All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
sensellarisme, Societat

Vora un milió de persones pateixen exclusió social a l’àrea de Barcelona

Leave a comment

Càritas alerta a l’informe Foessa 2021 que tots els membres actíus de 97.000 llars estan a l’atur 

La inestabilitat i la precarietat laboral, i també els cada vegada més obstacles per accedir a un habitatge, van empènyer, el 2021, 885.000 persones, un 32% dels habitants de l’àrea de Barcelona, a l’exclusió social, 300.000 més que el 2018, segons les dades de Càritas fruit d’una enquesta a 1.800 ciutadans feta per la Fundació Foessa. Els resultats de l’àmbit de la diòcesi de Barcelona, que inclou la capital catalana i municipis com Cornellà, l’Hospitalet, Esplugues, Badalona o Sant Adrià de Besòs, a més de localitats del Maresme, són pitjors que els del conjunt de Catalunya, on un 29% de la població està en la mateixa situació d’exclusió social, i de la mitjana d’ Espanya, amb un 23,4%, segons l’informe Foessa.

El panorama que ha deixat la covid es va tornar a posar sobre la taula ahir a l’ Ateneu de Barcelona amb motiu de la jornada “ Pandèmia i exclusió social: La tempesta perfecta”, en
què es va analitzar l’informe Foessa 2021. Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació Foessa, va precisar que s’ha calculat l’abast de l’exclusió a partir de 37 indicadors sobre ocupació, consum, educació, habitatge, salut, conflicte i aïllament social i po­lítica. Només un 29% dels enquestats gaudeixen de plena integració,
14 punts menys que el 2018, mentre que els que pateixen exclusió greu i moderada, 885.000 persones, són un 32%, en comparació amb el 22% de tres anys abans.

La forma més greu d’exclusió ha augmentat 30 punts, i ja la pateixen 483.000 ciutadans mentre que el 2018 eren 371.000 .

“A Catalunya hi ha hagut la tempesta perfecta; som en un territori que depèn de les rendes del treball, mentre que en d’altres prioritzen les pensions de jubilació, i de sectors molt afectats per la pandèmia, com el turisme, la restauració… La covid ha fet que es reduïssin les hores de feina, i Barcelona registra una gran concentració de migrants en situació administrativa irregular, que ho tenen tot molt més complicat. Viure a les grans metròpolis, a Madrid o a Barcelona, costa molt més”, argumenta Flores per explicar les diferències entre Catalunya, amb un 29% de la població en exclusió social, i, per exemple, Astúries o el País Basc, amb un 16%.

El cop de gràcia a aquest panorama devastador és “la pujada d’un 10% dels preus a causa de la guerra a Ucraïna; és la gota que fa vessar el got per a les famílies que atén Càritas”, afegeix Flores.

L’empitjorament de les condicions laborals

L’informe subratlla l’empitjorament de les condicions laborals: en 97.000 llars tots els membres actius estan desocupats; en 60.000, el cap o la cap de família pateixen atur de llarga durada, i en 77.000 sobreviuen sense cap ingrés periòdic.

La falta de feina i la precarietat alimenten l’exclusió residencial: 520.000 persones, gairebé un 19% de la població, viuen en un habitatge que no reuneix les mínimes condicions d’habitabilitat, i 300.700 (10,9%), en cases insegures, és a dir, amb risc de ser desnonades.

Càritas alerta del gran impacte que la pobresa i la covid estan deixant en la salut dels més vulnerables: un 17% dels ciutadans pateixen algun trastorn mental, davant del 8% del 2018. I el pitjor de tot és que 140.000 famílies no tenen recursos per comprar medicaments.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8177020/vora-milio-persones-pateixen-exclusio-social-l-area-barcelona.html

Església Catòlica, pederàstia

Cuatro horas de catarsis: el día que las víctimas ‘okuparon’ la Conferencia Episcopal

Leave a comment

El cardenal Omella escuchó las historias de una quincena de víctimas, entre ellas la de Diego por boca de su madre, porque Diego fue acosado con 11 años y se suicidó

“El cardenal salió tocado. Aunque no era la primera vez que se veía con víctimas, algunos de los testimonios le han dejado sin habla. Esto puede marcar un antes y un después”. Fueron cuatro horas, pero sirvieron para acercar décadas de incomprensión, silencio y encubrimiento y para que, por fin, las víctimas de la pederastia clerical fueran escuchadas, con luz y taquígrafos, en la Casa de la Iglesia, como se conoce a la sede de la Conferencia Episcopal Española (CEE), según cuentan a elDiario.es fuentes del entorno del presidente de los obispos.

Juan José Omella se reunió este miércoles con una quincena de víctimas de la pederastia clerical, integrados en la Asociación Infancia Robada. Fue a petición propia, pese a las desinformaciones lanzadas desde algunas terminales mediáticas cercanas a un sector eclesiástico que se resiste a cualquier cambio, según ha podido confirmar este diario. “Esta es vuestra casa”, les dijo a los supervivientes antes y después de una emocionante cita, en la que según algunas personas presentes hubo muchas lágrimas, algún grito, silencios incómodos y la sensación de que, por fin, algo puede empezar a cambiar en el seno de la Iglesia. Si es que Omella (y, por extensión, el Papa Francisco) logran doblar el pulso a una institución que, pese a todo, sigue tratando de salvar los muebles antes de recoger a las víctimas.

Algunas ya no tendrán oportunidad de ser recogidas, pero sí reparadas. Es el caso de Diego, el hijo de Carmen, quien sufrió acoso continuado cuando tenía 11 años y que acabó suicidándose. El testimonio de la madre, en ocasiones con un grito ahogado, arrojó toneladas de culpabilidad en el rostro de Omella, según ha podido reconstruir elDiario.es a partir de testimonios de testigos directos. “Tengo a mi hijo enterrado. Mi hijo es sagrado. No quiero dinero, quiero cárcel. Estoy ofreciendo el dinero que tengo porque quiero justicia, y que mi hijo, allí donde esté, tenga la cabeza bien alta por sus padres”, desveló Carmen ante la mirada atónita del cardenal de Barcelona, quien durante toda la tarde estuvo tomando notas, y se comprometió a hacer llegar las exigencias de las víctimas al Papa y a la Asamblea Plenaria de la CEE, que se reúne a finales de abril.

Porque Omella vino dispuesto, más que a hablar, a escuchar. Y también a admitir reproches. Es su papel. “Nos vio llorar, nos vio enfadadas, frustradas… y no supo qué responder”, afirma Teresa, víctima de abusos en los trinitarios de Salamanca cuando tenía 14 años. No obstante, asegura, “tenemos esperanza, necesitamos tenerla, porque la mayoría de los abusados éramos católicos. Algunos todavía lo son. Y quieren, queremos, que la Iglesia sea un lugar seguro”.

El encuentro del miércoles fue un pequeño primer paso, muy relevante para las víctimas, pero también para el presidente de la Conferencia Episcopal, que hizo todo lo posible, pese a las dificultades, para que la sede de la CEE se abriera a los supervivientes. Aunque ello supusiera aceptar algunas demandas previas, como que no asistieran al encuentro representante alguno de la firma Cremades & Calvo Sotelo, a quienes la práctica totalidad de las asociaciones de víctimas no ven como interlocutor válido para una investigación independiente; tampoco lo hizo el portavoz Luis Argüello, acusado por algunas víctimas de falta de empatía en sus ruedas de prensa. Omella también se comprometió a que hubiera una rueda de prensa posterior, y que se produjera en la casa de los obispos, lo que le provocó serios quebraderos de cabeza en la reunión de la Comisión Ejecutiva de la CEE, que tuvo lugar esa misma mañana.

División en el Ejecutivo episcopal

Y es que el Ejecutivo episcopal muestra bien a las claras la profunda división sobre cómo afrontar el drama de los abusos en la Iglesia española entre los que sí están dispuestos a actuar, con todas las consecuencias (incluyendo la reparación, también económica, a las víctimas), como el propio Omella y, especialmente, Carlos Osoro y los que abogan por ir con pies de plomo, y se niegan, incluso, a participar en la comisión del Defensor del Pueblo, como los arzobispos de Oviedo y Sevilla, también presentes en la comisión. De ahí se entiende el secreto de Omella a la hora de planificar la reunión con las víctimas, que era conocida (y avalada) por Roma, según ha podido saber elDiario.es. Y de ahí las confusiones entre parte del personal de la calle de Añastro (sede de la CEE), que horas antes, incluso, afirmaban que no habría rueda de prensa y que los periodistas no podrían entrar al edificio. Finalmente, una treintena de profesionales aguantó estoicamente durante cuatro horas y, como estaba pactado, hubo rueda de prensa.

Algunas víctimas, al principio, se negaron incluso a estrechar la mano de Omella, quien bajó a recibirlas y las acompañó cuando terminó el encuentro. Durante la preparación del mismo, el presidente de la CEE se comprometió a estar “el tiempo que hiciera falta” con los supervivientes, para que “nadie se quedara sin decir lo que quisiera”. Y lo cumplió. Lo que no pudo hacer fue comprometerse a satisfacer las exigencias de Infancia Robada, pues realmente el presidente del Episcopado (salvo en tiempos de Rouco Varela) sólo es un obispo más. Y cada obispo, en su diócesis, solo responde ante el Papa. Pese a ello, Omella sí se comprometió a llevar a Roma, y a hacer suyas, las peticiones de los supervivientes. Al tiempo, también asumió la tarea de generar otros canales de interlocución con las víctimas que no quisieran pasar por el filtro del bufete Cremades. Queda por ver cómo lo harán.

Javier y Ángel, también presentes en la reunión, coinciden en ver “una cercanía” en el presidente de la CEE. “Escuchó relatos muy duros, muchas lágrimas, mucho sufrimiento e indignación por parte de esa parte de Iglesia negacionista, y su trato fue exquisito, otra cosa es lo que pueda hacer. Nos sentimos bastante reconfortados: Omella escuchó, tomó notas y vio el dolor de las víctimas”. Y es que “después de los abusos, no nos han escuchado, nos han ignorado, y ver que un obispo lo hace es un paso alentador. Puede ser un antes y un después”. Omella “ha tenido el valor para encontrarse con las víctimas sin filtros”, añade Ángel. “Me lo creo, necesito creerlo. Ser escuchado, atendido… salimos contentos”.

Algo similar subraya Juan Cuatrecasas, para quien la reunión “supuso un espacio de encuentro con sus piedras en el camino”. “Ahora esperamos que Omella no falte a su palabra, que no nos decepcione, que demuestre que el depósito de confianza que, pese a todo, hemos depositado en él, sirva para algo”. Para que la Iglesia española se comprometa, al fin, con la verdad, la justicia y la reparación. Para que nunca más haya madres como Carmen que tengan que llorar a sus Diegos en silencio.

https://www.eldiario.es/sociedad/cuatro-horas-catarsis-dia-victimas-okuparon-conferencia-episcopal_1_8862844.html

Política, Societat

La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida

Leave a comment

La consciència antifeixista de Miquel Ramos (València, 1979) va néixer el dia que va saber que un grup de neonazis havien matat Guillem Agulló d’una punyalada al cor.

En Miquel només tenia 14 anys quan va començar a guardar retalls de diaris que parlaven de l’extrema dreta. Durant la vintena va ser veu i teclats del grup Obrint Pas, sembrant militància. I ara és un dels periodistes més especialitzats en ultradreta del país. Les amenaces rebudes mai l’han frenat, al contrari: han reafirmat el seu compromís irrompible contra els ultres. Acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing), una radiografia completa de la violència indiscriminada dels ultres i de com l’antifeixisme s’ha organitzat històricament per combatre la barbàrie. Perquè ni oblit ni perdó.

Guillem Agulló

Fa anys que sentim a dir que l’extrema dreta va tornar amb Vox, però al llibre demostres que mai va desaparèixer.
L’extrema dreta ja hi era, el problema és que no preocupava la majoria de la societat, només els qui la patien directament. Ara la majoria de la gent s’ha adonat de la seua existència quan ha vist que ocupen escons i que comencen a tenir presència als mitjans. I aquí està el valor que tenen històricament els antifeixistes, d’haver detectat un problema que van combatre amb absoluta soledat, i amb tots els perills i conseqüències que això va implicar. 

Vox té 52 escons a l’estat espanyol. A Espanya hi ha més de 3 milions de nazis?
No, absolutament no. No crec que la majoria dels votants de Vox siguen ni tan sols d’extrema dreta. Vox i la gran part de les extremes dretes a nivell global són profundament neoliberals. No qüestionen l’statu quo, ni les relacions de poder, ni els privilegis de les classes dominants, sinó tot el contrari: han vingut a mantenir-les. De fet, ells fan servir la batalla cultural, els discursos contra determinats col·lectius ―el feminisme, LGTBI, persones migrants, etc.― perquè aquests reivindiquen igualtat de drets. I l’extrema dreta planteja que això és una amenaça per a l’statu quo i per als privilegiats, i apel·len a altres identitats que no són de classe.

Prefereixen un migrant ric que una persona blanca pobra?
Els van bé els dos perfils. I per això et posen un polític homosexual, perquè diga que el problema són els musulmans, no l’homofòbia. O et posen una persona negra que diu que és immigrant, que s’ha guanyat el DNI espanyol i que el problema són els que arriben ara de països musulmans. Els feixistes no tenen escrúpols, utilitzen qualsevol que els faça reforçar aquests discursos. No apel·len a un discurs de classe perquè si algú de classe treballadora es preocupés per veure a qui beneficien les polítiques de l’extrema dreta, s’adonaria que està votant en contra dels seus interessos.

I com aconsegueixen absorbir el vot del centre i de l’esquerra?
És que aquestes identitats són importants per a un votant. Hi ha algú que es considera abans espanyol i heterosexual que de classe treballadora, llavors se sent molt més interpel·lat per algú que reivindica aquestes banderes que per algú que reivindica les qüestions de classe. Això fa que el relat de classe tradicional de l’esquerra es diluïsca, i també ve influenciat per un descrèdit de la política institucional.

Quins són els punts forts de l’extrema dreta del segle XX?
Primer, que a l’estat espanyol se’ls ha acceptat com un actor democràtic més que fa opinions respectables sense cap mena de prudència. Segon, que estan avalats pels grans poders econòmics, i molts financen l’extrema dreta perquè saben que són una garantia per a l’statu quo, perquè no toquen els privilegis de les elits. I tercer, que l’extrema dreta té molta pasta. I tenir molta pasta et permet tenir molta influència i tenir gent dins la judicatura, dins l’estat, dins els poders econòmics i dins els poders que no es veuen i que manen tant o més que els polítics. És un lobby que copa espais de poder.

Ens solem imaginar que el prototip de feixista és un home blanc, heterosexual, violent i amb poques llums.
En absolut. Són molt intel·ligents. Jo sempre dic que el feixisme no es cura només llegint i el racisme no es cura només viatjant. L’extrema dreta ha viatjat molt i ha llegit molt. Ha llegit molt l’esquerra, l’ha interpretat molt, l’ha entès molt bé i moltes vegades fa servir les mateixes armes de l’enemic per penetrar en determinades capes de la societat on no arribaria. La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida. Que existeix? Sí, com també existeix l’skin borratxo. Però això no representa ni el votant de l’extrema dreta i molt menys els líders de l’extrema dreta, que tenen molt bona educació, molt bona estratègia i molta pasta.

Com s’articula l’antifeixisme?
No hi ha una única manera de ser antifeixista. N’hi ha moltes. El mínim és aquest consens de mínims de tenir clar que hi ha coses que no són tolerables, com voler traure drets a determinats col·lectius. Però l’antifeixisme és plural. Hi ha tants antifeixismes com escenaris on l’extrema dreta actua. El que falla és que no tothom se sent interpel·lat per l’antifeixisme perquè creu que a ell no li tocarà mai. I la història ens ha ensenyat que el feixisme va per a tots. Tothom pot arribar a ser víctima.

L’antifeixisme és molt més que una estètica determinada.
Això és fruit del clixé, de la caricaturització de l’antifeixisme com una tribu urbana. L’antifeixisme no és una tribu urbana ni respon a un únic perfil, hi ha moltes maneres de fer antifeixisme. Quan bandes de skins neonazis es dedicaven a fotre pallisses, potser sí que hi va haver uns col·lectius determinats que es van posar davant i ho van aturar. Avui dia, reduir l’antifeixisme a una manifestació al carrer és no entendre la dimensió del problema. Vox no s’atura amb una manifestació. Reduir el conflicte a una batalla urbana és perdre’s el 90% de la pel·lícula.

És legítim utilitzar la violència per combatre el feixisme?
L’ús de la violència és un debat que s’ha tingut no només a l’antifeixisme, sinó en tots els moviments socials al llarg de la història. Una reflexió que l’estat no ha fet mai, al contrari: sempre ha justificat qualsevol actuació violenta contra la dissidència, i mai ha demanat perdó quan s’ha sobrepassat. La violència és una eina que ha aturat l’extrema dreta en alguns moments? Rotundament, sí. Això justifica que la violència siga l’eina habitual o que estiga legitimada en qualsevol escenari i contra qualsevol cosa que es considere feixista? Òbviament, no. 

Però alguns membres de les forces de seguretat sí que han utilitzat la violència i simpatitzen amb grups d’extrema dreta. Ni les institucions catalanes ni les espanyoles s’immuten. 
No en tenen cap interès i es permet absolutament. Manca voluntat absolutament per part de les institucions per fiscalitzar les seues forces armades. Xavier Vinader deia una frase, que tenia tota la raó del món: que l’extrema dreta arriba allà on l’estat no pot arribar. Fa la feina bruta. L’estat entén l’extrema dreta ―sobretot la violenta― com un problema d’ordre públic, més que com un problema polític. 

A tu la ultradreta t’ha amenaçat.
He estat molts anys signant amb pseudònim. Jo escric sobre extrema dreta des de fa més de vint anys i comence a signar els articles fa menys de deu anys, gran part de la meua carrera periodística està sense signar per prudència. El fet traumàtic de viure en un context com els anys noranta, on havies d’anar amb molta cura i on paties la violència i vivies en aquesta tensió constant, et crea una personalitat. I aquesta personalitat la vaig gestionant conforme passa el temps de la millor manera que puc. No et negaré que hi ha un procés personal en tot això i que es viu amb tensió. Però aprens a gestionar-ho i a conviure amb això, prenent les teues mesures, però sobretot tenint molt clar que jo no deixaré que tot això m’impedisca seguir pensant com pense, seguir treballant amb el que treballe, i seguir dient el que dic.

Tot i continuar rebent amenaces.
Amb les xarxes socials és molt fàcil fer-se un perfil anònim i amenaçar. Fa que siga més habitual que hi haja amenaces des de la covardia que ofereix l’anonimat. Però com més públic ets, més protegit estàs. És molt més fàcil atacar algú anònim que atacar una cara pública. Una de les virtuts de la gent que ens dediquem a investigar l’extrema dreta i combatre-la és que hi ha una solidaritat i un suport mutu brutal, i sense això possiblement molts de nosaltres no faríem aquesta feina. És importantíssim aquest caliu i aquest suport. A banda de les personals, pense que és el principal motor de la motivació per continuar fent el que fem.

Els mitjans de comunicació banalitzen el feixisme?
L’espectacularització de la informació facilita que l’extrema dreta siga constantment notícia i protagonista, perquè estimula molt bé l’espectacle: diu qualsevol bestiesa i tens un titular a què la gent farà clic. I això són diners, perquè els mitjans de comunicació són empreses que volen visites. No han de deixar de parlar de la ultradreta, però sí que han de deixar de posar-li el micro perquè diga qualsevol cosa. El teu deure com a periodista és contrastar la informació, i sabent que l’extrema dreta es basa en la mentida per difondre l’odi, tens l’obligació i la responsabilitat moral de combatre-la.

Alguns diran que això és coartar la llibertat d’expressió. 
És que els mitjans de comunicació no són pissarres en blanc on arriba qualsevol i escriu el que vol. Passen pel filtre del periodista, que tria què és notícia i quines fonts fa servir. El periodisme està molt precaritzat i això també implica una autocensura per por a perdre la feina, però si tu adobes el terreny amb els marcs i els discursos habituals de l’extrema dreta, ja ho tenen fet i recolliran aquesta psicosi col·lectiva a les urnes. Que una persona a Guadalajara se senta més interpel·lada quan li diuen que els catalans es volen independitzar que quan li diuen que li trauran les pensions, demostra que tenim un gran problema informatiu.

T’ha passat alguna vegada pel cap renunciar?
No. Mai. Tinc les coses molt clares i ho he dit ben clar sempre: no en deixaré passar ni una.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/miquel-ramos-caricatura-extrema-dreta-cunyat-bar-mentida_735039_102.html

pederàstia

PEDERÀSTIA

Leave a comment

El mes de febrer de 2014, ara fa vuit anys, davant les manifestacions del Comitè de l’Organització de les Nacions Unides per als Drets dels Nens “sobre algunes actuacions de l’Església Catòlica en el camp dels abusos sexuals” vaig fer un escrit que vaig publicar al blog:

https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=ONU

¿Algú ha sentit alguna vegada algun secretari general de l’ONU que hagi demanat perdó pels molts crims que aquesta organització ha comès o que algun estat membre li hagi demanat responsabilitats?

Avui continuem igual: no s’ha fet res a nivell mundial, ans al contrari. L’ONU continua centrada en assenyalar a l’Església Catòlica i només a ella, que representa un entre un 2% i un 3% del total mundial de la pederàstia, i no fixar-se en el 97% restant. Queda clar que l’interès no és la pederàstia, sinó criminalitzar l’església per tal que deixi de ser una autoritat moral independent al marge de les pressions polítiques, socials i econòmiques. I que deixi de criticar l’avortament, l’eutanàsia, l’ideologia de gènere, la salut sexual i reproductiva…

Criticar aquesta manera de fer no vol dir aprovar tot allò que hagi estat mal fet, ni que no s’esclareixi la veritat, ni que no es jutgi els culpables, ni que no es s’acompanyi els afectats. Tot al contrari. Però tal com s’estan presentant els fets des dels mitjans de comunicació, fa ferum de “calderes del Pere Botero”.

Ja el 2019 vam conèixer les “conclusions” sobre l’informe que va donar a conèixer el Gran Jurat de Pensilvania sobre abusos sexuals per part de sacerdots durant un període de 70 anys!! No hi havia interès en esbrinar la veritat ni es feien comparances amb altres institucions. L’interès real era el d’aconseguir la prescripció dels delictes d’abusos de manera que no haurien de pagar els morts sinó els catòlics actuals (sic!). Cap referència a les mesures establertes per l’Església. I el Gran Jurat va ser incapaç de demostrar la seva sensacional acusació: “l’Església ha ignorat les víctimes i ha amagat els delictes”.

A Austràlia el judici contra el cardenal Pell va acabar amb la seva absolució total per falta de proves fefaents. Se l’havia condemnat per la declaració d’un sol testimoni anònim, l’acusador, sense cap més prova que ho confirmés. Es va iniciar el judici presumint la seva culpabilitat, no la seva innocència. Condemnat a sis anys de presó va passar 404 dies entre reixes fins que va ser absolt.

A França, Alemanya, Estats Units, Irlanda i Austràlia s’han incrementat les acusacions de pederàstia al clergat. I Espanya també s’hi ha afegit gràcies a unes accions orquestrades des del diari El País (només cal llegir el titulars quan parla d’aquest tema per saber de quin peu calça) amb telefonades i denúncies anònimes i que ara aglutina Govern, Congrés i Fiscalia. Cap interès en esbrinar la veritat de tota la pederàstia, sinó com es pot desprestigiar l’Església.

Les pressions i atacs de tots els estaments, públics i privats, del Parlament espanyol i dels autonòmics, a favor d’aquesta campanya orquestrada contra l’Església Catòlica per tal de desprestigiar-la i dividir-la continua. No hi ha un interès real en esbrinar què va passar de veritat. L’únic interès rau en fer sortir l’Església com a l’estament pedòfil per antonomàsia, l’únic que s’ha d’investigar, l’únic que s’ha de castigar, l’únic que no por quedar sense que demani perdó cent vegades… en el fons: l’únic estament culpable.

Avui que estem en un món de xifres, i dia rere dia sabem quins % de persones estan infectades, quin % de jovent està enganxat als mòbils,  quin % a les drogues, quin % de gent gran ha mort als geriàtrics… Avui, que volem saber totes aquestes xifres per demanar responsabilitats a qui calgui perquè no pot ser que uns números tan elevats de situacions quedin impunes, resulta que l’única cosa que es proposen el govern central i els autonòmics, i molts mitjans públics i privats, és perseguir un estament al qual se li imputa un 0,2% de tota la pederàstia a Espanya des del 2009 al 2019 segons les xifres de la Fundació ANAR, que funciona des de 1992.

Això vol dir que el 99,8% de les víctimes de presumptes abusos han tingut altres responsables i el % més elevat està entre els familiars propers (pares, avis, germans, oncles, nebots, padrastres, madrastres i germanastres) amb un 49,3%; professors i monitors amb un 4,7% i la resta: amics de la família, parella o ex-parella del menor, relacions d’Internet… ¿Quin interès s’amaga darrere d’investigar només el 0,2%? ¿Per què no s’investiga tot? El col·lectiu del professorat i monitors, que la majoria són funcionaris i depenen d’estaments oficials, ¿per què no els hi fan demanar perdó?, ¿per què no s’investiga famílies, col·legis públics i privats, entitats esportives, esglésies de tota mena, orfenats, institucions d’acollida i on hi ha menors depenent d’adults? Perquè, tal com diu una responsable del camp de l’esport: “hi ha més interès en preocupar-se per la imatge de la institució que per les víctimes. El problema encara continua sent que quan es detecten casos, fan fora els perpetradors per la porta del darrere i no hi ha denúncies formals”.

Si es tracta d’aixecar la catifa de la pederàstia, caldrà fer-ho a tots els pisos, no només al de l’Església catòlica. Perquè en cas contrari s’està enviant el missatge que els menors víctimes d’abusos en altres àmbits no importen.

En realitat, l’únic que es pretén és convertir l’Església en boc expiatori d’un pecat social i de les institucions civils.

¿Què ha fet l’Església?

L’any 2001 Joan Pau II afegeix el delicte d’abús contra un menor de 18 anys a l’elenc dels delictes greus. Benet XVI va fer que les normes contra la pedofília fossin encara més estrictes en augmentar el termini de prescripció de les acusacions de 10 a 20 anys complerts els 18 anys de la víctima. El 2011 la Congregació per a la Doctrina de la Fe va enviar una carta a totes les conferències episcopals amb l’objectiu de “desenvolupar pautes per tractar els casos d’abusos sexuals de menors perpetrats per clergues”. Francesc ha continuat amb la línia de “tolerància zero”, establint regles més estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant centenars de sacerdots. El 2013 autoritza una reforma penal on va introduir el delicte específic de “pornografia”. El 2014 estableix la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors en la que hi va nomenar algunes víctimes de sacerdots. El 2016 amb la Carta Com una mare amorosa, precisa que entre les “raons greus” per a la destitució d’un bisbe, també es consideri la “negligència”, en relació als casos d’abús sexual de menors i adults vulnerables.

El Dret Canònic està avui més avançat que el Dret Civil de molts països, ja que tipifica delictes no presents en diverses legislacions.

I més coses: el Vaticà té un link a la portada del lloc web que diu:

Abusos conta menors. La resposta de l’Església:

https://www.vatican.va/resources/index_sp.htm

Si el  klikes veuràs tot el que ha fet i està fent.

¿Hi ha algun altre estament públic o privat, autonòmic o estatal, del “mundo mundial” que hagi fet el mateix?

¿Què puc fer jo?

No sé que pot fer cada un de nosaltres, però el que sí que val la pena és que siguem conscients de la realitat de la gran tasca que fa l’Església arreu del món per mitjà dels sacerdots i que no pot quedar eclipsada pel mal exemple d’un 0,2%.

Fa dies que córrer una carta d’un sacerdot catòlic, missioner a Angola, publicada al New York Times, que es queixava de la manera com s’està tractant aquest tema,

…condemnable des de qualsevol punt que es miri, sense paraules que ho justifiquin, amb un gran dolor pel mal causat a tantes vides innocents per part de persones que en comptes de donar senyals d’amor a Déu van ser un punyal en la seva vida.

Però, des del punt de vista periodístic si bé alguns mitjans són ponderats, d’altres presenten el tema d’una manera morbosa, amplificada i plena de prejudicis i fins i tot d’odi.

La seva queixa es basa en les poques notícies i el desinterès que manifesten els mitjans sobre els milers i milers de sacerdots que, arreu del món, donen la vida pels nens, els adolescents i els desafavorits. La carta és llarga i no la puc reproduir tota, però anoto fets concrets:

*el que molts dels sacerdots hagin hagut de transportat nens desnodrits per camins minats sense ajuda del govern angolà…

*enterrar desenes de morts de guerra a Angola…

*salvar milers de persones a Mèxic amb un únic centre mèdic per 90.000 km2…

*distribuir aliments i llavors…

*haver educat 110.000 nens en 10 anys…

*socórrer 15.000 persones després de la guerrilla perquè ni la ONU ni el govern enviaven aliments…

*que s’hagin alfabetitzat centenars de presoners…

*que un mossèn recorri els carrers per la nit per tal de portar nois a una casa d’acollida…

*que un altre tingui una casa per refugiar nois maltractats…

*que un altre, amb 80 anys, vagi casa per casa per atendre malats i desesperats…

*que 60.000 sacerdots hagin deixat casa seva per servir en una leproseria, en hospitals, en centres per a seropositius, en camps de refugiats, en orfenats, en escoles i centres de formació professional, en parròquies i missions donant a la gent ganes de viure i estimar…

* que molts hagin estat metrallats, hagin mort pel carrer, per falta d’ajuda sanitària, per la malària, per l’esclat d’una mina…

I acaba amb aquestes consideracions:

No és notícia acompanyar la vida d’un Sacerdot “normal” al seu dia a dia, a les seves dificultats i alegries consumint sense soroll la seva vida a favor de la comunitat que serveix.

La veritat és que no procurem ser notícia, sinó simplement portar la Bona Notícia, aquesta notícia que sense soroll va començar a la nit de Pasqua. Fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix.

No pretenc fer una apologia de l’Església i dels sacerdots. El sacerdot no és ni un heroi ni un neuròtic. És un simple home, que amb la seva humanitat cerca seguir Jesús i servir els seus germans.

Hi ha misèries, pobreses i fragilitats com en cada ésser humà; i també bellesa i bondat com a cada criatura… Insistir en forma obsessionada i persecutòria en un tema perdent la visió de conjunt crea veritablement caricatures ofensives del sacerdoci catòlic en què em sento ofès.

Periodista, busqui la Veritat, el Bé i la Bellesa. Això el farà noble a la seva professió. Només li demano això amic.

https://tenirelcapclar.blogspot.com/2022/02/pederastia.html

Biotecnologia, medecina, Política

Joan Ramon Laporte: “No es pot dir que s’hagi fet una bona gestió de la vacunació”

Leave a comment
Joan Ramon Laporte, catedràtic de farmacologia

BARCELONAJoan Ramon Laporte, farmacòleg, és un dels artífexs de la farmacovigilància a Espanya i un dels experts internacionals en farmacoepidemiologia. A banda de posar en marxa els diferents organismes que treballen en aquesta àrea, com el precedent de l’actual Agència Espanyola de Medicaments, ha estat assessor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres institucions internacionals. Dilluns va ser al Congrés de Diputats com a ponent convidat a la comissió d’investigació sobre les vacunes i la seva intervenció, com és habitual en ell, va ser particularment contundent pel que fa a la gestió dels programes de vacunació massiva.

Laporte defensa que la vacuna és un dels instruments que han ajudat a evitar morts, patiment humà i ingressos hospitalaris, tot i que recorda que encara falten estudis que ho certifiquin científicament, i que cal definir millor què s’entén per grups vulnerables o de risc. Malgrat els pocs estudis sòlids existents, considera justificada la decisió que es va fer de “tirar-se a la piscina” i vacunar per evitar més mortalitat, però lamenta la falta de seguiment posterior i que s’insisteixi en discriminar entre vacunats i no vacunats quan en cap cas s’evita la transmissió, com ha quedat palès amb la variant òmicron.

Va fer crítiques molt contundents al Congrés. Va dir que “estem davant d’un experiment que afecta potencialment la totalitat de la ciutadania”.

— Vaig intentar explicar que el debat s’ha centrat més en els procediments que no pas en els resultats, excepte pel que fa a la cobertura vacunal [el percentatge de vacunats], que és més aviat una variant instrumental que ens va bé com a indicador però no per ella mateixa. Que es parli tant del percentatge de vacunació no ens informa de les franges d’edat, per exemple. Potser és més important guanyar uns punts en les franges de més edat que no pas vacunar nens per augmentar el percentatge general. No són tant les vacunes com l’estratègia de vacunació.

Sempre ha dit que la vacunació massiva és un experiment global. S’ha anat massa de pressa?

— No discuteixo que s’hagi anat de pressa, sinó que no s’hagi fet el seguiment adequat i que no s’hagin resolt dubtes raonables que necessiten resposta. Que era un experiment se sabia des del moment que es tractava de vacunes basades en noves plataformes no provades abans.

Quins són aquests dubtes?

— El primer de tots, la durada. Avui veiem que al cap de sis mesos perden eficàcia. També estem veient que davant les noves variants es redueix la protecció. Les vacunes es van dissenyar contra la variant alfa i amb la delta ja no anaven tan bé. Ara estem comprovant que amb l’òmicron sembla que menys o gens. Eviten el contagi? Ja s’ha vist que no. Com a molt, protegeixen la persona vacunada, cosa que ja se sabia d’entrada però que no va evitar posar en funcionament el passaport covid, que és una barbaritat. S’ha discriminat els no vacunats, però també els vacunats. La malaltia es transmet igualment. 

Semblen dubtes més que raonables.

— I el cas és que no s’ha fet gran cosa per resoldre’ls. Sabent, amb estudis de laboratori, que la vacuna no protegia contra l’òmicron, per què es recomanen les terceres dosis?

 Era innecessària?

— Sí per a la població general. Una altra cosa són algunes franges d’edat i grups de risc o vulnerables, en què podria ser recomanable. Ara bé, on són els estudis que ho validen?

Potser és que hi ha interessos creuats?

— S’hi pot especular tant com es vulgui, però amb la pandèmia no s’ha creat res de nou, sinó que s’ha exagerat el que ja existia sobre el funcionament del sistema sanitari i la regulació dels medicaments. 

Es pot parlar de frau?

— Més aviat s’hauria de parlar d’irregularitats. Per exemple, en els resultats d’assaigs clínics en què se sap que hi ha hagut casos de manipulació o s’han amagat efectes adversos greus. 

Diria que s’ha fet una bona gestió?

— En molts aspectes, no. Els mateixos governs que han estat capaços de confinar-nos han deixat en mans de les companyies farmacèutiques les patents en un moment d’emergència global. Em genera una gran sensació de pessimisme.

https://www.ara.cat/societat/salut/no-pot-dir-s-hagi-fet-bona-gestio-vacunacio-laporte_128_4266838.html