Category Archives: creació evolució

La selección natural empezó en la materia antes que en la vida

Brian Greene. Astrofísico. Pionero de la teoría de supercuerdas. Publica ‘Hasta el final del tiempo’

Qué le dijo el Dalai Lama sobre el big bang ? “Ustedes los científicos –me dijo– explican el mundo exterior, pero nosotros podemos completar su visión con nuestro conocimiento del mundo interior, que es el de la conciencia humana”.

Ratzinger dijo a un físico: “Usted explica el después del big bang, pero el antes solo Dios”. Se arriesgó a quedarse fuera de juego el día en que la astrofísica también explique el antes del big bang . En cambio, el Dalai Lama se incluyó en el progreso hacia un espacio de conocimiento en el que un día coincidiremos los científicos y quienes lleguen a él a través de su interior.

¿Esos dos mundos no están conectados? Son el mismo y por eso el universo de los astrofísicos no está completo sin el de los poetas y el de maestros de la conciencia como el Dalai. Y eso es a lo que se refería el Papa. El mayor conocimiento no se alcanza con hiperespecialización, sino al combinar disciplinas.

Eso intentamos: ¿cómo empezó todo? Hace 13.800 millones de años, y por razones que no sabemos explicar aún, una pequeña región del espacio se llenó de un combustible cósmico que causó una versión inversa y repulsiva de la gravedad que le hizo expandirse.

¿El big bang ? Y a medida que se expandía, comenzó a desintegrarse y transmutarse en las partículas que hoy conforman la estructura material del universo. Las fuerzas gravitatorias hicieron que esas partículas se agruparan y compactaran hasta formar planetas y estrellas.

¿Y la vida? La selección natural empezó antes que la vida, porque, mediante una versión molecular de la selección natural darwiniana, esas partículas se agruparon para formar las moléculas más aptas en asimilar el material del entorno para transformarlo en copias de sí mismas.

¿Qué fuerza les hacia replicarse? Esa evolución les hizo refinar sus propias copias hasta formar el primer sistema vivo.

¿La evolución empezó antes que la vida? Hasta ser tan compleja que creó estructuras como las nuestras: nos creó a nosotros, únicos seres que somos capaces de reconstruir y describir con precisión matemática lo que le acabo de explicar.

Usted sería capaz, tal vez. Yo desde la astrofísica; pero hay otras narrativas desde otras disciplinas con las que debe conjugarse la ciencia para ser capaz de des­cribir la experiencia humana. Sin la capacidad de explicar historias que adquirieron los ­primeros sapien s la física no existiría. Y es esa capacidad que nos hace humanos la que nos permite oscilar con la mente entre pasado, presente y futuro.

Selección natural e artificial | IES Manuel García Barros (A Estrada,  Pontevedra)

¿Y la historia continúa? La astrofísica dice que en 5.000 millones de años el Sol se expandirá hasta absorber el sistema solar con la Tierra; en 12.000 las galaxias se alejarán dejándonos en un océano de oscuridad al haber agotado el combustible nuclear. Y en hasta 30.000 millones de años después la mayoría de galaxias se habrán colapsado en un agujero negro central.

Estaremos jubilados. ¿Y la humanidad? Mucho antes del colapso habrá cesado toda posibilidad de conciencia, porque el calor generado por el pensar mismo freiría cualquier pensamiento en su propio gasto entrópico.

¿Y habrá historia sin nosotros? Antes de sesenta y ocho mil millones de años ese agujero negro central se habrá evaporado; y en cien mil millones de años, todos los agujeros negros también, dejando un cosmos más frío y oscuro todavía.

En fin. Y es todo: desde el principio hasta el final. En tres minutos. Lo maravilloso es que ese todo esté regido siempre por las mismas leyes físicas. Es la gran conectividad que une todos esos procesos: incluida nuestra existencia.

Charles Darwin, el naturalista que cambió el pensamiento | Ministerio de  Cultura

¿Todo es el mismo cuento? Todo es la misma realidad, aun explicada en capas diferentes desde ángulos diferentes: partículas para los físicos; moléculas para los químicos; neuronas para los neurocientíficos; palabras para los poetas.

¿Y tiene alguna conclusión para todos? Que aunque lo que nos haga humanos sea esa capacidad de oscilar entre pasado, presente y futuro, el hecho de estar aquí es una casualidad –y una suerte– tan gigantesca que hay que simplemente celebrarla.

¿Cómo? Eso se lo explicaría mucho mejor el Dalai Lama, pero se resume en estar aquí: ser capaz de concentrarte en el aquí y ahora. Y celebrarlo, maravillarse ante esa casualidad cuántica inmensa, alucinante, que es la de estar vivos.

¿Usted cómo lo celebra? Intentando crear algo que me haga sentir más intensamente esa casualidad, pero no por el hecho de crearlo sino de sentirla.

¿No le desanima pensar que existir no depende de usted? Si hace bien el ejercicio de maravillarse aquí y ahora, y de aprovechar la capacidad de hacer algo de esa casualidad, le encontrará sentido al mundo, aunque sepa que somos solo partículas gobernadas por leyes físicas.

La verdad del polímata

Greene es un reputado astrofísico, pero ¿qué sabe de poesía, de estética, de música? Y sin embargo se adentra sin sonrojo en ellas con el argumento de que el universo es uno, con nosotros dentro, y regido por las mismas leyes, aunque sean muchos los caminos que conducen a conocerlo y conocernos. Si fuera un poeta, en cambio, un experto en psicotrópicos (que también describe por experiencia) o un tenor quien se arriesgara a explicar a Maxwell, sería destrozado por la crítica científica. Y, sin embargo, este pionero de la teoría de supercuerdas no renuncia a ninguna disciplina y, como buen polímata, argumenta contra la hiperespeciali­zación que quien profundiza en una materia descubre otras. Y solo quien aspira a aprender de todo alcanza a saber algo. Y tiene razón.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201124/49662118407/la-seleccion-natural-empezo-en-la-materia-antes-que-en-la-vida.html

Extinció en massa

Vivim una època convulsa, certament, i soc conscient que vivim perillosament prop d’un canvi climàtic irreversible, però sabíeu que ja estem immersos en la sisena gran era d’extincions massives? Estem posant fi a la diversitat animal d’aquest planeta i aquesta pèrdua ens agafarà de ple. Abans que l’increment de temperatura faci inhabitable bona part del nostre planeta, molts dels ecosistemes hauran perdut el seu equilibri per la destrucció de poblacions senceres de certes espècies, el que comporta l’empobriment de la seva diversitat genètica i la seva extinció.

especies perill extincio
Percentatge de les espècies dins dels grans grups de vertebrats que es troben en perill d’extinció (imatge extreta de Ceballos, Erlich i Raven, 2020)

Durant els últims 450 milions d’anys, el nostre planeta, la Terra, ha viscut cinc períodes d’extinció en massa. Aquests períodes han sigut causats per desastres naturals d’elevada magnitud –com ara erupcions volcàniques massives, l’exhauriment de l’oxigen oceànic, l’impacte d’un asteroide, o l’increment de la temperatura global– i entre el 70%-95% de totes les espècies vivents es van extingir en un sospir. En tots els casos, la diversitat i riquesa de les formes de vida han tornat a ressorgir, però després de milions d’anys d’evolució. Actualment, es considera que viuen sobre la Terra al voltant del 2% de totes les espècies d’éssers vius que mai han existit, la qual cosa implica que l’espècie humana ha sorgit dins d’una era amb una elevadíssima diversitat biològica. Però hem entrat ja fa temps en la sisena extinció en massa, de forma molt acusada des del segle XIX, i això es deu directament o indirecta a l’acció humana, que en els últims 10.000 anys ha passat d’una població mundial calculada d’un milió de persones a més de 7.700 milions, quasi quatre ordres de magnitud superior.

Aquesta extinció en massa està sent cada cop més accelerada, molt probablement perquè les poblacions humanes creixem descontroladament i amenacem de mort els hàbitats d’altres espècies. Si ens esperaríem de mitjana dues-tres espècies extingides per cada 10.000 espècies en un segle, només en els últims 100 anys, han desaparegut més de 400 espècies de vertebrats, i es calcula que cap al 2050, ja se n’hauran extingit més de 1000. Si només pensem en els vertebrats terrestres, de les aproximadament 29.400 espècies que coneixem, n’hi ha 515 (un 1,7%) que tenen menys de 1.000 individus en tot el món, i d’un bon nombre d’espècies en queden de 1.000 a 5.000 exemplars, que són els següents de la cua de les extincions. Aquestes poblacions són tan limitades que podem preveure que ben aviat ja no hi seran. Penseu en tots els llibres de contes que tant ens agrada llegir als petits. Aviat no hi haurà pandes gegants, ni rinoceronts a Sumatra, ni tortugues a les illes Galápagos, ni cabres ibèriques o linxs ibèrics… es comença per aquí i s’acaba amb goril·les, orangutans, lleons i tigres… Tindrem llibres de contes plens d’animalons extingits.

Us pot semblar poc rellevant, però és que cada espècie és diferent i única, i quan una s’extingeix, perdem els seus gens, les seves particulars característiques i tot el rang d’interaccions que tenen amb altres espècies i amb l’ambient. Cada espècie té una funció dins del seu ecosistema, i quan una s’extingeix, hi ha un seguit d’extincions més, perquè depenien de la relació amb la primera. N’hi ha qui parla de “zombis ecològics”, aquells animals que eren importants per sostenir un ecosistema, i que amb els números tan disminuïts i sense l’ecosistema original han passat a ser una curiositat del zoològic o d’una reserva animal. Això ha passat amb els bisons americans, que van ser els reis de les praderies de Nord-amèrica. Fins al segle XIX, es calcula que hi havia de 60 a 80 milions d’animals, van arribar a ser menys d’un miler, degut a la cacera exhaustiva que se’n va fer durant la construcció del ferrocarril, com a font de carn i també per tal d’eliminar el perill que suposaven les seves estampides. Avui només queden unes desenes de milers de bisons en reserves, però és que tampoc no queden praderies. Tot és agricultura extensiva.

La majoria d’espècies de vertebrats en extinció es troben en regions tropicals i subtropicals a Sud-amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, també en petites illes, on els humans han ocupat el territori i expulsat a les espècies endèmiques. La major part de les espècies que s’han extingit són amfibis i aus. Les aus continuen estant a la llista dels animals amb major perill d’extinció en proporció.

No fa pas gaire, es va publicar un article que parlava que ja no hi ha ocells, els camps i les ciutats s’han tornat silenciosos a Europa i Amèrica. L’anàlisi del genoma d’alguns d’aquestes espècies d’ocells que s’han extingit durant el segle XX i dels quals en tenim mostres d’esquelets i plomes demostren que l’extinció va ser sobtada i clarament lligada a l’expansió dels humans en els seus territoris habituals. Els humans contaminem i destruïm ecosistemes, canviem les condicions de vida i de pas que els fem habitables per a nosaltres, arraconem i extingim a les espècies que hi habiten. Encara més, també fem negoci amb les espècies salvatges, que en algunes cultures són caçades de forma il·legal perquè són considerades un menjar selecte, un talismà protector o portadors de presumptes propietats curatives.

Cal una reflexió profunda i una acció concertada global. Estem provocant l’extinció en massa de milers d’espècies, i si no ho aturem, més tard o més d’hora acabarem estant en aquesta llista, ja que un món sense suficient diversitat biològica no és sostenible.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-extincio-massa_547725_102.html

Un fòssil robat permet de descriure una nova espècie de cocodril al Pirineu

Un treball liderat per l’investigador Albert G. Sellés de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriu la nova espècie Ogresuchus furatus a partir d’unes restes fòssils trobades a Coll de Nargó. Es tracta d’un cocodril terrestre de mida relativament petita que s’hauria pogut alimentar de les cries dels dinosaures que ponien els ous en aquesta zona dels actuals Pirineus. Un dels aspectes més interessants de la recerca és que el fòssil té una antiguitat de 71,5 milions d’anys i representa l’exemplar més antic descobert. El fòssil va ser robat poc abans de la seva extracció l’any 2013 i recuperat en poques setmanes gràcies a la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

L’article descriu Ogresuchus com un animal força petit, de menys d’un metre de longitud. Les seves dent serrades i corbes, així com les seves potes gràcils, suggereixen que deuria ser un depredador actiu i molt àgil, capaç de caçar preses petites.

L’equip de recerca format per investigadors de l’ICP, del Museu de la Conca Dellà, la Universitat de la Corunya i la Universitat de Barcelona l’ha batejat com a Ogresuchus furatus, que significa ‘el cocodril-ogre que va ser robat’, en record al rocambolesc periple que va patir el fòssil quan va ser descobert a principis de juny del 2013.

La nit anterior a la data prevista per a la seva extracció, un desconegut va robar les restes de l’esquelet del jaciment del Mirador del Cretaci (Coll de Nargó, Alt Urgell), que van romandre en parador desconegut durant algunes setmanes. La intervenció de la Unitat de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra va identificar l’espoliador i va recuperar el fòssil, que estava en un estat força precari de conservació.

Segons els resultats de l’estudi publicat avui a la revista Scientific Reports, l’esquelet parcial descriu la nova espècie Ogresuchus i és un nou membre de la família dels sebècids, un grup de cocodrils terrestres molt abundants entre el Paleocè i el Miocè mitjà, fa entre seixanta-sis i quinze milions d’anys.

Un dels aspectes més interessants de la recerca és que el fòssil té una antiguitat de 71,5 milions d’anys i representa l’exemplar més antic descobert. ‘Ogresuchus és 10 milions d’anys anterior a la resta de sebècid més antiga coneguda fins ara, de manera que la troballa ens obliga a redefinir la història evolutiva d’aquesta família’, ha explicat el paleontòleg Albert G. Sellés que encapçala la recerca.

La principal característica dels sebècids és que, a diferència dels cocodrils actuals, tenien les potes situades sota del cos. ‘Aquesta particularitat anatòmica els permetia desplaçar-se d’una forma similar als mamífers actuals i ser uns depredadors molt actius’, ha explicat el paleontòleg.

L’article descriu Ogresuchus com un animal força petit, de menys d’un metre de longitud. Les seves dents serrades i corbes, així com les seves potes gràcils, suggereixen que hauria de ser un depredador actiu i molt àgil, capaç de caçar preses petites.

L’excepcional registre fòssil del Pirineu català

Fa més de seixanta-sis milions d’anys el Pirineu actual era una plana de vegetació tropical, una zona d’aiguamolls salobres on vivien una gran diversitat de faunes entre les quals hi destacaven els dinosaures titanosaures i els hadrosaures, així com nombroses espècies de cocodrils, tortugues, peixos, llangardaixos o granotes.

Els dinosaures del Pirineu són els darrers que van viure a Europa abans de la seva extinció a tot el món. Des de fa més de deu anys, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont hi organitzen campanyes d’excavació i les seves troballes han donat lloc a centenars de publicacions científiques.

Paral·lelament, el projecte de divulgació ‘Dinosaures dels Pirineus’ impulsat per l’ICP intenta donar a conèixer aquesta extraordinària riquesa al gran públic a través de museus i sales d’exposicions com el Museu de la Conca Dellà (a Isona, Pallars Jussà) o Dinosfera (Coll de Nargó, Alt Urgell).

L’ICP

L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) és una institució sense ànim de lucre dedicada a la recerca en paleontologia de vertebrats, així com a la conservació i difusió del patrimoni paleontològic al més alt nivell internacional. L’ICP s’estableix com una fundació pública amb un patronat format per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’ICP també forma part d’iCERCA (Institució CERCA – Centres de Recerca de Catalunya, Generalitat de Catalunya), i està adscrit a la UAB.

https://www.vilaweb.cat/noticies/fossil-especie-cocodril-pirineu/