"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Tenim la idea que els gens es troben al nostre DNA com les perles d’un collar, i assumim que cada perla és un gen i hi ha un fil de DNA que les manté afilerades i en posició. Totes en ordre… Però això no és així! Sabem que hi ha fragments de DNA que salten, es retallen i s’insereixen, com si tinguéssim perles saltimbanquis, que van canviant de posició.
Això és el que passa amb molts dels elements mòbils, aquesta capacitat de dinamitzar el DNA, incrementant variabilitat genètica, canviant l’ordre de les perles, i aportant nou material “verge” que pot arribar a adquirir noves funcions és el que explica que aquesta “invasió” hagi perdurat i, fins i tot, que sigui tan generalitzada, que tots els organismes tinguem hostes invasors en major o menor nombre.
De fet, no som els únics animals placentaris. Per exemple, hi ha uns llangardaixos que també són vivípars i desenvolupen un òrgan similar a la placenta, que permeten als embrions de llangardaix de l’espècie Mabuya nodrir-se i créixer dins del ventre de la mare llangardaix. Evidentment, aquests llangardaixos desenvolupen una placenta perquè durant l’evolució del seu llinatge també van capturar un gen de sincitina d’un retrovirus endogen domesticat. Sembla obvi que aquest recurs de trobar-li un nou ús al material d’scrapbooking que ens regalen els elements genètics mòbils és un mecanisme d’innovació molt estès en tots els organismes vius per a generar noves funcions.
Les substàncies que es fumen actualment són més potents i poden generar paranoia
El cànnabis que es fuma al carrer ha anat variant en els últims anys. Si fins als noranta els porros es feien sobretot amb haixix, ara el producte que més es barreja amb el tabac és la marihuana. I el tipus de marihuana que es fuma també ha anat canviant amb el temps. Des de fa anys s’ha detectat un augment de la presència de tetrahidrocannabinol (THC), el principi actiu del cànnabis més psicoactiu i que pot generar més paranoia. L’augment del nombre de consumidors i l’augment de la presència de THC als porros han disparat les urgències hospitalàries. L’any 2018, el 49,4% de les urgències a tot l’Estat per consum de drogues eren per culpa del cànnabis i el perfil de les víctimes era el de gent jove. El mateix estudi de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions avisa que des del 2016 el cànnabis ha superat l’alcohol i ja és la segona causa d’urgències hospitalàries per consum de drogues, només per darrere de la cocaïna, consumida per persones més adultes.
Fonts del servei d’urgències de l’Hospital del Mar confirmen aquest increment de les intoxicacions per consum de cànnabis i adverteixen que “s’acosten cada cop més a les urgències per consum de cocaïna”. Segons han detectat des del centre hospitalari, les intoxicacions que pateixen els joves que ingressen són conseqüència que consumeixen “un cànnabis més pur o una barreja de cannabidoides”.
Qui també coneix perfectament aquesta realitat és Mireia Ventura, responsable del servei d’anàlisi d’Energy Control, una entitat que, entre altres tasques, analitza les drogues que prenen els consumidors per informar-los del que estan ingerint dins dels espais d’oci nocturn.
Ventura, que és farmacèutica de formació, confirma que des de fa temps ha incrementat la presència de THC a les varietats que es consumeixen a nivell recreatiu, ja que es busca aquesta reacció psicoactiva. “Tot i així, últimament hem detectat un canvi, i és que cada cop hi ha més varietats de cannabidiol (CBD)”, explica. Per a Energy Control, que és un projecte de reducció de riscos de l’Associació Benestar i Desenvolupament, aquesta nova tendència és “un bon indicatiu”, ja que el CBD relaxa. “Fa que el consum no sigui tan problemàtic” perquè, combinat amb el THC, “provoca un efecte modulador”. Fins fa uns anys hi havia molt poques varietats de cànnabis recreatiu que portessin CBD. La inclusió d’aquest altre principi actiu, segons Ventura, rebaixa els riscos de patir pal·lidesa o fins i tot brots psicòtics.
La frontera dels 21 anys
El consum de drogues és especialment nociu per als menors de 21 anys, l’edat de desenvolupament del cervell. “El cànnabis interactua amb el cervell. Consumir-ne abans dels 21 anys facilita problemes d’addicció i el risc de brots psicòtics”, avisa Ventura, que destaca que, a més, des de la maduresa és més fàcil “saber gestionar les drogues”.
“El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana”
Pilar Carracelas 14.10.2020
Avui fa un any que Tsunami Democràtic convocava milers de persones contra la sentència del procés a l’aeroport del Prat. Uns dies després, ho va fer a La Jonquera. Aquestes són algunes de les accions de protesta més potents que es poden dur a terme a l’actualitat, perquè el que passa a un aeroport o a una via per on fins ara passaven 100.000 passatgers i 10.000 camions diaris respectivament et projecta necessàriament al món. Genera problemes que a tercers realment els pugui interessar resoldre. Però aquell moviment, que encara avui ningú sap qui és però resulta evident als interessos de qui treballava, desconvocava la protesta abans que això passés. Es va dir que s’havia assolit l’objectiu. Encara avui no han explicat quin.
Dic que resulta evident als interessos de qui estava el Tsunami Democràtic perquè va adoptar un lema, “Sit and talk”, que l’independentisme civil no havia defensat mai abans. No ho va fer ni en manifestacions al carrer ni a les urnes. Sí que ho van fer els líders polítics independentistes, incloent Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès. I va desaparèixer just quan va ser investit Pedro Sánchez president del Govern espanyol.
El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana. Perquè els ciutadans no n’han tret res d’aquelles mobilitzacions: el seu vot és anul·lat cada cop que a l’Estat li ve de gust i la repressió no s’atura ni tan sols de la mà de la Generalitat, la policia de la qual avui mateix ha condecorat 400 agents de mossos, inclosos 140 antiavalots, per ajudar a sufocar aquelles mateixes protestes.
Sí que se n’han beneficiat els partits polítics independentistes: pocs van apuntar al govern com un col·laborador necessari de l’Estat i poden continuar al capdavant d’aquesta gestoria d’Espanya anomenada Generalitat de Catalunya. La repressió que ells mateixos també pateixen i apliquen és un preu que estan disposats a pagar per això: no podrien aconseguir-ho d’altra manera.
Però si una cosa ens va ensenyar el Tsunami (i això no ho vam preveure) és que els catalans efectivament podem bloquejar l’aeroport. I la Jonquera. I l’Estació de Sants. I que si ningú ens desconvoca, és a dir, si no deixem que ens aturin ni tan sols els polítics que diuen estar amb nosaltres i la seva policia, podem generar un problema en què algú estigui disposat a donar alguna cosa a canvi de resoldre’l. No només les molles amb què es conformen els polítics sinó, com deia la CUP quan encara feia caure candidats convergents i introduïa referèndums a l’agenda política, el pa sencer.
Però per fer-ho cal entendre que tot el que es comença no surt gratis, i per tant, pel preu a pagar, cal necessàriament arribar fins el final. Això implica no tenir uns polítics en contra a la Generalitat. Perquè com estem veient, si demà tornéssim a l’aeroport i baixéssim a pistes, serien els primers a acusar-nos a la justícia espanyola de sedició.
No hi ha dubte que al costat de les anomenades drogues dures, com l’heroïna o la cocaïna, i fins i tot al costat de l’alcohol, la marihuana té una certa bona imatge, fins i tot simpàtica i progre, cosa que ha derivat en una manca total de consciència dels seus efectes per a la salut. Si a aquesta percepció hi sumem que Catalunya, i en general la costa mediterrània, s’ha convertit en un paradís per al cultiu i el tràfic d’aquesta substància, el resultat és un còctel preocupant. I és que ara mateix és extremadament fàcil aconseguir marihuana, i els traficants es fixen especialment en els més joves, fins i tot en menors de 14 anys.
En efecte, els metges adverteixen dels efectes perniciosos que té la marihuana en edats en què el cervell encara s’està formant, és a dir, durant l’adolescència, i com pot actuar com a potenciador de trastorns mentals. Segurament la majoria d’aquests efectes seran passatgers, sempre que no hi hagi un consum excessiu o una predisposició física, però al final és com si s’estigués jugant a la ruleta russa amb la salut dels nostres fills. I aquesta circumstància, ¿la permetríem amb cap altra substància?
Malauradament, encara hi ha molta feina per fer per conscienciar la població, els joves però també els pares, dels perills del cànnabis. El fet que derivats d’aquesta planta puguin tenir un ús terapèutic, per exemple per tractar el dolor, no té res veure amb els efectes que pot produir l’herba que es pot aconseguir en una cantonada, i de la qual desconeixem la qualitat i el procés de producció.
A més, al costat dels problemes de salut pública hi ha l’impacte social i econòmic del narcotràfic. Catalunya s’ha convertit, segons els Mossos d’Esquadra, en el primer productor de marihuana d’Europa, de manera que s’hi han establert les principals màfies que es dediquen a aquest negoci. La policia catalana ha passat d’intervenir 132 plantacions el 2015 a 368 el 2019, una al dia durant l’últim any. I al voltant d’una activitat il·legal com aquesta sempre hi ha violència i també misèria. En dos anys s’han produït sis homicidis directament relacionats amb el cànnabis. I hi ha barris com el Culubret i Sant Joan de Figueres que s’han convertit en veritables territoris sense llei, amb talls de llum constants per culpa de les plantacions.
El 15% de los adolescentes consumidores de cannabis, puntual o habitualmente, sufre ideas de persecución y/o alucinaciones auditivas.
Més enllà del debat sobre la legalització o no de la marihuana, un debat que és extremadament complex però que s’ha d’abordar amb urgència, resulta necessari que la societat prengui consciència dels seus perills i actuï en conseqüència. Per molta policia que es posi, si no s’actua sobre la demanda el consum no s’aturarà i el negoci i totes les problemàtiques associades continuaran creixent.
Victoria Camps: “El mal es más atractivo y nos puede”.
Victoria Camps (Barcelona, 1941) recurre a filósofos antiguos, modernos y posmodernos, de Platón y Adam Smith a Hannah Arendt, para explicarnos en El gobierno de las emociones (Herder) que no basta con saber distinguir entre el bien y el mal, sino que la moral se ha de definir como “una sensibilidad de acuerdo con la cual uno siente atracción hacia lo que está bien y repulsión hacia lo que está mal”
En definitiva, el “alma sensible” de Hutcheson. “Es cierto, encontramos apoyos a lo que quiero decir en todas las épocas, aunque en la modernidad sobre todo ha predominado el racionalismo –explica–. Pero a mí siempre me ha atraído la ética griega, la ética de las virtudes, entendida como la formación del carácter, el cual es una mezcla de sensibilidad y razón”.
Heredera de López Aranguren y Ferrater Mora, Camps ha conseguido hacer visible la filosofía y dar voz a la democracia participativa y a la ética en unos tiempos poco propicios para ello.
En El gobierno de las emociones acude a Aristóteles, Spinoza y Hume, para exponer la hipótesis de que no hay razón práctica sin sentimientos. Pero la gran pregunta a la que contesta en este libro nos la estamos haciendo mucho últimamente.
¿Por qué es tan difícil que la ley moral dirija nuestras vidas?
Porque la condición humana es imperfecta y porque no somos solo razón, suponiendo que entendamos que quiere decir eso. San Pablo ya decía “no hago el bien que quiero sino el mal que aborrezco”. Aristóteles ya lo había notado al decir que la voluntad es débil. Querían decir que muchas veces el problema no es que no sepamos distinguir el bien del mal, sino que el mal es más atractivo y nos puede. Por eso, lo que defiendo es que no basta la visión del mal, debe repugnarnos emotivamente.
Cubierta de ‘El gobierno de las emociones’, de Victoria Camps
La voluntad
Otra manera de verlo es su afirmación de que quien “vive en la indiferencia” no tiene ética… ¿Predica la “motivación moral”?
El comportamiento moral –también el inmoral– es una cuestión de voluntad, de querer hacer el bien y evitar el mal. La voluntad no se mueve si no se siente mínimamente “apasionada” por una idea, por un objetivo o por una causa.
Dice: “Todas las emociones pueden ser útiles y contribuir al bienestar de la persona que las experimenta, para lo cual hay que conocerlas y aprender a gobernarlas. Es posible hacerlo”. Pero, ¡nos han enseñado a esconderlas!
Hay emociones que se han fomentado para conseguir determinados propósitos. Ciertas personas sienten vergüenza de ser como son porque la sociedad las excluye y les hace sentirse inferiores. El discurso del miedo siempre ha acompañado a la propaganda política. La compasión se ha presentado como sustituta de la justicia. Por eso, conviene conocer las emociones, valorarlas, ver de dónde proceden para reprimirlas o exhibirlas.
Y por eso alerta del excesivo “culto a la emoción”…
Sí, porque un culto excesivo a las emociones no discrimina ni distingue entre las adecuadas o inadecuadas para vivir con justicia y convivir en paz. Es lo que hacen los llamados “mercados”. Su objetivo es vender productos, para beneficio de quien los vende, aunque no satisfagan ninguna necesidad real. Crean necesidades, producen deseos y emociones que los satisfagan de inmediato.
Denuncia que nos intentan convencer de que “hay que sentir en lugar de aprender a pensar”. De aquí surge el “culto al individualismo”. ¿Cómo frenarlo?
No es posible convivir si cada cual piensa solo en sí mismo y en sus intereses. Es lo que trata de corregir la ética a partir de la “regla de oro” de la moralidad, que remite a Confucio: “No hagas a los demás lo que no quisieras que te hicieran a ti”, o, en sentido positivo, “trata a los demás como quisieras que te trataran a ti”.
Repasa en su libro cómo “el cristianismo, primero, y el racionalismo que culmina en Kant, después”, contribuyeron a difundir una concepción excesivamente racionalista de la ética: como dominio o erradicación de las pasiones… ¿Ya no es así?
Ha sido así en general, pero con excepciones. Ni Aristóteles ni Spinoza ni Hume ignoraron los afectos como aspecto básico del comportamiento ético. Hoy la psicología ha contribuido a dar relieve a las emociones, con la inteligencia emocional. Nos han hecho ver que sin ellas no hay motivación para hacer nada y que la ética debe tenerlas en cuenta en sentido positivo.
La ética como valor
Entre la crisis y los indignados, parece que la ética resplandece como valor fundamental para vivir y relacionarse. ¿Será ahora o cuándo?
Que los movimientos actuales sean la expresión de la indignación significa que puede producirse esa vinculación entre la visión de las injusticias y el sentimiento de indignación ante ellas. Por eso, muchos se echan a la calle y acampan en las plazas. Si no hay sentimiento, nadie se mueve. Ahora bien, para que el movimiento persevere y prospere habrá que hacer algo más.
¿Hacia dónde debe de ir?
Puede ser el principio de un cambio si no se reduce a ser la mera expresión de la indignación. Un movimiento tiene que ir hacia alguna parte, no sabría decir hacia dónde, pero habría que profundizar en esa idea de una democracia más efectiva, menos partidista y menos endogámica. Más creíble. A partir de ahí, pueden darse cambios; aunque en una democracia, los cambios no pueden hacerse de espaldas a las instituciones. Se mejoran desde dentro.
Los estoicos decían que “hay hechos inevitables que no dependen de nosotros, y hechos evitables que sí dependen y está en nuestras manos impedir o cambiar”.
Plantearse lo imposible o querer cambiar lo inevitable (como la muerte) no tiene que ver ni con la ética ni, por supuesto, con la política. El problema es que los poderosos intentan convencernos de que es imposible cambiar lo que quisiéramos cambiar. Pero se equivocan. ¿Es imposible gravar con un impuesto las transacciones financieras? ¿Es imposible eliminar los paraísos fiscales? ¿Cambiar la ley electoral?
Una reflexión final: ¿dónde queda el papel de la religión en este análisis?
La religión no es necesaria para el discurso ético, lo que no significa que la mayoría de los valores que reconocemos –como la libertad, la igualdad o la fraternidad– nacieran con el cristianismo. Hoy se han secularizado y valen por sí mismos. No hace falta el apoyo de un Dios para sustentarlos, lo que hace falta es la voluntad de los hombres para que tengan más presencia en el mundo.
¿Cómo conciliar la diversidad de culturas y religiones con esta ética?
Con la regla de oro de la moralidad. No se puede construir una ética sin tenerla en cuenta. De ella derivan valores como la justicia, la solidaridad y el respeto. Son valores universales. Otra cosa es que la práctica no los tenga en cuenta. En realidad, el conflicto entre religiones y culturas no se da tanto en el reconocimiento de grandes principios, como en la interpretación que damos a las prácticas.
El jueves 22 de octubre se llevó a cabo el Consenso de Ginebra, en el que participaron 32 países para promover la salud de la mujer y el fortalecimiento de la familia.
Con 3.640 kilómetros en su litoral, lidera las especies costeras y marinas en peligro, con los acuíferos contaminados con agua salada por la subida del nivel del mar, lidera los vertidos de basura plástica y caladeros sobrexplotados de los que alerta la ONU en su última evaluación
Inundaciones en Tossa de Mar (Girona) por el temporal ‘Gloria’.
La presión sobre sus recursos naturales, la pérdida de biodiversidad y el creciente impacto de la crisis climática abocan a un deterioro sin vuelta atrás del Mediterráneo, según evidencia el último informe sobre su estado, hecho público este miércoles por la Organización de las Naciones Unidas.
El Programa de Medio Ambiente de la ONU, tras revisar la evolución de esta región durante la última década, advierte ahora de que, “si no se detiene la tendencia actual, la degradación podría tener graves y perdurables consecuencias para la salud y el sustento de los humanos”. Al fin y al cabo, el Mediterráneo se encuentra en una situación de grave déficit ecológico: se consume, de media, un 40% más de recursos renovables naturales y otros servicios de los ecosistemas de los que es capaz de producir”.
España está especialmente concernida por esta alarma: 3.640 kilómetros de costa se abren a este mar. Ahí viven unos 18 millones de personas, según cálculos del Gobierno. Es el país con más especies costeras y marinas en peligro, con los acuíferos contaminados con agua salada por la subida del nivel del mar, a la cabeza de vertidos de basura plástica y los caladeros sobrexplotados. Ecosistemas como el Mar Menor, el delta del Ebro o l’Albufera de Valencia padecen una regresión continua.
En los países del Mediterráneo, hasta un 15% de las muertes están ligadas a factores ambientales prevenibles, recuerda la ONU, ya sea por la contaminación atmosférica o las olas de calor. Se trata de la zona del mundo más deseada por los turistas y que concentra las rutas marítimas más transitadas. “Poco ha cambiado desde la primera evaluación de 2005”, se queja el director del programa François Guerquin. “Debemos adoptar cambios drásticos en nuestra relación con la naturaleza si queremos un Mediterráneo para el presente y futuras generaciones”. Entre esos cambios están las políticas de transición ecológica del fondo europeo para la recuperación de la pandemia de COVID-19. El green new deal al rescate de la situación de emergencia en el Mediterráneo. Una emergencia con muchas caras.
La crisis climática
El Mediterráneo se está recalentando más rápidamente. Un 20% más que la media del planeta. Si la Tierra tiene una temperatura 1,1º C superior a la época pre-industrial, el Mediterráneo está en 1,5 grados. Es decir, el cambio climático y sus consecuencias avanzan aceleradamente en esta zona.
En el Mediterráneo, la subida del nivel del mar producida por la alteración climática dispara toda una serie de impactos de gran calado: conduce a la salinización de aguas subterráneas, inundaciones y erosión del terreno que provocan un enorme perjuicio para la salud, para la disponibilidad de agua dulce, para la agricultura e incluso para el patrimonio cultural. La ONU recuerda que, solo en España, un millón de personas viven en zonas con menos de cinco metros de altura sobre el nivel el mar, a modo de ilustración sobre el riesgo que suponen los efectos de la crisis climática. Las últimas evaluaciones más precisas han demostrado que amplias zonas están más amenzadas por las inundaciones de lo que se creía.
El cambio climático en España ya se deja sentir con la multiplicación de las olas de calor y los temporales costeros. Las tormentas y embates marinos agreden más frecuentemente la costa que carece de la barrera de defensa natural que suponen las playas. Sin esa muralla, tanto la reposición de arena como la construcción de infraestructuras absorbe periódicamente millones de euros en obras de restauración del litoral.
Cala Salitrona (Región de Murcia) plagada de desperdicios y basura / ANSE
Un mar lleno de basura y contaminado
El Mediterráneo se está convirtiendo en un basurero marino. Y, además, contaminado. Los países de su cuenca generan unos 180 millones de toneladas de residuos urbanos al año. Está rodeado de fábricas de basura. La ONU calcula que, directamente, 730 toneladas solo de basura de plástico llegan al mar cada día. España es el segundo país del ránking con 125 toneladas diarias, por detrás de Turquía y superando a Italia, Egipto o Francia. Son unos dos kilos por persona y día todos los años, calculados para la población agrupada en la franja de 50 kilómetros a lo largo de la costa. En 2016, un estudio sobre la basura asociada al turismo intensivo calculó que, en el mes de julio, se podía hallar una media de 450.000 objetos al día por km2 de playa en zonas turísticas y 200.000 en las playas más remotas. El 38% son plásticos y otro 30% colillas de cigarro. Los microplásticos rondan el 9%.
Buque faenando. EPA/OLIVIER HOSLET/
Además, las aguas del mediterráneo son contaminadas con vertidos de todo tipo: metales pesados, sustancias orgánicas, hidrocarburos y nutrientes. “El 80% de la contaminación del mar proviene de tierra adentro: la agricultura, la industria y los residuos urbanos”, afirma este informe. En España se da un ejemplo ya dramático de cómo la contaminación que llega de las actividades terrestres se lleva por delante el ecosistema en el Mar Menor. Allí, los vertidos y filtraciones de agua llena de restos de fertilizantes agrícolas tienen a la laguna prácticamente KO.
De manera general, España usa más de 1,7 millones de toneladas de fertilizantes, una media de 144 kilos por hectárea cultivada, la cuarta detrás de Eslovenia y Montenegro (que aportan muy poco en términos absolutos) y Francia (la gran potencia agrícola de Europa). Mientras las explotaciones agrarias en Francia e Italia son pequeñas, en España, el 85% superan las cinco hectáreas.
Un mar esquilmado por la pesca
El mar Mediterráneo es el más esquilmado del mundo. Se desembarcan unas 800.000 toneladas de pescado (el 18% del volumen total se descarta después de capturarse). El 78% de las especies comerciales de estas aguas están oficialmente sobrepescadas, es decir, el ritmo al que se extraen impide que las poblaciones se repongan de manera natural. Es un fenómeno que se prolonga en el tiempo ya que casi la mitad de estas especies objetivo de la industria presentan un nivel de biomasa bajo lo que indica que la sobrepesca impide que se repongan, recuerda la ONU.
España está a la cabeza de la lista. Lo viene reconociendo el Gobierno español al verse obligado a aprobar órdenes para ordenar las capturas ante la “sobrexplotación generalizada”. Este mismo año se ha publicado un plan para las especies del fondo marino (demersales) como la merluza mediterránea que es, precisamente, la especie más esquilmada, según este informe de la ONU.
La sobrepesca no es, únicamente, un problema para la biodiversidad. Llevar los caladeros al límite implica que, con el tiempo, las especies en las que se sustenta la industria no rendirán: no habrá pescado para faenarlo. El sector supone un millón de puestos de trabajos directos e indirectos, explica el informe. 250.000 sirven a bordo de los buques pesqueros en un sector que produce 10.000 millones de euros al año.
La escasez del agua
La región mediterránea en general es la zona con más escasez de agua del mundo. Sin ir más lejos, el sureste de la península ibérica se enfrenta a una, cada vez, mayor aridez. Es la frontera por donde avanza la desertificación favorecida por la erosión que se come el suelo en España y el consumo intensivo de agua para la agroindustria. Todo el Mediterráneo avanza hacia un modelo climático “más seco y con precipitaciones más violentas”, avanza el informe.
En esta situación, las reservas subterráneas van cobrando una mayor importancia. Sin embargo, la extracción de líquido para alimentar explotaciones intensivas de regadío combinado con la subida del nivel de mar asociada al cambio climático está empujando la intrusión de agua salobre en estos depósitos. Y una vez contaminados de esta manera se convierte en inútil para el consumo humano directo o mediante el riego de alimentos.
La destrucción de la biodiversidad
Las actividades humanas han multiplicado la presión y destrucción de la riqueza natural del Mediterráneo. Alrededor del 14%, unas 168, de las especies costeras están amenazadas con la extinción. España lidera la lista con 63 variedades entre animales y plantas. Además, en todo el Mediterráneo, se cuentan 78 especies marinas en peligro (el 11% del total conocido). Efectivamente, en España se encuentran 72 de estas variedades, el primer país de la región. Esta condición convierte al litoral mediterráneo español a la vez en zona de riesgo y refugio para la biodiversidad bajo amenaza.
El informe hace mención especial a dos especies referenciales para ilustrar la riqueza en ecosistemas: el coral rojo y las praderas de posidonia. España tuvo que ordenar este año un parón de la pesca de este animal que conforma un hábitat completo para otras muchas especies. Las capturas lo han llevado al límite en muchas zonas. Sobre la posidonia, esta planta ha sufrido una regresión de, al menos, el 30% en los últimos 50 años. En España ha sido notable en toda la costa levantina y las Baleares. Las principales causas de destrucción han sido la restructuración de la costa mediante infraestructuras como puertos o espigones, los vertidos y el boom de la navegación de recreo y los cruceros turísticos.
En este sentido, el estudio de Naciones Unidas indica que las aguas se han llenado con unas 1.000 especies exóticas de las que, al menos, 100 son invasoras. Variedades de animales o plantas que llegan de manera artificial, se asientan y medran. El ritmo de introducción de estas especies que dañan los ecosistemas y desplazan a las autóctonas ha crecido mucho en las últimas décadas por la intensificación de actividades humanas como el transporte marítimo y el cambio en las condiciones ambientales que conlleva el calentamiento global, señala este trabajo global.
Enorme densidad de población y turismo
El litoral del Mediterráneo está densamente poblado. Más de 500 millones de personas viven al lado del mar. En España unos 18 millones de personas habitan en la considerada franja costera, aunque sea algunos kilómetros tierra adentro. “Las densidades de población han crecido a ritmo insostenible la última década”, calcula el informe que señala que las zonas construidas se han doblado o incluso más. En España, la costa está fuertemente urbanizada. Más del 40% del litoral sur está construido según cálculos de Greenpeace. En la provincia de Málaga llega al 75%, Alicante un 64%, Valencia un 66% y Murcia un 33%. En Barcelona está urbanizado el 69% de su litoral.
Playas de València.
A la población residente se le suma, cada temporada, la presión de la actividad turística. La ONU le dedica un apartado especial. Es el destino número uno en el mundo con 360 millones de llegadas anuales. 139 millones son en los países de la ribera norte, entre los que está España. Las agresiones llegan en forma de “basura marina, ocupación de terreno costero, consumo de agua y generación de residuos”, detalla la ONU. Y concluye: “Es indiscutible que las presiones humanas están amenazando gravemente tanto el medio ambiente como la sostenibilidad de estos destinos turísticos al igual que la viabilidad el sector”.
Arran dels fets de resposta a la sentència del procés
Els disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar l’esquena.
99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.
El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.
Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.
Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.
El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.
En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.
I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.
La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.
No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.
Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.
La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.
La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.
Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.
La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.
Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.
¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.
Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.
Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.
Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.
El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.
El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.
Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.
El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.
En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.
És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.
Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.
Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.
Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.
A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.
Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.
Un any després, la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. “L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.
Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.
L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.
No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.
Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. –
gutta cavat lapidem 