El filòsof Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963), catedràtic de la Universitat de Barcelona, publica un nou llibre que segueix el camí iniciat amb La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Ensayo, i La penúltima bondat. Humà, més humà: una antropologia de la ferida (Quaderns Crema/Acantilado) torna al sentit més íntim del què ens fa humans, al centre més profund de l’ànima, la ferida produïda per les quatre grans infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Parlem amb el filòsof en aquest diumenge de Pasqua, al voltant d’un llibre que convida a tenir esperança.

ENTREVISTA

El títol parafraseja L’humà, massa humà, de Friedrich Nietzsche, però amb un sentit ben diferent.

És una variació d’una sola paraula, de “massa” a “més”, però és més que una paraula. Quan ell diu “massa humà”, se’n dol perquè entén que som dèbils i convé superar-ho. Però canviant una paraula, canvia el to. Humà, més humà indica la tesi del llibre: L’important no és superar res, sinó aprofundir en el més humà de nosaltres mateixos.

Per aprofundir, cal desexplicar.

Avui hi ha una munió de teories de l’àmbit de les ciències humanes i socials que, segons el meu punt de vista, és excessiva. Hi ha molt discurs sobre l’humà. Això, en principi, hauria de portar a una major claredat i comprensió sobre nosaltres mateixos, però no és així. Això sembla indicar que aquesta proliferació de contingut suposadament científic sobre la qüestió humana no és massa significativa i cal posar-la entre parèntesis. Jo no dic que s’hagi de desestimar, però potser suspendre, apartar provisionalment, allò que pot ser un obstacle a la comprensió de la situació humana.

Avisa que no explicarà cap novetat, sinó que anirà a coses essencials i sobre les quals la filosofia sempre ha reflexionat.

El pensament humà més valuós ha procurat, una vegada i una altra, acostar-se als nuclis més determinants. Aquest moviment és, d’alguna manera, reiteratiu. Els grans pensadors han procurat atansar-se al més nuclear. Això és poc innovador, perquè no es tracta de proposar una teoria nova que ningú no ha escoltat mai, sinó que es tracta de repetir aquest moviment. A partir d’aquí, l’estil és la manera de recórrer aquest camí. L’objectiu és que si tu recorres un camí i té una certa gràcia, el puguis compartir. El pensament no pot ser solipsista, perquè pensament solipsista és una contradicció. Pensar és un diàleg perquè el diàleg és intrínsec al pensament. Un diàleg que ha fet amb altres autors i un diàleg que vols compartir tot seguit, amb el lector.

Ara que esmenta la idea de camí, al llibre expressa la voluntat de ser un “pelegrí atent”, en comptes d’espill.

Són dues imatges que han servit per caracteritzar el camí de pensar. L’una és la de situar-se en un lloc elevat i, des d’allà, tenir una panoràmica i actuar com una mena d’espill que ho reflecteix tot i dona compta de la realitat del moment. Literalment es tracta d’especular. Jo crec que no disposem d’aquest privilegi d’enlairar-nos, sinó que estem tots en la mateixa horitzontalitat i fem el que podem. En aquesta situació compartida en què tots som pelegrins, un pot intentar prestar més atenció al camí i que aquesta atenció prestada es pugui compartir amb els altres. L’expressió pelegrí atent m’agrada pel que indica, d’anar fent amb respecte i atenció. No és un anar fent resignat, sinó més vital. Anem fent i mirem de prestar atenció al camí, que val la pena.

Com es relaciona el llibre amb la seva obra anterior?

Ho visc com un mateix camí, que tu vas recorrent, i que té fites distintes. Vas recorrent trams d’aquest camí i, en cada tram, pots aconseguir arribar a alguna fita i vas elaborant una mena de constel·lació conceptual. Un tipus de reflexió que cada vegada és una mica més, perquè disposa de més elements conceptuals. No de gaires, però si d’alguns que et serveixen per aclarir i interpretar la situació humana.

Pot ser que a Humà, més humà, vagi encara més al moll de l’os del què significa ser humà?

Procuro acostar-m’hi. A La resistència íntima els aspectes que vaig destacar més eren els vinculats a la intempèrie –el tret més rellevant de la condició humana– i el gest d’emparar, que és la manera d’afrontar aquesta intempèrie. A La penúltima bondat, vaig afegir al gest d’emparar el gest d’oferir i generar, que és el que passa quan protegeixes alguna cosa, que dona fruit. A Humà, més humà, intento recapitular i aprofundir en la condició i possibilitat per tot això. Que és allò que en el fons de nosaltres mateixos, és la condició de l’empara i la generositat. Aquesta idea del replec del sentit i aquesta vulnerabilitat més radical.

El llibre sembla que respon a les grans preguntes existencials: qui som, és a dir, quin és el nostre nom, d’on venim…

L’intent és dir alguna cosa significativa sobre això, però qui llegís això no tingués la sensació que ja he trobat una resposta. La idea és explicitar alguna cosa que nosaltres jo crec que pensem. Aquestes preguntes, en un cert sentit, no es poden respondre. Però això no vol dir que no ens puguem aproximar a un camí cap a la resposta. Dir que en un cert sentit nosaltres sabem que no venim d’enlloc, perquè som inici, no és arbitrari i no esgota la pregunta. Jo proposo una manera de llegir aquestes idees en un cert sentit prudent, perquè si jo dic que cadascú de nosaltres és algú i això és increïble, dic molt i no dic tant. Realment és inexplicable el fet que siguem aquí. I l’inexplicable té alguna cosa de sorprenent i de meravellós. La vida singular de cadascun de nosaltres, del qual el nom n’és una pista.

Assenyala que els règims més criminals el primer que han esborrat és el nom, com a forma d’eliminar la persona.

És una de despersonalització, on la fondària de l’humà es vagi esvaint. És una forma d’assassinat: matar l’humà és matar el més profund de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, una de les autores que l’acompanyen al camí és Hannah Arendt.

Amb els anys descobreixes autors que et són més afins i, en segons quins punts, dialogues o parles a través d’ells. Arendt és una autora que he llegit força i l’he explicat. Ser professor va molt bé per anar-les entenent millor. Ella, per exemple, destaca la idea de la promesa, que ja ve de Nietzsche, a la qual jo m’hi afegeixo en el sentit que nosaltres som una paraula cap als altres.

El nucli central del llibre és aquesta idea de ferida infinita. Parla de l’humà com el ferit.

En el més radical de nosaltres mateixos hi ha el fet de poder quedar commogut. Això es pot dir de maneres molt diferents, però en el més fons de l’humà hi ha alguna cosa de la mena d’una vulnerabilitat. La possibilitat de quedar commogut, afectat o ferit. Vaig optar per aquest darrer terme perquè té riscos, però també fa pensar. D’acord amb la idea de ferida infinita, l’humà és el commogut infinitament.

Commogut per la vida, per la mort, pel tu i pel món, segons apunta.

Commogut per allò que, en un cert sentit, és infinit. A vegades hi ha coses que em poden afectar, però hi ha allò que no es pot reduir a cosa. El fet de sentir-te viu és infinit. La mort tampoc no es pot objectivar ni delimitar. La mort s’escapa. Pel que fa al tu, quan no cosifiques l’altra persona sinó que t’arriba, esdevé una mena d’infinitud. Aquestes, juntament amb el món, són les afeccions fonamentals per les quals estem traspassats i superats que ja no ens podem treure del damunt.

La ferida infinita és la gravetat humana.

A la segona part del llibre vull mostrar que, tot sovint, la millor manera de llegir la situació no és en contraposicions sinó amb juntures. Començo a mostrar que, si bé hi ha coses que són contraposades, sovint tendim a contraposar quan hauríem de veure la gràcia que té la juntura. La gravetat no necessàriament s’ha de contraposar a la lleugeresa i al que s’enlaira. De fet, la gravetat és la condició de l’enlairament. La gravetat pot ser molt valuosa i, en aquest sentit, gràcies a la gravetat de la ferida infinita, a aquest solc en l’humà, és possible l’acció. Nosaltres podem fer coses que valen la pena, perquè aquestes coses que s’enlairen de nosaltres vénen condicionades per la gravetat que ens constitueix.

Hi ha una importància destacada a la qüestió del cant.

Hi ha un capítol dedicat al llenguatge des del punt de vista de l’experiència de la paraula. Amb el llenguatge podem descriure, podem informar, comunicar-nos i altres coses, però quina seria la funció més radical d’entre totes les que desenvolupa el llenguatge? Hi ha una funció més radical, més essencial del llenguatge que té a veure amb la paraula que surt de la ferida, que vibra. Una paraula que vibra és el cant. Encara que molts de nosaltres no cantem, molts de nosaltres diem paraules que vibren, paraules que són, de debò, cordials. La paraula cordial és el paradigma de la paraula.

La vibració està relacionada amb l’ànima?

La vibració de l’ànima és gairebé redundant. La paraula cordial surt de l’ànima o és l’ànima mateixa, que s’expressa a través d’ella. La paraula cordial és la que té ànima. La paraula ja ho diu, no és que surti del cor, és que és del fons de nosaltres mateixos. Del centre més profund de l’ànima, com diu Sant Joan de la Creu.

De fet, a la seva obra hi ha un ús del llenguatge comú, d’expressions tradicionals que són grans portadores de veritat.

Des de sempre he fet una opció per un ús del llenguatge col·loquial. No té a veure amb la divulgació, de cap manera. Uso el llenguatge col·loquial perquè penso que és el més ric de tots. Això no significa que, de tant en tant, no procuri forjar algun concepte que pot ser valuós per articular el llenguatge. Però no abuso del llenguatge tecnicista, sinó que intento treure tot el suc del llenguatge col·loquial.

Aquesta opció està emparentada amb la filosofia franciscana que defensa al llibre?

Amb el diàleg que estableixes amb els autors que llegeixes, com amb la gent que coneixes, s’estableixen amistats. Amistats del pensament. I tinc una admiració, una afinitat i una inspiració per la figura de Francesc d’Asís. El camí franciscà desvela un camí molt valuós de l’humà. Voldria estar a l’altura del que suposa aquesta mena d’aportació del franciscanisme, com m’agradaria estar a l’altura de l’aportació socràtica.

No contraposa l’aparent senzillesa franciscana a la complexitat intel·lectual.

La inspiració franciscana té a veure amb l’experiència de la petitesa, que comporta també un sentit del servei i la generositat, i també amb la idea de l’ajuntament, de la fraternitat, la germanor. És la capacitat extraordinària que tenia Francesc de veure en tots els altres, germans. Això és molt fàcil de dir, però costa molt reflectir-ho en el dia a dia. Francesc va mostrar que es pot respondre adequadament al fet que ja som germans. És a dir, que tu pots respondre fraternalment a una fraternitat ja donada. I Francesc, a més de la fraternitat humana, fa un cant a la fraternitat amb totes les altres criatures. Un desbordament total i inabastable. Literalment increïble.

Diu que el franciscanisme “no és voluntarisme contra intel·lectualisme”.

Aquesta va ser la gran contraposició de la filosofia medieval, però penso de nou que més que una contraposició és millor una certa unió. No es tracta d’una voluntat cega, sinó d’una mateixa arrel que té a veure amb una intel·ligència cordial o, com m’agrada dir-ne, el sentir intel·ligent. La claredat, el que té a veure amb “l’adonar-se’n”, és, també una calidesa. Són conceptes que no estan separats.

També diu que la seva voluntat és esdevenir un filòsof menor enmig dels germans menors.

Això és una intenció, segurament mai assolida. Es necessita molta humilitat i no la tinc. Com a horitzó el trobo totalment adient. Com assenyala Francesc, que cadascú, faci el que faci, es consideri un més entre els germans menors.

Reinterpreta d’una manera molt inspiradora la idea de l’Àngel de la història de Walter Benjamin.

D’ençà que vaig llegir el comentari genial que fa Benjamin a l’Angelus Novus de Paul Klee el tinc al cap. És literalment molt creatiu i, he procurat estirar-lo cap a aspectes que em tenen molt agafat. El llibre, per una banda és aquest aprofundiment en el més humà de nosaltres, però també és un llibre sobre l’esperança. El que passa és que es presenta d’una forma particular i no ho sembla. Per això aquest comentari sobre el comentari de Benjamin hi té a veure.

Estem en un moment en què sembla que l’esperança és més necessària que mai.

Quan jo estava escrivint aquest llibre la pandèmia encara no havia aparegut. Fa un any i mig aquests capítols ja els tenia escrits. Per tant, no és un llibre de circumstància. Tanmateix, és un llibre que té en compte la dificultat humana. I la vida humana, individual i col·lectiva, està farcida de trasbalsos i moments de dificultat. Al llarg de la història hi ha hagut desastres de tota mena al qual nosaltres no som aliens, encara que hi hagi una mena de retòrica que circula per aquests mons de Déu que sembla que ens evadeix d’aquesta situació i ens fa pensar que la finitud, la dificultat i els obstacles que no poden ser superats no van amb nosaltres. L’esperança és necessària, ara i sempre i al llarg de la història hem procurat cultivar una mena d’esperança.

Hem passat moments molt desesperançats, en què anhelem el retrobament.

No es pot viure sense algun tipus d’esperança, que vol dir un horitzó. Una cosa que et permet respirar cada dia i agafar la vida amb una certa força. L’aliment de l’esperança permet obrir horitzó i no només és necessari, sinó que és molt humà. Per resumir-ho diria que vivim esperant. No es tracta de contraposar-ho a viure el present. Hem de viure el present i hem de gaudir-ne el màxim, però això no significa no viure esperant. Vivim amb un cert anhel, una certa obertura que té a veure amb l’esperança.

Un esdeveniment com la pandèmia que, com deia, n’hi ha hagut molts al llarg de la Història, sembla donar la raó a propostes filosòfiques com la seva, enfront d’altres excessivament tecnològiques i científiques que parlen d’un progrés esplendorós on idees com la vulnerabilitat, la intempèrie o la humanitat no hi tenen cabuda.

No cal que vingui una pandèmia per donar la raó a aquests plantejaments, només cal tenir els ulls ben oberts i adonar-se de quina és la situació. Cal advertir que hi ha discursos ideològics i evasius. No sóc detractor del progrés científic i tecnològic, però una altra cosa és el tema ideològic que ven una pel·lícula de futurs pràcticament paradisíacs. Això fa que, literalment, no toquem de peus a terra. Cal denunciar-ho i contrarestar-ho i el títol del llibre en fa referència. Hi ha una retòrica sobre el transhumanisme o el posthumanisme, que és un optimisme banal.

La banalitat seria el gran enemic del nostre temps?

Qualsevol cosa banal de caràcter ideològic-evasiu ens fa mal, perquè porta més frustració que qualsevol altra cosa. La banalitat és superficialitat i, això, no ens va bé. Seguint amb la idea del pelegrí atent, Sòcrates deia que una vida sense examinar no valia la pena de ser viscuda. Pensar incorpora una aposta: val més pensar que estar instal·lat en la banalitat.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/josep-maria-esquirol-huma-mes-huma-llibre-esperanca_597728_102.html