"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
El suïcidi és la primera causa de mort a la capital catalana per a homes d’entre 15 i 44 anys i la segona entre les dones de la mateixa edat, i es calcula que cada any unes 2.000 persones intenten suïcidar-se a Barcelona.
El 900.92.55.55 serà operatiu les 24 hores del dia. És una línia vinculada al Telèfon de l’Esperança que també ajudarà l’entorn més proper de la persona afectada.
La “guardia civil” assassina i la “justícia espanyola” els protegeix i absol
Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera sud
Dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, autors de “Ciutat morta”, amb Marc Serra, jurista de l’Observatori DESC, el documental investiga el cas de la mort de 15 immigrants a la platja de Ceuta de Tarajal el 6 de febrer del 2014. Tots ells van perdre la vida quan intentaven arribar nedant a territori espanyol, després que la Guàrdia Civil va utilitzar material antidisturbis, com bales de goma i pots de fum, per dissuadir-los quan encara eren al mar. El film, que denuncia els fets i l’arxivament del cas, ha participat en diversos festivals i va ser guardonat amb el Premi al millor documental llargmetratge a Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català.
La Comunitat de Madrid, a través de la seva Conselleria de Justícia, Interior i Víctimes, assumirà l’enterrament dels cossos de 59 persones mortes durant la crisi de la Covid-19 al cementiri Sud de Madrid, conegut com a cementiri de Carabanchel, al no haver sigut reclamades per cap familiar, ha informat el Govern regional en relació amb la informació avançada pel diari ‘El Mundo’.
Des del tancament dels dipòsits provisionals del Palacio de Hielo de Majadahonda i del de Madrid, aquests morts han estat a l’Institut de Medicina Legal (IML), que l’Executiu regional gestiona al barri de Valdebebas, a la capital.
La mort d’aquestes persones es va produir abans del 21 d’abril, en plena pandèmia, i les seves restes van estar en algun dels dipòsits de cadàvers habilitats per la Comunitat de Madrid a causa de l’augment exponencial de la mortalitat i a les dificultats dels serveis funeraris per retirar-los. Aquesta situació va obligar que els efectius del Cos de Bombers de la Comunitat de Madrid i de la Unitat Militar d’Emergències haguessin de ser autoritzats per dur a terme la retirada de morts en hospitals i residències de la regió.
Enrique López, conseller de Justícia, Interior i Víctimes, ha assenyalat que la inhumació d’aquestes 59 persones és una gestió «complexa, pel tràgic i per la història que hi ha darrere de cada una d’elles».
Els cadàvers pertanyen a persones que van morir sense la proximitat d’éssers estimats a causa del protocol de la Covid-19 que va imposar l’autoritat sanitària per evitar contagis entre malalts i familiars, i que, després de morir, van ser enviats a un dels tres dipòsits de cadàvers.
Dels 59 cossos recollits i traslladats als dipòsits provisionals durant la crisi, 40 procedien d’hospitals i 19 de centres residencials. Finalment, passats més de tres mesos, les 59 víctimes que ningú va reclamar i que van quedar ingressades a les cambres de l’IML una vegada enterrades poden descansar.
La prestigiosa revista The Lancet ha publicat fa poc un informe en què es recopila una revisió dels últims informes sobre un tema que preocupa molt la comunitat científica: els disruptors endocrins. Es tracta d’una sèrie de químics, presents en productes industrials i domèstics d’ús comú, des de plàstics d’envasos, mobiliari i roba, fins a antiadherents i revestiments l’exposició de la qual provoca una sèrie d’alteracions hormonals que s’han relacionat amb un risc més important de tenir determinades patologies com l’obesitat, endometriosi, infertilitat, TDAH, síndrome de l’ovari poliquístic o càncer de mama.
Els últims estudis destaquen 17 noves relacions entre certes afeccions mèdiques i els disruptors endocrins, que s’afegeixen a 15 més ja identificades per una recerca conjunta de 2015 dirigida per les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut. Per exemple, una de les noves relacions suggereix que el PFAS –una substància química que s’utilitza àmpliament en la fabricació de xampús, productes de neteja, roba i calçat resistent a l’aigua, paelles i olles antiadherents o embolcalls de menjar ràpid–, els bisfenols –utilitzats en l’elaboració de plàstics– i certs pesticides, poden danyar el semen. Altres productes químics utilitzats en els pesticides o els retardants de flames es vinculen també amb problemes de salut relacionats amb el cervell, com la pèrdua del quocient intel·lectual i el trastorn per dèficit d’atenció (TDA).
També demanen que es tinguin clars els costos econòmics derivats dels problemes per a la salut que causa l’exposició a aquests químics amb el pas del temps, perquè d’aquesta manera se’n pugui tenir clar l’impacte. Perquè la veritat és que, en aquest sentit, s’ha avançat poc en els últims anys.
Era a començament de la dècada del 1990, quan jo exercia, des de feia anys, de xofer de l’abat de Poblet Maur Esteve, els caps de setmana i eventualment en altres períodes. Vaig rebre una trucada de l’abat Maur i em digué si podia portar-lo aquell mateix dissabte en un viatge que havia de fer cap al nord. Li vaig respondre que no tingués quimera, que així seria. Tanmateix, no em va voler concretar on aniríem.
A les set del matí, després de matines, era a la porta reial del monestir de Santa Maria de Poblet per recollir el pare abat. Entràrem a l’autopista a l’Albi en direcció a Saragossa. L’abat tingué una actitud silenciosa i de pregària tot el viatge. Quan arribàrem a Saragossa, vaig tornar a preguntar-li on aniríem, i l’abat em respongué senzillament que continués fins a Pamplona, i jo vaig contestar: ‘Fins a Iruña.’
Seguidament, em digué que em dirigís a la Clínica de la Ciutat de Pamplona. Jo sabia que Joan de Borbó hi estava ingressat per un càncer de laringe. Llavors vaig dir a l’abat: ‘Ja m’ho podríeu haver dit a la primera telefonada, que vindríem aquí! Vós sabeu que, encara que sóc republicà, estic encantat de servir-vos de xofer i mai hagués gosat desatendre-us.’ En arribar a la clínica navarresa em digué, sense deixar-me baixar del cotxe per treure-li la maleta del seient de darrere, que a les quatre de la tarda fos al mateix lloc i que anés a dinar per la plaça del Castillo.
Mitja hora abans de l’hora que m’havia indicat, ja era al lloc i, puntualment, aparegué l’abat Maur acompanyat d’un senyor amb batí, amb un mocador al coll que vaig identificar pel retrovisor del cotxe.
Començàrem el viatge de retorn amb un silenci absolut i, prop de Saragossa, tímidament, vaig preguntar al pare abat el motiu d’aquell silenci, i ell em respongué: ‘Joan de Borbó m’ha comunicat que té molta por de ser enterrat al monestir de Poblet, en terra catalana, perquè creu que Catalunya deixarà de ser Espanya. I ell no vol ser enterrat en terra no espanyola per si li profanen la tomba. Ha parlat amb el seu fill, Juan Carlos I, i trencant la tradició, perquè ell no ha regnat mai, li permetrà de ser enterrat al monestir de l’Escorial.’
En una capella del creuer de l’església de Poblet, feia anys que hi havia dues tombes cobertes per una catifa, i la rumorologia deia que eren per enterrar-hi Joan de Borbó i la seva esposa. Llavors, l’abat em va recriminar: ‘Deveu estar contents, els independentistes.’ ‘Si més no, segur que m’estalvio una detenció!’, li vaig contestar. Baixàrem fins al monestir i m’acomiadà amb un ras i curt ‘fins a una altra’.
Res greu, al cap de dues setmanes li vaig tornar a fer de xofer.
Dos discursos del poeta descriuen la il·lusió i la desesperança sobre la situació del català a l’exili
Ha començat l’Any Carner amb les constriccions lògiques del postconfinament i amb la polèmica coneguda de la visita llampec del poeta a Barcelona el 1970, quan encara era a l’exili i durant els últims mesos de la seva vida, no pas però amb totes les facultats mentals intactes; si hi hagués estat tot, potser no hauria vingut. El proppassat 4 de juny va fer cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel·les, data que ha servit de pretext per encetar el seu any, que preveu programar tot d’actes de reconeixement a la seva figura i la seva obra fins al juny de 2021.
No és aquest l’espai per fer la glossa del príncep dels poetes, ni per recordar el seu lloc en la literatura catalana del segle XX, poc podem afegir al que la crítica n’ha dit i en dirà. Però sí que convé esmentar el seu paper amb relació a la situació de la llengua i la consciència del moment decisiu en què es trobava. No en va, és un dels signants de les Normes ortogràfiques, promogudes el 1913, com tampoc va ser en va la complicitat amb Pompeu Fabra, quan aquest va decidir tirar pel dret i reformar les normes al pròleg del Diccionari ortogràfic de 1917 per establir l’ortografia que, llavors sí, seria definitiva. Sense Carner al darrere potser Fabra no s’hi hauria atrevit.
Més enllà, però, de coadjuvar en la promulgació de l’ortografia, Josep Carner destaca per dos discursos pronunciats en l’exili més immediat, tots dos com a president dels Jocs Florals: el primer de 1942, a Mèxic, i el segon de 1948, a París (més endavant n’hi ha un de tercer, també a París, amb motiu del centenari del certamen, el 1959). Són dos discursos pronunciats amb una diferència de temps molt curta, només sis anys, però són molt simptomàtics del moment, tant a Catalunya com en l’esfera internacional, i en bona mesura revelen la postura de la resistència lingüística en els moments més difícils.
