En aquest dossier posem el focus en les conseqüències d’una notícia que ha passat molt desapercebuda: la Sareb, coneguda també com el banc dolent, ha adjudicat la gestió i la venda dels seus actius –immobles, sòl i deute a promotors– a dos grans fons d’inversió internacionals. Mirem què està passant amb aquests actius, per què no es poden gestionar públicament i quina és la justificació que hagi acabat fent-se així. Per fer-ho, parlem amb totes les parts implicades i també amb els agents socials. A més, repassem quin és l’estat del mercat de lloguer a Catalunya i Espanya, com justifiquen els socis de la coalició de govern aquesta decisió i també quin efecte està tenint el difícil accés a l’habitatge sobre la ciutadania, en especial sobre els més vulnerables. Tot plegat en un context d’amenaça de crisi que pot provocar una nova tempesta perfecta per al sector de l’habitatge.
El ‘banc dolent’ deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió
Filials de Blackstone i KKR s’ocuparan de gestionar i vendre els actius de la Sareb
BARCELONA / MADRIDQuan la música para, s’acaba la festa. I, en economia, si la música i la festa paren es reobre la ferida sagnant de la crisi del 2008. Aquesta és la metàfora que fa servir un inversor per explicar per què la roda de l’economia segueix girant –sense parar– amb els mateixos actors i els costums de sempre malgrat les successives crisis. L’últim exemple que res ha canviat es va fer públic a l’abril. La Sareb, més conegut com el banc dolent (l’entitat que es va crear per comprar tot el totxo tòxic als bancs durant la crisi i sanejar-los) va decidir adjudicar “la gestió i la venda” de bona part d’aquests actius provinents de la crisi a dos grans fons d’inversió bastament coneguts al sector: Blackstone i KKR.
Concretament, ho faran les gestores immobiliàries que depenen d’aquests fons: Anticipa i Aliseda –propietat de Blackstone– i Hipoges, que depèn de KKR. A partir d’aquest estiu, ells seran, doncs, els encarregats de gestionar i vendre al mercat lliure un total de 25.300 milions d’euros en actius propietat de la Sareb, entre habitatges (més de 45.600), promocions a mitges (més de 21.600 construccions), sòl (més de 30.000 terrenys) i també hipoteques i préstecs impagats. I entremig, evidentment, s’enduran una part del pastís, una comissió per la feina feta.
Es tracta d’un capítol rellevant perquè tanca de facto el debat que es va obrir al gener quan la Sareb va passar a mans del govern espanyol , que ara n’és el propietari. En aquell moment, el sector social i els moviments per un habitatge digne van reclamar aprofitar l’oportunitat i fer que tots els pisos d’aquesta entitat passessin a engreixar el minso parc públic d’habitatge a l’Estat. L’adjudicació a aquests dos grans fons, en canvi, és el camí oposat: vendre per recuperar diners.
Washington informa oficiosament i nega oficialment que localitza i assenyala objectius russos
El creuer de míssils guiats Moskvà navegant pel Bòsfor dirigint-se cap al mar Negre el 5 de juliol del 2021. YORUK ISIK / Reuters / ARXIU
Tot el que té a veure amb l’espionatge i la informació d’ intel·ligència és delicat i, per definició, enganyós. Alts funcionaris nord-americans van revelar que els EUA van proporcionar a les forces armades ucraïneses dades clau que els van ajudar a localitzar, atacar i enfonsar el vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, el Moskvà , a mitjan abril. Les pistes dels serveis nord-americans també van ajudar Ucraïna a matar uns deu generals de Vladímir Putin, també segons portaveus de l’ Administració que parlaven sota condició d’anonimat.
Una vegada publicades aquestes informacions en alguns mitjans, el secretari de premsa del Pentàgon, John Kirby, va negar dijous que els Estats Units haguessin donat a l’exèrcit ucraïnès “informació específica sobre objectius” que els permetés enfonsar el Moskvà .
El Pentàgon necessita negar el suport directe a Kíiv a fi de no donar a Rússia un pretext perquè respongui
Però va ser un desmentiment a mitges i, com és obvi, gairebé obligat per evitar que Moscou pugui adduir que els EUA s’han implicat directament en la guerra contra Rússia per, d’aquesta manera, justificar possibles represàlies contra el país nord-americà i els seus aliats.
“No vam proporcionar a Ucraïna informació específica sobre objectius per al Moskvà . No vam estar involucrats en la decisió dels ucraïnesos d’atacar el vaixell ni en l’operació que van dur a terme”, va dir Kirby, primer en un comunicat i després en una intervenció pública i televisada. Després va insistir que el Pentàgon ni tan sols “estava al cas” de la intenció de les forces d’ Ucraïna d’apuntar al vaixell. Va afegir que “els ucraïnesos tenen les seves pròpies capacitats d’intel·ligència per rastrejar i apuntar als vaixells de guerra russos, com van fer en aquest cas”.
Però els informes de l’aportació dels Estats Units no havien caigut del cel, i no en va es van publicar als principals mitjans amb menció a aquells “alts funcionaris” que els hi van transmetre.
La mateixa història val respecte a les cròniques igualment provinents de fonts oficioses en relació amb el paper dels EUA en l’eliminació d’alts caps de l’exèrcit del país envaït. També el portaveu de Defensa va negar que el Pentàgon o alguna de les agències d’ intel·ligència del país haguessin indicat la posició dels generals russos al camp de batalla perquè els soldats ucraïnesos els poguessin eliminar. Kirby sí que va admetre que els Estats Units ofereixen intel·ligència militar a Kíiv “per ajudar els ucraïnesos a defensar el seu país”. Però, gairebé d’esma, va matisar: “No proporcionem intel·ligència sobre la ubicació dels líders militars d’alt rang al front ni participem en les decisions de selecció d’objectius de l’exèrcit ucraïnès”.
El portaveu va destacar que no s’ha de perdre de vista el més important, que és que aquí “l’enemic és Rússia”. En aquest innecessari però eloqüent aclariment calia entendre que no és útil ni convenient embolicar la troca més del compte pel que fa a l’abast i els detalls de l’assistència que Washington presta a Kíiv a través dels seus sistemes de vigilància dels moviments russos: una informació sens dubte essencial però que els russos no han de veure com a part integrant i substancial de la contraofensiva d’ Ucraïna.
L’enfonsament del Moskvà va ser un duríssim cop a l’orgull de Putin i les seves forces armades, com també un problema de primer ordre en termes d’opinió pública. Era el vaixell insígnia de la seva flota i el primer vaixell seu d’aquestes dimensions enfonsat per un enemic des de la Segona Guerra Mundial. Per no parlar de la desena de generals que l’exèrcit resistent hauria abatut en tot just dos mesos i mig de guerra: una altra fita especialment desagradable per al Kremlin.
En els prolegòmens i la primera fase de la contesa, l’ Administració Biden va optar per revelar gran part del que sabia sobre el que estaven preparant els russos. Va ser una política arriscada però que va contribuir a reforçar i en molts casos recuperar la confiança dels aliats en Washington. Però una cosa és dir el que se sap que trama l’adversari, i una altra de molt diferent revelar tot el que fa un mateix.
Dos economistes catalans que feien la mili al Sàhara van fer un estudi de valoració de les inversions espanyoles a la colònia: 85 milions d’euros
14.591.202.498 pessetes, 85 milions d’euros. Aquest és el preu que Espanya calculava que el Marroc havia de pagar per apoderar-se de la colònia espanyola del Sàhara en règim de cessió administrativa el 1975. Un preu que es desconeix si Espanya va arribar a cobrar, però que està documentat en un extens informe que van elaborar dos economistes catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, que feien el servei militar al Sàhara Occidental. Difícilment se sabrà, però el dia que es consumava la cessió, els dos soldats catalans van reunir-se amb els màxims mandataris del govern general del Sàhara. “Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri ens informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, tinguéssim el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que havíem calculat”, rememora Farré en conversa amb El Món.
A petició dels seus superiors, van desglossar fil per randa totes les inversions que Madrid havia fet en aquest territori colonitzat el 1957. En l’informe d’un centenar de pàgines que ha pogut consultar El Món hi consten des de les grans obres com un hospital, un escorxador, un centre religiós o el sistema de clavegueram, fins a objectes com una càmera de fotos, així com les indemnitzacions que caldria pagar als negocis espanyols al Sàhara en cas que haguessin d’abandonar el territori lliure. L’encàrrec arribava dos mesos abans que se signessin els acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 entre Espanya, el Marroc i Mauritània per posar fi a la presència espanyola al Sàhara.
Còmplices involuntaris
“Aquells mesos de 1975 van ser la preparació de la fugida del Sàhara, però els que estàvem allà no ho sabíem, fins al punt que nosaltres vam fer sense ser-ne conscients un dels probables annexes dels acords hispano-marroquins, la valoració de les propietats i inversions de l’Estat espanyol al Sàhara com a província espanyola. Va ser una traïció en tota regla gestada des de Madrid i en ens van fer còmplices involuntaris, amb l’excusa d’una democràcia borbònica”, explica a EL MÓN en Víctor Farré. Recorda que els seus superiors van quedar igualment decebuts per l’engany madrileny, perquè si internacionalment l’Estat venia un projecte per convertir la colònia espanyola en un estat independent, en realitat als despatxos del ministeri de la Presidència el guió era vendre, o cedir, l’administració de la colònia espanyola al Marroc.
Ras i curt, una traïció de les promeses fetes als saharians de tenir un referèndum d’autodeterminació, com havia aconsellat la missió de les Nacions Unides aquell mateix estiu. De fet, en els acords de cessió hi havia annexes secrets que mai no han transcendit i que impedeixen conèixer els detalls d’aquell mercadeig amb el Sàhara. Però els dos joves soldats van rebre la Medalla del Mèrit a l’Àfrica en agraïment pel seu informe econòmic. I gairebé cinc dècades després, tampoc ha transcendit la raó per la qual Espanya ha anunciat el seu suport al Marroc perquè tanqui la porta al dret a decidir del Sàhara Occidental amb un acord d’autonomia de mínims que continua sotmetent aquest poble a la sobirania marroquina.
Part de l’informe d’inversions econòmiques d’Espanya al Sàhara fet pels dos soldats catalans. VICTOR FARRÉ-CEDIDA
Un centenar de pàgines: de 1962 a 1975
El document que van elaborar els dos joves catalans, amb un centenar de pàgines, comptabilitza tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima entre el 1962 i el 1975, malgrat que Espanya tutelava el Sàhara Occidental des de 1957. Van treballar amb dades oficials facilitades pel govern espanyol, però també amb dades recollides sobre el terreny, com s’especifica en la introducció de l’informe.
Per exemple, els economistes quantifiquen el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors. Estimen que el valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, puja a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària ha tingut un cost de 61 milions. La partida més gran del capítol d’arquitectura s’ha destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.
El treball és tan minuciós que calcula també el cost del sistema de clavegueres que es va instal·lar l’any 1965 -3 milions de pessetes- així com l’aigua, l’enllumenat i les canonades. O l’agricultura: els animals han costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes Espanya ha gastat 105.280.000 pessetes. El parador de turisme del Sàhara ha costat 218.928.986 pessetes segons l’informe.
Indemnitzar les empreses en cas d’independència
Després de fer l’informe d’inversions al Sàhara, Farré i Oliva reben un segon encàrrec, que justament els fa pensar que el procés d’independència és real. Han de quantificar les indemnitzacions que caldrà pagar als negocis espanyols afincats a la colònia si el territori és alliberat. Els dos joves soldats envien “qüestionaris a les empreses, des de les més grans a les petites botigues, per saber partides del balanç com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys”, recorda Farré. Informació que completen amb dades oficials facilitades per Hisenda.
De resultes de l’estudi, els joves proposen concedir crèdits a un interès del 6% durant deu anys amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. L’informe justifica que és una manera d’indemnitzar sense haver de pagar de cop les quantitats. El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara puja a 803.670.000 de pessetes per a un total de 325 negocis.
Un dels beneficiaris ha de ser l’empresa distribuïdora de combustible CEPSA, que segons els càlculs dels catalans, hauria de cobrari 11 milions de pessetes, mentre que els bars podran cobrar entre 350.000 i 500.000 pessetes.
Dos joves catalans van haver de posar preu al mercadeig d’Espanya i el Marroc amb el Sàhara, sense saber si la transacció es va arribar a produir. El que sí que saben segur és que Espanya els va trair a ells i al poble del Sàhara.
La base de l’opi i l’heroïna dona feina a centenars de milers d’afganesos
No era una promesa electoral, perquè en la dictadura talibana no hi ha eleccions. Però en qualsevol cas, l’autoanomenat Emirat Islàmic de l’ Afganistan va formalitzar diumenge el que anunciava des de poc després de la presa de Kabul: la prohibició del cultiu del cascall.
Una mesura amb enormes repercussions socials i econòmiques, ja que aquesta planta –de la qual s’obté l’opi i l’heroïna– ha estat la primera exportació afganesa durant els últims vint anys.
Els talibans tensen la segregació per sexes, i universitàries de Bamian estripenels seus cartells
El decret procedeix del guia suprem, Haibatul·lah Akhundzada, i va més enllà de la rosella. Tots els estupefaents queden prohibits, incloent-hi l’alcohol –ja ho estava–, l’haixix i les drogues sintètiques, que, com les metamfetamines –de factura local– i la misteriosa Tablet- K, han envaït Kabul des de fa anys.
Els talibans ja han demanat finançament per executar els seus plans prohibicionistes a una comunitat internacional poc predisposada a donar-l’hi.
L’erradicació del cascall va ser una realitat a l’ Afganistan a mitjans del 2001, per una fàtua del mul·là Omar, ja mort. El cultiu només es va mantenir al Panjshir i la resta del territori sota control dels tadjiks de l’ Aliança del Nord.
La invasió dels Estats Units va canviar les coses
Malgrat els vuit mil milions de dòlars ostensiblement gastats en programes de substitució de cultius, al cap de quinze anys d’ocupació la producció d’opi s’havia multiplicat per sis, sota la protecció dels esglaons més alts del Govern afganès.
Des d’aleshores, cada any s’ha batut el rècord de l’any anterior, fins al punt que més d’un 7% de l’economia afganesa depèn de la planta narcòtica.
Tot i que menys que els capitostos de l’antiga Aliança del Nord, els talibans també han tret profit de l’opi durant anys i s’han finançat amb el cobrament de l’impost revolucionari a agricultors i contrabandistes.
Ara, la prohibició afecta totes les fases del negoci i arriba en el moment en què comença la collita al sud del país. “Els infractors seran castigats d’acord amb la xaria i els seus cultius seran arrasats”, ha avisat un portaveu.
Així mateix, el puritanisme del que va ser originalment un moviment d’estudiants alcorànics impregna cada vegada més àmbits de la vida afganesa, i fins i tot evita els pitjors excessos de la seva primera dictadura. La segregació per sexes ha arribat al parc d’atraccions de Kabul. A partir d’aquest mes hi haurà dies per a homes i dies per a dones.
D’altra banda, les estudiants afganeses de dotze a disset anys continuen sense poder anar a classe a la major part del país. L’últim pretext al·ludeix a l’harmonització d’uniformes.
Les afganeses han tornat a les universitat
Les afganeses, però, han tornat a les universitats i en una, a Bamian, un grapat d’estudiants s’han rebel·lat contra la repressió. Convocades al poliesportiu per a un suposat acte sobre els drets femenins, es van trobar en lloc d’això cartells amb lemes talibans. Algunes es van atrevir a fer-los miques, entre els aplaudiments de part de les congregades, tal com recull un vídeo que circula.
Bamian, on els talibans van mostrar la pitjor cara ara fa més de dues dècades ensorrant dos gegantins budes mil·lenaris, és també un feu de l’ètnia hazara, xiïtes que han estat completament apartats del nou Govern “per col·laboracionistes”.
La consciència antifeixista de Miquel Ramos (València, 1979) va néixer el dia que va saber que un grup de neonazis havien matat Guillem Agulló d’una punyalada al cor.
En Miquel només tenia 14 anys quan va començar a guardar retalls de diaris que parlaven de l’extrema dreta. Durant la vintena va ser veu i teclats del grup Obrint Pas, sembrant militància. I ara és un dels periodistes més especialitzats en ultradreta del país. Les amenaces rebudes mai l’han frenat, al contrari: han reafirmat el seu compromís irrompible contra els ultres. Acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing), una radiografia completa de la violència indiscriminada dels ultres i de com l’antifeixisme s’ha organitzat històricament per combatre la barbàrie. Perquè ni oblit ni perdó.
Guillem Agulló
Fa anys que sentim a dir que l’extrema dreta va tornar amb Vox, però al llibre demostres que mai va desaparèixer. L’extrema dreta ja hi era, el problema és que no preocupava la majoria de la societat, només els qui la patien directament. Ara la majoria de la gent s’ha adonat de la seua existència quan ha vist que ocupen escons i que comencen a tenir presència als mitjans. I aquí està el valor que tenen històricament els antifeixistes, d’haver detectat un problema que van combatre amb absoluta soledat, i amb tots els perills i conseqüències que això va implicar.
Vox té 52 escons a l’estat espanyol. A Espanya hi ha més de 3 milions de nazis? No, absolutament no. No crec que la majoria dels votants de Vox siguen ni tan sols d’extrema dreta. Vox i la gran part de les extremes dretes a nivell global són profundament neoliberals. No qüestionen l’statu quo, ni les relacions de poder, ni els privilegis de les classes dominants, sinó tot el contrari: han vingut a mantenir-les. De fet, ells fan servir la batalla cultural, els discursos contra determinats col·lectius ―el feminisme, LGTBI, persones migrants, etc.― perquè aquests reivindiquen igualtat de drets. I l’extrema dreta planteja que això és una amenaça per a l’statu quo i per als privilegiats, i apel·len a altres identitats que no són de classe.
Prefereixen un migrant ric que una persona blanca pobra? Els van bé els dos perfils. I per això et posen un polític homosexual, perquè diga que el problema són els musulmans, no l’homofòbia. O et posen una persona negra que diu que és immigrant, que s’ha guanyat el DNI espanyol i que el problema són els que arriben ara de països musulmans. Els feixistes no tenen escrúpols, utilitzen qualsevol que els faça reforçar aquests discursos. No apel·len a un discurs de classe perquè si algú de classe treballadora es preocupés per veure a qui beneficien les polítiques de l’extrema dreta, s’adonaria que està votant en contra dels seus interessos.
I com aconsegueixen absorbir el vot del centre i de l’esquerra? És que aquestes identitats són importants per a un votant. Hi ha algú que es considera abans espanyol i heterosexual que de classe treballadora, llavors se sent molt més interpel·lat per algú que reivindica aquestes banderes que per algú que reivindica les qüestions de classe. Això fa que el relat de classe tradicional de l’esquerra es diluïsca, i també ve influenciat per un descrèdit de la política institucional.
Quins són els punts forts de l’extrema dreta del segle XX? Primer, que a l’estat espanyol se’ls ha acceptat com un actor democràtic més que fa opinions respectables sense cap mena de prudència. Segon, que estan avalats pels grans poders econòmics, i molts financen l’extrema dreta perquè saben que són una garantia per a l’statu quo, perquè no toquen els privilegis de les elits. I tercer, que l’extrema dreta té molta pasta. I tenir molta pasta et permet tenir molta influència i tenir gent dins la judicatura, dins l’estat, dins els poders econòmics i dins els poders que no es veuen i que manen tant o més que els polítics. És un lobby que copa espais de poder.
Ens solem imaginar que el prototip de feixista és un home blanc, heterosexual, violent i amb poques llums. En absolut. Són molt intel·ligents. Jo sempre dic que el feixisme no es cura només llegint i el racisme no es cura només viatjant. L’extrema dreta ha viatjat molt i ha llegit molt. Ha llegit molt l’esquerra, l’ha interpretat molt, l’ha entès molt bé i moltes vegades fa servir les mateixes armes de l’enemic per penetrar en determinades capes de la societat on no arribaria. La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida. Que existeix? Sí, com també existeix l’skin borratxo. Però això no representa ni el votant de l’extrema dreta i molt menys els líders de l’extrema dreta, que tenen molt bona educació, molt bona estratègia i molta pasta.
Com s’articula l’antifeixisme? No hi ha una única manera de ser antifeixista. N’hi ha moltes. El mínim és aquest consens de mínims de tenir clar que hi ha coses que no són tolerables, com voler traure drets a determinats col·lectius. Però l’antifeixisme és plural. Hi ha tants antifeixismes com escenaris on l’extrema dreta actua. El que falla és que no tothom se sent interpel·lat per l’antifeixisme perquè creu que a ell no li tocarà mai. I la història ens ha ensenyat que el feixisme va per a tots. Tothom pot arribar a ser víctima.
L’antifeixisme és molt més que una estètica determinada. Això és fruit del clixé, de la caricaturització de l’antifeixisme com una tribu urbana. L’antifeixisme no és una tribu urbana ni respon a un únic perfil, hi ha moltes maneres de fer antifeixisme. Quan bandes de skins neonazis es dedicaven a fotre pallisses, potser sí que hi va haver uns col·lectius determinats que es van posar davant i ho van aturar. Avui dia, reduir l’antifeixisme a una manifestació al carrer és no entendre la dimensió del problema. Vox no s’atura amb una manifestació. Reduir el conflicte a una batalla urbana és perdre’s el 90% de la pel·lícula.
És legítim utilitzar la violència per combatre el feixisme? L’ús de la violència és un debat que s’ha tingut no només a l’antifeixisme, sinó en tots els moviments socials al llarg de la història. Una reflexió que l’estat no ha fet mai, al contrari: sempre ha justificat qualsevol actuació violenta contra la dissidència, i mai ha demanat perdó quan s’ha sobrepassat. La violència és una eina que ha aturat l’extrema dreta en alguns moments? Rotundament, sí. Això justifica que la violència siga l’eina habitual o que estiga legitimada en qualsevol escenari i contra qualsevol cosa que es considere feixista? Òbviament, no.
Però alguns membres de les forces de seguretat sí que han utilitzat la violència i simpatitzen amb grups d’extrema dreta. Ni les institucions catalanes ni les espanyoles s’immuten. No en tenen cap interès i es permet absolutament. Manca voluntat absolutament per part de les institucions per fiscalitzar les seues forces armades. Xavier Vinader deia una frase, que tenia tota la raó del món: que l’extrema dreta arriba allà on l’estat no pot arribar. Fa la feina bruta. L’estat entén l’extrema dreta ―sobretot la violenta― com un problema d’ordre públic, més que com un problema polític.
A tu la ultradreta t’ha amenaçat. He estat molts anys signant amb pseudònim. Jo escric sobre extrema dreta des de fa més de vint anys i comence a signar els articles fa menys de deu anys, gran part de la meua carrera periodística està sense signar per prudència. El fet traumàtic de viure en un context com els anys noranta, on havies d’anar amb molta cura i on paties la violència i vivies en aquesta tensió constant, et crea una personalitat. I aquesta personalitat la vaig gestionant conforme passa el temps de la millor manera que puc. No et negaré que hi ha un procés personal en tot això i que es viu amb tensió. Però aprens a gestionar-ho i a conviure amb això, prenent les teues mesures, però sobretot tenint molt clar que jo no deixaré que tot això m’impedisca seguir pensant com pense, seguir treballant amb el que treballe, i seguir dient el que dic.
Tot i continuar rebent amenaces. Amb les xarxes socials és molt fàcil fer-se un perfil anònim i amenaçar. Fa que siga més habitual que hi haja amenaces des de la covardia que ofereix l’anonimat. Però com més públic ets, més protegit estàs. És molt més fàcil atacar algú anònim que atacar una cara pública. Una de les virtuts de la gent que ens dediquem a investigar l’extrema dreta i combatre-la és que hi ha una solidaritat i un suport mutu brutal, i sense això possiblement molts de nosaltres no faríem aquesta feina. És importantíssim aquest caliu i aquest suport. A banda de les personals, pense que és el principal motor de la motivació per continuar fent el que fem.
Els mitjans de comunicació banalitzen el feixisme? L’espectacularització de la informació facilita que l’extrema dreta siga constantment notícia i protagonista, perquè estimula molt bé l’espectacle: diu qualsevol bestiesa i tens un titular a què la gent farà clic. I això són diners, perquè els mitjans de comunicació són empreses que volen visites. No han de deixar de parlar de la ultradreta, però sí que han de deixar de posar-li el micro perquè diga qualsevol cosa. El teu deure com a periodista és contrastar la informació, i sabent que l’extrema dreta es basa en la mentida per difondre l’odi, tens l’obligació i la responsabilitat moral de combatre-la.
Alguns diran que això és coartar la llibertat d’expressió. És que els mitjans de comunicació no són pissarres en blanc on arriba qualsevol i escriu el que vol. Passen pel filtre del periodista, que tria què és notícia i quines fonts fa servir. El periodisme està molt precaritzat i això també implica una autocensura per por a perdre la feina, però si tu adobes el terreny amb els marcs i els discursos habituals de l’extrema dreta, ja ho tenen fet i recolliran aquesta psicosi col·lectiva a les urnes. Que una persona a Guadalajara se senta més interpel·lada quan li diuen que els catalans es volen independitzar que quan li diuen que li trauran les pensions, demostra que tenim un gran problema informatiu.
T’ha passat alguna vegada pel cap renunciar? No. Mai. Tinc les coses molt clares i ho he dit ben clar sempre: no en deixaré passar ni una.
BARCELONAJoan Ramon Laporte, farmacòleg, és un dels artífexs de la farmacovigilància a Espanya i un dels experts internacionals en farmacoepidemiologia. A banda de posar en marxa els diferents organismes que treballen en aquesta àrea, com el precedent de l’actual Agència Espanyola de Medicaments, ha estat assessor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres institucions internacionals. Dilluns va ser al Congrés de Diputats com a ponent convidat a la comissió d’investigació sobre les vacunes i la seva intervenció, com és habitual en ell, va ser particularment contundent pel que fa a la gestió dels programes de vacunació massiva.
Laporte defensa que la vacuna és un dels instruments que han ajudat a evitar morts, patiment humà i ingressos hospitalaris, tot i que recorda que encara falten estudis que ho certifiquin científicament, i que cal definir millor què s’entén per grups vulnerables o de risc. Malgrat els pocs estudis sòlids existents, considera justificada la decisió que es va fer de “tirar-se a la piscina” i vacunar per evitar més mortalitat, però lamenta la falta de seguiment posterior i que s’insisteixi en discriminar entre vacunats i no vacunats quan en cap cas s’evita la transmissió, com ha quedat palès amb la variant òmicron.
Va fer crítiques molt contundents al Congrés. Va dir que “estem davant d’un experiment que afecta potencialment la totalitat de la ciutadania”.
— Vaig intentar explicar que el debat s’ha centrat més en els procediments que no pas en els resultats, excepte pel que fa a la cobertura vacunal [el percentatge de vacunats], que és més aviat una variant instrumental que ens va bé com a indicador però no per ella mateixa. Que es parli tant del percentatge de vacunació no ens informa de les franges d’edat, per exemple. Potser és més important guanyar uns punts en les franges de més edat que no pas vacunar nens per augmentar el percentatge general. No són tant les vacunes com l’estratègia de vacunació.
Sempre ha dit que la vacunació massiva és un experiment global. S’ha anat massa de pressa?
— No discuteixo que s’hagi anat de pressa, sinó que no s’hagi fet el seguiment adequat i que no s’hagin resolt dubtes raonables que necessiten resposta. Que era un experiment se sabia des del moment que es tractava de vacunes basades en noves plataformes no provades abans.
Quins són aquests dubtes?
— El primer de tots, la durada. Avui veiem que al cap de sis mesos perden eficàcia. També estem veient que davant les noves variants es redueix la protecció. Les vacunes es van dissenyar contra la variant alfa i amb la delta ja no anaven tan bé. Ara estem comprovant que amb l’òmicron sembla que menys o gens. Eviten el contagi? Ja s’ha vist que no. Com a molt, protegeixen la persona vacunada, cosa que ja se sabia d’entrada però que no va evitar posar en funcionament el passaport covid, que és una barbaritat.S’ha discriminat els no vacunats, però també els vacunats. La malaltia es transmet igualment.
Semblen dubtes més que raonables.
— I el cas és que no s’ha fet gran cosa per resoldre’ls. Sabent, amb estudis de laboratori, que la vacuna no protegia contra l’òmicron, per què es recomanen les terceres dosis?
Era innecessària?
— Sí per a la població general. Una altra cosa són algunes franges d’edat i grups de risc o vulnerables, en què podria ser recomanable. Ara bé, on són els estudis que ho validen?
Potser és que hi ha interessos creuats?
— S’hi pot especular tant com es vulgui, però amb la pandèmia no s’ha creat res de nou, sinó que s’ha exagerat el que ja existia sobre el funcionament del sistema sanitari i la regulació dels medicaments.
Es pot parlar de frau?
— Més aviat s’hauria de parlar d’irregularitats. Per exemple, en els resultats d’assaigs clínics en què se sap que hi ha hagut casos de manipulació o s’han amagat efectes adversos greus.
Diria que s’ha fet una bona gestió?
— En molts aspectes, no. Els mateixos governs que han estat capaços de confinar-nos han deixat en mans de les companyies farmacèutiques les patents en un moment d’emergència global. Em genera una gran sensació de pessimisme.
Es van jutjar els terroristes que van sobreviure als atemptats i amb això es va donar per tancada la carpeta. Però el Congrés es va negar, amb els vots en contra del PP i del PSOE i l’abstenció de Podem, a investigar si en els atemptats de la Rambla i de Cambrils l’Estat hi va tenir alguna cosa a veure, per acció o omissió. O sigui que Villarejo pot no tenir gaire credibilitat, però l’Estat tampoc no en té si no fa net i ens dona explicacions, com correspon en un estat democràtic.
Villarejo va dir ahir que el CNI volia “donar un petit ensurt a Catalunya”. I avui, aquest matí, ha dit als periodistes que si volen proves vagin al seu arxiu, que en té, però que el jutge l’ha declarat secret.
La celebració del 43è aniversari de la Constitució espanyola va confirmar el que ja era un secret del domini públic: que la tan anunciada reforma en sentit federal de la carta magna ni hi és ni se l’espera. El PSOE, que era qui havia fet bandera de la reforma, ha decidit finalment plegar veles veient que no hi ha majories al Congrés ni un ambient polític propici per encarar un debat d’envergadura, però això no vol dir que la Constitució no necessiti reformes, ans al contrari. Però la dreta espanyola, i en especial el PP, s’ha apuntat a la política del no a tot i mantenen bloquejada no només la reforma constitucional, sinó l’elecció d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial, una cosa obligada per la llei actual. Resulta escandalós que el PP bloquegi la renovació del CGPJ per mantenir, de manera il·legítima, la majoria conservadora actual. I més quan es presenta com a paladí del compliment de la legalitat.
La situació és tan surrealista que el PP fins i tot s’ha negat a votar un canvi puntual en la Constitució per substituir el terme “disminuït”, amb una càrrega pejorativa innegable, pel més neutre “discapacitat”. Tot apunta, doncs, que en els pròxims dos anys, almenys fins a les pròximes eleccions generals, no hi haurà cap més pacte a Espanya entre govern i oposició, encara que sigui al preu de degradar encara més les institucions. Mentrestant, la Constitució va perdent suports i legitimitat, especialment en territoris com Catalunya, on es veu més com un símbol d’opressió després de tot el que ha passat del 2017 cap aquí que com una salvaguarda de drets fonamentals.
Una reforma de la Constitució no seria en cap cas la panacea ni resoldria tots els problemes de l’Estat, però almenys sí que serviria per mostrar que el sistema polític espanyol té prou maduresa per abordar totes aquelles qüestions que van quedar pendents el 1978, quan l’herència del franquisme encara pesava massa. Però aquesta maduresa tampoc hi és ni se l’espera; al contrari, escoltant certs debats al Congrés, és impossible no veure un risc evident d’involució i pensar que obrir el meló de la Constitució només serviria per fer-la més rígida i reaccionària. El resultat de tot plegat no pot ser més decebedor i ens enfronta a una realitat inqüestionable: mentre hi hagi una dreta carpetovetònica a Espanya serà impossible reformar la Constitució en un sentit federal o confederal, per assegurar drets socials com les pensions o fins i tot per acabar amb la discriminació de la dona en la successió a la Corona. El clàssic “sostenella y no enmendalla“, provinent del castellà antic, sembla ser l’emblema d’Espanya.
No cal dir que aquest bloqueig dificulta qualsevol sortida al conflicte català, que necessitaria justament una certa enginyeria jurídica per trobar una solució mínimament satisfactòria. Potser és això justament el que busca el PP: taponar qualsevol via de solució a un conflicte al qual treu tant de rèdit electoral.
COMENTARIS
@Antoni Morros Castelltort 07/12/2021 Deu ser que ja m’he fet gran, però fins i tot em fan gràcia aquests editorials i altres disquisicions. Que no us heu adonat encara que no hi ha res a fer? Que no veieu que España és irreformable? Que no veieu que no tenen cap interès en resoldre el que ells anomenem (des de fa més de 90 anys) “el problema catalán”? Que som idiotes els catalans? Es molt fomut perquè ens tenen agafats per ……..les orelles, però només n’hi hauria una de solució: marxar d’un pais l’Estat del qual va contra els seus propis ciutadans. I aquests que manen a Catalunya i els que els fan costat no ho deuen veure, oi? Es decebedor i molt trist!!
@Felip Vila Font 07/12/2021 JO VAIG VOTAR NO !!!!! no era gens difícil veure que era una enganyifa, era una Constitució franquista feta i redectada per uns militars chusqueros colegas d’el CRIMINAL . A veure si els CATALANS obrim els ulls i ens espavilem una mica més. F. Cortiella F.
@JoanDeSerrallonga 07/12/2021 Des de Felip II, Espanya està construïda sobre una mentida fundacional: que tota l’economia peninsular ha de passar per Madrid, que és lluny d’on hi ha el dinamisme econòmic. Això és l’origen d’un munt de conflictes on no hi ha un pam de net. Hi afegim que els països catalans, territoris conquerits, són tractats com a colònies. Que alguns, a Madrid, viuen molt bé, a costa de la resta d’Espanya. Que el monarca és la garantia que tots aquests aprofitats no es destrossaran entre si. I com que ja es va veient l’enorme ensarronada de tot plegat, es preparen per defensar el seu xollo amb una tornada al franquisme (Vox) i a la dictadura, per tant. Què fan els legionaris entrenant-se per reprimir manifestacions? Són conscients que poden acabar expulsats de la UE, però “antes vagando por el espacio que rota”. O desmuntem Madrid, o Espanya no té remei.
@smarto 07/12/2021 Efectivament, la clau de tot plegat és que el conflicte dona vots al PP i el pitjor és que al PSOE ja li està bé perquè així ven allò de què si no t’agrado jo vindran els altres, que són pitjor. A mi em costa creure que la majoria de la societat a Espanya sigui tan tancada, el que sí crec és que l’alt funcionariat, l’exèrcit, la policia … és a dir, l’Estat està majoritàriament ocupat per gent d’una extracció social molt concreta i que, a més, també domina els grans mitjans de comunicació. Tot plegat és el mateix mal antic de sempre.
@PMC 07/12/2021 Espanya contra Catalunya, suma y siga. Un tema tal vell com la vida mateixa. Enfurismar els energúmens amb falàcies perquè els votin, això és fer política de llibre (dolent). Per la dreta estar al poder per poder robar més impunement, és l’únic objectiu.
@Albert Martín 07/12/2021 Normal l’actitud de Vox-PP. Són els fills i hereus de los Principios Fundamentales del Movimiento i, lògicament, no poden concebre canvis.
@desfeta 06/12/2021 Difícil que hi hagi una reforma de la constitució, però si es fès, que em dieu del T.C. , màxim “interpretador” del text sagrat. Es com allò de ” haz la ley que yo haré el reglamento”. Un canvi d’Espanya auspiciat des de Catalunya, mai no ha tingut èxit. Ara ho torna a intentar ERC, o es una altra cosa? I la burgesia catalana tan pragmàtica i tan servicial amb l’estat, ens pot dir quan oferirà una alternativa? O ja li va be tal com va tot. I els milions de catalans que voten partits dinàstics també els deu semblar be que des de fa dècades l’inversió pública tingui abandonada a Cat.
@Antoni Cuarench Fort 06/12/2021 Les majories que hi ha al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol, són les que voten els ciutadans. Podriem dir que els primers culpables dels desastre, som els votants, en segon lloc la llei electoral amb llistes tancades fetes segons les conveniències de cada partit i per damunt de tot, els mitjants de comunicació al servei de les elits i el poder ben situat de l’antic règim. Calia la Constitució?
Nicolás Sánchez Albornoz (Madrid, 1926) és historiador i l’únic supervivent dels que es van aconseguir escapar de Cuelgamuros, com reivindica que s’anomeni el Valle de los Caídos. Fill d’una família republicana, de jove va passar per tres presons, un consell de guerra i finalment pel Valle, d’on va aconseguir escapar-se malgrat que després el van esperar 32 anys “d’expatriació forçosa”, com explica al seu llibre Cárceles y exilios (Anagrama, 2012).
El 1947 va ser detingut a Barcelona per pertànyer a una associació juvenil. Com van ser els mesos reclòs a Cuelgamuros?
— Tinc menys queixes que altres. A l’arribar-hi, a Manuel Lamala i a mi ens van destinar a un dels tres destacaments: el del monestir. Aquell dia havien hagut de posar en llibertat l’escrivent del camp perquè havia complert la condemna. Ens van veure baixar i ens van preguntar: “Estudiants?” Vam respondre que sí. “Doncs demà a l’oficina”. Mai he presumit d’haver posat totxos ni de picar pedra. És una situació avantatjosa. Però a l’estar a l’oficina, un s’assabenta de moltes coses. Vaig veure com funcionava l’alimentació dels presos. En teoria, els presos havien de menjar 2.800 calories per dia, era el requisit internacional per als que feien sobretot treballs durs. La direcció de presons enviava menjar, però no tot arribava: es descarregava una part dels camions, i l’altra els funcionaris de presons la venien a l’estraperlo, o això deien. A més, els presos eren llogats a les companyies, que pagaven a l’Estat una quantitat diària pel treball fet. Em vaig adonar de coses que desmunten la retòrica del franquisme, com que els presos estaven ben alimentats. Jo omplia una plantilla amb el menú i el càlcul de calories que em deia el meu cap, però jo no tenia accés a la informació del magatzem. Eren documents falsificats en origen.
Què els donaven per menjar?
— Patates, cigrons, llenties. Insuficient.
Vostè ha explicat que falta explicar la corrupció que hi va haver en la construcció de Cuelgamuros.
— Sí. A més, aquests últims anys l’estat espanyol ha estat invertint diners en la restauració de Cuelgamuros. És un escàndol. Allà hi havia una part bastant important de presos, combatents republicans que després de la guerra havien estat empresonats i condemnats en consell de guerra a 15 o 20 anys. L’any 1948 no havien vist el carrer. I també una altra categoria: aquells que es van oposar al règim. El 1947 i el 1948, després de la derrota dels nazis, la premsa estrangera ja estava molt més atenta. Per exemple, un periodista americà va aconseguir una autorització i ens va fer una fotografia a mi i a dos companys més.
Era una tàctica del règim, un rentat de portes enfora.
— Esclar. I el segon rentat de cara és anomenar-lo el Valle de los Caídos.
Com va planificar la seva fugida l’any 1948?
— Ens van fer un consell de guerra. El fiscal em va demanar tres anys de presó. Quan ja érem a la presó de Carabanchel, un capità va venir a llegir-nos la condemna i resulta que ens van posar a tots condemnes superiors a les que demanava el fiscal, cosa que és bastant anòmala. A mi em van tocar sis anys. Estava preparat per a tres, però amb sis anys em vaig enfadar i aquella mateixa nit vaig començar a elucubrar que jo compliria aquella condemna. Primer em vaig posar en contacte amb la CNT, però quan em van traslladar a Cuelgamuros aquests contactes es van interrompre. Allà em vaig posar en contacte amb els companys de París. Van aconseguir diners, un automòbil per portar-nos fins a França. Ens van donar cita al monestir de l’Escorial. Vam arribar-hi i hi havia l’automòbil, que era d’un novel·lista nord-americà famós, Norman Mailer. Els va deixar la seva germana per conduir-lo, i una altra noia, Barbara Probst Solomon. Ens van portar a Barcelona, allà ens van donar documentació que havien falsificat i un salconduit per travessar la frontera cap a França. Ho havíem de fer amb un guia, però al final ho vam fer sols. Vam estar tres dies caminant, ens vam perdre, em vaig trencar un turmell.
Decideix exiliar-se a l’Argentina. Un dels objectius era el retrobament amb el seu pare.
— Sí. Feia 8 anys que no ens vèiem.
Després de l’Argentina, per què va tornar a Espanya?
— Perquè s’ha mort Franco. Em vaig passar 18 anys a l’Argentina i 25 a Nova York.
Hi va haver altres persones que van decidir no tornar.
— Hi ha molts casos diferents. Alguns van morir a l’exili, d’altres van tornar i van intentar restaurar el partit republicà, com Paco Giral. També gent jove que se’n va anar i va continuar lluitant, i els exiliats que van acabar en camps de concentració d’Alemanya. De tota aquesta gent no se’n parla. ¿Quant s’ha parlat dels exiliats en la guerra contra els nazis?
En un moment del seu llibre, parla de la “imposició del silenci” que es va construir durant el franquisme. ¿Creu que encara perdura?
— Sí, excepte en familiars que reclamen els cossos per desenterrar-los. És un moviment lent però bona part dels que s’estan movent amb eficàcia són els nets dels avis a qui van afusellar. És curiós com la memòria ha tingut un flux intergeneracional.
Com valora la nova llei de memòria democràtica?
— No l’he llegit, però m’imagino que és excessivament moderada respecte a les meves aspiracions.
Per ara, però, no hi ha consens per tirar-la endavant. Per què creu que passa?
— Hi ha dos tipus de falta de consens. Tota la dreta, fins a Vox, que són fills del franquisme i no els interessa que l’aguilot sigui posat en entredit. Després, hi ha falta de consens en grups com ERC, que diuen que es queda curta, i segurament els bascos també.
¿És necessari declarar il·legal el règim de Franco?
— Arriba amb retard. Penso que qui ho hauria d’haver fet eren els aliats l’any 1945. En aquell moment podien haver-lo inclòs [a Franco] al judici de Nuremberg i haver-lo penjat com corresponia. La nostra vida hauria estat molt diferent i els qui surten amb l’aguilot haurien après alguna cosa. El que ens hauríem estalviat: jo mateix entrar a la presó i anar a l’exili.
Ara ja no té sentit?
— El que s’ha de fer és depurar la justícia i l’exèrcit.
Què en pensa de la derogació de la llei d’amnistia del 1977?
— Per a tots aquells que van passar per la presó durant el temps de Franco està bé. Ara, amnistiar Billy el Niño… A més, la perspectiva internacional ha canviat. A l’Argentina han fet els judicis que tocava, aquí a Espanya s’han acollonit, per dir-ho clar, han quedat com uns gallines. En aquell moment [quan es va aprovar la llei d’amnistia] l’esquerra no tenia mesurades les seves forces perquè tot just sortia de la clandestinitat. Va pensar que valia més aconseguir algunes coses i no fer peticions extremes a canvi, i això s’ha de reconèixer, que la societat espanyola pogués evolucionar. Tota una sèrie de coses vetades pel franquisme ara són normals.
Sempre es pot millorar en termes democràtics.
— Esclar! Però l’Espanya actual és irreconeixible per a un franquista. És com un cop de puny a la cara.
El perill és quan aquests a qui molesta hi volen tornar.
— Sí. El que és preocupant és que Vox té un vot jove, més jove que el PP. No sé com s’ha produït. En part perquè no s’ha sabut portar. A més, tota aquesta nostàlgia franquista de recuperar la Guerra Civil. No han vist que la societat espanyola ha canviat.
Ara les exhumacions al Valle s’han tornat a aturar.
— Sí, però això és una part de la justícia que caldria treure. Per a les famílies que estan desitjant recuperar els cadàvers, una notícia així és un cop molt bèstia.
Vostè hi ha tornat, al Valle?
— No, de cap de les maneres! Per què? Les ruïnes del Valle que espero veure les puc veure des de fora.
Què s’hauria de fer?
— He llegit que volen resignificar-lo. La resignificació em sembla una cosa complicada. Des del meu costat ecologista, espero que la naturalesa es revengi i es carregui el monument. Que tinguem unes ruïnes que no siguin resultat de la dinamita, sinó obra de la venjança de la natura.
Falta de suport a la llei de memòria
Al mes d’octubre, la llei de memòria històrica promoguda pel govern espanyol –i que ha de substituir la del 2007 del govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va començar la seva tramitació parlamentària, però sense els consensos necessaris perquè prosperés. De fet, a hores d’ara, la normativa està aturada a la cambra baixa. El PP no l’avala, però és que tampoc ho fan els socis de l’executiu de Pedro Sánchez, entre els quals ERC. Tampoc avalen les esmenes que van presentar conjuntament el PSOE i Unides Podem per intentar acostar posicions amb els republicans. Proposaven, per exemple, modificar la llei d’amnistia del 1977 perquè es poguessin jutjar els crims del franquisme. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, però, admetia que en realitat els canvis no afecten el sistema jurídic espanyol.
Castresana, autor como fiscal de denuncias que terminaron con el procesamiento de Laureano Oubiña, Jesús Gil o Augusto Pinochet, habla en esta entrevista sobre la situación de la Justicia y critica la politización del Poder Judicial y el Tribunal Constitucional
El fiscal español Carlos Castresana. EFE/Sáshenka Gutiérrez/Archivo
Grandes nombres del mundo de la Justicia llevan advirtiendo desde hace tiempo sobre su deterioro. Para Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado del Tribunal Supremo, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) “exhibe desde su primera formación el estigma de la manipulación político-instrumental partidista” y es “una instancia que vive desde hace más de seis lustros en una grave crisis de legitimidad.” En 2015, Francisco Rubio Llorente, exmiembro del Tribunal Constitucional y expresidente del Consejo de Estado alertó, a propósito de una reforma, de que el “Partido Popular echaría una carga política sobre el Tribunal Constitucional que terminaría por aplastarlo”, y se mostró “de luto” para quienes quisieron “librarlo del triste destino del Tribunal de Garantías Constitucionales de la Segunda República, cuya destrucción contribuyó no poco a la de esta”.
Ahora uno de los fiscales más prestigiosos de España ha denunciado la deriva de “parecer estar asistiendo a una sucesión de acciones coordinadas […] que pretenden conseguir, a base de bloqueos y sentencias, lo que no les han dado las urnas.” Se trata del fiscal Carlos Castresana, gran conocedor del mundo judicial por su experiencia en diferentes puestos de la Fiscalía (Anticorrupción, Tribunal Supremo, Tribunal de Cuentas, etc.). Castresana fue autor de las denuncias que dieron lugar a los procesamientos del narco Laureano Oubiña, Jesús Gil, del expresidente italiano Silvio Berlusconi o del dictador chileno Augusto Pinochet, lo que le valió ser nombrado Comisionado contra la Impunidad en Guatemala por la ONU y, recientemente, llegar a finalista en la elección de fiscal de la Corte Penal Internacional. Con varios doctorados honoris causa en su haber y condecorado con la Legión de Honor de la República Francesa en reconocimiento a sus méritos “en favor de la justicia y el Estado de Derecho”, Carlos Castresana recibe a elDiario.es para discutir sobre el estado de la Justicia.
Básicamente, a que en todas las transiciones, según establecen los instrumentos de la justicia transicional, hay que cumplir una serie de condiciones para transformar un Estado autoritario en uno democrático, de Derecho. En primer lugar, tiene que haber representantes elegidos en procesos electorales razonablemente transparentes. En segundo lugar, los gobernantes, los gobernados, y el aparato del Estado deben someterse al principio de legalidad. Esta regla elemental no se ha cumplido suficientemente. No cambiaron las personas, ni las estructuras, ni las instituciones. No se impuso una cultura democrática, y esas personas, que venían de servir durante cuatro décadas en una dictadura, siguieron haciendo lo que venían haciendo: mostrarse fuertes con los débiles y débiles con los poderosos.
Esto me hace pensar en el magistrado de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo Luis Vivas Marzal, excombatiente de la División Azul, que se jactaba de haber “servido con entusiasmo” al régimen franquista y se jubiló con todos los honores en 1987.
No hubo ninguna renovación: nadie fue apartado ni vetado. Los mismos que habían sido magistrados y fiscales en el Tribunal de Orden Público pasaron en 1977, sin transición alguna, por un decreto del Gobierno de Suárez, a ser magistrados y fiscales en la Audiencia Nacional recién creada. En aquel entonces esa medida se valoró como positiva porque los juicios de terrorismo se sacaron de la jurisdicción militar y se traspasaron a esta nueva jurisdicción especial de la Audiencia Nacional. No se cuestionó el perfil manifiestamente antidemocrático de algunas personas que tendrían que haber pasado a retiro; como sí se hizo, por ejemplo, con los militares.
¿Cuán alargada es la sombra de este pecado original?
La regla para prosperar en la carrera judicial y fiscal del régimen franquista era nunca oponerse al poder, siempre plegarse a las decisiones que venían de arriba, y esa regla se siguió aplicando después. Sin renovación de las personas y de la cultura jurídica, nos encontramos con decisiones que no resultan sorprendentes.
¿Por ejemplo?
Las víctimas del franquismo. Las normas vigentes en el derecho internacional, ratificadas por España durante la Transición, fueron deliberadamente ignoradas.
¿Por qué?
Las personas que tienen que aplicar esas normas españolas e internacionales carecen de la sensibilidad democrática y de la noción de servicio público que sería indispensable para ocupar un cargo de cierta responsabilidad. No me refiero a un juez de pueblo sino, por ejemplo, a los magistrados del Tribunal Constitucional (TC). Si uno escarba un poco en la extracción personal de quienes fueron elegidos magistrados del TC, salvo excepciones excelentes como por ejemplo Tomás y Valiente o María Emilia Casas, es una sucesión de magistrados que no tenían el nivel científico ni técnico para llegar hasta ahí y que, sobre todo, carecían de la independencia y de esa cultura democrática que hubiera sido indispensable para poner todo el aparato del Estado al servicio de los ciudadanos, que es lo que ocurre en una democracia y no pasa en un régimen autoritario.
En los años 90 y 2000 usted trabajó, en calidad de Fiscal Anticorrupción, en varias de las causas más importantes de aquella época. Usted sostiene que “los escasos pero importantes asuntos en que están comprometidos grandes intereses políticos o económicos, el poder judicial sigue mostrando un déficit de independencia y un corporativismo preocupantes”.
Algunos de los giros jurisprudenciales más importantes tienen nombres propios que se pueden identificar con el Ibex 35. Es un síntoma y hay que saber interpretarlo. No es casualidad que el cambio de la doctrina de los procedimientos abreviados y del ejercicio de la acción popular se llame ‘doctrina Botín’, el cambio de la interpretación sobre la prescripción en el Tribunal Supremo, sea el caso Alierta, y ese mismo cambio en el TC se conozca como el de ‘los Albertos’; es una constante. No estoy hablando de corrupción. No creo que esos magistrados hubieran sido sobornados, sino de que la cultura jurídica democrática no ha calado suficientemente, y que esos magistrados son partícipes de esa herencia que les lleva a no ser rigurosos con esos poderosos que todos conocemos. El otro problema enorme que hay en los procesos penales es el de la igualdad de armas, que se predica para que la defensa tenga las mismas posibilidades que la acusación. En España es muchas veces al revés: la defensa dispone de muchos más recursos que la acusación, y los fiscales normalmente van a esos macroprocesos como Don Quijote contra los molinos.
¿Puede darnos un ejemplo concreto?
Me encontré en el caso de Jesús Gil ante la Audiencia de Málaga sólo frente a catorce acusados defendidos por los catorce despachos de abogados más importantes de España, con la consecuencia de que la capacidad de gestión del proceso que tenía la defensa era infinitamente superior a la que tenía el fiscal. Hay una desproporción de fuerzas. Lo hemos visto ahora en todos los casos importantes que llegan a la Audiencia Nacional, de corrupción o de desvío de poder en lo económico. Se produce un desequilibrio ostensible entre la capacidad de actuación procesal de las acusaciones y la de las defensas. Siempre como David ante Goliat. La sociedad está indefensa porque quienes patrocinan sus intereses ante los tribunales tienen mucha menos capacidad de articulación que la que tienen quienes son acusados de haber avasallado esos intereses.
¿Hay un bloqueo institucional por parte de la oposición?
Es, una vez más, una política que adolece de un déficit de cultura democrática. No veo que haya dificultad en el sistema de elección parlamentaria de los vocales del CGPJ, es un sistema garantista, máxime si eligen a los jueces a partir de una selección previa de los representantes de la carrera. Los magistrados del Tribunal Constitucional alemán y los de la Corte Suprema de EEUU se eligen a través de los órganos parlamentarios, y eso no plantea ninguna dificultad. El problema en España es que el Congreso y el Senado no han estado a la altura, no han hecho una verdadera selección objetiva de los mejores candidatos por sus méritos profesionales y por su acreditada independencia, que me parece que son las condiciones esenciales. El problema no es, pues, cómo se les elige, sino a quién se elige. Creo que el bloqueo actual no es causado por el sistema de elección. Me parece que es un pretexto.
¿A qué se debe?
A que la oposición no quiere renovar esos órganos porque prefiere mantener la correa de transmisión entre lo político y lo jurisdiccional —que no debería existir, pero es una realidad— al carecer hoy de la mayoría política de la que disfrutaba hace unos años, cuando esos órganos fueron elegidos. Es un pretexto, insisto, porque el sistema de elección no es el problema. Se puede arbitrar un procedimiento para que lleguen los mejores con ese sistema o con otro; esto es lo importante. Sin embargo, en honor a la justicia, creo que no es solo un problema de la oposición: casi nadie está interesado en que lleguen los mejores, sino los más leales, o los más afines.
Las elecciones corporativas únicamente son legítimas dentro de la propia corporación. Es normal que los abogados elijan a los representantes de los colegios de abogados y que éstos elijan al Consejo General de la Abogacía, pero en pocos sitios se ha visto en los organismos públicos elecciones corporativas; eso corresponde más bien a ideologías en línea con el fascismo italiano, con las elecciones de los Procuradores en las Cortes franquistas. No tendría ningún sentido, ni nadie sensato está proponiendo, que el director de la Agencia Tributaria lo tengan que elegir los inspectores de Hacienda, o que el director general de los Registros lo tengan que elegir los notarios y los registradores. No sé por qué el Poder Judicial tendrían que elegirlo los jueces.
En lo que no falla el Poder Judicial es en negar amparo a los jueces cuando combaten la ilegalidad del poder político o económico. Cuando el magistrado Marino Barbero investigó el caso Filesa, el expresidente de la Junta de Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, lo acusó de intervenir en política sin presentarse a las elecciones, “al igual que ETA, que quiere participar en la vida política poniendo bombas”. También le ha ocurrido recientemente al magistrado José Ricardo de Prada respecto a la corrupción del PP de Mariano Rajoy.
Ahí es donde, por desgracia, no tiene presencia efectiva el CGPJ. Más allá de trámites administrativos, de los que podría ocuparse perfectamente el Ministerio de Justicia, el Poder Judicial debería ser el órgano que vela por la independencia de los jueces. Y cuando se han producido crisis graves de independencia judicial, en casos que afectaban al poder político o al poder económico, el Consejo ha brillado por su ausencia. No está cumpliendo con esa función. El único Consejo que funcionó razonablemente bien fue el primero, porque todavía mantenía el espíritu de consenso de la Transición. Desde 1985 en adelante ha ido a peor, hasta hoy.
Hace cinco años Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado emérito del Tribunal Supremo, me indicaba que el problema del CGPJ “no tiene solución”. ¿Comparte su pesimismo?
Sí, no soy optimista. Me temo que van a seguir llegando personas que no son idóneas. Los primeros Consejos tenían juristas insignes; no eran todos, pero los suficientes para representar un cierto cambio de calidad democrática. Después, ha predominado cada vez más el alineamiento de los vocales con los partidos que los habían propuesto. Los debates en el Congreso y en el Senado para elegir a esos vocales fueron escandalosos, si los comparamos con el mismo proceso en EEUU, que tampoco es un sistema perfecto, pero en el que cada candidato a la Corte Suprema se pasa dos o tres días desde por la mañana hasta por la noche, respondiendo a todas las preguntas imaginables de los congresistas de los dos grandes partidos sobre su vida profesional y privada; y aquí es un trámite de cinco minutos. ¡Si al Consejo han llegado vocales hasta con antecedentes penales! ¿Cómo han podido llegar?
Para terminar, me gustaría abordar la legitimidad del Tribunal Constitucional.
El TC, como Tribunal de garantías constitucionales, no debería tener ninguna potestad ejecutiva sino solamente una función declarativa. El Tribunal declara lo que es acorde o no con la Constitución, y después son los poderes del Estado quienes tienen que aplicar las consecuencias materiales de lo que ha declarado. La primera disfunción grave se produjo con ocasión del procés. Le dieron al TC la función de control previo de constitucionalidad con la capacidad de suspender los actos recurridos. Eso arrojó al Tribunal a la arena política del día a día, y en ella se ha dejado buena parte del pellejo, en esas idas y venidas con la Generalitat de Cataluña. Tampoco eso sería fundamental, no obstante, si la extracción democrática, la calidad y el compromiso de los elegidos les permitiera administrar esas potestades con sentido común. Desgraciadamente no ha sido el caso.
¿Es decir?
No han llegado los mejores, y los que han llegado lo han hecho con una adscripción política partidista; no solamente ideológica -porque se puede ser conservador o progresista o lo que sea, siempre y cuando tengas conciencia del Estado-. Sin embargo, con el carné del partido en la boca, hacen política, y eso no es lo que se espera del TC.
El Tribunal Constitucional empezó con insignes juristas: García Pelayo, Tomás y Valiente o Rubio Llorente, pero se ha ido degradando con el tiempo.
El TC ha hecho una contribución enorme. En los años 80 y 90 construyó el Estado desde el punto de vista democrático y constitucional, es decir, llenó de contenido los derechos fundamentales y todas las instituciones desde una perspectiva democrática, interpretando las leyes orgánicas, y creo que lo hizo razonablemente bien. Quedan sin embargo algunas asignaturas pendientes como la de las víctimas del franquismo, por ejemplo, donde se ha consolidado un tabú de impunidad desde la Transición que parece inamovible, y en ese ámbito no ha habido ni un solo paso que podamos considerar positivo. No entiendo cómo en cuatro décadas el TC no ha sido capaz de establecer en la interpretación de nuestros derechos fundamentales un puente de constitucionalidad entre 1931 y 1978, porque las principales garantías ya estaban en la Constitución de la República, y nunca fueron válidamente derogadas. ¿Cómo no han sabido hacer una interpretación constitucional de la Ley de Amnistía de 1977? Más bien, no han querido. Dicho esto, el TC se ha deteriorado a ojos vistas. Creo que nadie puede negarlo, porque desafortunadamente se ha convertido en una correa de transmisión de los partidos y los debates del tribunal, que debería expresar el máximo de garantías constitucionales, se han convertido en los debates ordinarios de cualquier comisión en el Congreso.
Durante la entrevista ha insistido en la falta de cultura democrática.
Sí, hace falta cambiar el talante democrático de las personas que encarnan las instituciones y a partir de ahí, por lo menos, que abran los oídos. La cultura democrática que disfrutamos nos viene fundamentalmente de haber ingresado en la Unión Europea y de haber ratificado el Convenio de Derechos Humanos y todo el sistema legal del Consejo de Europa. Es decir, a nosotros el Estado de Derecho nos viene de Estrasburgo y de Bruselas, pero no nace en Madrid, como debería.
gutta cavat lapidem 