“La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista”
Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educacióva dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.
El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.
La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.
És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.
El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.
Millorar la vida quotidiana dels ciutadans
En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”
És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.
ARTICLE de JOFRE LLOMPART. Publicat el 8 de setembre del 2015
Que consti que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui
Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa. Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut. La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressó. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut. Paralelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor. En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar. Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota. I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet). Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol. Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost. En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá. El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia.
No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés
El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’Aznar- no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algun telespectador encara ho desconeix. Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes, la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.)
Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa. El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop, suren a la superfície.
Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauriem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista. Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests resorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres.
Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidenment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.
Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real. Expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.
Què és un conflicte de sobirania? Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d’una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d’Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s’adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.
El problema de partida d’Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori. Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l’Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s’ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s’hauria d’esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació “majoritària”. Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.
Com es resol un conflicte de sobirania? És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d’acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d’Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.
És un afer intern d’Espanya, com s’acostuma a dir des de Madrid? És molt fàcil dir que és un problema intern d’Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d’estats que es protegeixen l’un a l’altre els privilegis. Però Europa ha d’aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.
Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d’aquesta mena de conflictes? Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N’hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.
Quines lliçons podem extreure del cas quebequès? Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S’accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d’Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d’haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l’estat de dret. No es basa tot en l’estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l’independentisme s’ha atenuat. Cap d’aquests principis pot anul·lar l’altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d’Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.
La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l’actitud dels governs centrals d’Espanya i el Canadà Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç… Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l’exèrcit o la policia a Mont-real.
Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l’1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra. Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central.
Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà? No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d’obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l’estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.
Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya? No podem estar en contra d’una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l’alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum.
Tres anys després del referèndum de l’1-O, què se’n pot extreure? Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. La imatge d’Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.
Sense autodeterminació és possible una solució? El poble s’ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.
Arran dels fets de resposta a la sentència del procés
Els disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar l’esquena.
99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.
El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.
Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.
Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.
El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.
En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.
I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.
La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.
No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.
Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.
La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.
La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.
Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.
La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.
Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.
¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.
Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.
Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.
Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.
El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.
El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.
Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.
El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.
En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.
És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.
Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.
Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.
Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.
A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.
Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.
Un any després, la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. “L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.
Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.
L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.
No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.
Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. –
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”
Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.
Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?
S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social.
I per què no van agafats de la mà?
Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.
Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.
Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció.
El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?
Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes.
Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal?
Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19.
Hi haurà Dia de l’Empresari?
Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans.
Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell?
Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris. Només volem parlar d’economia.
Compartiu el front comú de les infraestructures.
No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política.
La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?
La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals.
Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?
Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.
Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?
No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys.
De qui exactament?
Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.
No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament.
Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?
Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.
Què necessita?
L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu.
L’Estat s’endeutarà encara més?
L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses.
Els ERTOs haurien de ser indefinits?
Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa.
La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?
La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions.
Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat…
Què li diuen les grans empreses?
Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.
“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.
Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys.
Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan?
Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció.
Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina.
Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.
També és optimista?
Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar.
Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial.
Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges.
Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.
Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.
1. L’oligarquia madrilenya pren el control de Bankia via els amigatxos d’Aznar.
2. Via targetes black es gasten millions en putes i luxes de tot tipus.
3. Amb una gestió nefasta, enfonsen el banc.
4. Estafen milions de jubilats per intentar reflotar-lo.
5. Quan no aconsegueixen, el Gobierno de España ens fa pagar la festa als contribuents, per tant sobretot als catalans.
6. Bankia té beneficis milionaris però no retorna els ajuts.
7. El Gobierno de Espanya obliga La Caixa a canviar la seu a València, amb el xantatge de la retirada massiva de fons.
8. El Gobierno de Espanya utilitza la Bankia sanejada amb els nostres impostos per quedar-se amb La Caixa.
9. Un cop feta la fusió, tot se n’anirà a Madrid.
Un banc fundat per la iniciativa ciutadana dels catalans, amb finalitats socials (Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, recordeu?), amb una obra social única al món, destruida per a engreixar Madrid com a capital financera.
Això és Madrid, això es Castella, això és l’Estat Espanyol.
No construeixen res, no produeixen res.
Només conquereixen, envaeixen i depreden.
Cal bombardejar Catalunya cada 50 anys, per mantenir el sotmetiment
gutta cavat lapidem 