Entrevista a Mark Pieth, autor de ‘Gold Laundering: The dirty secrets of the Gold trade’
Mark Pieth, autor especializado en el sector del oro
Activo preferido del inversor más conservador, el del oro parece un negocio respetable, pero su cadena de suministro está plagada de violaciones atroces de los derechos humanos. Mark Pieth, autor de ‘Gold Laundering: The dirty secrets of the Gold trade’, analiza el negocio mundial.
No todo reluce en la cadena de minería, refinado y suministro de oro.
Para nada. Hay graves abusos de los derechos humanos, empezando por la mano de obra infantil, además de ser un campo abierto para el blanqueo de dinero procedente de negocios fraudulentos. Un país como Suiza está en el centro de todo esto, porque refina hasta el 70% del oro mundial. Cuatro de las refinerías mas grandes del mundo están allí. Y esa especialización en el oro tiene orígenes muy oscuros. Empezó con la compra de 1.700 millones de francos suizos de oro nazi durante la Segunda Guerra Mundial y siguió cuando Suiza ayudó a mantener vivo el régimen del apartheid en Sudáfrica mediante el blanqueo de oro sudafricano.
¿Cómo empieza el negocio?
Analicé la cadena del oro en Perú. Estuve en La Rinconada, una mina cerca de Juliaca, en la orilla del Lago Titicaca. Allí, 60.000 mineros trabajan a 5.100 metros de altura, con sólo la mitad del oxígeno que tiene el aire al nivel del mar. Viven en infraviviendas. La temperatura es de 15 grados bajo cero en invierno. No tienen sistemas de alcantarillado ni recogida de basuras. La esperanza de vida es de 50 años. Hay 4.000 prostitutas esclavizadas.
¿Qué pasa con el oro que sale de esa mina?
En Juliaca hay tres o cuatro empresas colectoras. Yo conseguí entrar en las oficinas de una de ella, Minerales del Sur (Minersur). La refinería suiza Metalor de Neuchâtel compraba todo lo que salía de Minersur. Ocho o diez toneladas al año, la media de la producción de las grandes minas peruanas. Y Metalor es la proveedora para la industria de relojes de firmas como Swatch o Rolex. Cuando publiqué el libro, Metalor anunció que dejaría de comprar oro procedente de ese tipo de minas en países como Perú o Colombia y países africanos. Pero no se trata de eso. Hay que mejorar sus condiciones laborales, porque diez millones de familias a escala mundial dependen del trabajo precario de la minería informal de oro. Y así es cómo se produce hasta el 20% del oro del mundo.
Cuando hablé con mineros en Antioquía, en Colombia, decían que bajo el pretexto de la protección medioambiental, las multinacionales mineras les iban a quitar de en medio.
Tienen razón. En Antioquía y Chocó, también en Colombia, tienen una larga tradición de minería artesanal. Hay que respetarlos. El problema en Colombia es que la minería artesanal está controlada por grupos paramilitares y narcotraficantes que exigen un impuesto e incluso gestionan el negocio. El oro se usa para blanquear dinero. Según el expresidente Juan Manuel Santos, el oro ya es un negocio más rentable para la extorsión y el blanqueo de dinero que la cocaína.
¿La subida del precio con la actual crisis empeora el problema?
Estos negocios son capitalismo de casino. El objetivo es hacerte rico lo más rápido, y cuando el precio se dispara, como ahora, todos los problemas se multiplican. Aumenta la destrucción de la selva amazónica en Brasil debido a los garimpeiros (mineros artesanales). Hay más actividades paramilitares en Colombia porque hay más dinero en el negocio… Todo se complica.
¿Cuál es el papel del los bancos en el negocio del oro?
Los bancos también están haciendo un excelente negocio con el aumento de la demanda. Entre ellos, bancos españoles con gran presencia en Sudamérica. Lo más llamativo es que los bancos en Suiza que están cooperando con el proyecto de limpiar este negocio son los bancos públicos. Los grandes bancos privados no colaboran.
Se consiguió eliminar los llamados diamantes de la sangre… ¿Se podrá también hacer lo mismo con el oro que incluso financia guerras?
Es mas difícil. Porque un diamante es único, puede ser marcado y así se sabe de dónde viene. El oro se funde para quitarle cualquier sello de identidad. En estos momentos existe cada vez más ese oro que también podríamos llamar de sangre . Las refinerías de Dubái, por ejemplo, están trabajando actualmente con un oro que se usa para financiar conflictos como el que afecta a Sudán. El problema es alarmante.
El empresario está desarrollando Neuralink, un proyecto que pretende conseguir que los cerebros humanos puedan conectarse con ordenadores
Elon Musk lleva muchos años queriendo conquistar el mundo de la inteligencia artificial
Parece que al empresario Elon Musk le sobran las horas en el día. No tiene bastante con dedicarse al desarrollo de vehículos en Tesla, preparar sus proyectos espaciales en SpaceX y buscar memes en Twitter, que ha decidido emprender un nuevo proyecto. Se llama Neuralink, y aunque se fundó en 2016, ha sido ahora cuando ha captado la atención de propios y extraños, después de que Musk haya comenzado a dar detalles sobre el proyecto. Los primeros avances han dejado claro que Musk está empeñado en conseguir un hito en el mundo de la inteligencia artificial, y es que el objetivo primordial del proyecto es provocar la fusión entre el cerebro humano y los ordenadores.
El chip sería un ‘cordón neuronal’ consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información. (Neuralink)
Como si se tratara de un proyecto de ciencia-ficción, el empresario pretende crear un chip para implantarlo en el tejido cerebral con objeto de integrarse con la tecnología y que, entre otras cosas, podamos escuchar música directamente en nuestro cerebro. Pero no solo eso, sino que Musk también pretende que el chip pueda ayudar en cuestiones de salud, midiendo, por ejemplo, los niveles hormonales de cada persona para futuros diagnósticos que permitan adelantarse a enfermedades graves como el cáncer o el Párkinson, curar lesiones congénitas, corregir daños cerebrales graves e incluso “bloquear” partes del cerebro para tratar enfermedades como la depresión o curar adicciones.
El pequeño microchip promete fusionar el cerebro con sistemas informáticos. (Elon Musk/Neuralink)
Según los primeros esbozos técnicos, el chip sería en realidad un “cordón neuronal” consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información procedente de un sistema informático con nuestro cerebro. Con esta conexión, Musk pretende desarrollar las capacidades cognitivas de los seres humanos. Según el empresario, el implante del chip “no será doloroso”, y el proceso se asemejará a los procesos de cirugía láser ocular.
El proyecto se encuentra en un estado inicial, pero Musk ya ha recurrido a Twitter para buscar ingenieros y aficionados a la tecnología móvil interesados (no se necesita experiencia previa en el campo de la neurociencia) en el desarrollo de Neuralink que quieran trabajar para él.
De momento, no se prevé que haya ningún tipo de lanzamiento en los próximos cuatro años, pero el futuro es prometedor, y aunque algunos expertos han hecho públicas sus preocupaciones a nivel moral, ya se han hecho las primeras pruebas en animales. El empresario ha prometido compartir más información el próximo 28 de agosto.
La “guardia civil” assassina i la “justícia espanyola” els protegeix i absol
Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera sud
Dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, autors de “Ciutat morta”, amb Marc Serra, jurista de l’Observatori DESC, el documental investiga el cas de la mort de 15 immigrants a la platja de Ceuta de Tarajal el 6 de febrer del 2014. Tots ells van perdre la vida quan intentaven arribar nedant a territori espanyol, després que la Guàrdia Civil va utilitzar material antidisturbis, com bales de goma i pots de fum, per dissuadir-los quan encara eren al mar. El film, que denuncia els fets i l’arxivament del cas, ha participat en diversos festivals i va ser guardonat amb el Premi al millor documental llargmetratge a Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català.
La Comunitat de Madrid, a través de la seva Conselleria de Justícia, Interior i Víctimes, assumirà l’enterrament dels cossos de 59 persones mortes durant la crisi de la Covid-19 al cementiri Sud de Madrid, conegut com a cementiri de Carabanchel, al no haver sigut reclamades per cap familiar, ha informat el Govern regional en relació amb la informació avançada pel diari ‘El Mundo’.
Des del tancament dels dipòsits provisionals del Palacio de Hielo de Majadahonda i del de Madrid, aquests morts han estat a l’Institut de Medicina Legal (IML), que l’Executiu regional gestiona al barri de Valdebebas, a la capital.
La mort d’aquestes persones es va produir abans del 21 d’abril, en plena pandèmia, i les seves restes van estar en algun dels dipòsits de cadàvers habilitats per la Comunitat de Madrid a causa de l’augment exponencial de la mortalitat i a les dificultats dels serveis funeraris per retirar-los. Aquesta situació va obligar que els efectius del Cos de Bombers de la Comunitat de Madrid i de la Unitat Militar d’Emergències haguessin de ser autoritzats per dur a terme la retirada de morts en hospitals i residències de la regió.
Enrique López, conseller de Justícia, Interior i Víctimes, ha assenyalat que la inhumació d’aquestes 59 persones és una gestió «complexa, pel tràgic i per la història que hi ha darrere de cada una d’elles».
Els cadàvers pertanyen a persones que van morir sense la proximitat d’éssers estimats a causa del protocol de la Covid-19 que va imposar l’autoritat sanitària per evitar contagis entre malalts i familiars, i que, després de morir, van ser enviats a un dels tres dipòsits de cadàvers.
Dels 59 cossos recollits i traslladats als dipòsits provisionals durant la crisi, 40 procedien d’hospitals i 19 de centres residencials. Finalment, passats més de tres mesos, les 59 víctimes que ningú va reclamar i que van quedar ingressades a les cambres de l’IML una vegada enterrades poden descansar.
CADA DETALL TEU, FA UN MÓN MILLOR, UN MÓN MÉS JUST
Tens el poder d’un Déu
Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes.
Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític,
que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva.
Joan Maragall
Des que Montesquieu dividia el bon i el mal govern entre monarquia i despotisme en el clàssic L’esperit de les lleis, han passat 272 anys i per Espanya uns quants monarques que haurien pogut demostrar -o no- la seva utilitat com a estabilitzadors del contracte social que representa una societat democràtica de ciutadans lliures al segle XXI. Aquesta setmana s’han complert sis anys de l’entronització de Felip VI després de l’entretinguda abdicació de Joan Carles I, i partidaris i detractors dels Borbons han fet balanç del sistema polític i de la fragilitat de la monarquia constitucional espanyola avui. A manca de dades del CIS, no per casualitat, sabem que el suport de l’opinió pública a la monarquia a Catalunya està sota mínims. A Catalunya el balanç és negatiu per a una opinió pública que, segons el CEO, preferiria viure en una república (71,2%) més que no pas en una monarquia (14,4%).
L’enfonsament del relat oficial que parlava de la transició política impecable en la qual s’hauria creat un suposat sistema polític estable i respectuós amb els diferents territoris, i també la caiguda a plom del vel de silenci sobre la personalitat de Joan Carles I, han acabat amb un estat d’opinió que durant dècades sumava el suport dels anomenats joancarlistes pels suposats serveis del rei a l’estabilitat democràtica i la seva construïda imatge de proximitat.
El prestigi de Joan Carles està esmicolat per a una gran majoria de ciutadans, tot i que manté el suport polític i mediàtic d’una cort sempre comprensiva amb els vicis de la història borbònica, que té les constants de la confusió de la hisenda pública i la pròpia, és a dir, la corrupció, i els capritxosos embolics de faldilles.
Deia Marx que “la història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’actual cap de l’Estat faria bé de rellegir una mica d’història i entendre que només les urnes donen l’ auctoritas en una societat moderna i democràtica. Afluixar els llaços amb el seu pare quan ja era investigat internacionalment no l’exonera de responsabilitat.
“ Alirón, alirón, Alfonsito es un ladrón ”, es cridava pel carrer el 14 d’abril del 1931 quan l’avi de Joan Carles sortia cap a Marsella. I Valle-Inclán escrivia: “ Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sinó por ladrón ”. La constant de la confusió de la hisenda. Avui la Fiscalia de Ginebra ha imputat l’exparella del rei Joan Carles I, Corinna Larsen, el gestor financer de l’emèrit, Aturo Fasana, inicialment investigat pel cas Gürtel, i l’advocat Dante Canónica per comptes en paradisos fiscals de fons relacionats amb obres públiques d’empreses espanyoles a l’Aràbia Saudita. La proximitat judicial ha obligat la Fiscalia del TS ha investigar el presumpte cobrament de comissions de l’emèrit i les clavegueres amenacen Larsen, que no sembla que vulgui actuar de boc expiatori. De fet, un dels cortesans més ben informats, Jaime Peñafiel, explica com “ la amiga entrañable ” vivia en un edifici habilitat per a ella i el seu fill a uns centenars de metres de la Zarzuela. I Pilar Urbano ha escrit que l’emèrit va arribar a reunir els seus fills per anunciar-los que havia decidit casar-se amb Corinna, previ divorci de Sofia, i el fill li hauria demanat l’abdicació prèvia ( El Mundo, 20 de juny).
La informació sobre l’enriquiment irregular de Joan Carles I no és nova, però ha viscut del silenci de la premsa. De fet, Gregorio Morán publica al seu llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) una carta enviada el 22 de juliol de 1977, firmada per Joan Carles I, en què demana a “l’estimat germà” xa de Pèrsia Reza Pahlavi deu milions de dòlars per donar suport a Adolfo Suárez per “consolidar la coalició política centrista […] que serveixi de suport a la monarquia […] i preservi la civilització occidental i les monarquies establertes”. Morán també explica que en la biografia de Suárez de José García Abad, Adolfo Suárez. Una tragedia griega (Madrid, 2005), “la donació va arribar molt més al Palau de la Zarzuela que al de la Moncloa” i que “l’episodi s’ha d’inscriure amb més propietat en el capítol de la picaresca reial que en el de la història de la UCD”. Parla de la complicitat entre Suárez i Joan Carles i del posterior viatge amb l’administrador del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal, a l’Aràbia Saudita, on la quantitat negociada va ser de mil milions de dòlars.
¿És possible que una Espanya monàrquica es regeneri? Els antecedents de la història d’Espanya respondrien que no. Els regeneracionistes ja van intentar vivificar la societat espanyola després del que consideraven el “desastre del 98” parlant de “prostració” de la nació espanyola després de la pèrdua de les colònies mentre els imperis europeus es consolidaven. Però avui l’oligarquia i el caciquisme no han estat substituïts completament per l’escola, i el rebost i les demandes de regeneració s’acaben històricament a Espanya amb una relació fiscal injusta i la imposició de valors patris que xoquen amb una gran part de l’opinió pública a Catalunya.
Tampoc no s’ha acabat l’intervencionisme polític del rei i, si mentre durant segles els partits que s’anaven alternant, liberals i conservadors, van estar protegint la monarquia, amb l’aparició del multipartidisme i la fragmentació política l’establishment se sent seriosament amenaçat.
Felip VI ha fet tard si volia distanciar-se de les corrupteles paternes i va equivocar-se dramàticament el 3 d’octubre del 2017. Va perdre l’oportunitat de trencar una tradició que amenaça amb devorar-lo.
ARRELS EDITA LA GUÍA ‘VIVIR EN LA CALLE EN BARCELONA’ CON CONSEJOS PRÁCTICOS DE PERSONAS SIN HOGAR
En Arrels atendemos cada día a entre cinco y seis personas que viven en la calle, que no saben dónde pedir ayuda y a las que intentamos asesorar sobre los recursos que existen en la ciudad. Hemos creado una guía práctica que recoge más de 70 recursos a los que las personas pueden acceder directamente y con medio centenar de consejos aportados por personas que duermen o han dormido en la calle. También es una herramienta útil para la ciudadanía.
El año pasado, 1.360 personas vinieron a Arrels preguntando si se podían duchar, guardar sus bolsas en la consigna o si teníamos alojamiento para no tener que dormir en la calle y, desde inicios de este año, hemos asesorado a 450 personas más, lo que significa entre cinco y seis personas diariamente. Desde Arrels no podemos dar respuesta a todas estas necesidades pero sí intentamos orientar a la persona sobre los recursos que existen en la ciudad de Barcelona y que pueden ser útiles.
Para intentar mejorar este asesoramiento, hemos creado una guía que recoge más de 70 recursos públicos y privados que existen en Barcelona y a los que las personas sin hogar pueden acceder directamente, sin necesidad de tener un trabajador/a social. “Muchas de estas personas no tienen ningún trabajador/a social que conozca su situación. Esto significa, por ejemplo, no poder ir a un comedor social público porque se necesita que un trabajador/a social haga el trámite“, explica Marta Maynou, responsable del equipo de la calle y del centro abierto de Arrels.
El objetivo es contar con una herramienta útil para las personas que hace menos tiempo que viven en la calle en Barcelona o que aún conservan muchas habilidades y autonomía, ofrecer información que sitúe a la persona y que no genere falsas expectativas.
La publicación de esta guía también quiere ser de utilidad para la ciudadanía de Barcelona; el año pasado, de hecho, en Arrels recibimos 1.730 avisos de vecinos y vecinas de la ciudad preocupados por personas que dormían en la calle. “Queremos implicar a la ciudadanía y dar respuesta a una pregunta que habitualmente nos hace, que es qué pueden hacer cuando ven a una persona durmiendo en la calle en Barcelona“, afirma el director de Arrels, Ferran Busquets.
Consejos de personas que viven en la calle
Para construir la guía Vivir en la calle en Barcelona se ha contado también con la opinión y los consejos de cinco personas que han vivido en la calle hasta hace poco tiempo y que han querido aportar su experiencia con consejos prácticos como los siguientes:
El albergue suele estar lleno, con lista de espera de días o semanas. Si tienes teléfono y les deja el número, te llamarán.
En la calle, no te estires directamente en el suelo, busca un cartón o algún material aislante.
Busca un lugar seguro. Las salas de espera de los hospitales, las estaciones y el aeropuerto son una opción. Recuerda que se trata de espacios privados con una normativa y que dependerá de cada empresa que te dejen estar.
Si te aseas en una fuente o lavas a ropa, te pueden sancionar.
Prepárate para caminar porque los recursos están lejos unos de otros.
Un mapa que evidencia una realidad
La guía que hemos elaborado recoge más de 70 recursos a los que la persona puede dirigirse directamente, con información útil sobre dónde comer, dormir, ducharse o lavar la ropa. Otros intentan ir más allá y explicar qué hacer si se sufre una agresión, cómo defender los derechos, dónde prepararse para buscar empleo, etc.
También se acompaña de un mapa para que la persona pueda orientarse más fácilmente y, más allá de esta utilidad, muestra una realidad:
Hay pocos recursos para dormir y están dispersos. Una persona que entra en un albergue puede estar más tiempo mientras encuentra otro recurso que le aporte estabilidad pero, actualmente, los mecanismos de salida están saturados y es muy difícil que la persona pueda afrontar los precios del mercado inmobiliario.
Si vives en la calle y quieres acceder a un albergue, tienes que esperar hasta dos y tres meses y, en consecuencia, debes prepararte para vivir en la calle este tiempo.
Hay diferentes servicios de duchas pero son insuficientes porque la persona no puede ducharse las veces que necesite a la semana. Tampoco hay espacios para guardar tus pertenencias durante un tiempo estable cuando vives en la calle o te echan de una habitación.
No hay servicios de lavandería suficientes a los que las personas puedan acceder directamente. También hay otros servicios básicos no cubiertos: ¿qué pasa si la persona sufre una agresión? ¿Cómo puede tener un seguimiento médico si sólo puede ir a urgencias? ¿Qué alternativa tiene si no se siente cómoda en un albergue?
Planificar la vida cuando vives en la calle es difícil porque tienes que dedicar muchas horas a desplazarte de un lugar a otro para desayunar, ducharte, comer o dormir.
“El sistema actual no ayuda porque no te queda tiempo para avanzar. Todas las personas necesitan estos recursos básicos para sobrevivir pero, una vez cubiertos, se deberían poder plantear más cosas”, afirma Marta Maynou. En este sentido, desde Arrels pedimos a las administraciones buscar soluciones y destinar los recursos suficientes para conseguir que nadie tenga que vivir en la calle. “A largo plazo es necesario conseguir vivienda pero, mientras no se resuelva el problema de la falta de vivienda, también necesitamos soluciones temporales, como espacios de baja exigencia“, añade el director de Arrels.
Recursos para vivir, no para sobrevivir
Una persona acaba viviendo en la calle por motivos muy diversos y que tienen que ver con la propia persona pero también con la sociedad en la que vivimos. Para luchar contra el sinhogarismo no se necesitan sólo servicios básicos de alimentación, higiene o para descansar; la problemática es más compleja.
La persona solo puede empezar a recuperarse de la vida en la calle cuando tiene un lugar seguro donde vivir. Es necesario una atención social más personalizada: servicios de apoyo psicológico, estabilidad económica, reconstruir la red social, no tener que esperar semanas o meses para acceder a un techo, actuar de manera inmediata para evitar que la situación se convierta en crónica…
Apostar por estos recursos más transformadores es una inversión económica pero, a la larga, se obtienen más beneficios para la persona y para la sociedad. Esto, sin olvidar que hay que incidir aún más en políticas de prevención para que nadie pierda su casa.
En France, l’alcool tue environ 41 000 personnes par an. Pourtant, si au pays du vin, la consommation tend globalement à diminuer, celle des femmes rejoint peu à peu celles des hommes. Force est de constater que les deux sexes ne sont pas égaux face à l’alcool. Non seulement les femmes qui boivent sont socialement moins bien vues, mais l’alcool affecte également plus leur organisme. Il a notamment été prouvé que l’alcoolémie apparaissait plus élevée chez une femme que chez un homme à quantité égale absorbée. L’élimination de l’alcool est également plus lente chez les femmes. Si un foie plus petit et une corpulence moins importante peuvent expliquer ces phénomènes, les mécanismes biologiques en jeu demeureraient flous. Aujourd’hui, une nouvelle étude parue dans The Journal of Neuroscience montre que la sécrétion d’une hormone modifiant la réponse neuronale chez les femmes pourrait expliquer cette différence.
Pour leur étude, les chercheurs ont travaillé sur des souris, dont les cerveaux sont assez similaires à ceux des humains. Ils ont activé les récepteurs d’oestrogènes (groupe de stéroïdes, dont la fonction, à l’état naturel, est d’être une hormone sexuelle femelle primaire) dans l’aire tegmentale ventrale (ATV, groupe de neurones situé en plein centre du cerveau) de souris mâles et femelles. Ils ont alors pu observer que l’activation du récepteur d’œstrogène ERα enflamme les neurones en réponse à l’alcool.
Le taux d’oestradiol (E2) augmente et altère le système de la dopamine, un neurotransmetteur dans plusieurs voies du système nerveux, dont celle de la récompense. Quand les taux de E2 sont hauts, les neurones de l’ATV réagissent plus intensément à la présence d’éthanol et libèrent de la dopamine. Les abus sont alors plus probables, la consommation d’alcool étant plus “récompensée” par le système nerveux des souris femelles que celui des mâles.
“Les femmes passent plus rapidement à un trouble de la consommation d’alcool”
Les scientifiques ont ensuite bloqué certains récepteurs (ERa et ERb) dans l’ATV des souris. Si cela a diminué l’abus d’alcool chez les souris femelles, cela n’a eu aucun effet sur les mâles, bien que leur cerveau contienne également des oestrogènes. Il est donc possible que, chez les femelles, les récepteurs d’oestrogènes soient plus sensibles à l’activation quand les niveaux changent, avancent les chercheurs. Ainsi, l’oestrogène aurait des “effets puissants” sur le système de dopamine et augmenterait la vulnérabilité des femmes à développer une dépendance à l’alcool.
“Ces résultats indiquent que différents mécanismes cérébraux provoquent la consommation excessive d’alcool chez les femmes et les hommes, explique Amy Lasek, psychiatre à l’université de l’Illinois (Etats-Unis) et co-autrice de l’étude. Si la consommation d’alcool est plus importante durant les périodes où les niveaux d’œstrogène sont élevés, cela peut contribuer à la fois à des risques pour la santé liés à l’alcool mais aussi augmenter les risques de développer des problèmes d’alcoolisme sévères”, explique-t-elle au site Inverse. “Les femmes passent plus rapidement d’une consommation problématique d’alcool à un trouble de la consommation d’alcool et souffrent des effets négatifs de l’alcool sur la santé, tels qu’un risque accru de cancer, de lésions hépatiques, de maladies cardiaques et de lésions cérébrales”, poursuit-elle.
Il a notamment déjà été prouvé qu’à consommation égale d’alcool, les femmes gardaient plus de séquelles à long terme. Elles souffrent davantage d’atteintes neurologiques (polynévrites périphériques à l’origine de douleurs ou de troubles de la sensibilité des extrémités) et développent plus tôt que les hommes une stéatose (foie gras), une fibrose hépatique ou encore une cirrhose (5 à 7 ans avant en moyenne).
Une approche basée sur le sexe dans le traitement de l’alcoolisme ?
“C’est important car cela signifie que des approches différentes pourraient être nécessaires pour réduire la consommation excessive d’alcool chez les hommes et les femmes”, développe Amy Lasek. Ainsi, à terme, ces résultats pourraient conduire à des traitements innovants basés sur le sexe pour l’alcoolisme.
Actuellement, il existe déjà des médicaments bloquant les récepteurs d’œstrogènes. Connus sous le nom de modulateurs sélectifs des récepteurs d’œstrogènes (SERMS), ils sont utilisés pour traiter le cancer du sein. “Cependant, les SERMS ont des effets secondaires importants comme des bouffées de chaleur, de la fatigue et des sautes d’humeur, donc, malheureusement, utiliser un SERM pour bloquer les récepteurs d’œstrogènes chez des femmes par ailleurs en bonne santé afin de réduire la consommation d’alcool n’est pas une bonne option”, explique Amy Lasek.
Reste donc à trouver des voies de signalisation spécifiques par lesquelles les récepteurs d’œstrogènes agissent dans le cerveau, entraînant une augmentation de la consommation excessive d’alcool et du sentiment de récompense chez les femmes. Cela pourrait permettre de mettre au point une méthode plus ciblée pour réduire la consommation excessive d’alcool chez elles. Et ce, sans effets secondaires, espèrent les chercheurs.
Quelle consommation en France ?
On parle de consommation ponctuelle immodérée d’alcool quand une personne a un taux d’alcoolémie à 0,08 g/dl ou plus, soit généralement cinq verres ou plus pour les hommes ou quatre verres ou plus pour les femmes en environ deux heures.
En France, les autorités sanitaires recommandent quelques jours sans alcool dans une semaine et, les jours où l’on en consomme, de ne pas dépasser les deux verres dits standards. Globalement, il est conseillé de ne pas consommer plus de 10 verres standards par semaine.
Malgré tout, selon une enquête de Santé publique France menée en 2017, à cette époque, 9,7% des Français de 18-75 ans déclaraient avoir bu plus de dix verres d’alcool au cours des sept derniers jours. Par ailleurs, 7,9% disaient avoir en avoir consommé plus de cinq jours sur sept. “Cela représente environ 10,5 millions d’adultes qui boivent trop. Ils boivent en tout cas dans une proportion qui augmente les risques pour leur santé notamment les risques à moyen et long terme : cancers, hypertension, hémorragies cérébrales, certaines maladies cardiovasculaires…”, commentait alors Viet Nguyen-Thanh, responsable de l’unité addiction de Santé publique France à l’AFP
El món es mou empès per avenços espectaculars i mancat d’una governança global capaç de domesticar les forces desfermades del nostre temps
El món passa tota mena de calamitats i, tanmateix, en molts llibres i ponències s’insisteix que ara és el millor moment de la història per néixer. ¿D’on ve aquesta afirmació tan emfàtica, i que de manera igualment emfàtica molts qualifiquen de falsa?
El planeta té el nivell de morts per guerres més baix dels últims 200 anys i probablement de la història. El 1815 hauríem tingut un 90% de probabilitats de viure en la misèria, mentre que avui aquesta possibilitat és del 15%, i al ritme actual la pobresa extrema quedarà erradicada el 2035. Un 60% de les persones viuen en democràcia. Un 85% de la població mundial està alfabetitzada. El segle XIX encara va veure morir la persona més rica del món, Rotschild, per una infecció en un queixal, mentre que la medicina avui permet intervencions i avenços llavors impensables. Comprar un rentaplats costava 463 hores de treball el 1923, quan es va inventar; avui en costa 20.
Són dades que va plantejar l’economista Ignacio de la Torre en el cicle de conferències Com seran la societat i l’economia del segle XXI?, que va organitzar l’Escola Europea d’Humanitats el maig passat al Palau Macaya. “Estem en el millor dels mons on es pot néixer”, va reblar. Les rèpliques que va rebre de la majoria de savis convocats al voltant d’aquella taula van ser contundents. Emfàtiques. Sociòlegs, científics i filòsofs van donar veu a la contrarietat que sol despertar aquesta òptica triomfalista, que resulta profundament contraintuïtiva i que pot semblar fins i tot un esnobisme academicista, un rebuig de qualsevol mena d’empatia amb els múltiples patiments del nostre món.
Però qui té raó? Si les xifres que citava l’economista estan acreditades, com és el cas, ¿qui és el que hi veu bé i qui el que s’ha posat les ulleres equivocades?
Una de les claus, esclar, és la perspectiva temporal. Obrir el prisma a l’evolució dels últims dos o tres segles converteix els passos de la humanitat en grans salts. L’adopció d’una mirada llarga és també un dels recursos que convida a posar en pràctica Factfulness, el llibre de Hans Rosling que ha causat furor amb la seva invitació a interpretar les dades de manera més acurada, rebutjant el tremendisme i l’immediatisme dels mitjans, de les xarxes socials i d’altres actors que ens submergeixen en el calidoscopi del curt termini, i que posen la lupa sobre les desgràcies.
Ara bé, els experts també ens conviden a observar els fenòmens en una dimensió temporal limitada i, sobretot, a veure què passa quan els posem en relació els uns amb els altres. Perquè llavors l’optimisme s’evapora. Com veurem, fent aquest exercici, posant cada dada i cada disciplina davant del mirall d’altres dades i d’altres disciplines, s’obtenen imatges deformes, retrats grotescos del nostre temps que ens tornen a fer bascular com el pèndol i ens obliguen a projectar una mirada pessimista sobre un món que sembla que va a cavall de forces incontrolables.
Antón Costas, en el marc del cicle de conferències esmentat, va definir aquestes forces com els “cavalls desbocats” de la nostra època, unes marees incontenibles que són empeses per l’acció humana i que, paradoxalment, l’acció humana sembla incapaç d’embridar per donar forma a un futur estable. Es tracta de les migracions, el capitalisme financer, el canvi climàtic, la tecnologia, els populismes, la demografia… De l’encreuament de totes aquestes marees en sorgeix la impressió d’un món que avança desballestat, i que planteja l’interrogant urgent sobre qui governarà el futur, qui serà capaç d’articular maneres d’assegurar-se un cert control sobre el sentit de la nostra marxa.
Una societat neofeudal?
Si els 65 anys d’edat del 1900 són, en termes de salut, els 80 d’ara, ¿es pot defensar, com va fer amb ànim provocador l’economista José Antonio Herce, que jubilar-se als 65 és “una gamberrada”? “No us pregunteu què pot fer la Seguretat Social per vosaltres”, va dir parafrasejant Kennedy, “sinó què podeu fer vosaltres per la Seguretat Social”. ¿Cal acceptar, doncs, la imatge aberrant d’un miner ancià en actiu? Potser no és un disbarat: hi ha veus que pronostiquen que, a mesura que l’economia vagi fent-se més i més tecnològica, grans bosses de treballadors, els menys qualificats, quedaran en situació d’indefensió i vulnerabilitat màximes. En una societat neofeudal com aquesta, ¿qui decidiria qui pot i qui no pot jubilar-se? Com va indicar la catedràtica Sara de la Rica, la penetració dels robots en el teixit productiu encara és una incògnita (mentre uns autors afirmen que la robotització assumirà el 49% de les feines dels Estats Units en 20 anys, d’altres limiten aquest impacte al 9% de les feines dels països de l’OCDE), però alguns dels països més poblats de la Terra, com Rússia, la Xina, el Brasil o l’Índia, són en aquest sentit els més vulnerables.
Les dades són dispars, però de psicosi n’hi ha. A banda de treure el nas en aplicacions lúdiques com willrobotstakemyjob.com, que ens diu quina probabilitat hi ha que la nostra feina esdevingui codificable, comença a deixar-se sentir en terratrèmols electorals com l’elecció de Donald Trump. Quina mena de lideratges polítics resultarien d’un mercat laboral tan fracturat? Quina cohesió social es podria esperar que hi hagués?
Superacceleració
Fins aquí hem encreuat la demografia, l’economia i la tecnologia, i el mirall ja ens ha tornat el reflex possible d’una societat esguerrada. Si hi afegim el capitalisme financer, en resulta una altra de les estampes estrafetes del nostre temps: la d’una economia cada cop menys tangible, que fuig de nosaltres en una espiral de deshumanització. Com indicava el catedràtic Xosé Carlos Arias, les transaccions financeres han passat de mesurar-se en dies a mesurar-se en microsegons. I el vertigen té sentit perquè el fenomen ha esdevingut una amenaça amb l’aparició dels flash crash, els enfonsaments sobtats -en qüestió de minuts- de les cotitzacions, a vegades fins i tot d’un 10% de la capitalització borsària. El fenomen respon a mecanismes explicats només parcialment, de tal manera que entre la molta literatura que ha suscitat hi ha articles publicats a Nature. Com si parléssim d’un misteri de la naturalesa. Però no, es tracta de la superacceleració de la hipermodernitat i, per tant, d’una obra humana.
Un món que se saboteja a ell mateix
La cadena d’ironies desborda l’espai d’aquestes pàgines. Afegim-hi les migracions: la tecnologia ajuda les persones a fugir de llocs deprimits o en conflicte, però alhora saboteja l’emigració de maneres sarcàstiques. Com ara prenent-los la feina. Segons diversos experts, la lloable iniciativa de donar als immigrants llocs de treball que explotin el seu coneixement de l’idioma d’origen quedarà desactivada en molt pocs anys per la irrupció d’uns aparells, unes interfícies, que, col·locats a l’orella, ens traduiran a la nostra llengua tot el que sentim.
Al mateix temps, les societats d’acollida que encaren el repte d’integrar els immigrants estan cada vegada més atomitzades: fragmentades en l’espai comunicatiu per efecte dels algoritmes de les xarxes socials, que ens tanquen en “bombolles d’afinitat”; i fragmentades en l’espai quotidià per individus cada vegada més inclinats a encarregar a un dron que els porti el sopar a casa. Però el còctel de la marginació incorpora un altre ingredient de context: la cultura del tardocapitalisme, que, fagocitant les proclames del Maig del 68, ha implantat un model d’èxit gairebé inassolible per al migrant. Ja no es tracta d’anar al país ric a treballar en una fàbrica, sinó de ser emprenedor. I és grotesca l’estampa d’una persona nouvinguda a qui se li planteja el dilema d’emprendre o emperdre mentre els seus veïns s’impregnen de prejudicis contra ell a les xarxes socials, tancats, gràcies a la tecnologia dels mòbils i els drons, còmodament dins de casa.
Quina dimensió pot agafar aquesta combinació de factors? Per fer-nos-en una idea podem recordar algunes de les dades que Anna Terrón, experta en afers internacionals, va plantejar al Palau Macaya: si l’1% dels africans que s’incorporaran al mercat de treball els propers 20 anys decideixen emigrar, la xifra resultant superarà els 10 milions de persones. Tinguem present que la tragèdia humanitària del 2015 va passar quan uns dos milions de persones miraven de travessar la Mediterrània.
Canvi climàtic
Els armilles grogues, amb la seva protesta incendiària i sostinguda contra un impost mediambiental sobre els carburants, han donat la mesura del potencial desestabilitzador d’una de les obligacions més urgents i ineludibles, com és reequilibrar el sistema productiu d’acord amb les prioritats climàtiques. Encara més quan, com adverteix el científic Mateo Valero, el núvol, la memòria remota on guardem correus, fotografies i documents de treball, consumeix més CO 2 que tot Anglaterra. Les supercomputadores que ens faran la vida salvatgement millor eleven el consum d’electricitat d’una manera salvatge.
Deixem per ara al calaix altres fenòmens de primer ordre com la intel·ligència artificial, la modificació genètica i el biohacking, la creixent recollida de dades biomètriques a les fronteres, la medicina personalitzada… Factors que poden ser motiu de confiança en el progrés de la humanitat, però que alhora tenen un potencial d’actuar de maneres nocives o simplement desviar-se.
Quina és la veritat? Quin és el criteri del progrés? Els debats enraonats i informats al voltant de si el món va molt bé o molt malament tenen sobre l’ànim l’efecte d’una gimnàstica sueca de l’esperit. Tan aviat elevem amunt els cors com caiem genuflexos en la desesperança. ¿Pot ser que el progrés humà no sigui sinó una religió, una pregària, un sistema de lletanies que ens infon seguretat perquè sosté la necessària creença que pertanyem a un projecte que va pel bon camí? Pot semblar-ho, i tanmateix els deu articles següents suggereixen el contrari. Els principals reptes del 2019 plantegen obstacles ingents, però en alguns ja s’han fet avenços que fa pocs anys semblaven inabastables. I tots, per definició, estan a l’abast de la humanitat i de la seva capacitat d’embridar les forces desbocades que ella mateixa ha posat en marxa.
1. L’EXPLORACIÓ DE L’ESPAI
La cursa per arribar al planeta Mart
Oriol Lizandra, professor de mecànica de vol i propulsió especial a l’ESEIAAT de la UPC
Quan parlem d’espai ens referim a entorns allunyats de la superfície terrestre, on la presència de l’aire atmosfèric és residual, quan no inexistent. L’ús i explotació de l’espai té l’origen a mitjans dels anys 50 del segle passat, en paral·lel a la Guerra Freda, i obeïa essencialment a raons militars (i possiblement també ideològiques, de preeminència dels respectius models socioeconòmics). Tanmateix, l’espai va despertar un interès diguem-ne més social, que ha anat creixent de manera sostinguda, fins al punt que la seva explotació actualment forma part del nostre dia a dia, tot i que de ben segur que no tothom n’és conscient. Els satèl·lits són elements clau en xarxes de radiodifusió i comunicacions, sistemes de navegació, meteorologia, estudi de la Terra. I tot això no implica que el vessant militar hagi disminuït, ans el contrari.
Tenint en compte que l’arribada a la Lluna va ser el 1969, només 66 anys després del primer vol atmosfèric tripulat dels germans Wright, i només 22 anys després que se superés per primer cop la velocitat del so en un vol tripulat, ens podem fer una idea de com va arribar a ser de vertiginós el progrés aeroespacial en un període de temps molt curt. Evidentment, aquesta fita històrica, de la qual l’any vinent se celebren 50 anys, va ser possible gràcies a una determinació molt forta dels governants dels Estats Units, acompanyada d’una ingent inversió (de diner públic) del tot impensable avui dia, i que és molt poc probable que es repeteixi mai més, si més no vinguda d’un únic país (encara que es tracti d’una superpotència econòmica).
Amb els anys, la col·laboració entre països esdevindria una necessitat inevitable. De fet, el 1975, coincidint amb la fi del projecte Apollo, i encara en plena Guerra Freda, va tenir lloc un acostament en l’àmbit espacial entre els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica, amb l’acoblament a l’espai entre les càpsules Apollo i Soyuz. Aquest acostament (en sentit figurat i literal) tindria continuïtat dues dècades més tard amb el desenvolupament de l’Estació Espacial Internacional (ISS), destinada a la recerca científica i en què, a part de les agències estatunidenca (NASA) i russa (Roscosmos), hi participarien les agències espacials europea (ESA), japonesa (JAXA) i canadenca (CSA).
Fins ara l’explotació comercial de l’espai s’ha limitat a òrbites circulars (o el·líptiques de molt baixa excentricitat) al voltant de la Terra, des de poca altitud (LEO – low Earth orbit –, a uns centenars de quilòmetres de la superfície terrestre) fins a gairebé 36.000 km en el pla equatorial (GEO, òrbites equatorials geoestacionàries), on el període orbital coincideix amb el de rotació de la Terra i fa que el satèl·lit es mantingui sobre la vertical d’un mateix punt de l’equador i pugui cobrir sempre la mateixa àrea (ideal per a l’observació meteorològica i les comunicacions).
Les activitats espacials habitualment han sigut gestionades i coordinades per agències que depenien dels estats, però comptant amb la participació d’empreses privades pel que fa a enginyeria, disseny i desenvolupament de sistemes diversos, com ara coets llançadors, mòduls de vehicles espacials, satèl·lits, etc. D’un temps ençà, però, el sector privat ha explorat noves oportunitats de negoci, entre les quals destaca l’anomenat turisme espacial. Fins avui aquesta activitat només l’ha portat a la pràctica l’agència espacial russa, amb llançadors Soyuz, amb tres ocupants a bord, només un dels quals era el turista de debò (que afluixava desenes de milions de dòlars per gaudir d’uns dies de gravetat zero). Encara en fase de desenvolupament, algunes de les noves iniciatives ad hoc en turisme espacial consistiran en vols suborbitals (sense arribar a una volta sencera a la Terra) en què els passatgers gaudiran de gravetat zero durant uns minuts i arribaran a altituds per sobre dels 100 km.
Viure fora de la Terra
Pel que fa als viatges a través del Sistema Solar, l’assignatura encara pendent és òbviament l’arribada de l’ésser humà a Mart, planeta que, pel fet de tenir atmosfera (tot i que molt tènue i composta majoritàriament per diòxid de carboni, no respirable), suposaria certs avantatges per establir-hi bases habitades. Malgrat que diverses sondes espacials no tripulades ja s’hi van acostar per capturar-ne imatges als anys 60 (Mariner) i aterrar-hi als anys 70 (Vicking), i més recentment els vehicles robotitzats Mars Pathfinder (1997) i InSight (2018), fer-hi arribar humans encara planteja reptes tecnològics no resolts del tot.
Vèncer la gravetat terrestre i arribar a Mart suposaria un temps de viatge d’uns quants mesos perquè la quantitat de propulsant no fos massa alta i la càrrega útil no es veiés excessivament penalitzada. En aquest sentit, el desenvolupament de propulsors de plasma, possiblement magnetoplasmadinàmics (encara no en servei) i variants dels (ja existents i en servei) iònics, seran determinants en els viatges a Mart.
Cal no oblidar, tampoc, els efectes fisiològics i psicològics que tindria sobre els tripulants la llarga durada de viatge: radiacions còsmiques, exposició prolongada a gravetat zero, entorn físic limitat i la pressió psicològica que algun sistema crític pugui fallar i impossibilitar l’arribada a Mart o la tornada a la Terra. Algunes propostes fins i tot han arribat a plantejar que els primers candidats a arribar-hi estiguin disposats a quedar-s’hi a viure, sense possibilitat de tornar a la Terra, si més no mentre la viabilitat d’un vol de tornada no estigui garantida.
A part de les agències espacials tradicionals, noves potències econòmiques, com la Xina i l’Índia, també treballen per arribar a Mart. No està clar quins beneficis econòmics tangibles suposaria a curt o mitjà termini. De tota manera, tenint en compte el creixement exponencial de la població mundial, i la relativa preocupació dels governants per assegurar la sostenibilitat ambiental de la Terra, sembla inevitable que tard o d’hora a Mart no només s’hi haurà d’arribar, sinó que caldrà també instal·lar-s’hi, i, considerant l’interès de la companyia privada SpaceX per establir-hi una base abans del 2030, possiblement l’arribada al planeta vermell és més a prop que no ens pensem.
Martina Navratilova no quiere atletas trans en competiciones femeninas: “Es insano, tramposo e injusto”
La extenista Martina Navratilova ha generado una gran controversia en el mundo del deporte tras mostrarse contraria a que atletas trans compitan como mujeres. En su opinión “son hombres que decidieron ser mujeres” y permitir su participación en torneos femeninos es “insano, tramposo e injusto para mujeres que tienen que pasar a competir contra personas que, biológicamente, siguen siendo hombres”.
Las atletas dicen basta: no quieren competir con transexuales
Save Women’s Sports (SWS) es una organización que aboga por preservar el criterio del sexo genético para la admisión a competiciones deportivas para mujeres. A finales de abril envió una petición al Comité Olímpico Internacional (COI) para que, aprovechando la postergación de los Juegos Olímpicos de Tokio a 2021, suspenda unas normas adoptadas en 2015, que permiten a las mujeres trans competir en certámenes femeninos.
Autorizar a transexuales a competir contra ellas es, dicen, “una rampante discriminación por sexo”
“Las normas fijadas en el consenso de 2015, que permiten a los hombres que se identifican como mujeres entrar en las categorías femeninas, son inaceptables. Reducir simplemente los niveles de testosterona durante un año no anula la ventaja masculina sobre las atletas femeninas”, aseguran.
Entre las firmantes se encuentran las fundadoras de SWS: Linda Blade, excampeona canadiense de heptatlón y presidenta de Athletics Alberta, y la levantadora de pesas estadounidense Beth Stelzer. Pero se han sumado atletas de casi 30 países.
En su petición al COI, tildan la decisión de “irresponsable, negligente y peligrosa”, y señalan que el organismo deportivo ha abandonado su deber de proteger la seguridad y la integridad de las mujeres. Autorizar a transexuales a competir contra ellas es, dicen, “una rampante discriminación por sexo”.
La ciencia acude en apoyo de su petición. Una investigación del Karolinska Institute, publicada en septiembre pasado, se fijó como objetivo comprobar si las hormonas que se administran para el cambio de sexo tienen efecto en la función y el tamaño de los músculos de las personas receptoras. Participaron 11 mujeres trans (genéticamente hombres) y 12 hombres trans (genéticamente mujeres), y se demostró que, tras un año de tratamiento y reducción de testosterona al primer grupo, todavía mantenían la ventaja sobre las mujeres biológicas.
“Las mujeres trans son bienvenidas en las competiciones deportivas siempre que no ganen”
La coautora de las directrices para deportistas trans del Comité Olímpico Internacional está de acuerdo con que “las mujeres intersexuales, si quieren competir, tengan que reducir sus niveles de testosterona”
“En el deporte no importan los genitales, importan las hormonas”, defiende
“Es importante que se celebren competiciones deportivas en todo el mundo, aunque eso signifique que a veces haya que ir a países donde las cosas están lejos de ser ideales”, dice sobre el Mundial de Atletismo que se celebra este año en Catar
Tras iniciar su terapia hormonal en 2004, Joanna Harper comenzó a apreciar que su velocidad en las carreras de atletismo en las que participaba disminuía. Al cabo de unos meses, sus marcas eran un 12% inferiores a las que realizaba como varón. Esta física clínica del Providence Portland Medical Center, en Oregón, EEUU, se percató de que esa era, precisamente, la diferencia entre las categorías masculina y femenina y comenzó una investigación en la que analizó las marcas de ocho atletas antes y después de la transición, obteniendo resultados similares al suyo.
gutta cavat lapidem 