https://www.elnacional.cat/ca/societat/cop-neixen-tortugues-babaua-barcelona_534534_102.html

Después de rodar en 2016 El caso Fritz Bauer, sobre el fiscal general del Land de Hesse que investigó el paradero de Adolf Eichmann e inició los procesos de Auschwitz, el director alemán Lars Kraume vuelve, con La revolución silenciosa, al cine político para narrar unos hechos acaecidos en 1956 cerca de Berlín, en la antigua República Democrática Alemana (RDA).

El 23 de octubre de 1956 se produce en Budapest una manifestación de estudiantes a favor de la libertad de expresión; reivindican elecciones libres, la salida de Hungría del Pacto de Varsovia y la retirada de las tropas soviéticas. Si bien el nuevo ministro-presidente Imre Nagy convoca el 1 de noviembre elecciones libres con varios partidos, tres días más tarde las tropas soviéticas reprimen las reformas con tanques: fallecieron 2.500 personas; unas 210.000 consiguieron ir al exilio.

En la RDA, como en todo el bloque soviético, este alzamiento popular fue calificado de “contrarrevolución”. Sin embargo —y aquí es donde comienza La revolución silenciosa—, para los estudiantes de último curso de bachillerato en Storkow, una pequeña ciudad próxima a Berlín, el alzamiento húngaro tuvo un efecto secundario de consideración. Al oír en la RIAS –la radio del sector norteamericano de Berlín Oeste– que entre los muertos se encontraba también su ídolo, el futbolista Ferenc Puskas (una falsa noticia: Puskas lograría huir de Hungría y se convertiría en uno de los pilares del Real Madrid de las cinco Copas de Europa), deciden protestar, el 29 de octubre, con un minuto de silencio en clase. El director de la escuela quita importancia al incidente, pero este llega a oídos del Partido, y el ministro de Educación toma cartas en el asunto: amenaza con expulsarles de la escuela e impedir que obtengan el título de bachillerato en toda la RDA.

Especial presión sufre Dietrich Garstka (que en la película se llama Kurt), quien a raíz de esos acontecimientos huyó a Alemania occidental y, en 2006, publicó las memorias sobre las que se basa el guion de La revolución silenciosa. Aunque se trata de un filme coral, por motivos dramatúrgicos se centra —además de en Kurt— en otros dos compañeros, Eric y Theo. Lars Kraume, según me relató en una entrevista mantenida con ocasión del estreno en Alemania, rueda “un drama clásico, con una estructura convencional en tres actos y un vocabulario fotográfico clásico, así como con música asimismo clásica, de orquesta. No se trataba de hacer ningún experimento fílmico”.

Aunque, dentro de la historia de la RDA, estos hechos tengan relativamente poca relevancia, evidencian un sistema inhumano. “La historia de la RDA está llena de momentos similares, en los que los individuos colisionan con el sistema”, dice Kraume. Y en relación con una escena de su filme, en la que el ministro grita a una estudiante por portar una cruz al cuello, explica el director: “Es un hecho histórico, sucedió realmente así”. Y añade: “Es curioso que, en esa ciudad de nueva planta, hubiera una sala de oración; no era propiamente una iglesia, pero sabían que la religión no se puede negar”.

https://www.aceprensa.com/resenas-cine-series/la-revolucion-silenciosa/

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200822/482929812581/el-amor-es-artesania-psicologica.html

Per Carme R. Roquet-Jalmar.

Catalana, independentista, universitària, esposa, mare i àvia recent estrenada. Opinions d’una dona corrent.

Benvolgut M.A.,  

D’acord, ningú no ha aconseguit convèncer-te, ni tan sols jo mateixa. No acabes de veure factible la idea d’una Catalunya com a nou estat d’Europa i et negues a rebre qualsevol informació que provingui d’una altra font que no sigui Intereconomía, A3 i les seves emissores de ràdio afins. Estàs en el teu dret. També t’haig de dir que avui els mitjans catalans ja no són catalans. Els podries veure i escoltar i gairebé no notaries la diferència amb els que tant t’agraden. Però d’això ja en parlarem en un altre moment, que “ara no toca”, com deia aquell.

A tu t’han robat el dret a opinar en un referèndum, però és evident que no t’importa, ja que el que vols és quedar-te igual i que res no canviï. Al cap i a la fi no vas anar a votar “el referèndum il·legal de l’1-O“, ni tan sols no vas venir a portar-me un paraigua sabent que m’estava quedant glaçada després de tantes hores sota el plugim defensant les urnes. “Qui et mana ficar-te en aquests embolics?”, Vas dir. … És veritat. Ho vaig fer perquè em va donar la gana. Sempre faig el que em dona la gana. I aquesta vegada vaig agafar un bon refredat patriòtic perquè em va donar la gana.

Però és que en aquest tema m’hi he ficat de cap perquè, al contrari que a tu, a mi no m’agrada aquesta Espanya.

De joveneta encara m’imaginava una Espanya diferent, una Espanya que fes autocrítica sobre el seu passat: sobre el seu colonialisme despietat, sobre el seu genocidi a Amèrica, sobre el seu cop d’estat franquista i la seva posterior dictadura i, sobretot, sobre el seu odi irracional vers el meu país: Catalunya.

Però és que tot continua igual. Les cunetes segueixen plenes d’espanyols i de catalans que van defensar un règim democràtic, i els meus líders continuen a la presó i a l’exili per haver complert amb el seu programa electoral, mentre que al Borbó de torn l’ajuden a fugir per tal que no s’enfronti a la justícia estrangera (perquè la forana mai l’inculparia de res). Ara hem pogut tornar a comprovar que ni la dreta ni l’esquerra, no només no ho condemnen, sinó que permeten que continuï existint un règim sustentat pel mateix esperit revengista, autoritari, prepotent i tancat a tota mena d’autocrítica. Perquè tots ells en formen part.

Tu mateix fas veure que mires a una altra banda però, quan es veuen segons quines imatges o se senten segons quins testimonis, se t’humitegen els ulls. I és que, en el teu fur intern, també a tu et fa mal l’ànima.

Jo, quan els independentistes érem quatre gats, encara em veia en una Espanya que, avançada ideològicament, qüestionés la seva transició feta sobre un pacte de silenci i no sobre la condemna als crims comesos.

Una Espanya enamorada de la seva diversitat cultural i lingüística. M’imaginava la possibilitat que, des de l’Estat central es potenciessin espais culturals com el català, el basc o el gallec, que des del Ministeri de Cultura es fomentés decididament la protecció de les llengües que no són el castellà, que no es generés cap polèmica artificial amb interessos electorals que posés en dubte una escola amb immersió lingüística, que en les televisions espanyoles es poguessin escoltar habitualment i amb naturalitat cançons amb lletres en català, en basc o en gallec, com es fa amb els músics anglosaxons.

M’imaginava una Espanya en la qual es pogués aplaudir una exhibició castellera a la plaça Major de Madrid.

Una Espanya republicana, en la qual s’hagués fet un referèndum per qüestionar una forma d’estat introduïda pel franquisme, mantinguda per via espermàtica i protegida per les elits.

Una Espanya en la qual el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial estiguessin realment separats, i no en una amalgama partidista, parcial i endogàmica.

Una Espanya solidària però justa en el seu finançament, sense desequilibris tan escandalosos en les inversions que són un escarni, i que hagués realitzat estratègies de futur per a oblidar-se de la cultura de la subvenció que ha fet acomodar-se a uns i sentir-nos utilitzats als altres.

Una Espanya racional que confiés en els seus recursos, però sense sobreexplotar-los.

Una Espanya que pensés en la mateixa mesura en els seus drets i en les seves obligacions, en la qual evadir impostos o fer carrera política per lucrar-se fos una excepció.

Una Espanya que hagués apostat per crear sinergies entre Barcelona i Madrid en comptes d’enfrontar-les a través del maleït pensament centralista i centralitzador, perquè creixessin alhora sense desconfiança, per aprofitar el millor de cadascuna, perquè les dues tinguessin un aeroport de connexió, una xarxa ferroviària competitiva (allunyada de la capitalitat castissa del model radial) i poguessin anar juntes als mercats internacionals a fomentar la col·laboració, la innovació i el talent empresarial.

Una Espanya sense espectacles on es tortura animals. Perquè és irracional, perquè estem al segle XXI, perquè és cruel, perquè no té res a veure amb els valors més bàsics de l’ésser humà, perquè avergonyeix a la gran majoria de la població i perquè no és art, per molt que ho repeteixin.

Una Espanya dialogant, pactista i que apostés pel debat. Que ens tingués al seu costat perquè ens enamora, no per la força de les armes i les togues, i acceptés, com ho fa qualsevol democràcia, que si no ens hi trobem a gust, puguem marxar sense que ens treguin els ulls o els obrin el cap o… qui sap què.

Una Espanya amb una constitució que contemplés la pluralitat de pensament de la societat del segle XXI, reformada, reinventada i en què pogués discutir-se fins a l’última coma.

Sé que només són quatre idees mal dibuixades, que és un esbós maldestre, però et demano un petit exercici:

Imagina’t el pensament únic que s’ha enquistat en els mitjans de comunicació, la fatxenderia que emana de cada intervenció en les tertúlies i l’estètica del crit. Imagina’t la uniformitat de missatge, l’ocultació d’informació, la tergiversació de la realitat. Imagina’t la corrupció. Imagina’t l’odi a la diferència. Imagina’t l’economia de l’endoll i la subvenció. T’ha resultat fàcil d’imaginar perquè això és Espanya.

Imagina’t que es parlés més dels seus grans escriptors que del vestit de la dona del Borbó o del fill de no sé quin torero, per posar un exemple. Això t’ha resultat difícil d’imaginar, oi? A mi també …

Amor meu, jo vull viure en un país diferent: m’imagino un país sense corrupció, un país amb seny però no submís, un país que pugui dialogar de tu a tu amb Espanya, no com a amo i colònia. Com també m’imagino una Europa diferent, molt millorable, com potser estàs d’acord.

No obstant tot el que t’he dit fins ara, ja saps que fa anys que no confio que Espanya canviï. No confio en un canvi de mentalitat que ho permeti. No crec en aquest projecte. No crec en el PP ni en Ciudadanos. No crec en el PSOE. No crec en Pablo Iglesias i, molt menys, en Abascal. No hi crec perquè m’han demostrat que, en el fons, tots són iguals en tot el que té a veure amb el meu país i amb els meus compatriotes. M’han demostrat que, com va passar al cop d’estat del 36, l’aleshores FAI matà el meu avi matern, mentre el dictador feia el mateix amb el patern, i tot perquè tots dos van cometre el mateix delicte: Defensar LA TERRA. I res no ha canviat. I m’han fet mal, molt de mal. I em repugnen. Molt. Massa.

Però en canvi tinc il·lusió de construir un nou estat. Mai no m’havia interessat tant la política com ara. Mai no m’havia sentit formar part d’una societat tant com ara. Mai no havia tingut tanta consciència social i de país com ara. I és que ara, a més de pares, som avis i hem de lluitar amb més afany, si és possible, per deixar el millor a la nostra família.

Tinc incerteses, és clar. Tu no? Tinc dret a no endevinar el futur, suposo. Fins i tot tinc dret a equivocar-me. Però potser l’errada més gran seria deixar passar el temps, mirar cap a un altre costat i deixar que siguin les generacions futures les que lluitin per desfer-se de l’estat opressor. I no ho vull fer. Els nostres fills i nets no s’ho mereixen. Ja hem patit massa.

I m’agradaria molt que en aquest tema confiessis en mi, com ho has fet en tota la resta. Perquè, com gairebé sempre, acabaràs donant-me la raó.

Carta oberta al meu marit

https://www.amazon.com › aventura…
La aventura de la castidad: Encontrando satisfacción con tu …

¿Insatisfecha? ¿Quieres una mejor vida?

Finalmente, un libro para mujeres solteras que, insatisfechas con vivir un estilo de vida mundano, quieren dar a sus vidas una dirección nueva y devota. La autora Dawn Eden, una periodista de rock, judía de nacimiento que se convirtió en la reina mordaz del blog cristiano, usando sus propias experiencias en la selva de solteros de la ciudad de Nueva York, muestra a las mujeres cómo ellas también pueden pasar de la inseguridad a la pureza, de la tristeza al nuevo nacimiento. Ella les dice a las mujeres que se las saben todas cómo encontrar su camino a casa.

La aventura de la castidad no es un libro para doncellas delicadas con vestidos blancos de encaje que están esperando pacientemente a su apuesto príncipe. Esto es para mujeres reales que necesitan mensajes fuertes, motivacionales y profundamente morales para contrarrestar los que reciben de un mundo superficial obsesionado con el sexo.

Històricament és certa la formulació que una cultura es fonamenta en una religió, però en la formulació contemporània es produeix una desculturalització explícita de la religió

Si existeixin possible Islam europeu és perquè hi ha un desdoblament entre religió i cultura. L’islam a Europa, no és pas la importació d’una cultura.

Avui la religió es percep com un acte de fe, com una adhesió personal i no pas com una dimensió sociològica de la identitat: la creença fa la pertinença i no a l’inrevés. L’islam no s’escapa d’això.

El gran avantatge de l’islam a occident és que no hi ha cap instància política que pugui conferir-ne el monopoli a una instància religiosa. El musulmà és més lliure de ser-ho a Europa que a la majoria de països musulmans.

La majoria de musulmans són immigrants, però això canviarà. Cal separar la religió de la política, …

Alguns diuen que perquè l’islam sigui europeu s’ha de reformar. Jo dic que d’acord amb aquesta lògica només el protestantisme, en tant que única religió explícitament reformada, és europeu.

https://www.raco.cat/index.php/Idees/article/view/290719/379054

Áridos intelectuales compusieron un idioma de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con el castellano

Les elucubracions mentals extraordinàries i altres andròmines impensables en relació a Espanya i Catalunya vénen de molt antic. Tenen a veure amb el paper, que al llarg dels darrers segles, s’ha atorgat a Castella dins el conjunt de la península Ibèrica, d’Hispània o d’Espanya, digueu-ho com vulgueu.

“Áridos intelectuales compusieron un idioma de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con el castellano”, va dir Primo de Rivera;

“La Hispanidad es el mayor hito de la historia de la humanidad”, va exposar Pablo Casado.

Una manera de solucionar els problemes és dir que no existeixen: “El problema de la eutanasia no existe en España”, cita de nou el senyor Casado; 

“El español, que es, no lo dude usted, la lengua de las lenguas…

El castellano es la lengua de los dioses…

El catalán no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras”, deia Benito Pérez Galdós a Narcís Oller l’any 1886.

“La Hispanidad, ansiosa de justicia absoluta, se vertió allende de Océano, en busca de su destino, buscándose a sí mismo, y dio con otra alma de tierra, con otro cuerpo que era alma, con la Americanidad, que busca también su propio destino”, afirmava Miguel de Unamuno.

Fixem-nos bé en aquesta frase de Calvo Sotelo de 1983: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares para asegurar así el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. És dir, el parlar la llengua castellana comporta un sentiment espanyol. El parlar qualsevol altra llengua de l’estat no. 

Clarament, segons Calvo Sotelo, Espanya és Castella. A més, l’arribada de grans contingents d’immigrants andalusos extremenys i murcians no va comportar cap augment ni disminució d’aquest sentiment.

En paraules de Antonio Machado: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños… antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”.

Frankl: psicoteràpia, patiment i veritat

No hay ninguna psiquiatría —escribe Frankl— sin una concepción del hombre y sin una visión del mundo”. Todo psicoterapeuta tiene una determinada imagen del hombre, aunque no lo sepa, ni quiera saberlo o se empecine en tratar de demostrar lo contrario.

http://elucubracionesalpie.blogspot.com/2019/11/triunfar-sobre-el-fracaso-aquilino.html?m=1