cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?
Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.
La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.
El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.
L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.
Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.
El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”. Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”.
A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium, i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”.
Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.
A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.
El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…
Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.
El polític és un addicte del poder i només accepta relacions de poder. Jeràrquiques. Són les relacions del cinisme. Per això, de vegades, el llop polític arriba fins i tot a disfressar-se amb la roba de l’àvia i es fa passar per ella perquè la Caputxeta Vermella es confiï. Vigila, Caputxeta, vigila. Exactament per aquest motiu vaig trobar inapropiat que un periodista i mestre de periodistes, Vicent Partal, acceptés de fer una crítica als polítics des del Parlament de Catalunya el proppassat dia 10. De la mateixa manera que m’hauria semblat malament veure Pedro Jota Ramírez o Francisco Marhuenda fent un sermó edificant, per a la salvació de l’ànima dels polítics, a les Corts espanyoles. Espanya, inclosa Catalunya, és un hàbitat polític poc exemplar, on les relacions entre política i premsa són excessivament incestuoses, on no calen més fotografies entre polítics i periodistes. Ni més relacions públiques. Després del discurs del senyor Partal vaig parlar amb alguns polítics i tots, tots, em van assegurar que l’havien trobat dur, però adient, un discurs molt necessari. Senyal inequívoc que va ser un discurs que no calia, un discurs espuri. El periodisme no ha salvat mai cap polític de l’infern ni tampoc no ho farà ara. Com és possible que Vicent Partal digués que “no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu”? El que passa entre les files dels tres partits independentistes amb representació parlamentària ho sabem tots, i ho sabem perfectament bé: és una llarga guerra civil fratricida que ens autodestruirà com a nació i com a societat. Cal mirar la veritat de cara.
Quan un polític et demana una opinió, el que vol, en realitat, és que l’ensabonis. Si t’agenolles, com Espàrtac abans de la revolta, el paio tampoc et diu que no, tampoc ho trobarà exagerat, ni li molesta gota. Abans que tu ha conegut altres periodistes i escriptors, després de tu en vindran molts d’altres. A tot estirar, si té un bon dia, el polític accepta que li diguis alguna coseta negativa, que li facis algun retret, algun escarafall. Res d’estirar-li les orelles, no et passis de rosca. És aleshores quan l’animal polític esdevé infinitament més perillós, perquè es torna més egòlatra. Vol que hi confiïs. T’ha deixat criticar-lo una miqueta, només per després inflar el pit i presumir de liberal, de demòcrata, de milhomes. De víctima. En certa ocasió, Josep Lluís Alay, director de l’oficina del president Puigdemont, va dir-me molt campanut, emprenyat com una abella, com si fos un gran què, que ell acceptava les crítiques. Oh, vaig gosar respondre. Ho va dir com si fos possible el contrari, com si fos possible, en una democràcia, no sotmetre’s a la fiscalització dels altres, de tots els altres, periodistes o ciutadans anònims. Aquell gran dia vaig comprendre que el somni daurat de tots els polítics és aquest, exactament. Trobar un bon argument, una bona mordassa, per evitar totes les crítiques, i així poder situar-se per damunt del bé i del mal. Només haver de respondre davant de Déu i de la història. I és que fa només poques hores Carme Forcadell, per defensar Oriol Junqueras de la reprovació pública, ha intentat trobar aquest argument infal·lible que ens faci callar de cop a tots: “Amb quina autoritat moral aquestes persones diuen això a una persona que ha estat a la presó i s’ho ha jugat tot pel país?” Això, això, aquesta és la gran pregunta de la política catalana, després de l’extraordinària experiència dels partits independentistes en el poder, com ens atrevim a obrir la boca?
Ens destruirà si no fem l’esforç d’entendre una mica com és la política catalana. La difícil i complexa política catalana. Una política dissenyada, actualment, per uns professionals de la política, el que anomenem polítics, que salvant algunes belles excepcions, han triat com a líders els personatges més cínics i egòlatres del planter disponible, les psicologies més predisposades a la simulació, a l’engany i a la manipulació de l’opinió pública. Només ens faltava tenir alguns polítics professionals a la presó fins fa quatre dies i alguns altres encara a l’exili. Això ha crispat l’ambient encara més. Al capdavall tots han acabat imitant ⸺uns més, d’altres menys⸺, una actitud pública que s’assembla força a la que gasta ara Pablo Iglesias. El cito perquè no forma part dels polítics catalans i serveix per il·lustrar aquest gran mal de la política catalana. L’actitud del victimisme megalòman, la impermeabilitat a la crítica, la inhumana persecució de l’èxit social a qualsevol preu. Alguns en diuen “el poder” però és més aviat això altre, el reconeixement social. S’ha promogut el desenvolupament d’una política cada vegada més doctrinària, cada vegada més allunyada de la voluntat popular que reclama la unitat independentista. En va. Perquè és una política que es concreta a través de tres estratègies principals. Tres estratègies que són un clàssic: la projecció, la repressió i la negació. Primer s’acusa el contrincant polític independentista de fer exactament el que tu fas (projecció). Després reprimir l’autocrítica, la crítica, l’ètica personal, el sentiment col·lectiu o patriòtic. Reprimir l’altruisme i la solidaritat. I finalment negar, contra tota evidència, el que tots sabem. Que l’enemic número u dels polítics independentistes són els altres polítics independentistes. Infinitament per damunt dels espanyolistes. Els diaris en van plens, d’aquests polítics catalans que neguen l’evidència. I que només van a la seva.
Freshteh Rafat enumera el seu currículum per telèfon. Ho fa com si recités una lliçó apresa, de tantes vegades que l’ha repetit. Va estudiar periodisme i comunicació de masses a la Universitat d’Herat, la ciutat de l’oest de l’Afganistan que fins fa quatre dies es considerava el centre econòmic del país. Va treballar per al diari Asht-e-sob, que és el més progressista de l’Afganistan, va col·laborar amb una infinitat d’associacions de dones i fins i tot va ser una de les impulsores de la campanya Where is my name [On és el meu nom], que es va fer viral a les xarxes socials per exigir que el nom de les dones figuri en algun lloc a l’Afganistan. Fins fa dos anys el nom de la mare ni tan sols apareixia a les partides de naixement dels fills. Només el del pare.
Aquests dies en què el terror s’escampa pels carrers de l’Afganistan, n’hi ha que recorren a les hemeroteques per tal d’entendre un conflicte amb 20 anys d’història. Els que mirin enrere trobaran una predicció de l’expresident dels Estats Units Bill Clinton en què assegurava que “el futur serà català o talibà“.
Quan Clinton va presentar aquesta dicotomia l’octubre de 2001 es va mostrar confiat en el fet que seria la primera opció la que marcaria el futur. Ara, 20 anys després, sembla que no serà el cas per a l’Afganistan, on els talibans han avançat sense aturador per tot el país i ja controlen la capital.
Les declaracions esperançadores de Clinton van arribar en un moment especialment fosc de la història dels Estats Units. Només unes setmanes després de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. El terror promogut pels talibans plana amb més força que mai abans sobre les societats occidentals. En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre.
En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre.
Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.
Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.
Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió
De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.
Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.
Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.
Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.
Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.
Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…
Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.
Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.
Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.
En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?
Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.
… preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.
Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.
Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.
Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?
I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.
Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya
Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.
Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?
Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?
I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.
Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.
Més de la meitat són ferits sense causa judicial o investigats als quals s’ha acabat arxivant la causa
Minuts després que Pedro Sánchez escenifiqués des del Liceu l’aprovació dels indults per “obrir pas a la reconciliació”, Pere Aragonès responia que la mesura de gràcia “era un pas, però no una solució per als 3.000 represaliats”. La xifra surt d’un recompte que fa mesos que Òmnium ha posat en circulació i que ha anat augmentant al ritme de les manifestacions, judicis i les primeres sentències. Si en la Diada de l’any passat eren 2.850 les persones represaliades, a principis d’aquest any Jordi Cuixart va assegurar amb una xifra molt concreta que n’hi havia 3.301. Sigui com sigui, aquesta ha sigut la dada que ha encunyat l’independentisme per quantificar la repressió de l’Estat i delimitar l’abast que tindria una possible amnistia. Uns quants, com el vicepresident Jordi Puigneró, parlen de més de 3.000 “encausats”; d’altres, com Aragonès, de represaliats. Però, realment, ¿quantes d’aquestes persones tenen causes judicials pendents de resoldre?
Tots els ferits de l’1-O
Tot i que Òmnium ha verbalitzat diverses vegades el nombre exacte del recompte, l’entitat no ha pogut facilitar a l’ARA les xifres concretes que desgranin totes les causes derivades de l’1-O. De fet, segons el còmput de l’entitat, més de la meitat són ferits en protestes -sense causa judicial derivada- i també hi ha centenars de persones contra les quals s’han acabat arxivant les investigacions. Una possible amnistia -que el govern espanyol ha rebutjat de bon començament- no afectaria, doncs, totes aquestes persones sense causes pendents amb la justícia.
Dins dels 3.000 represaliats, l’entitat hi computa les 1.083 persones ateses sanitàriament de l’1 al 4 d’octubre del 2017, entre les quals hi ha Roger Español, que va perdre un ull com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma, i els 357 ferits durant les protestes postsentència. També hi suma els 70 periodistes ferits en diverses mobilitzacions del Procés.
Condemnes i absolucions
Segons Òmnium, entre els 3.000 represaliats hi ha 44 persones condemnades. Ho són els nou presos polítics (també els tres exconsellers que no van entrar a la presó i que ja han complert la inhabilitació), els cinc membres sobiranistes de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell -la de Roger Torrent també està pendent d’una querella de la Fiscalia- i l’expresident Quim Torra, a l’espera d’un segon judici per la pancarta de suport als presos. No tots els casos fan referència a polítics, sinó que hi ha activistes com Marcel Vivet, condemnat a 5 anys de presó, i Adrià Sas, condemnat a 3 anys.
Però també hi ha hagut absolucions. L’abril d’aquest any la justícia va absoldre els cinc síndics de l’1-O i la cúpula dels Mossos també va ser exculpada per l’Audiència Nacional. I, igual que en les condemnes, diversos manifestants han sigut absolts. L’últim exemple: l’icònic noi de la dessuadora taronja. Encara que el pas per la justícia dels exculpats va acabar sense condemna, Òmnium també els suma al llistat de represaliats per les conseqüències d’haver estat immersos en causes per l’1-O. I el mateix passa amb els processos arxivats, com els 18 docents investigats per fer suposats comentaris ofensius contra l’actuació policial l’1-O, que també són part dels 3.000.
Les macrocauses
La majoria de macrocauses contra l’independentisme segueixen obertes. Entre els 3.000 represaliats hi ha els 56 investigats pel Tribunal de Comptes en relació a l’1-O i a la política exterior del Govern. Mentre que en el cas del referèndum ja es va saldar la fiança, els implicats en la causa del Diplocat encara esperen saber de què se’ls acusa i quina fiança hauran d’afrontar.
Tampoc es coneix encara el desenllaç de la primera causa contra l’1-O, la del jutjat 13, on una trentena d’alts càrrecs esperen judici (a més dels que han passat al TSJC). Una altra de les investigacions que agrupava més persones és la de la Fiscalia contra 712 alcaldes per l’1-O. Ara bé, en aquest cas només es van obrir 78 causes, de les quals n’hi ha 12 que es mantenen obertes -les restants es van arxivar-. Fins ara hi ha hagut dues sentències: van condemnar Bernat Solé, exconseller i exalcalde d’Agramunt, a un any d’inhabilitació, i han absolt dues vegades -la segona aquesta setmana- la fins ahir alcaldessa de Roses, Montse Mindan.
Entre les causes del 13, del Tribunal de Comptes i la dels alcaldes se sumen a la llista de represaliats gairebé 800 persones, tot i que més de 700 ja tenen la causa arxivada i alguns polítics com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva coincideixen en més d’una causa. De fet, en tres: la del Suprem i les dues del Tribunal de Comptes. Un dels que també repeteix és Miquel Buch, que era un dels 712 alcaldes -la causa no va tenir recorregut-, i ara la Fiscalia demana 6 anys de presó per a ell per haver fitxat com a assessor l’escorta de Puigdemont, a qui també volen empresonar. Els acompanyants de l’expresident en la seva detenció a Alemanya també estan pendents d’un plet. I uns altres que ja han declarat i estan a l’espera de veure si s’obre un judici són 24 bombers acusats d’abandonar el lloc de treball l’endemà de l’1-O.
Els manifestants
El terreny més pantanós per calcular l’abast de les causes derivades del Procés són els processos contra manifestants. Òmnium xifra en més de 1.000 els investigats i no precisa quin és l’estat de les causes. En aquest sentit, Alerta Solidària admet que és impossible tenir-ho tot sota registre. Sí que tenen comptabilitzat, però, que 316 persones han sigut imputades per diversos talls a les carreteres. 240 causes continuen obertes, la majoria d’elles als jutjats de Figueres, on 197 persones estan imputades pel tall del Tsunami a la Jonquera. Durant les protestes, especialment les de Via Laietana, una trentena de persones van passar per la presó.
Les protestes del Tsunami també mantenen relació amb una altra causa que suma 21 represaliats més: l’operació Volhov. Un operatiu que va detenir 21 persones i que va resultar ser un calaix de sastre que anava des de presumptes casos de corrupció fins a l’organització del Tsunami.
De la societat civil també es deriva la causa que afecta 18 persones per duplicar webs dels referèndum i dur a terme atacs informàtics després de l’1-O. Un d’ells és Joel Muñoz, que s’enfronta a més anys de presó que els líders del Procés.
Amb tot, encara falten set represaliats més: els exiliats. Puigdemont, Rovira, Gabriel, Puig, Comín i Ponsatí. El setè que comptabilitza Òmnium és Valtònyc, que tot i que no té una causa judicial lligada a l’1-O, el considera una víctima de la repressió. Pablo Hasél, condemnat per circumstàncies semblants, no forma part del recompte. Tampoc els 300 ferits o detinguts en les protestes pel seu empresonament.
gutta cavat lapidem 