José R. Ubieto, 14-11-2022

Vivim al nostre món, alhora global –i sembla que il·limitat– i alhora local i reduït. Un món on l’individualisme està de moda, però no el que és tradicional, que es caracteritzava per encarnar els valors del deure, la fermesa o l’autenticitat, sempre a distància del seguidisme de la massa. Avui vivim en un individualisme de masses, cosa que no deixa de ser una paradoxa: cadascú se sent especial, diferent, excepcional –tot ell o tot ella–, i, tot i això, tots consumim el mateix, als mateixos llocs i alhora.

Si abans ens definíem a partir del que fèiem (forner, cirurgiana, periodista) o dels ideals que ens servien de brúixola (catòlic, d’esquerres, ecologista), avui som el que sentim (de gènere fluid, víctimes, depressius, indignats…). El nostre jo ha pres les regnes de les nostres vides i es prolonga, ara, en el metavers i els seus avatars, on podrem tunejar-lo fins a fer-lo irreconeixible. Aspirem a redecorar el nostre món per escapar-nos –encara que sigui unes quantes hores– d’aquella altra escena virtual, però també somiem augmentar la nostra realitat i les nostres capacitats amb nous gadgets, xips corporals, assistents d’intel·ligència artificial, robots… Qui no té ja un rellotge que l’informa cada minut de les constants vitals i les performances diàries (passos, velocitat), cosa que alimenta la fantasia de l’autocontrol i el domini del cos?

Fins aquí les bones notícies. Descobrim ara el vel del costat salvatge del nostre món: més adolescents tancats a casa després de la pandèmia i refugiats en les pantalles, autolesions i temptatives de suïcidi en augment, consum de psicofàrmacs (a Espanya, més de 2,5 milions de persones en consumeixen cada dia, som líders a Europa), patologies de la feina (burn-out), precarietat social (desnonaments, pobresa), bretxa de gènere… I, cada vegada més, bombolles d’odi digitals que serveixen de refugi a molts subjectes que se senten commocionats pels canvis accelerats i orfes de referències estables.

No ens hem d’espantar, però sí pensar alternatives que conjuguin el nostre món particular amb els altres que habiten el seu. Les promeses miraculoses de la felicitat enllaunada i el coaching emocional –com a pedaços d’aquest jo en conflictes, angoixat i confús– serveixen per al que serveixen. Són efímeres i instantànies, i els seus efectes es dilueixen amb la mateixa velocitat amb què arriben.

Hi ha una altra fórmula més realista i interessant sobre la qual han debatut aquests dies a Barcelona 500 psicoanalistes (ELP): les invencions singulars que cadascú troba –amb ajuda d’altres– i que li permeten fer el seu món més suportable.

https://www.lavanguardia.com/vida/20221114/8604029/hoy-vivimos-individualismo-masas.html