El papa i el perdó

Montserrat Dameson. Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2022

Predicar amb l’exemple és l’eina més eficaç que tenim els catòlics. És eficaç perquè la coherència ens converteix en mereixedors de respecte a ulls de qui, d’entrada, no ens en tindria, i perquè a algú a qui tot allò sobrenatural li sembla una bola impressionant, els fets li permeten retenir el debat en el terreny material. Aquesta setmana, el papa Francesc ha demanat perdó als indígenes del Canadà pels mals i abusos que l’Església Catòlica va cometre contra la comunitat. Ho ha fet bo i sabent que hi ha vegades en què donar context s’assembla molt a donar excuses i que, sovint, la millor reparació és verbalitzar l’error, perquè tot el que necessita la víctima és aquest reconeixement. Quan el mal és irreparable, és tot el que pot aconseguir. Dels fets als fets, aquest acte de contrició és bo perquè parla des de l’exemple. És just perquè, malgrat no canviar res a la pràctica, ofereix el consol de la raó a qui durant segles ha patit els efectes del silenci.

Vençut l’ego, ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau

El papa Francesc demana perdó perquè entén els efectes que té el paper de l’Església en l’últim segle i mig malgrat que la línia entre allò que històricament és justificable pel pes de les circumstàncies i allò que no ho és sempre fa de mal dibuixar. De la mateixa manera que el Sant Pare tenia poder llavors per escriure el relat que justifiqués els abusos a la comunitat indígena canadenca, el Sant Pare té poder avui per reubicar l’Església dins d’aquest relat i esmenar les seves misèries morals, intentant un encaix de tetris entre allò que la institució considera bo i allò que la societat d’avui considera bo. És absurd emmarcar les disculpes en l’oportunisme perquè l’alliberament de consciència de qui busca redimir-se sempre és conseqüència directa de l’obtenció del perdó. Això no el fa ni menys just ni menys necessari d’implorar. Les disculpes sempre són oportunistes perquè per arribar al cap de carrer que et cal disculpar-te has de passar per la incomoditat de reconèixer-te desencertat i voler deslliurar-te’n. És una lluita contra el propi ego, en el fons. Un cop vençut l’ego, arribes a l’estadi en què ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau.

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps

Església i societat són indestriables. La primera la configurem els homes, i la segona també. Els catòlics tenim un paper dins la societat —o l’hauríem de voler tenir— i una part de reconèixer-nos-hi com a membres de l’Església passa per enfrontar-nos al cost de convertir-nos en cares visibles d’un macroprojecte que no sempre té els perfils que ens agradarien i no sempre se’ns fan fàcils de defensar. I no cal fer-ho. O podem no fer-ho. Potser és més adequat plantejar-ho en termes de possibilitat que de necessitat perquè així queda oberta la porteta de la llibertat, que és la base d’una bona relació amb l’Església i d’una bona relació amb Déu.

Demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps. És la institució més gran i antiga de la terra i això té dos efectes: que els seus engranatges funcionen a pas de mamut i que sempre funcionen amb el fi de sobreviure, perquè en la seva existència es preserva el missatge de Crist. En són —som— conscients. Això també té dues virtuts: la seva magnitud li fa impossible d’eludir la diversitat dels qui la configurem i, per tant, sempre hi haurà un lloc adequat per a qui, en sospesar si li pesa més la voluntat de viure en Jesús de Natzaret o de pertànyer a una institució que li satisfaci tots els peròs, esculli la primera i busqui l’espai que més s’adeqüi al seu tarannà. El papa demana perdó perquè és conscient que la càrrega que ens suposa als catòlics el mal que la institució que configurem pugui inferir a la societat —en cas d’uns abusos com els del Canadà, per exemple— va més enllà de tarannàs. Ataca la moral i els principis compartits per qualsevol catòlic, allò que tenim en comú. No sé si és just o no jutjar el passat des del present, però demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius. I de fer notori que allò que no està bé, no està bé. Perquè no es repeteixi.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/papa-perdo-montserrat-dameson_795051_102.html

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s