La mala salut del sector bancari ha afavorit l’operació: CaixaBank ha perdut el 57% del valor que tenia quan va moure la seu
Les operacions per a aconseguir més concentració bancària a l’estat espanyol, que demanava amb urgència el Banc Central Europeu, ja han fet el primer pas.
Aquest matí, quan feia deu minuts que havia començat la sessió de borsa, les accions de Bankia pujaven d’un 30% i, en aquests pocs minuts, el volum d’operacions registrat igualava la mitjana diària d’aquests tres últims mesos. A la mateixa hora, les accions de CaixaBank ja havien pujat d’un 12% i havien contractat un nombre d’accions equivalent a la meitat de la mitjana diària d’aquests tres darrers mesos.
Aquesta era la manera com el mercat celebrava la notícia que ambdues entitats havien fet arribar a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV). CaixaBank deia en un comunicat que analitzava una fusió mitjançant un canvi d’accions amb Bankia, i aquesta també confirmava que havien començat les converses entre les dues empreses.
Poca broma! El grup resultant tindria uns actius de 650.000 milions d’euros i seria el banc més gran de l’estat espanyol.
La mala salut dels bancs és la clau de l’operació
Per arribar a aquest punt –que ja veurem com acaba– han hagut de passar moltes coses; la principal és la mala salut que les entitats financeres tenen d’ençà que els tipus d’interès del BCE van baixar a zero, ja fa uns quants anys, per animar l’economia a sortir de la crisi anterior. La covid-19 ha estat el catalitzador –o, si voleu, l’excusa– per disparar ara el tret de sortida cap al pas addicional en la concentració del sistema bancari estatal. El BCE i, concretament, el vice-president, Luis de Guindos, ja havien dit fa poques setmanes que calia prendre urgentment la determinació de fusionar entitats, tant sí com no.
Els resultats del primer semestre van ser determinants en aquest gest de De Guindo: Bankia presentava una baixada de beneficis del 64% i el conseller delegat de l’entitat, José Sevilla, deixava anar: ‘Som favorables a les fusions si tenen sentit’; i, per matisar-ho, deia de seguida: ‘Ara no hi ha res damunt la taula.’
Mentrestant, els beneficis de CaixaBank baixaven d’un 67% en aquest semestre, compassadament amb totes les entitats financeres, que reduïen els marges i dedicaven molts diners a aprovisionar-se per a possibles problemes derivats de la pandèmia, per prudència. Un moment clau va ser el 28 de juliol, quan el BCE va comunicar al sector que les entitats havien decidit de suspendre el repartiment de dividends tres mesos més, és a dir, fins al desembre… i amb el 2021 pendent d’un fil. Era l’avís definitiu per a navegants.
CaixaBank ha perdut el 57% del valor d’ençà de l’octubre del 2017
Mentrestant, el mercat havia anat fent la seva feina durant mesos i mesos, rebaixant les cotitzacions de totes les entitats. Si prenem per punt de referència el 1r d’octubre de 2017 –dia important per a CaixaBank– i molt a la vora dels màxims de valoració dels bancs a borsa, ens adonem que fins ahir CaixaBank havia baixat d’un 57% i Bankia, d’un 74%.
Si voleu veure què significa això en xifres absolutes, diguem que l’octubre del 2017 si algú volia comprar CaixaBank havia de pagar, a preus de mercat, 23.200 milions d’euros, mentre que el 3 de setembre del 2020 amb 10.800 milions n’hauria tingut prou. En el cas de Bankia les xifres de capitalització borsària són respectivament d’11.500 milions el 2017 i 3.170 milions ahir. Només parlo dels dos bancs concernits avui, però l’evolució de la resta és molt semblant. Aquest càstig del mercat els havia deixats a un preu de saldo, certament.
Hi ha un indicador molt clar: el valor a la borsa d’una empresa sobre el valor comptable. Si el resultat és 1, vol dir que hi ha equilibri entre el preu de mercat i la realitat comptable. Si és superior parlem de sobrevaloració i si és inferior vol dir que estaríem disposats a pagar-ne menys del preu que costa si es liquidés, pels motius que fos.
Bé, a Bankia, aquest índex ahir era de 0,22. És a dir, que el mercat estava disposat a pagar només 22 cèntims per cada euro de valor comptable de l’entitat. És una manera de dir-li, amb xifres, que no el veu gens bé. A CaixaBank, la valoració del mercat no era tan dolenta, un 0,44. La de Bankinter –el més ben valorat– és a 0,7; i la resta entre 0,4 i o 0,5, amb el Sabadell més a la vora del 0,2.
Els inversors ja no consideren els bancs una opció sensata
I això com s’ha d’interpretar? Doncs, ras i curt: els inversors no es fien dels bancs, no els consideren a empreses rendibles on col·locar els diners.
Observeu-ho. Si algú volgués fer una OPA a Bankia i oferís una prima del 100% (el doble de la cotització de mercat) per atreure els accionistes a vendre i tots venguessin, el comprador encara tindria un amplíssim marge de diferència a favor sobre el valor comptable. És clar que no interessa ningú…
I per què Bankia? Les raons, no les sabem. Els tests que va fer el BCE a tota la banca no s’han fet públics, ni els de l’Autoritat Bancaria Europea (EBA) tampoc, si bé es va saber que els bancs de l’estat espanyol anaven coixos per dues bandes: menys capital que la mitjana europea i més pes del deute sobirà a la cartera. Però no se’n saben ni noms ni xifres.
Sigui com sigui, Bankia és un cas especial, perquè hauria pogut ser el banc públic de l’estat, com algú demanava. Recordeu que en el seu rescat es van pagar (vam pagar entre tots) uns 24.000 milions d’euros, dels quals n’ha tornat uns 3.000. En realitat, és un banc nacionalitzat perquè l’estat espanyol, mitjançant el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) és propietari del 62% de les seves accions. És evident que això el fa peculiar i hom pot pensar que si s’ha començat per aquest és per alguna raó que no sabem, però que deu ser molt important…. per al banc o per al govern espanyol. Perquè el govern espanyol n’és el màxim accionista i és qui en última instància en decideix tots els moviments.
I per què CaixaBank? Més enllà de les interpretacions extraeconòmiques que es puguin fer sobre aquesta operació, cal dir en primer lloc que CaixaBank és una entitat dominada per la Fundació La Caixa, que és la propietària del 40% de les accions. I aquest fet és cabdal.
Si Bankia es fusionés amb qualsevol altre banc, l’estat espanyol en seria accionista majoritari, i això no és acceptable
Veurem per què. Si l’escollit fos el Banc Santander, per exemple, l’entrada de Bankia implicaria que l’estat es podria convertir en el primer accionista de l’entitat, i això no és acceptable. Pensem que la família Botín en té el 0,56% del capital. Això mateix passaria amb el BBVA. I si el banc triat fos el Sabadell, a més de primer accionista, l’estat espanyol podria ser majoritari fins i tot.
Per tant, al marge de la situació financera en què es troba cada entitat per assumir una operació d’aquesta envergadura, hi ha aquest primer aspecte que ja és decisiu.
Val a dir que si l’operació s’acaba fent amb CaixaBank, hauríem de parlar d’absorció, més que de fusió, car CaixaBank triplica Bankia en volum de capitalització borsària a en duplica el capital. Però el fet important és com quedaria el capital de la nova entitat.
En principi, CaixaBank aportaria una capitalització borsària del 77% i Bankia del 23%. Dit això, els accionistes principals serien la Fundació La Caixa, amb un 30%, i l’estat espanyol (FROB), amb un 14%.
Ve’t aquí per què és l’únic cas entre els bancs espanyols en què l’estat no esdevindria primer accionista. I em sembla que això és clau. Després, què pot passar al consell d’aquesta entitat híbrida ja és una altra cosa.
Arran de l’operació es pot arribar a tancar una sucursal de cada quatre i acomiadar deu mil treballadors
I què s’hi guanya, amb l’operació? És molt simple. Els beneficis són la diferència entre ingressos i despeses. Si veig que els ingressos no pugen com haurien de pujar, perquè els tipus baixos sembla que tenen corda per temps, he de rebaixar despeses.
Però passa que la retallada té un límit. He de menester un mínim de maquinistes per a fer anar la maquinària. I probablement cada entitat pel seu compte ja ha arribat a la vora d’aquest límit. Ara, si hi ha una fusió o absorció, aleshores una bona part de xarxa és repetida –i se’n poden desfer, com també d’una part dels serveis centrals.
Acabada la fusió organitzativa, no caldran departaments repetits. I aquí entrem en el punt més conflictiu i dolorós: quan les xifres es tornen persones.
CaixaBank té més de 3.797 oficines a tot l’estat espanyol i més de 35.000 treballadors; Bankia té 2.260 sucursals i menys de 16.000 treballadors, però tots dos bancs ja havien emprès plans de reducció d’oficines i personal de resultes dels pobres resultats d’enguany.
Segons una anàlisi elaborada per Barclays, més de 1.400 oficines de CaixaBank i Bankia operen en el mateix codi postal i són susceptibles de poder tancar, si se segueix una estratègia per a optimitzar recursos. Això vol dir prop d’una sucursal de cada quatre de les més de 6.000 que sumen.
A més, cada oficina bancària és atesa, aproximadament, per set treballadors, de manera que es calcula que el nombre de treballadors afectats per la potencial fusió s’enfilaria a prop de 10.000.
Pensem, tanmateix, que l’operació és en un estat embrionari –malgrat les urgències manifestades reiteradament pel BCE–; si més no, això s’ha sabut. Per tant, anar gaire més enllà, ara com ara, és fer volar coloms.
Evidentment, s’han dit coses que són versemblants. Per exemple, que la seu de la nova entitat seria a Valencià, cosa ben lògica tenint en compte que ara hi ha les seus actuals de totes dues entitats són. Més arriscat és entrar en possibles organigrames, però en medis financers hi ha qui diu que la presidència del nou banc seria per a José Ignacio Goirigolzarri i que el conseller delegat seria Gonzalo Gortázar, actual número dos de CaixaBank.
Tanmateix, a hores d’ara hi ha moltes preguntes en l’aire. La primera, si s’acabarà fent l’operació, és clar. I aleshores, per exemple, què se’n farà, de la Fundació La Caixa? Mantindran les dues seus operatives a Madrid i Barcelona? Quanta gent perdrà la feina? Quines conseqüències pot tenir una concentració més gran de bancs per als clients i per a la competència? Què farà el FROB amb el 14% del capital?… Aquests interrogants i molts més són els que ens formulem avui, i ja tindrem temps de respondre’ls.
gutta cavat lapidem 