Des que Montesquieu dividia el bon i el mal govern entre monarquia i despotisme en el clàssic L’esperit de les lleis, han passat 272 anys i per Espanya uns quants monarques que haurien pogut demostrar -o no- la seva utilitat com a estabilitzadors del contracte social que representa una societat democràtica de ciutadans lliures al segle XXI. Aquesta setmana s’han complert sis anys de l’entronització de Felip VI després de l’entretinguda abdicació de Joan Carles I, i partidaris i detractors dels Borbons han fet balanç del sistema polític i de la fragilitat de la monarquia constitucional espanyola avui. A manca de dades del CIS, no per casualitat, sabem que el suport de l’opinió pública a la monarquia a Catalunya està sota mínims. A Catalunya el balanç és negatiu per a una opinió pública que, segons el CEO, preferiria viure en una república (71,2%) més que no pas en una monarquia (14,4%).

L’enfonsament del relat oficial que parlava de la transició política impecable en la qual s’hauria creat un suposat sistema polític estable i respectuós amb els diferents territoris, i també la caiguda a plom del vel de silenci sobre la personalitat de Joan Carles I, han acabat amb un estat d’opinió que durant dècades sumava el suport dels anomenats joancarlistes pels suposats serveis del rei a l’estabilitat democràtica i la seva construïda imatge de proximitat.

El prestigi de Joan Carles està esmicolat per a una gran majoria de ciutadans, tot i que manté el suport polític i mediàtic d’una cort sempre comprensiva amb els vicis de la història borbònica, que té les constants de la confusió de la hisenda pública i la pròpia, és a dir, la corrupció, i els capritxosos embolics de faldilles.

Deia Marx que “la història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’actual cap de l’Estat faria bé de rellegir una mica d’història i entendre que només les urnes donen l’ auctoritas en una societat moderna i democràtica. Afluixar els llaços amb el seu pare quan ja era investigat internacionalment no l’exonera de responsabilitat.

“ Alirón, alirón, Alfonsito es un ladrón ”, es cridava pel carrer el 14 d’abril del 1931 quan l’avi de Joan Carles sortia cap a Marsella. I Valle-Inclán escrivia: “ Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sinó por ladrón ”. La constant de la confusió de la hisenda. Avui la Fiscalia de Ginebra ha imputat l’exparella del rei Joan Carles I, Corinna Larsen, el gestor financer de l’emèrit, Aturo Fasana, inicialment investigat pel cas Gürtel, i l’advocat Dante Canónica per comptes en paradisos fiscals de fons relacionats amb obres públiques d’empreses espanyoles a l’Aràbia Saudita. La proximitat judicial ha obligat la Fiscalia del TS ha investigar el presumpte cobrament de comissions de l’emèrit i les clavegueres amenacen Larsen, que no sembla que vulgui actuar de boc expiatori. De fet, un dels cortesans més ben informats, Jaime Peñafiel, explica com “ la amiga entrañable ” vivia en un edifici habilitat per a ella i el seu fill a uns centenars de metres de la Zarzuela. I Pilar Urbano ha escrit que l’emèrit va arribar a reunir els seus fills per anunciar-los que havia decidit casar-se amb Corinna, previ divorci de Sofia, i el fill li hauria demanat l’abdicació prèvia ( El Mundo, 20 de juny).

La informació sobre l’enriquiment irregular de Joan Carles I no és nova, però ha viscut del silenci de la premsa. De fet, Gregorio Morán publica al seu llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) una carta enviada el 22 de juliol de 1977, firmada per Joan Carles I, en què demana a “l’estimat germà” xa de Pèrsia Reza Pahlavi deu milions de dòlars per donar suport a Adolfo Suárez per “consolidar la coalició política centrista […] que serveixi de suport a la monarquia […] i preservi la civilització occidental i les monarquies establertes”. Morán també explica que en la biografia de Suárez de José García Abad, Adolfo Suárez. Una tragedia griega (Madrid, 2005), “la donació va arribar molt més al Palau de la Zarzuela que al de la Moncloa” i que “l’episodi s’ha d’inscriure amb més propietat en el capítol de la picaresca reial que en el de la història de la UCD”. Parla de la complicitat entre Suárez i Joan Carles i del posterior viatge amb l’administrador del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal, a l’Aràbia Saudita, on la quantitat negociada va ser de mil milions de dòlars.

¿És possible que una Espanya monàrquica es regeneri? Els antecedents de la història d’Espanya respondrien que no. Els regeneracionistes ja van intentar vivificar la societat espanyola després del que consideraven el “desastre del 98” parlant de “prostració” de la nació espanyola després de la pèrdua de les colònies mentre els imperis europeus es consolidaven. Però avui l’oligarquia i el caciquisme no han estat substituïts completament per l’escola, i el rebost i les demandes de regeneració s’acaben històricament a Espanya amb una relació fiscal injusta i la imposició de valors patris que xoquen amb una gran part de l’opinió pública a Catalunya.

Tampoc no s’ha acabat l’intervencionisme polític del rei i, si mentre durant segles els partits que s’anaven alternant, liberals i conservadors, van estar protegint la monarquia, amb l’aparició del multipartidisme i la fragmentació política l’establishment se sent seriosament amenaçat.

Felip VI ha fet tard si volia distanciar-se de les corrupteles paternes i va equivocar-se dramàticament el 3 d’octubre del 2017. Va perdre l’oportunitat de trencar una tradició que amenaça amb devorar-lo.

https://www.ara.cat/opinio/Aliron-rei-felip-vi-monarquia_0_2475952449.html