Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba   G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s