"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
La Dià (llum, en àrab) va néixer fa dues setmanes a l’illa grega de Samos, on la seva mare va arribar en pastera l’any passat fugint de la guerra de Síria. Dorm en una hamaqueta, dins d’una barraca feta de fusta i plàstics, protegida per una mosquitera i uns mitjons que li tapen les mans. En els seus pocs dies de vida, la petita ja ha tastat l’infern de Samos: la primera nit que va passar al campament una rata li va mossegar el cap. Quan la seva mare, Mariam Ali, li aparta els cabells amb delicadesa per ensenyar-nos la ferida, la Dià arrenca a plorar. Només es calma quan l’agafa a collibè i li dona el pit. Xuma amb avidesa. La mare encara no s’ha refet de l’ensurt: “No em separo mai d’ella, però em vaig quedar adormida. La nena va cridar i vaig veure com la rata saltava i sortia per un forat de la tenda”. L’endemà al matí, un metge voluntari li va curar la ferida. “No demanem res, només un lloc segur per als nostres fills -diu aquesta mestressa de casa de 33 anys esforçant-se per contenir les llàgrimes-: Fa deu mesos que estem atrapats en aquesta illa i ja no puc més. Estic molt cansada”.
La vida del camp es desenvolupa al voltant de tasques com anar a buscar aigua als pocs punts de subministrament disponibles.
Els refugiats anomenen aquest lloc la Jungla. Una jungla plena de brossa. L’aigua per beure i rentar s’ha de portar en garrafes des d’uns dipòsits que ha muntat Metges Sense Fronteres. Algunes zones del campament tenen electricitat, només de nit, però d’altres no. En alguns llocs hi ha lavabos químics, en altres, latrines. Les aigües residuals corren muntanya avall formant rierols pudents, i hi ha rates vives i mortes per tot arreu. Moltes criatures tenen crostes al voltant de la boca: és impetigen, un bacteri que causa infeccions a la pell. Les rates no són l’únic perill: a l’Amina, una nena de tres anys i mig, la va picar un escorpí fa uns dies. En plena nit, el seu pare només li va poder fer un torniquet i xuclar-li el verí. “No volem ni diners ni ajudes… només volem que ens deixin marxar d’aquí”, diu l’home. Van arribar a Samos al gener, fugint dels bombardejos de l’aviació de Baixar al-Assad, de Rússia i de l’Iran. Tot i que els han concedit asil, no poden marxar de l’illa per les restriccions que les autoritats gregues han imposat al camp de refugiats per la pandèmia.
Aquesta setmana el LLEGIM de l’ARA ha obert una animada polèmica en no poques famílies catalanes. El nostre company Jordi Nopca va fer un interessant reportatge sobre el llibre Generació tap, un assaig de Josep Sala i Cullell.
El títol de l’article era prou eloqüent: Josep Sala i Cullell: La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”. El llibre qüestiona de manera descarnada el paper dels nascuts entre 1943 i 1963 (tenen avui entre 57 i 77 anys) per haver pilotat -i seguir fent-ho- un sistema que ha encadenat crisis i ha deixat com a llegat una conclusió assumida per tots: que les noves generacions viuran pitjor que les que les van precedir.
Si durant els propers dies teniu un dinar amb familiars o companys de feina de diferents edats i que us temeu que pugui ser ensopit, us recomanem molt treure el tema: veureu que aixeca opinions dures, que atia un curiós sentiment de pertinença generacional i que no fomenta, en cap cas, la concòdia ni l’entesa entre els pobles. Independentment del que cada qual pensi, resulta saníssin poder parlar de tot, i que sigui possible qüestionar, també, una generació que té a favor seu un factor decisiu: la superioritat numèrica, de la qual tan conscients en són els partits polítics. Que tingueu tots una setmana de concòrdia i salut.
El clergat barceloní està molest per la tria d’un tortosí com a bisbe auxiliar de Barcelona
No entenen per què el cardenal no ha escollit per a aquest càrrec un dels molts preveres de la casa
Javier Vilanova, el nou bisbe auxiliar de Barcelona , i el cardenal Joan Josep Omella, dimarts passat TONI ALBIR/EFE.
MIREIA ROURERA – BARCELONA
El clergat de Barcelona està molest amb el cardenal Omella per haver nomenat un prevere de Tortosa com a nou bisbe auxiliar de Barcelona. Els preveres barcelonins mantenen que hi ha prou capellans a la diòcesi per poder-ne trobar un i critiquen que l’arquebisbe Joan Josep Omella, que és qui ha triat (perquè, a més a més, és membre de la Congregació per a la Causa dels Bisbes, a Roma), hagi preferit anar-lo a buscar a fora, un prevere que pràcticament no coneix les interioritats de la diòcesi de Barcelona ni de la societat barcelonina perquè fa molt pocs anys que viu a la ciutat. Per contra, molts capellans que fa temps que tenen diferents càrrecs en les institucions eclesiàstiques de Barcelona i amb molts anys d’experiència han estat, novament, menystinguts.
Diverses fonts consultades per aquest diari mantenen que el nou bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova (tot i que a la nota de premsa oficial hi posava Xavier), és un capellà de “perfil baix” i pràcticament desconegut, amb poca transcendència de la tasca feta fins ara. En aquests moments és rector del Seminari Interdiocesà de Catalunya, però a molts capellans de la diòcesi i la majoria de fidels els va costar situar-lo aquest dimarts passat, quan el cardenal Omella el va presentar. Era un total desconegut.
Vilanova té un perfil molt similar al d’un altre bisbe que, precisament, és amic seu i també tortosí: Romà Casanova, bisbe de Vic, observen diversos entesos. El bisbe de Vic en el seu moment, el 2003, va ser “imposat” per l’aleshores arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, per substituir la vacant que deixava el bisbe Guix. La “imposició” d’un capellà tortosí per part de Carles, que era valencià i havia estat bisbe de Tortosa, va aixecar moltes crítiques i, fins i tot, es van fer manifestacions el dia de l’ordenació.
Tant Casanova com Vilanova, diuen els experts, no tenen cap tipus d’empatia amb el catalanisme, cosa que els fa molt propers al cardenal Omella, flamant president de la Conferència Episcopal Espanyola, que entre les primeres coses que ha fet ha estat publicar una carta de suport al rei emèrit després de fugir als Emirats Àrabs i dir al govern de l’Estat que ara mateix “no és prioritari traslladar els monjos que custodien el Valle de los Caídos” perquè el país té coses més importants a fer, com és ara lluitar contra la pandèmia.
Javier Vilanova, diuen els qui el coneixen, “és molt bona persona” però és de tarannà conservador i està lluny d’assemblar-se a un dels seus predecessors més recordats i estimats de la diòcesi: el bisbe Joan Carrera, molt proper a les classes populars i treballadores, dialogant i redactor d’Arrels cristianes de Catalunya, el document amb què el 1985 tots els bisbes catalans van identificar-se amb la història pròpia, la identitat i la llengua del país, Catalunya, i el seu fet diferencial. Al contrari que Carreras o amb un altre bisbe auxiliar de Barcelona molt estimat de l’època de Martínez Sistac, Sebastià Taltavull, ara bisbe de Mallorca, Vilanova ha estat molt ben acollit pels catòlics més conservadors de Catalunya, aplaudit fins i tot. La revista ultra Germinas Germinabit deia això amb relació a l’elecció de Vilanova: “S’ha d’agrair a Don Joan Josep que per fi comenci a fer les coses bé.”
Vilanova és el tercer bisbe auxiliar de Barcelona, juntament amb Sergi Gordo i Antoni Vadell.
Les hemorroides o morenes són un problema molt freqüent a la nostra població, tot i que no sempre les veiem a la consulta (sobretot per ser lleus o bé per pudor de la persona que les pateix).
Una hemorroide és una dilatació d’una vena de l’anus, que apareix en forma de bony dins o fora de l’anus (segons això les anomenarem hemorroides internes o externes).
Es tracta d’un trastorn benigne. Molts cops no donaran altra molèstia que el propi bony, però a vegades poden causar picor, cremor, dolor o sagnat. En aquests últims casos, i sobretot quan apareixen per primera vegada, serà el seu metge de família de forma individualitzada qui valori la necessitat d’altres exploracions.
En el cas de ser unes hemorroides ja conegudes, en el moment de tenir les molèsties pot fer el següent:
Banys de seient (en aigua tèbia, durant 10-15 minuts, 3 o 4 cops al dia)
Alguns medicaments sense recepta, com supositoris, cremes i tovalloletes medicinals, que proporcionen una millora temporal de les molèsties (no s’han d’utilitzar més de 7 dies!)
Asseure’s al vàter només el temps necessari i sense fer esforços. Per això, és molt important reduir el restrenyiment.
Pot passar temporades llargues sense molèsties. Per tal de prevenir que tornin a aparèixer, pot seguir les següents indicacions:
Respecte a l’hàbit deposicional i la higiene:
No reprimeixi la sensació de defecar i eviti realitzar grans esforços amb la defecació.
Després d’anar de ventre renti’s amb aigua tèbia o freda, mai calenta. Eixugui’s pressionant suaument amb una tovallola.
En el cas que les hemorroides surtin durant la defecació, introdueixi-les cap a dintre suaument.
Respecte a l’alimentació:
Prendre més aliments amb alt contingut en fibra:
Segó i grans sencers, com l’arròs integral
Hortalisses com les pastanagues, el bròquil i els pèsols
Fruites fresques (taronges, pomes, peres) i fruites assecades (panses i orellanes)
Nous i llegums (sobretot mongetes i llenties)
Beure de 6 a 8 gots d’aigua al dia
Evitar picants, mostassa, pistatxos, fruits secs, marisc, cafè, xocolata, alcohol i begudes amb gas
Evitar menjar molt salat: formatges forts, olives, anxoves, enllaunats… o menjars àcids: vinagre…
Respecte a l’exercici, és molt important fer-lo de manera regular.
La charla de Alejandro Magno con Diógenes. Una obra de Achilles Vassiliou en la plaza central de Kalamia Corinto
Diógenes nació en Sinope (Grecia) en el año 413 A.C. Tuvo una infancia sin necesidades, ya que su padre era un banquero importante de la ciudad. En su adolescencia los griegos estaban en guerra con los persas y Sinope era una ciudad abocada a caer en manos persas. Diógenes y su padre acudieron al oráculo y este les indicó que debían hacer algo para que la administración de la ciudad no les resultara sencilla a los persas, por lo que acuñaron mucha moneda falsa y la pusieron en circulación. La conquista persa se demoró, y la administración griega se percató de la falsa moneda. Como castigo les impuso el exilio a Atenas. En Atenas, Diógenes quiso hacerse discípulo de Antígenes, que era un filósofo perteneciente a la escuela cínica, pero este le rechazó argumentando que un cínico se dedica a vivir la vida, no a tener aprendices. Aun así, Diógenes le persiguió día y noche hasta que puso tan nervioso a Antígenes que este le amenazó con un bastón, Diógenes le ofreció su cabeza para que le diera con él, y así fue como Antígenes le aceptó. Tras lo aprendido con Antígenes, Diógenes comenzó a impartir su filosofía por las calles de Atenas. Argumentaba que el único camino en la vida era la austeridad extrema y la mortificación. Vivía en la calle, dormía al aire libre tapado por su capa y tenía por casa un barril, estas dos eran las únicas posesiones materiales de Diógenes. Diógenes no dejó escrita ninguna obra, ya que su vida era su obra. Un día se puso a masturbarse en el Ágora. Quienes le reprendieron, tuvieron una de sus “cínicas” respuestas: “Ojalá frotándome, terminara con el hambre de una manera tan dócil”. En otra ocasión un adinerado hombre de la ciudad le invitó a su mansión a comer. Cuando iba a empezar a comer le advirtieron que esa era una casa decente y que no podía escupir en el suelo, Diógenes le escupió en la cara al hombre adinerado y argumentó: “No he encontrado un sitio más sucio donde hacerlo”. Se le considera el más destacado filósofo del cinismo.
Trabó cierta amistad con Platón, que le llamaba “Sócrates delirante”. En cierta ocasión ambos discutieron sobre lo que realmente era un hombre, Platón sentenció diciendo que el maestro Sócrates había definido al hombre como un “bípedo implume”. Días después de esta discusión, Diógenes fue al mercado robó un pollo, lo desplumó y lo soltó en una de las clases de Platón a sus discípulos mientras gritaba: “¡Maestro, aquí tienes un hombre!” Diógenes era amante de los perros, tenía muchos y paseaba con ellos por Atenas. A él se atribuye la frase: “Cuanto más conozco al ser humano, más quiero a mi perro”.
Diógenes era también conocido por su trato con los vagabundos de la ciudad. Un día, uno de estos vagabundos se acercó a él y le preguntó por qué la gente le daba limosna a los pobres, pero no se la daba a los filósofos, Diógenes de una manera “cínica” contestó: “Eso es porque piensan que en algún momento ellos pueden acabar siendo pobres pero nunca piensan que van a ser filósofos”.
En uno de sus viajes, Diógenes fue apresado por unos piratas y fue vendido como esclavo. Cuando le pusieron a la venta, un comprador se acercó a él y le preguntó que qué sabía hacer, Diógenes respondió “Mandar. Comprueba si alguien quiere comprar un amo”. Fue comprado por un tal Xeniades de Corinto, que al comprobar que era un hombre sabio le hizo tutor de sus dos hijos y acabó liberándolo.
El resto de su vida la pasó en Corinto exponiendo su filosofía a sus habitantes. Un día Alejandro Magno y sus ejércitos llegaron a Corinto. El magnífico general vio a Diógenes arengando a las masas y quedó tan impresionado con la oratoria y la sabiduría de este hombre, terminado su discurso Alejandro se acercó a él maravillado y dijo: “Señor, me he quedado completamente impresionado con usted. Me gustaría ayudarle. ¿Puedo hacer algo por usted?” A lo que Diógenes contestó: “Sí, muévete un poco hacia un lado que me estás tapando el sol”. La respuesta fue tan sorprendente, que Alejandro Magno dijo: “Si algún día tengo que regresar a la tierra, le pediré a los dioses que no me conviertan en Alejandro, sino que me conviertan en Diógenes”.
Los primeros estudios del complejo de Diógenes datan de los años setenta del siglo XX. Se ha descrito fundamentalmente en ancianos, aunque existen algunos casos en la literatura en personas más jóvenes. Describe un patrón de conducta caracterizado fundamentalmente por un extremo abandono del autocuidado, tanto la higiene como la alimentación y la salud (viviendo en condiciones higiénicas insalubres), acumulación de basuras y objetos inservibles, autonegligencia, marcado aislamiento social y sin conciencia de enfermedad. No está reconocido en los manuales diagnósticos internacionales y puede aparecer en distintas enfermedades psiquiátricas y neurológicas. Se han descrito dos tipos de Síndrome de Diógenes según su comportamiento respecto a la acumulación de objetos: el tipo Activo o recolector de objetos que acumula en su domicilio y el tipo Pasivo que, pasivamente, se deja invadir por el acúmulo de sus propias basuras. Existen autores que denominan al tipo Activo “Síndrome de Acumulación” y describe a personas que suelen acumular objetos inservibles por si acaso los llegan a necesitar en un futuro, pero no acumulan basura ni heces. Tratan de mantener estas cosas en orden pero cuando el volumen de objetos es muy grande, el desorden se apodera de la vivienda y sin querer comienzan a acumular basura. A diferencia del complejo de Diógenes, los que padecen de acumulación compulsiva no descuidan su higiene personal ni su aspecto, por lo que cuando salen a la calle no llaman mucho la atención, solo son percibidos como personas poco sociables. En algunos casos la acumulación compulsiva puede terminar en Síndrome de Diógenes. Cuando la vivienda está atestada de objetos, se comienza a acumular la basura, y la persona comienza a descuidar su higiene personal.
En España, se calcula una prevalencia de 1,7/1.000 de los ingresos en personas mayores de 65 años y una incidencia de unos 1.200 nuevos ingresos/año. La mayor parte de los casos descritos se refieren a personas ancianas (promedio 75 años). Entre un tercio y la mitad cursan con demencias (habitualmente se asocia a alteraciones frontales en las demencias frontotemporales) o de algún tipo de trastorno mental (más frecuentemente esquizofrenia).
Por último, una reflexión cínica de Diógenes que se adapta como anillo al dedo en los momentos que nos ha tocado vivir: “las mordeduras más peligrosas son las del calumniador entre los animales salvajes y las del adulador entre los animales domésticos”.
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”
Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.
Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?
S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social.
I per què no van agafats de la mà?
Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.
Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.
Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció.
El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?
Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes.
Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal?
Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19.
Hi haurà Dia de l’Empresari?
Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans.
Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell?
Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris. Només volem parlar d’economia.
Compartiu el front comú de les infraestructures.
No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política.
La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?
La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals.
Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?
Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.
Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?
No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys.
De qui exactament?
Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.
No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament.
Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?
Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.
Què necessita?
L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu.
L’Estat s’endeutarà encara més?
L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses.
Els ERTOs haurien de ser indefinits?
Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa.
La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?
La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions.
Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat…
Què li diuen les grans empreses?
Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.
“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.
Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys.
Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan?
Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció.
Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina.
Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.
També és optimista?
Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar.
Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial.
Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges.
Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.
Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.
gutta cavat lapidem 