Category Archives: Espanya vs Catalunya
La confesión de Anson sobre el 23-F: “Felipe González, el Rey y yo estuvimos en la operación Armada”
En su 90 cumpleaños, el que fuera director del diario ABC, presidente de Agencia EFE y fundador de La Razón concede una entrevista ante las cámaras de EL ESPAÑOL con revelaciones exclusivas acerca del 23-F y la familia real.
Redacción: Daniel Ramírez
Fotografía: Javier Carbajal Video
Edición: Rodrigo Mínguez
Estudiants d’ESO es rebel·len contra el català
Estudiants d’ESO es rebel·len contra el català: no volen parlar-lo ni amb la professora de català
Una professora de català de secundària de Girona té cinc classes de 3r d’ESO enfadades. El motiu? Doncs perquè obliga els alumnes a adreçar-se-li en català a classe de llengua catalana. Així ho ha lamentat la mateixa professora a través de Facebook. I l’organització Mantinc el català se n’ha fet ressò a través de Twitter.
Els catalans no tenen fills
Any nou, polèmiques antigues. El primer català de l’any és la fita en què el debat sobre immigració a Catalunya arriba al seu clímax i, sovint, s’hi barreja el debat sobre natalitat —sobre la baixa natalitat, concretament— sense aclarir en quins moments l’alta immigració i la baixa natalitat convergeixen en un mateix resultat i en quins no. Com que el debat al voltant del primer català de l’any és un episodi en què, per motius evidents, les posicions més reaccionàries tenen molta veu, el focus acaba posat sobre el vessant migratori de la demografia. Tot el que orbita la natalitat queda sentenciat en una sola consigna: els catalans no tenen fills. Sota aquesta consigna, que se sol enfrontar com un problema consubstancial d’algun altre, rau el desllorigador que atorga als catalans més o menys possibilitats de planificar la nostra vida a llarg termini que a la gent d’altres racons del món.
En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills
Hi ha catalans que volen tenir fills i no poden. L’Alícia Adserà, economista per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat de Boston, explicava fa un parell d’anys que “tenim un capital humà molt preparat, una inversió feta, molts anys potencials de vida laboral al davant i, alhora, dones tenint menys fills que no voldrien”. Segons dades de l’Idescat, entre un 20% i un 30% de dones a Catalunya no tindran fills, malgrat que unes quantes en volen tenir. A Changing fertility rates in developed countries. The impact of labor market institutions, Adserà apunta que als llocs on la taxa d’atur és baixa i l’entrada i sortida del mercat laboral és més fàcil i menys costosa, la taxa de fecunditat ronda els 2,1 fills per dona en edat fèrtil —la taxa de substitució poblacional—. D’aquest paradigma en són exemple els EUA, on les dones poden sortir del mercat laboral per a tenir fills amb moltes possibilitats de reincorporar-s’hi, o els estats del nord d’Europa, en què els permisos i la seguretat laboral alleugereixen els costos de la maternitat. Als estats del sud d’Europa, on les taxes d’atur són més elevades i el mercat laboral més rígid, la taxa de fecunditat és molt baixa. Així passa a Catalunya. En són afectats especialment els joves entre els 20 i els 29 anys. El resultat és que les dones perden la feina i surten del mercat laboral, o han de fer malabars amb la seva vida per continuar cobrant.
Traspassar el debat demogràfic a la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors
Per a les dones catalanes en edat fèrtil, el panorama pinta malament. En termes de planificació familiar, a Catalunya la llibertat d’escollir està viciada perquè sembla que el sistema econòmic et fa escollir: feina o fills. Tot no pot ser. Si vols ser mare, el mercat laboral t’ho posa difícil. Si vols ser mare jove, el mercat laboral t’ho dificulta encara més. En aquesta no-elecció o elecció del tot condicionada hi ha, a més a més, el cas de les mares que deixen la feina més mesos que els compresos al permís de maternitat per gaudir de més temps amb els fills en el període inicial de les seves vides. Moltes vegades això suposa viure d’un sol sou i també tenir estalvis, cosa que no és l’habitual en la franja d’edat més castigada per les condicions del mercat laboral a Catalunya.
Els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia
Sembla que això només preocupa quan el primer català de l’any és fill d’immigrants, però prendre en aquestes condicions la decisió que serà el pla a llarg termini més important de la teva vida afecta cada dia i afecta moltes vides. Sovint, traspassar el debat demogràfic a un debat sobre la taxa de fecunditat de les catalanes és centralitzar el pes de la demografia a l’úter i bandejar altres factors que hi intervenen. O ho seria si el motiu pel qual els catalans tenen pocs fills fos la voluntat de les dones de no tenir-los. Però els catalans tenen menys fills dels que voldrien i, malgrat que la decisió no és netament econòmica, hi ha economia. Per això “a Catalunya els pares estrangers no tenen gaires més fills que els autòctons”, com explica l’Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics. Això no vol dir que, des d’una perspectiva menys materialista, no hi hagi un context cultural que desincentiva tenir fills.
Abans era antisistema no tenir fills. Avui és antisistema tenir-ne o fer mans i mànigues per a tenir-los jove i tenir-ne més d’un o dos
En condicions econòmiques poc favorables, de vegades sembla que l’economia és l’únic factor decisiu en tenir fills. Però també hi ha catalans que, d’entrada, no en volen tenir, o que en tenen prou amb el context econòmic per justificar la decisió, malgrat que les classes més baixes encara són les que tenen més fills al país. Sovint tinc la sensació que a Catalunya anem curts de marc moral quan es tracta de parlar de què hi ha rere la decisió de no tenir-ne. Però no només això: sovint es tracta els que no han volgut tenir fills i tenen més de, posem-hi, quaranta anys, com qui fa una aposta antisistema. Pot ser-ho en termes generacionals —comparant actors d’una mateixa generació, vull dir— però les dades mostren que, mentre que la dificultat a batre per decidir no tenir-ne és un barem subjectiu com la pressió social, la dificultat a batre per a tenir-ne són factors objectius. Algú que avui té quaranta anys podia qüestionar ideològicament el model familiar de les generacions anteriors decidint no procrear. Però si abans era antisistema no tenir fills, avui és antisistema tenir-ne o, com a mínim, fer mans i mànigues —si les has de fer i no ets la María Pombo— per a tenir-los jove, tenir-ne més d’un o dos i tenir-los amb una planificació prèvia.
Un fill no hauria d’entendre’s com un balanç entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, saps que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho
Si fem servir l’economia com a valor absolut a la balança de la procreació, avui a Catalunya és més fàcil no procrear. Si entenem que l’economia no és l’únic valor de la balança i que també hi pesa un context cultural, sobretot entre les generacions més joves, el coixí argumental per a explicar les bondats de tenir un fill —o tants com es vulguin— essent jove i amb un paisatge econòmic en contra és cada vegada més prim. Un fill són moltes renúncies, i sovint no tenim artefactes lògics per a explicar per què algú hauria d’acceptar-les, o per què tenir fills no hauria d’entendre’s com un compte de resultats entre què es dona i què es rep. Si has tingut una relació mitjanament bona amb els teus pares, t’adones que la majoria del que t’han donat no hi ha manera de tornar-ho. Si del percentatge de catalans que no tindran fills i haurien preferit tenir-ne, n’hi ha algun que pren la decisió sobre un esquema de guanys vitals —un argument parcial— serà just poder aportar a la jugada alguna cosa que no siguin altres arguments parcials per a poder decidir lliurement.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-no-tenen-fills-montserrat-dameson_1141541_102.html
Injustícia i indefensió en les instruccions eternes del Procés 10/02/2024
Totes les causes judicials obertes arran dels fets de l’octubre del 2017 són plenes d’irregularitats i vulneració de drets, segons denuncien els advocats defensors, però n’hi ha una que aquesta setmana ha estat objecte de debat públic i que resulta especialment preocupant, i és l’eternització de les instruccions judicials, un fet que crea una indefensió absoluta en els investigats. La palma sens dubte se l’emporta la causa que s’investiga al jutjat número 13 de Barcelona, que es va iniciar el 2017, ja fa set anys. N’hi ha d’altres que porten quatre o cinc anys, i s’aparquen o es reactiven a voluntat del jutge, com passa en els casos de Tsunami Democràtic o el cas Volhov, coincidint amb la investidura de Pedro Sánchez i el debat sobre la llei d’amnistia.
Es fa difícil posar-se en la pell de persones que han viscut tots aquests anys amb l’espasa de Dàmocles de la justícia damunt del cap, sovint sense tenir informació exacta de les acusacions i veient com se’ls punxaven els telèfons i se’ls intervenien les comunicacions perquè se’ls considerava “una amenaça per a l’ordre constitucional”, tal com es reflecteix en el sumari del cas Tsunami. Darrere d’aquesta manera d’actuar hi ha molt de patiment personal i una voluntat inequívoca de castigar un moviment polític que sempre ha estat escrupolosament democràtic. A més a més, hi ha causes obertes de les quals encara no se sap res, com ara la coneguda com a diligències 104/17, de manera que encara podríem tenir sorpreses en el futur.
Davant d’aquest panorama, l’amnistia no només es presenta com una oportunitat de posar el comptador a zero i portar el conflicte polític a la taula de negociació, sinó com una oportunitat per restaurar la justícia allà on ara només hi ha injustícia i vulneració de drets fonamentals. Totes aquestes causes que ara intenten relacionar l’independentisme amb el terrorisme, a més, xoquen amb el mateix contingut de la sentència del Suprem, en què s’afirmava que tot plegat va ser una operació política per forçar el govern a negociar i que, per tant, la integritat de l’Estat mai va estar en perill.
El PSOE sembla haver entès, i això és una novetat històrica, que Espanya té un problema greu amb els jutges, i que tots els excessos que s’han produït amb l’independentisme o amb Podem es poden ampliar a molts més sectors socials i polítics d’esquerres. Des d’aquest punt de vista, i al marge de la proposta concreta de limitar les instruccions, en algun moment caldrà abordar de forma seriosa aquesta qüestió, començant per la governança dels jutges, continuant per l’accés a la carrera judicial i acabant amb una descentralització de la justícia com la que proposaven els articles de l’Estatut que el TC va anul·lar i que, entra altres coses, preveien la creació d’un CGPJ català. Si es vol posar el fill a l’agulla, cal començar a treballar ara mateix.
https://www.ara.cat/editorial/injusticia-indefensio-instruccions-eternes-proces_129_4934647.html
Com ens afecta el model lingüístic jeràrquic espanyol?
Organitzem un seminari per comparar les democràcies lingüístiques amb el model lingüístic jeràrquic de l’Estat espanyol
Plataforma per la Llengua organitza una jornada, el dissabte 28 d’octubre, per contraposar els models de reconeixement de llengües igualitaris, com ara el de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model espanyol, desigual i jeràrquic
El seminari vol evidenciar que la jerarquia en el reconeixement de llengües de l’Estat espanyol no és un model natural ni l’únic possible, i comptarà amb la participació dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David)
Les inscripcions al seminari ja es poden fer a través del portal Semicercles, el nou paraigua impulsat per l’entitat per incloure els seminaris sobre qüestions lingüístiques que organitza, després de l’èxit del d’ara fa un any, que tractava sobre el supremacisme lingüístic castellà
Plataforma per la Llengua organitza, el dissabte 28 d’octubre, un seminari per abordar els diferents models de reconeixement de les llengües i per contraposar els que són igualitaris, com els de Suïssa, Bèlgica o el Canadà, amb el model de l’Estat espanyol, que és desigual i jeràrquic. La jornada es farà a la Casa Convalescència de Barcelona a partir de les 9 h i fins a les 14 h, i s’organitza en el marc d’un nou paraigua, Semicercles, amb el qual l’entitat vol impulsar seminaris periòdics que contribueixin a dotar els catalanoparlants de nous discursos lingüístics a partir de la col·laboració entre l’àmbit acadèmic i la societat civil. La jornada comptarà amb les ponències dels professors Joan Vergés (UdG), Vicenta Tasa (UV), Eva Pons (UB) i Elin Haf Gruffydd Jones (Universitat de Gal·les Trinity Saint David), que també presideix l’European Language Equality Network (ELEN). Tothom que ho vulgui ja s’hi pot inscriure, a través del portal www.semicercles.cat.
Semicercles i el seminari d’enguany donaran continuïtat al seminari del 2022, que l’entitat va dedicar al supremacisme lingüístic castellà, un ideari propi del nacionalisme espanyol hegemònic, que és darrere del reconeixement antiigualitari de les llengües en la Constitució i les lleis de l’Estat espanyol. En l’edició d’enguany, titulada Les democràcies lingüístiques i el cas espanyol, es parteix de la base que l’Estat espanyol s’ha caracteritzat pel reconeixement exclusiu o privilegiat del castellà i el no reconeixement, o un reconeixement inferior, dels altres idiomes propis del territori estatal. Tot i que aquesta jerarquia, legitimada per la ideologia del poder, ha estat normalitzada per molts catalanoparlants, Plataforma per la Llengua vol evidenciar que no és pas natural ni espontània. En altres estats, anomenats «democràcies lingüístiques» per l’entitat, el reconeixement de les llengües patrimonials és igualitari i tots els grups lingüístics tenen els mateixos drets davant la llei. El contrast entre totes dues realitats ha de servir per impulsar una nova comprensió dels drets lingüístics i per fer visibles les possibilitats existents que els legisladors tenen a l’abast en la gestió de la diversitat.
Amb una durada aproximada de mitja hora, com totes les ponències, la primera intervenció anirà a càrrec del professor titular de Filosofia Moral i Política de la Universitat de Girona Joan Vergés. Vergés analitzarà l’estat del debat sobre el reconeixement de les llengües en un pla filosòfic i abordarà conceptes com els de personalitat i territorialitat, la noció de lingua franca, la dignitat dels parlants, el multiculturalisme, la construcció de la identitat i el nacionalisme.
A continuació, serà el torn de la professora de Dret Constitucional i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, Vicenta Tasa, que parlarà dels models d’estat igualitaris partint de l’anàlisi de la realitat suïssa i confrontant els models d’igualtat i seguretat lingüística amb els models, com l’espanyol, que s’estructuren sobre la jerarquia i la supremacia lingüística. Mentre que als països amb seguretat lingüística es reconeix el plurilingüisme en les institucions federals i l’oficialitat exclusiva de cada llengua al seu territori, en els sistemes amb jerarquia lingüística es privilegia una llengua determinada i només es té per important la supervivència i el prestigi internacional d’aquesta llengua.
Després d’un torn de preguntes, es farà un recés d’uns quaranta minuts, en què Plataforma per la Llengua convidarà ponents i assistents a un refrigeri, amb la voluntat de facilitar un espai de debat distès per poder compartir coneixements i punts de vista, gràcies al qual els acadèmics i activistes puguin conèixer-se. La segona meitat del matí arrencarà amb la ponència d’Eva Pons, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. Pons abordarà el model de reconeixement de les llengües a la Constitució espanyola del 1978 i en destacarà el caràcter jeràrquic i desigual. La professora, també exdirectora de la Revista de Llengua i Dret, es fixarà igualment en l’evolució de la jurisprudència constitucional en matèria de drets lingüístics i el tomb restrictiu que va prendre després de la sentència del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya.
Finalment, la jornada es tancarà amb una ponència d’Elin Haf Gruffydd Jones, professora de Diversitat Lingüística i Indústries Culturals a la Universitat de Gal·les Trinity Saint David, que donarà una visió de la situació de les minories lingüístiques a Europa i del seu estatus i reconeixement legal. En aquesta ponència es parlarà de la coexistència de les llengües minoritàries o minoritzades amb les llengües estatals, i dels reptes que tenen per perviure.
Imatge del seminari celebrat el 2022
Un nou seminari per repetir l’èxit de la primera edició
El seminari sobre el supremacisme lingüístic castellà, organitzat el primer d’octubre del 2022, va ser un èxit d’assistència i va ser molt valorat pels assistents i els socis de l’entitat. La jornada d’ara fa un any, titulada La substitució lingüística: l’obsessió del supremacisme castellà, va omplir la Casa Convalescència amb dos-cents assistents que van poder sentir les ponències dels acadèmics Christiane Stallaert, Juan Carlos Moreno Cabrera, Francesc Bernat i Ferran Suay. L’edició de l’any passat va servir per analitzar les idees que basteixen el discurs lingüístic del nacionalisme espanyol, que presenta el castellà com una llengua comuna de tota la població i que, des de les institucions estatals, mira de fer-ho realitat a través de lleis que imposen el castellà i limiten els drets dels parlants d’altres llengües pròpies de l’Estat. Les conferències de les ponències del seminari del 2022 es poden trobar en vídeo al canal de YouTube de l’entitat.
L’èxit d’assistència i l’impacte que el seminari va tenir sobre el discurs públic en matèria de llengua ha motivat la decisió de Plataforma per la Llengua de crear Semicercles i organitzar seminaris de manera regular. Els primers passos per canviar les realitats injustes són entendre que ho són, qüestionar-ne les bases ideològiques i proposar-hi alternatives. Semicercles vol ajuntar acadèmics i activistes en aquesta missió de sensibilització social i transformació del debat públic.
L’Evangeli es transmet per mitjà de la llengua i la cultura autòctones
El papa Francesc ha reprès aquest dimecres el cicle de catequesis dedicades al zel apostòlic. Ho ha fet, a l’Aula Pau VI, on ha reflexionat sobre l’evangelització al continent americà a partir del testimoni del sant mexicà Joan Dídac (1474-1548) a qui se li va aparèixer la Mare de Déu de Guadalupe per fer arribar el missatge a tot el poble fidel de Déu.
L’Evangeli —tal com ha advertit Francesc a l’inici de la catequesi— havia arribat al nou continent abans de l’aparició mariana a Guadalupe, però “havia estat acompanyat per interessos mundans”. “En lloc de la inculturació, s’havia pres amb massa freqüència el camí apressat d’implantar i imposar models preestablerts, faltant el respecte als pobles indígenes. La Verge de Guadalupe, en canvi, apareix vestida amb les peces dels indígenes, parla la seva llengua, acull i mestressa la cultura local”, ha destacat el Papa, reconeixent així la importància de la llengua materna, com a via per a transmetre l’Evangeli. En aquest punt, Francesc ha aprofitat per a agrair a les mares i a les àvies que són les primeres anunciadores de la fe als fills i els nets.
Després, el pontífex ha fet referència a la figura de sant Joan Dídac per destacar que “era una persona humil, un indi del poble” en el qual “es va posar la mirada de Déu, que estima fer meravelles a través dels petits”. Bergoglio ha posat el sant mexicà com a model de com s’han d’afrontar “incomprensions, dificultats i imprevistos” en el camí de l’evangelització.
“Heus aquí la fatiga, la prova de l’anunci: malgrat el zel, arriba l’inesperat, a vegades de la mateixa Església. Per a anunciar l’Evangeli no n’hi ha prou amb donar testimoniatge del bé, sinó que cal saber suportar el mal”, ha assegurat Francesc. “El cristià fa el bé, però suporta el mal. Totes dues coses van juntes; la vida és així. Fins i tot avui, en tants llocs inculturar l’Evangeli i evangelitzar les cultures requereix perseverança i paciència, no témer el conflicte, no defallir. Estic pensant en un país on els cristians són perseguits, perquè són cristians i no poden fer la seva religió bé i en pau”, ha remarcat Bergoglio de manera improvisada en referència a la situació que es viu actualment al Pakistan.
Oasis de consol i esperança
La història de sant Joan Dídac, tal com ha recordat el Papa, va començar el desembre de 1531, quan el sant mexicà tenia 55 anys. Un dia, a dalt d’un turó, se li va aparèixer la Mare de Déu i el va convidar a presentar-se davant el bisbe per a demanar-li que construís un temple en aquell lloc. A partir d’aquí, Juan Diego va haver d’anar a parlar diverses vegades amb el prelat, que inicialment no se’l creia.
“La Mare de Déu sempre és a prop per a consolar-nos i donar-nos forces per a continuar endavant”, ha afirmat el papa, fent referència al fet que va ser la mateixa Mare de Déu qui va al sant a recollir flors a la part alta del pujol i a donar-les-hi, portant-les en el seu mantell, al bisbe, com a prova de la seva aparició.
“I heus aquí: en la tela del mantell apareix la imatge de la nostra Senyora, aquella extraordinària i viva que coneixem, en els ulls de la qual encara estan impresos els protagonistes d’aquell temps. Heus aquí la sorpresa de Déu: quan hi ha voluntat i obediència, Ell pot realitzar una cosa inesperada, en temps i maneres que no podem preveure”, ha subratllat el Papa.
Finalment, el pontífex s’ha referit als santuaris com a oasis de consol i misericòrdia “on tots se senten com a casa” i on “s’acull la fe de manera senzilla, autèntica i popular” amb una Mare de Déu que “escolta els nostres plors i cura les nostres penes”. “Quan hi ha dificultats en la vida, acudim a la Mare; i quan la vida és feliç, acudim a la Mare -també- per a compartir-ho”, ha conclòs el Papa.
Qui són els joves ultracatòlics
Montserrat Dameson
Barcelona. Dissabte, 5 d’agost de 2023
La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.
Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal
En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.
Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua
Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.
Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat
Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.
Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’
Aquest missatge també ha d’arribar a la gent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joves-ultracatolics-montserrat-dameson_1073187_102.html
Pastoral del bisbe Morgades sobre la llengua catalana a l’Església
L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.
Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.
La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.
Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.
Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.
Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]
Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.
Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]
En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.
La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.
Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]
Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.
No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.
La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.
Els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull
Carta oberta al bisbe Sergi, nou pastor de Tortosa.
Benvolgut bisbe Sergi: no ens coneixem personalment, tot i que ens hem vist algun cop a Montserrat i alguna vagada havíem coincidit a la infermeria del monestir a la cel·la del P. Andreu Marquès.
El 13 de juliol passat, festa de Sant Enric, el papa Francesc el va nomenar nou bisbe de Tortosa, una diòcesi amb una zona que pertany al País Valencià, i que ha estat beneïda amb la paraula, l’exemple i la santedat de Sant Vicent Ferrer, un home que en la seua vida quotidiana utilitzà amb normalitat la llengua del nostre Poble.
Quan el 9 de setembre de 2017 va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, supose que no es podia ni imaginar que sis anys després, el mateix 9 de setembre, iniciaria el seu ministeri episcopal a Tortosa, una diòcesi que és com una cruïlla entre el País Valencià i Catalunya.
Com a monjo valencià, li escric aquestes lletres preocupat per una Església valenciana que continua vivint d’esquena a la llengua i a la cultura del nostre país. Desgraciadament, des de fa massa anys, els bisbes i la majoria dels mossens valencians continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent, d’Ausiàs March i de Ramon Llull, una llengua que ha entrat amb normalitat a l’ensenyament, a l’administració i a la vida dels valencians. Només l’Església valenciana i l’exèrcit continuen marginant el valencià, tot i que això no passa tant al bisbat de Tortosa, encara que sí a la part valenciana de la diòcesi.
Des de la Transició, els successius bisbes valencians, irracionalment, i amb molt poc seny pastoral, han posat com a excusa per no introduir el valencià a l’Església, la falta de consens en la societat valenciana i també la inexistència d’un ens que fitxés la normativa lingüística. Afortunadament els valencians ja tenim l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també els textos litúrgics (el Missal Romà entre d’altres) traduïts per aquesta institució, a més del tresor que és el Llibre del Poble de Déu, preparat els anys setanta pel P. Pere Riutort i aprovat (i alhora boicotejat, a excepció del bisbe Cases) pels bisbes del País Valencià.
Però el problema és que, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, aquest textos traduïts per l’AVL, “dormen el son dels justos” des de fa anys, (i segurament plens de pols), en algun calaix del Palau Arquebisbal de València.
Bisbe Sergi, encara no sé per què l’Església Valenciana, o millor dit, els bisbes i la majoria dels capellans valencians continuen menyspreant el valencià ¿Per què la llengua que ens han ensenyat els nostres pares està prohibida als nostres temples? ¿Vostè s’imagina que a Requena, un poble castellanoparlant de la diòcesi de València, estigués prohibit el castellà a la litúrgia? ¿O que ho estigués el portuguès a Lisboa o el francès a París? ¿No seria un escàndol més que irracional? I si això no passa a cap de les ciutats del món, ¿per què passa a moltes viles i pobles valencianoparlants, on els cristians valencians tenim prohibit celebrar la nostra fe en la nostra llengua? ¿No és això un contrasentit?
El bon rector de Rocafort, mossèn Vicent Sorribes, ja abans del Concili va fer possible l’Eucologi Valencià per a la celebració de l’Eucaristia en la nostra llengua, un missal que, fins i tot, rebé la benedicció del bisbe de la diòcesi de València, Marcelino Olaechea. El problema va ser que després del Vaticà II, a diferència del que passà a tots els països del món, que van fer el pas de la litúrgia en llatí a la litúrgia en la llengua pròpia, els valencianoparlants no van poder fer el mateix. I així, en comptes de passar del Dominus vobiscum a, “El Senyor siga amb vosaltres”, el rectors deien: “El Señor esté con vosotros”. I és que l’arquebisbe Olaechea va dir que a la diòcesi de València la llengua pròpia era el castellà. I així continuem encara, després que els successius bisbes del País Valencià (a excepció de Pont i Gol i Cases Deordal), no hagen fet absolutament res per normalitzar la nostra llegua a l’Església. I ens trobem en ple segle XXI on el valencià queda a les portes dels temples.
Bisbe Sergi: com serà possible “la nova evangelització”, sense que l’Església utilitze la llengua del poble? ¿Serà possible algun dia que en una de les reunions dels bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, vostè anime els seus germans bisbes a introduir la nostra llengua a la litúrgia i als estudis als seminaris, per evangelitzar la nostra societat en la llengua dels valencians? ¿O bé continuarà la nostra Església donant l’esquena al valencià? ¿Serà possible algun dia que Pentecostès, amb el do de llengües, siga una realitat a les Esglésies diocesanes del País Valencià? És veritat que al bisbat de Tortosa la situació és molt millor que a les altres diòcesis valencianes, encara que no tots els mossens celebren la litúrgia en valencià.
La irracionalitat és tan gran que les diòcesis de Sogorb-Castelló, de València i d’Oriola-Alacant, no tenen ni tan sols la pàgina web (com sí que passa a Tortosa) en valencià. I l’actitud antipastoral dels nostres bisbes és tan gran, que el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, no s’utilitza a les celebracions litúrgiques, com es fa, amb més normalitat, al bisbat de Tortosa que té una part de territori valencià.
Compartiré amb vostè una anècdota que em passà fa uns mesos, quan vaig anar a Borriana a celebrar l’Eucaristia en la mort del pare d’un amic meu. El mossèn que em va atendre a la parròquia de la Mercè de Borriana (una ciutat valencianoparlant), en preguntar-li si tenia els textos litúrgics en valencià (uns textos provisionals fins que s’aprove el Missal), em respongué si jo “tenía permiso del obispo para celebrar en valenciano”.
Si el papa Francesc ens ha recordat que “un bisbe no és bisbe per a si mateix sinó per al poble”, ¿per què els bisbes (i els preveres valencians) no utilitzen la llengua del poble que serveixen? ¿Quina “olor d’ovella” faran els pastors valencians si no utilitzen la llengua del ramat que acompanyen en el camí de la fe?
El 1965 més de 20.000 valencians van demanar als bisbes la litúrgia en valencià, però (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, tots dos de Sogorb -Castelló), cap dels pastors del País Valencià no ha tingut la més mínima sensibilitat per introduir la nostra llengua a l’Església. I encara estem igual que fa 58 anys, malgrat la recomanació de la Sacrosanctum Concilium pel que fa a les llengües vernacles.
El papa Francesc, en l’exhortació, El goig de l’Evangeli, ens diu que l’Església “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia” (E.G. 115). Però sembla ser que els bisbes valencians no tenen en compte ni la Sacrosanctum Concilium ni el que ens diu el Papa. Esperàvem amb molta il·lusió el bisbe Enrique Benavent a València i esperem que, amb vostè, encoratge els altres bisbes a presentar el Missal Romà perquè siga aprovat.
Els bisbes valencians haurien de recordar que el 1571 es va imprimir la Cartilla i breu instrucció de la doctrina Christiana, un text que va ser reimprès el 1897, per ensenyar en valencià la doctrina cristiana. En la introducció a aquesta obra, trobem la justificació d’aquesta reimpressió de 1897, quan J. E. Serrano Morales escrivia: “La multitud de familias que, tanto en esta provincia como en las vecinas de Alicante y Castellón, conservan todavía la costumbre de hablar únicamente en valenciano, enseñan sin embargo, á sus hijos á rezar en castellano”, com en l’actualitat passa encara per la desídia dels nostres bisbes i preveres. Per això Serrano Morales es lamentava de “los disparates” que naixien de “recitar como papagayos, en lengua extraña”, les pregàries, ja que “a penas entienden las oraciones que deben ser expresión de las más firmes y arraigadas creencias y de los sentimientos más puros y elevados del alma”.
L’amic Vicent Miquel i Diego escrivia el 10 de gener de 1965 una carta adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, on lamentava l’actitud de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que prohibia el valencià a la litúrgia, una actitud que ara, desgraciadament, sembla repetir-se, després que a la diòcesi de València hagen passat els bisbes Miguel Roca, Agustín García-Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares, tots ells prometent aprendre valencià i cap d’ells no fent res per la nostra llengua a l’Església.
Bisbe Sergi: Confie en el seu bon criteri i en la seua capacitat per fer entendre als seus germans en l’episcopat, la importància pastoral de la inculturació de l’Església Valenciana en la cultura dels valencians. La importància d’aquesta inculturació ens la recordava el General de la Companyia de Jesús, el P. Claudio Acquaviva, en una carta que escriví el 21 de novembre de 1595, adreçada al P. Villar. El jesuïta Acquaviva deia: “El fruto de las misiones que los nuestros hacen en Cataluña, Valencia y Mallorca, dicen sería mucho mayor si predicasen en la lengua natural de la tierra, que no predicando en castellano. Deseo que V.R. lo encomiende muy de veras a los que fuesen a las misiones por aquellas tierras, pues ya que trabajan, lo deben de hacer en aquel modo que se pueda recoger mayor fruto”.
De Morella a Peníscola i de Vinaròs a Herbers i a Alcalà de Xivert; de Sant Jordi a Benicarló i d’Ortells a Sant Mateu i a Traiguera, vostè hauria de fomentar i afavorir la nostra llengua a l’Església en aquesta part valenciana del bisbat de Tortosa. A més, li pregue que a les reunions de la Província Eclesiàstica Valentina a les que puga assistir, anime els seus germans en l’episcopat a fer realitat (d’una vegada per totes) el valencià a la litúrgia i a presentar el Missal Roma (traduït per l’AVL), perquè siga aprovat. Així els valencians podrem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com és normal a tots els països del món.
Pregue a la Mare de Déu perquè el seu ministeri a la diòcesi de Tortosa siga ben fecund, i perquè puga fer realitat el misteri de Pentecostès al País Valencià, pel que fa a la diversitat de llengües, ja que som molts els cristians valencians que esperem pregar i celebrar la nostra fe en la llengua que compartim amb els catalans, els illencs, els andorrans, els cristians de l’Alguer i els aragonesos de la Franja oriental.
gutta cavat lapidem 