Dos economistes catalans que feien la mili al Sàhara van fer un estudi de valoració de les inversions espanyoles a la colònia: 85 milions d’euros

14.591.202.498 pessetes, 85 milions d’euros. Aquest és el preu que Espanya calculava que el Marroc havia de pagar per apoderar-se de la colònia espanyola del Sàhara en règim de cessió administrativa el 1975. Un preu que es desconeix si Espanya va arribar a cobrar, però que està documentat en un extens informe que van elaborar dos economistes catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, que feien el servei militar al Sàhara Occidental. Difícilment se sabrà, però el dia que es consumava la cessió, els dos soldats catalans van reunir-se amb els màxims mandataris del govern general del Sàhara. “Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri ens informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, tinguéssim el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que havíem calculat”, rememora Farré en conversa amb El Món.

A petició dels seus superiors, van desglossar fil per randa totes les inversions que Madrid havia fet en aquest territori colonitzat el 1957. En l’informe d’un centenar de pàgines que ha pogut consultar El Món hi consten des de les grans obres com un hospital, un escorxador, un centre religiós o el sistema de clavegueram, fins a objectes com una càmera de fotos, així com les indemnitzacions que caldria pagar als negocis espanyols al Sàhara en cas que haguessin d’abandonar el territori lliure. L’encàrrec arribava dos mesos abans que se signessin els acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 entre Espanya, el Marroc i Mauritània per posar fi a la presència espanyola al Sàhara.

Còmplices involuntaris

“Aquells mesos de 1975 van ser la preparació de la fugida del Sàhara, però els que estàvem allà no ho sabíem, fins al punt que nosaltres vam fer sense ser-ne conscients un dels probables annexes dels acords hispano-marroquins, la valoració de les propietats i inversions de l’Estat espanyol al Sàhara com a província espanyola. Va ser una traïció en tota regla gestada des de Madrid i en ens van fer còmplices involuntaris, amb l’excusa d’una democràcia borbònica”, explica a EL MÓN en Víctor Farré. Recorda que els seus superiors van quedar igualment decebuts per l’engany madrileny, perquè si internacionalment l’Estat venia un projecte per convertir la colònia espanyola en un estat independent, en realitat als despatxos del ministeri de la Presidència el guió era vendre, o cedir, l’administració de la colònia espanyola al Marroc.

Ras i curt, una traïció de les promeses fetes als saharians de tenir un referèndum d’autodeterminació, com havia aconsellat la missió de les Nacions Unides aquell mateix estiu. De fet, en els acords de cessió hi havia annexes secrets que mai no han transcendit i que impedeixen conèixer els detalls d’aquell mercadeig amb el Sàhara. Però els dos joves soldats van rebre la Medalla del Mèrit a l’Àfrica en agraïment pel seu informe econòmic. I gairebé cinc dècades després, tampoc ha transcendit la raó per la qual Espanya ha anunciat el seu suport al Marroc perquè tanqui la porta al dret a decidir del Sàhara Occidental amb un acord d’autonomia de mínims que continua sotmetent aquest poble a la sobirania marroquina.

Un centenar de pàgines: de 1962 a 1975

El document que van elaborar els dos joves catalans, amb un centenar de pàgines, comptabilitza tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima entre el 1962 i el 1975, malgrat que Espanya tutelava el Sàhara Occidental des de 1957. Van treballar amb dades oficials facilitades pel govern espanyol, però també amb dades recollides sobre el terreny, com s’especifica en la introducció de l’informe.

Per exemple, els economistes quantifiquen el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors. Estimen que el valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, puja a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària ha tingut un cost de 61 milions. La partida més gran del capítol d’arquitectura s’ha destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.

El treball és tan minuciós que calcula també el cost del sistema de clavegueres que es va instal·lar l’any 1965 -3 milions de pessetes- així com l’aigua, l’enllumenat i les canonades. O l’agricultura: els animals han costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes Espanya ha gastat 105.280.000 pessetes. El parador de turisme del Sàhara ha costat 218.928.986 pessetes segons l’informe.

Indemnitzar les empreses en cas d’independència

Després de fer l’informe d’inversions al Sàhara, Farré i Oliva reben un segon encàrrec, que justament els fa pensar que el procés d’independència és real. Han de quantificar les indemnitzacions que caldrà pagar als negocis espanyols afincats a la colònia si el territori és alliberat. Els dos joves soldats envien “qüestionaris a les empreses, des de les més grans a les petites botigues, per saber partides del balanç com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys”, recorda Farré. Informació que completen amb dades oficials facilitades per Hisenda.

De resultes de l’estudi, els joves proposen concedir crèdits a un interès del 6% durant deu anys amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. L’informe justifica que és una manera d’indemnitzar sense haver de pagar de cop les quantitats. El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara puja a 803.670.000 de pessetes per a un total de 325 negocis.

Un dels beneficiaris ha de ser l’empresa distribuïdora de combustible CEPSA, que segons els càlculs dels catalans, hauria de cobrari 11 milions de pessetes, mentre que els bars podran cobrar entre 350.000 i 500.000 pessetes.

Dos joves catalans van haver de posar preu al mercadeig d’Espanya i el Marroc amb el Sàhara, sense saber si la transacció es va arribar a produir. El que sí que saben segur és que Espanya els va trair a ells i al poble del Sàhara.

Espanya va demanar diners al Marroc per la cessió del Sàhara el 1975