Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.
Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.
Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.
Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.
Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes.
Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.
Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.
Borja de Riquer, Historiador. Autor de la biografia ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’
Francesc Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918. CAMPÚA / CEDIDA
Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.
Per què ha trigat tant a fer el llibre? — Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst…” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.
Però amb la guerra se’l volen carregar. — Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.
Cambó es va veure mai amb Franco? — No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.
“Cambó va voler fer una cosa molt complexa: aconseguir dins el règim monàrquic més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. No l’hi van comprar ”
¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX? — El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.
Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada. — Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia.
A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. — Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava.
A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. — Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte.
Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic. — Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn.
Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país. — De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar.
D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt. — Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual.
¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? — És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats…
…tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. — Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana.
Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. — Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar.
Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític. — Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba.
El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. — Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells.
El milionari
Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant el viatge a Noruega l’estiu de 1910. La majoria de viatges de lleure, però, Cambó els va fer amb el seu iot Catalònia per la Mediterrània. AESA / CEDIDA
¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània? — Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí.
Quin era el seu patrimoni? — No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més.
O sigui: era immensament ric. — Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros.
“A l’acabar la Primera Guerra Mundial, Cambó es va convertir en milionari de la nit al dia gràcies a una operació internacional d’enginyeria financera”
Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari? — Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya.
Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. — És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant.
L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. — Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes.
I guanya molta influència. — Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes… Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes.
“La CHADE, l’empresa que el va enriquir i que va dirigir, va ser una gran corruptora ”
Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina. — Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura.
Rep diners de la CHADE. — Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE.
El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March. — La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.
El mecenes
La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra el 2 de desembre de 1930. AESA / CEDIDA
¿La tasca com a mecenes l’ha redimit? — És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra…
I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. — Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.
Se’l pot considerar un intel·lectual. — Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)…
L’amant
Narcís de Carreras, Mercè Mallol i la seva filla Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de Francesc Cambó a Barcelona el 2 de juliol de 1977. Mare i filla feia anys que s’havien enemistat arran de l’herència. ARXIU FAMILIAR
La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort. — Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores.
Va tenir una vida amorosa intensa. — Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.
Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries. — Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents…
N’ha quedat la imatge d’un home sever. — Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.
Però la salut no el va acompanyar. L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell… I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d’una septicèmia a causa d’una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.
El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’
El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.
L’Espanya esquerdada
En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.
L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”
“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”.
Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.
El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució
“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.
La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua
Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.
La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista
Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.
El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi
La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.
Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat
Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.
Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.
D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.
Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”
L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.
“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.
L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta? Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.
L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs? No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…
“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”
…contra els catalans, un clàssic. Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.
Un altre clàssic. Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.
Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs? La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.
Foto: Carlos Baglietto
I la crisi econòmica? No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.
Els votants de Vox són nous votants, doncs? En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.
Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral? Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.
“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”
És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi. Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.
Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme? Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.
Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta? Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.
Foto: Carlos Baglietto
Quin discurs? El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…
Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal… Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.
Nativistes. Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…
“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”
Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat? Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…
Després d’això, què? Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.
I el Rei? A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.
“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”
No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics? És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.
Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no? El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.
S’hi pot fer alguna cosa? Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.
LA JOYA DE LA CORONA Alfons Duran Pich, 23/10/2022
En el lenguaje económico-empresarial, la “joya de la corona” es aquel servicio, aquel producto, aquel activo, aquella unidad productiva, aquel concepto cuyo valor de mercado es muy superior al teórico valor intrínseco, por lo que la propiedad la protege para utilizarla como mecanismo de defensa frente a una OPA (oferta pública de adquisición) pretendidamente hostil.
Podríamos hacer extensivo este concepto a cualquier unidad de análisis, sea ésta una colectividad, una institución, una nación e incluso una persona en particular. Hoy en día en que la sociedad del conocimiento ha tomado protagonismo, la búsqueda de talento (siempre escaso) justifica todo tipo de operaciones. No estás comprando una empresa; estás comprando la “joya de la corona” de una empresa que sin ella tendría poco valor.
En un protocolo de compra, por el que han pasado ya los financieros y los analistas de gestión con su modelo SWOT bajo el brazo (fuerzas y debilidades frente a oportunidades y amenazas), aparece hacia el final el socio senior, con su mirada escéptica, que hace una lectura subjetiva del diagnóstico frío y realista que ha hecho su equipo. Y a veces, por experiencia, por azar o por simple intuición descubre algo oculto que no ha aflorado en el trabajo y que es la mejor baza para decidir en consecuencia.
Cuando se estudia un mercado, un territorio, una nación se procede de igual manera, a la búsqueda de talento. No es un trabajo fácil, sobre todo si ese talento tiene raíces históricas de largo recorrido y se mueve en la intangibilidad. Nadie le ha prestado atención. Está allí en la oscuridad del relato, aunque tiene peso más que sobrado para potenciar la imagen de ese mercado, de ese territorio, de esa nación.
Esto es lo que ha ocurrido en Catalunya con el “Consolat de Mar”, un auténtica “joya de la corona”, que la incompetencia de unos y la mala fe de otros ha tenido en abandono durante largos años. Y ahora, gracias a la audacia de un pequeño grupo de pioneros rupturistas, se ha empezado a recuperar un proyecto que bien trabajado tiene tanta fuerza entre la clase política internacional como la marca “Barça” la tiene entre la población mundial. Como bien dice Jordi Domingo, Cònsol Major en ejercicio, resulta penoso que el “Consolat de Mar” se conozca y se aprecie en los foros internacionales de primer nivel, mientras se ignora en nuestro propio país o se refugia en el microcosmos académico como pieza de museo.
Porque si en un gesto de inteligencia que lo dignificó históricamente el rey Jaume I, a mediados del siglo XIII, no hubiera concedido a los Prohoms de Ribera (los comerciantes del barrio), la capacidad de crear unas reglas de juego y una pequeña estructura organizativa para dirimir los conflictos inevitables en el tránsito por el Mediterráneo, el Derecho Marítimo Internacional hubiera tardado en aflorar y nunca se sabe en qué sentido. Este reglamento (Ordinacions de la Ribera de Barcelona), publicado en 1258, es el primer texto redactado en catalán de derecho marítimo. Unos años más tarde (1279) Pere el Gran, hijo de Jaume I, ratificaba la voluntad de su padre, transformando aquella corporación oficiosa en el Consolat de Mar. Todo operaba en torno a las costumbres marítimas nacidas en la ciudad de Barcelona, siendo el catalán el lenguaje marinero dominante en toda la cuenca mediterránea.
En aquella época la actividad marinera de Catalunya era muy potente. Las grandes rutas comerciales partían de Barcelona, pero también de Tortosa, de Blanes, de Sant Feliu de Guixols, de Cadaqués y de Cotlliure. La industria naval era notable, con importantes astilleros a lo largo de la costa. La conquista de Mallorca y luego de Sicilia y Cerdeña no se explica si no se tiene en cuenta el peso de la flota mercante. En las distintas plazas se creaban unidades de representación que resolvían las discrepancias entre los agentes. Es por ello que encontramos presencia documentada de cónsules, mercaderes y marineros catalanes en Marruecos, Túnez, Rumanía, Palestina, Alejandría, Constantinopla y otras plazas de la cuenca mediterránea.
¿Y qué hacía el Consolat de Mar? Muy simple: mediar y arbitrar todo tipo de conflictos, construyendo en un proceso acumulativo unas reglas de juego de uso común. El comercio se desprendía del corsé judicial y daba vida al incremento de las relaciones mercantiles. Los tribunales estaban formados por dos cónsules, asesorados por prohombres elegidos entre el sector marinero. Todo se basaba en la experiencia. Y este modelo nos lleva a cuestionar la situación actual, en la que la vía judicial en el Estado español se halla muy deteriorada. No es justa, no es eficiente, no es rápida. Se inmiscuye en ámbitos que no le corresponden. No garantiza al ciudadano la protección de sus derechos. La actualización del Consolat de Mar ofrecería una vía alternativa que la sociedad catalana agradecería.
Tenemos la marca; solo hace falta volverla a colocar en su sitio y potenciarla. Esto pasa, en primer lugar, por dotarla de una partida presupuestaria sobrada, crear una organización adecuada, vincularla a la Academia para formar mediadores, conectarla a las redes internacionales. Y para eso es preciso tener voluntad política y capacidad para comprender el alcance de todo ello. No sé si lo lograremos, vista la mediocridad imperante en la Administración Pública catalana. Y si lo intentamos, hay que anticiparse a la reacción del Estado español (el profundo y el superficial) que pondrá todas las trabas – como hace habitualmente de forma rutinaria – para que ese proyecto no despegue.
Como siempre ocurre, aparece en este tema un choque cultural profundo entre la lectura absolutista de raíz castellana (las leyes se imponen de arriba abajo y no se cuestionan) y la visión catalana de mediar, negociar, pacificar, comprender a la otra parte, que se puso en evidencia ya en el siglo XI en las asambleas de “Pau i Treva de Déu”, bajo el amparo de la Iglesia y la dirección del Abad Oliva. Era la sociedad civil, las instituciones de gobierno local, las asociaciones horizontales (gremiales, culturales, etc.), en definitiva las entidades representativas las que podían producir unas normas de comportamiento compartidas. Cuando no se quiere compartir nada, se impone por la violencia del más fuerte, y éste no fue el caso de Catalunya.
El Consolat de Mar (1279) fue el resultado de toda la cultura mencionada, como lo fue el “Consell de Cent” (1249), la “Generalitat” (1359) y, ya en un plano instrumental, la “Taula de Canvi” (1402). Como fundamenta Pierre Vilar, uno de los padres del análisis histórico comparado, “entre 1250 y 1350, el Principado catalán era el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o Estado-Nación”. Para añadir más adelante: Es difícil encontrar en la Europa de aquellos siglos “unos fenómenos económico-políticos tan próximos a los hechos nacionales modernos. Lengua, territorio, vida económica, formación psíquica, comunidad cultural: las condiciones fundamentales de una nación ya aparecen reunidas perfectamente en el siglo XIII”.
Y en esos tres siglos (XI, XII y XIII), en el que ocurrieron tantas cosas en torno a la ciudad de Barcelona, Madrid era un pequeño pueblo de apenas quince mil habitantes. Tardaría algunos siglos más (mediados del XVI) para que iniciara su despegue, después de que Felipe II (1561) decidiera trasladar la Corte de una manera estable a aquel lugar. Así fue como el rey castellano empezó a tejer las bases de un Estado burocratizado, que es un aparato administrativo muy distinto conceptualmente de lo que es una nación. Y aquí se manifiesta el problema de fondo que nos afecta en la actualidad, en el que un Estado sin nación (España) se enfrenta a una nación sin Estado (Catalunya). El contraste histórico ayuda a comprender muchas cosas.
Ahora de lo que se trata es de conseguir que la ciudad de Barcelona, a través de esta institución, recupere el lugar que le corresponde en el mundo de la mediación y del arbitraje, mundo que en la actualidad encabezan Londres y Singapur (la huella inglesa), aunque ninguna de ellas goza del pedigrí histórico de Barcelona en este campo. Hay que tener en cuenta que justamente este año se va a celebrar la conmemoración de su nacimiento, hace setecientos cincuenta años.
No perdamos más el tiempo en mesas de diálogo para resolver conflictos políticos en los que la otra parte jamás renunciará a su construct ideológico, cuyo argumento supremo y único es “la unidad indisoluble” de España. Y no olvidemos que ese construct se cimenta en una cultura absolutista donde la negociación y el arbitraje no tienen cabida.
Volquémonos en nuestros mejores activos y en concreto en la revitalización del Consolat de Mar, una joya de la corona de nuestra historia que el adocenamiento dominante en la clase política ha tenido en el olvido.
Voy a ir un poco más allá de la queja dolida de Joan Sales cuando dijo: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.
“Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l’Estat espanyol, no. D’aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat”
“ETA no hauria d’haver existit mai”, afirma el lehendakari Urkullu. Naturalment, la violència sempre és ofensiva. Però ETA no va néixer, l’any 1959, enmig del no-res, sinó com a resposta a una dictadura violentíssima, basada en la repressió de les classes populars i en un nacionalisme espanyol d’aniquilació. És legítima una resposta armada contra la tirania? Es pot debatre, òbviament, però el que segur que no té justificació és l’opressió assassina d’una dictadura com la del general Franco. El debat essencial, per tant, és si la dictadura franquista va ser legítima -i continua sent-ho- o no.
El punt de vista majoritari del nacionalisme espanyol, des del centre-dreta del PSOE fins als ultres de Vox, és que la Transició, via pacte i llei d’amnistia, fa immune el règim de Falange. Per això al policia torturador Melitón Manzanas, assassinat per ETA el 1968, li van atorgar l’any 2002 la Gran Creu de l’Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme. I per això mateix tots els recursos contra aquesta distinció han estat rebutjats pel Tribunal Suprem -fins a tres vegades- amb l’argument que Manzanas hauria participat del nou règim amb la mateixa alegria que la resta de franquistes: “Personalitats amb notable rellevància política del règim anterior han prestat importants serveis a la democràcia”, van sentenciar els magistrats, assegurant-se les medalles per a si mateixos.
Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l’Estat espanyol, no. D’aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat i desenes de milers de persones portin dècades sota el revolt d’un camí o la tàpia d’un cementiri. Aquesta és la qüestió central, la resta se’n deriven.
L’historiador i assagista Joan B. Culla (Barcelona, 1952) analitza en aquesta entrevista el moment polític que viu Catalunya després de l’esclat del Catalan Gate i de les conseqüències que hi podria haver.
-S’esperava la magnitud de l’anomenat Catalan Gate?
-No és un tema que hagi seguit amb gran passió, però si em pregunta si em sorprèn, la resposta és no. Ja s’ha escrit aquests anys que quan es qüestiona la unitat de la pàtria, l’Estat espanyol, i per tant els aparells, els governs, la majoria dels diputats, mitjans, etc., consideren que això és una amenaça existencial i que contra aquest tipus d’amenaça s’han d’utilitzar tots els recursos. L’independentisme català no és percebut com un adversari legítim, sinó com un enemic. I la resposta, per tant, és coherent amb aquesta percepció. Ja es va afusellar en el seu dia alguns dirigents catalanistes, i com que això ja no és possible, s’utilitzen formes de repressió compatibles amb l’Europa del segle XXI. L’espionatge electrònic és una cosa incruenta, no causa ferides físiques ni morts, i Espanya no anava a desaprofitar aquesta possibilitat. De fet, ja en teníem indicis, tot i que amb certa cobertura judicial, però s’havien filtrat fragments sense cap valor penal. Tot servia, això sí, per a desacreditar l’independentisme. Els dirigents polítics espanyols es van veure ridiculitzats amb el tema de les urnes de l’1 d’octubre. Van comprovar que ni Puigdemont ni Junqueras estaven en l’operació per amagar-les, i va ser llavors quan van mirar de controlar tothom que tingués alguna possibilitat de participar-hi.
-Hi ha qui considera que l’Estat espanyol havia demostrat ser capaç de protagonitzar un episodi com aquest i que els independentistes han tornat a ser ingenus.
-Crec que, en general, l’independentisme, i no només pel Catalan Gate, no va ser prou conscient mai de amb qui s’estava jugant els calers. És una metàfora, evidentment. No va ser prou conscient de quina mena d’adversari tenia al davant ni del que era capaç de fer.No sé què s’hauria d’haver fet per evitar aquesta ingenuïtat, però potser es va ser una mica innocent pensant que això seria com el Quebec versus Canadà o com Escòcia versus el Regne Unit, que hi hauria uns límits al joc brut establerts per la cultura democràtica present. I no. L’Estat espanyol no en té, aquesta cultura. I mai no ha acceptat amb fair play la possibilitat que un territori que era seu s’emancipés. Mai no ho ha fet: ni a Cuba, ni a Filipines ni a Canàries quan van intentar assassinar Antonio Cubillo, fet que va ocórrer a finals del segle XX, per cert. Pensar que l’Estat jugaria net va ser innocent. I pensar que l’Estat no utilitzaria tots els recursos a l’abast per mirar d’anticipar-se a les decisions de l’independentisme també ha sigut innocent.
-A qui afectarà més negativament aquest cas?
-El problema és, com dèiem, que per l’opinió pública espanyola això no és cap escàndol. “Ah, pero qué se pensaban? Que les íbamos a dejar romper España sin que hiciéramos nada?”. La impressió és que “només faltaria”, que calia espiar l’independentisme, per descomptat. Des d’aquest punt de vista és molt complicat, per no dir impossible, que el Govern Sánchez hagi de pagar un gran preu, llevat que Esquerra Republicana li retiri el suport parlamentari. Tot i que aquest no seria un gran problema si es té en compte que els independentistes li retirarien el suport “por defender España”. En altres països l’escàndol hauria sigut de gran magnitud, però em temo que aquí no. Si l’espionatge s’hagués practicat sobre altres adversaris polítics sí que hi hauria hagut un escàndol, tal com va passar amb les escoltes del final del mandat de Felipe González. Ara les víctimes no són polítics del PP, sinó independentistes, i contra ells és legítim qualsevol procediment per aturar-los.
-Creu que el cas Pegasus és motiu suficient perquè el Govern trenque el diàleg amb l’Estat i perquè ERC deixe de donar suport al Govern de Pedro Sánchez?
-Si el Govern Sánchez, que ha tingut paralitzada i morta la taula de diàleg durant tant de temps, en vista d’això decideix tornar a convocar la taula de diàleg, posarà difícil a ERC retirar-li la confiança. Aquest desenllaç em semblaria plausible.
-Només en aquest cas pensa que ERC podria mantenir el suport?
-Si Pedro Sánchez no fa res, no dona cap explicació, no investiga i no convoca la taula, potser ERC no tindrà cap altra alternativa que trencar les relacions. Sánchez haurà de posar alguna mesura compensatòria a l’escàndol si no vol que salti tot pels aires.
Se’n recorden quan el 2010 Artur Mas es vantava d’intentar constituir el “govern dels millors”? El primer govern del líder de CiU tenia cinc consellers convergents, dos democratacristians i quatre independents, un d’ells, l’exconseller socialista Ferran Mascarell, el més polític, i un altre Boi Ruiz, que seria el responsable de les retallades més bèsties que s’han fet mai a la sanitat catalana. Aquell govern no va ser el dels “millors”, sobretot pel fiasco en la gestió de consellers poc experimentats políticament, com ara Francesc Xavier Mena (Empresa i Ocupació) i Pilar Fernández Bozal (Justícia). En el cas del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, la seva provada competència tècnica i acadèmica era —i és— inversament proporcional a la seva visió política. La seva incapacitat per entendre que la política és, a més de gestió, l’administració del temps, va fer que Mas, que havia aconseguit arribar a la presidència a empentes i rodolons, quedés marcat de seguida amb l’etiqueta de “neoliberal”. Tot i això, l’executiu comptava amb consellers amb un clar pes polític.
Al costat de Mascarell, relegat a Cultura, opció que sempre he cregut que va ser una equivocació, altres consellers també tenien un pes polític evident: Felip Puig (Interior), un faixador dels convergents; Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat), la gran esperança de CDC que es va florir a la cua dels relleus, i Joana Ortega (Vicepresidència), la primera dona a arribar a una posició tan alta, però que no va assolir dirigir el govern amb la mà forta i la confiança del president, privilegi que només tenia Mas-Colell. Tot i que aquell govern no fos realment el dels “millors”, almenys oferia una imatge consistent.
Es poden criticar els ajustos, les “retallades” que va promoure, però el govern va demostrar una determinació que ha anat desapareixent amb els governs posteriors, cada vegada més dèbils políticament. Durant la dècada sobiranista, l’autonomia ha tingut els pitjors governs en molts anys possiblement perquè al capdavant dels partits hi ha hagut uns dirigents incapaços i molt sectaris.
2. Dirigents inhabilitats
La repressió ha escapçat la política catalana. També hi ha influït el desgast d’una dècada que ha estat dramàtica. En conseqüència, actors secundaris s’han convertit en protagonistes perquè els líders del procés van anar caient en l’abisme. La política catalana viu ara una anomalia que seria impensable en altres indrets. Els dos partits de govern estan dirigits per persones que estan inhabilitades i són, per tant, inelegibles. Oriol Junqueras va ser condemnat a tretze anys d’inhabilitació i Marta Rovira viu a l’exili (ja es veurà si torna aviat i quin preu haurà de pagar per poder fer-ho). Fins i tot el corrent crític d’Esquerra, el Col·lectiu Primer d’Octubre, reclama “donar un descans” a Junqueras i Rovira.
Pel que fa a Junts, Jordi Turull va ser condemnat a dotze anys d’inhabilitació i Laura Borràs ha estat inhabilitada, sense cap condemna judicial, pel Parlament de Catalunya, convertit en tribunal de la Inquisició. Amb uns partits amb líders com aquests on es vol anar? Pere Aragonès és el president de la Generalitat, però és tan “vicari” com ho va ser Quim Torra, malgrat la seva resistència a complir el paper que havia estipulat la direcció de Junts. Són èpiques les batusses entre Jordi Sànchez i Torra en les trobades que mantenien a Lledoners, com també són conegudes les trampes que es paren Aragonès i Junqueras. L’animadversió entre ells dos és còsmica. Així doncs, la combinació de polítics inhabilitats i polítics mediocres és el principal perill que corre la política catalana.
Carles Puigdemont és un cas a part. A poc a poc s’ha anat allunyant del dia a dia de la política a l’interior, fins al punt d’enretirar-se’n del tot i abandonar la direcció de Junts per centrar-se en el Consell per la República, un organisme a mig coure. A l’exili, Puigdemont desplega una frenètica activitat política sobretot com a eurodiputat. La seva denúncia de la repressió, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí, ha estat essencial per afavorir la causa catalana al món. L’exili, per bé que amarg, ha estat una oportunitat per als eurodiputats de Junts que Meritxell Serret, Marta Rovira o Anna Gabriel no han volgut aprofitar.
Una candidatura com aquesta ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l’Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes
3. El quart espai o l’abstenció
Ho ha escrit Xavier Roig en un dels articles que publica al seu blog: “Un projecte tan ambiciós com la independència d’un país no s’assoleix sense tenir els millors dirigents al capdavant”. Posa l’exemple de la qualitat dels dirigents de la independència nord-americana —Adams, Jefferson, Hamilton, Washington…—, que ell considera que eren els millors, els més preparats. Que la Catalunya actual estigui liderada pels “pitjors” porta Roig a propugnar, com també fan altres articulistes del morro fort i més joves, l’abstenció. No ho veig gens clar.
És cert que molts dels integrants del grup que es reunia per determinar què s’havia de fer i quines accions calia emprendre durant el procés, que era conegut amb el sobrenom, força pompós i ridícul, d’Estat Major, eren uns inútils. La composició d’aquest grup era tan esotèrica com dominada pels partits polítics, a pesar que hi tinguessin veu els presidents de les organitzacions de la societat civil. També integraven aquest nucli reduït vividors professionals que, en un altre context i en una altra època, haurien estat afusellats no precisament per l’enemic. La reunió de la setmana passada a Palau, amb presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, la consellera Laura Vilagrà, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, el president d’Òmnium, Xavier Antich, i el president de l’AMI, Jordi Gaseni, no va servir de res. De fet, en aquesta reunió només tenia una posició clarament discrepant de les tesis d’ERC, celebrades pel règim del 78, Dolors Feliu.
Els republicans estaven representats pels seus tres militants (Gaseni, alcalde de l’Ametlla de Mar, ho és) i mitjançant la posició del president d’Òmnium, cada vegada més distanciat de l’ANC, suposo perquè el gruix de la Junta de l’entitat es decanta per aquesta opció. Combatre l’abstenció independentista, que el 2021 va arribar als 700 mil votants, i la nova que propugnen diverses veus, no serà fàcil si la correlació de forces continua sent aquesta i tot aquell que discrepa és acusat d’infantilisme.
4. Una llista cívica per fer què?
Perquè una llista electoral cívica arribi a tenir èxit cal alguna cosa més que voluntarisme o reclamar la proclamació de la independència el primer trimestre del 2023. La candidatura de Junts per Catalunya del 21-D va arrencar com una llista cívica, a conseqüència de la suma de dues iniciatives separades, http://www.llistaunitaria.cat i http://www.republica.cat, que van presentar a l’Ateneu Barcelonès Pere Pugès, Francesc de Dalmases, Toni Morral i Aurora Madaula. Si el president Carles Puigdemont no hagués acceptat l’envit per encapçalar aquesta llista, que a través d’ell va arribar a un acord amb el PDeCAT per utilitzar els seus drets electorals, no sé quin resultat hauria obtingut la candidatura cívica.
El que tinc clar és que una llista cívica necessita disposar d’un lideratge fort i popular, que aquesta persona sigui un símbol entre l’independentisme de base. Un perfil així no és fàcil de trobar. Tanmateix, em venen al cap alguns noms, que ara no els escriuré perquè fer-ho portaria malastrugança, que podrien complir el paper de pal de paller. Més enllà dels noms, el més important és aclarir abans què farà una candidatura com aquesta si aconsegueix entrar al parlament. Ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Però l’ordre dels factors en aquest aspecte sí que altera el producte. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l’Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes. ERC, segons les seves declaracions públiques, ja ha renunciat a la independència pel que queda de centúria. I a Junts, els que ara es deixen sentir més són els que reclamen tornar a la vella Convergència, cosa que consistiria a dir una cosa i actuar-hi en contra, com feien els nacionalistes en els bons temps.
El partit de la ruptura no pot imitar ni els uns ni els altres, ni els republicans ni els convergents, si és que vol superar el desànim de les bases independentistes i convèncer els abstencionistes —i els que tenen la intenció de convertir-s’hi— perquè tornin a votar. Per evitar generar expectatives falses, cal que els impulsors d’aquesta nova llista cívica assumeixin, d’entrada, que la independència no es proclamarà el 2023 si no és la força més votada, i que cap partit que tingui avui representació parlamentària s’hi sumarà. Hauran de volar sols i picar pedra.
gutta cavat lapidem 