All posts by passerell
Xavier Novell fomentó ‘terapias de conversión’ para homosexuales y también se sometió a ellas
Les joguines trencades de Disney
El pes de Hollywood enfonsa sovint la vida d’estrelles infantils
Parlar de Disney és referir-se al gegant de l’entreteniment que des de fa més de 90 anys transporta a un univers de fantasia tant menors d’edat com adults. Però aquest món de somni no ha estat tal per a algunes de les estrelles infantils que van passar a formar part de l’engranatge a una edat massa primerenca. I és que el nombre de joguines trencades que ha anat deixant Disney a la cuneta augmenta amb el pas dels anys.
Selena Gómez (29), acaba de parlar per primera vegada d’això. “Vaig renunciar a la meva vida sent molt jove i no sabia el que estava fent”, va declarar sobre el seu debut, amb tan sols 10 anys, en la sèrie Barney i els seus amics de Disney Channel. La seva salut mental ha patit les conseqüències d’una fama tan precoç: trastorn bipolar, ansietat, depressió i addicció a Instagram, problemes pels quals ha hagut d’ingressar en més d’una ocasió en centres psiquiàtrics per rebre tractament.
Lindsay Lohan va ser la primera a visibilitzar les conseqüències negatives d’haver estat una nena Disney. Tú a Londres y yo a California, estrenada el 1998 quan tenia 12 anys, va ser el tret de sortida d’una fructífera carrera amb l’esmentada productora, cosa que també li va obrir les portes del món de les drogues i l’alcohol. L’artista es confessava addicta després d’haver ingressat en rehabilitació sis vegades i d’haver entrat a presó per diversos delictes. “En el passat, l’alcohol va ser la porta d’entrada a altres coses per a mi. La cocaïna era més una qüestió de les festes: la gent la tenia i jo en prenia. Anava de la mà de l’alcohol”, li confessava a Oprah Winfrey en una entrevista el 2013.
Hilary Duff és una altra de les que va descendir als inferns després de convertir-se en Lizzie McGuire, la protagonista de la sèrie del mateix nom que el canal temàtic de Disney va emetre des del 2001 al 2003. Tenia 14 anys i es va convertir en un ídol de fans adolescents i, poc després, en la rival màxima de Lindsay Lohan. La pressió mediàtica va ajudar que el 2005 caigués en l’anorèxia, cosa que era evident a cada foto que li feien.
Els trastorns alimentaris també han marcat la vida de Demi Lovato. La bulímia l’acompanya des de l’adolescència i el seu currículum d’episodis traumàtics compta també amb abús de drogues i alcohol, trastorn bipolar, ansietat i depressió, a més d’abusos sexuals. Als 15 va protagonitzar Camp Rock amb els Jonas Brothers i aquest va ser l’inici del seu dur trànsit pel món de les addiccions. “Vaig arribar a un punt en què o estava drogada o estava pensant a drogar-me”, va revelar fa uns anys quan va explicar com utilitzava la beguda per mitigar l’ansietat que sentia. Als 17 ja havia ingressat a rehabilitació i va aconseguir mantenir-se allunyada de les substàncies durant sis anys. L’artista, que divendres en va fer 29, va recaure a la beguda el 2018, poc abans de patir una sobredosi amb què gairebé perd la vida. Dels vessaments cerebrals, l’atac al cor i la ceguesa com a conseqüències en parla al seu documental Dancing with the devil, on també revela haver estat víctima de violacions per part del seu primer nòvio i del camell que li va subministrar l’heroïna que gairebé la mata. Lovato continua consumint marihuana i alcohol en dosis moderades, cosa amb què el seu mànager o el seu amic Elton John no combreguen.
Christina Aguilera i Britney Spears van ser nenes Disney a començaments dels noranta, quan es van conèixer presentant The
Mickey Mouse Club. Més enllà de la rivalitat musical que sempre han mantingut, les cantants comparteixen les seqüeles d’aquesta fama tan primerenca. La primera va patir bulímia i anorèxia mentre que la segona va desenvolu
Una fama mal portada arrossega a l’abús de drogues i alcohol, trastorns alimentaris i problemes mentals
par diversos problemes de salut mental que la van portar a ser ingressada, més d’una vegada, en centres psiquiàtrics. El seu cas és un dels més extrems, ja que aquesta situació va fer que el seu pare aconseguís la seva tutela fa gairebé 13 anys. Ara, amb 39, Britney Spears lluita en els tribunals per recuperar la seva autonomia.
Les problemàtiques en estrelles infantils també van tocar els nois. Zac Efron, que va seduir milions de nenes amb les pel·lícules de High School Musical, es va refugiar en l’alcohol i la cocaïna per lluitar amb l’èxit desmesurat, cosa que va superar després d’entrar a rehabilitació. Joe Jonas també va coquetejar amb les drogues mentre que Adam Hicks va ser detingut el 2018 per atracar unes àvies a punta de pistola i agredir-les. Amb aquest historial, resulta irònic que s’acabi d’anunciar que Sol a casa , la pel·lícula que va encimbellar Macaulay Culkin, un dels màxims exponents de la definició de joguina trencada de Hollywood, tindrà una nova versió que serà produïda per The Walt Disney Company.
El Masnou assetja els ocupes dels habitatges protegits
Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització criminal
(Mané Espinosa)
La mobilització veïnal contra el grup d’ocupes dels habitatges de protecció oficial de Llevant, al carrer Salvador Espriu del barri d’ Ocata del Masnou (Maresme), ha propiciat que les administracions hagin intensificat la pressió sobre els inquilins il·legals perquè abandonin els habitatges.
Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització criminal que controla al municipi altres habitatges, tal com va publicar La Vanguardia el 26 de juliol. Fa poc els veïns han decidit enfrontar-se als delinqüents i mobilitzar-se per protestar per la situació que pateixen.
Set anys després, Ajuntament i l’Agència de l’Habitatge es reuneixen per buscar solucions
Els ocupes del Masnou s’escapen de l’estereotip de les persones necessitades que entren per la força a un habitatge. Són individus estrangers, la majoria d’origen magribí, que es caracteritzen per mantenir un notable poder adquisitiu. Condueixen vehicles de gamma alta i mantenen un ritme de vida opulent. Segons fonts policials, això és possible gràcies a l’entramat d’activitats delictives que tenen organitzat. El grup està ben estructurat i depèn d’un líder.
Per primera vegada en set anys, el 20 de juliol l’Ajuntament i l’ Agència de l’Habitatge, propietària de la promoció urbanística, es van reunir per, segons el Consistori, buscar solucions a la problemàtica que arrosseguen les comunitats de veïns del carrer Salvador Espriu.
L’alta conflictivitat que generen els ocupes rics ha propiciat que els veïns es mobilitzin, i fins i tot han aconseguit que els responsables, en aquest cas el govern municipal, incrementi la pressió policial a la zona. Sobre la qüestió més discutida, la dels set pisos ocupats, tant des de l’ Agència de l’Habitatge com des de l’Ajuntament lamenten que estigui encallada en processos judicials llargs i esgotadors.
L’alcalde, Jaume Oliveras, va avançar que incorporarà el tema a la reunió que ha sol·licitat amb la fiscal en cap de Mataró per abordar els problemes d’inseguretat que pateix el municipi. Per la seva part, l’ Agència de l’Habitatge ha començat a renovar les portes d’accés als edificis i ha instal·lat un sofisticat sistema de seguretat que, amb l’adjudicació dels pisos buits, hauria d’impedir més ocupacions.
L’element més perillós del clan ocupa, un personatge resident al número 4 que destaca per la violència exercida contra els veïns, va ser expulsat de la promoció gràcies a la ràpida reacció veïnal. “ Vam alertar la policia, el van identificar i, mentre els agents custodiaven el pis, l’ocupa va sortir amb el que portava a sobre”, moment que va aprofitar l’ Agència de l’Habitatge per blindar la porta i impedir que hi accedís.
Els veïns també han actuat per “reconquerir” les zones comunes, com les places d’estacionament reservades als pisos, que ocupaven els vehicles dels
ocupes. Expliquen que “per la negativa de l’Ajuntament a fer manteniment al carrer i les places d’aparcament” van ser els mateixos residents els que van pintar les línies del gual i van col·locar un senyal de prohibit aparcar.
Malgrat l’increment de la pressió policial, la situació, segons els veïns, és insostenible atès l’alt grau d’incivisme dels ocupes. “Posen la música a tot volum de matinada i tenen els passadissos i l’ascensor plens de brutícia”. Reconeixen, malgrat tot, que “sembla que estem més tranquils”.
assalts als conreus de cànem legal del Maresme
Hi ha una planta que és idèntica a la de la marihuana, tant la tija com les fulles i els cabdells, quan és el moment de recol·lectar. Es tracta del cànem, que es conrea de manera industrial per a finalitats farmacèutiques o industrials en productes d’estètica o alimentació. L’informe Violència i marihuana dels Mossos d’Esquadra dedica un apartat a aquestes plantacions, que els últims dos anys han proliferat i que viuen una onada d’assalts violents. Mentre que l’any passat es van cometre 96 robatoris violents en plantacions, 14 eren legals de cànem industrial. A què és degut aquest auge?
Els analistes de la policia catalana tenen diverses explicacions per justificar tanta violència contra uns empresaris que s’han vist obligats a incrementar les mesures de protecció i seguretat dels cultius. Una raó és la incultura. Tal qual. Hi ha delinqüents que són incapaços de distingir entre el cànem i la marihuana i roben pensant que s’estan emportant droga.
Els traficants han aconseguit cristal·litzar el CBD del cànem en la substància psicoactiva (THC) de la marihuana
Però també hi ha organitzacions criminals que coneixen perfectament la diferència entre les dues plantes, saben que els cultius de cànem industrial no es defensen amb pinxos armats i roben per després barrejar aquestes fulles amb les de marihuana i augmentar així el pes de la mercaderia a vendre i, en conseqüència, els beneficis.
El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva. La OMS li atribueix virtuts terapèutiques
Però no s’acaba aquí. El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva i a què l’ Organització Mundial de la Salut (OMS) atribueix virtuts terapèutiques. Hi ha organitzacions criminals que roben el cànem perquè ja han aconseguit al laboratori cristal·litzar el CBD i, a partir d’àcids, transformar la substància en THC. El procés és complicat, però l’ecosistema que envolta el tràfic de marihuana genera una innovació permanent en què participen especialistes de tots els sectors que s’apunten a la febre del nou or verd per aconseguir el seu tall del gran pastís.
També hi ha plantacions de marihuana legals que requereixen autoritzacions i permisos de l’ Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris per a l’obtenció de THC per a ús exclusivament medicinal. En aquests conreus hi ha un control sever de les llavors, ja que l’agricultor n’ha de documentar la traçabilitat.
Més de la meitat dels robatoris violents en plantacions de cànem industrial van tenir lloc en vivers del Maresme, una comarca que ha vist créixer exponencialment aquest tipus de cultius. Els analistes de la policia detallen al seu informe com els propietaris d’aquestes plantacions acostumen a instal·lar al perímetre marquesines amb grans cartells en què s’adverteix que es tracta de cànem i no de marihuana. Però és igual; malgrat l’increment de la seguretat, els assalts se succeeixen i són difícils de prevenir perquè els delinqüents irrompen empunyant armes i en bandada.
Va passar el setembre de l’any passat a Tudela de Segre, quan un grup de vint persones va irrompre en una plantació de cànem industrial. Els assaltants van amenaçar els treballadors amb ganivets i bastons i els
van arribar a tirar pedres. Quan van arribar els mossos alguns dels lladres van fugir, però l’extensió de la plantació era tan gran que d’altres van continuar tallant plantes amb absoluta tranquil·litat.
Un mes després, al Maresme, el responsable d’una plantació legal traslladava en una furgoneta cànem del seu hort, a Alella, fins al magatzem, a Mataró, quan va ser envestit per una furgoneta en plena carretera nacional. El vehicle dels assaltants va provar de fer fora de la calçada la furgoneta amb diverses maniobres perilloses en marxa. Finalment, els dos vehicles van col·lidir i cinc homes armats amb bastons i armes de foc van intentar sense èxit emportar-se la mercaderia.
L’anàlisi dels assalts en plantacions de marihuana i cànem a Catalunya determina que hi ha pics de robatoris cada trimestre, coincidint amb el moment de la recol·lecció dels cabdells, a les plantacions d’exterior. Amb aquesta dada els Mossos ja adverteixen que els pròxims mesos de setembre i octubre hi haurà un increment d’incidents violents en zones concretes amb auge de plantacions, com el Maresme, el Tarragonès, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Per això proposen adoptar mesures preventives per evitar danys personals a les plantacions de cànem on s’exerceix una activitat declarada, autoritzada i aliena al món delinqüencial.
El tràfic de marihuana dispara la narcoviolència
Mitjançant amenaces, extorsions i alguna agressió els feien
fora dels seus pisos per poder plantar marihuana. Passava al barri de Sant Roc de Badalona i continua passant a la Mina de Sant Adrià de Besòs. Els Mossos d’Esquadra van detenir al juliol una organització criminal i familiar que feia la vida impossible als inquilins d’alguns habitatges en què estava interessada per ampliar l’espai per conrear el que molts ja diuen que és el nou “or verd”. La unitat central de segrestos i extorsions de la policia catalana va detenir 15 persones, i tres continuen a la presó. Les famílies no han pogut tornar als seus pisos per por de les represàlies.
Que et facin fora de casa teva perquè d’altres conreïn marihuana és un exemple que evidencia com, cada vegada més, el crim organitzat atempta contra la seguretat de les persones alienes al món delinqüencial. A Sant Roc, a la Mina, però també al Montseny, on la Guàrdia Civil va descobrir fa dues setmanes com una banda va desforestar diverses hectàrees del parc natural per plantar-hi marihuana.
Amb el mateix sistema una altra organització va talar arbres i va aplanar el terreny amb maquinària pesant per arrasar diverses hectàrees d’un bosc protegit de Santa Cristina d’Aro per fer el mateix: conrear-hi marihuana.
L’any passat en aquesta època l’àrea central d’anàlisi de la criminalitat de la comissaria general d’investigació criminal dels Mossos va elaborar un interessant informe, El mercat de la marihuana a Catalunya , que analitzava les causes i els riscos del fenomen. L’estudi advertia del risc de corrupció dels poders públics per part de les estructures criminals establertes a Catalunya, que s’han convertit en la principal amenaça per a l’estabilitat social en aquesta comunitat.
Un any després, els mateixos analistes han firmat un segon treball, Violència i marihuana , que adverteix que l’escalada
violenta derivada del tràfic de la marihuana augmenta i que l’afectació en el dia a dia de la ciutadania cada vegada és més alta.
Les màfies de la marihuana són la principal amenaça per a l’estabilitat social de Catalunya
Cada mes es coneixen a Catalunya vuit narcoassalts, robatoris violents entre organitzacions criminals que es dediquen al cultiu i al tràfic de marihuana. Coneguts també com a vuelcos , aquests episodis de narcoviolència només són la punta de l’iceberg del que realment passa al submon del crim organitzat. Com que es tracta d’atacs entre delinqüents, aquests últims amb prou feines denuncien, i els investigadors coneixen els episodis a partir de les víctimes mortals, dels ferits greus o dels testimonis inesperats de les baralles.
El 2018 els Mossos van activar el Pla d’acció Marihuana per lluitar contra aquest boom, un fenomen que alguns analistes descriuen com la nova febre de l’or verd i que ha convertit Catalunya en el principal hort d’Europa, cosa que atreu les pitjors màfies internacionals interessades en la nova oportunitat de negoci. Amb les xifres a la mà, els responsables de la divisió d’ investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, des de l’intendent al capdavant, Ramón Chacón, fins a l’inspector Toni Salleras, responsable de l’àrea central de crim organitzat, no perden l’oportunitat d’advertir que, si no hi ha un canvi dràstic en els elements que afavoreixen que les màfies continuïn triant Catalunya per conrear i traficar, hi ha risc de convertir la comunitat autònoma en un nou camp de Gibraltar amb zones controlades per unes organitzacions que incentiven la delinqüència local. Es tracta d’un escenari que potencia les xarxes de traficants amb accés fàcil a les armes de foc amb què defensen els cultius o garanteixen la seguretat dels processos de compra i venda de la mercaderia.
L’any passat ni la pandèmia no va aconseguir paralitzar l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. Ho demostra l’estudi que dissecciona els 102 episodis violents que es van cometre el 2020 a Catalunya. En la meitat dels narcoassalts els delinqüents van utilitzar armes de foc. L’informe revela com des del 2018 hi ha cada any tres homicidis relacionats directament amb el tràfic de marihuana, als quals cal sumar tots els episodis que tenen a veure amb lesions, amenaces, extorsions i segrestos. Des que va començar l’any ja hi ha hagut un homicidi atribuïble al tràfic de marihuana.
L’evolució del tràfic de marihuana a Catalunya ha adquirit una velocitat que espanta. Fa deu anys la seva presència era pràcticament anecdòtica, però des d’en fa vuit és la substància que més es confisca en les operacions policials, i ja ha desbancat per sempre el mercat de l’haixix. I cada any supera l’anterior en xifres de plantes intervingudes. La substància, d’altra banda, té col·lapsats els dipòsits de les comissaries.
Un 70% dels delinqüents que integren estructures organitzades també es dediquen a la marihuana. Cada vegada hi ha més lladres amb una especialitat que reinverteixen part dels beneficis en aquesta droga. I un dels elements que afavoreixen aquesta ràpida evolució són, asseguren els analistes policials, “les associacions cannàbiques que actuen com una gran tapadora per poder tenir al darrere tot un mercat de cultiu i venda” i aquesta visió bucòlica i laxa que hi ha sobre el consum.
A Catalunya es registren vuit narcoassalts cada mes entre traficants d’aquest tipus de droga
El mercat de la marihuana, alerten els analistes, ha importat xarxes criminals albaneses, sèrbies, angleses, sueques, poloneses, xineses, franceses i marroquines, entre d’altres. A més, fomenta el mercat il·lícit d’armes de foc i un altre tipus de tràfic encara més terrible, el d’éssers humans, que utilitzen com els nous esclaus del segle XXI, obligats a treballar a les plantacions.
Els 10 errors més freqüents
Als usuaris de la llengua sovint ens sorgeixen dubtes quan escrivim o parlem en català. No només d’ortografia, sinó també de sintaxi o, fins i tot, de morfologia i fonètica. Per això, hem decidit recollir en aquest article alguns dels errors que considerem que són freqüents en català quan escrivim.
- Degut a, a causa de
- Que, què, el que
- Des de, des que
- Donar, fer
- Ser, estar, haver-hi
- Tant, tan
- El complement directe no porta ‘a’
- Perquè, per què
- Gerundi de posterioritat: ‘morint a l’acte’ / ‘va morir a l’acte’
- Per, per a
- Degut a, a causa de
A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs, s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.
La nova gramàtica, publicada a final del 2016, admet aquesta construcció: “El participi, de la mateixa manera que atès o vist, s’han lexicalitzat i formen construccions causals”. Per tant, degut, que pot seleccionar un complement encapçalat per a i concordar en gènere i nombre amb el subjecte, ha donat lloc a l’expressió causal degut a seguit d’un sintagma nominal o una oració finita precedida per el fet. Ho trobareu amb més detall en aquest article sobre la Gramàtica de la llengua catalana.
- Que, què, el que
Quan cal fer servir que (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet que va provocar que descarrilés”.
Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?), també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple: “El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El llibre del qual em parlaves m’ha agradat molt”.
- Des de, des que
En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.
Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.
Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.
4. Donar, fer
En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per exemple. En un article escrit a Núvol fa un parell d’anys, Pau Vidal descrivia un altre exemple d’ús del verb donar fruit de la interferència del castellà, Que ens donin.
5. Ser, estar, haver-hi
Sona el telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estar en aquest cas es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”, tal com explicava Joan Solà en un dels seus articles recollits a Plantem cara.
Però anem una mica més enllà: quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu (en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a), demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat: “Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.
L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta per estar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut, etc., poden tenir sentit transitori o no, però amb independència del sentit que s’hi doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.
Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més freqüent), es pot construir amb ser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala d’espera malalt i desanimat”.
- Tant, tan
Quan hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o “Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.
Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom, també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb: “No mengis tant!”.
En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”. Sobre l’ús de tant o tan en l’expressió “tan(t) o més, us recomano que us llegiu aquest article d’Albert Pla Nualart.
- El complement directe no porta ‘a’
És a dir, el complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb). De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la població”.
Ara bé, d’acord amb la nova Gramàtica de la llengua catalana, quan el complement directe es pot confondre amb el subjecte, afavoreix la preposició: davant dels pronoms tothom, tot i ningú, davant de qui i el qual; davant de complements directes coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”); per simetria amb un complement precedent amb a (“Us esperen a tu i al teu fill”); quan està dislocat o focalitzat i no apareix en posició postverbal (“Al nen el durà el veí)”; i quan és contigu a un subjecte postverbal i tots dos formen part d’una comparativa en què se silencia el verb i en alguns casos també el subjecte (“L’aconsella com un pare al seu fill”).
Tal com havia descrit ja Fabra, la preposició és obligatòria en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives (“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el convido”).
- Perquè, per què
Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriu perquè quan indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival a raó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.
Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han arribat a les mans”.
- Gerundi de posterioritat: ‘morint a l’acte’ / ‘va morir a l’acte’
En català una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.
L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).
- Per, per a
Quan hem d’utilitzar per i quan per a? Aquest és un dels punts més qüestionats de la gramàtica i que ens fa dubtar més. A la Gramàtica catalana, Fabra va establir una distribució dels usos que presentaven les preposicions per i per a davant d’infinitiu o sintagma nominal, encara que ha causat dubtes entre els gramàtics i s’ha fet altres propostes, com la de Coromines-Solà. La nova Gramàtica de la llengua catalana accepta les dues propostes que a continuació us presentarem.
Així, s’escriu davant de sintagma nominal per quan expressa causa o motiu, lloc de pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi, identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple: “El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a la meva amiga”. Podeu trobar més exemples a la fitxa de l’Optimot.
Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.
Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (“He comprat un regal per a regalar a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”. Aquesta explicació, que Fabra va donar a la Gramàtica catalana de 1918, és un dels punts conflictius d’aquesta norma, juntament amb la noció de “nom/verb d’acció voluntària”, que provoca dubtes d’aplicació.
Per solucionar aquests dubtes, Coromines va proposar mantenir la distribució d’usos de per i per a només davant de sintagma nominal i reduir-la a per davant d’infinitiu i partícules (adverbis i conjuncions), cosa que Solà va ampliar amb una proposta que aposti per una normativa “convencional, que atengui exclusivament la necessitat que té la llengua estàndard de distingir les dues nocions que aquestes preposicions vehiculen”. Tanmateix, aquesta proposta, asseguren Viana i Suïls a la Gramàtica del català contemporani “ha de fer front a la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal”. Solà, però, considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.
Altres gramàtics, com Badia i Margarit, Ruaix i Albert Jané s’han posicionat a favor de la norma Fabra i n’han ampliat alguns continguts. Badia i Margarit, per exemple, va elaborar una regla que explicava les correspondències entre les preposicions per i per a catalanes i les por i para castellanes.
Per elaborar aquest article m’he basat en la Gramàtica del català contemporani, en algunes fitxes l’Optimot i l’Ésadir i en les novetats que ha incorporat la Gramàtica de la llengua catalana publicada aquest 2016.
Si t’ha agradat aquest article, també pots llegir “5 aberracions lingüístiques nadalenques”, de Bernat Puigtobella. O els decàlegs de Pau Vidal: “Els 10 calcs més necis en català” i “Els 10 calcs més necis en català (de la gent de carrer)“.
Si us heu d’examinar del nivell C2 de català, us recomanem el manual 10 Proves per al Nivell C2 – Exercicis segons el model de la DGPL (Castellnou).
https://www.nuvol.com/llengua/els-10-errors-mes-frequents-en-catala-31810
Àngels de vida
Es diuen Elvira i Maite. La primera va estudiar a l’ Institut Químic de Sarrià. La segona és arquitecta i dissenyadora d’èxit. Dues mares de família barcelonines que han fet de l’amor i la solidaritat el pilar de les seves vides. Elles són dues de les fundadores de la Llar de Maria de Badalona. Gràcies a elles seixanta noies soles i vulnerables han tirat endavant l’embaràs. I tot gràcies al temps, l’amor i els mitjans que els dediquen perquè visquin el do de la maternitat.
“Quan parlem de vida, hem de tenir en compte que salvem la de la mare i la del nadó, perquè a ella l’hem acostat a Déu”. Elvira Casas (Barcelona, 1964) és l’artífex d’aquest petit miracle que ha tornat a la vida mares soles, angoixades i sense recursos. Avui gaudeixen de la maternitat. I veuen les coses molt diferents. Enrere deixen un escenari negre de desesperació en el qual només cabia la idea de l’avortament.
Són seixanta mares de diverses nacionalitats amb menys de 30 anys. I seixanta criatures que avui tenen a la Llar de Maria els seus àngels de la guarda a la terra. Una tasca ingent en la qual participen psicòlegs, educadors socials, infermeres, metges, advocats, sacerdots i un grapat de 30 voluntaris que assisteixen a tota hora a les mares que aposten per la vida. “Quan diuen sí a la vida, nosaltres ens hi aboquem”, apunta l’ Elvira.
Des de la seva fundació el novembre del 2014, el propòsit de la Maite i l’ Elvira ha estat confiar aquesta casa a la Mare de Déu. “Res no seria possible sense la intercessió de la Verge”, diu l’Elvira. De fet, el lema de l’associació és “ Deixa’t estimar per Ella”, recorda la Maite.
La por, la baixa autoestima, les mancances afectives, la solitud, la falta de feina són característiques comunes d’aquestes noies. “Al principi estan molt tristes, però en poc temps experimenten un gran canvi”. Maite Oriol (Barcelona, 1953) ho explica molt bé: “ Busquem en el seu interior la veritat, però la clau és l’amor de Déu. Un amor que fa que elles s’enamorin ràpidament del nadó que porten dins”.
I l’amor de Déu fa brotar en elles la fortalesa per tirar endavant. Aquest és l’esperit de la Llar de Maria. El primer que reben les noies després de passar el llindar de la porta d’aquesta casa del carrer Roger de Flor és una abraçada afectuosa. “És amor incondicional. No se les jutja. Les ajudem en el moment més important i més dur de la seva vida. Perquè la forma suprema de la creativitat humana és la maternitat”, assenyala la Maite. “Els diem que qui els acull és la Mare de Déu. Nosaltres som els seus instruments”, intervé la Elvira.
Després vindrà tota una cascada d’ajuts que aportaran seguretat i formació a les joves mares. El treballador social els busca feina i les ajuda amb l’elaboració del currículum. De fet, les seixanta noies ateses ja han trobat feina. La psicòloga organitza grups de suport on s’exposen els problemes i es busquen solucions. Una pràctica que les uneix molt. Els dissabtes es destinen a formació, que es divideix en tres blocs: l’afectiva sexual, la relativa a la salut del nadó i de la mare i l’ensenyament dels valors cristians.
Cadascuna de les noies té el seu àngel particular: una de les 30 voluntàries que està sempre pendent de la mare fora de la Llar de Maria i l’acompanya. Des de fer un cafè fins a l’assistència en el part. Arriba el moment esperat. Les noies donen a llum i reben tot el material per al nadó: el bressol, la canastreta, bolquers… Cada setmana es beneficien també de lots de menjar i productes per a la higiene personal.
La vida familiar segueix a la Llar de Maria. Batejos, aniversaris, xerrades. “Ens reunim setmanalment per menjar juntes i fer una tertúlia”, assenyala la Maite. Aquesta casa ara és casa seva, la seva família. Ja no estan soles.
La història d’èxit de la Llar de Maria es vol ampliar a la parròquia de la Sagrada Família (“ Lloc d’acollida de pobres per excel·lència”, recorda la Maite) i l’Hospitalet, on escoles com Xaloc i Pineda oferiran beques per als infants. Perquè com deia la ma re Teresa de Calcuta: “La imatge de Déu està en aquell infant que encara no ha nascut”. El seu web és http://www.hogardemaria.org.
https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170903/431010470273/angels-de-vida.html
Catalans culpables
El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat.
Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris.
I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I. Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la. La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.
“Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la.
Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom. Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana.
En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat.
Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.
Eudald Carbonell: “Els humans som imbècils”
Parlem amb el conegut arqueòleg, Eudald Carbonell, director de les excavacions al jaciment arqueològic de l’Abric Romaní
Segon estiu amb la covid com a protagonista, què ha suposat per les excavacions de l’Abric Romaní?
La mateixa resposta que vaig donar a Atapuerca la dono aquí, el Romaní no para. Hi ha un criteri de continuïtat de prendre tot tipus de protocols perquè la gent no es contagii i fer bombolles, però jo tinc la opinió que si es para una cosa costa molt d’engegar-la, per tant, la covid ha sigut un problema greu, però la covid no frenarà la vida. Aquesta és l’actitud.
Una cosa que em crida l’atenció és que tothom està treballant en mitjons, perquè ho fan això?
Per no trepitjar el material arqueològic i paleontològic que hi ha, si vas amb unes botes com les meves, jo estic treballant en un altre lloc, i les fots sobre una mandíbula de cérvol o un fòssil i el “matxaques”.
Cada dia trobeu restes arqueològiques?
Sempre hi ha centenars o milers d’objectes. Hi ha la part d’excavació, la part de laboratori per fer el seguiment i el rastreig de tot el que es troba. L’espai està organitzat per metres quadrats alfanumèricament i es va recollint tot el material que es troba i seguim una estratègia, quan s’acaba un nivell i hi ha una capa estèril es continua buscant-ne un altre. Ara estem al nivell R.
Com es decideix que el terreny és estèril?
Quan no es troba res és estèril. Fas una cata i si no trobes res vas baixant fins que trobes el següent nivell.
Atapuerca o Capellades?
Tot, però primer Atapuerca.
Quanta gent sou treballant aquí?
Pocs, 15 o 20. Abans de la pandèmia havíem arribat a ser 40.
Els que treballeu aquí, conviviu junts?
Sí, menys alguns tots estem vacunats i som una bombolla. Estem sempre junts.
Què és el més interessant que trobeu?
Sempre el foc. Els fogars és allà on la gent es socialitza. N’hem trobat més de 300 o 400 i és l’excavació en la que s’han trobat més fogars de la història dels neandertals.
Els humans seguim socialitzant al voltant d’algun “foc”?
Ara socialitzem diferent, ho fem amb altres coses, amb els mitjans tecnològics i no ens fa falta estar junts. Ara la interacció és tecnològica. La tecnologia és el que ens fa humans. La presència presencial és el passat. El contacte humà serà menys important que el digital.
Amb les troballes arqueològiques podem saber alguna cosa sobre el futur de la espècie?
Els humans tenim present perquè hem tingut passat, i el que és important és saber què volem fer en un futur. Quan tinguem clar què volem fer en un futur, quants volem ser al món, com volem distribuir la riquesa, etcètera podrem mirar com ens ha anat el passat i veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Amb el clima igual, podem saber que la tendència del clima, en la que hi estem influint nosaltres, és dolenta per l’espècie i també podem trobar què passava abans quan canviava el clima i ens ajuda a conèixer i a pensar sobre nosaltres.
I, els humans, sabem què volem en un futur?
No.
I això és un problema?
Naturalment.
Quina relació tenien els neandertals amb la natura que els envoltava?
Com que no tenien la tecnologia molt perfeccionada era una relació molt més biològica que social i ecològica. Aquí hi hem trobat, fins i tot, espècies àrtiques, és a dir, hi ha hagut moments que ha fet molt fred i hi ha hagut moments que han estat molt semblants al que tenim ara. Però, abans, el clima evolucionava per ell mateix, ara nosaltres amb el diòxid de carboni, amb el metà estem intervenint en el clima. I, clar, abans érem molt pocs, però ara som milers de milions i aquest és el problema que té l’espècie. O pensem què volem fer i seriosament ens posem a fer-ho, és a dir, o hi ha consciència d’espècie o el futur de la humanitat no el veig gaire clar.
Precisament sobre això, l’any 2017 en una entrevista vas afirmar que estava apunt d’arribar un caos, el caos era la covid i tot el que estem vivint ara?
En el caos ara ja hi som, l’any 2017 hi estàvem entrant i ara ja hi som. I el caos porta a la destrucció. I la destrucció, o hi ha un fort col·lectiu intel·lectual humà de pensament o serà inevitable.
La destrucció és l’extinció?
No, l’extinció és diferent. Un col·lapse no és extinció, jo penso que aquesta situació portarà l’espècie a un coll d’ampolla.
Per tant, ens en sortirem com a espècie?
Sí.
Què hem de fer davant d’aquesta situació?
S’hauria d’augmentar la diversitat del planeta, parar la globalització, que és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè uniformitza i trenca la diversitat i hauríem de tenir una consciència crítica d’espècie diferent de la que tenim.
Arribarà un moment que estiguem convivint amb altres espècies d’humans?
Sí, molt probablement a finals del segle XXI serem tres o quatre espècies humanes. I, llavors quan anem a altres llocs com Mart serem més.
Tu creus que hi arribarem, a Mart?
Sí, jo crec que jo ho veuré. Anirà tot molt de pressa. La gent ara diu que anar a Mart són molts mesos i tal, d’aquí 50 anys tardarem un parell de setmanes en arribar-hi. Els motors de propulsió iònica, els ordinadors quàntics i tot això permetrà que puguem passar un cap de setmana a Mart. És com dir que els trens abans anaven a 60 per hora i ara van a 800. El futur ja el tenim aquí, ara s’ha descobert dins d’un ordinador quàntic un cristall del temps que ha trencat les lleis de la termodinàmica i això és un canvi de paradigma humà brutal.
Canvia la concepció de l’univers?
De tot. De tot l’ésser humà, perquè l’ésser humà és qui pensa com és l’univers perquè en realitat no ho sap.
L’extinció dels neandertals com va ser?
Ara sabem que no es van extingir, som nosaltres. L’espècie es va barrejar, es va creuar i ara som nosaltres. Si que va ser una desaparició del món però no es van extingir.
Com és que hi ha un jaciment d’aquesta magnitud aquí a Capellades?
No ho sé. Està aquí, s’ha conservat, està en una zona de pas i s’està treballant i per això és important. És com una mina d’or.
Fins on podeu arribar aquí?
Portem 12 metres i ens en queden 40. D’aquí 100 o 150 anys s’acabarà l’excavació.
Com era la vida dels neandertals?
Podem saber que aquests grups que venien eren de més de 6 i menys de 12, que el foc era l’element fonamental de transformació de la seva vida i de les relacions socials i que eren bàsicament caçadors purs.
Què fem similar als neandertals?
Pràcticament tot. Ells pintaven, feien art, tenien tecnologia, enterraven els morts. Fem bàsicament el mateix. Excepte que ara tenim la capacitat d’intervenir sobre el canvi termodinàmic del propi planeta.
Ells tenien més consciència d’espècie?
No en tenien.
Creus que nosaltres en tindrem?
Jo penso que això que hi ha ara no es pot arreglar però, quan arribi el daltabaix de la crisi ho arreglarem per pebrots perquè no tindrem més alternativa que arreglar-ho.
I el daltabaix quan serà?
Falta poc. Ja hi som. El col·lapse jo el veuré. Tu segurament el viuràs i molt temps.
Què implicarà?
Centenars de milions de morts, gana, destrucció i desorganització fins a tornar aconseguir un equilibri amb el planeta.
No fa bona pinta doncs…
En una alta probabilitat pinten bastos i bastos de veritat. Ara, això no serà el final de la espècie. És com si en una família de 12 en moren 5. Encara en quedaran 7.
Hi ha hagut un col·lapse similar anteriorment?
Com el que viurem penso que no. La socialització del capitalisme va costar 200 o 300 milions de morts en molt poc temps, la primer i la segona guerra mundial. Aquest cop seran molts més milions.
Déu n’hi do…
S’ha de parlar clar. Quan fas les coses com el cul, les coses van com el cul. Això és el que passarà.
Quant de temps fa que fem les coses com el cul?
Molt. Bàsicament des que el capitalisme ha estat el sistema que ha organitzat la vida humana.
El comunisme n’és la solució?
El comunisme és una solució teòrica però, a la pràctica els humans no tenim capacitat intel·lectual per aplicar-lo.
Som més estúpids que el que la teoria exigeix?
Exacte (riu). Més que estúpids som imbècils. Perquè un estúpid no n’és conscient, un imbècil fa coses que no hauria de fer i que sap que no hauria de fer. Però, hi ha esperança.
Qui sobreviurà?
Els més ben adaptats. No els més forts, de fet, probablement els més forts són els que palmaran.
És una adaptació a nivell físic o mental, la que fa falta?
A tots els nivells. Si tu tens aigua a casa teva perquè hi ha una font i no n’hi ha més és pitjor, perquè vindrà tothom que vulgui aigua a casa i et mataran. Encara que siguis molt fort et pelaran. La gent buscarà la forma de sobreviure. El millor per adaptar-se és no tenir res. Si no tens res, a no ser que arribem al canibalisme, ningú et tocarà els pebrots.
A títol individual què podem fer per intentar evitar això?
Hi ha un concepte que estic treballant en el meu llibre, que l’has de comprar quan surti, que es dirà Humanització o extinció, que parlo que l’individu com a col·lectiu és molt important, però no col·lectivitzar l’individu. Això serà el futur de l’espècie si ho fem bé. Tots els individus pensem, tots tenim maneres d’adaptar-nos i com més formes diferents tinguem, tindrem més capacitat diversa de fer funcionar el món.
Comprar el teu llibre pot ajudar a sobreviure?
N’estic convençut. Si més no ens pot ajudar a saber perquè palmem. Humanització o extinció, sortirà a l’octubre o novembre. Si més no, llegir-lo et farà a pensar i reflexionar.
Ens falten espais per pensar? Estem massa distrets?
Molts. Estem distrets en les coses que ens portaran al desastre. Els romans ja ho feien i van palmar. Si estàs distret és el que passa. Quan els dents de sabre vivien a Atapuerca, si estaves fent la migdiada venia un animal d’aquests que pesava 400 quilos, et fotia una mossegada i ja eres mort. No podien estar distrets, aquella gent vivien sempre estressats, no com ara.
Estar estressat és bo?
És fonamental per adaptar-se. Un individu relaxat té les de palmar.
https://anoiadiari.cat/entrevista/eudald-carbonell-humans-imbecils/
gutta cavat lapidem 