“A l’Argentina han fet els judicis que tocava, a Espanya s’han acollonit”

L'historiador Nicolás Sánchez Albornoz

Nicolás Sánchez Albornoz (Madrid, 1926) és historiador i l’únic supervivent dels que es van aconseguir escapar de Cuelgamuros, com reivindica que s’anomeni el Valle de los Caídos. Fill d’una família republicana, de jove va passar per tres presons, un consell de guerra i finalment pel Valle, d’on va aconseguir escapar-se malgrat que després el van esperar 32 anys “d’expatriació forçosa”, com explica al seu llibre Cárceles y exilios (Anagrama, 2012).

El 1947 va ser detingut a Barcelona per pertànyer a una associació juvenil. Com van ser els mesos reclòs a Cuelgamuros?

— Tinc menys queixes que altres. A l’arribar-hi, a Manuel Lamala i a mi ens van destinar a un dels tres destacaments: el del monestir. Aquell dia havien hagut de posar en llibertat l’escrivent del camp perquè havia complert la condemna. Ens van veure baixar i ens van preguntar: “Estudiants?” Vam respondre que sí. “Doncs demà a l’oficina”. Mai he presumit d’haver posat totxos ni de picar pedra. És una situació avantatjosa. Però a l’estar a l’oficina, un s’assabenta de moltes coses. Vaig veure com funcionava l’alimentació dels presos. En teoria, els presos havien de menjar 2.800 calories per dia, era el requisit internacional per als que feien sobretot treballs durs. La direcció de presons enviava menjar, però no tot arribava: es descarregava una part dels camions, i l’altra els funcionaris de presons la venien a l’estraperlo, o això deien. A més, els presos eren llogats a les companyies, que pagaven a l’Estat una quantitat diària pel treball fet. Em vaig adonar de coses que desmunten la retòrica del franquisme, com que els presos estaven ben alimentats. Jo omplia una plantilla amb el menú i el càlcul de calories que em deia el meu cap, però jo no tenia accés a la informació del magatzem. Eren documents falsificats en origen.

Què els donaven per menjar?

— Patates, cigrons, llenties. Insuficient.

Vostè ha explicat que falta explicar la corrupció que hi va haver en la construcció de Cuelgamuros.

— Sí. A més, aquests últims anys l’estat espanyol ha estat invertint diners en la restauració de Cuelgamuros. És un escàndol. Allà hi havia una part bastant important de presos, combatents republicans que després de la guerra havien estat empresonats i condemnats en consell de guerra a 15 o 20 anys. L’any 1948 no havien vist el carrer. I també una altra categoria: aquells que es van oposar al règim. El 1947 i el 1948, després de la derrota dels nazis, la premsa estrangera ja estava molt més atenta. Per exemple, un periodista americà va aconseguir una autorització i ens va fer una fotografia a mi i a dos companys més.

Era una tàctica del règim, un rentat de portes enfora.

— Esclar. I el segon rentat de cara és anomenar-lo el Valle de los Caídos.

Com va planificar la seva fugida l’any 1948?

— Ens van fer un consell de guerra. El fiscal em va demanar tres anys de presó. Quan ja érem a la presó de Carabanchel, un capità va venir a llegir-nos la condemna i resulta que ens van posar a tots condemnes superiors a les que demanava el fiscal, cosa que és bastant anòmala. A mi em van tocar sis anys. Estava preparat per a tres, però amb sis anys em vaig enfadar i aquella mateixa nit vaig començar a elucubrar que jo compliria aquella condemna. Primer em vaig posar en contacte amb la CNT, però quan em van traslladar a Cuelgamuros aquests contactes es van interrompre. Allà em vaig posar en contacte amb els companys de París. Van aconseguir diners, un automòbil per portar-nos fins a França. Ens van donar cita al monestir de l’Escorial. Vam arribar-hi i hi havia l’automòbil, que era d’un novel·lista nord-americà famós, Norman Mailer. Els va deixar la seva germana per conduir-lo, i una altra noia, Barbara Probst Solomon. Ens van portar a Barcelona, allà ens van donar documentació que havien falsificat i un salconduit per travessar la frontera cap a França. Ho havíem de fer amb un guia, però al final ho vam fer sols. Vam estar tres dies caminant, ens vam perdre, em vaig trencar un turmell. 

Decideix exiliar-se a l’Argentina. Un dels objectius era el retrobament amb el seu pare.

— Sí. Feia 8 anys que no ens vèiem.

Després de l’Argentina, per què va tornar a Espanya?

— Perquè s’ha mort Franco. Em vaig passar 18 anys a l’Argentina i 25 a Nova York. 

Hi va haver altres persones que van decidir no tornar.

— Hi ha molts casos diferents. Alguns van morir a l’exili, d’altres van tornar i van intentar restaurar el partit republicà, com Paco Giral. També gent jove que se’n va anar i va continuar lluitant, i els exiliats que van acabar en camps de concentració d’Alemanya. De tota aquesta gent no se’n parla. ¿Quant s’ha parlat dels exiliats en la guerra contra els nazis?

En un moment del seu llibre, parla de la “imposició del silenci” que es va construir durant el franquisme. ¿Creu que encara perdura?

— Sí, excepte en familiars que reclamen els cossos per desenterrar-los. És un moviment lent però bona part dels que s’estan movent amb eficàcia són els nets dels avis a qui van afusellar. És curiós com la memòria ha tingut un flux intergeneracional. 

Com valora la nova llei de memòria democràtica?

— No l’he llegit, però m’imagino que és excessivament moderada respecte a les meves aspiracions. 

Per ara, però, no hi ha consens per tirar-la endavant. Per què creu que passa?

— Hi ha dos tipus de falta de consens. Tota la dreta, fins a Vox, que són fills del franquisme i no els interessa que l’aguilot sigui posat en entredit. Després, hi ha falta de consens en grups com ERC, que diuen que es queda curta, i segurament els bascos també. 

¿És necessari declarar il·legal el règim de Franco?

— Arriba amb retard. Penso que qui ho hauria d’haver fet eren els aliats l’any 1945. En aquell moment podien haver-lo inclòs [a Franco] al judici de Nuremberg i haver-lo penjat com corresponia. La nostra vida hauria estat molt diferent i els qui surten amb l’aguilot haurien après alguna cosa. El que ens hauríem estalviat: jo mateix entrar a la presó i anar a l’exili.

Ara ja no té sentit?

— El que s’ha de fer és depurar la justícia i l’exèrcit.

Què en pensa de la derogació de la llei d’amnistia del 1977? 

— Per a tots aquells que van passar per la presó durant el temps de Franco està bé. Ara, amnistiar Billy el Niño… A més, la perspectiva internacional ha canviat. A l’Argentina han fet els judicis que tocava, aquí a Espanya s’han acollonit, per dir-ho clar, han quedat com uns gallines. En aquell moment [quan es va aprovar la llei d’amnistia] l’esquerra no tenia mesurades les seves forces perquè tot just sortia de la clandestinitat. Va pensar que valia més aconseguir algunes coses i no fer peticions extremes a canvi, i això s’ha de reconèixer, que la societat espanyola pogués evolucionar. Tota una sèrie de coses vetades pel franquisme ara són normals.

Sempre es pot millorar en termes democràtics.

— Esclar! Però l’Espanya actual és irreconeixible per a un franquista. És com un cop de puny a la cara.

El perill és quan aquests a qui molesta hi volen tornar.

— Sí. El que és preocupant és que Vox té un vot jove, més jove que el PP. No sé com s’ha produït. En part perquè no s’ha sabut portar. A més, tota aquesta nostàlgia franquista de recuperar la Guerra Civil. No han vist que la societat espanyola ha canviat.

Ara les exhumacions al Valle s’han tornat a aturar.

— Sí, però això és una part de la justícia que caldria treure. Per a les famílies que estan desitjant recuperar els cadàvers, una notícia així és un cop molt bèstia.

Vostè hi ha tornat, al Valle?

— No, de cap de les maneres! Per què? Les ruïnes del Valle que espero veure les puc veure des de fora.

Què s’hauria de fer?

— He llegit que volen resignificar-lo. La resignificació em sembla una cosa complicada. Des del meu costat ecologista, espero que la naturalesa es revengi i es carregui el monument. Que tinguem unes ruïnes que no siguin resultat de la dinamita, sinó obra de la venjança de la natura.

Falta de suport a la llei de memòria

Al mes d’octubre, la llei de memòria històrica promoguda pel govern espanyol –i que ha de substituir la del 2007 del govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va començar la seva tramitació parlamentària, però sense els consensos necessaris perquè prosperés. De fet, a hores d’ara, la normativa està aturada a la cambra baixa. El PP no l’avala, però és que tampoc ho fan els socis de l’executiu de Pedro Sánchez, entre els quals ERC. Tampoc avalen les esmenes que van presentar conjuntament el PSOE i Unides Podem per intentar acostar posicions amb els republicans. Proposaven, per exemple, modificar la llei d’amnistia del 1977 perquè es poguessin jutjar els crims del franquisme. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, però, admetia que en realitat els canvis no afecten el sistema jurídic espanyol.

https://www.ara.cat/cultura/nicolas-sanchez-albornoz-supervivent-valle-caidos-argentina-judicis-tocava-espanya-han-acollonit_128_4206143.html

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s