En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions
Carlemany en una trobada a prop de Roma Wikimedia Commons
Catalunya mai no ha estat una nació
Catalunya mai ha estat sobirana perquè pertanyia a la Corona d’Aragó
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi
Catalunya és bilingüe des del segle XV
Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714
El castellà mai no ha estat una llengua d’imposició
El catalanisme és un invent de la burgesia
La Guerra Civil només va ser un enfrontament entre dretes i esquerres
Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya
“Fins que la societat espanyola no es revolti contra l’autoritarisme de l’Estat, qualsevol diàleg democràtic en termes d’independència és pura ficció”
Espanya no és ni serà el Canadà. Tampoc el Regne Unit, de manera que la via canadenca, i per descomptat l’escocesa, són vies mortes per les quals és impossible transitar acompanyats d’un Estat autoritari on la dissidència política és reprimida. Perquè a Espanya es preocupen de “las cosas importantes, las cosas del comer”, ha descrit molt gràficament la ministra portaveu de Pedro Sánchez. Panem et circenses.
Efectivament, un gruix important de ciutadans espanyols i també catalans es veuen abocats a tenir com a prioritat la supervivència i no pas els drets civils i nacionals, perquè viuen en un Estat governat per unes elits polítiques i econòmiques que empobreixen la societat de manera obscena. I de tant en tant, els llancen “las cosas del comer”, com abonaments de tren gratuïts o una ajuda miserable per al lloguer, per mantenir una certa pau social. Fins que la societat espanyola no es revolti contra aquest autoritarisme polític, econòmic, social i cultural que l’escanya, qualsevol diàleg democràtic en termes d’independència és pura ficció. Com també qualsevol canvi que democratitzi totalment Espanya.
El president Aragonès ha volgut preparar una pista d’aterratge amb els Comuns per si Junts per Catalunya acaba abandonant el Govern, o un flotador per allargar la legislatura si els junters no gosen rebutjar obertament la via canadenca. Però no és una pantalla nova. Ja l’havien posat sobre la taula els Comuns el 2018, i un any després l’aleshores president del Parlament, el republicà Roger Torrent.
En tot cas, i en clau interna de país, la proposta d’Aragonès podria permetre guanyar una mica de temps per mirar de recosir el Govern, o perquè es desfili del tot i ERC tingui un soci alternatiu. Però és evident que ni ERC ni Junts no es creuen que Madrid pugui acceptar les regles del joc democràtiques de la claredat canadenca. Com a mínim durant molts anys.
“La nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica”.
Resulta preocupant detectar l’absència de la variable político-ideològica en la majoria dels debats al voltant de la situació actual de la llengua catalana. És a dir: les dades, les enquestes i les interpretacions tècniques i sociodemogràfiques descriuen una part de la realitat lingüística i nacional, però no sempre detallen tots els matisos de la imatge completa.
Si la cosa neguiteja especialment, incapacitats nostrades (que requeririen tot un altre article) al marge, és precisament perquè aquesta qüestió, la que entén que hi ha una dimensió política i ideològica indestriables del context lingüístic català (aquí també com a exemple de qualsevol altra llengua minoritzada de l’Estat espanyol), és un factor que l’espanyolisme i els seus homes de lletres, de Ortega i Gasset a Javier Cercas, sempre han tingut molt més clara i han deixat molt més escrita.
No sorprèn, doncs, que un professor titular d’economia, ètica i ciències socials de la Universitat de Barcelona, com és Félix Ovejero, publiqui un article amb data 7 de juliol del 2022 al diari El Mundo, titulat El cuento de la diversidad lingüística, on reflexiona sobre el debat lingüístic al voltant de la normalització de les llengües pròpies i aposti, seriosament, per minimitzar-ne la diversitat.
Encara sorprèn menys que ho faci dins d’una secció d’opinió (Otras Voces) que porta associades les etiquetes de Tribuna i Nacionalismos. Un cop acceptat el repte d’endinsar-nos en la lectura –de ressonàncies margaretatwooderianes (El conte de la serventa)– d’Ovejero, podrem comprovar, un cop més, que la nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica.
Ovejero, tot ell molt poc previsible (noti’s el to irònic), inaugura el seu article amb la típica captatio benevolentiae de barra de bar o de sobretaula de cunyats: un acudit sexual.
[L’acudit d’Ovejero: “Muchos recordarán el chiste. Un responsable de recursos humanos pregunta a un candidato a un puesto de trabajo: ‘Cuántos idiomas habla?’, a lo que este contesta: ‘Alemán, francés, inglés e italiano”. Muy impresionado, el primero, quizá nacionalista, le pide una precisión más: ‘Excelente, excelente, pero, pensar ¿en que piensa?, a lo que el candidato, en un alarde de sinceridad que, es de temer, no será tenida en cuenta, replica: ‘¿Yo?, puen en follar, como todo el mundo”.
Sense estalviar-se ja d’entrada les consideracions personals sobre quins protagonistes de l’acudit són nacionalistes i quins no, eleva l’anècdota a categoria per parlar generalistícament sobre processos que, al seu entendre, expliquen el funcionament de la psicologia humana i l’establiment d’algunes convencions socials relacionades amb temes com ara el sexe o el menjar escombraria. Tot per, amb la frivolitat característica de qui parla des del privilegi, arribar a allò de què veritablement vol parlar un no-nacionalista-espanyol, que no és altra cosa que la innecessària existència d’altres llengües que no siguin la castellana.
Abans de desplegar el seu conjunt d’arguments neoimperialistes i desacomplexadament exterminadors contra la idea de normalització de la llengua catalana, en tant que llengua pròpia dels territoris on aquesta és parlada, Ovejero té l’amable consideració de deixar per una altra ocasió l’anàlisi desconstructiva dels sintagmes “normalización y lengua propia”.
[Escriu Ovejero: “quede para otra ocasión desmontar esos dos sintagmas de ‘normalización’ y ‘lengua propia’, engendros tan tramposos como imprecisos cuya única función es instrumental: convertir la lengua de todos en “anormal” e “impropia”.]
Serà si més no divertit veure com intenta atorgar a una llengua minoritzada amb poc més de 10 milions de parlants als Països Catalans, la capacitat d’anormalitzar una llengua amb 543 milions de parlants arreu del món.
Per bé que cal poc més que una dada com aquesta per desmuntar tot el seu artefacte de retòrica mesquina i hiperbolitzada, Ovejero aconsegueix enfilar diverses “crítiques” al que ell entén per diversitat lingüística, per arribar al nucli dur del seu argument: entendre-la com un problema i no com un potencial.
[Escriu Ovejero: “Pensemos en las apelaciones, tan repetidas, a las bondades de la ‘diversidad’ que, incluso ya en deriva completamente trastornada, se equipara a ‘riqueza’, cuando sobran los estudios que muestran que, salvo para el gremio de los filólogos, la diversidad de lenguas -como la de pesos y medidas, anchos de via, leyes y hasta convenciones culturales- tiene un alto precio; propicia efectos frontera; dispara los costes de coordinación; multiplica las ineficiencias. Seamos serios: la diversidad en el caso de la lengua no es una ventaja sino un problema, que atenta contra la función fundamental de las lenguas: entendernos. Y cuántas más lenguas, más serio es el problema”.]
Resulta realment esperpèntic que algú que treballa a la universitat catalana pugui arribar a plantejar que la coexistència de diverses llengües en un mateix territori sigui un desavantatge que generi efectes de frontera o ineficiències socials estructurals, com si el concepte de llengua de cohesió social i d’immersió o els contextos d’intercomprensió lingüística, que durant dècades han funcionat a casa nostra, ara fossin absolutes quimeres.
Evidentment, això només s’explica des del seu marc mental d’espanyolista monolingüe que sent absoluta aversió per qualsevol expressió de diferència cultural, lingüística o nacional que pugui amenaçar la seva supremacia de matriu castellana.
[Escriu Ovejero: “Ahora bien, como decía, que la defensa [de la diversidad lingüística] resulte insolvente no quiere decir que sea inconsistente. Ni que deje de cumplir una función política. La condensó impecablemente Junqueras en un artículo de 2010: ‘la identidad colectiva o nacional de un pueblo (Volk) se expresa a través de la lengua (…) la lengua (que) puede unir a los hombres, también tiene la capacidad de diferenciarlos’. Ahí está todo: tenemos una lengua que nos dota de una sensibilidad especial y nos separa de los otros, una identidad que justifica una nación. Ese es el reto fundamental al que debemos hacer frente, el que no podemos escamotear. Y lo primero es no hacernos trampas, dar por buena la quincalla palabrera que todo lo enreda”.]
Deixa entreveure, sota un fals pragmatisme, un inconfessable desig de veure realitzada la seva Espanya monolingüe, ergo mononacional. En definitiva, Ovejero ens brinda una mostra més de la supèrbia moral amb què l’espanyolisme colonial acusa els perifèrics i minoritzats de ser nacionalistes que polititzen la llengua i en promouen un ús excloent. Fent-ho, nega la legitimitat per defensar quelcom tan bàsic i fonamental com el propi dret a existir.
[NOTA: L’article sencer de Félix Ovejero es pot llegir aquí. En aquest enllaç hi ha una imatge de la versió impresa de l’article, compartida per un tuitaire.]
Los historiadores Francisco Espinosa, Guillermo Portilla y Ángel Viñas descubren al responsable de la fórmula sistemática “para exterminar” a los defensores del orden constitucional a partir de un documento hallado en un archivo
Felipe Acedo Colunga, jefe provincial del movimiento y gobernador de Barcelona.
El fiscal Felipe Acedo Colunga fue el ideólogo de las tesis defendidas en los consejos de guerra sumarísimos de urgencia entre 1937 y 1939. También a él se le debe la creación del plan que determinó cómo debía llevarse a cabo la depuración de todos los colectivos fieles a la República. Fue inflexible con los defensores de la Constitución republicana. Dio forma a una norma penal destinada a exterminar al enemigo, como se aclara en la investigación Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista (Editorial Crítica), de los historiadores Francisco Espinosa, Guillermo Portilla y Ángel Viñas. La obra descubre un personaje cruel y decisivo, que actuó en la sombra en la construcción de los criterios sistemáticos para ejecutar un gran crimen contra la humanidad durante la Guerra Civil y la dictadura, como indica el juez Baltasar Garzón en la introducción del ensayo.
El “horror penal”, como lo define Garzón, que imagina Acedo Colunga queda patente en la Memoria del final del Ejército de Ocupación, redactada el 15 de enero de 1939, que aplicó “con generosidad” sobre aquellos que defendieron al Gobierno salido de las urnas y al orden constitucional. Para Francisco Espinosa el objetivo de este documento –hallado en el Archivo del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla– fue mantener viva la represión. “Aunque la guerra hubiera terminado, la campaña seguía vigente”, apunta el historiador. Y solo cesó en 1944, durante cierto tiempo, cuando la dictadura necesitó abrirse al mercado internacional. Cuando Franco comprobó que los aliados mirarían para otro lado ante la existencia del fascismo español, la maquinaria judicial militar volvió a encenderse.
“Los militares tenían un proyecto ideológico de control y exterminio. No pudieron matar a toda la gente que les habría gustado. ” Francisco Espinosa — historiador
Primero, reprimir. Luego, afirmar y justificar: “Demostrar al mundo de forma incontrovertible y documentada nuestra tesis acusatoria contra los sedicentes poderes legítimos, a saber, que los órganos y las personas que el 18 de julio de 1936 detentaban el poder adolecían de tales vicios de ilegitimidad en sus títulos y en el ejercicio del mismo, que, al alzarse contra ellos el Ejército y el pueblo, no realizaron ningún acto de rebelión contra la Autoridad ni contra la Ley”, puede leerse en el objetivo de la memoria.
Sádaba, la segunda fosa común más grande de la represión franquista en Aragón
El redactor del infierno El fiscal del horror, ideólogo jurídico de tan cruenta represión, procedía de la rama de aviación del ejército. Durante la República ya se había mostrado como un convencido antidemócrata y participó en el golpe de Sanjurjo, el 10 de agosto de 1932. Con el tiempo llegaría a ser, entre otros cargos, gobernador civil de Barcelona entre 1951 y 1960.
Francisco Espinosa cuenta a este periódico que su encuentro casual con la Memoria en los archivos militares demuestra lo que muchos se han empeñado en negar hasta el momento: “Que los militares tenían un proyecto ideológico de control y exterminio. No pudieron matar a toda la gente que les habría gustado. Dejaron vivos a los que tenían que trabajar el campo”, apunta el historiador, que advierte que Acedo Colunga era admirador de la Alemania nazi.
Lo asombroso, añade, es que este documento tan significativo pero tan poco conocido se haya conservado. Tiene cerca de 90 páginas mecanografiadas y, a simple vista, va sin firmar. El nombre de Felipe Acedo Colunga está al final del documento. Era un archivo de uso interno, orientado a las auditorías y no para salir de los círculos castrenses, en el que quedan detallados los fundamentos ideológicos de la represión. En esas páginas el final del horror puso negro sobre blanco su experiencia de “limpieza” de las poblaciones andaluzas según eran ocupadas por el ejército franquista. Su misión empezó en Málaga, donde hicieron miles de consejos de guerra en unos meses… “y se carga cerca de 4.000 personas”, cuenta Espinosa. Sin la farsa de los Consejos de Guerra.
¿Hasta cuándo han persistido esos conceptos terribles, inhumanos y fascistas en nuestras normas legales? ¿Cuánto hay que trabajar aún para arrancar las raíces de aquel odio implantado con tanto rigor? Baltasar Garzón
En noviembre de 1936, Acedo Colunga fue nombrado director de la Fiscalía del Ejército de Ocupación. Tres años después solicitó la pena de muerte para Julián Besteiro, presidente de las Cortes durante la Segunda República y también del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y de la Unión General de Trabajadores (UGT). El tribunal desechó la petición y fue condenado a cadena perpetua, que se concretó en 30 años de reclusión. El político murió en prisión.
La judicatura pendiente El plan para la represión penal de los desafectos al Movimiento Nacional funcionó desde el primer día. La Memoria maldita es el boceto para concluir legalmente el exterminio físico, moral y económico de los defensores de la República. A estos se les consideró enemigos ilegítimos carentes de derechos y como tal los asesinaron sin escrúpulos y sin consecuencias.
Baltasar Garzón se pregunta si, una vez pasada la Transición por España, pasó la judicatura por la Transición. “¿Hasta cuándo han persistido esos conceptos terribles, inhumanos y fascistas en nuestras normas legales? ¿Cuándo y hasta dónde se produjo el cambio de mentalidad y cultura en la judicatura, una estructura cerrada y endogámica? ¿Cuánto hay que trabajar aún para arrancar las raíces de aquel odio implantado con tanto rigor?”, se pregunta el juez en la introducción del ensayo.
A la voluntad sistemática de exterminar a los defensores del orden constitucional y a todo su entorno Francisco Espinosa la llama “lobotomía de la zona izquierda” de España. “Lo que sale del franquismo ya no tiene nada que ver con lo que fue durante la República, ni el PCE ni el PSOE fueron igual. Ese es el efecto real de todo aquel proyecto de Acedo Colunga, crear una sociedad nueva en la que se borrara cierta línea de pensamiento”, sostiene Francisco Espinosa. Hoy, cuenta, afloran las consecuencias.
El president d’Andalusia, Juanma Moreno, anuncia una rebaixa d’impostos durant un fòrum a Madrid. MARTA FERNÁNDEZ JARA / EUROPA PRESS
El president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha decidit emular la Comunitat de Madrid de Díaz Ayuso i bonificar al 100% l’impost de patrimoni en el marc de les seves competències. És una decisió discutible si en un moment de crisi com l’actual és oportú renunciar a ingressos tributaris que provenen dels segments més rics de la societat, en aquest cas 17.000 contribuents que tenen un patrimoni superior a 700.000 euros. Però és que Moreno Bonilla ha fet un pas més i ha explicat també com pensa compensar aquesta caiguda d’ingressos: atraient contribuents d’altres comunitats autònomes, i en concret de catalans. O sigui, fent dúmping fiscal a cara descoberta per perjudicar un territori concret, en aquest cas Catalunya. Aquesta barreja de dúmpingfiscal explícit i catalanofòbia resulta lamentable, i com sempre cal fer l’exercici invers: algú s’imagina el president Aragonès fent una crida pública als empresaris andalusos a empadronar-se a Catalunya perquè aquí trobarien més facilitats? Quina seria la resposta de les autoritats andaluses? Quin seria l’escàndol a Espanya?
Suposo que ja estan al cas que el president d’Andalusia ha suprimit l’impost de patrimoni i ha aprovat una nova rebaixa de l’IRPF, la sisena.
Seria més útil que el president andalús cridés els empresaris andalusos a crear riquesa al seu propi país, més que no pas anar a parasitar les rendes altes d’altres comunitats. Però això voldria dir arremangar-se, i per què hauria de treballar, si és molt més fàcil subministrar una bona dosi de populisme?
La missa de la Diada a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona ja s’ha convertit en una tradició més. Aquest 11 de setembre l’ha presidit l’abat emèrit de Montserrat, Josep M. Soler, que ha defensat l’amor a la pàtria com un dels components de la vida cristiana. El Concili Vaticà II va demanar “que els ciutadans cultivin, magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria” i “sempre en consideració al bé de la família humana”.
Coincidint amb els 75 anys de l’entronització de la Moreneta, l’abat emèrit ha destacat el que es pot recuperar avui d’aquells actes de reconciliació després de la Guerra Civil que va liderar l’Església. Entre altres punts, que “treballem per una Església -pastors i fidels- arrelada al País i a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres”. Alhora “que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò que més convé al nostre poble” i que “l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós”.
La convocatòria de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’ha consolidat els darrers anys en assistència i seguiment. Hi ha participat el conseller Jaume Giró, habitual en aquesta celebració des de fa anys, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, i el director general de Prospectiva d’Exteriors, Joan Maria Piqué. L’exconseller Quim Forn i l’historiador Lluís Duran, membres de la junta d’Òmnium, són alguns dels representants de les entitats socials que també han assistit a la missa. En coincidir en diumenge, aquest any hi ha hagut menys capellans concelebrants del que és habitual.
L’abat emèrit ha centrat l’homilia en l’Evangeli d’aquest diumenge, la paràbola del fill pròdig. Ha fet una reflexió sobre el perdó i l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha perdut: “Déu no menysprea mai un cor penedit”.
“ESTIMAR LA PÀTRIA, NO ÉS SOLS UN SENTIMENT, ÉS UN COMPROMÍS PER BUSCAR EL MILLOR PELS SEUS CIUTADANS”
En la seva reflexió sobre l’amor al país, ha recordat que “la pàtria no la triem, ens és donada en néixer com una realitat espiritual”. Això porta als cristians ha haver de “ser corresponsables en la recerca del bé comú des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels deixebles de Jesucrist”. Entre altres, es concreta en el respecte a la pluralitat d’opcions o el treball per una societat justa i per una economia equilibrada i ecològica. També en la necessitat de conèixer “la història del nostre poble” i “conrear amorosament la llengua i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que, juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble”. “Estimar la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís per buscar el millor pels seus ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu per mitjà de processos democràtics i pacífics”, ha conclòs.
Al final de la missa, el president de la Lliga Espiritual, Carles Armengol, ha agraït la participació de l’abat emèrit el suport que ha donat l’entitat durant tota seva etapa abacial que es va acabar ara fa un any. També ha convidat als assistents a donar suport i adherir-se a la Lliga Espiritual.
L’eucaristia s’ha tancat recitant amb tots els participants la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Torres i Bages, que demana “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. L’acte s’ha acabat amb el cant del Virolai.
Alfons Durán-Pich es licenciado en Sociología por la Universidad de Deusto, licenciado en Psicología por la Universidad de Barcelona, Graduado en Periodismo por la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, Diplomado en Administración de Empresas (SEP) por la Stanford Business School, Master en Sociedad de la Información y el Conocimiento por la Universitat Oberta de Catalunya (cursos de doctorado).
Es miembro de la South Place Ethical Society, de la American Marketing Association, de la Academy of Management, de la Skeptics Society, del Cercle d’Economia de Barcelona, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya y del capítulo español de antiguos alumnos de la Stanford Business School.
Aqui tenemos sus comentarios sobre la situación política actual y su previsible futuro.
A petición de la SEXTA Televisión, se grabó una entrevista para tratar del contencioso entre Cataluña y España y sobre cono quedaría España sin Cataluña, pero le comunicaron que no se emitiría, pues “se les ha estropeado el material”.
Conociendo quién es el accionista de referencia de la SEXTA, podemos interpretar este particular desenlace, pues tal vez el resultado de la grabación no se ajustaba a sus expectativas.
Sin embargo, cree que su tiempo y sus ideas merecen un respeto, y es por eso que tiene en su web la entrevista original, tal como fue grabada.
El passat 5 de juny, el Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol va publicar les dades sobre les inversions executades en sectors públics i fundacionals corresponents a l’any 2021. Una vegada més verifiquem que no hi hagut cap canvi en la política d’infrafinançament que practica l’Estat espanyol envers els territoris catalanoparlants.
Després d’analitzar les dades, l’Assemblea Nacional Catalana, Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca constatem que:
Mentre que Madrid va executar el 184% de les inversions pressupostades (2.086 M€), el País Valencià en va rebre el 42% (469 M€), Catalunya el 35,8% (739,8 M€) i les Illes Balears el 77,8% (153 M€). Els territoris catalanoparlants representem el 29,6% de la població de l’Estat espanyol, però sols rebem el 16,6% de les inversions estatals. Aquesta inversió implica uns 90 euros per cada habitant dels Països Catalans sota territori espanyol enfront dels 309 que rep cada madrileny. A aquesta manca d’inversions cal sumar-hi l’espoli fiscal que pateixen els nostres territoris i el dèficit històric que suporten algunes zones com el País Valencià, que durant tot el segle XX ha rebut el 19% menys en inversions que la mitjana estatal.
Les entitats sotasignades no demanem una millora en les inversions ni ens plantegem una reforma del Règim del 78, perquè sabem que aquesta política d’espoli és endèmica de qualsevol règim que governi a l’Estat espanyol. Som conscients que aquesta política d’empobriment sistèmic que promou l’Estat empitjora la qualitat de vida de tots els nostres conciutadans, sense fer diferència per allò que pensen o voten.
És per això que el nostre objectiu, per tal de millorar la qualitat de vida de les classes populars, és seguir avançant en l’assoliment de la plena sobirania i la independència. Per aquest motiu, aquest dimecres, dia 22 de juny, a les 22 h, les tres entitats farem un debat a Twitter Spaces sota el títol “L’opressió econòmica de l’Estat espanyol”. A més, ens coordinarem entre les entitats sobiranistes dels territoris catalanoparlants per plantejar mobilitzacions i accions de desobediència en les properes setmanes.
Vídeo de presentació per a l’App StopEspoli. Amb CLARA PONSATÍ OBIOLS, MONTSERRAT GUIBERNAU, JOAN B. CASAS, HERIBERT PADROL, NÚRIA BOSCH, ELISENDA PALUZIE, JORDI GALÍ, CARLES BOIX, GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS i ANDREU MAS-COLELL. Comparteix aquest vídeo i aturem l’espoli! http://www.stopespoli.cat
gutta cavat lapidem 