All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Política, tràfic d'armes

Espanya setè exportador mundial d’armes

Leave a comment

Les vendes s’han multiplicat per tres en l´última dècada gràcies a l’impuls dels governs

Hi ha un sector de l’economia espanyola que no pateix tant les crisis: la indústria militar. Fa una dècada que Espanya forma part del top 10 dels països que més armes exporten al món, un lloc molt per sobre de la seva capacitat econòmica o del seu pes polític mundial. Segons l’últim informe de l’Stockholm International Peace and Research Institute (SIPRI), publicat fa dues setmanes, ocupa la setena posició en el rànquing mundial d’exportadors d’armes en el període 2016-2020, només per darrere de les grans potències militars del planeta: els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. El 2018 es va situar en cinquè lloc. En els últims anys, un 3,2% de totes les armes que s’han venut al món van ser fabricades a Espanya, amb les corresponents autoritzacions per comercialitzar-les del govern de Madrid. Les exportacions d’armes made in Spain s’han disparat un 295,4% entre el 2010 i el 2019. Tot un negoci que creix en l’opacitat, emparat en la Llei de Secrets d’Estat.

De Narcís Serra a Pedro Morenés

¿Però com ha pogut la indústria militar espanyola situar-se en els últims anys en un lloc tan preponderant en el mercat mundial? La resposta, com tantes altres coses, s’ha de buscar en la Transició. “El primer govern socialista, amb Narcís Serra de ministre de Defensa, va considerar que una manera de democratitzar l’exèrcit espanyol era situar-lo prop dels seus homòlegs europeus, i això es podia fer implicant-lo en contractes de recerca i producció. I a més l’economia se’n podia beneficiar”, explica a l’ARA Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

La maquinària es va engegar aleshores, però va agafar velocitat de creuer després de la patacada econòmica del 2008-2009, quan Pedro Morenés (que havia estat directiu de Construcciones Navales del Norte i de l’empresa paneuropea de míssils MBDA o d’Instalaza, la firma de Saragossa que fabricava bombes de dispersió, avui prohibides) va ocupar la cartera de Defensa del primer govern de Mariano Rajoy. “La indústria militar s’havia implicat en projectes molt costosos incentivada pel govern, i amb la crisi es van trobar que no podrien mantenir els ajuts i crèdits públics. Aleshores el govern va optar per “compensar” els fabricants d’armes ajudant-los a exportar a altres països”, afegeix Jordi Armadans, de Fundipau. Les amistats perilloses de la monarquia espanyola amb els seus homòlegs del Golf, i en particular l’Aràbia Saudita –que fa alguns anys que protagonitza una cursa armamentista per situar-se com a actor regional de primer ordre al Pròxim Orient–, han fet la resta.

La secretaria d’Estat de Comerç, de qui depèn el control de les exportacions, justifica la posició d’Espanya com a país exportador d’armes argumentant que “al voltant del 80% del valor de les exportacions realitzades correspon a aeronaus que són acoblades o modificades a Espanya i en què participen altres membres de la UE i tercers països en el marc de programes de cooperació”. Pel que fa al suport financer que l’administració dona al sector, es limita a assenyalar que “les exportacions de material de defensa i seguretat estan incloses en l’àmbit d’actuació dels instruments tradicional com el Fons per a la Internacionalització de l’Empresa Espanyola”. El sector dona feina a 21.000 persones i factura cada any 6.200 milions d’euros, un 0,5% del PIB, segons el govern.

Una gran cartera de compradors

¿I qui compra les armes espanyoles? Segons les últimes estadístiques oficials, que corresponen al primer semestre del 2020, el 71% de les exportacions de material de defensa es van destinar a països de l’OTAN (inclosa Turquia), que en molts casos corresponen a projectes militars conjunts de la UE, que intenta harmonitzar els 27 exèrcits dels estats membres perquè puguin actuar de manera conjunta. La resta es van vendre a l’Aràbia Saudita, el Kazakhstan, els Emirats Àrabs Units, Singapur i Oman. El govern, que ha d’autoritzar totes les exportacions, va paralitzar la venda de sistemes de control i llançament de míssils per a fragates a Birmània, aplicant els acords europeus. També es va exportar material policial i de seguretat a Togo, Tunísia, Portugal, els Estats Units i França, i el que es coneix com a material de doble ús (que pot tenir un ús civil però també militar, com sensors i software), de nou a l’Aràbia Saudita, els Estats Units i la Xina. En l’última dècada s’han accelerat les exportacions a l’Àsia i al Pròxim Orient, dues zones del planeta que viuen una autèntica cursa armamentista.Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros

Una de les claus de l’èxit de la indústria militar espanyola és la diversificació, cosa que li permet oferir-se a molts països: des dels socis de la UE amb alta capacitat tecnològica (Brussel·les preveu al seu pressupost dels pròxims anys subvencionar les compres conjuntes d’armes per facilitar l’homogeneïtzació dels exèrcits) fins a altres països amb un baix índex de desenvolupament. S’hi fabriquen des d’avions fins a munició, simuladors i programes informàtics.

Els contractes més substanciosos són els dels avions d’Airbus que es fabriquen a Madrid i les fragates de Cadis, que en els últims anys han estat marcats per la polèmica pels grans contractes signats amb l’Aràbia Saudita que, a diferència de socis europeus com Itàlia, Alemanya i França, el govern espanyol ha decidit mantenir malgrat l’escàndol de l’assassinat del periodista Jamal Kashoggi o les evidències de crims de guerra comesos per l’exèrcit saudita al Iemen. Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros. Unes exportacions que, segons han denunciat ONGs en la campanya Armes Sota Control, vulneren la legislació –el tractat internacional del 2014, per la posició comuna europea del 2008 i la llei espanyola del 2007, tot un entramat legislatiu producte de la pressió dels moviments pacifistes–, que posa èmfasi que no es poden exportar armes a països on hi hagi indicis que s’utilitzaran per vulnerar els drets humans. En els seus informes han alertat que entre el 15% i el 25% de les exportacions d’armes espanyoles són qüestionables des d’aquest punt de vista.

Escopetes de caça i munició

Però també hi ha contractes menys importants en termes econòmics però que són preocupants. Un dels exemples és Ghana, que ha importat municions i armes de caça fabricada a Espanya per valor de 38,2 milions d’euros la dècada passada. “Ni que tota la població de Ghana es passés el dia caçant es podrien gastar tantes armes i tanta munició. Sembla força evident que el que fan és reexportar-les a altres països, i això no s’està controlant”, adverteix Font.

https://www.ara.cat/dossier/moncloa-consolida-espanya-sete-exportador-mundial-d-armes_1_3934124.html

medecina, Sanitat

El colesterol bo no sempre és saludable, segons un estudi liderat per l’Hospital del Mar

Leave a comment

L’estudi demostra que les persones amb partícules de colesterol bo tenen menys risc d’infart de miocardi només si són petites, i això obre la porta a dissenyar nous fàrmacs.

Imatge creada per ordinador de partícules de colesterol a la sang
Imatge creada per ordinador de partícules de colesterol a la sang
(Tlecoatl Zyanya/Wikimedia Commons)

El colesterol HDL o d’alta densitat, el colesterol bo, redueix el risc de malalties cardiovasculars, però només si es presenta en partícules petites.

Això és el que acaba de demostrar un estudi liderat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en què també han participat, entre d’altres, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS, de l’IDIBELL i de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’estudi s’ha publicat a la revista Metabolism Clinical and Experimental.

Encara que parlem de colesterol bo i dolent, de colesterol només n’hi ha un tipus. El que diferencia l’un de l’altre són les proteïnes a què va unit i que el transporten per la sang.

Així, el bo (HDL) va unit a proteïnes d’alta densitat. Això fa que el transportin amb més eficàcia fins al fetge perquè sigui eliminat i no es dipositi a les parets de les artèries.

En canvi, el dolent (LDL) va unit a proteïnes de baixa densitat i és més fàcil que, en comptes de circular amb prou força pel torrent sanguini, s’adhereixi a les parets de les artèries.

Per això, l’HDL s’associa a un menor risc de presentar malalties cardiovasculars, i l’LDL, per contra, a un augment del risc cardiovascular.


La influència de la genètica

Podríem pensar que, en conseqüència, si els fàrmacs que redueixen el colesterol dolent també disminueixen el risc cardiovascular, com s’ha demostrat, els que augmenten el colesterol bo haurien de ser eficaços per evitar malalties cardiovasculars.

Però això no és així i en aquest estudi els investigadors n’han demostrat la raó. Han analitzat les característiques genètiques que determinen la grandària de les partícules de colesterol bo i posteriorment han estudiat la seva relació amb el risc de presentar un infart de miocardi.

Van observar que la genètica que afavoreix unes partícules grans de colesterol bo va lligada a un increment del risc d’infart. En canvi, les característiques genètiques associades a partícules petites de colesterol bo es relacionaven amb un menor risc d’infart.

Així ho explica l’investigador principal de l’estudi, Roberto Elosua, coordinador del Grup de Recerca en Epidemiologia i Genètica Cardiovascular de l’IMIM-Hospital del Mar i de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC):

“Hi ha una relació causal positiva entre la grandària de les partícules de l’HDL colesterol i el risc d’infart; per tant, hem d’aconseguir incrementar els nivells de colesterol bo en sang, però sempre en partícules petites.”


A la recerca de nous fàrmacs

Per tant, no n’hi ha prou d’incrementar el colesterol bo, sinó que s’ha de presentar en partícules petites, com explica Álvaro Hernáez, investigador de l’IDIBAPS:

“Si hem de fer alguna cosa amb l’HDL és incrementar el nombre de partícules petites, que són les que fan de manera adequada la funció d’eliminar el colesterol, les que realment el traslladen al fetge per a la seva eliminació i no permeten que s’acumuli a les artèries i provoqui malalties cardiovasculars.”

Ara cal buscar un tipus de fàrmacs, que no existeixen, que incrementin els nivells de colesterol bo i redueixin el risc de presentar malalties cardiovasculars, com explica Albert Prats, investigador del Grup de Recerca en Epidemiologia i Genètica Cardiovascular de l’IMIM-Hospital del Mar i primer signant del treball:

“Aquest estudi posa en relleu noves i potencials dianes terapèutiques en el camp de les malalties cardiovasculars, com ara diversos gens relacionats amb els aspectes qualitatius de les partícules d’HDL, que poden contribuir a la prevenció cardiovascular.”

En aquest treball també hi han participat investigadors dels Centres d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), d’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) i d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i de l’Hospital Clínic Universitari de Saragossa.

https://www.ccma.cat/324/el-colesterol-bo-no-sempre-es-saludable-segons-un-estudi-liderat-per-lhospital-del-mar/noticia/3079854/

https://www.parcdesalutmar.cat/ca/noticies/view.php?ID=11076

Sin categoría

LOS RESPALDOS DE CLASE DE BIDEN

Leave a comment

Las últimas elecciones norteamericanas han sido las más caras de la historia, y de largo, la campaña de Joe Biden (1.379 millones de dólares) recaudó mucho más que la de Trump (863 millones). Como reza el refrán «quien paga manda», así que sigamos la pista del dinero para entender qué sectores de la gran burguesía norteamericana han aupado a Joe Biden a la Casa Blanca.



Llegar a la Casa Blanca cuesta mucho, muchísimo dinero. Tanto que la democracia norteamericana ha puesto reglas y normas para que el mecenazgo por parte de las grandes fortunas y grandes corporaciones no resulte demasiado evidente. Una ley federal de EEUU prohíbe a las empresas contribuir directamente en las campañas presidenciales, y limita a los millonarios en sus donaciones individuales a apenas 5.600 dólares.

Pero quien hace la ley hace la trampa, y hay una forma de esquivar estas limitaciones y lograr que los candidatos elegidos por cada bloque monopolista o sector corporativo puedan recibir un sustancioso dopaje. Lo hacen a través de los llamados Comités de Acción Política (PAC, por sus siglas en inglés, entre los que destacan los Súper-PAC), que adoptando la forma de «organizaciones de votantes independientes», pueden recibir fondos de manera anónima e ilimitada. Muchas veces las grandes corporaciones «animan» a sus ejecutivos y empleados a donar grandes sumas al candidato de su preferencia.

A través de estos y otros mecanismos, una serie de importantes sectores de la burguesía monopolista norteamericana han venido propulsando a Joe Biden o a su vicepresidenta, Kamala Harris, en el periplo que hizo ganar al primero las primarias demócratas (febrero a agosto de 2020) y luego lo aupó a la Casa Blanca.

Los primeros mecenas monopolistas de Joe Biden son los gigantes tecnológicos de Silicon Valley, grandes corporaciones de las redes sociales o ligados al comercio online, cuyas «colectas de empleados» (PAC) aportaron 20 veces más dinero para Biden que para Trump. Tenemos a Alphabet (que incluye a Google o YouTube), Amazon, Microsoft (Skype, LinkedIn, Xbox), Apple, Facebook (WhatsApp, Instagram), Twitter, u Oracle.


Otro sector monopolista que ha apostado fuerte por Biden es el de la industria del entretenimiento y los medios de comunicación. Grandes de Hollywood o de la televisión como Paramount, Disney o Netflix, o corporaciones de la comunicación como Bloomberg están entre los principales financiadores de la campaña demócrata.

Los monopolios ligados al comercio y el consumo son otro de los grandes apoyos de Biden. Tenemos a Walmart, la gran cadena de grandes almacenes de EEUU, o gigantes de la alimentación como Mars, Pepsico (fusión de Coca-Cola y Pepsi), Starbucks o Mondelez. Grupos monopolistas que venden en todo el globo y que necesitan que EEUU vuelva a promover un comercio mundial abierto.

Los estímulos económicos y la construcción de infraestructuras que promete Biden le han granjeado el mecenazgo de grandes corporaciones del ramo de la construcción como Honeywell, Jacobs Engineering, o Quanta Services. Y el «New Green Deal» (la revolución industrial verde) que promete Biden ha hecho que las grandes empresas de energías renovables (AES Corporation, NRG Energy, NiSource) también hayan respaldado su escalada a la Casa Blanca.

El cambio de trincheras

En las últimas semanas de la campaña electoral, y sobre todo a raíz de la victoria demócrata en las presidenciales del 3 de noviembre, se ha producido un movimiento, cada vez más masivo, de cierre de filas de la gran mayoría del mundo de las finanzas, la gran industria y los gigantes monopolistas con Biden. Muchos de esos sectores han sido, durante los últimos cuatro años, algunos de los más sólidos respaldos de la línea Trump, así que podemos hablar de un auténtico «cambio de trincheras».

Hasta el punto en el que podemos afirmar que, a día de hoy, Biden es la apuesta que cerrada y mayoritariamente hace el conjunto de la gran burguesía norteamericana para gestionar la hegemonía de EEUU en el mundo. Y esto es algo que le confiere una notable fortaleza, tanto a nivel interno como de carta de presentación internacional.

Así, días antes del asalto al Capitolio se conoció la carta de doscientos presidentes ejecutivos de grandes empresas de EEUU que instaban al Congreso a certificar el resultado de las elecciones y a acabar con los intentos de Trump de impugnar el resultado.

Entre los firmantes había una amplia representación de ejecutivos de las compañías del exclusivo club Fortune 500 (la lista anual de la revista que elige a las 500 mayores empresas del país). Estaban los CEOs de Blackrock, Goldman Sachs, Blackstone, Carlyle Group (banca de inversión), Microsoft (tecnológica), Mastercard o American Express (tarjetas de crédito), Pfizer (gigante farmacéutica), American International Group (AIG, seguros), Hearst (medios de comunicación), Moody’s (agencia calificación), PwC o Deloitte (auditoría financiera)…

Una carta de censura a Trump y de cierre de filas con Biden que se completó tras los sucesos de Washington con el manifiesto de la Asociación Nacional de Fabricantes, que agrupa a 14.000 grandes empresas manufactureras -la «gran patronal norteamericana»- y que exigía la destitución inmediata del republicano.

Un voto de censura que ha tenido réplicas en el mismísimo corazón financiero de Wall Street. Algunos de sus más importantes e influyentes bancos, como Goldman Sachs o JP Morgan, no solo han roto relaciones con las empresas de Trump, sino que han anunciado que no financiarán al Partido Republicano mientras no depure el trumpismo de sus filas.

El cambio de trinchera ha llegado al mismísimo complejo militar-industrial, la mayor concentración de capital del planeta y cuyos intereses están históricamente ligados a gobiernos republicanos como el de Reagan o los Bush.

Entre los respaldos de Biden tenemos a grandes contratistas del Pentágono como Raytheon, uno de cuyos ex-altos ejecutivos, el general de cuatro estrellas Lloyd Austin es ahora el secretario de Defensa. Y los diez anteriores jefes del Pentágono firmaron hace semanas una carta en las que llamaban al Ejército a «abstenerse de cualquier acción política», desautorizando así a Trump y respaldando a la nueva administración.

Los respaldos de clase de Biden

ecologisme, medi ambient

Parcs eòlics enverinats

Leave a comment
Parcs eòlics enverinats

Explica Ràdio Capital que els ecologistes s’oposen als macroprojectes de parcs eòlics disseminats per l’Alt Empordà i ja hi ha gent que es posa les mans al cap: Com pot ser?, diuen, ara no els van bé les renovables?, diuen, seguint els titulars. L’argumentació per carregar contra les organitzacions ecologistes és antiga. En anglès fins i tot hi ha un acrònim per definir-la: NIMBY, que significa not in my back yard, o no al meu pati del darrera, en català. Ve a dir que els ecologistes volen un món molt net i sostenible però que els parcs eòlics te’ls fots allà on t’hi càpiguen mentre jo no els hagi de veure ni ensumar.

Com deia, la crítica ve de llarg, perquè el neuromàrketing fa temps que coneix i executa la manera d’inculcar-nos opinions interessades fent-nos creure que les hem pensat nosaltres solets com a grans, moderns i democràtics lliurepensadors que som tots plegats.

Tornant al cas que ens ocupa, les opinions interessades per a que pensis que els ecologistes són uns petitburgesos reaccionaris i tronats que no estan gaire bé del cap surten dels defensors del Capitalisme Verd, que, casualment, són els mateixos que han defensat durant dècades el capitalisme a seques negant el canvi climàtic i fent tot el possible per tal que les empreses energètiques seguissin mantenint els seus beneficis contaminants.

En realitat, els ecologistes no s’oposen a les energies renovables. De fet, en són els primers impulsors i els grans defensors de l’autoconsum, un model energètic al que s’oposa frontalment el capitalisme verd, que vol fer-nos seguir essent esclaus de les gran empreses energètiques que ens han cobrat per destrossar el planeta. També defensen que, si això no és suficient i calen grans parcs d’energies renovables, aquests es construeixin de manera ordenada i planificada seguint criteris mediambientals, no allà on els vagi millor a les gran empreses per incrementar els guanys.
El nostre futur energètic es juga en aquestes batalles. Les fonts energètiques de les renovables són gratuïtes i il·limitades. I alguns no estan disposats a renunciar a aquests guanys