Category Archives: Política

Papa Francisco: “Latinoamérica será víctima hasta que no se libere de imperialismos explotadores”

El papa Francisco hizo una firme defensa del perfil “popular” de la Iglesia latinoamericana y su papel emancipador en una región que, consideró, “será víctima hasta que no se termine de liberar de imperialismos explotadores”. En una entrevista de alto contenido político, concedida en Santa Marta la semana pasada a la agencia argentina de noticias Télam, el pontífice evitó mencionar a esos “explotadores” porque, dijo, “son tan obvios que todo el mundo los ve”. E invitó a América Latina a pensarse “desde la periferia” para cumplir el “sueño de unidad de San Martín y Bolívar”.

“Me llamó la atención una conferencia que escuché de Amelia Podetti, una filósofa que ya falleció, en la que dijo: ‘Europa vio el Universo cuando Magallanes llegó al Sur’. O sea, desde la periferia más grande, se entendió a sí misma. La periferia nos hace entender el centro. Podrán estar de acuerdo o no, pero si vos querés saber lo que siente un pueblo, andá a la periferia. Las periferias existenciales, no sólo las sociales. Y ahí se muestra el pueblo”, dijo el Papa.

En esa periferia está América Latina, ese sitio donde “se ve la verdadera realidad”, según Francisco. La región tiene entonces el desafío de construir desde allí la unidad y “liberarse de los imperialismos”. “Latinoamérica todavía está en ese camino lento, de lucha, del sueño de San Martín y Bolívar por la unidad de la región. El sueño de San Martín y Bolívar es una profecía, ese encuentro de todo el pueblo latinoamericano más allá de la ideología. Esto es lo que hay que trabajar para lograr la unidad latinoamericana”, dijo Francisco a Télam.

Nacido en Argentina hace 85 años, Francisco se convirtió el 13 de marzo de 2013 en el primer Papa latinoamericano. Desde entonces no ha vuelto a su país, pero ha visitado Brasil -su primer viaje al exterior, en julio de aquel mismo año-, Ecuador, Bolivia, Paraguay, Cuba, México y Colombia. En todos esos países la Iglesia Católica está fuerte porque, dijo Francisco, “tiene una historia de cercanía al pueblo muy grande”: “Es una Iglesia popular, en el sentido real de la palabra. Es una Iglesia que se desnaturalizó cuando el pueblo no podía expresarse y terminó siendo una Iglesia de capataces de estancia, con los agentes pastorales que mandaban”. “La Iglesia latinoamericana tiene aspectos de sujeción ideológica en algunos casos. Los ha habido y los seguirá habiendo porque eso es una limitación humana”, agregó el Papa, “pero es una Iglesia que pudo y puede expresar cada vez mejor su organización popular”.

Francisco habló durante más de una hora y media y se mostró francamente recuperado de su artrosis en la rodilla derecha, el mal que lo obligó a suspender una gira prevista para principios de julio por República Democrática del Congo y Sudán del Sur. La suspensión disparó los rumores de una posible renuncia. Consultado por Télam si aún había “Papa para rato”, optó por una respuesta casi de protocolo: “Que lo diga el de arriba”. Se mostró, sin embargo, muy animado durante la charla. Habló de la guerra en Ucrania, la necesidad de acercar la política a los jóvenes y del fin de la pandemia. “No podemos volver a la falsa seguridad de las estructuras políticas y económicas que teníamos antes [de la covid-19]. Así como digo que de la crisis no se sale igual, sino que se sale mejor o peor, también digo que de la crisis no se sale solo. O salimos todos o no sale ninguno”, dijo Francisco.

El Papa es consciente del poder de su voz “disonante”, como la definió, pero también criticó lo que consideró la manipulación mediática de sus palabras. “Si hablo yo todos dicen “habló el Papa y dijo esto”. Pero también es cierto que te agarran una frase fuera de contexto y te hacen asegurar lo que no quisiste decir. Por ejemplo, con la guerra hubo toda una disputa por una declaración que hice en una revista jesuita: dije “aquí no hay buenos ni malos” y expliqué por qué. Pero se tomó esa frase sola y dijeron ‘¡el Papa no condena a Putin!’. La realidad es que el estado de guerra es algo mucho más universal, más serio, y aquí no hay buenos ni malos. Todos estamos involucrados y eso es lo que tenemos que aprender”, dijo. Llamó entonces a reconsiderar el concepto de “guerra justa”, aquella que justifica la reacción la víctima: “Puede haber una guerra justa, hay derecho a defenderse, pero como se usa hoy día ese concepto hay que repensarlo. Yo he declarado que el uso y la posesión de armas nucleares es inmoral. Resolver las cosas con una guerra es decirle no a la capacidad de diálogo”.

Jorge Bergoglio cumplirá el año próximo diez años como Papa. “Bergoglio nunca se imaginó que iba a terminar aquí. Nunca”, dijo. Y recordó cómo fue aquel día de la elección. “Yo vine al Vaticano con una valijita, con lo puesto y un poquito más. Más aún: dejé preparados en Buenos Aires los sermones para el Domingo de Ramos. Pensé: ningún Papa va a asumir el Domingo de Ramos, así que yo el sábado viajo de vuelta a casa. O sea, nunca me imaginé que iba a estar acá”. “¿Y cómo miraría Bergoglio al Papa?”, le preguntó Télam. “Yo creo que en el fondo diría ‘¡Pobre tipo! ¡La que te tocó!’. Pero no es tan trágico ser Papa”.

https://elpais.com/argentina/2022-07-01/el-papa-francisco-latinoamerica-sera-victima-hasta-que-no-se-libere-de-imperialismos-explotadores.html

Cuando los políticos culpan a los inmigrantes

“Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”: el vídeo de los laboristas británicos que deberíamos ver en España

El anuncio escenifica la sociedad británica, con un grupo de ciudadanos enfrentándose a un político con un discurso xenófobo y racista

Con el debate del Brexit como uno de los pilares centrales de la campaña electoral que terminará con los comicios el próximo 12 de diciembre en Reino Unido, la inmigración es uno de los temas más manidos junto a la salida de la Unión Europea. Ante ello, el Partido Laborista ha lanzado en sus redes sociales un anuncio que retrata de forma satírica todos los estereotipos racistas, xenófobos y clasistas que se entremezclan en los discursos de muchos dirigentes.

Bajo el título “Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”, se escenifica la sociedad británica en una reunión de un grupo de ciudadanos que se enfrenta a un político. “¡La escuela de mi hija se está cayendo a pedazos y no hay suficientes profesores que se hagan cargo!”, “¡Mi madre necesita ser operada y lleva esperando seis meses!”, “¡He sido despedida y no puedo pagar mi alquiler, pero no hay viviendas públicas!”, son algunas de las proclamas que hacen.

A todas estas quejas el hombre responde que “tan solo hay una explicación”. “Es todo culpa suya”, espeta mientras señala al único inmigrante de la sala. “Si nos deshacemos de Ali los tiempos de espera en los servicios médicos serán menores porque tendremos más médicos”, subraya. A esto, una de las asistentes a la reunión le echa en cara los recortes que han hecho en los servicios públicos. El director replica que “no tienen suficiente dinero” porque se lo tienen que gastar todo en Ali, el inmigrante.

Esto ocurre mientras entrega un maletín lleno de billetes de libras a un ejecutivo de una empresa por una rebaja fiscal, un “creador de puestos de trabajo”, según expone a los asistentes. Es entonces cuando todos ellos se preguntan porqué no se emplea ese dinero en servicios públicos. En último lugar, el jefe del centro manifiesta que tiene “las manos atadas” y que le encantaría gastar ese dinero en hospitales, viviendas y escuelas. “Le tengo que hacer rebajas fiscales a las multinacionales… por culpa de Ali”.

https://www.eldiario.es/internacional/video-inmigrantes-argumentos-laboristas-espana_1_1257554.html

El papa i el perdó

Montserrat Dameson. Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2022

Predicar amb l’exemple és l’eina més eficaç que tenim els catòlics. És eficaç perquè la coherència ens converteix en mereixedors de respecte a ulls de qui, d’entrada, no ens en tindria, i perquè a algú a qui tot allò sobrenatural li sembla una bola impressionant, els fets li permeten retenir el debat en el terreny material. Aquesta setmana, el papa Francesc ha demanat perdó als indígenes del Canadà pels mals i abusos que l’Església Catòlica va cometre contra la comunitat. Ho ha fet bo i sabent que hi ha vegades en què donar context s’assembla molt a donar excuses i que, sovint, la millor reparació és verbalitzar l’error, perquè tot el que necessita la víctima és aquest reconeixement. Quan el mal és irreparable, és tot el que pot aconseguir. Dels fets als fets, aquest acte de contrició és bo perquè parla des de l’exemple. És just perquè, malgrat no canviar res a la pràctica, ofereix el consol de la raó a qui durant segles ha patit els efectes del silenci.

Vençut l’ego, ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau

El papa Francesc demana perdó perquè entén els efectes que té el paper de l’Església en l’últim segle i mig malgrat que la línia entre allò que històricament és justificable pel pes de les circumstàncies i allò que no ho és sempre fa de mal dibuixar. De la mateixa manera que el Sant Pare tenia poder llavors per escriure el relat que justifiqués els abusos a la comunitat indígena canadenca, el Sant Pare té poder avui per reubicar l’Església dins d’aquest relat i esmenar les seves misèries morals, intentant un encaix de tetris entre allò que la institució considera bo i allò que la societat d’avui considera bo. És absurd emmarcar les disculpes en l’oportunisme perquè l’alliberament de consciència de qui busca redimir-se sempre és conseqüència directa de l’obtenció del perdó. Això no el fa ni menys just ni menys necessari d’implorar. Les disculpes sempre són oportunistes perquè per arribar al cap de carrer que et cal disculpar-te has de passar per la incomoditat de reconèixer-te desencertat i voler deslliurar-te’n. És una lluita contra el propi ego, en el fons. Un cop vençut l’ego, arribes a l’estadi en què ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau.

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps

Església i societat són indestriables. La primera la configurem els homes, i la segona també. Els catòlics tenim un paper dins la societat —o l’hauríem de voler tenir— i una part de reconèixer-nos-hi com a membres de l’Església passa per enfrontar-nos al cost de convertir-nos en cares visibles d’un macroprojecte que no sempre té els perfils que ens agradarien i no sempre se’ns fan fàcils de defensar. I no cal fer-ho. O podem no fer-ho. Potser és més adequat plantejar-ho en termes de possibilitat que de necessitat perquè així queda oberta la porteta de la llibertat, que és la base d’una bona relació amb l’Església i d’una bona relació amb Déu.

Demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps. És la institució més gran i antiga de la terra i això té dos efectes: que els seus engranatges funcionen a pas de mamut i que sempre funcionen amb el fi de sobreviure, perquè en la seva existència es preserva el missatge de Crist. En són —som— conscients. Això també té dues virtuts: la seva magnitud li fa impossible d’eludir la diversitat dels qui la configurem i, per tant, sempre hi haurà un lloc adequat per a qui, en sospesar si li pesa més la voluntat de viure en Jesús de Natzaret o de pertànyer a una institució que li satisfaci tots els peròs, esculli la primera i busqui l’espai que més s’adeqüi al seu tarannà. El papa demana perdó perquè és conscient que la càrrega que ens suposa als catòlics el mal que la institució que configurem pugui inferir a la societat —en cas d’uns abusos com els del Canadà, per exemple— va més enllà de tarannàs. Ataca la moral i els principis compartits per qualsevol catòlic, allò que tenim en comú. No sé si és just o no jutjar el passat des del present, però demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius. I de fer notori que allò que no està bé, no està bé. Perquè no es repeteixi.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/papa-perdo-montserrat-dameson_795051_102.html

“Trauré del Valle el meu avi per enterrar-lo amb la meva àvia”

Joan Pinyol,
catedràtic d’institut i escriptor, autor del llibre “Avi, et trauré d’aquí!
“

La vall dels profanats

Hi ha inhumats al mausoleu franquista del Valle de los Caídos uns 60.000 cossos, la meitat identificats: 6.000 van ser exhumats de fosses comunes en terres catalanes als anys 60, sense dir res a les seves famílies. Franco va robar les restes d’aquelles víctimes de la guerra: dic “va robar” perquè no va informar-ne les famílies dels difunts. A un d’aquests difunts, Joan Colom, li ha sortit un net batallador i tenaç: Joan Pinyol no desistirà fins que el seu avi reposi amb la seva vídua, l’àvia Teresa. I vol que la seva mare (la Laura, 92 anys) ho vegi. I els seus fills, besnéts de Joan Colom. Espanya es deu a si mateixa honrar com cal els ossos de les víctimes de la Guerra Civil: comencem pels reclamats pels seus descendents i familiars. Llegiu mentrestant el seu Avi, et trauré d’aquí! ( Saldonar).

Com es deia el seu avi?

Joan Colom Solé. Era el pare de la meva mare.

La seva mare viu?

Laura Colom: viu a Capellades i ara té 92 anys.

Recorda ella el seu pare?

Sí, tenia vuit anys quan ell va ser reclutat per l’ exèrcit republicà l’octubre del 1938.

Poc temps li quedava a la guerra…

No hauria estat reclutat si els franquistes haguessin avançat de pressa. Però Franco avançava a poc a poc per anar esclafant.

Quina edat tenia aleshores el seu avi?

Tenia 40 anys. La seva dona, Teresa, es va quedar a casa amb tres fills: la Laura era la petita.

Van enviar el seu avi al front?

A rereguarda, i el front el va atrapar a ell.

Van arribar les tropes franquistes.

Exacte, i va ser fet presoner i amuntegat al claustre de la Seu Vella.

Lleida.

Sí, un camp de concentració. Es cartejava amb la seva estimada Teresa.

Conserva vostè les cartes?

Sí, tranquil·litza la seva dona i espera avals que l’alliberin: no estava ficat en política.

A què es dedicava Joan Colom?

Construcció: amb el seu pare van fer la gran piscina de Capellades, encara en ús. Va ser inaugurada el 1934 però va arribar la guerra i no van cobrar mai l’obra.

Va aconseguir el seu avi els avals?

Va contreure un tifus i el març del 1939 moria a la infermeria de la Seu.

Pobra Teresa.

Va anar a recuperar el cos del marit: ja estava enterrat, li van ordenar tocar el dos.

Inhumà… On el van enterrar?

Fossa comuna, al cementiri de Lleida.

A quants quilòmetres de casa seva?

Cent quilòmetres. L’àvia els va recórrer tota la seva vida per deixar flors a terra.

A terra?

No hi va haver mai cap monòlit que honrés els morts allà enterrats. Em xocava de nen, fins que vaig entendre la guerra.

Anava vostè també allà a deixar flors?

Amb l’àvia, després amb la mare. L’àvia va morir el 1977… sense saber la veritat.

La veritat?

Que portava flors a una tomba buida.

Buida?

El meu avi va estar enterrat allà del 1939 al 1965: aquell any es van emportar en secret les seves restes, profanant aquells morts.

Qui els va treure? On els van portar?

Ho vaig saber el 2008: fins aleshores la mare i jo portàvem flors a aquella fossa…

I com ho va saber?

Va caure a les meves mans un exemplar de la revista Sapiens , parlava d’una investigació de la historiadora Queralt Solé.

Investigació sobre…

El secret del Valle de los Caídos. Els noms dels milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes . D’això parlava.

Ui…

Vaig revisar la llista de noms, pel morbo de veure si figurava algú de Capellades…

Sense pensar en el seu avi.

No, el meu avi el creia a Lleida. I veig que hi figura un de Capellades…

I el seu nom era…

Joan Colom Solé. El meu avi! Veure el seu nom va ser un xoc per a mi.

Per què Franco va exhumar el cos del seu avi, entre d’altres, i se’ls va emportar?

Per omplir el seu mausoleu: li faltaven morts, ja que les famílies del seu bàndol es negaven a cedir-los al Valle de los Caídos.

I es va posar a robar morts enemics?

Ni més ni menys, sense informar els familiars d’aquells difunts.

Com l’hi va dir vostè a la seva mare?

Vaig esperar un dia tranquil, ella asseguda, atenta… I jo li vaig dir: “El teu pare està enterrat al costat de Franco”.

Com va reaccionar ella?

“Justament allà?”, va dir amb pena infinita. I va anar a la seva habitació i em va portar les cartes del seu pare a la seva mare, que jo desconeixia que existien.

Què va sentir vostè aleshores?

Que la meva obligació familiar era treure el meu avi del Valle de los Caídos.

Ja han passat 14 anys des que ho va saber el 2008…

I continuo lluitant per treure’l d’allà.

Tan difícil és fer-ho?

Hi ha avenços i retrocessos. Almenys ja he pogut veure i gairebé tocar la caixa que conté els ossos del meu avi Joan.

Oh! Com va ser, això?

El 2010, el govern socialista va permetre a un grup de familiars veure l’estat de les criptes: per una obertura vaig veure columbaris de fusta, refets el 1990, un el del meu avi. Vaig cridar amb dolor: “Avi, et trauré d’aquí!”. I vaig plorar.

Què farà el dia que pugui treure el seu avi? I tant de bo sigui aviat.

Vull que reposi eternament amb la seva dona Teresa al cementiri de Capellades. I que la meva mare visqui per veure-ho.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220815/8466661/traure-valle-meu-avi-per-enterrar-amb-meva-avia.html

Camí a la submissió

… lluny d’assumir la seva condició de derrotats i anar-se’n a casa, han decidit mantenir-se a la poltrona i arrossegar tot l’independentisme cap a posicions de derrota, per bé que han fet servir termes rutilants estil “eixamplar la base” i altres eufemismes tramposos. La realitat: calia desmuntar tot el procés.

Deia Toni Comín, arran de la decisió de la Mesa del Parlament de suspendre la presidenta Laura Borràs, que s’havia escrit una pàgina negra en el procés d’independència català. Tot coincidint amb la idea, corregeixo el terme: el que s’està escrivint és un capítol sencer. Al capdavall, el gest de submissió que han perpetrat ERC i la CUP acceptant la lògica repressiva no és res més que el colofó d’un llarg camí de renúncies que va tenir, en la sessió de la taula de diàleg del dia anterior, un dels seus moments més vergonyosos.

Podem, doncs, sentir-nos indignats, tristos, abatuts, desconcertats i tota la resta de sinònims que, ara per ara, defineixen l’estat d’ànim d’una gran part de l’independentisme, però no podem estar sorpresos. La derivada que ha seguit ERC, i que sovint ha apuntalat la CUP —que criden molt contra el règim, però, a l’hora de la veritat, sempre acaben sent-ne còmplices—, aquesta derivada va començar només aplicat el 155, i ja no ha tingut aturador. L’estratègia d’ERC va virar radicalment des d’aquell precís moment, i, en un gir brusc d’assumpció de la derrota, va decidir rendir-se. ERC no ha fet altra cosa, des d’aleshores, que acceptar els termes del règim, apuntalar els seus fonaments i comprar el seu llenguatge, sovint d’una manera barroera, com les declaracions rufianesques d’infausta memòria. Per això varen impedir la confrontació pel president legítim i varen abandonar —quan no ridiculitzar i demonitzar— el president Puigdemont. I a partir d’aquella renúncia, varen venir totes: l’abandonament de l’exili, l’acceptació ignominiosa de la defenestració del president Torra, els casos Puig i Juvillà i ara el cas Borràs. A més d’acceptar, sense despentinar-se, la tutela judicial damunt del Parlament i les lleis que emet. Si sumem que la maquinària repressiva, via justícia patriòtica, no ha deixat de treballar ni un segon, judici rere judici, per enderrocar el moviment independentista, la submissió dels republicans esdevé absoluta.

En aquest sentit, i tot i la gravetat del cas Borràs, encara és més greu el tema de la taula de diàleg, perquè és allà, sobre les runes derruïdes de l’independentisme, on s’està construint el nou edifici autonòmic. Des del primer moment ERC ha acceptat la lògica de l’Estat: el relat imposat, les persones que hi havien de formar part, la dilació del calendari… Ha estat un procés tan bèstia de dissolució del conflicte català, que, en comparació, la trobada de Torra i Sánchez de fa dos anys sembla una cimera d’alts mandataris. Si més no, allà es varen presentar 43 punts de debat i de possible acord, a banda de permetre els participants de cada part. Ara l’Estat imposa els membres de la taula, el conflicte s’ha convertit en fum i els acords són com les boletes dels trilers: han desaparegut. I, tanmateix, ERC ha continuat comprant totes les pautes imposades de l’Estat, mentre apuntalava el govern espanyol via pactes gratuïts, i tot plegat ho feia fins i tot acceptant que fossin espiats. Al capdavall, l’Estat mai no ha deixat de tractar ERC com a vassalls sota sospita, el problema és que ERC ha acceptat aquesta condició de vassallatge. I el seu capteniment en el cas Borràs, com en la resta de casos acumulats, és part d’aquest vassallatge.

Si durant els darrers anys hem viscut la transmutació del catalanisme autonòmic cap a l’independentisme, ara estem vivint el procés a la inversa, amb una acceleració que fa feredat

Per què ho fa? Per què ha virat cap a un camí de renúncies que ens retorna a l’autonomisme més acomplexat? És evident que la presó i la resta de ressorts repressius han estat una trituradora que ha engolit coratges, compromisos i ideals. I també ho és que els indults han estat un ham d’enorme eficàcia, la jugada mestra per desarticular el procés. Certament, tot plegat es pot entendre en termes personals, atesa la duresa de la situació. Però aleshores, aquells que han decidit renunciar a tot —quan abans del 2017 eren els que més cridaven—, per què no han plegat i prou? És a dir, lluny d’assumir la seva condició de derrotats i anar-se’n a casa, han decidit mantenir-se a la poltrona i arrossegar tot l’independentisme cap a posicions de derrota, per bé que han fet servir termes rutilants estil “eixamplar la base” i altres eufemismes tramposos. La realitat: calia desmuntar tot el procés.

Per això s’ha desmobilitzat la societat civil que estava organitzada; per això s’ha donat suport, gratis total, al govern socialista; i per això mateix s’han rendit davant cada cornada de l’Estat, que ens aplica, de manera implacable, la supèrbia venjativa dels vencedors. La darrera: la cacera descarnada contra la presidenta Borràs.

Que ara la CUP i ERC ho disfressin com a lluita contra la corrupció no deixa de ser un gest de maldat, molt propi del cinisme partidista. Primer, perquè han dinamitat completament la presumpció d’innocència —gravíssima vulneració del reglament a un dret fonamental— i, segon, perquè no han tingut en compte l’historial de lawfare que ha patit i està patint l’independentisme, sempre amb total impunitat. Des d’aquesta realitat, que dos partits “independentistes” comprin la lògica repressiva després de tot el que ha passat, és indecent i no és creïble, més enllà d’intentar enfonsar l’adversari electoral. En el cas de la CUP, per cert, i des del disbarat de destruir la presidència d’Artur Mas, que era l’objecte de cacera de tots els estaments de l’Estat, ja va quedar tot molt clar. Algun dia caldrà preguntar-se quin grau d’infiltració policial hi ha dins la CUP. Estic convençuda que no és menor.

Res, doncs, del que ha passat és sorprenent, una vegada assumida l’estratègia de la renúncia. Senzillament, l’apliquen amb la servitud requerida. Cal assumir, en conseqüència, que el sòlid edifici independentista que va perpetrar la gesta del Primer d’Octubre, va resistir durant el 155 i s’ha mantingut persistent des d’aleshores, té les parets plenes d’explosius. Estan enderrocant-lo, amb l’esperança de construir-hi al damunt un piset tutelat, on poder anar fent la viu-viu, sense molestar gaire. Si durant els darrers anys hem viscut la transmutació del catalanisme autonòmic cap a l’independentisme, ara estem vivint el procés a la inversa, amb una acceleració que fa feredat. Una inversió que, a sobre, protagonitzen actius que fins ara treballaven per a la independència. Difícil imaginar un escenari pitjor. Difícil i trist.

D’això tracta el cas Borràs. I el cas Torra, i Lluís Puig, i l’exili en global, i el cas del president Puigdemont: d’abandonar-los com a elements díscols, per tal de mantenir l’amo content. És una rendició completa. O, per dir-ho amb més precisió, és una completa capitulació.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/cami-submissio-pilar-rahola_794577_102.html

Assange, el sabor amarg de la injustícia

No hi ha la seguretat que un periodista, en qualsevol lloc del planeta, no sigui processat si té la temeritat de publicar quelcom que, tot i ser cert, no agradi als Estats Units

Tal com apunta el reportatge “Assange, el preu de la veritat”, “el malson per als Estats Units en plena guerra d’Iraq va ser el dia en què un grapat de hackers i periodistes van revelar al món un vídeo classificat“. D’aquí endavant van venir atacs a civils i a periodistes, les sentències de mort decidides pels soldats d’Estats Units de manera arbitrària, de persones de tota edat i condició, de nens, la conversió dels fets en crims de guerra… No continuo. El que va emprendre Julian Assange va ser la seva responsabilitat com a professional de la informació, la responsabilitat de, després de comprovar la veracitat del material de què disposava, donar-lo a conèixer, difondre’l perquè el món pogués assistir amb estupor als assassinats que s’estaven cometent en nom de la seguretat internacional. Tots sabem la gran mentida que va ser la guerra de l’Iraq, però no vam arribar a conèixer amb profunditat l’espant del que hi va passar fins que Wikileaks ho va fer públic. Aquell vídeo era un testimoni del pitjor que pot perpetrar un país contra els drets humans.

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/assange-el-sabor-amarg-de-la-injusticia/noticia/3176168/

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/assange-el-preu-de-la-veritat-a-30-minuts/noticia/3174789/

Felip V deroga els furs “para que los valencianos olviden que fueron libres”

L’ocupació militar borbònica de València va culminar amb la supressió de l’autogovern valencià

Tal dia com avui de l’any 1707, fa 315 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) el rei Felip V (el primer Borbó al tron de Madrid) signava el decret de Nova Planta que derogava l’autogovern valencià. Els Furs de València havien estat promulgats pel comte-rei Jaume I l’any 1238, poc després de la conquesta catalanoaragonesa de València cap-i-casal. Durant 469 anys, els Furs havien estat el nervi de la vida política valenciana, i la carta magna que consagrava la naturalesa d’estat del País Valencià. Amb la seva supressió, el País Valencià perdia la seva independència (primer dins l’edifici polític catalanoaragonès i després dins l’edifici polític hispànic) i quedava reduït a la condició de simple província de la nova Espanya borbònica d’ideologia absolutista i de fàbrica castellana.

La derogació dels Furs valencians era conseqüència de l’ocupació militar borbònica del País Valencià, que s’havia produït en el context d’aquell conflicte. El 10 d’agost de 1705, cinquanta dies després que el majoritari partit austriacista català hagués signat el Tractat de Gènova amb Anglaterra (20 de juny de 1705) el també majoritari partit austriacista valencià havia propiciat el desembarcament de Carles d’Habsburg a Dénia. I el 9 de desembre de 1705, trenta dies després que els catalans nomenessin Carles comte de Barcelona (9 de novembre de 1705), la ciutat de València obria les portes a l’exèrcit austriacista del general Basset i feia el mateix. En aquest punt és important destacar que l’austriacisme valencià encarnava les aspiracions revolucionàries populars continuadores de les Germanies dels segles XVI i XVII.

També la liquidació de l’estat valencià era una advertència, en un to clarament amenaçador, del que pretenia —i que acabaria fent— el règim borbònic a Catalunya set anys més tard (1714), després d’una brutal ocupació militar que, com al País Valencià, es va acarnissar amb la població civil. En el Decret de Nova Planta que el règim borbònic va imposar al poble valencià, s’ordenava, entre altres coses, la prohibició de l’ús de la llengua valenciana; la confiscació de tots els llibres, mapes i documents de totes les biblioteques públiques i privades valencianes (alguns van ser cremats i d’altres van ser transportats a la nova Biblioteca Nacional d’Espanya); i la destrucció de tots els escuts i blasons quadribarrats situats a les muralles, torres i portes de València cap-i-casal “para que los valencianos olviden que un dia fueron libres”.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/felip-deroga-furs-valencianos-olviden-libres-marc-pons_779895_102.html

El suïcidi d’Europa

… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.

Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.

Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.

Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.

Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.

Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.

Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.

I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.

Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.

Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?

Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.

Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.

El ponent del Consell d’Europa s’esmuny de l’ofensiva espanyola contra l’informe sobre Catalunya

Retira les conclusions sobre els incompliments d’Espanya de les recomanacions del Consell però en fa public l’informe complet

…

El text, que recull les consideracions crítiques fetes des del govern de Pedro Sánchez i des del Suprem a aquesta recomanació, adverteix que mantenir les euroordres va en contra de “l’esperit de convivència i harmonia” a què va apel·lar Pedro Sánchez en anunciar els indults.

…

L’objectiu de l’informe, com s’ha encarregat de recordar Cilevics, és comprovar si Espanya i Turquia han seguit les recomanacions que l’Assemblea Parlamentària va plantejar fa un any. El text, que el Consell d’Europa ha acceptat fer públic, recorda que els indults són condicionats i que els presos polítics continuen inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, a més de destacar que el Tribunal Suprem ha admès els recursos presentats contra aquesta mesura per PP, Vox i Cs, després que la mateixa sala del Suprem els havia desestimat. L’informe adverteix que seria “molt lamentable i inusual” que els indults fossin suspesos.

….

https://www.elnacional.cat/ca/politica/ponent-cilevics-consell-europa-esmuny-ofensiva-espanyola-informe-catalunya_776571_102.html