De vergüenza, estas palabras. La contribucion a democràcia y convivència és nula

https://asturiaslaica.com/2020/08/04/los-obispos-agradecen-al-rey-emerito-su-contribucion-a-la-democracia-y-a-la-concordia/

L’anàlisi d’Antoni Bassas

“No puc entendre que una institució que defensa la indissolubilitat del matrimoni doni suport a una persona que ha fet el salt a la seva dona, amb tantes dones com ha pogut, i s’ha enriquit amb milions i milions que no li corresponen”

Ahir vaig poder sentir l’enorme dolor i tristesa amb què l’hispanista britànic Paul Preston va rebre la notícia de la mort del pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat.

Escriu avui Preston a l’ARA: “En tots els seus llibres s’hi notava un profund sentit moral i una calidesa i compassió humanes que convertien la lectura en una experiència no només enriquidora en el pla intel·lectual sinó també commovedora emocionalment”.

I diu el també historiador Francesc Vilanova Vila-Abadal: “Amb una ironia extraordinària, una amabilitat inacabable i una paciència infinita, el pare Raguer va destrossar mites, va reivindicar personatges, va descobrir documents d’enorme rellevància, va desmentir tòpics i va construir, amb paciència benedictina, molt humor i una honestedat intel·lectual indestructible, una obra de referència per entendre bona part de la complexa història catalana, espanyola i europea dels dos darrers segles. No ho agrairem mai prou”. 

El 2014, dos mesos abans de la consulta del 9-N, vam pujar a Montserrat per entrevistar-lo. 

I li vam comentar: “Quan Rouco Varela, president fins fa poc de la Conferència Episcopal Espanyola, diu que la unitat d’Espanya és un bé moral irrenunciable, se li deuen posar els pèls de punta”. I va dir: “Al revés, em va agradar molt. No hi ha cap autoritat civil ni eclesiàstica que em pugui dictar quina és la meva pàtria. Això m’ha de sortir del fons de la consciència. Llavors, si fidel a la meva consciència he triat com a pàtria Catalunya i la serveixo, estic practicant el quart manament (honraràs el pare i la mare), que és una virtut”. Per això, com a  resposta a Rouco i als Roucos de la vida, Raguer va escriure el llibre Ser independentista no és cap pecat.

Raguer va posar l’accent en algunes figures que no cabien en cap de les dues Espanyes ni tampoc a Catalunya. Carrasco i Formiguera, perseguit per catòlic a Catalunya, afusellat per Franco per catalanista. Vidal i Barraquer: fugit de Catalunya com a cardenal, exiliat durant el franquisme per no firmar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol en suport a Franco. El general Batet: condecorat per haver-se mantingut fidel a la República quan reprimeix el 6 d’Octubre, afusellat per Franco dos anys més tard per haver-se mantingut fidel a la República quan hi va haver l’Alzamiento del 18 de juliol. Aquest era Raguer.

No és estrany que Isabel Turull, germana del conseller a la presó, catòlica, escrivís ahir aquesta carta oberta al cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola: “Ja fa 3 anys que com a cristiana no entenc res. M’agradaria que el meu pare fos l’últim pare o mare que morís sense poder veure el seu fill en llibertat o a casa en cas dels exiliats. Cap d’aquests pares s’ho mereix”.

“La nota  de la Conferència Episcopal Espanyola que vostè presideix ha fet sobre «la salida de S.M.D. Juan Carlos I». No puc entendre que una institució que defensa la indissolubilitat del matrimoni doni suport a una persona que ha fet el salt a la seva dona tantes vegades com ha volgut i amb tantes dones com ha pogut. Vosaltres que se suposa que heu de vetllar pels vulnerables, esteu demanant compressió a una persona que s’ha enriquit amb milions i milions que no li corresponen mentre persones s’han tret la vida per haver perdut casa seva”. 

“No entenc que en nom de l’Església us adheriu al rei actual, li mostreu agraïment per la seva trajectòria, etc. tot i saber el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre i les posteriors declaracions del monarca. I encara entenc menys que en 3 anys que fa que són a la presó no hagi trobat cap moment per anar a visitar personalment els presos polítics, que són persones que van ser votades pel poble i mai han lloat cap tipus de violència”. 

Isabel Turull i Negre (germana de Jordi Turull, pres polític). Un dia escaient per citar l’Evangeli: “La veritat us farà lliures”.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

https://www.ara.cat/analisi/analisi-Bassas-Hilari-Reguer-mort-reaccions-Montserrat_0_2537746299.html

Ridícul reial

https://www.larepublica.cat/noticies/politica/internacional/ridicul-reial-una-concentracio-a-favor-de-felipe-vi-aconsegueix-reunir-8-persones/

… han pres la decisió de separar-los perquè els visitants més joves no hagin de sentir les paraulotes.

https://www.ccma.cat/324/aillen-cinc-lloros-dun-zoologic-del-regne-unit-per-insultar-constantment-els-visitants/noticia/3050015/

… si el poble no s’organitza per fer front l’espanyol, aquí no hi ha res a pelar. Només el poble salva el poble.

Que amb una classe política autonòmica espantadissa, només pendent de la torre del cap de setmana, amb uns funcionaris autonòmics que viuen dels pressupostos generals de l’estat espanyol, no es fa la independència.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/diari-revolta-jordi-galves-torra-designa-tamara_542364_102.html

https://www.eluniversal.com.mx/opinion/moises-naim/cleptocracia-y-cacocracia

Cap iniciativa regeneradora a Espanya serà creïble si Felip VI es manté en el tron. La monarquia és una institució massa podrida, i al mateix temps massa nuclear, massa representativa del sistema, per deixar-la subsistir encara que els seus membres esdevinguin simples figuretes de pessebre -que no és el cas, com acaba de demostrar el monarca alineant-se amb el búnquer judicial-.

Els Borbons representen el pitjor de la història d’Espanya, i ara, a través de Felip i el seu pare, la Corona és la cara visible de la corrupció, de la preeminència dels poders opacs de l’Estat i de la repressió contra Catalunya -que és des de fa tres segles, diguem-ho amb orgull, la gran enemiga dels Borbons-.

Són motius més que suficients per desfer-nos-en. Si en voleu més, escolteu el recent discurs d’aquesta figura sinistra anomenada Carlos Lesmes, usurpador d’un dels poders de l’Estat, segrestat per la dreta més rància, el de les togues. El rei no ha pogut venir a Catalunya per complimentar el poder judicial, i els jutges en culpen el govern Sánchez, que addueix motius de seguretat.

Conclusió: el primer poder qüestionat pel tercer, i el monarca emprenyat al constatar que ja no pot passejar per aquí com si fos casa seva. Interessant cop moral per al sobiranisme. Ja tocava.

https://www.ara.cat/opinio/Delenda-est-monarchia-monarquia-aspanyola-lesmes-rei-felip-VI_0_2534746528.html

Joan Salicrú13/07/2017|2017, Valors Revista| 

Avui, el sexe està a l’abast de tothom. Ara ja no cal fer un viatge clandestí a Perpinyà per veure pel·lícules amb escenes d’alt contingut sexual. Al segle XXI, un ciutadà de qualsevol edat, des d’un dispositiu mòbil, pot accedir a tot tipus de continguts. Als Estats Units, segons alguns estudis, el primer contacte amb la pornografia té lloc als sis anys. El sexe ha deixat de ser tabú. Però, a més, el sexe ha superat la frontera dels productes eròtics. Sovint, en els vídeos musicals, a la publicitat, a les sèries o a la moda també hi ha un teló sexual de fons: els cossos, especialment de dones, apareixen com un reclam, una mercaderia. Recordeu la venda de disfresses d’infermera sexy per a nenes? De fet, el sexe, a la societat contemporània, ja es considera una necessitat bàsica de l’individu. Lucía Etxebarria, fa unes setmanes publicava No em ve de gust follar, què passa?. L’escriptora realitzava una comparació interessant: “Anys 70. La meva tia Fernanda perd el seu marit. Encara no havia fet els trenta. No hi va haver mai cap altre home en tota la seva vida. Entre família i amics el seu cas despertava admiració (….) La meva amiga Sònia perd la seva parella en un accident als 25, després de deu anys de relació. No torna a tenir una altra parella. Avui en té quaranta i li diuen que està traumatitzada”.

La hipersexualització de la societat afecta a tothom, però especialment les dones i els infants. Aquest fenomen potencia la idea que la imatge està vinculada a l’èxit social, els rols de gènere dels adults es traslladen als infants i les dones són considerades objectes sexuals. Amb aquest fenomen les dones i els infants perden autoestima i dignitat, els nens i nenes cremen ràpidament etapes vitals de la vida i es perden valors com l’espontaneïtat, el gaudi o la creativitat. I, els experts, alerten que la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot crear en el futur problemes relacionals.

És evident que el sexe, en una societat lliure, no es pot prohibir. La curiositat encara incrementa l’interès. Aquesta no és la via. Però sí que ens hauríem de fer dues preguntes: Què pot suposar la imposició d’una sexualització adulta a nens i nenes que no estan emocionalment preparats? En aquest sentit, com sempre, la principal eina que tenim a l’abast; es diu educació, a l’escola i a casa. Ja no ens hauria de fer por parlar de sexualitat. I, per altra banda, per què després d’anys de lluita dels drets de les dones s’imposa aquest tipus de representació femenina? No oblidem que la hipersexualització de la societat i les seves possibles conseqüències és una responsabilitat de tota la comunitat (mass media, pares i mares, escola, administració…).

La hipersexualització