Els pagesos celebren l’increment del preu de les garrofes però denuncien robatoris als camps
Ignasi Batlle, investigador de l’IRTA, revisa unes garrofes de la varietat fonoll TJERK VAN DER MEULEN
Els pagesos catalans no estan gaire acostumats a les bones notícies. Han de suportar les escomeses de la crisi climàtica, en forma de sequeres greus i tempestes violentes, així com l’increment del preu del carburant, necessari per moure tanta maquinària agrícola. A més, han d’entomar la forta competència d’altres països productors que poden aconseguir la fruita a un cost menor. Però de tant en tant també els acompanya la sort. El quilo de garrofes es pagava fa només tres anys a 0,30 euros, un preu tan baix que molts pagesos ni tan sols es molestaven a collir-les. Però en només tres anys el seu valor s’ha enfilat i ara el quilo es paga a 1,60 euros. L’any passat, fins i tot, va arribar a costar 2,20 euros.
Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.
La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.
El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.
Coronavirus pels ratpenats El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.
Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.
Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.
Incògnites sobre l’origen del virus L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.
El Grup de Natura Sterna ha constatat el robatori de la branca de corall vermell més gran de la zona d’uns 15cm de llargada, situada a 31 metres de profunditat a Port Salvi
El passat 17 de setembre, un bussejador del Grup de Natura Sterna va constatar l’espoliació de la branca de corall vermell (Corallium rubrum) més gran inventariada fins ara en aigües de Sant Feliu de Guíxols. Concretament es trobava a una profunditat de 31 metres a la zona de Port Salvi.
La branca es va detectar per primera vegada l’any 1987 i observada per última vegada el 26 d’agost d’aquest any. Feia 15 centímetres de llargada i era una peça excepcional de les aigües del municipi guixolenc. A més, on fins al moment només hi ha inventariats sis exemplars més de corall vermell.
Aquest recurs pesquer és clau en l’ecosistema marí, ja que té unes característiques que el fan especialment vulnerable, com un creixement extremadament lent o la limitada capacitat de dispersió de les seves colònies. Ara, hauran de passar almenys quatre generacions per poder observar un exemplar similar.
Pesca prohibida
Actualment, la pesca del Corallium rubrum està prohibida per una ordre ministerial del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 31 de març de 2020 i vigent fins al 2022. L’any 2017 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja havia regulat la seva pesca mitjançant l’Ordre ARP/59/2017, de 7 d’abril, establint una veda de la pesquera per un període de 10 anys.
Al llarg de les últimes dècades, s’ha constatat un descens de fins al 75% de les seves captures a nivell de tota la Mediterrània, especialment en el cas de les poblacions d’aigües poc profundes, pràcticament esgotades. La pesca furtiva, l’escalfament de les aigües per culpa del canvi climàtic i l’acidificació dels mars suposen una greu amenaça per a la seva supervivència, motiu pel qual ha estat catalogat com una espècie en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).
Per aquest motiu, el Grup de Natura Sterna està tramitant les pertinents denúncies de l’espoli del corall vermell detectat a Sant Feliu de Guíxols davant el cos dels Agents Rurals i el Departament Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Per així, evitar que fets delictius d’aquesta gravetat es tornin a produir.
El descobriment d’una esponja fossilitzada de fa 890 milions d’anys la converteix en l’animal més antic que es coneix
Les restes fòssils que han estat identificades com d’una esponja de fa 890 milions d’anys | University of Ontario
Les formes més simples de vida animal podrien haver aparegut als oceans de la Terra fa 890 milions d’anys, 350 milions més aviat que no ens pensàvem. Això indiquen, si més no, uns fòssils d’esponges que sembla que tenen aquesta antiguitat, cosa que els convertiria en les restes més antigues d’un animal que s’han trobat mai. Descoberts al nord-oest del Canadà, els responsables de la troballa n’han explicat tot el que n’han esbrinat en un article a la revista ‘Nature’.
L’escassedat de registres fòssils sobre els primers temps d’existència de la vida animal a la Terra fan que en sapiguem ben poc. Tot i que les anàlisis genètiques permeten pensar que les esponges van aparèixer fa entre 540 i 1.000 milions d’anys, el fet que no n’hi hagi restes crea molta incertesa. Aquí és, precisament, on entra aquest darrer descobriment, un exemple raríssim dels primers animals que van viure al nostre planeta, descobert per casualitat durant una investigació sobre microbis antics. Aquests microorganismes, precisament, podrien haver facilitat les condicions per a l’aparició i la supervivència de les esponges: a més de poder alimentar-se’n, el fet que fessin la fotosíntesi feia que alliberessin oxigen i, per tant, les esponges poguessin respirar.
Així doncs, en aquest entorn tan particular, la vida animal va aparèixer i va sobreviure durant centenars de milions d’anys. El dubte ara, però, és que si aquests éssers ja existien fa 890 milions d’anys, quan van aparèixer? Caldrà continuar investigant en entorns semblants per mirar de trobar animals semblants més antics i qui sap si altres animals primigenis més complexos.
Fins i tot va tornar a reproduir-se, tot i que fins ara es pensava que no resistien més de deu anys congelats
L’organisme que ha ressuscitat després de 24.000 anys sota el permagel siberià. Current Biology.
Un éssers multicel·lular microscòpic ha estat ressuscitat després de passar 24.000 anys congelat a Sibèria, segons detalla un article publicat a la revista ‘Current Biology’. L’animal, que pertany a la família dels bdel·loïdeus rotífers, va ser trobat al permagel prop del riu Alayeza, a la zona àrtica de Rússia. Tot i que fins ara es pensava que podien sobreviure congelats fins a un màxim de 10 anys, el nou estudi demostra clarament que la seva capacitat de resistència és molt més gran ja que, després de 240 segles sota el gel, l’animal no només va poder ser descongelat i que recuperés la seva activitat sinó que, fins i tot, es va tornar a reproduir asexualment.
Els bdel·loïdeus, que es troben en ecosistemes d’aigua dolça de tot el món, són coneguts per la seva resistència a circumstàncies extremes. Així, per exemple poden sobreviure durant moltíssim temps, fins i tot anys, en condicions de manca d’oxigen, gana, acidesa alta o deshidratació. De fet, fins i tot són un dels animals de la Terra que resisteix millor la radioactivitat. Aquest exemplar en concret, segons la datació per carboni, té entre 23.960 i 24.485 anys d’antiguitat. Tot i que no és l’animal que ha resistit més temps congelat per acabar tornant a la vida, aquests casos sempre són molt sorprenents i caldrà continuar investigant per saber, exactament, com s’ho ha fet per sobreviure, ja que la supervivència d’organismes multicel·lulars, i ja no diguem d’animals, després de milers d’anys, intriga enormement tota la comunitat científica
Cal més investigació per saber si es pot transmetre entre persones i si causa alguna malaltia als humans
Els coronavirus es van descobrir als anys 20 del segle passat en mamífers i ocells, però als anys 60 es va veure que també eren capaços de reproduir-se en humans. Fins a principis del segle XXI eren coneguts sobretot per causar infeccions respiratòries lleus. L’epidèmia de SARS del 2003 va fer saltar les alarmes: no tan sols comportaven refredats, sinó que també podien arribar a causar malalties greus i fins i tot la mort. Pitjor encara: s’escampaven tan ràpidament que podien convertir-se en pandèmies. Aquesta previsió es va confirmar setze anys després, amb l’entrada en escena del SARS-CoV-2, de moment el més perillós de tots. Però la família continua creixent: el nou membre és un coronavirus que, inesperadament, ha saltat dels gossos als humans i que encara no sabem quins efectes té.
Els coronavirus són microbis amb forma de pilota plena de punxes, una mena d’eriçons microscòpics. La seva composició, com la de tots els virus, és simple: més o menys una dotzena de gens embolcallats amb una càpsula de greixos i proteïnes. Tot plegat té una mida mil vegades més petita que l’amplada d’un cabell. Actualment se n’han descrit unes quantes desenes, tot i que només se’n coneixen set que ens facin emmalaltir: a part del SARS-CoV, el SARS-CoV-2 i el MERS-CoV, que donen quadres respiratoris greus ( SARS, covid-19 i MERS, respectivament), els altres quatre són responsables d’un bon nombre de refredats comuns.
Una nova ruta dels coronavirus
L’origen d’aquests coronavirus és el ratpenat (menys dos, que venen dels rosegadors), però normalment els virus arriben als humans passant abans per un intermediari, com el camell en el cas de la MERS. En alguns casos, com per exemple el covid-19, aquest segon animal encara és desconegut. Fa unes setmanes es va publicar un estudi en què es descrivia per primer cop un coronavirus que havia saltat dels gossos a les persones, una ruta que es pensava que no era possible.
El descobriment el va fer l’equip del doctor Gregory Gray, catedràtic de medicina de la Duke University, que va desenvolupar un test genèric per detectar qualsevol coronavirus. A diferència de les eines que es fan servir per diagnosticar el covid-19 (com la PCR o els tests d’antígens), que només en detecten un tipus concret, la prova del doctor Gray està dissenyada per reconèixer una estructura comuna de tots els coronavirus, fins i tot dels que encara no es coneixen. Si més no en teoria. Per comprovar si la prova funcionava, els científics van analitzar mostres de pacients d’un hospital de Malàisia, obtingudes entre el 2017 i el 2018 a partir de frotis nasals semblants als que es fan per diagnosticar el covid-19. Esperaven que amb un sol test universal serien capaços d’identificar els microbis habituals que solen tenir les persones ingressades amb infeccions respiratòries.
Un nou coronavirus
Però segons l’article que han publicat recentment a la revista Clinical Infectious Diseases, la prova va trobar un coronavirus que ningú s’esperava. El van detectar sobretot en nens hospitalitzats amb pneumònia, i el percentatge d’afectats era força alt per a un virus desconegut: fins a un 3% dels malalts el presentaven. Com que la troballa era sorprenent, van demanar a altres laboratoris experts en el tema que també analitzessin les mostres amb tècniques diferents. Els resultats van confirmar que havien descobert un coronavirus que no tan sols no s’havia aïllat abans en humans, sinó que normalment circulava entre els gossos.
A continuació van fer anàlisis genètiques del virus i van veure-hi trets que suggerien que havia passat també per gats i porcs. Però, malgrat tot, la conclusió va ser que havia saltat directament dels gossos als humans. L’explicació podria ser que aquest coronovirus ha adquirit una mutació que no es veu en els dels gossos però sí en els dels humans (concretament en el SARS-CoV i el SARS-Cov-2). Això li podria haver proporcionat l’habilitat per sobreviure dins el cos humà, cosa que abans no podia fer. Els pacients probablement l’haurien adquirit pel contacte directe amb mascotes infectades, tot i que no se sap amb quina freqüència pot passar una cosa així.
Sense motius d’alarma
Fins ara no s’havia vist que les mascotes poguessin ser ni l’origen ni els intermediaris d’aquesta mena de virus, però això no hauria de ser encara motiu d’alarma. Que aquest coronavirus es trobés en pacients que tenien pneumònia tampoc vol dir que la causés. Podria ser una infecció addicional, i que només hi contribuís amb símptomes lleus. Calen més experiments per saber si té la capacitat de fer emmalaltir els humans. A més, tampoc s’ha vist que pugui saltar de persona a persona, que és la capacitat clau per causar brots, epidèmies o fins i tot pandèmies.
L’estudi és important perquè ens diu que, a partir d’ara, caldrà tenir present que els coronavirus també poden venir d’altres hostes, a part dels habituals. Per controlar futurs brots, d’aquest o d’altres membres de la família, s’haurà d’ampliar la vigilància a més espècies per detectar noves zoonosis (les malalties que provenen de microbis dels animals) abans que no causin problemes seriosos a escala mundial.
Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC
Un experimento para probar la activación de las zonas del cerebro relacionadas con el placer dio resultados inesperados.
Una rata en una caja de Skinner
Uno de los inventos más famosos en la historia del estudio de la conducta y el comportamiento es la llamada caja de Skinner. El famoso psicólogo estadounidense que le da nombre introducía en ella ratones y palomas que al presionar una palanca obtenían comida. De esta manera estudiaba sus procesos de aprendizaje.
Tanto Skinner como sus seguidores fueron complicando los experimentos llegando a interesantes conclusiones sobre la forma en que los animales desaprendían y las falsas asociaciones que establecían.
Hace 65 años, los investigadores de la Universidad de McGill de Montreal (Canadá) Peter Milner y James Olds se basaron en esta idea para diseñar un experimento neurocientífico parecido pero mucho más interesante. Implantaron electrodos en el cerebro de una rata y la introdujeron en una caja. Habían nombrado las esquinas con las letras A, B, C y D y cada vez que el animal pasaba por la esquina A le aplicaban una pequeña descarga eléctrica por medio de unos cables unidos a los electrodos.
En teoría los científicos estaban interesados en estudiar el papel del encéfalo y habían tratado de ubicar los electrodos en una zona que, según pensaban, podría estar relacionada con el sueño y la vigilia. Sin embargo, habían cometido un error de precisión y en realidad lo que estaban haciendo era estimular una región denominada septum pellucidum, cuyas funciones son muy diversas.
Nada más comenzar el experimento, la rata aprendió rápidamente lo que ocurría y comenzó a acudir repetidamente al rincón A hasta que se quedó dormida. Al día siguiente seguía teniendo predilección por esa esquina, pero Milner y Olds optaron por cambiar y empezaron a aplicar las descargas sólo si el roedor se iba a la esquina B. El animal apenas tardó unos minutos en entender el nuevo mecanismo y en mostrar su preferencia por ese nuevo rincón.
Los investigadores no sabían muy bien qué era lo que habían encontrado: pensaban que podría tratarse de alguna zona cerebral relacionada con la curiosidad. Y decidieron darles el poder a las ratas. Al igual que en el experimento de Skinner, colocaron una palanca dentro de la caja, de manera que el roedor allí encerrado podría accionarla a su gusto para obtener el estímulo eléctrico en su cerebro.
Dos descargas por segundo
Ahí fue cuando la cosa se desmadró. Las ratas llegaron a pulsar hasta 7.000 veces por hora, casi dos veces por segundo. “Lo que estimulaban no era un ‘centro de la curiosidad’, sino un centro de la recompensa, un circuito del placer cuya activación era mucho más potente que cualquier estímulo natural“, explicaDavid Linden en el libro La brújula del placer.
El resultado fue que las ratas no comían aunque tuvieran hambre y no bebían aunque tuvieran sed. Las hembras abandonaban a sus crías para dedicarse a pulsar la palanca. Los machos pasaban de las hembras en celo y eran capaces de cruzar una valla electrificada que les aplicaba otro tipo de descargas, en este caso dolorosas, con tal de llegar hasta aquella fuente de gozo. Todas morían de inanición si permanecían demasiado tiempo en la caja, porque aquella actividad les impedía realizar cualquier otra tarea básica.
Hoy sabemos que el circuito del placer se activa por motivos como el sexo, la comida, las drogas, la música, el deporte e incluso la ayuda a los demás o recibir su aprobación.
Sin embargo, la idea de que la conducta podía estar tan determinada por el placer no era fácil de aceptar en la década de los 50 y tampoco que los mecanismos que podían explicarlo se localizaran en zonas específicas del cerebro. Así que los investigadores canadienses y sus ratas abrieron nuevos caminos a la ciencia aunque fuera por error.
La cultura ens fa humans, però alhora no podem ignorar que estem limitats per la nostra condició d’ésser biològic. Sense la biologia, l’ésser cultural no hauria existit mai, però també és cert que la cultura pot acabar canviant processos biològics. El Diàleg Humanístic del dimarts 31 de gener començava amb el xoc de dues disciplines: la biologia, defensada per Jaume Bertranpetit, contraposada a la cultura de la qual parlava Victoria Reyes-García.
Jaume Bertranpetit, que just a l’inici es va definir a ell mateix com un “biòleg materialista dur”, va admetre que li costa entendre aquelles aproximacions a éssers vius que “n’enfosqueixen la seva part natural” mentre enalteixen la cultura, ja que aquesta sorgeix de la nostra base biològica. Victoria Reyes-García, per altra banda, va remarcar que els éssers humans no podríem viure sense la cultura, que ens permet aprendre dels altres i evolucionar. Gràcies a l’evolució cultural, doncs, és com hem pogut aprendre ràpidament, i adaptar-nos sense haver d’esperar que els canvis es transmetin genèticament a la nostra descendència.
Ambdós participants van coincidir en què l’aprenentatge és un factor clau en l’evolució humana, i aquest aprenentatge exigeix que siguem éssers socials. Es va debatre sobre la cooperació, un procés resultat de viure en grans comunitats, que és molt complex i està influenciat tant per la biologia com per la cultura.
La pregunta estrella, però, girava entorn del deteminisme: Està l’ésser humà predeterminat per la seva condició biològica? Estem determinats també pel nostre context cultural? Llavors, on queda la nostra llibertat?
Segons el biòleg, “hi ha un determinisme molt gran i una llibertat total; ambdues idees no són contradictòries”. Tot i així, la llibertat entesa com el poder fer qualsevol cosa, no la podrem assolir mai, per simples fets físics com, per exemple, que l’ésser humà no podrà volar per si sol mai. Jaume Bertranpetit va concloure que “no tot és possible, però les possibilitats que ens dóna el nostre organisme són tan grans que no les podríem explorar ni en més d’una vida”.
Victoria Reyes-Garcia, aportant el punt de vist més humanístic, va posar èmfasi al fet que la “llibertat l’hem inventat en un determinant context cultural”, i que la cultura i els entorns condicionen (i molts cops limiten) completament les creences i les accions de les persones.
El que havia començat com un debat entre dues disciplines aparentment molt oposades, es va convertir en una conclusió compartida pels dos tertulians. Ambdós van coincidir en què la realitat és que estem condicionats tant per la biologia com per la cultura, i, malgrat això, l’ésser humà ha estat capaç d’aprendre, canviar i evolucionar.
Impressionant història. En una tribu nòmada de Mongòlia, els membres ajuden una camella que està apunt de parir. El petit camell que neix és blanc i la mare el rebutja. S’intenta de diverses formes que la mare l’accepti, però no dóna resultat. Tampoc s’aconsegueix extreure la llet a la mare perquè el camellet pugui alimentar-se.
Davant la imminent mort del camell nadó, els pastors decideixen contractar un violinista perquè toqui una música del ritual mongol. La resta del vídeo s’entén, sense paraules. La música remou les fibres més íntimes de la mare camella fins que recobra el seu instint maternal.
El director de cinema Louie Schwartzberg presenta en aquesta “TED Talk” el seu impactant documental “Els misteris del món invisible” on filma amb càmeres de tecnologia punta els més diversos processos biològics.
gutta cavat lapidem 