"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
El obispo católico de Makurdi destaca la magnitud del problema y denuncia la inacción del gobierno ante los ataques de islamistas.
(ZENIT Noticias – Ayuda a la Iglesia Necesitada / Ciudad del Vaticano, 19.07.2022).- Al menos 68 cristianos han sido asesinados -y muchos más secuestrados o desplazados- en los últimos dos meses en el estado de Benue, en el centro de Nigeria.
El obispo Wilfred Chikpa Anagbe, de la diócesis de Makurdi, en el estado de Benue, envió un informe a la organización benéfica católica Ayuda a la Iglesia Necesitada (AIN), en el que destacaba la magnitud del problema y denunciaba la inacción del gobierno ante los ataques de los pastores islamistas fulani.
“La magnitud de los asesinatos, los desplazamientos y la destrucción gratuita de propiedades por parte de estas milicias yihadistas fulani no hace más que reforzar el plan, ya revelado, de despoblar las comunidades cristianas de Nigeria y apoderarse de sus tierras», dice el obispo. «Resulta revelador que el gobierno que está en el poder en Nigeria en este momento siga sin hacer nada respecto a estos persistentes ataques, salvo dar razones irrisorias como el «cambio climático» o que algunos musulmanes también son asesinados a veces en ataques de los llamados bandidos», agrega.
Mons. Chikpa Anagbe puntualiza que «Naturalmente, tener que vivir una situación así ha sido muy terrible para mí y para mi pueblo, por no decir otra cosa».
Según el obispo, los combatientes fulani se disfrazan de pastores nómadas y las incursiones regulares en el estado de Benue han provocado una «grave e insoportable escasez de alimentos»: “El estado de Benue es conocido por ser la cesta de alimentos de la nación, pero el terrorismo ha afectado a la situación del suministro de alimentos». También refiere que “La situación de carencia ha reducido a muchos a una condición indigna para la dignidad humana, dependiendo a menudo de las raciones de alimentos aportadas por otros cuya condición económica no es mejor, en absoluto.»
Alrededor del 80% de los desplazados de Benue se encuentran en la capital, Makurdi, y la Iglesia está prestando apoyo espiritual y de emergencia. «No hemos olvidado la atención pastoral que merecen estas personas. Hay una parroquia en algunas de las zonas de asentamiento que atiende las necesidades espirituales de los desplazados internos», dice el obispo Anagbe.
Sin embargo, la inestabilidad de la región hace que el propio obispo tenga dificultades para atender a algunos fieles: “Desde hace algunos años no he podido llevar a cabo actividades pastorales en algunas partes de mi diócesis».
Nigeria ha sido durante mucho tiempo un país prioritario para AIN. En 2021 AIN financió 105 proyectos, incluyendo ayuda de emergencia, asesoramiento sobre traumas y una valla en un seminario donde el personal y los estudiantes corren el riesgo de ser secuestrados. «AIN es una fuente de luz en un valle de oscuridad», finaliza el obispo.
… “el pretès diàleg que exhibeix el govern català és només una pantomima per aconseguir les engrunes autonomistes que està disposat a atorgar el govern espanyol de Pedro Sánchez per tal de blanquejar la repressió contra Catalunya i els independentistes, a nivell nacional i internacional.”
En l’afer judicial i polític que ateny Laura Borràs, cal fer-se diverses preguntes. La primera, si va ser bona idea nomenar com a segona autoritat del país una persona amb una motxilla judicial tan carregada com la seva. La segona, si l’independentisme no es va passar d’angelical quan va aprovar un reglament que obliga a dimitir a tots els investigats per corrupció, sense tenir en compte la presumpció d’innocència. La tercera, si l’escrit de la Fiscalia i la petició de penes per a Borràs guarda proporció amb les irregularitats de què se l’acusa (espòiler: no). La quarta, si el fraccionament de contractes per falsejar una adjudicació pública és un delicte greu o realment “ho fan totes les administracions”, com s’ha pogut sentir i llegir en les últimes setmanes. I la cinquena, relacionada amb l’anterior, és si les forces policials i la justícia pequen d’un sospitós excés de zel quan es tracta de delictes o faltes que impliquen personalitats d’ideologies desafectes al règim.
És lícit formular-se totes aquestes preguntes, en un país on la política està tan judicialitzada, i viceversa. Si Laura Borràs està sota sospita, amb més raó ho ha d’estar l’aparell judicial de l’Estat, veient els casos de connivència entre jutges, policia i periodistes que, amb puntual degoteig, ens va servint l’excomissari Villarejo. També és lògic que la presidenta, que és una política amb ganxo popular i legítima ambició, intenti defensar la seva innocència i denunciar tot el joc brut que hagi detectat en contra seu. Ara bé, pel que fa a la naturalesa dels fets denunciats, la documentació és sobre la taula, amb la paperassa corresponent, uns correus electrònics molt explícits i unes quantitats de diner públic que en cap cas han enriquit Laura Borràs, però podrien haver-se gestionat de manera incorrecta; tothom pot jutjar-los com consideri convenient, i si no en té prou, pot llegir articles de juristes assenyats com Joan Queralt. També pot consultar els informes anuals de la Sindicatura de Comptes o, directament, buscar a Google “contractes fraccionats” per adonar-se de la dimensió real de l’afer.
El que resulta més difícil de legitimar és que Laura Borràs es presenti com una víctima de la repressió de l’Estat contra l’independentisme, al costat dels presos i els exiliats de l’1-O, els càrrecs públics en espera de judici pel mateix cas, els acusats dels CDR, els dels disturbis d’Urquinaona, els membres de la mesa del Parlament o les víctimes de les escoltes il·legals del Catalangate. El cas de Borràs no té res a veure amb la causa general contra el moviment independentista, i el fet que la presidenta es victimitzi en aquesta direcció ni l’afavoreix a ella, ni afavoreix el moviment, ans al contrari, li pren força moral i pot fer que alguns sectors interpretin que la repressió derivada de l’1 d’Octubre és una capa salvadora que blanqueja tota mena de comportaments públics.
En aquest cas, potser és injust exigir a Borràs que se sacrifiqui pel bé del moviment i del prestigi de la institució que representa, però el que és segur és que Borràs no pot pretendre que sigui el sobiranisme en conjunt el que se sacrifiqui per ella, en un afer que, no ho oblidem, s’origina quan els Mossos d’Esquadra detenen un petit traficant i li intercepten una sèrie de correus electrònics que parlen de certs tripijocs administratius. Presentant-se com una víctima més del lawfare, Borràs situa els seus companys de viatge entre l’espasa i la paret, i això només pot portar a un desenllaç.
Tenia 20 anys i era estudiant de Medicina. Es deia Mohanad Maamoun Aissa i era del Sudan. El 24 de juny va morir al que ja s’ha batejat com a Black Friday, la tragèdia de Melilla.
El seu germà explica que els gendarmes el van colpejar al cap. Va sagnar durant tres hores, enmig de l’amuntegament de persones que la policia marroquina anava creant entre el caos del moment.
Ningú el va ajudar durant aquelles tres hores. Cap agent de policia el va socórrer. Va morir allà mateix, davant dels ulls del seu germà.
Ell és una de les víctimes identificades gràcies a la feina incansable de les últimes setmanes de l’Associació Marroquina dels Drets Humans a Nador (AMDH).
El ball de xifres és permanent. En el moment de la publicació d’aquestes línies, el govern del Marroc manté el número de 23 persones mortes. L’AMDH ha comptat 27 cadàvers sobre el terreny.
I l’ONG Caminando Fronteras eleva la dada a 40, després de constatar que dues persones han mort a la ciutat fronterera d’Oujda. La gendarmeria les havia posat en autobusos i desplaçat 140 quilòmetres tot i estar greument ferits. Eren sol·licitants d’asil.
…
Els judicis, en marxa
Mentrestant, una seixantena de persones afronten càrrecs greus o molt greus als tribunals de Nador.
A un primer grup de 36 persones se’ls acusa de desobediència, d’entrar il·legalment al Marroc, de violència contra als agents i d’anar armats. Els advocats de les entitats de drets humans han aconseguit que, de moment, s’alliberi a un menor d’edat.
Un segon grup de 28 persones afronta càrrecs més greus, amb acusacions de participació de banda criminal i de tràfic de persones. El seu procediment començarà el proper dimecres 13 de juliol.
Tots ells continuen en presó provisional. Per ara, a l’AMDH no els consta que estiguin en pitjors condicions que els presos comuns.
Marc Castellnou, Cap dels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals)
BARCELONAMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat”.
Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?
— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.
L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?
— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.
Com es manifesta l’estrès d’un bosc?
— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.
A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic ”
I tenen més mitjans i més gent?
— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.
Ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 i 90 quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara els focs són de molt alta intensitat ”
Quins són els punts dèbils dels incendis?
— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.
La solució als incendis passa per revitalitzar el rerepaís, tornar a crear economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi ”
Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?
— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi.
La intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera. Bombers no pot ser més eficaç ”
Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.
— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.
Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques ”
I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.
— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s’hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.
Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?
— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.
I quines són?
— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011…
És com si passés per tot de cementiris, no?
— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.
És una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons que han après els països del Sud ”
Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?
— Líders polítics, de moment… A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.
Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?
— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n’aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt… et fan veure coses que tu no hauries vist.
Quins són els millors?
— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.
Estic fent el doctorat en física atmosfèrica a Holanda. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials ”
Vostè continua estudiant?
— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].
Ara entenc per què ha vingut arremangat.
— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.
L’ocupació militar borbònica de València va culminar amb la supressió de l’autogovern valencià
Tal dia com avui de l’any 1707, fa 315 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) el rei Felip V (el primer Borbó al tron de Madrid) signava el decret de Nova Planta que derogava l’autogovern valencià. Els Furs de València havien estat promulgats pel comte-rei Jaume I l’any 1238, poc després de la conquesta catalanoaragonesa de València cap-i-casal. Durant 469 anys, els Furs havien estat el nervi de la vida política valenciana, i la carta magna que consagrava la naturalesa d’estat del País Valencià. Amb la seva supressió, el País Valencià perdia la seva independència (primer dins l’edifici polític catalanoaragonès i després dins l’edifici polític hispànic) i quedava reduït a la condició de simple província de la nova Espanya borbònica d’ideologia absolutista i de fàbrica castellana.
La derogació dels Furs valencians era conseqüència de l’ocupació militar borbònica del País Valencià, que s’havia produït en el context d’aquell conflicte. El 10 d’agost de 1705, cinquanta dies després que el majoritari partit austriacista català hagués signat el Tractat de Gènova amb Anglaterra (20 de juny de 1705) el també majoritari partit austriacista valencià havia propiciat el desembarcament de Carles d’Habsburg a Dénia. I el 9 de desembre de 1705, trenta dies després que els catalans nomenessin Carles comte de Barcelona (9 de novembre de 1705), la ciutat de València obria les portes a l’exèrcit austriacista del general Basset i feia el mateix. En aquest punt és important destacar que l’austriacisme valencià encarnava les aspiracions revolucionàries populars continuadores de les Germanies dels segles XVI i XVII.
També la liquidació de l’estat valencià era una advertència, en un to clarament amenaçador, del que pretenia —i que acabaria fent— el règim borbònic a Catalunya set anys més tard (1714), després d’una brutal ocupació militar que, com al País Valencià, es va acarnissar amb la població civil. En el Decret de Nova Planta que el règim borbònic va imposar al poble valencià, s’ordenava, entre altres coses, la prohibició de l’ús de la llengua valenciana; la confiscació de tots els llibres, mapes i documents de totes les biblioteques públiques i privades valencianes (alguns van ser cremats i d’altres van ser transportats a la nova Biblioteca Nacional d’Espanya); i la destrucció de tots els escuts i blasons quadribarrats situats a les muralles, torres i portes de València cap-i-casal “para que los valencianos olviden que un dia fueron libres”.
… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.
Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.
Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.
Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.
Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.
Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.
Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.
I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.
Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.
Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?
Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.
Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.
Retira les conclusions sobre els incompliments d’Espanya de les recomanacions del Consell però en fa public l’informe complet
…
El text, que recull les consideracions crítiques fetes des del govern de Pedro Sánchez i des del Suprem a aquesta recomanació, adverteix que mantenir les euroordres va en contra de “l’esperit de convivència i harmonia” a què va apel·lar Pedro Sánchez en anunciar els indults.
…
L’objectiu de l’informe, com s’ha encarregat de recordar Cilevics, és comprovar si Espanya i Turquia han seguit les recomanacions que l’Assemblea Parlamentària va plantejar fa un any. El text, que el Consell d’Europa ha acceptat fer públic, recorda que els indults són condicionats i que els presos polítics continuen inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, a més de destacar que el Tribunal Suprem ha admès els recursos presentats contra aquesta mesura per PP, Vox i Cs, després que la mateixa sala del Suprem els havia desestimat. L’informe adverteix que seria “molt lamentable i inusual” que els indults fossin suspesos.
Una investigació periodística revela que als anys 60 i 70 es van implantar DIU a 4.500 noies sense el seu consentiment
L’Inge Thomassen, una groenlandesa de 61 anys, en tenia 17 quan es va quedar embarassada. En aquell moment, els seus pares no li van permetre tenir la criatura i va haver d’avortar. Després va passar-se anys i anys intentant tenir un fill, fins i tot amb processos de reproducció assistida, però mai ho va aconseguir. El 1995, gairebé dues dècades més tard, una radiografia va mostrar que tenia un dispositiu intrauterí (DIU) a l’úter. Ella no en tenia ni idea. És una dels milers de víctimes d’una campanya de control de natalitat forçada que el govern danès va dur a terme als anys 60 i 70 a Groenlàndia, antiga colònia danesa que actualment encara forma part del país escandinau.
La ràdio pública danesa DR ha destapat que, a partir del 1966, Dinamarca va promoure la implantació d’aquests mètodes anticonceptius a 4.500 noies a partir de 13 anys, la meitat de les dones en edat fèrtil que hi havia en aquell moment a l’illa. I ho van fer, en molts casos, sense donar-los cap informació i sense el seu consentiment ni el dels seus pares. Moltes no ho van descobrir fins molt temps després, després d’anys de dolors, infeccions i problemes per quedar-se embarassades.
Al podcast de DR, un ginecòleg retirat explica que va posar milers de DIU, i que aquells dispositius no estaven pensats per a noies joves; eren massa grans per a dones que encara no havien donat a llum, amb la qual cosa hi havia risc de complicacions i fins i tot de deixar-les estèrils de forma permanent. És el cas de l’Inge, que va patir danys permanents a l’úter que li van impedir ser mare, i no sap ni té cap record de quan li van implantar el DIU. “Ara penso que ho devien fer quan vaig anar a avortar”, explica al diari groenlandès KNR. Segons DR, diverses dones han afirmat el mateix, que se’ls va implantar sense que ho sabessin durant intervencions o després de parir.
El cas ha provocat un escàndol majúscul, fins i tot amb acusacions de genocidi contra el poble inuit, l’indígena i majoritari en aquesta illa àrtica, on hi viuen unes 56.000 persones. El govern danès ha anunciat un “estudi històric” de la relació entre Groenlàndia i Dinamarca, que cobrirà el període des de la Segona Guerra Mundial. “La relació danesa-groenlandesa és sòlida i es basa en el respecte mutu. Però recentment hem tingut coneixement de casos i processos que testimonien que encara hi ha capítols de la nostra història comuna que no hem destapat”, va manifestar la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, en un comunicat, en què va confiar que aquest informe ajudarà a la “reconciliació” històrica. Aquesta setmana, el govern danès ha confirmat que aquest estudi inclourà la qüestió de l’anticoncepció forçada, com ha demanat unànimement el Parlament groenlandès.
“L’estat em va robar la virginitat”
La majoria dels DIU es van posar entre mitjans dels anys 60 i mitjans dels 70, tot i que hi ha casos fins al 1991. Aviaja Siegstad, ginecòloga de l’hospital de Nuuk, la capital, explica a KNR que als anys 90 i 2000 diverses dones arribaven a les consultes perquè no podien quedar-se embarassades, i allà descobrien que portaven un DIU. “No eren moltes, però suficients perquè tots els ginecòlegs que han treballat aquí ho hagin experimentat”, detalla, i afegeix que encara l’any passat va trobar-se amb un cas d’una dona que duia un dispositiu com els que es posaven aleshores, denominats Lippes Loop.
“Va ser molt dolorós. Jo no havia tingut relacions amb ningú. Allà vaig deixar de ser verge. L’estat em va robar la virginitat contra la meva voluntat”, rememora la Naja Lyberth, a qui li van posar el DIU el 1976, quan tenia 14 anys. “Semblava que tenia ganivets a dins; em passava cada cop que tenia la regla”, lamenta. Explica que, un dia, un metge va dir a totes les noies de la seva classe (entre 13 i 14 anys) que l’endemà havien d’anar a l’hospital i que allà els implantarien el DIU. “No es va plantejar si volíem o no, no vam tenir l’opció de dir que no”, assegura.
Ara, el govern groenlandès ofereix ajuda psicològica a les víctimes, ja que assegura que moltes d’elles estan revivint l’experiència traumàtica ara que ha sortit a la llum pública. “És una experiència terrible que ha traumatitzat moltes dones. Algunes estan patint crisis i flashbacks des de l’emissió del podcast i el debat social”, afirma Mimi Karlsen, responsable de Salut i Famílies del govern autònom.
Obstacle per a la modernització
Segons DR, les autoritats daneses van impulsar aquesta campanya perquè estaven preocupades per l’augment de la població a Groenlàndia, que veien com un obstacle per al procés de modernització de l’illa, que el 1953 va deixar de ser una colònia i es va integrar al regne danès. Un creixement de la població suposava un augment de la despesa (actualment, la subvenció anual de Dinamarca a Groenlàndia és de més de 500 milions d’euros, que suposen gairebé la meitat del pressupost públic de l’illa). A més, moltes de les embarassades eren noies joves solteres. Un informe del 1965 mostra que cada any neixen 500 criatures fora del matrimoni a Groenlàndia i que un terç de les mares tenien menys de 20 anys.
El resultat va ser que, en una dècada, els naixements es van reduir a la meitat: de 1.674 l’any 1964 a 638 deu anys més tard. El projecte es va frenar el 1974, quan la delegació danesa va tenir problemes a la Conferència Internacional de l’ONU a Bucarest, on es va subratllar que la planificació familiar forçada no s’havia d’utilitzar com a motor de modernització.
Tant el Consell de Drets Humans de Groenlàndia com l’Institut Danès per als Drets Humans han considerat que aquesta pràctica suposa una violació dels drets humans. “Frega el genocidi”, ha afirmat Aki-Matilda Høegh-Dam, que representa el partit groenlandès Siumut al Parlament danès. Recorda que no és l’únic cas de violacions dels drets humans dels inuit. L’any passat, per exemple, la primera ministra va demanar perdó i va oferir compensacions pels casos d’assimiliació forçada de nens inuit que, en un experiment social als anys 50 per “modernitzar” l’illa, van ser separats de les seves famílies i enviats a Copenhaguen amb famílies daneses, que en alguns casos van adoptar-los sense el consentiment dels seus pares. Capítols foscos del passat colonial de Dinamarca que ara es pretén esmenar.
… no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte.
El cas Eduard Pujol va molt més enllà del seu protagonista i de l’infern que va patir, malgrat que això sol ja va ser molt greu. En realitat és la crònica d’una misèria col·lectiva que ens retrata a tots, als partits —especialment al seu—, als mitjans i a la ciutadania. Quan Eduard Pujol va rebre l’acusació pública d’assetjament sexual per part de dues dones, que no van presentar cap prova, ni cap denúncia, ni podien sostenir l’acusació en res, ningú no va dubtar. Senzillament, es va decidir, de manera automàtica, que la paraula d’una dona contra un home prevalia per damunt de qualsevol indici. En el reialme de la correcció política, l’axioma resultava inqüestionable: les dones sempre tenim raó quan assenyalem un home.
Si, a més, l’home assenyalat amb la lletra escarlata de l’assetjament era un polític prominent, portaveu del seu partit i amb una forta presència pública, encara calia més celeritat, més càstig, més oprobi, en una carrera desfermada per demostrar més duresa que ningú. Això mateix és el que van fer algunes diputades de Junts, amb Elsa Artadi i Aurora Madaula al capdavant: es van erigir en martell d’heretges immediat i implacable, no varen posar en dubte l’acusació contra el seu company de files —al que, altrament, coneixien bé— i el varen condemnar a la foguera. Ni tan sols varen escoltar el que ell podia explicar: que eren relacions consentides, que era ell qui havia acabat amb aquelles relacions i que, fins i tot, en un dels casos tenia més de 3.000 missatges intimidatoris de WhatsApp per haver rebutjat la dona, motiu pel qual s’ha obert judici oral per amenaces contra ella. És a dir, Eduard Pujol podia demostrar a bastament, tal com ara ha fet davant dels jutges, que no era botxí, sinó víctima. Podia demostrar-ho, però ningú no va tenir interès a escoltar-lo
El resultat és conegut: expulsió d’Eduard Pujol del partit, fulminació del seu càrrec parlamentari, destrucció de la seva carrera política i el rebuig de tots els seus entorns. El jutge Joaquín Aguirre, encarregat d’una de les querelles que va presentar Eduard Pujol contra les dues dones que l’havien acusat, és demolidor respecte al que va fer Junts en aquell moment. A banda de considerar que el partit va infringir tota la jurisprudència sobre la presumpció d’innocència, assegura que la sanció disciplinària amb la suspensió de militància i la renúncia al càrrec de portaveu, “vulnera totes les regles del dret a la defensa que té qualsevol persona, no només en el procés penal, sinó a qualsevol àmbit disciplinari de la vida”. És a dir, i en paraules del jutge, Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”. Una destrucció, doncs, completa: destrucció de la carrera política, destrucció del seu prestigi social, destrucció de la seva imatge civil, i destrucció de la majoria d’opcions professionals a les quals hauria pogut tenir accés. Convertit en pària, va haver de viure l’oprobi en la solitud dels pocs que el varen creure, va haver de lluitar als jutjats pel seu bon nom i, perduda abruptament la seva feina, va haver d’espavilar-se per poder viure i pagar tot el procés. És a dir, era la víctima, però va ser ell qui va patir la sentència.
Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”.
Dos anys després comença a veure la llum, sobretot gràcies a la contundència amb què s’han expressat i han actuat els jutges que porten les seves dues querelles. A més, les proves a favor de Pujol són tan abundants i tan inapel·lables, que no s’albiren temps fàcils per a les dues dones querellades. De fet, el jutge acaba d’imposar una fiança de 92.278 euros a una d’elles. Per altra banda, el seu partit li ha restituït la militància, per bé que s’ha fet amb la boca petita, probablement perquè, morts de vergonya, no saben on ficar-se. En aquest cas, atès que Pujol tenia vocació i talent polític, i ho va perdre tot per la precipitació de Junts, no s’hauria d’haver ofert algun càrrec que restituís el seu honor? Sincerament, crec que Junts no es va portar bé i… continua portant-se malament. Finalment, també recupera a poc a poc el seu prestigi social, no endebades la convicció que fou víctima comença a ser general. Però, cal repetir-ho: ha hagut de ser ell, tot sol, qui demostrés que no era culpable.
Alhora, per bé que el seu cas tingui un final decent —és difícil considerar-lo un final feliç, després del que ha patit—, no caldria una reflexió pública i contundent arran del que li ha passat? Ho pregunto perquè no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte. Tampoc ho és que la presumpció d’innocència dels homes desaparegui al primer instant en què una dona alça la veu acusadora. És evident que la lluita contra la violència de gènere és un tema urgent i prioritari, però també és evident que la xacra de les denúncies falses malmet aquesta lluita, a banda de fer un mal terrible als homes falsament denunciats. Cal recordar una obvietat que, tanmateix, sembla dinamitada per la correcció política: ni les dones tenim la raó pel sol fet de ser dones, ni els homes són culpables, pel fet de ser homes. O és que resulta que no hi ha dones mentideres, dolentes i venjatives…? Cosa que no exclou la ingent quantitat de dones que són víctimes. És a dir, i per repetir-ho en bucle: ni les dones som innocents per naturalesa, ni els homes són culpables per sistema. Si s’hagués aplicat aquest principi bàsic, Eduard Pujol no hauria patit un calvari. Ni ell, ni molts altres.
Amb un afegit d’ordre polític. Per bé que ja se sap que la política s’alimenta de l’aparença i que semblar tebi en un tema tan delicat, és pura dinamita, encara és més explosiu sentenciar un líder polític sense cap indici, només per semblar impol·lut. El que va fer Junts amb Eduard Pujol va ser això, pur postureig, i el postureig els ha esclatat a la cara.
Acabo amb una preocupació que creix dia a dia: no pot ser que la correcció política esdevingui una imposició dogmàtica que jutja, sentencia i expulsa de la societat tots aquells que no compleixen amb el dogma. I això val per a aquest tema i per a molts altres. Ens estem convertint en apòstols d’una nova religió ideològica, fora de la qual no hi ha debat, ni argumentari, només heretgia. I per aquest camí no fem una societat més lliure i civilitzada, sinó més opressiva i més asfixiant.
Un juez apunta que el exportavoz de Junts Eduard Pujol fue víctima y no acosador
Una de las mujeres que acusó al político le envió unos 3.400 mensajes, en los que le amenazaba, entre otros, con publicar fotografías de carácter íntimo
Según el auto de un juzgado de Barcelona, esta inició acciones de «presión, amedrentamiento y difamación» contra el diputado para que «no decidiese terminar la relación personal entre ellos»
gutta cavat lapidem 