Category Archives: Política

Política, Societat

L’independentisme topa amb el ‘què estic disposat a sacrificar?’

Leave a comment

Una opinió per reflexionar. Pablo Simón, politòleg; publica ‘ Corona’.

El poder de sumar

Tinc 35 anys: he vist com la globalització redueix la desigualtat entre països pobres i rics mentre la fa créixer dins de les societats pròsperes. Vaig néixer a Arnedo; em vaig doctorar ala UPF i investigo a la Carlos III de Madrid. I parlo català, és clar. Col·laboro amb la Fundació Ernest Lluch i La Caixa-Palau Macaya.

“L’independentisme topa amb el ‘què estic disposat a sacrificar?’”
Dani Duch

Simón deixa que la raó el guiï pel damunt de les seves preferències, per això escoltar-lo és estimulant excepte per als incapaços de fer el mateix. Observa que el procés és una aspiració sense límits que ha acabat topant amb els de la poca disposició de la majoria de processistes a sacrificar-se el necessari per realitzar-la. Aquesta pulsió insatisfeta, tot i això, ha contri­buït a despertar la ultradreta, i això –paradoxes de la democràcia– dificulta la tornada del PP a la Moncloa. Hi haurà doncs independentisme sense independència i Vox sense govern de dretes almenys mentre el PSOE continuï sent l’únic capaç de sumar els altres a l’esquerra; o fins que Ciutadans acabi com Rivera. I que així, en fi, tornem, a poc a poc, a un ­bipartidisme imperfecte.

Què farem amb l’emèrit: funeral d’Estat o discret comiat?

És el mateix dilema que tenim amb Jordi Pujol: no importa el que van fer en realitat, perquè no els jutgem amb els ulls d’aleshores, sinó amb els del present, que van canviant el seu judici.

Valls li va treure la medalla de Barcelona a Barrera per racista; i Colau, a l’emèrit.

Manuel Valls va salvar Colau i els comuns de l’extinció, perquè sense l’alcaldia de Barcelona avui ja serien irrellevants. En canvi, per a la biografia de Valls aquest és un fet menor; perquè l’essencial ha estat la seva oposició a Le Pen i al radicalisme de Mélenchon i la seva aposta sense fissures pel centrisme.

Veu tan fràgil Podem com Colau?

Podem ha perdut gairebé dos terços dels seus suports territorials; amb prou feines li queden quadres i entra en tots els governs per sobreviure. S’ha quedat en un simple grup parlamentari i una xarxa d’amics sense estructura.

A Galícia i Euskadi ja han naufragat.

Perquè en política sense organització, solera i regles clares no aconsegueixes res a llarg ter­mini. Pedro Sánchez va poder donar el seu cop de mà perquè el PSOE sí que les té. Sense elles no existiria.

El declivi Colau anticipa el d’ Iglesias?

Catalunya és el canari a la mina d’ Espanya: anticipa els canvis que arribaran a la resta.

Per què?

Perquè Catalunya és més dinàmica i reactiva: el sistema de partits català es va descompondre per la recessió molt abans que l’espanyol.

I va sorgir el procés: resultat o causa?

Sense recessió no hi hauria procés, perquè neix i creix com a horitzó de millora: “Estic tan malament aquí que amb el procés només puc millorar”. Sense estar malament no hauria funcionat.

Això explica el procés i a Podem?

Tots dos s’alimenten de la percepció que “així com estem no hi ha futur” i aquesta falta d’horitzó enquista el malestar col·lectiu i alimenta el procés i Podem; però també els verds i la ultradreta, encara que semblin oposats. Neixen del mateix fracàs.

Als no independentistes, en canvi, no se’ls oferia cap proposta de futur.

Aquest és l’avantatge que va permetre a l’independentisme avançar-se: ells sí que tenien un futur alternatiu per oferir davant la trista realitat de l’ Espanya de la recessió i la corrupció…

Per què s’ha estancat el procés avui?

El procés va créixer fins a topar amb la realitat, és a dir, la seva frontera de possibilitats.

On i per què s’estanca?

Frena en el “v ull la independència, però fins on estic disposat a donar per aconseguir-la?”.

És fàcil demanar-ho tot, però molt més difícil sacrificar-se per aconseguir-ho?

I el procés estava construït sobre el “només depenem de nosaltres i la nostra ambició i ho volem tot i ara”. Però ha xocat contra la realitat que per tenir alguna cosa cal fer molt més que demanar-ho.

Per què abans es creia possible?

Perquè ara ja s’ha tancat en el present la tolerància envers la desobediència de l’independentisme. De la mateixa manera en què hi va haver un dia, el de la sentència de l’Estatut, després del qual va quedar esgotat l’autonomisme.

Es creu el gir centrista de Casado?

Cal diferenciar entre tàctica i estratègia. I jo diria que som davant un gir tàctic.

Així que si li convé hi haurà trifachito ?

Hi ha gent que vol creure que el PP imposaria el cordó sanitari a Vox; però recordi que aquest cordó només funciona a França i Alemanya. A Dinamarca, Holanda o Finlàndia, ja es governa amb l’extrema dreta.

Vox ha arribat, doncs, per quedar-se?

Tindrà entre el 10% i el 15% dels vots durant molt de temps. Per això el PP els necessitarà per governar vulgui o no vulgui.

I podria pactar amb Vox sense cost?

No i aquest és el seu problema: que la por de Vox trauria també l’esquerra de casa per votar i li vetaria suports bascos i catalans. Així que el PSOE continuarà sent l’únic que pot sumar i impedeix que el PP governi amb Vox.

Quant durarà aquest trilema?

Potser l’últim govern d’esquerres sigui el pròxim, perquè la dreta a tres no aconseguiria sumar: PP, Vox i Ciutadans és molt difícil que separats aconsegueixin els 176 escons; però si desapareix Ciutadans, el PP sí que arribaria a 170, més potser algun regionalisme o localisme; però sense bascos ni catalans, esclar.

I si Ciutadans aguanta i suma amb el PSOE?

Es va intentar i ningú no ho va voler. Rivera va tenir síndrome d’expresident sense haver-ho estat. I el PP va patir el dels perdedors: creuen que perden per no ser prou purs, en el seu cas, de dretes. Però Sáenz de Santamaría era millor que Casado. L’anècdota és que amb el 155 va ser la primera presidenta de la Generalitat.

Però una presidenta imposada.

El procés, en fi, tenia capes entremesclades de gent convençuda i altres que jugaven a veure què en treien sense jugar-se-la.

I van despertar Vox sense voler.

Van formar part del còctel que va empoderar la bèstia, avui desfermada i que ja es retroalimenta: és la tercera força al Congrés i va construint estructura duradora.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201111/49392604976/lindependentisme-topa-amb-el-que-estic-disposat-a-sacrificar.html

COMENTARIOS DE LOS LECTORES

Guadarrama 12 días atrás Ya han sacrificado 3 años, unos en el extranjero otros en la carcel

rubanedo3 días atrás El independentismo jugó al baile de las sillas. Unos se quedaron sin ellas( ERC). Y otros no (CUP), con una estrategía de pasa tu que a mi me da la risa….Vamos como la actual con la vacuna y a ver quien es el primero que se la administran. De esta pulsión aparece el AYUSISMO, que bebe del maestro Puigdemont y su identificación de la parte con el todo. Y el ganador por  todo ello: VOX y Teruel Existe.MarcarCompartir

  1. Durant aquest matí (dia 12 de novembre) han desaparegut comentaris, alguns fets aquest matí (algun o alguns fets per  “mosca” i algun de meu, si més no)
  2. “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’” Em temo que l’independentisme català xoca amb moltes més coses, algunes derivades de la concepció de l’estat, que Pablo Simón no menciona.Em permeto recomanar a Pablo Simón la lectura de l’entrevista, publicada avui a El Nacional.cat, a Alain-G. Gagnon, professor de ciencies polítiques a la Universidad del Quebec,  a Mont-real.

Carlotta Gallarda Pérez3 días atrás Es un análisis bastante acertado: le felicito sr. DuchMarcarCompartir

aliasf43e23 días atrás @Carlotta Gallarda Pérez Absolutamente de acuerdo con usted, me ha encantado!r

JMFG3 días atrás I molt bona, la fotografia de Duch feta per Pablo Simón

Harry Haller4 días atrás Yo más bien diría que “El procés” ha chocado contra otra realidad: la que en la España moderna de hoy todavía tendría que haber guerra para ganarse el derecho a decidir. Lo cual no es muy democrático y civilizado, para resolver los conflictos existen las urnas, no?. Mientras hubo el problema vasco y se vertió sangre se nos dijo que esa no era la manera de conseguir nada, que había otras vías, pero ya hemos visto como se premia y lo en cuenta que se tiene la voluntad pacífica y dialogante. Dicho esto, después de leer La Contra de ayer y de hoy, parece evidente que está sección está politizada por unos determinados ideales.

alias7ober3 días atrás @Harry Haller En la “España moderna” claro que hay derecho a decidir, pero sobre algo que nos incumbe a todos -la soberanía nacional-, todos debemos opinar. Podéis proponer un referendum y a ver que sale, eso sí, votamos todos, porque España es de todos. Un besico.MarcarCompartir

tusuV45L2 días atrás Totalmente de acuerdo. El procés ha topado con el abuso de poder del Estado Español.

Milius4 días atrás Por fortuna en breve se volverá al bipartidismo, levemente rectificado. En mi opinión lo mejor para España y para Catalunya.MarcarCompartir

Harry Haller4 días atrás @Milius El bipartidismo es lo mejor? Curiosa manera de entender la política. Quizás preferirías un solo partido pero no te has atrevido ha decir tanto..

JMF19594 días atrás La pregunta de ¿qué estoy dispuesto a sacrificar? entiendo que no solo interpela al independentismo, sino también al unionismo. Dicho esto, la cuestión de fondo podría ser ¿qué ofrece o propone España a los más de 2 millones de catalanes que quieren la independencia? o también ¿cómo se explica el estado español que en 10/12 años se haya pasado de un 15/20% a un 48/50% de apoyo a la independencia?MarcarCompartir

Milius4 días atrás También hay otra pregunta Que ofrecen los independentistas a los que no lo somos?

Harry Haller4 días atrás @Milius Una república catalana Cosas veredes, amigo Sancho!2 días atrás ¿Con o sin helado de postre? Porque viendo como gestionan la autonomía… estaríamos saltando de la sartén a la pura brasa.

desdemona2 días atrás @Harry Haller @Milius ¿De qué me sirve una República catalana si los que nos explotan seguirán siendo siempre los mismos? Eso no se toca, entonces, para qué me voy a sacrificar y pasarlas mal para construir un país nuevo con todo lo que eso implica si al final los de abajo seguiremos estando siempre igual. Realmente, tengo más en común con un trabajador de cualquier parte de España que con la burguesía local. Así que a mí no me ofrece nada. La República y espero que un día vuelva a haberla en toda España solo no alcanza. Hay muchos países republicanos que viven bastante mal. 

Chane4 días atrás @JMF1959 Otra pregunta sería también por qué el Estado le tiene que ofrecer a los independistas algo diferente de lo que le ofrecen al resto de los 7 millones de catalanes y al resto de España?MarcarCompartir

JMFG4 días atrás @Chane I una altra pregunta seria per què l’Estat va crear autonomies en territoris que no l’havien tinguda ni l’havien demanada mai. La resposta és per a igualar allò que no és igual; per uniformitzar allò que no és uniforme. 

ibsbrasil3 días atrás Quizás la pregunta a hacer que ofrece la Generalitat y los independentistas a esos más de 2 millones de ciudadanos de Cataluña que se sienten españoles,, aman su historia hablar castellano y qué día a día son cuando menos

alias49lh02 días atrás Muy sencillo ERC lleva 30 años al frente de las escuelas. Te dice esto algo?

ya veremos4 días atrás Muy bien casi todo,me parece que la pregunta con el apelativo trifachito,sobra.

aliaspaloscansinos4 días atrás @ya veremos Bueno luego vendrá otro y llmara social.comunista al gobierno actual. Lo mismo, ganas de

ibsbrasil3 días atrás Tienes razón, pero entiendo que la pregunta es de un periodista que se presume imparcial.

mosca4 días atrás “hubo un día, el de la sentencia del Estatut, en el que quedó agotado el autonomismo.”

deja abiertas muchas interpretaciones..yo no creo que el autonomismo quedara agotado..sino que simplemente se dejo claro que el chicle no se podia estirar hasta el infinito..convirtiendo nuestro federalismo imperfecto en un confederalismo interesado…

Harry Haller4 días atrás @mosca El nuevo Estatut lo impulsaron dos socialistas, Zapatero y Maragall, y lo refrendaron una mayoría de catalanes sin plantearse la independencia. Y ya vimos el lamentable espectáculo que se montó en toda España. De esos barros vienen estos lodos, no de la crisis como asegura este “lúcido” politólogo.

Ein4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’…pero No ya solo uno mismo, sino a los demás…

JMFG4 días atrás Al final de l’entrevista, l’independentisme és assenyalat com a causa de l’èxit de Vox.

Però, ¿per què Simón es queda aquí, en la cerca de la causa? ¿Per què no assenyala la causa d’aquesta causa? La causa del darrer sorgiment important de l’independentisme, del seu potent despertar.

La referència a la sentència sobre l’estatut no és suficient. Això fou un element més d’una cosa de la qual Simón no parla: hi va haver un pla d’Aznar, que fou dut a terme (retallades, buidat decompetències, atacs a la llengua, asfixia econòmica..), per a dur la Generalitat a la desesperació. Una desesperació que l’empenyés a fer- ne una de molt grossa. I, llavors, sí, “Madrid” podria justificar l’ús de les tisores d’escapçar salvatgement autonomies molestes.

És Aznar -voluntàriament o no- la causa de l’èxit de Vox, el seu «autor intelectual» (expressió que tant emprava aquest líder del PP).

mosca4 días atrás @JMFG Soy independentista porque España me ha hecho asi….la copla de siempre.No cuela….

JMFG4 días atrás @mosca Doncs sí; «España me ha hecho así». Concretament a partir del s. XVII, amb Olivares. L’antipatia mútua és, però, molt anterior a aquel 1r independentisme. Ja en el s. XVI estaven madurs tots els tòpics negatius d’aquesta antipatia.

aliaspaloscansinos4 días atrás mosca4 días atrás @JMFG eso es mitologia nacional….capitulo 2:genesis del enemigo secular. La realidad es mucho mas prosaica….se llama estado moderno….se llama fin de la edad media…

JMFG4 días atrás @aliaspaloscansino He concretat suficientment. El segle XVII no és el segle XV. Vostè deu saber per què parla d’un fet d’aquest segle.

JMFG4 días atrás @mosca Que fàcil t’ho poses: allò que no et va bé és mitologia. La Guerra dels Segadors, el comte-duc d’Olivares són fets històrics, no mitològics. Són realitat prosaica. Si el que vols dir és que es poden mitificar, també es poden mitificar l’estat modern i la fi de l’edat mitjana. D’altra banda, suposo que en dir “estat modern” deus voler dir estat centralitzat -model francès. Si és així, per a tu, els ni els EUA ni Alemanya deuen ser estats moderns.

Harry Haller4 días atrás @mosca @JMFG Som independentistes perquè sempre ho hem sigut, perquè els nostres pares, avis i besavis ja ho eren, o senzillament perquè creiem que sense Espanya Catalunya serà molt més justa, rica i plena.

Harry Haller4 días atrás @JMFG I et deixes la guerra económica declarada per Madrid a Catalunya utilitzant deslleialment tots els recursos i totes les eines possibles per aconseguir-ho amb la voluntat d’acumular tots els poders possibles a la capital mirant d’emular el model francès o anglés de la capital-estat, en lloc d’un repartiment com fan altres països com Alemania o Italia, on les capitals econòmiques són Franckfurt o Milà, per exemple. 

JMAM4 días atrás Nuestro árbol está tan viejo y enfermo que no sé si una poda drástica podrá salvarlo o si será necesario talarlo y plantar un brote nuevo. Si plantamos 17 en su lugar, probablemente mueran todos y los árboler vecinos ocupen con sus raíces el espacio dejado. Tenemos una maraña legal y administrativa que no deja pasar el sol y en la que se multiplican las zonas podridas. Necesitamos una estructura legal muchísimo más simple y una Administración que la haga cumplir SIEMPRE; Necesitamos leyes marco únicas y desarrollo y control de su cumplimiento en los ámbitos más cercanos.

aliasa2hq14 días atrás cuanto mas astutos o practicos son los vascos que los catalanes.

Harry Haller4 días atrás @aliasa2hq1 Sí, muy prácticos a tiro limpio. Astutos, bueno, lo que practican ahora es el sistema Pujol.

Esundecir4 días atrás No soy independentista, soy más de que haya un solo país sin fronteras ni banderas en todo el planeta, solo estas dos urdimbres: fronteras y naderas son las auténticas barreras para el progreso y el amor entre la gente. 

Aquellos que tildan de fascistas a los otros debieran mirarse en el espejo, igual echaban a cor rer o decían al espejo, Y TU MÁS.

Lo digo porque a Isabel Coixet, la dicertora de cine catalana, le hicieron la vida imposible, ( No se si aún siguen), aquellos que tachaban de fascistas a los otros, solo porque dijo no  estar de acuerdo con los indepes. Y al bueno de Albert Boadella le hicieron menuda trastada por idéntico motivo, o al Serrat…. en fin  una barbaridad.

Altamira,4 días atrás @Esundecir Sr. Esundecir, no me parece mal su propuesta global, pero un país es tan fácil como una  comunidad de vecinos  bien avenida y no hay problemas con las fronteras, un libro de contabilidad de ingresos y gastos, acuerdos  democráticos  y nombramientos  de cargos, cada  x, tiempo, un cordial saludo.

Esundecir4 días atrás @Altamira @Esundecir No es fácil y puede sonar a utopía lo de un solo pais, una sola nación mundial, pero en parte lo és, de difícil, porque todos nos creemos superiores al otro, por nuestro ego y tal. Salud

JMFG4 días atrás @Esundecir O sigui que si el país A considera que el país B li està fotent la cartera, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B. 

I si el país A veu que en els tribunals de justícia la seva llengua és arraconada en favor de la del país B, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B. Això és el món al revés.

Altamira,4 días atrás @Esundecir En todo lo demás, esta claro que estas conmigo o contra mi, eso es dictadura pura y dura que a mi me suena muchísimo por no entrar en detalles y dar nombres,  el ejemplo  del espejo lo suscribo, junto a todo lo que ha comentado.

JMFG4 días atrás @Esundecir Has oblidat d’altres «víctimes» importants: Arcadi Espada, Salvador Sostres…, pobrissons.

Darkface4 días atrás @Esundecir ¿Al bueno de Albert Boadella?????  Si esto es lo que usted piensa de este individuo, ya queda todo explicado.

Tester14 días atrás Lo de estar o no dispuesto a sacrificar algo se puede aplicar solo a los políticos independentistas. Por eso se arredraron al toparse con las dificultades. Pero no se puede aplicar a la ciudadanía porque jamás se la trató como adulta, preguntándole lo mismo.

La independencia podría ser buena en 25 años, pero los primeros 10 habrían sido de penuria. Y eso no lo decían.

Mariam224 días atrás He aquí una independentista que le da bastante la razón a este señor, excepto en una cosa: no sólo la recesión despertó el independentismo, puesto que ya existía. Lo que despertó a las grandes masas independentistas fue el no al estatut.

mingusAllStar 4 días atrás @Mariam22  Sip, para lo bastante clarividentes que parecen muchas respuestas, es curioso que el entrevistado caiga en la típica cortedad de miras de tantos “listos” que les preguntas cuando vieron las primeras marchas indepes por el Maresme y otros sitios y contestan con un “¿qué?”

vidaly4 días atrás Los espanoles hablan mucho y hacen poco. Por eso, aburren.

JLB4 días atrás @vidaly Y tu? Altamira 4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?”

Todos responden a sus intereses sin pensar en los interese generales de los pueblos que les pagan, si de dirigentes políticos hablamos.

Ejemplos, el Emerito, ampliando patrimonio sin dar golpe, para vergüenza de la historia de los pueblos de España, El Exhonorable Sr. Pujol haciendo lo mismo en versión Catalana, y viviendo de la renta, de lo que no nos robó la españa que nos roba.

Y nosotros lo catalanes y los españoles que a día de hoy siguen siendo los mismos currantes de toda la vida. viendo como se pasan la Moto, de Madrid a Barcelona y de Barcelona a Madrid,

Por eso yo no juego, a ser Fan, ni soy militante de ningún chorizo, como los ya mencionado, y los (de la Rosa)

(Banca Catalana) (Vila Reyes) (Serra con con su Caixa) y los del 3,%,

Y no olvido a todos los demás como los Claves, y Griñan, viviendo sus condenas en sus casas de Andalucía, así como los miles y miles de corruptos que pueblan a este país de piel de tolerantes que pensamos con cualquier parte del cuerpo, menos que con la Cabesa,

(Y no quiero ni debo generalizar, pero veo que solo nos falta un pijama de rallas, )

Sre. paro porque me da vergüenza ajena y propia cuando pienso que estoy hablando del Pais en el que vivo, que es donde he nacido y además es el pais que quiero.

Este Sr. Habla alto y claro de muchos temas relacionados, para que nos demos cuenta del cuento, sin tener que ver la película de los ((Lunes al Sol)),

Solución, clausurar todo romper la constitución Franquista.

Y sentarnos en una mesa de técnicos de tu, a tu, creando un estado Federal, como Estados Unidos, y que cada cual se administre democráticamente en base a sus criterios y posibilidades, creando una política interestatal en el que cada uno administre su nación.

((No es una Utopia, ni un sueño, es un deseo legítimo y posible de un servidor de vds.)),

Ayer se vio claro, como están los ánimos, pues lo único que faltó, fue una URNA, ¿ Lo entienden verdad ?.

JLB4 días atrás @Altamira Al final no es tan importante el sistema si no quienes lo trabajan y dirigen, véase el ejemplo americano, no soso es ser República o no. En las repúblicas pasa lo mismo en función de quienes las dirigen.

Altamira4 días atrás Totalmente de acuerdo, pero ellos estan encantados de ser Estadounidenses y todo el mundo quiere in para allá, Un cordial saludo, compañero!.

Ein4 días atrás @Altamira Todo el mundo quiere ir para allí pero derribaran las murallas con Méjico ?

Altamira4 días atrás @Ein @Altamira Sr. Ein,  esta es una buena pregunta que la contestará el tiempo y la nueva administración  demócrata. Saludos.

Altamira4 días atrás Perdóneme, pues no he perdido la cabeza, pero he equivocado  la s, por la z, entre otros  posibles fallos ortográficos,

un cordial saludo.

JMFG4 días atrás @Altamira

Quan s’està en contra d’una determinada opció política i no es vol reconèixer obertament, sempre hi ha el recurs de suggerir que el rebuig ve causat per les malifetes -reals- de tal o tals líders d’aquella opció.

J. Pujol no va «inventar» ni el catalanisme ni l’independentisme català (ell es va mostrar independentista nomês quan va tenir clar que “Madrid” havia decidit carregar-se’l; fins llavors havia parlat sempre contra l’independentisme). L’independentisme català, amb altres noms, és de segles anterior a Pujol. Pujol va patir presó i tortura per la seva idea de Catalunya; va servir amb efectivitat i encerts el nacionalisme català. Però a partir de cert moment sen’va servir per al seu profit personal. El patriota va passar factura pel seu patriotisme. I havia de saber que “Madrid” ho sabia i que ho esbombaria quan més mal pogués fer a la causa catalana. Això no se li pot perdonar. La causa del soberanisme català és una cosa; els seus líders, una altra.

Altamira4 días atrás @JMFG Sr. JMFG, Yo no voy a dudar los méritos de Sr. Pujol, como político, yo le he votado a el y Maragall , cuando coincidieron como Presidente y Alcalde, cada uno en su partido, y también voté la Constitución como la mayoría de los Catalanes,

Si vd. ha leído mi comentario, verá que no estoy en contra del cargo, y mucho menos en contra de la institución, y el Catalanismo que data de siglo XII, yo tengo un hijo independentista y gran amigo mío ya que en este caso la diversidad nos une!,

Lo que estoy en contra es que estos señores hayan utilizado su cargo para lucrarse a manos llenas, como han hecho todos los ladrones de este país desde Cádiz a Figueres, sin más, y están en sus casa disfrutando del botín. Si yo hubiera hecho algo así estaría en la cárcel, ¿ó en la Republica Catalana, la justicia será a la carta, ? (Aclaren esto bien), Yo no soy independentista, pero soy Catalán, demócrata y decente¡ Saludos.

JMFG4 días atrás @Altamira

  1. No sé de quin tribunal depèn el cas Pujol, ni la ubicació d’aquest tribunal. En el cas que correspongués per llei a un tribunal ubicat a Catalunya, si “Madrid”, vol -ja ho ha fet en un altre cas que no cal mencionar- se saltarà la llei (“justificant-ho”, és clar) i s’endurà el cas a Madrid. No sé per quins motius aquest cas no ha arribat a judici.

2. A mi em semblaria molt bé que algú em digués que està en contra de la independència de Catalunya perquè, simplement no creu que fos bona per a Catalunya, o per a Espanya, o per a cap de les dues. O perquè, p. ex., creu que és una causa poc fonamentada. I que afegís que continuaria pensant igual si tots els líders que ha tingut i té l’independentisme fossin la personificació de l’honradesa, del sentit de la justícia i del de la llibertat. 

3. No sembla bé, en canvi, que es refereixin als dèficits humans d’alguns d’aquests líders per a justificar l’esmentada posició en contra.

Altamira4 días atrás @JMFG @Altamira Caballero yo no estoy en contra de la independencia, yo estoy en contra de los corruptos, y le agradezco su explicación casi  didáctica, sobre el tema, un cordial saludo.

Harry Haller4 días atrás @Altamira @JMFG Señor Altamira, tiene Vd. toda la razón en cuanto a la corrupción y los corruptos, pero ello no justifica nada ni debe desviar la atención del problema de fondo. Las preguntas son: estaría mejor Catalunya sin España y España sin Catalunya dentro ambas de Europa? Yo era federalista, pero he llegado a la conclusión que lo más beneficioso para todos sería la separación o divorcio amistoso. Yo respeto la posición y la opinión de todos, pero siento que no se respeta la mía cuando no se nos permite dirimir en las urnas la voluntad de la mayoría.MarcarCompartir

Altamira3 días atrás Totalmente de acuerdo, caballero,. Un cordial saludo.

pepar1114 días atrás Me encanta la gente que habla tan claro, felicidades !!!

Política, Societat

Ningú no diu la veritat

Leave a comment

Opinió d’en Jordi Évole arran de les filtracions, que no deixaven gaire ben parats uns dels artífexs a l’ombra del procés.

Martín Tognola
Martín Tognola (Martín Tognola)

Per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?”. Amb aquesta pregunta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives arrenca El fill del xofer , el llibre de Jordi Amat que ho petarà aquesta tardor-hivern. Una lectura perfecta en temps de confinament, perquè si no estiguéssim confinats potser ens agafaria per sortir al carrer a cremar contenidors després de descobrir la muntanya de fems en què es va sembrar i va créixer part de la Catalunya política i mediàtica actual.

“En el nostre país ningú mai diu la veritat”. No crec que sigui una cosa exclusiva ni de Catalunya ni d’ Espanya. Però posem un exemple recent d’aquí, l’operació Vólkhov o Voloh, que ni per als noms de les operacions poli­cials no ens posem d’acord. Es buscava comprovar si hi havia hagut desviació de diners públics per finançar el procés. Que es vulgui investigar una presumpta trama de corrupció és una cosa que, d’entrada, ens hauria d’alegrar a tots excepte als investigats. El problema és quan gran part del material de la investigació que surt a la llum no té res a veure amb l’objectiu de la investigació. Es filtra amb objectius polítics, no judicials.

L’independentisme ha posat el crit al cel per aquestes filtracions, que no deixaven gaire ben parats un dels artífexs a l’ombra del procés, David Madí (algú a qui no ha votat ningú, però que es veu que mana molt), i una de les cares independentistes més populars i seguides a Ca­talunya, Pilar Rahola. Entenc el seu malestar. Però aquesta mena de filtra­cions són un modus operandi massa habitual en aquest país. El que passa és que quan els toca als altres, no només no se’n diu res sinó que s’hi suca pa. Trobaríem casos no gaire llunyans de líders independentistes fent safareig de converses privades filtrades a la premsa però que en aquells casos els beneficiaven.

D’altres opten per passar-se les converses per WhatsApp, gaudir-ne morbosament en la intimitat, però no fer-les públiques. Catalunya és un país petit i segons quines coses val més no remenar-les, que tots plegats tenim morts a l’armari, i a veure si després a l’estiu ens trobarem a l’ Empordà i no ens podrem ni mirar a la cara.

Jo sí que he escoltat alguna d’aquestes converses. I algunes de les coses que s’hi ­diuen em semblen rellevants, per molt ma­lament que em sembli que s’hagin filtrat. És com si enxampes la teva parella en una ­infidelitat mirant-li el mòbil. Mal fet de ­mirar-li el mòbil, però és que t’estava posant les banyes. Què fas? Mires cap a una altra banda perquè la informació t’ha arribat de manera il·lícita?

He pensat en els polítics independentistes que fa tres anys que són a la presó. Amb el pas del temps, la barbaritat que aquests líders continuïn presos va agafant cada cop més ­envergadura. Què deuen pensar Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Jordi Cuixart (que ho han arriscat tot pel procés) quan Tatxo Benet, directiu d’una de les productores audiovisuals més grans del país ( Mediapro), truca a David Madí (que, que jo sàpiga, no té cap càrrec a la tele pública catalana), perquè desbloquegi l’emissió de vuit documentals sobre el procés, a 100.000 euros el documental (800.000), per programar-los abans de les eleccions a TV3?

I mentre escric això penso que potser faria bé de callar. Perquè jo també treballo en el món de l’audiovisual, i és difícil que, parlant d’això, TV3 em compri cap dels continguts que li ofereixi. Ni que el que escric agradi a un gegant com Mediapro, on a més hi tinc amics. Però començo a estar tip de tant si­lenci. De rebre lliçons de moral per part dels que s’han apropiat de paraules com democràcia i justícia , mentre es lucren a costa d’una il·lusió col·lectiva i la bona fe de centenars de milers de catalans.

Per cert, estaria molt bé abans de les ­­elec­cions un documental sobre l’eficàcia de l’últim Govern de la Generalitat. Trucaré a ­David Madí perquè ens posin les coses més fàcils.

https://www.lavanguardia.com/opinion/20201114/49434638168/ningu-no-diu-la-veritat.html

Política, Societat

Espanya no ha negociat encara de bona fe

Leave a comment
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real. Expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania

Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.

Què és un conflicte de sobirania?
Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d’una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d’Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s’adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.

El problema de partida d’Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori.
Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l’Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s’ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s’hauria d’esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació “majoritària”. Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.

Com es resol un conflicte de sobirania?
És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d’acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d’Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.

És un afer intern d’Espanya, com s’acostuma a dir des de Madrid?
És molt fàcil dir que és un problema intern d’Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d’estats que es protegeixen l’un a l’altre els privilegis. Però Europa ha d’aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.

Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d’aquesta mena de conflictes?
Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N’hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.

Quines lliçons podem extreure del cas quebequès?
Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S’accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d’Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d’haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l’estat de dret. No es basa tot en l’estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l’independentisme s’ha atenuat. Cap d’aquests principis pot anul·lar l’altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d’Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.

La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l’actitud dels governs centrals d’Espanya i el Canadà
Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç… Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l’exèrcit o la policia a Mont-real.

Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l’1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra.
Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central. 

Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà?
No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d’obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l’estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.

Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya?
No podem estar en contra d’una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l’alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum. 

Tres anys després del referèndum de l’1-O, què se’n pot extreure?
Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. La imatge d’Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.

Sense autodeterminació és possible una solució?
El poble s’ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/entrevista-alain-gagnon-quebec-catalunya-autodeterminacio_555567_102.html

economia, Política, Societat

una dada que explica moltes coses …

Leave a comment

Aquesta és una dada fonamental que explica moltes coses…

Del Twiter de Salvador Cardús: https://twitter.com/salvadorcardus/status/1322816601876533249

Diari Ara, 1 de novembre 2020

jepmaria @jepmaria
En resposta a @salvadorcardus
Com ara que els Països Catalans mantenim, amb els nostred PIB, els funcionaris de la resta.
Extremadura té un 30 % de funcionaris, un 30% d’aturats, un 30% de temporers i un 10 % de població activa productiva tot l’any (més o menys)

Ramon Burniol 🎗 @burniolpr
En resposta a @salvadorcardus
No em puc creure la xifra de Madrid. De cap manera.
Ministeris, institucions, policia, GC, exèrcit (de terra, mar i aire), embaixades, casa reial, ajuntaments, autonomia, …
No m’ho crec

Política, Societat

La lliçó que ens ha deixat l’estafa del Tsunami Democràtic ( una opinió)

Leave a comment
Tsunami Democràtic llama a la "desobediencia" el 9N

“El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana”

Pilar Carracelas 14.10.2020

Avui fa un any que Tsunami Democràtic convocava milers de persones contra la sentència del procés a l’aeroport del Prat. Uns dies després, ho va fer a La Jonquera. Aquestes són algunes de les accions de protesta més potents que es poden dur a terme a l’actualitat, perquè el que passa a un aeroport o a una via per on fins ara passaven 100.000 passatgers i 10.000 camions diaris respectivament et projecta necessàriament al món. Genera problemes que a tercers realment els pugui interessar resoldre. Però aquell moviment, que encara avui ningú sap qui és però resulta evident als interessos de qui treballava, desconvocava la protesta abans que això passés. Es va dir que s’havia assolit l’objectiu. Encara avui no han explicat quin.

Dic que resulta evident als interessos de qui estava el Tsunami Democràtic perquè va adoptar un lema, “Sit and talk”, que l’independentisme civil no havia defensat mai abans. No ho va fer ni en manifestacions al carrer ni a les urnes. Sí que ho van fer els líders polítics independentistes, incloent Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès. I va desaparèixer just quan va ser investit Pedro Sánchez president del Govern espanyol.

El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana. Perquè els ciutadans no n’han tret res d’aquelles mobilitzacions: el seu vot és anul·lat cada cop que a l’Estat li ve de gust i la repressió no s’atura ni tan sols de la mà de la Generalitat, la policia de la qual avui mateix ha condecorat 400 agents de mossos, inclosos 140 antiavalots, per ajudar a sufocar aquelles mateixes protestes.

Sí que se n’han beneficiat els partits polítics independentistes: pocs van apuntar al govern com un col·laborador necessari de l’Estat i poden continuar al capdavant d’aquesta gestoria d’Espanya anomenada Generalitat de Catalunya. La repressió que ells mateixos també pateixen i apliquen és un preu que estan disposats a pagar per això: no podrien aconseguir-ho d’altra manera.

Però si una cosa ens va ensenyar el Tsunami (i això no ho vam preveure) és que els catalans efectivament podem bloquejar l’aeroport. I la Jonquera. I l’Estació de Sants. I que si ningú ens desconvoca, és a dir, si no deixem que ens aturin ni tan sols els polítics que diuen estar amb nosaltres i la seva policia, podem generar un problema en què algú estigui disposat a donar alguna cosa a canvi de resoldre’l. No només les molles amb què es conformen els polítics sinó, com deia la CUP quan encara feia caure candidats convergents i introduïa referèndums a l’agenda política, el pa sencer.

Però per fer-ho cal entendre que tot el que es comença no surt gratis, i per tant, pel preu a pagar, cal necessàriament arribar fins el final. Això implica no tenir uns polítics en contra a la Generalitat. Perquè com estem veient, si demà tornéssim a l’aeroport i baixéssim a pistes, serien els primers a acusar-nos a la justícia espanyola de sedició.

https://www.elmon.cat/opinio/llico-deixat-estafa-tsunami-democratic_2138827102_amp.html?__twitter_impression=true&s=03
economia, Política

Urquinaona: el divorci de les elits

Leave a comment

Arran dels fets de resposta a la sentència del procés

Urquinaona: el divorcio de las élites (Albert Martín)

Els disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar l’esquena.

99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.

El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.

Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.

Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.

El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.

En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.

I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.

La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.

No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.

Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.

La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.

La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.

Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.

La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.

Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.

¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.

Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.

Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.

El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.

El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.

Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.

El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.

En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.

És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.

Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.

Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.

Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.

A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.

Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.

Un any després, la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. “L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.

Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.

L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.

No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.

Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. –

https://emprenem.ara.cat/creixer/Urquinaona-divorci-elits_0_2547345265.html

Política, sensellarisme, Societat

La Jungla de Samos, una favela de pàries del món pitjor que Mória

Leave a comment

TEXT: CRISTINA MAS. FOTOS: XAVIER BERTRAL. Enviats especials a Samos, Grècia

La Jungla es pot veure des de diversos punts de la capital. 

La Dià (llum, en àrab) va néixer fa dues setmanes a l’illa grega de Samos, on la seva mare va arribar en pastera l’any passat fugint de la guerra de Síria. Dorm en una hamaqueta, dins d’una barraca feta de fusta i plàstics, protegida per una mosquitera i uns mitjons que li tapen les mans. En els seus pocs dies de vida, la petita ja ha tastat l’infern de Samos: la primera nit que va passar al campament una rata li va mossegar el cap. Quan la seva mare, Mariam Ali, li aparta els cabells amb delicadesa per ensenyar-nos la ferida, la Dià arrenca a plorar. Només es calma quan l’agafa a collibè i li dona el pit. Xuma amb avidesa. La mare encara no s’ha refet de l’ensurt: “No em separo mai d’ella, però em vaig quedar adormida. La nena va cridar i vaig veure com la rata saltava i sortia per un forat de la tenda”. L’endemà al matí, un metge voluntari li va curar la ferida. “No demanem res, només un lloc segur per als nostres fills -diu aquesta mestressa de casa de 33 anys esforçant-se per contenir les llàgrimes-: Fa deu mesos que estem atrapats en aquesta illa i ja no puc més. Estic molt cansada”. 

La vida del camp es desenvolupa al voltant de tasques com anar a buscar aigua als pocs punts de subministrament disponibles.
La vida del camp es desenvolupa al voltant de tasques com anar a buscar aigua als pocs punts de subministrament disponibles.

Els refugiats anomenen aquest lloc la Jungla. Una jungla plena de brossa. L’aigua per beure i rentar s’ha de portar en garrafes des d’uns dipòsits que ha muntat Metges Sense Fronteres. Algunes zones del campament tenen electricitat, només de nit, però d’altres no. En alguns llocs hi ha lavabos químics, en altres, latrines. Les aigües residuals corren muntanya avall formant rierols pudents, i hi ha rates vives i mortes per tot arreu. Moltes criatures tenen crostes al voltant de la boca: és impetigen, un bacteri que causa infeccions a la pell. Les rates no són l’únic perill: a l’Amina, una nena de tres anys i mig, la va picar un escorpí fa uns dies. En plena nit, el seu pare només li va poder fer un torniquet i xuclar-li el verí. “No volem ni diners ni ajudes… només volem que ens deixin marxar d’aquí”, diu l’home. Van arribar a Samos al gener, fugint dels bombardejos de l’aviació de Baixar al-Assad, de Rússia i de l’Iran. Tot i que els han concedit asil, no poden marxar de l’illa per les restriccions que les autoritats gregues han imposat al camp de refugiats per la pandèmia. 

https://interactius.ara.cat/reportatges/des-del-terreny/camps-refugiats-samos-europa/jungla-samos

economia, Política, Societat

La generació tap

Leave a comment

ara. cat – economia – 13 d’octubre del 2020

Generació Tap: L'herència enverinada dels fills de la transició CATALAN: Amazon.es: Sala i Cullell, Josep, Burdeus i Soler, Joan: Libros

Aquesta setmana el LLEGIM de l’ARA ha obert una animada polèmica en no poques famílies catalanes. El nostre company Jordi Nopca va fer un interessant reportatge sobre el llibre Generació tap, un assaig de Josep Sala i Cullell.

El títol de l’article era prou eloqüent: Josep Sala i Cullell: La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”. El llibre qüestiona de manera descarnada el paper dels nascuts entre 1943 i 1963 (tenen avui entre 57 i 77 anys) per haver pilotat -i seguir fent-ho- un sistema que ha encadenat crisis i ha deixat com a llegat una conclusió assumida per tots: que les noves generacions viuran pitjor que les que les van precedir. 

Si durant els propers dies teniu un dinar amb familiars o companys de feina de diferents edats i que us temeu que pugui ser ensopit, us recomanem molt treure el tema: veureu que aixeca opinions dures, que atia un curiós sentiment de pertinença generacional i que no fomenta, en cap cas, la concòdia ni l’entesa entre els pobles. Independentment del que cada qual pensi, resulta saníssin poder parlar de tot, i que sigui possible qüestionar, també, una generació que té a favor seu un factor decisiu: la superioritat numèrica, de la qual tan conscients en són els partits polítics. Que tingueu tots una setmana de concòrdia i salut. 

Podeu contactar amb mi per correu electrònic a albertmartin@ara.cat

economia, Política

El maltractament de l’Estat a Catalunya

Leave a comment
Josep Sánchez Llibre Foment
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”

Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.

Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?

S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social. 

I per què no van agafats de la mà?

Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.

Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.

Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció. 

El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?

Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes. 

Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal? 

Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19. 

Hi haurà Dia de l’Empresari?

Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans. 

Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell? 

Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris.  Només volem parlar d’economia. 

Compartiu el front comú de les infraestructures. 

No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política. 

La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?

La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals. 

Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?

Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.  

Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?

No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys. 

De qui exactament?

Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.

No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament. 

Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?

Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.

Què necessita? 

L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu. 

L’Estat s’endeutarà encara més?

L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses. 

Els ERTOs haurien de ser indefinits?

Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa. 

La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?

La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions. 

Encara negocia el retorn de seus d’empreses a Catalunya?

Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat… 

Què li diuen les grans empreses?

Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.

“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.

Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys. 

Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan? 

Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció. 

Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina. 

Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.

També és optimista? 

Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar. 

Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial. 

Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges. 

Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.

Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.

https://www.viaempresa.cat/economia/sanchez-llibre-foment-entrevista_2138341_102.html

economia, Educació, Política

“Para emprender has de ser un pirata, desoír el orden establecido”

Leave a comment

Bill Aulet, director gerente del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship

Soy un tipo juvenil de 63 años. Licenciado en Ingeniería en Harvard y en Dirección de Empresas en el MIT, soy responsable del espíritu empresarial en las 5 escuelas del MIT. No puede haber justicia social sin justicia económica y es el emprendimiento quien puede brindarla. Soy cristiano.

“Para emprender has de ser un pirata, desoír el orden establecido”

Profesores líderes

Reconocido líder en emprendimiento (con un historial de éxito de 25 años) y uno de los gurús de la innovación, es entusiasta y optimista, por eso sus alumnos del MIT lo adoran. Como director del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship, de la prestigiosa escuela de negocios del MIT (Massachusetts) su empeño es hacer de los jóvenes la solución a este mundo en crisis. Saber caer y levantarse, colaborar, tener un propósito más allá de ganar dinero y buenas herramientas. Pero para Aulet las soluciones pasan también porque las grandes multinacionales adopten las maneras del emprendimiento. Acaba de firmar un acuerdo de colaboración con TheCUBE, ecosistema de emprendimiento, tecnología e innovación para impulsar la radical innovación en España.

En el mundo empresarial hay modas?

Absolutamente, y no son necesariamente buenas. Hay quien se enamora de la última idea y se olvida de las lecciones de la historia.

Ahora todo es emprendimiento.

Estoy de acuerdo y me preocupa porque, además, muchos se han quedado con una idea anticuada que considera que emprender es crear start-ups y pymes.

¿No es así?

Yo tengo una idea mucho más amplia de lo que es el emprendimiento. De entrada emprender requiere corazón y coraje. El emprendedor es ese pez que nada en el sentido contrario al resto, que busca su propio camino y soluciones.

Eso no es garantía de éxito.

Efectivamente, también hay que tener cabeza: conocimiento, conocimiento y conocimiento. El emprendimiento es una artesanía, mucha práctica. Y es básico tener un propósito, tener espíritu de comunidad.

Suena todo muy bonito, pero no sé si encaja con la realidad.

El mundo está cambiando a un ritmo muy acelerado: tenemos inestabilidad política con Trump, el Brexit, la Covid, el cambio climático, el paro…, y creo que es solo el principio. Únicamente una visión emprendedora puede ofrecer una solución a través de la adaptación.

¿Visión emprendedora a gran escala?

Así es. Urge que las grandes multinacionales adopten una visión emprendedora e innovadora. Toda la sociedad debe ser más emprendedora si queremos que este mundo sobreviva.

No dejo de oír esa palabra y de ver crecer el desempleo.

La búsqueda de nuevas soluciones y caminos es la solución al desempleo. Pero necesitamos emprendedores de más calidad.

El 90% de las nuevas empresas fracasan.

Pero el 70% de las personas con buena formación tienen éxito. Y hay algo muy interesante que hemos investigado: resulta que el 90% de las start-ups creadas por mujeres tienen éxito.

¿Por qué?

¡Porque sois más listas!

No se lo discutiré.

El emprendimiento no es un deporte individual sino un deporte de equipo, y las mujeres son mejores gestionando y garantizando la cohesión de equipos.

Imparte una clase de introducción al espíritu empresarial avanzado, ¿qué es eso?

Ser un pirata, llevar tu rumbo y no aceptar el orden establecido. Y ser un buen marino.

Ha concebido un programa que se llama “Paseo de la fama de emprendedores”.

Celebramos a los emprendedores de éxito y estudiamos su historia empresarial, que no suele ser un camino de rosas; eso apela al corazón de los alumnos y les genera confianza. Tener modelos a seguir es fundamental.

Usted mismo es un modelo de éxito.

Pero antes de triunfar fracasé muchas veces y aprendí de mis fracasos. Nunca me rendí. Hay que abrazar el viaje.

Olvidamos que la suerte es un factor.

Cierto, y además la suerte no se puede controlar, pero cuando se presenta debes estar preparado, tener conocimiento, para aprovecharla.

Como emprendedor en serie, dígame cuál es la clave del éxito.

Ser una persona humilde, trabajadora y ávida. Yo quiero hacer cosas que cambien el mundo.

¿Para ser un buen emprendedor hace falta ser buena persona?

Las probabilidades de éxito si eres buena persona son mayores. La investigación dice que hay que reclutar talento y, sobre todo, mantenerlo. Va a ser difícil hacerlo si no eres buena persona.

¿No se compra la fidelidad con el dinero?

Sabemos que las empresas con un propósito compartido con todos los trabajadores perviven más y mejor porque no pierden el talento cuando las cosas van mal. Es muy importante emprender con una razón para existir.

El presidente de Netflix, Reed Hastings, nos dijo que su éxito se debía a un equipo que competía (La Contra 21/09).

En Netflix han instaurado una cultura de competición, la que rige en Silicon Valley. Lo que les motiva son los datos y los números.

El multimillonario Bob Chapman nos dijo que por grande que sea una empresa tiene que ser como una familia (La Contra, 21/04).

Bob está en el entorno de San Diego y Reed está en el de Silicon Valley. Son dos posturas complementarias.

No estoy muy de acuerdo.

Yo siempre les digo a mis alumnos que para hacer el bien, primero te tiene que ir bien. Pero estoy violentamente de acuerdo con la noción de capitalismo consciente de Bobo Chapman.

¿Menos tiburones y más suricatas?

Al final todo es cuestión de actitud. Hoy en día, el emprendimiento se distribuye por todo el mundo, no está concentrado en un lugar, ni en Silicon Valley ni en San Diego, y solo vamos a poder solucionar las crisis simultáneas a las que nos enfrentamos si conectamos y colaboramos.

¿Tiene idea de cómo salir de ellas?

Debemos trabajar la fortaleza para ser capaces de no rendirnos y estar dispuestos a abrazar los cambios, eso nos hace menos frágiles.