All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

només el 14 % del poble suporta la monarquia

Des que Montesquieu dividia el bon i el mal govern entre monarquia i despotisme en el clàssic L’esperit de les lleis, han passat 272 anys i per Espanya uns quants monarques que haurien pogut demostrar -o no- la seva utilitat com a estabilitzadors del contracte social que representa una societat democràtica de ciutadans lliures al segle XXI. Aquesta setmana s’han complert sis anys de l’entronització de Felip VI després de l’entretinguda abdicació de Joan Carles I, i partidaris i detractors dels Borbons han fet balanç del sistema polític i de la fragilitat de la monarquia constitucional espanyola avui. A manca de dades del CIS, no per casualitat, sabem que el suport de l’opinió pública a la monarquia a Catalunya està sota mínims. A Catalunya el balanç és negatiu per a una opinió pública que, segons el CEO, preferiria viure en una república (71,2%) més que no pas en una monarquia (14,4%).

L’enfonsament del relat oficial que parlava de la transició política impecable en la qual s’hauria creat un suposat sistema polític estable i respectuós amb els diferents territoris, i també la caiguda a plom del vel de silenci sobre la personalitat de Joan Carles I, han acabat amb un estat d’opinió que durant dècades sumava el suport dels anomenats joancarlistes pels suposats serveis del rei a l’estabilitat democràtica i la seva construïda imatge de proximitat.

El prestigi de Joan Carles està esmicolat per a una gran majoria de ciutadans, tot i que manté el suport polític i mediàtic d’una cort sempre comprensiva amb els vicis de la història borbònica, que té les constants de la confusió de la hisenda pública i la pròpia, és a dir, la corrupció, i els capritxosos embolics de faldilles.

Deia Marx que “la història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’actual cap de l’Estat faria bé de rellegir una mica d’història i entendre que només les urnes donen l’ auctoritas en una societat moderna i democràtica. Afluixar els llaços amb el seu pare quan ja era investigat internacionalment no l’exonera de responsabilitat.

 Alirón, alirón, Alfonsito es un ladrón ”, es cridava pel carrer el 14 d’abril del 1931 quan l’avi de Joan Carles sortia cap a Marsella. I Valle-Inclán escrivia: “ Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sinó por ladrón ”. La constant de la confusió de la hisenda. Avui la Fiscalia de Ginebra ha imputat l’exparella del rei Joan Carles I, Corinna Larsen, el gestor financer de l’emèrit, Aturo Fasana, inicialment investigat pel cas Gürtel, i l’advocat Dante Canónica per comptes en paradisos fiscals de fons relacionats amb obres públiques d’empreses espanyoles a l’Aràbia Saudita. La proximitat judicial ha obligat la Fiscalia del TS ha investigar el presumpte cobrament de comissions de l’emèrit i les clavegueres amenacen Larsen, que no sembla que vulgui actuar de boc expiatori. De fet, un dels cortesans més ben informats, Jaime Peñafiel, explica com “ la amiga entrañable ” vivia en un edifici habilitat per a ella i el seu fill a uns centenars de metres de la Zarzuela. I Pilar Urbano ha escrit que l’emèrit va arribar a reunir els seus fills per anunciar-los que havia decidit casar-se amb Corinna, previ divorci de Sofia, i el fill li hauria demanat l’abdicació prèvia ( El Mundo, 20 de juny).

La informació sobre l’enriquiment irregular de Joan Carles I no és nova, però ha viscut del silenci de la premsa. De fet, Gregorio Morán publica al seu llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) una carta enviada el 22 de juliol de 1977, firmada per Joan Carles I, en què demana a “l’estimat germà” xa de Pèrsia Reza Pahlavi deu milions de dòlars per donar suport a Adolfo Suárez per “consolidar la coalició política centrista […] que serveixi de suport a la monarquia […] i preservi la civilització occidental i les monarquies establertes”. Morán també explica que en la biografia de Suárez de José García Abad, Adolfo Suárez. Una tragedia griega (Madrid, 2005), “la donació va arribar molt més al Palau de la Zarzuela que al de la Moncloa” i que “l’episodi s’ha d’inscriure amb més propietat en el capítol de la picaresca reial que en el de la història de la UCD”. Parla de la complicitat entre Suárez i Joan Carles i del posterior viatge amb l’administrador del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal, a l’Aràbia Saudita, on la quantitat negociada va ser de mil milions de dòlars.

¿És possible que una Espanya monàrquica es regeneri? Els antecedents de la història d’Espanya respondrien que no. Els regeneracionistes ja van intentar vivificar la societat espanyola després del que consideraven el “desastre del 98” parlant de “prostració” de la nació espanyola després de la pèrdua de les colònies mentre els imperis europeus es consolidaven. Però avui l’oligarquia i el caciquisme no han estat substituïts completament per l’escola, i el rebost i les demandes de regeneració s’acaben històricament a Espanya amb una relació fiscal injusta i la imposició de valors patris que xoquen amb una gran part de l’opinió pública a Catalunya.

Tampoc no s’ha acabat l’intervencionisme polític del rei i, si mentre durant segles els partits que s’anaven alternant, liberals i conservadors, van estar protegint la monarquia, amb l’aparició del multipartidisme i la fragmentació política l’establishment se sent seriosament amenaçat.

Felip VI ha fet tard si volia distanciar-se de les corrupteles paternes i va equivocar-se dramàticament el 3 d’octubre del 2017. Va perdre l’oportunitat de trencar una tradició que amenaça amb devorar-lo.

https://www.ara.cat/opinio/Aliron-rei-felip-vi-monarquia_0_2475952449.html

Iran – Donne: la “polizia morale” ha dato più di 50.000 avvertimenti nella provincial di Fars

“Più di 50.000 persone hanno ricevuto avvertimenti verbali nell’ambito del giro di vite sulla ‘morale’ nella provincia meridionale iraniana di Fars,” ha annunciato il capo della polizia Sirous Sajedian. “Le oltre 5.000 persone che hanno ignorato questi avvertimenti sono state denunciate alla polizia per la sicurezza morale e 3.600 di loro hanno rilasciato delle dichiarazioni scritte,” ha detto Sajedian.

Ed ha aggiunto: “Le forze di sicurezza dello Stato hanno dato notifiche verbali a 50.900 persone. Di questo gruppo, circa 5.100 persone che non hanno prestato attenzione alle notifiche verbali sono state denunciate alla Polizia per la Sicurezza Morale. Impegni scritti sono stati ottenuti da 3.600 di essi.”

“Nel mese di Ramadan, sono stati perquisiti circa 4.980 negozi della provincia nei quali 1.030 persone non stavano comportandosi adeguatamente. Circa 42 negozi sono stati chiusi e 12 persone arrestate.

“Nell’ambito della ‘promozione della virtù e prevenzione del vizio’ vi sono 26 organizzazioni attive. Le forze di sicurezza della Stato sono una di queste.”

Le leggi sulla “promozione della virtù e la prevenzione del vizio” vengono utilizzate dalle istituzioni ufficiali iraniane per arrestare ed umiliare centinaia di migliaia di donne ogni anno.

Nelle scorse settimane, molti sono stati arrestati nelle città di tutto l’Iran per aver mangiato o bevuto in pubblico o per aver trasgredito le rigide norme sul comportamento nei negozi e nei ristoranti.

Scritto daStaff Writer10 Agosto 2013

https://www.ncr-iran.org/it/notizie/iran-donne-la-polizia-morale-ha-dato-piu-di-50000-avvertimenti-nella-provincial-di-fars/

Borbons i corrupció, braguetes i butxaques

Borbones, bolsillos y braguetas

Jose Mari Esparza Zabalegi. Editor

Los reyes puteros salen caros a sus súbditos. Más aún si son de la saga reinante, que tiene dos focos insaciables debajo de la cintura: los genitales y los bolsillos. En España se accede a la Jefatura del Estado por vía vaginal y de ahí su obsesión por ser sementales y ricos. Así que, como los caballos de raza, hay que estudiar su pedigrí histórico para entender, por ejemplo, el reciente lío del cobro de comisiones por Juan Carlos y el desvío de 65 millones a una fulana alemana. Es un Borbón y basta. Lo lleva en los genes.

Su ancestro, Fernando VII, hijo a saber de quién, dada la casquivanía de su madre, se casó cuatro veces, con una prima primero, con una sobrina después y con otra sobrina finalmente, de la que nació Isabel II. Ésta, pellejo de mancebía que tan bien ridiculizaran los hermanos Becquer en Los Borbones en Pelota, se casó al final con un doble primo. Uno de sus 10 hijos, nacidos de diferentes amoríos, fue Alfonso XII, llamado el Puignontejo por ser hijo de Puigmoltó, un teniente catalán que aunque cortó la trasmisión de la sangre real, aportó algo de prestancia física a una familia tarada de endogamia.

Alfonso XII se casó con una prima primero, y con una monja después. Se afamó entre las bambalinas de los teatros, persiguiendo actrices, cantantes y cabareteras. Los agentes del Estado no daban abasto para encubrir, con la manta del talonario, los escándalos de su desaforada pilila. Las citas con la cantante italiana Adelina Borghi, llegaron a suponer tal problema de Estado que el presidente Cánovas la puso en la frontera francesa con una generosa jubilación. Aquellas meretrices reales costaron caras al vasallaje.

Alfonso XIII, abuelo de Juan Carlos, tuvo seis hijos y al menos otros tres bastardos. Más que mujeriego, era adicto a la pornografía, sobre todo al cine porno, hasta el extremo que se creó una productora para abastecer a la casa real, la Royal Films. En el libro Hasta la coronilla. Autopsia de los borbones de Iñaki Errazkin, se cuenta que Anita Loos, la guionista de Hollywood famosa por su película Los caballeros las prefieren rubias, fue invitada por Alfonso XIII y en la conversación salió el sonado caso de Fatty Arbuckle, el conocido cómico del cine mudo, caído en desgracia cuando en una orgía sexual dicen que violó a una chica, Victoria Rappe, con una botella de champán y murió dos días después. “¡Qué mala suerte, eso le puede pasar a cualquiera!” dijo el Borbón, comentario que Anita incluyó en sus memorias (Adiós a Hollywood con un beso) y que dice todo de la vida privada del Borbón y de su ideal del sexo.

En 1931 el rey y su familia salían al exilio, echados a patadas por un pueblo harto de sus borbonadas. Con el rey iba su hijo Juan, padre de Juan Carlos. “Un rey solo puede estar en el trono, en el cadalso o en el destierro”, dijo en 1978 a la revista Interviú. A él le tocó el destierro pero muchos se arrepintieron de no haber puesto a trabajar la guillotina en aquella primavera republicana.

En el destierro, Juan de Borbón, hijo de Alfonso XIII, se casó con una prima (¡prima otra vez!) y de esta unión nació Juan Carlos. Don Juan se ofreció a Franco en 1936 para “salvar España”, consumió mares de güisqui y siguió la tradición lujuriosa de la saga, aunque al estar fuera de España no tuvo que andar el Estado tan pendiente de lavarle las sábanas.

Franco prefirió a su hijo como sucesor y le hizo jurar, varias veces sobre la Biblia, que seguiría fiel a su régimen. Y ahí lo hemos tenido, perjuro, Rey de la democracia a la española. Todos hemos sido testigos de su trayectoria: en cuanto al bolsillo, en pocas décadas hízose con una de las mayores fortunas de Europa, con oscuras gestiones y tráfico de influencias. En cuanto a la bragueta, es inmensurable lo que costó al erario público. Cuentan que desde joven osciló entre el glamour y la sordidez. Ergo, entre la nobleza y los prostíbulos. Ser un ciclán no le ha impedido cubrir, con su único testículo, docenas de barraganas, señoritas de compañía y aves de paso. Buena parte de ellas cobraron sus tarifas, acrecentadas por la necesidad del Estado de socapar los escándalos. Una de ellas, la vedette Bárbara Rey, negoció su silencio y en lugar de la asignación mensual que ya disfutaba, entregó el material sensible que tenía a cambio de una cantidad al alza, que unos cifraron en cuatro millones de dólares y otros en cuarenta. Marta Gayá se llevó dos millones. A Corinna le investigan 65 millones, que según dice “los recibió del rey Juan Carlos por el cariño que le profesaba”. Me alegro por ellas. Se lo han ganado. Ha tenido que ser muy desagradable tener encima a ese mataelefantes.

Seríamos igualmente republicanos si los borbones tuvieran la talla de filósofos griegos o sabios renacentistas. Aunque fueran austeros y honrados, no dejaríamos de proclamar que la monarquía es rémora medieval, antítesis de democracia. Pero soportar a estos borbones ha sido la peor de las humillaciones.

Por eso, ser republicano e independentista no es una mera opción política: es una actitud vital, pura higiene moral. Cuando en una nueva versión del “¡Vivan las cadenas!”, hasta el PSOE proclama que en esta monarquía están representados los valores republicanos, está claro que con España no hay futuro. Nuestro mundo no es de ese reino. Quédense ellos con sus amados borbones, sus insaciables bolsillos y sus voraces braguetas.