Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.

Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió

De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.

Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.

Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.

Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.

Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…

Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.

Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.

Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.

En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?  

Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.

… preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.

Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.

Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?

I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya

Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.

Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?

Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?

I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.

Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-castells-junqueras-puigdemont-waterloo_626117_102.html