El cómic satírico sobre el 1-O que indigna a los sindicatos de la Policía Nacional y ha acabado en los tribunales
Un juzgado mantiene imputado al dibujante de un cómic sobre el procés que varios sindicatos de la Policía consideran que envilece la honorable profesión de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado
La Iglesia protestante de los Países Bajos admite que no hizo suficiente por los judíos perseguidos por los nazis
només el 2% del genoma correspon a gens que codifiquen per proteïnes
Tenim la idea que els gens es troben al nostre DNA com les perles d’un collar, i assumim que cada perla és un gen i hi ha un fil de DNA que les manté afilerades i en posició. Totes en ordre… Però això no és així! Sabem que hi ha fragments de DNA que salten, es retallen i s’insereixen, com si tinguéssim perles saltimbanquis, que van canviant de posició.
Això és el que passa amb molts dels elements mòbils, aquesta capacitat de dinamitzar el DNA, incrementant variabilitat genètica, canviant l’ordre de les perles, i aportant nou material “verge” que pot arribar a adquirir noves funcions és el que explica que aquesta “invasió” hagi perdurat i, fins i tot, que sigui tan generalitzada, que tots els organismes tinguem hostes invasors en major o menor nombre.
I molt curiosament, he guardat per al final una funció adquirida de retrovirus, una proteïna essencial per formar la placenta, i que ens permet guardar, protegir i nodrir els nostres embrions dins del nostre interior. Els retrovirus quan infecten una cèl·lula hoste, insereixen el seu genoma de forma permanent. Entre les proteïnes que codifiquen, hi ha les proteïnes de l’embolcall, que confereixen als virus la capacitat d’infectar nous hostes. Aquestes proteïnes permeten l’apropament de les membranes de la partícula vírica i la cèl·lula hoste i en propicien la fusió. Són proteïnes fusogèniques, com ara les sincitines, proteïnes produïdes per retrovirus endògens domesticats, que només s’expressen a la placenta i permeten a l’embrió incipient fusionar les seves cèl·lules amb les de la paret uterina de la mare. Sense aquests retrovirus que ens van envair ancestralment, no podríem haver desenvolupat la placenta i no seríem animals vivípars.
De fet, no som els únics animals placentaris. Per exemple, hi ha uns llangardaixos que també són vivípars i desenvolupen un òrgan similar a la placenta, que permeten als embrions de llangardaix de l’espècie Mabuya nodrir-se i créixer dins del ventre de la mare llangardaix. Evidentment, aquests llangardaixos desenvolupen una placenta perquè durant l’evolució del seu llinatge també van capturar un gen de sincitina d’un retrovirus endogen domesticat. Sembla obvi que aquest recurs de trobar-li un nou ús al material d’scrapbooking que ens regalen els elements genètics mòbils és un mecanisme d’innovació molt estès en tots els organismes vius per a generar noves funcions.
Hostes vingueren… que a conviure aprengueren!
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-hostes-vingueren_552039_102.html
Creixen les urgències per consum de cànnabis
Les substàncies que es fumen actualment són més potents i poden generar paranoia
El cànnabis que es fuma al carrer ha anat variant en els últims anys. Si fins als noranta els porros es feien sobretot amb haixix, ara el producte que més es barreja amb el tabac és la marihuana. I el tipus de marihuana que es fuma també ha anat canviant amb el temps. Des de fa anys s’ha detectat un augment de la presència de tetrahidrocannabinol (THC), el principi actiu del cànnabis més psicoactiu i que pot generar més paranoia. L’augment del nombre de consumidors i l’augment de la presència de THC als porros han disparat les urgències hospitalàries. L’any 2018, el 49,4% de les urgències a tot l’Estat per consum de drogues eren per culpa del cànnabis i el perfil de les víctimes era el de gent jove. El mateix estudi de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions avisa que des del 2016 el cànnabis ha superat l’alcohol i ja és la segona causa d’urgències hospitalàries per consum de drogues, només per darrere de la cocaïna, consumida per persones més adultes.
Fonts del servei d’urgències de l’Hospital del Mar confirmen aquest increment de les intoxicacions per consum de cànnabis i adverteixen que “s’acosten cada cop més a les urgències per consum de cocaïna”. Segons han detectat des del centre hospitalari, les intoxicacions que pateixen els joves que ingressen són conseqüència que consumeixen “un cànnabis més pur o una barreja de cannabidoides”.
Qui també coneix perfectament aquesta realitat és Mireia Ventura, responsable del servei d’anàlisi d’Energy Control, una entitat que, entre altres tasques, analitza les drogues que prenen els consumidors per informar-los del que estan ingerint dins dels espais d’oci nocturn.
Ventura, que és farmacèutica de formació, confirma que des de fa temps ha incrementat la presència de THC a les varietats que es consumeixen a nivell recreatiu, ja que es busca aquesta reacció psicoactiva. “Tot i així, últimament hem detectat un canvi, i és que cada cop hi ha més varietats de cannabidiol (CBD)”, explica. Per a Energy Control, que és un projecte de reducció de riscos de l’Associació Benestar i Desenvolupament, aquesta nova tendència és “un bon indicatiu”, ja que el CBD relaxa. “Fa que el consum no sigui tan problemàtic” perquè, combinat amb el THC, “provoca un efecte modulador”. Fins fa uns anys hi havia molt poques varietats de cànnabis recreatiu que portessin CBD. La inclusió d’aquest altre principi actiu, segons Ventura, rebaixa els riscos de patir pal·lidesa o fins i tot brots psicòtics.
La frontera dels 21 anys
El consum de drogues és especialment nociu per als menors de 21 anys, l’edat de desenvolupament del cervell. “El cànnabis interactua amb el cervell. Consumir-ne abans dels 21 anys facilita problemes d’addicció i el risc de brots psicòtics”, avisa Ventura, que destaca que, a més, des de la maduresa és més fàcil “saber gestionar les drogues”.
https://www.ara.cat/societat/Creixen-urgencies-consum-cannabis-marihuana_0_2551544850.html
La lliçó que ens ha deixat l’estafa del Tsunami Democràtic ( una opinió)
“El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana”
Pilar Carracelas 14.10.2020
Avui fa un any que Tsunami Democràtic convocava milers de persones contra la sentència del procés a l’aeroport del Prat. Uns dies després, ho va fer a La Jonquera. Aquestes són algunes de les accions de protesta més potents que es poden dur a terme a l’actualitat, perquè el que passa a un aeroport o a una via per on fins ara passaven 100.000 passatgers i 10.000 camions diaris respectivament et projecta necessàriament al món. Genera problemes que a tercers realment els pugui interessar resoldre. Però aquell moviment, que encara avui ningú sap qui és però resulta evident als interessos de qui treballava, desconvocava la protesta abans que això passés. Es va dir que s’havia assolit l’objectiu. Encara avui no han explicat quin.
Dic que resulta evident als interessos de qui estava el Tsunami Democràtic perquè va adoptar un lema, “Sit and talk”, que l’independentisme civil no havia defensat mai abans. No ho va fer ni en manifestacions al carrer ni a les urnes. Sí que ho van fer els líders polítics independentistes, incloent Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès. I va desaparèixer just quan va ser investit Pedro Sánchez president del Govern espanyol.
El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana. Perquè els ciutadans no n’han tret res d’aquelles mobilitzacions: el seu vot és anul·lat cada cop que a l’Estat li ve de gust i la repressió no s’atura ni tan sols de la mà de la Generalitat, la policia de la qual avui mateix ha condecorat 400 agents de mossos, inclosos 140 antiavalots, per ajudar a sufocar aquelles mateixes protestes.
Sí que se n’han beneficiat els partits polítics independentistes: pocs van apuntar al govern com un col·laborador necessari de l’Estat i poden continuar al capdavant d’aquesta gestoria d’Espanya anomenada Generalitat de Catalunya. La repressió que ells mateixos també pateixen i apliquen és un preu que estan disposats a pagar per això: no podrien aconseguir-ho d’altra manera.
Però si una cosa ens va ensenyar el Tsunami (i això no ho vam preveure) és que els catalans efectivament podem bloquejar l’aeroport. I la Jonquera. I l’Estació de Sants. I que si ningú ens desconvoca, és a dir, si no deixem que ens aturin ni tan sols els polítics que diuen estar amb nosaltres i la seva policia, podem generar un problema en què algú estigui disposat a donar alguna cosa a canvi de resoldre’l. No només les molles amb què es conformen els polítics sinó, com deia la CUP quan encara feia caure candidats convergents i introduïa referèndums a l’agenda política, el pa sencer.
Però per fer-ho cal entendre que tot el que es comença no surt gratis, i per tant, pel preu a pagar, cal necessàriament arribar fins el final. Això implica no tenir uns polítics en contra a la Generalitat. Perquè com estem veient, si demà tornéssim a l’aeroport i baixéssim a pistes, serien els primers a acusar-nos a la justícia espanyola de sedició.
La credibilitat es fon a cop de globus-sonda i contradiccions
La marihuana o com jugar a la ruleta russa amb la salut dels nostres fills
No hi ha dubte que al costat de les anomenades drogues dures, com l’heroïna o la cocaïna, i fins i tot al costat de l’alcohol, la marihuana té una certa bona imatge, fins i tot simpàtica i progre, cosa que ha derivat en una manca total de consciència dels seus efectes per a la salut. Si a aquesta percepció hi sumem que Catalunya, i en general la costa mediterrània, s’ha convertit en un paradís per al cultiu i el tràfic d’aquesta substància, el resultat és un còctel preocupant. I és que ara mateix és extremadament fàcil aconseguir marihuana, i els traficants es fixen especialment en els més joves, fins i tot en menors de 14 anys.
En efecte, els metges adverteixen dels efectes perniciosos que té la marihuana en edats en què el cervell encara s’està formant, és a dir, durant l’adolescència, i com pot actuar com a potenciador de trastorns mentals. Segurament la majoria d’aquests efectes seran passatgers, sempre que no hi hagi un consum excessiu o una predisposició física, però al final és com si s’estigués jugant a la ruleta russa amb la salut dels nostres fills. I aquesta circumstància, ¿la permetríem amb cap altra substància?
Malauradament, encara hi ha molta feina per fer per conscienciar la població, els joves però també els pares, dels perills del cànnabis. El fet que derivats d’aquesta planta puguin tenir un ús terapèutic, per exemple per tractar el dolor, no té res veure amb els efectes que pot produir l’herba que es pot aconseguir en una cantonada, i de la qual desconeixem la qualitat i el procés de producció.
A més, al costat dels problemes de salut pública hi ha l’impacte social i econòmic del narcotràfic. Catalunya s’ha convertit, segons els Mossos d’Esquadra, en el primer productor de marihuana d’Europa, de manera que s’hi han establert les principals màfies que es dediquen a aquest negoci. La policia catalana ha passat d’intervenir 132 plantacions el 2015 a 368 el 2019, una al dia durant l’últim any. I al voltant d’una activitat il·legal com aquesta sempre hi ha violència i també misèria. En dos anys s’han produït sis homicidis directament relacionats amb el cànnabis. I hi ha barris com el Culubret i Sant Joan de Figueres que s’han convertit en veritables territoris sense llei, amb talls de llum constants per culpa de les plantacions.
Més enllà del debat sobre la legalització o no de la marihuana, un debat que és extremadament complex però que s’ha d’abordar amb urgència, resulta necessari que la societat prengui consciència dels seus perills i actuï en conseqüència. Per molta policia que es posi, si no s’actua sobre la demanda el consum no s’aturarà i el negoci i totes les problemàtiques associades continuaran creixent.
El mal es más atractivo y nos puede
Victoria Camps: “El mal es más atractivo y nos puede”.
Victoria Camps (Barcelona, 1941) recurre a filósofos antiguos, modernos y posmodernos, de Platón y Adam Smith a Hannah Arendt, para explicarnos en El gobierno de las emociones (Herder) que no basta con saber distinguir entre el bien y el mal, sino que la moral se ha de definir como “una sensibilidad de acuerdo con la cual uno siente atracción hacia lo que está bien y repulsión hacia lo que está mal”
En definitiva, el “alma sensible” de Hutcheson. “Es cierto, encontramos apoyos a lo que quiero decir en todas las épocas, aunque en la modernidad sobre todo ha predominado el racionalismo –explica–. Pero a mí siempre me ha atraído la ética griega, la ética de las virtudes, entendida como la formación del carácter, el cual es una mezcla de sensibilidad y razón”.
Heredera de López Aranguren y Ferrater Mora, Camps ha conseguido hacer visible la filosofía y dar voz a la democracia participativa y a la ética en unos tiempos poco propicios para ello.
En El gobierno de las emociones acude a Aristóteles, Spinoza y Hume, para exponer la hipótesis de que no hay razón práctica sin sentimientos. Pero la gran pregunta a la que contesta en este libro nos la estamos haciendo mucho últimamente.
¿Por qué es tan difícil que la ley moral dirija nuestras vidas?
Porque la condición humana es imperfecta y porque no somos solo razón, suponiendo que entendamos que quiere decir eso. San Pablo ya decía “no hago el bien que quiero sino el mal que aborrezco”. Aristóteles ya lo había notado al decir que la voluntad es débil. Querían decir que muchas veces el problema no es que no sepamos distinguir el bien del mal, sino que el mal es más atractivo y nos puede. Por eso, lo que defiendo es que no basta la visión del mal, debe repugnarnos emotivamente.
La voluntad
Otra manera de verlo es su afirmación de que quien “vive en la indiferencia” no tiene ética… ¿Predica la “motivación moral”?
El comportamiento moral –también el inmoral– es una cuestión de voluntad, de querer hacer el bien y evitar el mal. La voluntad no se mueve si no se siente mínimamente “apasionada” por una idea, por un objetivo o por una causa.
Dice: “Todas las emociones pueden ser útiles y contribuir al bienestar de la persona que las experimenta, para lo cual hay que conocerlas y aprender a gobernarlas. Es posible hacerlo”. Pero, ¡nos han enseñado a esconderlas!
Hay emociones que se han fomentado para conseguir determinados propósitos. Ciertas personas sienten vergüenza de ser como son porque la sociedad las excluye y les hace sentirse inferiores. El discurso del miedo siempre ha acompañado a la propaganda política. La compasión se ha presentado como sustituta de la justicia. Por eso, conviene conocer las emociones, valorarlas, ver de dónde proceden para reprimirlas o exhibirlas.
Y por eso alerta del excesivo “culto a la emoción”…
Sí, porque un culto excesivo a las emociones no discrimina ni distingue entre las adecuadas o inadecuadas para vivir con justicia y convivir en paz. Es lo que hacen los llamados “mercados”. Su objetivo es vender productos, para beneficio de quien los vende, aunque no satisfagan ninguna necesidad real. Crean necesidades, producen deseos y emociones que los satisfagan de inmediato.
Denuncia que nos intentan convencer de que “hay que sentir en lugar de aprender a pensar”. De aquí surge el “culto al individualismo”. ¿Cómo frenarlo?
No es posible convivir si cada cual piensa solo en sí mismo y en sus intereses. Es lo que trata de corregir la ética a partir de la “regla de oro” de la moralidad, que remite a Confucio: “No hagas a los demás lo que no quisieras que te hicieran a ti”, o, en sentido positivo, “trata a los demás como quisieras que te trataran a ti”.
Repasa en su libro cómo “el cristianismo, primero, y el racionalismo que culmina en Kant, después”, contribuyeron a difundir una concepción excesivamente racionalista de la ética: como dominio o erradicación de las pasiones… ¿Ya no es así?
Ha sido así en general, pero con excepciones. Ni Aristóteles ni Spinoza ni Hume ignoraron los afectos como aspecto básico del comportamiento ético. Hoy la psicología ha contribuido a dar relieve a las emociones, con la inteligencia emocional. Nos han hecho ver que sin ellas no hay motivación para hacer nada y que la ética debe tenerlas en cuenta en sentido positivo.
La ética como valor
Entre la crisis y los indignados, parece que la ética resplandece como valor fundamental para vivir y relacionarse. ¿Será ahora o cuándo?
Que los movimientos actuales sean la expresión de la indignación significa que puede producirse esa vinculación entre la visión de las injusticias y el sentimiento de indignación ante ellas. Por eso, muchos se echan a la calle y acampan en las plazas. Si no hay sentimiento, nadie se mueve. Ahora bien, para que el movimiento persevere y prospere habrá que hacer algo más.
¿Hacia dónde debe de ir?
Puede ser el principio de un cambio si no se reduce a ser la mera expresión de la indignación. Un movimiento tiene que ir hacia alguna parte, no sabría decir hacia dónde, pero habría que profundizar en esa idea de una democracia más efectiva, menos partidista y menos endogámica. Más creíble. A partir de ahí, pueden darse cambios; aunque en una democracia, los cambios no pueden hacerse de espaldas a las instituciones. Se mejoran desde dentro.
Los estoicos decían que “hay hechos inevitables que no dependen de nosotros, y hechos evitables que sí dependen y está en nuestras manos impedir o cambiar”.
Plantearse lo imposible o querer cambiar lo inevitable (como la muerte) no tiene que ver ni con la ética ni, por supuesto, con la política. El problema es que los poderosos intentan convencernos de que es imposible cambiar lo que quisiéramos cambiar. Pero se equivocan. ¿Es imposible gravar con un impuesto las transacciones financieras? ¿Es imposible eliminar los paraísos fiscales? ¿Cambiar la ley electoral?
Una reflexión final: ¿dónde queda el papel de la religión en este análisis?
La religión no es necesaria para el discurso ético, lo que no significa que la mayoría de los valores que reconocemos –como la libertad, la igualdad o la fraternidad– nacieran con el cristianismo. Hoy se han secularizado y valen por sí mismos. No hace falta el apoyo de un Dios para sustentarlos, lo que hace falta es la voluntad de los hombres para que tengan más presencia en el mundo.
¿Cómo conciliar la diversidad de culturas y religiones con esta ética?
Con la regla de oro de la moralidad. No se puede construir una ética sin tenerla en cuenta. De ella derivan valores como la justicia, la solidaridad y el respeto. Son valores universales. Otra cosa es que la práctica no los tenga en cuenta. En realidad, el conflicto entre religiones y culturas no se da tanto en el reconocimiento de grandes principios, como en la interpretación que damos a las prácticas.
Histórico: Estados Unidos y 31 países rechazan el aborto como derecho y declaran a la familia como base de la sociedad
La Incómoda Verdad 23/10/2020
El jueves 22 de octubre se llevó a cabo el Consenso de Ginebra, en el que participaron 32 países para promover la salud de la mujer y el fortalecimiento de la familia.
