Category Archives: cultura

El ‘blanqueo ético’ de la tecnología del futuro

Avanza la geopolítica de las éticas de la inteligencia artificial

La IA contribuye a la aparición de muchas preguntas de orden moral acerca su aceptabilidad y conveniencia”, señala Goffi. (Photo by DAVID MCNEW / AFP) AFP

La inteligencia artificial (IA) se ha convertido ya en materia de pleno derecho de las relaciones internacionales, un gran desafío para todos los agentes públicos y privados, e incluso un factor de poder que justifica una carrera por el liderazgo.

Sin embargo, es también objeto de numerosos debates que polarizan los sentimientos entre las esperanzas suscitadas por la nueva tecnología y los temores a los que da lugar. Por un lado, la IA es vista como una herramienta perfecta susceptible de ser usada en muchos ámbitos para mejorar nuestro bienestar, facilitarnos la vida y a veces incluso salvarla. Por otro, preocupa a quienes temen una toma de poder por parte de máquinas convertidas en autónomas y en capaces de tomar decisiones por sí mismas, en detrimento quizá de los humanos.

De hecho, como toda nueva tecnología, en ausencia de un marco jurídico adaptado, la IA contribuye a la aparición de muchas preguntas de orden moral acerca su aceptabilidad y conveniencia. Ahora bien, en un mundo globalizado en el que valores e intereses chocan y se desafían entre sí, puede parecer utópico encontrar unas coordenadas normativas comunes sobre las que edificar un marco preceptivo general. De hecho, mientras la IA crece de manera exponencial, los códigos de ética se multiplican y reflejan mucho más la diversidad axiológica existente que una homogeneidad de las perspectivas.

Así, en lugar de ver el establecimiento de un marco normativo moral que regule el desarrollo y la utilización de la IA, asistimos a la eclosión de un sistema caótico en el que cada agente mueve sus piezas valiéndose de una conducta ética tranquilizadora. Esa cosmética, una ética de puro aparato, cuando no de pura apariencia, cuyo único objetivo es realzar la imagen y, por lo tanto, el prestigio de quien se envuelve con ella, refleja una realidad negada por los defensores del universalismo de los valores. Por un lado, la moral es un constructo social intrínsecamente ligado a un sistema específico de valores. Por otro, las éticas que induce son múltiples y completamente contextuales. En semejante marco, la evaluación moral de la aceptabilidad y conveniencia de la IA sólo puede ser relativa, y todo intento de universalización, puede reducirse a un simple ejercicio de marketing.

La moral: un constructo social (???)

Las definiciones son importantes. No cabe duda de que pueden ser discutidas, pero resultan necesarias para construir un debate eficaz erigido sobre bases comunes. En nuestro caso, no hay consenso sobre las definiciones de moral y ética. Por lo tanto, toda discusión, toda evaluación, se vuelve subjetiva y parcial, por no decir arbitraria.

En materia de moral, las definiciones propuestas por Paul Ricœur resultan de interés por su claridad y su carácter operativo. Así, Ricœur propone dividir la cuestión de la moralidad en tres ámbitos:

1. La moral, en sentido estricto, entendida, por un lado, como “la región de las normas, es decir, de los principios de lo permitido y lo prohibido, y, por otro lado, el sentimiento de obligación en tanto que faceta subjetiva de la relación de un sujeto con las normas”.

2. La ética anterior que representa “el antes de las normas”, es decir, una “ética fundamental” cuyo objeto es la “vida buena”.

3. Por último, en el “después de las normas”, la ética posterior que engloba las éticas aplicadas, que Ricœur llama la “sabiduría práctica”.

En el caso que nos ocupa, el modelo de Ricœur nos permite distinguir la regla moral, mediante la cual la IA es evaluada como buena o mala, de la ética anterior que nos explica sobre qué fundamentos se erige la moral considerada y de la ética posterior que trata de la aplicación de las normas morales en los ámbitos de la IA. Nos permite también comprender que los comportamientos éticos sólo pueden ser juzgados con el rasero del marco moral en el que se insertan. Por último, al señalar que la ética fundamental tiene como finalidad la “vida buena”, Ricœur nos remite a las reflexiones de Aristóteles sobre la finalidad de una ética basada en unas virtudes “consistentes en lo esencial en un modo habitual de obrar bajo la dirección de la preferencia razonable” orientada a la felicidad, que el Estagirita considera como “lo más deseable de todo”, un “bien supremo” cuya fuente se encuentra en la “actividad conforme a la virtud”. En otras palabras, son las virtudes aprendidas socialmente las que definen la felicidad que debe alcanzarse y, por lo tanto, las normas morales que regirán el comportamiento. La moralidad remite, pues, a reglas particulares construidas socialmente y a las que se adhieren los miembros de la comunidad estudiada.

https://www.lavanguardia.com/internacional/vanguardia-dossier/revista/20210107/6131993/blanqueo-etico-tecnologia-futuro.html#foto-2

Amb el català s’ha de ser optimista des d’un punt de vista tàctic, per lluitar i actuar

Entrevista al poeta, traductor, lingüista i gramàtic. 19-12-2020

Albert Jané: “Amb el català s’ha de ser optimista des d’un punt de vista tàctic, per lluitar i actuar” / PERE VIRGILI
Albert Jané

“Des d’aquesta finestra he vist centenars de manifestacions”, diu el poeta, traductor, lingüista i gramàtic Albert Jané (Barcelona, 1930) quan obre la porta del seu estudi del carrer Fontanella, a tocar de la plaça Catalunya. A la taula hi té diferents carpetes; a les parets, il·lustracions i dibuixos, i arreu, centenars de llibres i diccionaris. Jané va treballar en un banc fins que el 1963 li van demanar d’entrar a formar part de Cavall Fort. En va ser redactor i corrector i, del 1979 al 1997, director. A banda, és autor de nombroses traduccions i adaptacions d’obres infantils i juvenils de diferents llengües (francès, anglès, italià, castellà o occità). Ha traduït còmics tan coneguts com ara la sèrie dels barrufets o la d’Aquil·les Taló, contes tradicionals com El soldadet de plom (1983), La Caputxeta Vermella (1984) o guions cinematogràfics com La Ventafocs, la primera pel·lícula infantil que es va traduir al català. Ha fet 90 anys però continua escrivint. Diu que mai s’ha penedit d’haver deixat la feina estable al banc per la literatura. Demà dilluns li fan un homenatge a l’Ateneu Barcelonès.

Vostè va inventar el nom de barrufet i el verb barrufar . Les seves traduccions de Les schtroumpfs del belga Peyo van alimentar la lectura de moltes generacions. Com va arribar a trobar el terme barrufet ?

Em va semblar eufònic, com el verb barrufar. Vol dir “dimoniet” en menorquí. Crec que hi va influir també el fet que el meu pare era un admirador de l’intel·lectual mallorquí Gabriel Alomar i Vilallonga [poeta, assagista i prosita, va ser un inconformista i va declarar a Josep Pla que si parlava d’ell a la gent de Palma, moltes persones li dirien que era un barrufet, una encarnació del dimoni, i que ja tenia, almenys, una cama a l’infern]. Altres temes els debatíem a la redacció de Cavall Fort, però en aquest cas vaig decidir tirar pel dret. Abans hi havia més llibertat, ara em sembla que els editors, quan cedeixen els materials, controlen més les traduccions, els títols i els personatges. En aquell moment podia fer bastant el que volia, no havia de demanar permís a ningú.

¿Creu que ara no el deixarien fer servir el nom de barrufet?

No ho sé, però podria ser que no. No té res a veure amb schtroumpfs, una paraula que no vol dir res. El cert és que en altres llengües s’ha traduït amb noms molt més semblants a l’original.

Els seus inicis no devien ser fàcils, no hi havia ni tradició de còmic ni de llegir en català.

En aquella època, a totes les revistes del món hi havia còmics i no en podíem ser l’excepció, no podíem seguir amb el mateix model que abans de la guerra, textos com a pans que amb prou feines es podien llegir. Els còmics expliquen històries boníssimes, n’hi ha que estan molt ben fets, i al darrere hi ha molta imaginació. No podia ser que no n’existissin en català.

I no hi havia prejudicis?

Vam haver de vèncer la resistència dels pedagogs, i en alguns casos va ser una resistència tenaç. No volien saber res del còmic, deien que el còmic ensenyava a no llegir, però aquesta mentalitat va desaparèixer fa temps. Els còmics francesos i belgues que vam traduir van tenir molt d’èxit. El repte en aquell moment era utilitzar un llenguatge correcte i explorar a fons els recursos de la llengua, utilitzar frases senzilles, sense barbarismes ni incorreccions gramaticals. La llengua tenia i té prou recursos per poder fer un bon producte.

Vostè, que s’ha dedicat durant tants anys a la traducció del còmic al català, ¿què n’opina de l’estat de salut actual del còmic d’autoria catalana adreçat al públic infantil i juvenil?

No tinc prou informació per fer-ne una anàlisi detinguda i veraç, estic jubilat, però sempre ha estat una mica deficitari. Hi va haver un moment, fa anys, que podies trobar força estands de còmics catalans al Saló. Hi ha bons autors, com Oriol Garcia Quera, Jordi Viladoms o Lluís Juste de Nin, que ha mort aquest any. A Cavall Fort hi van treballar grans dibuixants però molts ja van morir, com Josep Maria Madorell [va començar a col·laborar a Cavall Fort el 1961 i va crear personatges com Els Galifardeus, els germans Jordi i Núria, la Pona, que forma part de les aventures de Jep i Fidel, o les aventures de Pere Vidal i de Massagran]. Per a mi Madorell era el número u del còmic català sense cap mena de dubte. Suposo que si el còmic català és deficitari, com passa amb moltes altres coses, és per la llei d’oferta i demanda.

¿Ha sigut important el fet que li donessin marge per poder traduir amb llibertat?

El còmic és una adaptació. Hi havia un personatge d’un còmic italià, l’Stefi [creat per Grazia Nidasio]. Era una nena petita i se suposava que vivia a Milà, però no s’esmentava la ciutat i jo vaig fer que passés a Barcelona sense especificar que era a Barcelona i hi vaig incorporar els referents d’aquí. Al còmic hi ha sempre molts jocs de paraules que són intraduïbles, i quan es volen fer en català s’han de pensar molt bé. Als còmics de l’Stefi n’hi havia molts. Recordo una rima que mencionava equips de futbol italians. Jo la vaig traduir així: “Garsa o rossinyol, rossinyol guanya l’Espanyol, garsa guanya el Barça”. La nostra cultura i llengua són prou complexes i riques per permetre això i moltes altres coses.

Vostè va treballar en el moment en què es va poder tornar a escriure i publicar en català. Han passat més de 40 anys des de la creació de Cavall Fort . Què n’opina de l’estat de salut del català?

Hi ha molta producció, es publica molt. Hi ha factors favorables i n’hi ha d’altres que no ho són tant, com la intervenció contínua del govern espanyol. Ara el TSJC ha fixat en un 25% la quota de classes que s’han de fer en castellà. Es pot ser pessimista, però des del punt de vista tàctic amb el català s’ha de ser optimista per lluitar i actuar.

https://www.ara.cat/cultura/Albert-Jane-catala-optimista-lluitar-poeta-traductor-linguista-gramatic_0_2585141543.html

«Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York», el documental que define perfectamente a las bibliotecas públicas

Las bibliotecas públicas son espacios de acercamiento a la información, a la formación y al entretenimiento. Llenas de contenidos físicos y digitales en forma de libros, audiovisuales, documentos de toda índole y actividades, su objetivo final es ofrecerlos a las personas para que sean utilizados y aprovechados, tanto de manera individual como de manera colectiva.

Quizás la mayoría de personas solamente conozcan un mínimo porcentaje de lo que es una biblioteca pública y qué puede ofrecer a cada persona como individuo y a la sociedad como conjunto. Es por eso por lo que no se pueden perder el documental «Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York».

https://www.julianmarquina.es/ex-libris-la-biblioteca-publica-de-nueva-york-el-documental-que-define-perfectamente-a-las-bibliotecas-publicas