La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida

La consciència antifeixista de Miquel Ramos (València, 1979) va néixer el dia que va saber que un grup de neonazis havien matat Guillem Agulló d’una punyalada al cor.

En Miquel només tenia 14 anys quan va començar a guardar retalls de diaris que parlaven de l’extrema dreta. Durant la vintena va ser veu i teclats del grup Obrint Pas, sembrant militància. I ara és un dels periodistes més especialitzats en ultradreta del país. Les amenaces rebudes mai l’han frenat, al contrari: han reafirmat el seu compromís irrompible contra els ultres. Acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing), una radiografia completa de la violència indiscriminada dels ultres i de com l’antifeixisme s’ha organitzat històricament per combatre la barbàrie. Perquè ni oblit ni perdó.

Guillem Agulló

Fa anys que sentim a dir que l’extrema dreta va tornar amb Vox, però al llibre demostres que mai va desaparèixer.
L’extrema dreta ja hi era, el problema és que no preocupava la majoria de la societat, només els qui la patien directament. Ara la majoria de la gent s’ha adonat de la seua existència quan ha vist que ocupen escons i que comencen a tenir presència als mitjans. I aquí està el valor que tenen històricament els antifeixistes, d’haver detectat un problema que van combatre amb absoluta soledat, i amb tots els perills i conseqüències que això va implicar. 

Vox té 52 escons a l’estat espanyol. A Espanya hi ha més de 3 milions de nazis?
No, absolutament no. No crec que la majoria dels votants de Vox siguen ni tan sols d’extrema dreta. Vox i la gran part de les extremes dretes a nivell global són profundament neoliberals. No qüestionen l’statu quo, ni les relacions de poder, ni els privilegis de les classes dominants, sinó tot el contrari: han vingut a mantenir-les. De fet, ells fan servir la batalla cultural, els discursos contra determinats col·lectius ―el feminisme, LGTBI, persones migrants, etc.― perquè aquests reivindiquen igualtat de drets. I l’extrema dreta planteja que això és una amenaça per a l’statu quo i per als privilegiats, i apel·len a altres identitats que no són de classe.

Prefereixen un migrant ric que una persona blanca pobra?
Els van bé els dos perfils. I per això et posen un polític homosexual, perquè diga que el problema són els musulmans, no l’homofòbia. O et posen una persona negra que diu que és immigrant, que s’ha guanyat el DNI espanyol i que el problema són els que arriben ara de països musulmans. Els feixistes no tenen escrúpols, utilitzen qualsevol que els faça reforçar aquests discursos. No apel·len a un discurs de classe perquè si algú de classe treballadora es preocupés per veure a qui beneficien les polítiques de l’extrema dreta, s’adonaria que està votant en contra dels seus interessos.

I com aconsegueixen absorbir el vot del centre i de l’esquerra?
És que aquestes identitats són importants per a un votant. Hi ha algú que es considera abans espanyol i heterosexual que de classe treballadora, llavors se sent molt més interpel·lat per algú que reivindica aquestes banderes que per algú que reivindica les qüestions de classe. Això fa que el relat de classe tradicional de l’esquerra es diluïsca, i també ve influenciat per un descrèdit de la política institucional.

Quins són els punts forts de l’extrema dreta del segle XX?
Primer, que a l’estat espanyol se’ls ha acceptat com un actor democràtic més que fa opinions respectables sense cap mena de prudència. Segon, que estan avalats pels grans poders econòmics, i molts financen l’extrema dreta perquè saben que són una garantia per a l’statu quo, perquè no toquen els privilegis de les elits. I tercer, que l’extrema dreta té molta pasta. I tenir molta pasta et permet tenir molta influència i tenir gent dins la judicatura, dins l’estat, dins els poders econòmics i dins els poders que no es veuen i que manen tant o més que els polítics. És un lobby que copa espais de poder.

Ens solem imaginar que el prototip de feixista és un home blanc, heterosexual, violent i amb poques llums.
En absolut. Són molt intel·ligents. Jo sempre dic que el feixisme no es cura només llegint i el racisme no es cura només viatjant. L’extrema dreta ha viatjat molt i ha llegit molt. Ha llegit molt l’esquerra, l’ha interpretat molt, l’ha entès molt bé i moltes vegades fa servir les mateixes armes de l’enemic per penetrar en determinades capes de la societat on no arribaria. La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida. Que existeix? Sí, com també existeix l’skin borratxo. Però això no representa ni el votant de l’extrema dreta i molt menys els líders de l’extrema dreta, que tenen molt bona educació, molt bona estratègia i molta pasta.

Com s’articula l’antifeixisme?
No hi ha una única manera de ser antifeixista. N’hi ha moltes. El mínim és aquest consens de mínims de tenir clar que hi ha coses que no són tolerables, com voler traure drets a determinats col·lectius. Però l’antifeixisme és plural. Hi ha tants antifeixismes com escenaris on l’extrema dreta actua. El que falla és que no tothom se sent interpel·lat per l’antifeixisme perquè creu que a ell no li tocarà mai. I la història ens ha ensenyat que el feixisme va per a tots. Tothom pot arribar a ser víctima.

L’antifeixisme és molt més que una estètica determinada.
Això és fruit del clixé, de la caricaturització de l’antifeixisme com una tribu urbana. L’antifeixisme no és una tribu urbana ni respon a un únic perfil, hi ha moltes maneres de fer antifeixisme. Quan bandes de skins neonazis es dedicaven a fotre pallisses, potser sí que hi va haver uns col·lectius determinats que es van posar davant i ho van aturar. Avui dia, reduir l’antifeixisme a una manifestació al carrer és no entendre la dimensió del problema. Vox no s’atura amb una manifestació. Reduir el conflicte a una batalla urbana és perdre’s el 90% de la pel·lícula.

És legítim utilitzar la violència per combatre el feixisme?
L’ús de la violència és un debat que s’ha tingut no només a l’antifeixisme, sinó en tots els moviments socials al llarg de la història. Una reflexió que l’estat no ha fet mai, al contrari: sempre ha justificat qualsevol actuació violenta contra la dissidència, i mai ha demanat perdó quan s’ha sobrepassat. La violència és una eina que ha aturat l’extrema dreta en alguns moments? Rotundament, sí. Això justifica que la violència siga l’eina habitual o que estiga legitimada en qualsevol escenari i contra qualsevol cosa que es considere feixista? Òbviament, no. 

Però alguns membres de les forces de seguretat sí que han utilitzat la violència i simpatitzen amb grups d’extrema dreta. Ni les institucions catalanes ni les espanyoles s’immuten. 
No en tenen cap interès i es permet absolutament. Manca voluntat absolutament per part de les institucions per fiscalitzar les seues forces armades. Xavier Vinader deia una frase, que tenia tota la raó del món: que l’extrema dreta arriba allà on l’estat no pot arribar. Fa la feina bruta. L’estat entén l’extrema dreta ―sobretot la violenta― com un problema d’ordre públic, més que com un problema polític. 

A tu la ultradreta t’ha amenaçat.
He estat molts anys signant amb pseudònim. Jo escric sobre extrema dreta des de fa més de vint anys i comence a signar els articles fa menys de deu anys, gran part de la meua carrera periodística està sense signar per prudència. El fet traumàtic de viure en un context com els anys noranta, on havies d’anar amb molta cura i on paties la violència i vivies en aquesta tensió constant, et crea una personalitat. I aquesta personalitat la vaig gestionant conforme passa el temps de la millor manera que puc. No et negaré que hi ha un procés personal en tot això i que es viu amb tensió. Però aprens a gestionar-ho i a conviure amb això, prenent les teues mesures, però sobretot tenint molt clar que jo no deixaré que tot això m’impedisca seguir pensant com pense, seguir treballant amb el que treballe, i seguir dient el que dic.

Tot i continuar rebent amenaces.
Amb les xarxes socials és molt fàcil fer-se un perfil anònim i amenaçar. Fa que siga més habitual que hi haja amenaces des de la covardia que ofereix l’anonimat. Però com més públic ets, més protegit estàs. És molt més fàcil atacar algú anònim que atacar una cara pública. Una de les virtuts de la gent que ens dediquem a investigar l’extrema dreta i combatre-la és que hi ha una solidaritat i un suport mutu brutal, i sense això possiblement molts de nosaltres no faríem aquesta feina. És importantíssim aquest caliu i aquest suport. A banda de les personals, pense que és el principal motor de la motivació per continuar fent el que fem.

Els mitjans de comunicació banalitzen el feixisme?
L’espectacularització de la informació facilita que l’extrema dreta siga constantment notícia i protagonista, perquè estimula molt bé l’espectacle: diu qualsevol bestiesa i tens un titular a què la gent farà clic. I això són diners, perquè els mitjans de comunicació són empreses que volen visites. No han de deixar de parlar de la ultradreta, però sí que han de deixar de posar-li el micro perquè diga qualsevol cosa. El teu deure com a periodista és contrastar la informació, i sabent que l’extrema dreta es basa en la mentida per difondre l’odi, tens l’obligació i la responsabilitat moral de combatre-la.

Alguns diran que això és coartar la llibertat d’expressió. 
És que els mitjans de comunicació no són pissarres en blanc on arriba qualsevol i escriu el que vol. Passen pel filtre del periodista, que tria què és notícia i quines fonts fa servir. El periodisme està molt precaritzat i això també implica una autocensura per por a perdre la feina, però si tu adobes el terreny amb els marcs i els discursos habituals de l’extrema dreta, ja ho tenen fet i recolliran aquesta psicosi col·lectiva a les urnes. Que una persona a Guadalajara se senta més interpel·lada quan li diuen que els catalans es volen independitzar que quan li diuen que li trauran les pensions, demostra que tenim un gran problema informatiu.

T’ha passat alguna vegada pel cap renunciar?
No. Mai. Tinc les coses molt clares i ho he dit ben clar sempre: no en deixaré passar ni una.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/miquel-ramos-caricatura-extrema-dreta-cunyat-bar-mentida_735039_102.html

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s