“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.
Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK
Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.
En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.
Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.
De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.
Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.
A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica
Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia (REUTERS/Amanda Perobelli)
Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.
Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.
📣 Reforming environmentally harmful subsidies would unlock business opportunities and incentivize companies to pursue #NaturePositive models.
El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.
També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.
Resistència a eliminar aquestes subvencions
A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.
En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.
“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”
L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.
“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”
El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.
En aquests animals el sexe el determina la temperatura de la sorra on ponen els ous, i en alguns llocs s’ha vist que gairebé no neixen mascles
La tortuga verda pot arribar a pesar més de 150 quilos (Flickr)
En els darrers quatre anys, els científics que estudien les tortugues marines en unes illes de Florida només han trobat femelles, ni un sol mascle. I la culpa és de les elevades temperatures.
Això és el que explica Bette Zirkelbach, directora de l’Hospital de Tortugues de Marathon, una ciutat que es troba a Florida Keys, un arxipèlag d’illes de coral situat al sud d’aquest estat i amb clima tropical.
Els darrers quatre anys, afegeix Zirkelbach, han estat els més calorosos a Florida des que hi ha registres.
Florida no és l’únic lloc on s’ha notat aquesta influència de la temperatura, que, segons els investigadors, pot provocar d’aquí pocs anys greus problemes de supervivència d’aquestes espècies, degut a l’escalfament global i l’emergència climàtica.
En la majoria d’espècies, el sexe ve determinat en el moment de la fecundació. Però en les tortugues marines depèn de la temperatura del lloc on ponen els ous. Amb temperatures més elevades neixen femelles i, si són baixes, neixen mascles. Entremig hi ha un cert equilibri de sexes.
És el procés oposat al que es produeix en la tuatara, una espècie de rèptil, originari i endèmic de Nova Zelanda, amb aspecte de llangardaix, que a temperatures elevades genera mascles. En algunes tortugues d’aigua dolça i en els cocodrils, neixen femelles tant a temperatures altes com a baixes i apareixen mascles a temperatures intermèdies.
Segons s’explica a la web de la NOAA (Administració Nacional dels Estats Units dels Oceans i l’Atmosfera), les tortugues marines naixeran mascles si la temperatura a què s’incuben el sous està per sota dels 27,7 graus, i femelles si està per sobre dels 31 graus. Temperatures intermèdies donaran tant femelles com mascles.
“Aquest fenomen s’ha observat, per exemple, en les tortugues pintades (Chrysemys picta), en les quals s’ha predit que un augment de 4 oC en la temperatura del seu hàbitat provocaria l’extinció de l’espècie, ja que només naixerien femelles”.
Un dels llocs on la temperatura ha provocat un desequilibri més gran ha estat a Austràlia. Un estudi publicat per investigadors californians el gener del 2018 a Current Biology mostrava que més del 99% dels juvenils de tortuga verda al nord de la Gran Barrera de Coral eren femelles.
La tortuga verda (Chelonia mydas) és una tortuga marina de grans dimensions i la Gran Barrera de Coral acull una de les poblacions més grans del món, amb més de 200.000 femelles que ponen els ous a les platges properes.
Una petita tortuga a l’hospital de Marathon, a Florida (Reuters/Maria Alejandra Cardona)
Els autors van observar que en les tortugues que provenien dels nius situats a la part sud de la Gran Barrera el biaix de sexe era moderat: hi havia entre un 65 i un 69% de femelles. Però en les nascudes a la part nord, més càlida, ho eren el 99,1% dels juvenils i el 99,8% dels subadults. Fins i tot entre els adults hi havia un gran biaix: el 86,8% eren femelles.
Segons els investigadors, a la part nord havien nascut sobretot femelles durant més de dues dècades i “és possible la feminització completa de la població en un futur proper”. Amb l’augment de temperatures, la previsible manca de mascles tindria un lògic impacte en la fertilitat de les tortugues.
Pondre els ous en lloc més ombrívols
També hi ha certes esperances d’adaptació, com mostraven en un article publicat a Climatic Change aquest mes de febrer investigadors de Costa Rica, de la Universitat Complutense de Madrid i de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (CSIC-Universitat de les Illes Balears). Analitzaven on feien els nius les tortugues verdes de la costa del Pacífic d’aquell país centreamericà i com això influïa en el sexe de les cries.
La tortuga verda sol repetir el lloc de posta, però dintre d’un marge que li permet triar una situació dintre d’uns 200 metres dels nius anteriors.
Els resultats indicaven que la gran majoria de nius, el 80,9%, els feien damunt de vegetació, sobretot sota d’arbres, que proporcionen ombra i una temperatura més baixa. A les àrees amb herba, més exposades al sol, hi havia menys postes.
Segons els autors, això podria ajudar a mitigar l’impacte de l’augment de temperatures en la selecció de sexe, tret que fins i tot les zones amb ombra siguin, en el futur, massa càlides per donar mascles.
També expliquen que el comportament per situar els nius té un component genètic i que això pot dur a una selecció natural:
“Sota condicions càlides perjudicials, els individus amb tendència a niar en zones més fredes es poden veure afavorits i passar els seus gens a les generacions següents”.
Això faria que la selecció dels llocs menys càlids arribés a ser predominant. Però amb les previsions de l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que a mitjans de segle podria assolir els dos graus, és difícil que això sigui suficient per evitar o reduir el biaix de sexe.
Per als autors de l’estudi fet a la Gran Barrera de Coral australiana, els resultats subratllen la necessitat de prendre mesures per reduir la temperatura en els llocs d’incubació i impedir, afirmen, “el col·lapse o fins i tot l’extinció de la població”.
La mesura principal, reduir les emissions de gasos d’hivernacle, sembla anar massa a poc a poc per poder evitar a mitjà termini aquest efecte en les tortugues.
La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida
Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)
Conferència sobre Biodiversitat, COP15
Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.
Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.
A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.
Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.
Mig planeta reserva natural?
Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.
Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.
S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.
Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.
S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)
Sisena extinció massiva?
És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.
L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.
Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.
Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.
La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)
La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.
El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:
“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”
Estem subvencionant la nostra extinció
Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.
La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.
També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.
Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.
La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)
La biodiversitat és la base de l’economia
És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.
L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”
Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.
Bones experiències
Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.
Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.
Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.
Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projectePristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.
L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra.
Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar.
Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.
Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.
La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)
Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.
Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.
El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.
La Diputació de Barcelona porta les energies renovables als municipis i consciencia la ciutadania sobre el canvi climàtic
El nostre planeta té uns recursos naturals finits i, en un context d’emergència climàtica, hem d’apostar de manera ferma per la sostenibilitat, la minimització de residus, el desenvolupament de les energies renovables, l’autoconsum i la gestió sostenible de l’aigua. En els últims anys, la situació s’ha agreujat a causa d’un model basat en el consum de combustibles fòssils que ha derivat en una crisi energètica sense precedents. La conseqüència directa ha estat l’encariment del preu de l’energia, que ha afectat de ple l’economia dels ajuntaments i de la ciutadania. Ara mateix, hi ha un únic camí possible: la necessitat de reduir el nostre consum energètic.
La Diputació de Barcelona i els municipis de la província treballem per l’emergència climàtica i articulem diverses estratègies d’adaptació i de transició energètica.
Impulsem polítiques de transició energètica
Amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i disminuir el consum d’energia, treballem amb els ajuntaments per fer sostenibles i eficients energèticament els edificis municipals. Actuem en centres educatius, en escoles d’adults i d’educació especial, en conservatoris d’art i música, en casals de joves i centres cívics, en punts d’informació juvenil i en instal·lacions esportives municipals. També desenvolupem polítiques de mobilitat sostenible, incentivem l’ús del transport públic i comptem amb automòbils elèctrics o híbrids i amb bicicletes a les flotes municipals.
Foment de la mobilitat sostenible amb bicicletes a les flotes municipals / Diputació de Barcelona
Pas ferm cap a les renovables
Un cop aconseguit que els equipaments redueixin el seu consum energètic, el següent pas consisteix en subministrar-los energia a través de renovables. I ho fem donant suport als municipis per instal·lar plaques fotovoltaiques i plantes de biomassa, i també millorant l’enllumenat públic. Són actuacions amb un elevat impacte climàtic i es prioritzen aquelles que contribueixen a una reducció major de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta política té una concreció tangible en el projecte «Renovables 2030», que fins al moment ha invertit 70 milions d’euros en els municipis de la província, amb més de 120 projectes de gran rellevància.
Energia renovable al centre d’informació de la Pleta, al Parc del Garraf / Diputació de Barcelona
Adaptats a les noves circumstàncies
Per altra banda, desenvolupem polítiques per adaptar-nos a la nova situació climàtica. Es creen refugis climàtics —espais per fer front a les onades de calor—; s’aposta per la renaturalització de les ciutats, amb més verd i ombra als carrers; s’actualitzen els protocols d’actuació davant l’augment d’episodis climàtics cada cop més intensos i es reforcen les tasques de prevenció d’incendis.
Prendre consciència dels nostres actes
Una de les dades més rellevants és que, si apliquem bones pràctiques, podem estalviar fins a un 15% d’energia en la gestió dels edificis. És per això que la Diputació de Barcelona ofereix suport econòmic i tècnic als ajuntaments de la província que es comprometin a estalviar energia en els seus equipaments i a involucrar-hi els treballadors i la ciutadania. L’objectiu és millorar l’eficiència energètica dels equipaments i destinar l’estalvi aconseguit a les llars amb pobresa energètica.
Enllumenat públic cada vegada més sostenible / Diputació de Barcelona
Bona part d’aquesta gestió es pot dur a terme gràcies a les campanyes d’educació i conscienciació ambiental que compten amb el suport de la Diputació de Barcelona.
La Corporació també ha posat en marxa el Pla Clima, un projecte intern que ens permet aplicar les mateixes mesures d’eficiència energètica en els nostres edificis i en la flota de vehicles, a les vies locals i a la xarxa d’espais naturals, i que pretén assolir la neutralitat climàtica el 2030, vint anys abans de les fites marcades per la Unió Europea.
La Diputació de Barcelona treballa per assolir els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS, que van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’Agenda global per a 2030.
En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España
Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.
Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.
Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.
Una infraestructura pionera El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.
“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.
“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.
El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.
Un proyecto de ambición internacional El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.
El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.
“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.
El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.
Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.
En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.
A pesar de que en 2020 entró en vigor un máximo de emisiones más permisivo, tampoco se cumplió, principalmente por “el incremento de la cabaña ganadera”, según reconoce un informe del Ministerio de Transición Ecológica
El auge de las macrogranjas que ha multiplicado la producción de cerdo en España ha hecho que el país incumpla desde hace más de diez años el límite de emisiones a la atmósfera de amoniaco. El año pasado, a pesar de entrar en vigor un nuevo techo, más permisivo, las emisiones de este contaminante crecieron respecto a 2019 y rebasaron, otra vez, el umbral máximo comprometido.
En 2020 España lanzó al aire 483 kilotoneladas de amoniaco, según el último Inventario Nacional de Emisiones a la Atmósfera culminado al cierre de 2021. Fueron 12 kilotoneladas más que el año anterior y una cifra que está por encima del tope marcado por la directiva europea de reducción de emisiones nacionales situado en 467kt.
Estos datos sobre el incumplimiento sostenido de España llegan mientras el PP hace de la producción cárnica el ariete de su precampaña electoral en Castilla y León, al aprovechar la tergiversación de unas declaraciones del ministro de Consumo, Alberto Garzón, sobre las diferencias entre la ganadería intensiva de macrogranjas y la extensiva.
Los presidentes autonómicos del PSOE, Javier Lambán (Aragón) y Emiliano García-Page (Castilla-La Mancha) han cargado también duramente contra Garzón. La portavoz del Ejecutivo, Isabel Rodríguez, señaló que el ministro Garzón había hablado a “título personal”. Ni siquiera el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha auxiliado al responsable de Consumo de su gabinete: se limitó a “lamentar la polémica” –y las declaraciones de Garzón– durante una entrevista este lunes en la Cadena SER.
Tendencia contraria Sánchez destacó la labor de su Ejecutivo para regular la actividad de las macrogranjas. Sin embargo, lejos de reducir las emisiones como exige la normativa, España incrementó en el último año del que existen datos el amoniaco que liberó con sus sectores ganadero y agrícola. En un curso se comió toda la pequeña reducción de cuatro kilotoneladas que había conseguido acumular desde 2017. Entre 2010 y 2019, la normativa europea marcaba un tope de emisión de 373 kilotoneladas. Jamás se cumplió. El Gobierno español reiteraba durante varios ejercicios que consideraba injusto este valor: “Desde el año 2017 se solicitó un ajuste de las emisiones de amoniaco para evaluar el cumplimiento adecuadamente, pero fue rechazado por la Comisión Europea”, repetían los documentos gubernamentales.
El amoníaco, el único de los principales contaminantes con más emisiones que en 1990
Para 2020 entraron en vigor unos nuevos cálculos que, a la postre, marcan un techo mucho más alto. Desde ese año hasta 2029 bastará con que las emisiones anuales de amoniaco sean un 3% menores que las de 2005 (elegido como año de referencia). Ese ejercicio se lanzaron 482 kt, por lo que el umbral quedaba fijado en 467 kt. Pero tampoco ha valido para que el sector contenga la contaminación por debajo del compromiso nacional. En lugar de recortar ese 3% preceptivo ha superado en un 0,2% la marca de 2005, y en un 11% los valores de 2010.
Un informe del Ministerio de Transición Ecológica explica que de estas emisiones “el 96,7% fueron generadas por las actividades agrícolas y ganaderas”. También que “desde 2013 se observa un paulatino aumento de las emisiones, vinculado al incremento de la cabaña ganadera y un repunte en el uso de fertilizantes”. En 2020 también aumentó el uso de agroquímicos inorgánicos, añade.
Solo las macrogranjas de porcino son responsables del 8,16% del total de las emisiones de amoniacos de todo el país, con 39.477 toneladas. Son unos 3.000 establecimientos de las más de 88.000 explotaciones de porcino del país.
Este nivel de emisión de tóxico es uno de los peajes ambientales que ha conllevado la escalada de producción porcina en España a base de granjas de sistema intensivo cada vez más grandes. En los años de incumplimiento de los techos de amoniaco, el censo de la cabaña de cerdos ha saltado de 25 a 32 millones de animales, un 28% más. Los ejemplares sacrificados pasaron de 40,8 millones en 2010 a 56,4 millones el año pasado (un 38% más). Todo eso ha permitido alcanzar una producción de más de 5 millones de toneladas de carne de cerdo en 2020 en comparación con los 3,3 millones de toneladas de hace diez años (un 52% más).
En España, solo en 2020, había registradas más de 2.100 explotaciones de tipo III de porcino, las más grandes, según los datos del Ministerio de Agricultura. Un 50% más que en 2007. Cada una puede tener hasta 5.500 ejemplares de cebo y 750 hembras reproductoras. E incluso pueden aumentar en un 20% su capacidad con un permiso autonómico.
En febrero de 2020 el Gobierno aprobó un decreto para regular las explotaciones intensivas de porcino. La regulación redactada por el Ministerio de Agricultura incluía medidas para la reducción de emisiones tanto en las instalaciones donde se albergan los animales como los depósitos de estiércol. El decreto explica que los requisitos en esta materia entrarán en vigor en enero de 2023.
Aragón (España), Herefordshire (Reino Unido), Baja Sajonia (Alemania) se han convertido en áreas de altísima concentración de granjas intensivas. Una investigación transnacional revela las causas que multiplicaron el número de animales mientras se contaminaban ríos, acuíferos e incluso el agua del grifo.
España y Alemania han convertido la producción de cerdo para exportación en una de sus historias económicas de éxito en este primer cuarto de siglo. El gigante británico de los supermercados Tesco tiene en la carne de pollo uno de sus principales reclamos. La carne barata deja amplios márgenes de ganancia pero producirla reduciendo al mínimo los costes, especialmente los de transporte, ha concentrado las granjas en territorios incapaces de asumir ya los daños producidos en las aguas por los excrementos de los animales.
Una investigación transnacional liderada por DATADISTA y The Guardian, con la colaboración de elDiario.es para su difusión y que ha contado con la financiación del Journalismfund.eu, localiza las zonas de muy alta concentración de ganadería intensiva en tres países europeos, analiza cómo los territorios elegidos fueron capturados por el negocio de la carne, demuestra con datos e imágenes prácticas de alto riesgo como la sobrefertilización con purines de terrenos muy por encima de los límites fijados y el grado de daño que soportan ya sus aguas.
ARAGÓN, TIERRA DE MEGAPRODUCTORES MUNDIALES DE CERDO
Abril de 2011. El alcalde y natural de Ejea de los Caballeros, el socialista Javier Lambán, hoy presidente del Gobierno de Aragón, participa en la inauguración de la fábrica de piensos de la catalana Vall Companys en su localidad. Inversión: 25 millones de euros. Más que cualquier presupuesto municipal anual de Ejea en toda su historia. La firma catalana, que ya es altamente rentable, recibe ayudas públicas millonarias para la fábrica.
Dos años más tarde, Vall Companys compra un matadero en la misma localidad. No es la única. Piensos Costa, Grupo Jorge, otras grandes integradoras españolas del sector porcino, algunas en la lista de los megaproductores mundiales de cerdo, empezaban a convertir Aragón en la tierra desde la que reforzar su pujante expansión internacional. Necesitaban integrar granjas. Cada vez más. Cada vez de mayor tamaño. Lo más cerca posible de sus fábricas de pienso y mataderos. El ahorro de costes es una de las claves de su negocio. La mecha estaba encendida.
…
CAMPOS QUE NO AGUANTAN MÁS PURÍN
Los cerdos son de la integradora, el pienso y los medicamentos los suministran sus filiales, se encargan del transporte y los servicios veterinarios, todo salvo la gestión de los purines, los excrementos del cerdo. La parte que entraña mayor riesgo de contaminación de las aguas por nitratos y de emisión de gases de efecto invernadero es responsabilidad del granjero. El purín se usa fundamentalmente para fertilizar los campos pero trasladarlo a más de 5 km de la granja no es rentable para su dueño. A vista de dron no ha sido difícil localizar purín recién extendido justo al lado de una granja.
Un análisis realizado por primera vez para esta investigación, utilizando los datos del Instituto Aragonés de Gestión Ambiental (INAGA) de 1,8 millones de parcelas agrícolas, desvela que unas 400.000 hectáreas de Aragón soportan ya más nitrógeno de lo permitido por la normativa. Es el 25% de la tierra apta para fertilización. En miles de parcelas se triplican los niveles permitidos. Y bajo el suelo, los acuíferos, presente y sobre todo futura fuente de abastecimiento de agua para consumo humano, presentan concentraciones de nitratos que doblan muchas veces el límite legal y seguro para la salud.
…
AGUA QUE NO HAS DE BEBER
En el término municipal de La Sotonera (Huesca), 903 personas conviven con 14 explotaciones porcinas con capacidad para 46.733 animales. En los últimos ejercicios, en Lierta, un pequeño núcleo urbano perteneciente a La Sotonera, hay periodos del año en que los camiones del Ayuntamiento recorren las calles repartiendo semanalmente garrafas de agua entre los vecinos. La del grifo no se puede beber. Los niveles de nitratos acumulados superan por mucho el límite de 50 miligramos por litro considerado admisible para consumo humano.
Durante 2020, la Dirección General de Salud Pública de Aragón detectó 93 mediciones por encima de 50 mg/litro en 37 zonas de abastecimiento humano afectando a una población de 6.997 personas. Entre 2016 y 2020, 49 municipios de Aragón superaron el límite en algún momento del año.
…
LA PROTESTA CAPTURADA
El pasado 28 de mayo, la ciudad de Huesca se vistió de gala para acompañar el paso de más de 3.200 militares bajo la presidencia de los Reyes de España en el Día de las Fuerzas Armadas. Huesca prohibió por unos días la aplicación de purines y estiércoles a menos de dos kilómetros de la última vivienda. No querían que los visitantes sufriesen los olores. Los oriundos rara vez se quejan. En muchos municipios el número de personas que vive de uno u otro modo del cerdo es mayoritario y oponerse a él genera conflictos.
La legislación autonómica de Aragón ha dejado buena parte de la responsabilidad de la proliferación de las granjas en manos de los ayuntamientos, que ven llover millones sobre sus localidades muy por encima de sus presupuestos anuales. Hay excepciones: Loporzano ha demostrado que se puede estar a favor del cerdo y enfrentarse al modelo intensivo.
…
POLLO DEL TESCO EN EL RÍO QUE AMAN LOS BRITÁNICOS
En 2013, el gigante británico de los supermercados Tesco firmó un acuerdo con Cargill, propietaria de una planta de procesado de pollo en Hereford, para llevar a sus lineales carne de ave barata, o como dicen en Tesco, lograr su objetivo de “ofrecer comida saludable y a precios asequibles para millones de personas”. Ese mismo año, Cargill anunciaba una inversión de 35 millones de libras para ampliar sus instalaciones. Necesitaba capacidad para atender los pedidos de Tesco. Las solicitudes para instalar granjas de pollos en la zona se multiplicaron. Científicos, activistas y políticos señalan los excrementos de los pollos entre las causas de la contaminación por fósforo del río Wye, uno de los más apreciados en el Reino Unido.
…
BAJA SAJONIA, EL CINTURÓN DEL CERDO
Hay un conocido dicho, poco del agrado de la población local, que dice que si circulas por Alemania con las ventanillas bajadas sabes perfectamente por el olor cuándo atraviesas la Baja Sajonia. Has llegado al corazón de una industria del cerdo de 6.000 millones de euros que envía miles de toneladas de carne alrededor del mundo. Eso ha tenido un coste. Mapas del llamado cinturón del cerdo dibujan en la región un círculo rojo de emisiones de amoníaco procedentes de las granjas y de nitratos en las aguas subterráneas. Las medidas para revertirlo llegan tarde. Cuando los nitratos contaminan el agua, pueden pasar décadas hasta que se recupera la calidad y solo si se toman medidas drásticas.
Marc Castellnou, Cap dels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals)
BARCELONAMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat”.
Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?
— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.
L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?
— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.
Com es manifesta l’estrès d’un bosc?
— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.
A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic ”
I tenen més mitjans i més gent?
— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.
Ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 i 90 quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara els focs són de molt alta intensitat ”
Quins són els punts dèbils dels incendis?
— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.
La solució als incendis passa per revitalitzar el rerepaís, tornar a crear economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi ”
Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?
— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi.
La intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera. Bombers no pot ser més eficaç ”
Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.
— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.
Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques ”
I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.
— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s’hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.
Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?
— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.
I quines són?
— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011…
És com si passés per tot de cementiris, no?
— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.
És una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons que han après els països del Sud ”
Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?
— Líders polítics, de moment… A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.
Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?
— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n’aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt… et fan veure coses que tu no hauries vist.
Quins són els millors?
— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.
Estic fent el doctorat en física atmosfèrica a Holanda. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials ”
Vostè continua estudiant?
— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].
Ara entenc per què ha vingut arremangat.
— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.
Obro les xarxes i apareix un inacabable reguitzell de publicacions reclamant un món més sostenible. És un clam contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, és com una gran marea verda. Hi ha publicacions de persones anònimes, d’influencers, de personalitats públiques, i d’empreses d’allò més diverses. Tots els missatges van en la mateixa direcció. Sembla que finalment tots plegats hem entès la necessitat de canviar el model. Però malauradament només ho sembla, només és una pàtina verda sobre un fons que segueix sent gris.
Vivim en una societat hipòcrita que no mira més enllà de la capa de verd amb què ens ho pinten tot
Almenys un terç de la població catalana té un gran interès en consumir de forma habitual productes ecològics, sostenibles i saludables. Però sabem què volen dir aquests tres termes? Majoritàriament no, i per això resulta tant fàcil vendre’ns la seva falsa sinonímia. Sí, els tres termes podrien ser sinònims, però majoritàriament ara mateix de sinònims no en tenen res.
gutta cavat lapidem 