornar a fer de xofer.
Josep Andreu, batlle de Montblanc.
https://www.vilaweb.cat/noticies/borbons-monestir-poblet-article-josep-andreu/
Carner i la llengua per ser
Dos discursos del poeta descriuen la il·lusió i la desesperança sobre la situació del català a l’exili
Ha començat l’Any Carner amb les constriccions lògiques del postconfinament i amb la polèmica coneguda de la visita llampec del poeta a Barcelona el 1970, quan encara era a l’exili i durant els últims mesos de la seva vida, no pas però amb totes les facultats mentals intactes; si hi hagués estat tot, potser no hauria vingut. El proppassat 4 de juny va fer cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel·les, data que ha servit de pretext per encetar el seu any, que preveu programar tot d’actes de reconeixement a la seva figura i la seva obra fins al juny de 2021.
No és aquest l’espai per fer la glossa del príncep dels poetes, ni per recordar el seu lloc en la literatura catalana del segle XX, poc podem afegir al que la crítica n’ha dit i en dirà. Però sí que convé esmentar el seu paper amb relació a la situació de la llengua i la consciència del moment decisiu en què es trobava. No en va, és un dels signants de les Normes ortogràfiques, promogudes el 1913, com tampoc va ser en va la complicitat amb Pompeu Fabra, quan aquest va decidir tirar pel dret i reformar les normes al pròleg del Diccionari ortogràfic de 1917 per establir l’ortografia que, llavors sí, seria definitiva. Sense Carner al darrere potser Fabra no s’hi hauria atrevit.
Més enllà, però, de coadjuvar en la promulgació de l’ortografia, Josep Carner destaca per dos discursos pronunciats en l’exili més immediat, tots dos com a president dels Jocs Florals: el primer de 1942, a Mèxic, i el segon de 1948, a París (més endavant n’hi ha un de tercer, també a París, amb motiu del centenari del certamen, el 1959). Són dos discursos pronunciats amb una diferència de temps molt curta, només sis anys, però són molt simptomàtics del moment, tant a Catalunya com en l’esfera internacional, i en bona mesura revelen la postura de la resistència lingüística en els moments més difícils.
https://cat.elpais.com/cat/2020/07/08/catalunya/1594198465_622011.html
gutta cavat lapidem 