Aquesta setmana el LLEGIM de l’ARA ha obert una animada polèmica en no poques famílies catalanes. El nostre company Jordi Nopca va fer un interessant reportatge sobre el llibre Generació tap, un assaig de Josep Sala i Cullell.
El títol de l’article era prou eloqüent: Josep Sala i Cullell: La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”. El llibre qüestiona de manera descarnada el paper dels nascuts entre 1943 i 1963 (tenen avui entre 57 i 77 anys) per haver pilotat -i seguir fent-ho- un sistema que ha encadenat crisis i ha deixat com a llegat una conclusió assumida per tots: que les noves generacions viuran pitjor que les que les van precedir.
Si durant els propers dies teniu un dinar amb familiars o companys de feina de diferents edats i que us temeu que pugui ser ensopit, us recomanem molt treure el tema: veureu que aixeca opinions dures, que atia un curiós sentiment de pertinença generacional i que no fomenta, en cap cas, la concòdia ni l’entesa entre els pobles. Independentment del que cada qual pensi, resulta saníssin poder parlar de tot, i que sigui possible qüestionar, també, una generació que té a favor seu un factor decisiu: la superioritat numèrica, de la qual tan conscients en són els partits polítics. Que tingueu tots una setmana de concòrdia i salut.
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”
Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.
Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?
S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social.
I per què no van agafats de la mà?
Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.
Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.
Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció.
El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?
Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes.
Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal?
Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19.
Hi haurà Dia de l’Empresari?
Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans.
Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell?
Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris. Només volem parlar d’economia.
Compartiu el front comú de les infraestructures.
No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política.
La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?
La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals.
Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?
Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.
Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?
No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys.
De qui exactament?
Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.
No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament.
Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?
Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.
Què necessita?
L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu.
L’Estat s’endeutarà encara més?
L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses.
Els ERTOs haurien de ser indefinits?
Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa.
La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?
La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions.
Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat…
Què li diuen les grans empreses?
Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.
“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.
Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys.
Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan?
Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció.
Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina.
Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.
També és optimista?
Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar.
Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial.
Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges.
Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.
Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.
Bill Aulet, director gerente del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship
Soy un tipo juvenil de 63 años. Licenciado en Ingeniería en Harvard y en Dirección de Empresas en el MIT, soy responsable del espíritu empresarial en las 5 escuelas del MIT. No puede haber justicia social sin justicia económica y es el emprendimiento quien puede brindarla. Soy cristiano.
Profesores líderes
Reconocido líder en emprendimiento (con un historial de éxito de 25 años) y uno de los gurús de la innovación, es entusiasta y optimista, por eso sus alumnos del MIT lo adoran. Como director del Martin Trust Center del MIT Entrepreneurship, de la prestigiosa escuela de negocios del MIT (Massachusetts) su empeño es hacer de los jóvenes la solución a este mundo en crisis. Saber caer y levantarse, colaborar, tener un propósito más allá de ganar dinero y buenas herramientas. Pero para Aulet las soluciones pasan también porque las grandes multinacionales adopten las maneras del emprendimiento. Acaba de firmar un acuerdo de colaboración con TheCUBE, ecosistema de emprendimiento, tecnología e innovación para impulsar la radical innovación en España.
En el mundo empresarial hay modas?
Absolutamente, y no son necesariamente buenas. Hay quien se enamora de la última idea y se olvida de las lecciones de la historia.
Ahora todo es emprendimiento.
Estoy de acuerdo y me preocupa porque, además, muchos se han quedado con una idea anticuada que considera que emprender es crear start-ups y pymes.
¿No es así?
Yo tengo una idea mucho más amplia de lo que es el emprendimiento. De entrada emprender requiere corazón y coraje. El emprendedor es ese pez que nada en el sentido contrario al resto, que busca su propio camino y soluciones.
Eso no es garantía de éxito.
Efectivamente, también hay que tener cabeza: conocimiento, conocimiento y conocimiento. El emprendimiento es una artesanía, mucha práctica. Y es básico tener un propósito, tener espíritu de comunidad.
Suena todo muy bonito, pero no sé si encaja con la realidad.
El mundo está cambiando a un ritmo muy acelerado: tenemos inestabilidad política con Trump, el Brexit, la Covid, el cambio climático, el paro…, y creo que es solo el principio. Únicamente una visión emprendedora puede ofrecer una solución a través de la adaptación.
¿Visión emprendedora a gran escala?
Así es. Urge que las grandes multinacionales adopten una visión emprendedora e innovadora. Toda la sociedad debe ser más emprendedora si queremos que este mundo sobreviva.
No dejo de oír esa palabra y de ver crecer el desempleo.
La búsqueda de nuevas soluciones y caminos es la solución al desempleo. Pero necesitamos emprendedores de más calidad.
El 90% de las nuevas empresas fracasan.
Pero el 70% de las personas con buena formación tienen éxito. Y hay algo muy interesante que hemos investigado: resulta que el 90% de las start-ups creadas por mujeres tienen éxito.
¿Por qué?
¡Porque sois más listas!
No se lo discutiré.
El emprendimiento no es un deporte individual sino un deporte de equipo, y las mujeres son mejores gestionando y garantizando la cohesión de equipos.
Imparte una clase de introducción al espíritu empresarial avanzado, ¿qué es eso?
Ser un pirata, llevar tu rumbo y no aceptar el orden establecido. Y ser un buen marino.
Ha concebido un programa que se llama “Paseo de la fama de emprendedores”.
Celebramos a los emprendedores de éxito y estudiamos su historia empresarial, que no suele ser un camino de rosas; eso apela al corazón de los alumnos y les genera confianza. Tener modelos a seguir es fundamental.
Usted mismo es un modelo de éxito.
Pero antes de triunfar fracasé muchas veces y aprendí de mis fracasos. Nunca me rendí. Hay que abrazar el viaje.
Olvidamos que la suerte es un factor.
Cierto, y además la suerte no se puede controlar, pero cuando se presenta debes estar preparado, tener conocimiento, para aprovecharla.
Como emprendedor en serie, dígame cuál es la clave del éxito.
Ser una persona humilde, trabajadora y ávida. Yo quiero hacer cosas que cambien el mundo.
¿Para ser un buen emprendedor hace falta ser buena persona?
Las probabilidades de éxito si eres buena persona son mayores. La investigación dice que hay que reclutar talento y, sobre todo, mantenerlo. Va a ser difícil hacerlo si no eres buena persona.
¿No se compra la fidelidad con el dinero?
Sabemos que las empresas con un propósito compartido con todos los trabajadores perviven más y mejor porque no pierden el talento cuando las cosas van mal. Es muy importante emprender con una razón para existir.
El presidente de Netflix, Reed Hastings, nos dijo que su éxito se debía a un equipo que competía (La Contra 21/09).
En Netflix han instaurado una cultura de competición, la que rige en Silicon Valley. Lo que les motiva son los datos y los números.
El multimillonario Bob Chapman nos dijo que por grande que sea una empresa tiene que ser como una familia (La Contra, 21/04).
Bob está en el entorno de San Diego y Reed está en el de Silicon Valley. Son dos posturas complementarias.
No estoy muy de acuerdo.
Yo siempre les digo a mis alumnos que para hacer el bien, primero te tiene que ir bien. Pero estoy violentamente de acuerdo con la noción de capitalismo consciente de Bobo Chapman.
¿Menos tiburones y más suricatas?
Al final todo es cuestión de actitud. Hoy en día, el emprendimiento se distribuye por todo el mundo, no está concentrado en un lugar, ni en Silicon Valley ni en San Diego, y solo vamos a poder solucionar las crisis simultáneas a las que nos enfrentamos si conectamos y colaboramos.
¿Tiene idea de cómo salir de ellas?
Debemos trabajar la fortaleza para ser capaces de no rendirnos y estar dispuestos a abrazar los cambios, eso nos hace menos frágiles.
Recordar el passat per definir el futur d’un país encara de dol
Ciutadans armenis commemoren a Erevan el centenari del genocidi
EL COL·LAPSE DE LA UNIÓ SOVIÈTICA va trencar la vida a Armènia. D’un dia per l’altre, moltes persones ho van perdre tot. A la rodalia d’Erevan encara és visible el paisatge desolador de cases buides o a mig fer al costat d’indústries abandonades. Professors i enginyers a l’atur venen tot tipus d’andròmines soviètiques al Vernissage, un mercat de les puces al costat de la cèntrica plaça de la República. Les pintures amb la mítica muntanya Ararat et connecten amb un altre temps, molt més llunyà, però aquest any més viu que mai.
El 24 d’abril del 1915 la consciència del poble armeni rebia un cop mortal perpetrat pel govern dels Joves Turcs durant l’Imperi Otomà. L’escriptor, acadèmic i parlamentari armeni Krikor Zohrab no va poder preveure el que li esperava malgrat les massacres d’anys anteriors. Aquell dia Zohrab, i 240 intel·lectuals armenis d’Istanbul, va ser tret de casa seva. No hi tornarien mai més. Mentre Europa estava enfangada en la Gran Guerra, s’orquestrava la liquidació d’un milió i mig d’armenis, la meitat de la població segons algunes fonts, i la despossessió de les seves terres i els seus béns.
“RECORDAR I EXIGIR”. Un segle després, Armènia no oblida. Als carrers d’Erevan, diferents generacions comparteixen el sentiment d’una tragèdia col·lectiva i també individual que demana el reconeixement internacional. “Només hi ha una manera de prevenir els genocidis, i és el reconeixement i la condemna de pàgines horribles de la història de la humanitat”, clama el president d’Armènia, Serj Sargsian, el tercer mandatari des de la independència de la Unió Soviètica, el 1991, en un discurs emmarcat en els 100 anys d’aquell desastre humanitari. El govern turc el nega i parla de tragèdia compartida entre dos pobles en el context bèl·lic de la Primera Guerra Mundial.
I, just un segle després, el 24 d’abril del 2015, un renovat i ampliat Museu del Genocidi Armeni, ubicat en uns turons de la capital, obrirà les seves portes després d’estar tancat durant més d’un any. Per a aquesta data tan especial, s’han organitzat conferències, debats i una vintena d’exposicions amb peces explícites de l’evidència del genocidi armeni, entre el 1915 i el 1923. Un extermini que -segons ens explica la vicedirectora del museu, Abrahamyan Lousine- buscava la liquidació total dels cristians, inclosa la seva cultura, “per això van destruir les esglésies”, i que va seguir tres passos ben definits: “La liquidació dels homes armenis: tots els homes d’entre 18 i 45 anys van ser mobilitzats i posteriorment assassinats. La liquidació dels intel·lectuals el 24 d’abril del 1915. I, finalment, la deportació massiva en condicions extremes de dones i nens cap als deserts sirians: només entre un 3% i un 5% d’aquelles dones i nens van sobreviure”.
El museu forma part d’un complex sagrat per als armenis, visitat en pelegrinatge cada 24 d’abril, que inclou el monòlit amb la flama eternament encesa en memòria de totes aquelles víctimes. Un grup d’estudiants armenis vinguts des de Califòrnia s’arrepleguen al voltant de la flama perpètua en un respectuós i dolorós silenci. “És una visita molt especial, perquè és el centenari i perquè nosaltres sempre ho recordem, encara que siguem lluny. Tots, d’una manera o una altra, estem lligats amb el genocidi”, diu la professora que els acompanya, Seda Batmanian. Cadascun porta una samarreta amb l’eslògan del centenari: “Recordar i exigir”. Un símbol acompanya l’eslògan: la flor no m’oblidis, amb pètals de color lila, visible en aparadors de botigues, cotxes i peces de roba.
Armènia recorda però també exigeix. “Cal preservar la memòria i demanar un reconeixement”, comenta amb passió Analit Sargsian, de 25 anys. Fa només un any va descobrir la relació dels seus avantpassats amb el genocidi. Els avis dels seus pares eren originaris de Mush i de Van, on va tenir lloc la resistència armènia més gran descrita en el llibre Els 40 dies de Musa Dagh, de Franz Werfel (1933). La majoria dels homes de la seva família van ser liquidats, mentre que dones i nenes van ser obligades a casar-se amb turcs i a renunciar al cristianisme. Aquesta és una altra tragèdia, viscuda per les dones, moltes violades, venudes com a esclaves i obligades a convertir-se a l’islam. Les més joves i atractives es reservaven per als harems dels turcs més poderosos, com relata una supervivent a La història d’Aurora Mardiganian (1918). Pel camí van quedar milers d’orfes, sense família i sense identitat, acollits en orfenats fundats per missioners estrangers. La ciutat de Gyumri, que en va arreplegar uns 25.000, era coneguda com la ciutat dels orfes.
Un dels preuats documents que es conserven de l’època, i que vam poder llegir malgrat el secretisme que hi ha al voltant de la gran inauguració del museu, és un telegrama enviat a Washington del que era aleshores l’ambaixador nord-americà a Constantinoble, Henry Morgenthau. El 29 de maig del 1915 Morgenthau avisava que kurds i turcs “han estat massacrant armenis amb la connivència i sovint l’assistència de les autoritats otomanes”. Aquest tràgic succés va centrar també El llibre blau, del diplomàtic anglès James Bryce -que l’octubre del 1915 va dir: “Només hi ha una potència que pot frenar el genocidi armeni, i aquesta potència es diu Alemanya”-, i Quatre anys sota la mitja lluna, del veneçolà Rafael de Nogales, escrit entre el 1915 i el 1918, quan era oficial de l’exèrcit otomà. Nogales parla de “la fam nacionalista” d’una minoria pròspera com una de les raons de l’odi que despertaven els armenis entre els otomans.
“UN FET OBVI”. Per a la gran celebració a Erevan s’espera l’assistència dels caps d’estat de Rússia, França i Xipre, entre d’altres. Són tres dels només 22 països que fins ara han reconegut oficialment el genocidi armeni. En aquesta llista no hi són Espanya -sí que l’han reconegut els Parlaments de Catalunya, el País Basc i les Illes Balears-, el govern dels Estats Units -sí que ho han fet 43 dels seus estats- ni Israel, malgrat que intel·lectuals i polítics armenis han dibuixat un paral·lelisme entre la massacre del seu poble i l’Holocaust jueu. “No hi ha un reconeixement, però el fet és obvi”, afirma el professor Ashot Melkonyan, director de l’Institut d’Història Nasra, que ens rep al seu despatx. Les persones consultades sobre el no reconeixement de la qüestió armènia parlen dels inevitables “interessos geopolítics”. La prioritat passa, al seu entendre, perquè el món el reconegui, sense obviar que hi va haver també “la pèrdua de la nostra mare terra, a l’oest d’Armènia i, per això, com ha passat amb l’Holocaust jueu, hi ha d’haver una contribució material de Turquia, que practica la política de la negació del genocidi”. Melkonyan aposta perquè aquest centenari sigui l’oportunitat “per recordar que res es pot oblidar”.
ARARAT, SÍMBOL DE L’EXILI. El territori de l’actual República, sense sortida al mar i amb uns 3 milions d’habitants, ocupa menys de 30.000 quilòmetres quadrats, el 10% del que era la gran Armènia. El mont Ararat, el símbol del poble armeni, on va amarrar l’arca de Noè després del gran diluvi, segons el Gènesi, va quedar en terreny turc, després de la partició d’Armènia feta per Rússia i Turquia el 1921. El venerat Ararat, de més de 5.000 metres d’alçada, és visible des de molts punts de la capital. Dibuixos, pintures i fotografies de la muntanya bíblica vesteixen les parets de botigues, hotels i cases armènies. El pic nevat també dóna nom al preuat conyac armeni, el preferit de Churchill. I les grans marques de tabac han de compartir prestatges amb les cigarretes Ararat.
El turó on hi ha el monestir de Khor Virap, a la frontera amb Turquia, és el lloc més pròxim per admirar aquesta imponent muntanya que “s’ha begut tot l’aire”, com va relatar el poeta Óssip Mandelstam (1891-1938) en el seu Viatge a Armènia. Un prodigi de la natura que va ser descrit pel viatger i escriptor Philip Marsden “com un objecte de fe, la supervivència d’un passat animista”. Els armenis, davant de la seva força visual, sembla que esperin un miracle, el miracle de l’acostament.
Khor Virap, com les pedres d’altres esglésies, les que no van ser destruïdes al llarg de les successives invasions que ha patit aquest país, cruïlla entre Orient i Occident, són un altre recordatori de les profundes arrels cristianes dels armenis, habitants del primer país del món que va adoptar el cristianisme com a religió oficial al segle IV. Armènia continua sent cristiana i el cristianisme ha sigut el nexe d’unió d’un poble envoltat de musulmans. El cristianisme, reconeix el professor Melkonyan, ha jugat un paper important en la identitat del poble armeni. Com la seva llengua, tan perfecta que gairebé ha sigut inalterable des de la seva creació, al segle V.
1. L’oligarquia madrilenya pren el control de Bankia via els amigatxos d’Aznar.
2. Via targetes black es gasten millions en putes i luxes de tot tipus.
3. Amb una gestió nefasta, enfonsen el banc.
4. Estafen milions de jubilats per intentar reflotar-lo.
5. Quan no aconsegueixen, el Gobierno de España ens fa pagar la festa als contribuents, per tant sobretot als catalans.
6. Bankia té beneficis milionaris però no retorna els ajuts.
7. El Gobierno de Espanya obliga La Caixa a canviar la seu a València, amb el xantatge de la retirada massiva de fons.
8. El Gobierno de Espanya utilitza la Bankia sanejada amb els nostres impostos per quedar-se amb La Caixa.
9. Un cop feta la fusió, tot se n’anirà a Madrid.
Un banc fundat per la iniciativa ciutadana dels catalans, amb finalitats socials (Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, recordeu?), amb una obra social única al món, destruida per a engreixar Madrid com a capital financera.
Això és Madrid, això es Castella, això és l’Estat Espanyol.
No construeixen res, no produeixen res.
Només conquereixen, envaeixen i depreden.
Cal bombardejar Catalunya cada 50 anys, per mantenir el sotmetiment
La mala salut del sector bancari ha afavorit l’operació: CaixaBank ha perdut el 57% del valor que tenia quan va moure la seu
Les operacions per a aconseguir més concentració bancària a l’estat espanyol, que demanava amb urgència el Banc Central Europeu, ja han fet el primer pas.
Aquest matí, quan feia deu minuts que havia començat la sessió de borsa, les accions de Bankia pujaven d’un 30% i, en aquests pocs minuts, el volum d’operacions registrat igualava la mitjana diària d’aquests tres últims mesos. A la mateixa hora, les accions de CaixaBank ja havien pujat d’un 12% i havien contractat un nombre d’accions equivalent a la meitat de la mitjana diària d’aquests tres darrers mesos.
Aquesta era la manera com el mercat celebrava la notícia que ambdues entitats havien fet arribar a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). CaixaBank deia en un comunicat que analitzava una fusió mitjançant un canvi d’accions amb Bankia, i aquesta també confirmava que havien començat les converses entre les dues empreses.
Poca broma! El grup resultant tindria uns actius de 650.000 milions d’euros i seria el banc més gran de l’estat espanyol.
La mala salut dels bancs és la clau de l’operació
Per arribar a aquest punt –que ja veurem com acaba– han hagut de passar moltes coses; la principal és la mala salut que les entitats financeres tenen d’ençà que els tipus d’interès del BCE van baixar a zero, ja fa uns quants anys, per animar l’economia a sortir de la crisi anterior. La covid-19 ha estat el catalitzador –o, si voleu, l’excusa– per disparar ara el tret de sortida cap al pas addicional en la concentració del sistema bancari estatal. El BCE i, concretament, el vice-president, Luis de Guindos, ja havien dit fa poques setmanes que calia prendre urgentment la determinació de fusionar entitats, tant sí com no.
Els resultats del primer semestre van ser determinants en aquest gest de De Guindo: Bankia presentava una baixada de beneficis del 64% i el conseller delegat de l’entitat, José Sevilla, deixava anar: ‘Som favorables a les fusions si tenen sentit’; i, per matisar-ho, deia de seguida: ‘Ara no hi ha res damunt la taula.’
Mentrestant, els beneficis de CaixaBank baixaven d’un 67% en aquest semestre, compassadament amb totes les entitats financeres, que reduïen els marges i dedicaven molts diners a aprovisionar-se per a possibles problemes derivats de la pandèmia, per prudència. Un moment clau va ser el 28 de juliol, quan el BCE va comunicar al sector que les entitats havien decidit de suspendre el repartiment de dividends tres mesos més, és a dir, fins al desembre… i amb el 2021 pendent d’un fil. Era l’avís definitiu per a navegants.
CaixaBank ha perdut el 57% del valor d’ençà de l’octubre del 2017
Mentrestant, el mercat havia anat fent la seva feina durant mesos i mesos, rebaixant les cotitzacions de totes les entitats. Si prenem per punt de referència el 1r d’octubre de 2017 –dia important per a CaixaBank– i molt a la vora dels màxims de valoració dels bancs a borsa, ens adonem que fins ahir CaixaBank havia baixat d’un 57% i Bankia, d’un 74%.
Si voleu veure què significa això en xifres absolutes, diguem que l’octubre del 2017 si algú volia comprar CaixaBank havia de pagar, a preus de mercat, 23.200 milions d’euros, mentre que el 3 de setembre del 2020 amb 10.800 milions n’hauria tingut prou. En el cas de Bankia les xifres de capitalització borsària són respectivament d’11.500 milions el 2017 i 3.170 milions ahir. Només parlo dels dos bancs concernits avui, però l’evolució de la resta és molt semblant. Aquest càstig del mercat els havia deixats a un preu de saldo, certament.
Hi ha un indicador molt clar: el valor a la borsa d’una empresa sobre el valor comptable. Si el resultat és 1, vol dir que hi ha equilibri entre el preu de mercat i la realitat comptable. Si és superior parlem de sobrevaloració i si és inferior vol dir que estaríem disposats a pagar-ne menys del preu que costa si es liquidés, pels motius que fos.
Bé, a Bankia, aquest índex ahir era de 0,22. És a dir, que el mercat estava disposat a pagar només 22 cèntims per cada euro de valor comptable de l’entitat. És una manera de dir-li, amb xifres, que no el veu gens bé. A CaixaBank, la valoració del mercat no era tan dolenta, un 0,44. La de Bankinter –el més ben valorat– és a 0,7; i la resta entre 0,4 i o 0,5, amb el Sabadell més a la vora del 0,2.
Els inversors ja no consideren els bancs una opció sensata
I això com s’ha d’interpretar? Doncs, ras i curt: els inversors no es fien dels bancs, no els consideren a empreses rendibles on col·locar els diners.
Observeu-ho. Si algú volgués fer una OPA a Bankia i oferís una prima del 100% (el doble de la cotització de mercat) per atreure els accionistes a vendre i tots venguessin, el comprador encara tindria un amplíssim marge de diferència a favor sobre el valor comptable. És clar que no interessa ningú…
I per què Bankia? Les raons, no les sabem. Els tests que va fer el BCE a tota la banca no s’han fet públics, ni els de l’Autoritat Bancaria Europea (EBA) tampoc, si bé es va saber que els bancs de l’estat espanyol anaven coixos per dues bandes: menys capital que la mitjana europea i més pes del deute sobirà a la cartera. Però no se’n saben ni noms ni xifres.
Sigui com sigui, Bankia és un cas especial, perquè hauria pogut ser el banc públic de l’estat, com algú demanava. Recordeu que en el seu rescat es van pagar (vam pagar entre tots) uns 24.000 milions d’euros, dels quals n’ha tornat uns 3.000. En realitat, és un banc nacionalitzat perquè l’estat espanyol, mitjançant el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) és propietari del 62% de les seves accions. És evident que això el fa peculiar i hom pot pensar que si s’ha començat per aquest és per alguna raó que no sabem, però que deu ser molt important…. per al banc o per al govern espanyol. Perquè el govern espanyol n’és el màxim accionista i és qui en última instància en decideix tots els moviments.
I per què CaixaBank? Més enllà de les interpretacions extraeconòmiques que es puguin fer sobre aquesta operació, cal dir en primer lloc que CaixaBank és una entitat dominada per la Fundació La Caixa, que és la propietària del 40% de les accions. I aquest fet és cabdal.
Si Bankia es fusionés amb qualsevol altre banc, l’estat espanyol en seria accionista majoritari, i això no és acceptable
Veurem per què. Si l’escollit fos el Banc Santander, per exemple, l’entrada de Bankia implicaria que l’estat es podria convertir en el primer accionista de l’entitat, i això no és acceptable. Pensem que la família Botín en té el 0,56% del capital. Això mateix passaria amb el BBVA. I si el banc triat fos el Sabadell, a més de primer accionista, l’estat espanyol podria ser majoritari fins i tot.
Per tant, al marge de la situació financera en què es troba cada entitat per assumir una operació d’aquesta envergadura, hi ha aquest primer aspecte que ja és decisiu.
Val a dir que si l’operació s’acaba fent amb CaixaBank, hauríem de parlar d’absorció, més que de fusió, car CaixaBank triplica Bankia en volum de capitalització borsària a en duplica el capital. Però el fet important és com quedaria el capital de la nova entitat.
En principi, CaixaBank aportaria una capitalització borsària del 77% i Bankia del 23%. Dit això, els accionistes principals serien la Fundació La Caixa, amb un 30%, i l’estat espanyol (FROB), amb un 14%.
Ve’t aquí per què és l’únic cas entre els bancs espanyols en què l’estat no esdevindria primer accionista. I em sembla que això és clau. Després, què pot passar al consell d’aquesta entitat híbrida ja és una altra cosa.
Arran de l’operació es pot arribar a tancar una sucursal de cada quatre i acomiadar deu mil treballadors
I què s’hi guanya, amb l’operació? És molt simple. Els beneficis són la diferència entre ingressos i despeses. Si veig que els ingressos no pugen com haurien de pujar, perquè els tipus baixos sembla que tenen corda per temps, he de rebaixar despeses.
Però passa que la retallada té un límit. He de menester un mínim de maquinistes per a fer anar la maquinària. I probablement cada entitat pel seu compte ja ha arribat a la vora d’aquest límit. Ara, si hi ha una fusió o absorció, aleshores una bona part de xarxa és repetida –i se’n poden desfer, com també d’una part dels serveis centrals.
Acabada la fusió organitzativa, no caldran departaments repetits. I aquí entrem en el punt més conflictiu i dolorós: quan les xifres es tornen persones.
CaixaBank té més de 3.797 oficines a tot l’estat espanyol i més de 35.000 treballadors; Bankia té 2.260 sucursals i menys de 16.000 treballadors, però tots dos bancs ja havien emprès plans de reducció d’oficines i personal de resultes dels pobres resultats d’enguany.
Segons una anàlisi elaborada per Barclays, més de 1.400 oficines de CaixaBank i Bankia operen en el mateix codi postal i són susceptibles de poder tancar, si se segueix una estratègia per a optimitzar recursos. Això vol dir prop d’una sucursal de cada quatre de les més de 6.000 que sumen.
A més, cada oficina bancària és atesa, aproximadament, per set treballadors, de manera que es calcula que el nombre de treballadors afectats per la potencial fusió s’enfilaria a prop de 10.000.
Pensem, tanmateix, que l’operació és en un estat embrionari –malgrat les urgències manifestades reiteradament pel BCE–; si més no, això s’ha sabut. Per tant, anar gaire més enllà, ara com ara, és fer volar coloms.
Evidentment, s’han dit coses que són versemblants. Per exemple, que la seu de la nova entitat seria a Valencià, cosa ben lògica tenint en compte que ara hi ha les seus actuals de totes dues entitats són. Més arriscat és entrar en possibles organigrames, però en medis financers hi ha qui diu que la presidència del nou banc seria per a José Ignacio Goirigolzarri i que el conseller delegat seria Gonzalo Gortázar, actual número dos de CaixaBank.
Tanmateix, a hores d’ara hi ha moltes preguntes en l’aire. La primera, si s’acabarà fent l’operació, és clar. I aleshores, per exemple, què se’n farà, de la Fundació La Caixa? Mantindran les dues seus operatives a Madrid i Barcelona? Quanta gent perdrà la feina? Quines conseqüències pot tenir una concentració més gran de bancs per als clients i per a la competència? Què farà el FROB amb el 14% del capital?… Aquests interrogants i molts més són els que ens formulem avui, i ja tindrem temps de respondre’ls.
EL BPA (BANCA PRIVADA D’ANDORRA), FUE CERRADO POR ESPAÑA, EEUU Y ANDORRA EN LOS ESFUERZOS DE ESPAÑA POR DESTRUIR EL MOVIMIENTO DE INDEPENDENCIA DE CATALUÑA
Andorra, un pequeño e independiente país situado entre Francia y España en las montañas de los Pirineos, con una población total de 80.000 personas, se encontró en el centro de uno de los robos de bancos más intrincados e indignantes de la historia moderna: el 10 de marzo de 2015, Banca Privada d’Andorra (BPA), un banco privado en Andorra, fue cerrado por los gobiernos español, estadounidense y andorrano en los esfuerzos de España por destruir el Movimiento de Independencia de Cataluña, dejando así a docenas de civiles inocentes enfrentados a penas de prisión por delitos de lavado de dinero que nunca existieron, y a muchas familias inocentes les han robado los ahorros de toda su vida. El incentivo para que el gobierno español destruyera BPA fue parte de la actual “Operación Cataluña” en España, una operación encubierta patrocinada por el estado para socavar el progreso de los esfuerzos de Cataluña por separarse de España debido a generaciones de represión humanitaria y económica que Madrid ha infligido sobre Cataluña. El incentivo de Estados Unidos era proteger los intereses de España, como su aliado. El incentivo de Andorra parece ser puramente económico en nombre de su liderazgo. BPA fue atacado debido a la suposición de que los miembros de la alta dirección catalana (presidente Jordi Pujol, presidente Artur Mas y vicepresidente Oriol Junqueras) tenían su dinero depositado en BPA. La policía española opinaba que destruir las cuentas bancarias de los líderes catalanes ayudaría a ganar su guerra contra Cataluña. Un hecho poco conocido presentado en THE ANDORRA HUSTLE: El FinCEN de Estados Unidos (Red de Ejecución de Delitos Financieros y antiblanqueo de capitales del Departamento del Tesoro de EE. UU.) tiene el poder de cerrar cualquier banco del mundo con un solo comunicado de prensa llamado “Sección 311”, parte de la Ley Patriótica de EE. UU. Actúa, sin requerir ninguna evidencia de irregularidades, bajo el pretexto de “proteger el sistema financiero mundial”. La policía española presentó pruebas falsas de lavado de dinero al FinCEN de Estados Unidos, lo que resultó en que Estados Unidos emitiera una nota de la “Sección 311” contra BPA. En las semanas siguientes, la firma estadounidense de capital privado J.C. Flowers compró BPA recientemente destruida con un descuento del 86%, precisa y literalmente como España advirtió que le sucedería a BPA. La mayoría de las principales noticias sobre el cierre de BPA informaron que BPA se cerró debido a la actividad de lavado de dinero relacionada con el Cartel de Drogas de Sinaloa, el gobierno venezolano y las mafias rusas y chinas. Este documental examina estos cargos de lavado de dinero de manera forense, demostrando que BPA era categóricamente inocente de estos crímenes. THE ANDORRA HUSTLE le da a la audiencia una narrativa bien investigada que contradice toda la cobertura de noticias de estos eventos. Sobre el director / productor, Eric Merola: Eric Merola es un cineasta y documentalista galardonado internacionalmente. Durante la primera década de la carrera de Merola había investigado varias historias dentro del ámbito de la ciencia médica innovadora. El primer documental de Merola, Burzynski, había sido visto por millones y había obtenido numerosos premios internacionales, incluidos los premios nacionales y municipales al “Mejor documental” en HumanDoc en Varsovia. Burzynski también ganó el “Mejor documental” en The Documentary Channel de Estados Unidos, y luego se distribuyó en Netflix en todo el mundo. Las otras películas de Merola incluyen The God Cells: A Fetal Stem Cell Journey y Second Opinion: Laetrile at Sloan-Kettering. En 2020, Eric Merola ha firmado un acuerdo en Hollywood para adaptar sus documentales anteriores como series dramáticas con guión, en colaboración con Ryan Farley, nominado al Emmy, y escritor y productor de Ozark, en Netflix.
El empresario está desarrollando Neuralink, un proyecto que pretende conseguir que los cerebros humanos puedan conectarse con ordenadores
Elon Musk lleva muchos años queriendo conquistar el mundo de la inteligencia artificial
Parece que al empresario Elon Musk le sobran las horas en el día. No tiene bastante con dedicarse al desarrollo de vehículos en Tesla, preparar sus proyectos espaciales en SpaceX y buscar memes en Twitter, que ha decidido emprender un nuevo proyecto. Se llama Neuralink, y aunque se fundó en 2016, ha sido ahora cuando ha captado la atención de propios y extraños, después de que Musk haya comenzado a dar detalles sobre el proyecto. Los primeros avances han dejado claro que Musk está empeñado en conseguir un hito en el mundo de la inteligencia artificial, y es que el objetivo primordial del proyecto es provocar la fusión entre el cerebro humano y los ordenadores.
El chip sería un ‘cordón neuronal’ consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información. (Neuralink)
Como si se tratara de un proyecto de ciencia-ficción, el empresario pretende crear un chip para implantarlo en el tejido cerebral con objeto de integrarse con la tecnología y que, entre otras cosas, podamos escuchar música directamente en nuestro cerebro. Pero no solo eso, sino que Musk también pretende que el chip pueda ayudar en cuestiones de salud, midiendo, por ejemplo, los niveles hormonales de cada persona para futuros diagnósticos que permitan adelantarse a enfermedades graves como el cáncer o el Párkinson, curar lesiones congénitas, corregir daños cerebrales graves e incluso “bloquear” partes del cerebro para tratar enfermedades como la depresión o curar adicciones.
El pequeño microchip promete fusionar el cerebro con sistemas informáticos. (Elon Musk/Neuralink)
Según los primeros esbozos técnicos, el chip sería en realidad un “cordón neuronal” consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información procedente de un sistema informático con nuestro cerebro. Con esta conexión, Musk pretende desarrollar las capacidades cognitivas de los seres humanos. Según el empresario, el implante del chip “no será doloroso”, y el proceso se asemejará a los procesos de cirugía láser ocular.
El proyecto se encuentra en un estado inicial, pero Musk ya ha recurrido a Twitter para buscar ingenieros y aficionados a la tecnología móvil interesados (no se necesita experiencia previa en el campo de la neurociencia) en el desarrollo de Neuralink que quieran trabajar para él.
De momento, no se prevé que haya ningún tipo de lanzamiento en los próximos cuatro años, pero el futuro es prometedor, y aunque algunos expertos han hecho públicas sus preocupaciones a nivel moral, ya se han hecho las primeras pruebas en animales. El empresario ha prometido compartir más información el próximo 28 de agosto.
La “guardia civil” assassina i la “justícia espanyola” els protegeix i absol
Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera sud
Dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, autors de “Ciutat morta”, amb Marc Serra, jurista de l’Observatori DESC, el documental investiga el cas de la mort de 15 immigrants a la platja de Ceuta de Tarajal el 6 de febrer del 2014. Tots ells van perdre la vida quan intentaven arribar nedant a territori espanyol, després que la Guàrdia Civil va utilitzar material antidisturbis, com bales de goma i pots de fum, per dissuadir-los quan encara eren al mar. El film, que denuncia els fets i l’arxivament del cas, ha participat en diversos festivals i va ser guardonat amb el Premi al millor documental llargmetratge a Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català.
Des que Montesquieu dividia el bon i el mal govern entre monarquia i despotisme en el clàssic L’esperit de les lleis, han passat 272 anys i per Espanya uns quants monarques que haurien pogut demostrar -o no- la seva utilitat com a estabilitzadors del contracte social que representa una societat democràtica de ciutadans lliures al segle XXI. Aquesta setmana s’han complert sis anys de l’entronització de Felip VI després de l’entretinguda abdicació de Joan Carles I, i partidaris i detractors dels Borbons han fet balanç del sistema polític i de la fragilitat de la monarquia constitucional espanyola avui. A manca de dades del CIS, no per casualitat, sabem que el suport de l’opinió pública a la monarquia a Catalunya està sota mínims. A Catalunya el balanç és negatiu per a una opinió pública que, segons el CEO, preferiria viure en una república (71,2%) més que no pas en una monarquia (14,4%).
L’enfonsament del relat oficial que parlava de la transició política impecable en la qual s’hauria creat un suposat sistema polític estable i respectuós amb els diferents territoris, i també la caiguda a plom del vel de silenci sobre la personalitat de Joan Carles I, han acabat amb un estat d’opinió que durant dècades sumava el suport dels anomenats joancarlistes pels suposats serveis del rei a l’estabilitat democràtica i la seva construïda imatge de proximitat.
El prestigi de Joan Carles està esmicolat per a una gran majoria de ciutadans, tot i que manté el suport polític i mediàtic d’una cort sempre comprensiva amb els vicis de la història borbònica, que té les constants de la confusió de la hisenda pública i la pròpia, és a dir, la corrupció, i els capritxosos embolics de faldilles.
Deia Marx que “la història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’actual cap de l’Estat faria bé de rellegir una mica d’història i entendre que només les urnes donen l’ auctoritas en una societat moderna i democràtica. Afluixar els llaços amb el seu pare quan ja era investigat internacionalment no l’exonera de responsabilitat.
“ Alirón, alirón, Alfonsito es un ladrón ”, es cridava pel carrer el 14 d’abril del 1931 quan l’avi de Joan Carles sortia cap a Marsella. I Valle-Inclán escrivia: “ Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sinó por ladrón ”. La constant de la confusió de la hisenda. Avui la Fiscalia de Ginebra ha imputat l’exparella del rei Joan Carles I, Corinna Larsen, el gestor financer de l’emèrit, Aturo Fasana, inicialment investigat pel cas Gürtel, i l’advocat Dante Canónica per comptes en paradisos fiscals de fons relacionats amb obres públiques d’empreses espanyoles a l’Aràbia Saudita. La proximitat judicial ha obligat la Fiscalia del TS ha investigar el presumpte cobrament de comissions de l’emèrit i les clavegueres amenacen Larsen, que no sembla que vulgui actuar de boc expiatori. De fet, un dels cortesans més ben informats, Jaime Peñafiel, explica com “ la amiga entrañable ” vivia en un edifici habilitat per a ella i el seu fill a uns centenars de metres de la Zarzuela. I Pilar Urbano ha escrit que l’emèrit va arribar a reunir els seus fills per anunciar-los que havia decidit casar-se amb Corinna, previ divorci de Sofia, i el fill li hauria demanat l’abdicació prèvia ( El Mundo, 20 de juny).
La informació sobre l’enriquiment irregular de Joan Carles I no és nova, però ha viscut del silenci de la premsa. De fet, Gregorio Morán publica al seu llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) una carta enviada el 22 de juliol de 1977, firmada per Joan Carles I, en què demana a “l’estimat germà” xa de Pèrsia Reza Pahlavi deu milions de dòlars per donar suport a Adolfo Suárez per “consolidar la coalició política centrista […] que serveixi de suport a la monarquia […] i preservi la civilització occidental i les monarquies establertes”. Morán també explica que en la biografia de Suárez de José García Abad, Adolfo Suárez. Una tragedia griega (Madrid, 2005), “la donació va arribar molt més al Palau de la Zarzuela que al de la Moncloa” i que “l’episodi s’ha d’inscriure amb més propietat en el capítol de la picaresca reial que en el de la història de la UCD”. Parla de la complicitat entre Suárez i Joan Carles i del posterior viatge amb l’administrador del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal, a l’Aràbia Saudita, on la quantitat negociada va ser de mil milions de dòlars.
¿És possible que una Espanya monàrquica es regeneri? Els antecedents de la història d’Espanya respondrien que no. Els regeneracionistes ja van intentar vivificar la societat espanyola després del que consideraven el “desastre del 98” parlant de “prostració” de la nació espanyola després de la pèrdua de les colònies mentre els imperis europeus es consolidaven. Però avui l’oligarquia i el caciquisme no han estat substituïts completament per l’escola, i el rebost i les demandes de regeneració s’acaben històricament a Espanya amb una relació fiscal injusta i la imposició de valors patris que xoquen amb una gran part de l’opinió pública a Catalunya.
Tampoc no s’ha acabat l’intervencionisme polític del rei i, si mentre durant segles els partits que s’anaven alternant, liberals i conservadors, van estar protegint la monarquia, amb l’aparició del multipartidisme i la fragmentació política l’establishment se sent seriosament amenaçat.
Felip VI ha fet tard si volia distanciar-se de les corrupteles paternes i va equivocar-se dramàticament el 3 d’octubre del 2017. Va perdre l’oportunitat de trencar una tradició que amenaça amb devorar-lo.
gutta cavat lapidem 