Category Archives: Educació

La bondad es el punto más elevado de la inteligencia

La bondad es el pináculo de la inteligencia. Es su punto más cenital, el instante en el que la inteligencia se queda sorprendida de lo que es capaz de hacer por sí misma. Leo en una entrevista a Richard Davidson, especialista en neurociencia afectiva, que «la base de un cerebro sano es la bondad».

Suelo definir la bondad como todo curso de acción que colabora a que la felicidad pueda comparecer en la vida del otro. A veces se hace acompañar de la generosidad, que surge cuando una persona prefiere disminuir el nivel de satisfacción de sus intereses a cambio de que el otro amplíe el de los suyos, y que en personas sentimentalmente bien construidas suele ser devuelta con la gratitud.

En la arquitectura afectiva coloco la bondad como contrapunto de la crueldad (la utilización del daño para obtener un beneficio), la maldad (ejecución de un daño aunque no adjunte réditos), la perversidad (cuando hay regodeo al infligir daño a alguien), la malicia (desear el perjuicio en el otro aunque no se participe directamente en él).

La bondad es justo lo contrario a estos sentimientos que requieren del sufrimiento para poder ser.

La bondad liga con la afabilidad, la ternura, el cuidado, la atención, la conectividad, la empatía, la compasión, la fraternidad, todos ellos sentimientos y conductas predispuestos a incorporar al otro tanto en las deliberaciones como en las acciones personales. Se trataría de todo el aparataje sentimental en el que se está atento a los requerimientos del otro. 

Según la nomenclatura que utilizo en el ensayo Los sentimientos también tienen razón (ver), serían los dispositivos afectivos de apertura al otro. La amabilidad es aquella acción en la que tratamos al otro con la bondad y consideración que se merece toda persona por el hecho de serlo.

Intentar colmar nuestros propósitos pero teniendo en cuenta también los del otro es una conducta muy sabia para que los demás la repliquen cuando seamos nosotros los destinatarios del curso de acción.

Ser bondadoso con los demás es serlo con uno mismo, con nuestra común condición de seres humanos empeñados en llegar a ser el ser que nos gustaría ser. Ayudar a que la felicidad desembarque en la vida de los demás es ayudar a que también desembarque en la nuestra.

De ahí que no haya mayor beneficio social para todos que la magnitud cooperativa, que se nutre de la bondad y la ética, si es que esta tríada mágica no es la misma cosa astillada en distintas palabras.

Para incorporar la bondad en el trajín diario hay que brincar la estrecha y claustrofóbica geografía del yo absolutamente absorto en un individualismo competitivo y narcisista. Richard Davidson defiende que la bondad se cultiva. En su instituto entrenan a chicos y chicas.

En los ejercicios acercan a su mente a una persona que aman, reviven una época en la que esta persona fue aguijoneada por el sufrimiento y sopesan qué hacer para liberarla de ese dolor.  Luego amplían el foco a personas que no les importan y finalmente a personas que les irritan. En este breve recorrido se puede sintetizar en qué consiste humanizarnos.

En una entrevista le preguntaron a Michael Tomasello, uno de los grandes estudiosos de la cooperación, por qué podemos ser muy amables con la gente de nuestro entorno y luego ser despiadados en otros contextos, como por ejemplo en el laboral.

Su respuesta fue muy elocuente. Tomasello argumentó que nuestros valores varían en función de en qué círculo nos movamos. No nos comportamos igual con el conocido que con el desconocido.

Homologar ambos comportamientos es una de las grandes aspiraciones de la ética, qué podemos hacer para pasar del círculo íntimo al círculo público con la misma actitud empática, cómo realizar esa transacción desde el ámbito afectuoso al ámbito donde el afecto pierde irradiación.

Todo el mundo es importante. Collage colaborativo infantil.

Yo he intentado explicarlo en mi nuevo ensayo. Se trataría del paso del afecto a la virtud (Davidson afirma que en los circuitos neuronales la virtud activa la zona motora del cerebro), del sentimiento a la racionalidad del sentimiento. 

En Los siete pecados capitales, Savater aclaraba algo que nos atañe a todos como personas enclaustradas con otras personas en el mundo y por tanto cautivas de gigantescos bucles de interdependencia que no podemos obviar: «Las virtudes no se aprenden en abstracto. Hay que buscar a las personas que las posean para poder aprenderlas».

He aquí la importancia de la ejemplaridad en el paisaje social. Yo suelo decir que para la sensibilidad ética un ejemplo vale más que mil palabras, siempre que sepamos qué palabras queramos ejemplificar.

En el plano ético la teoría es poco persuasora. Sabemos qué es la bondad, pero para aprenderla necesitamos contemplarla en personas consideradas valiosas por la comunidad y reproducirla en nuestra vida.

Pocas tareas requieren tanta participación de la inteligencia, pero pocas satisfacen tanto cuando se automatizan a través del hábito. Cuando alguien lo logra estamos ante un sabio.

Artículo de José Miguel Valle.

Filósofo y escritor, José Miguel Valle se dedica al estudio y análisis de la interacción humana. Su último ensayo es “El triunfo de la inteligencia sobre la fuerza. Una ética del diálogo” (CulBuks, 2018)

https://culturainquieta.com/es/inspiring/item/16105-la-bondad-es-el-punto-mas-elevado-de-la-inteligencia.html

“Als EUA la moda transgènere s’imposa entre les adolescents”

Abigail Shrier, periodista, ens parla de “la bogeria transgènere entre les adolescents”

Un estudi polèmic

El seu assaig Un daño irreversible.La locura trasgénero que seduce a nuestras hijas (Deusto), considerat un dels llibres de l’any per The Economist i The Times , ha provocat gran polèmica als EUA, on va ser acusat de transfòbia i ignorat per molts dels grans mitjans de comunicació. El llibre és un estudi sobre com el canvi de sexe en les adolescents nord-americanes s’ha convertit en una forma de buscar consol a les angoixes pròpies de l’adolescència i a molts estats poden iniciar el seu procés de transformació sense el permís dels pares. “Els terapeutes no s’atre­veixen a qüestionar l’auto­diagnòstic de disfòria de gènere, podrien perdre la llicència. Segons un assaig clínic el 70% dels púbers prescrits amb bloquejadors de la pubertat l’haurien superat pel seu compte”. Cal fer molta atenció als efectes psicosocials, adverteix Shrier.

Vostè és transfòbica?

Per descomptat que no tinc fòbia a les persones transgènere, jo m’he limitat a estudiar un greu problema que estem vivint entre les adolescents als EUA: la sensació de greu incomoditat amb el sexe biològic propi.

Avui les noies volen ser nois?

L’any 2016, als EUA, les dones van representar el 46% de totes les cirurgies de reassignació de sexe. El 2017 va ser del 70%.

Defineixi el problema.

Les nenes adolescents d’avui dia estan passant la pitjor crisi mental que hem vist mai.

Amb quins símptomes?

Les púbers tenen ràtios molt altes d’ansietat, de depressió, hi ha trastorns nous com les autolesions, l’odi envers els seus cossos i el seu desig d’escapar de la seva forma femenina. I aquí és on irromp la moda trans.

Estan a desgrat amb el seu sexe biològic?

Exacte, és el que anomenem disfòria de gènere. Normalment comença a la infantesa i històricament s’ha donat en nens. Avui la demogràfica ens diu que fonamentalment el pateixen nenes adolescents sense un histo­rial en la seva infantesa de disfòria.

De quin percentatge estem parlant?

Fa una dècada, una de cada dues mil alumnes s’identificaven com a transgènere i avui és una de cada vint, és a dir, s’ha multiplicat per cent en només una dècada.

Nenes d’entre 12 i 13 anys?

Sí, sol passar a la pubertat. Les adolescents amb les seves amigues afirmen que odien el seu cos, els seus pits i el període, tenen ansietat i depressió i creuen que si comencen un tractament de testosterona i es converteixen en noi tot s’arreglarà. S’animen les unes a les altres.

D’on surten aquestes idees?

Són nenes que no han experimentat mai cap incomoditat amb el seu sexe biològic fins que descobreixen la comunitat d’ influencers i estrelles trans de YouTube.

Com ho treballen a les escoles?

Algun trans dona conferències a les escoles sobre la seva experiència, i els queda la idea que seran més populars si es declaren transsexuals. Més que una necessitat psicològica, són el resultat d’estímuls i suggeriments.

Amb quines conseqüències?

La bogeria de diagnòstic actual de disfòria de gènere porta púbers a omplir-se de testosterona i a extirpar-se els pits perquè, mal aconsellades, creuen que la incomoditat pròpia de l’adolescència es deu al fet que el seu cos i el seu sexe no es corresponen.

Segons la llei, a partir de quina edat es poden operar sense el permís patern?

Varia segons l’ estat. A Oregon, per exemple, és a partir dels 15 anys. Jo he investigat col·legis, terapeutes, treballadors socials, la cultura i el rerefons que donava suport a aquest contagi social tan ràpid.

Què ha esbrinat?

Els adults, excepte els pares, animen les adolescents a tractar-se amb testosterona. Promocionen i acceleren el canvi.

Està segura del que diu?

Als EUA les escoles han adoptat una ideologia radical respecte al gènere, proporcionada per activistes, i l’inclouen al currículum. Des de molt petits se’ls ensenya que poden tenir un “cervell de nena en un cos de nen”, o viceversa. He recollit molts casos en els quals l’ escola arriba a conspirar contra els pares.

Com?

Les nenes decideixen canviar-se el nom per un de masculí i a l’ escola ho assumeixen sense consultar els pares.

Quantes arriben a extirpar-se els pits?

El 2007 hi havia una clínica de gènere i avui n’hi ha centenars. Es pot arribar a donar testosterona en la primera visita, i el Govern paga el tractament o ofereix un copagament de 10 dòlars al mes. La transició és molt fàcil, barata i celebrada. Una cosa molt temptadora.

A TikTok els metges fan publicitat d’aquest tipus de cirurgia que és molt popular.

Un altre negoci.

Quin és el perfil social d’aquestes adolescents?

Blanques de classe mitjana alta i classe alta, de famílies progressistes i que, criades amb pocs murs, busquen barreres per fer caure. El conflicte de fons són les ganes d’encaixar socialment.

Quin és l’efecte de la testosterona?

Al cap de pocs mesos canvia la veu, es fa més profunda, i això és permanent, les espatlles s’eixamplen, els trets es masculinitzen, apareix pèl facial i corporal, un inici de calvície i el clítoris s’inflama i creix, però també et sents genial perquè aquesta medicació suprimeix l’ansietat i et proporciona eufòria.

Ho entenc.

Els bloquejadors de la pubertat poden causar infertilitat permanent i tenir efectes secundaris bastant greus.

Experts en adolescència no donen la veu d’alarma?

Han començat a fer-ho, però són titllats de transfòbics i són apartats. Aprenguin de nosaltres, és un problema enorme.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220209/8043906/als-eua-moda-transgenere-imposa-adolescents.html

“La voluntad es la base de la educación, y en los colegios se trabaja poco”

El psiquiatra y autor de ‘Todo lo que tienes que saber sobre la vida’ desgrana las claves para llegar a buen puerto en temas como el amor, el trabajo, la cultura y la felicidad

El psiquiatra Enrique Rojas (Granada, 1949) está convencido de que lo importante en esta vida no es tener buenas cartas, sino saber jugarlas, y a ello quiere contribuir con su último libro – Todo lo que tienes que saber sobre la vida (Espasa)-, obra que intenta ser un GPS, una cartografía con rutas esenciales para adentrarse en algunos de los grandes temas de la vida, como el amor, el trabajo, la cultura y la felicidad.

¿Cuál diría que son esas claves para llegar a buen puerto en la vida?

Lo primero, conseguir tener una personalidad equilibrada. Y, en segundo lugar, tener un proyecto de vida coherente y realista que hospede cuatro grandes notas en su interior: amor, trabajo, cultura y amistad.

En general, a lo que la mayoría de personas aspira es a ser feliz. ¿Qué ruta o consejos da para ello?

La felicidad absoluta es una quimera y está en la imaginación. Hemos de aspirar a la felicidad relativa, que se podría definir como una vida lograda.

La felicidad absoluta es una quimera; hemos de aspirar a la relativa, a una vida lograda.
Enrique Rojas. Psiquiatra

¿Qué es una vida lograda?

Es intentar sacar el máximo jugo posible a la existencia personal, sobre todo en dos temas que son los grandes pilares: el amor y el trabajo, la vida afectiva y la vida profesional.

¿Pone la vida afectiva y la profesional al mismo nivel?

Sí. La felicidad consiste en amor y trabajo; en amar el trabajo y trabajar con amor.

En el libro también habla de cómo superar las derrotas, justo ahora que tanto se habla de la poca tolerancia a la frustración de las generaciones más jóvenes. ¿Cuál es su receta?

El problema es que están acostumbrados a la cultura de la inmediatez, y en esta vida hay cinco pretensiones de largo alcance que son las que proporcionan el puente para llegar al castillo de la felicidad relativa: el orden, la constancia, la voluntad y la capacidad de observación. Y la más importante es la voluntad, que es la base de la educación. La voluntad lleva la voz cantante, es más importante que la inteligencia.

¿Y qué pasa con la voluntad? ¿No se trabaja lo suficiente?

Hay un desdén muy grande por la voluntad en general, y en los colegios se trabaja muy poco. Educar es proporcionar raíces y alas, amor y disciplina, es seducir con valores que no pasan de moda. Y la clave está en hacer atractiva la exigencia.

¿Cómo se logra?

Ahí entra la labor del educador, y hay tres modelos: el profesor, el maestro y el testigo. El profesor enseña una asignatura; el maestro enseña lecciones que no vienen en el libro; el testigo es un modelo de identidad al que nos gustaría parecernos, es un ejemplo de coherencia y vida. Hoy hay muchos profesores, pocos maestros y escasos testigos.

De los tres tipos de educadores, hoy hay muchos profesores, pocos maestros y escasos testigos
Enrique Rojas. Psiquiatra

Hoy los adolescentes y jóvenes también aprenden a través de las redes sociales. ¿Qué papel juegan en su desarrollo emocional y su personalidad?

Tienen una parte buena y una mala. La buena es la posibilidad de comunicarse con mucha gente y conocer otras vidas y otros estilos. Se abre su panorama. La parte mala es que quedan atrapados como si fuera una adicción y lo que podía ser una posibilidad de comunicarse se convierte en una amistad superficial. Y creo que la juventud no está hecha para el placer sino para el heroísmo, y por eso mi mensaje a los jóvenes es ‘atrévete a sacar lo mejor de tu persona poniendo entre paréntesis el bombardeo informativo que llega por las redes.

La pandemia ha provocado que hablemos más que nunca sobre salud mental por el elevado número de personas que han visto deteriorarse la suya. ¿Cuál es su diagnóstico? ¿Qué impacto cree más importante?

El mundo se ha vuelto hipocondríaco, como Argán, el enfermo imaginario de Molière, que se pasa el día pendiente de la tos, la fiebre, la presión. Ha aparecido el fantasma de la muerte, la observación minuciosa de uno mismo y la convivencia se ha hecho muy cercana. Pero para que la convivencia sea buena hace falta cercanía y distancia, tener perspectiva y saber relativizar los problemas personales, y esa distancia la hemos perdido.

El psiquiatra Enrique Rojas
Dani Duch

En estos momentos la sensación es de un cierto abatimiento generalizado. ¿Cómo dejarlo atrás?

Uno debe tener siempre objetivos por cumplir que sean medibles, no utópicos. Y, por otra parte, debe educar la mirada para descubrir más lo bueno que lo malo, porque la felicidad no depende de la realidad sino de la interpretación de la realidad, de cómo captas lo que recibes.

Otra de las secuelas que se atribuyen a la pandemia es un aumento de la ira y de la polarización…

La pandemia ha dejado un rastro de irritabilidad de fondo, pero al mismo tiempo se observa que la gente quiere mejorar, quiere conocerse más a sí mismo.

¿Cree entonces que también hay un impacto positivo, que salimos reforzados?

Creo que sí. A mis pacientes suelo darles dos lemas: ‘Nada es difícil si hay voluntad’, y ‘crécete ante las adversidades’. Porque la voluntad es la joya de la corona de la conducta; con voluntad somos enanos a lomos de gigantes. Y, por otra parte, no hay vida sin sufrimiento, así que este hay que tomarlo como un aprendizaje. Somos educados por las circunstancias.

https://www.lavanguardia.com/vida/20220410/8177431/voluntad-base-educacion-colegios-trabaja-poco.html

50 frases motivadores perquè la tornada a la feina sigui positiva i inspiradora

L’estiu arriba a la seva fi i això significa que, irremeiablement, et toca tornar a la rutina. Tens molt poques ganes de tornar a la feina? Normal! Precisament per donar-te un cop de mà sobre això, i aconseguir que tornis de les vacances més optimista que mai, en aquest article de la Gandula, la secció estiuenca d‘ElNacional.cat, trobaràs 50 frases motivadores per a la tornada a la feina. Les hem dividit en dos apartats: un amb frases més generals, i un altre apartat amb frases per motivar el treball en equip. Esperem que aconsegueixin animar-te!

25 frases motivadores per a la tornada a la feina

Estàs trist en general per la tornada a la feina? Llegeix aquestes 25 frases motivadores atentament. Fixa’t en aquelles que aconsegueixin motivar-te, encara que sigui sol un 0,05 %. Anota-les: en una llibreta, en un post-it, al mòbil… i assegura’t de rellegir-les diverses vegades al llarg del dia, sobretot quan et notis moix. A la llarga, t’ajudaran a trobar les ganes per tornar a la rutina laboral.

  1. La felicitat no és una cosa que vingui de la feina fàcil, sinó que prové de la satisfacció que es genera després de sortir victoriós d’una tasca difícil que ha exigit el millor de tu – Theodore Isaac Rubin
  2. L’home ben preparat per a la lluita ja ha aconseguit mig triomf – Miguel de Cervantes
  3. L’important és el camí, pensar en el dia a dia, pensar que les coses arribaran – Rafa Nadal
  4. Tots tenim una elecció: intentar-ho o rendir-nos i deprimir-nos. Jo vaig triar intentar-ho – Pablo Cimadevila
  5. No deixis apagar l’entusiasme, virtut tant valuosa com necessària; treballa, aspira, tendeix sempre cap amunt- Rubén Darío
  6. No faran grans coses els vacil·lants que dubten de la seguretat – Thomas Eliot
  7. Un moment pot canviar un dia, un dia pot canviar una vida i una vida pot canviar el món – Buda
  8. Un heroi no és més valent que un home corrent, però és valent cinc minuts més – Ralph Waldo Emerson
  9. Fins i tot si caus de cara, hauràs avançat – Victor Kiam
  10. La força no només ve del que pots fer; també sorgeix de superar aquelles coses que vas creure ser incapaç d’aconseguir – Rikki Rogers
  11. Intenta no tornar-te una persona d’èxit, sinó una persona de valor – Albert Einstein
  12. Els aficionats s’asseuen i esperen a la inspiració, la resta de nosaltres simplement ens aixequem i treballarem – Stephen King
  13. Res no succeeix fins que alguna cosa es mou – Albert Einstein
  14. No et desanimis. Sovint l’última clau que et queda per provar obre la porta – Anònim
  15. Sempre sembla impossible… fins que es fa – Nelson Mandela
  16. Res en la vida no ha de ser temut, només comprès. És hora de comprendre més i témer menys – Marie Curie
  17. Només aquells que s’atreveixen a patir grans fracassos són capaços d’aconseguir grans èxits – Will Smith
  18. La clau de l’èxit: voler guanyar, saber perdre – Nicolás de Maquiavelo
  19. Elegeix una feina que t’agradi, i mai no hauràs de tornar a treballar en la teva vida – Confuci
  20. Si no existís l’hivern, la primavera no seria agradable, i si no passem per l’adversitat, la prosperitat no seria benvinguda – Anne Bradstreet
  21. Molts dels nostres somnis semblen impossibles al principi, després poden semblar improbables i, en acabat, quan ens comprometem fermament, es tornen inevitables – Christopher Reeve
  22. Agraeix el que tens i acabaràs tenint més. Si sempre et concentres en els que et falta, mai no tindràs prou – Oprah Winfrey
  23. El talent depèn de la inspiració, però l’esforç depèn de cada un – Pep Guardiola
  24. La sort afavoreix els valents – Virgili
  25. Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis – Yoda

25 frases per motivar el treball en equip


Notes que a la teva feina costa incentivar el treball en equip? Potser és necessari fer un discurset èpic en alguna reunió, d’aquests que arriben a l’ànima de tots els presents. Per ajudar-te a convèncer els teus companys dels avantatges del treball en equip, aquí tens 25 frases motivadores que parlen sobre això. Utilitza un parell o tres d’elles en la teva xerrada i notaràs que són molt efectives.

  1. No preguntis què poden fer per tu els teus companys. Pregunta què pots fer tu per ells – Magic Johnson
  2. Ningú, jo inclosa, és capaç de fer grans coses. Tanmateix, tots podem fer petites coses, amb un gran amor darrere i, junts, podem fer una cosa meravellosa – Mare Teresa
  3. Ningú és capaç de xiular una simfonia. Necessites tota una orquestra per a això – H.E. Luccock
  4. Troba un grup de persones que et desafiïn i que t’inspirin, passa molt temps amb elles i veuràs com et canvia la vida – Amy Poehler
  5. En l’àmbit individual, només som una gota. Junts, som un oceà – Ryunosuke Satoro
  6. Si vols caminar de pressa, camina sol. Si vols arribar lluny, camina en companyia – Proverbi africà
  7. Cap individu pot guanyar un partit per si mateix – Pelé
  8. Si vols motivar-te, motiva una altra persona – Booker T. Washington
  9. Si li treus ‘equip’ al ‘treball en equip’, només queda ‘treball’, i qui vol això? – Matthew Woodring Stover
  10. Una sola fletxa és fàcil de trencar. No passa el mateix amb deu fletxes de cop – Proverbi
  11. Un grup és un munt de persones en un ascensor. Un equip és un munt de persones en un ascensor, però l’ascensor està avariat – Bonnie Edelstein
  12. És impressionant tot el que pots arribar a aconseguir si no t’importa qui es porta el mèrit – Harry Truman
  13. No aspiris a ser el millor de l’equip: aspira a ser el millor per a l’equip – Brian Tracy
  14. Dir que el meu destí no està vinculat al teu és el mateix que dir ‘El costat del teu vaixell està naufragant’ – Hugh Downs
  15. Quan es treballa en equip, el silenci no és un do: és una amenaça – Mark Sanborn
  16. Treballar en equip divideix les tasques i multiplica els èxits – Desconegut
  17. És millor tenir un gran equip que un equip de grans – Simon Sinek
  18. La ràtio de ‘nosaltres’ respecte als ‘jo’ és el millor indicador sobre el desenvolupament d’un equip – Lewis B. Ergen
  19. Els temps durs mai no duren, però els equips durs sí – Robert Schuller
  20. Per crear un equip fort, has de veure la fortalesa d’algú com el complement a les teves debilitats i no com una amenaça a la teva posició o autoritat – Christine Caine
  21. Mai no hi ha hagut alguna cosa al món dels negocis creat per una persona; sempre hi ha un equip de gent darrere – Steve Jobs
  22. Mai no he posat un gol en la meva vida sense abans rebre un pas d’algú del meu equip – Abby Wambach
  23. Treballar en equip no només consisteix a col·laborar a la feina; consisteix a confiar l’un de l’altre – Amit Kalantri
  24. Si he pogut veure més lluny és perquè he pogut alçar-me sobre les espatlles de gegants – Isaac Newton
  25. Una simple fulla serà incapaç de fer ombra – Chuck Page

Les vacances acaben i passa el mateix amb la Gandula d’ElNacional.cat, almenys per aquest estiu. Abans d’acomiadar-te d’aquesta secció, fes una ullada a alguns dels seus articles més curiosos, com aquelles coses que fas i que molesten els cambrers de bars, o llocs on no sabies que es parlava català.

https://www.elnacional.cat/ca/estil-vida/frases-motivadores-tornada-feina_875694_102.html

Comprar i vestir roba amb consciència

Roba acumulada en un abocador al desert d’Atacama. CCMA

Cada any es recullen a Catalunya 166.000 tones de roba. La majoria es llencen als contenidors de rebuig i els residus tèxtils acaben incinerats o a l’abocador. Només el 10,6% dels teixits es recullen en contenidors separats i, per tant, hi ha alguna oportunitat que acabin reciclats o reutilitzats. Però el negoci de la roba no para de créixer. Entre l’any 2000 i el 2015 la venda d’indumentària s’ha duplicat a escala planetària, en un creixement molt per sobre del PIB global. I alhora la roba que adquirim cada vegada ens la posem menys: un informe de la Fundació Ellen McArthur indica que ara, quan llencem una peça, l’hem dut un 36% menys que l’any 2000. És més, gairebé un 40% de la roba que tenim els catalans a l’armari no ens l’hem posat ni una vegada durant l’últim any, segons l’Agència de Residus de Catalunya.

Les xifres són clares: comprem molta més roba que la que ens posem i, quan ens en desfem, no ho fem de manera que es pugui reciclar o tornar a aprofitar. Així, no és estrany veure les imatges d’abocadors immensos amb muntanyes de roba inservible com les del desert d’Atacama, a Xile, que fan evidents les conseqüències ambientals de tot aquest cercle viciós. Algunes iniciatives, com la cooperativa Moda Re-, vinculada a Càritas, intenten gestionar el problema ambiental trobant sortida a tantes tones de roba com poden mentre despleguen un projecte social que atén i dona feina a persones en risc d’exclusió. Alhora, la llei estatal de residus ja preveu que a finals del 2024 sigui obligatòria la recollida separada dels residus tèxtils. Però de moment el problema continua damunt la taula de tots, encara que fem veure que no el veiem.

“Podem triar on i què comprem, escollir teixits i peces que duraran amb la intenció de fer-les servir de veritat”


La roba no és només per tapar-se quan fa fred; va molt més enllà, té implicacions culturals i socials, permet expressar la pròpia personalitat i transmetre missatges de rebel·lia, de poder, de gregarisme, d’originalitat… i varia en funció de les modes i els gustos de cadascú. La gran varietat de tipus de roba i de qualitats a què tenim accés a bona part del món al segle XXI és un avenç, sí, però potser n’hem fet un gra massa. Comprar roba que no durem i acabar-la llençant nova o gairebé nova al contenidor de rebuig només ajuda a perpetuar un sistema basat en devorar recursos.

Les administracions tenen un paper per frenar-ho –i sembla que han començat a assumir-ho–, i les grans marques de fast fashion en tenen la responsabilitat principal, però els ciutadans també hi podem influir. Podem triar on i què comprem, escollir teixits i peces que duraran amb la intenció de fer-les servir de veritat, i llençar-les on es puguin reaprofitar quan arribi el moment de desfer-nos-en. També tenim l’opció de comprar roba usada, que sovint pot ser nova o gairebé nova, o estar en molt bones condicions i a un preu assequible.

A tothom li agrada estrenar, i per a alguns la compra de sabates i peces de vestir és un entreteniment per si mateix, però com tot també es pot practicar amb consciència de les conseqüències dels propis actes.

https://www.ara.cat/editorial/comprar-vestir-roba-consciencia_129_4340344.html

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/llencem-reciclatge-residus-segona-ma-roba-amiga-caritas_130_4338138.html

El que no has de fer si vols que els teus fills siguin autònoms

Protegir els infants del fracàs els impedeix convertir-se en adults competents

Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva. GETTY IMAGES

Molts pares benintencionats eliminen els obstacles per garantir que els seus fills no hagin de bregar amb la frustració i el fracàs, a l’estil del que es coneix com un pare o una mare llevaneus. El problema és que aprendre a gestionar el fracàs és saludable per als infants i els ajuda a convertir-se en joves competents. Si els protegeixes en cas de qualsevol problema, no estaran preparats per enfrontar reptes més grans més endavant. Algunes maneres de criar un infant autosuficient són aquestes:

Empatitza, no aconsellis
Si el teu fill té un problema (per exemple, un amic que no és amable), no li donis consells. En lloc d’això, pren-te un moment per anomenar els sentiments del teu fill i respecta’ls. Respostes com ara “Sembla que estàs molt molest i em puc adonar per què”, poden donar confiança al teu fill en la seva versió dels fets. Quan els infants confien en la importància dels seus sentiments tenen la primera matèria imprescindible per pensar per ells mateixos i resoldre els seus propis problemes.

Pregunta-li què vol fer
Quan t’has mostrat empàtic, pregunta-li al teu fill “Què vols fer al respecte?” És normal que et respongui: “No ho sé!” No et rendeixis. Quan el teu fill tingui una idea com ara “Podria dir-l’hi a un professor” imagineu junts què podria passar si prengués aquesta decisió. D’aquesta manera el pots encoratjar a suggerir múltiples estratègies i resultats per a un mateix problema. Això genera confiança en les seves idees. Aquest és el nucli de la resiliència: la capacitat de generar alternatives davant d’un desafiament estressant, anticipar-ne les conseqüències abans d’encarar-les i prendre la decisió més pràctica i eficient. Sabràs que domines aquesta eina si el teu fill cada cop que et vingui amb un problema et digui “Ja ho sé, ja ho sé: què vull fer sobre això”. En cas que el teu fill no vulgui fer res, no passa res: de vegades “no fer res” també és una estratègia.

Desfes-te de la teva addicció a ajudar
Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva: no accedeixis a totes les peticions. Quan demani la teva ajuda, fes-te algunes preguntes: “¿És capaç de resoldre el problema tot sol?”, “¿La meva ajuda contribuirà al seu aprenentatge i creixement?”, “Quines lliçons podrien ensenyar-li les dificultats?” Si el teu fill sol patir en silenci, pensa si tu mateix has mostrat una conducta similar en què vols superar totes les dificultats pel teu compte. Tracta de ser com més transparent millor respecte a la teva vulnerabilitat o les vegades en què has demanat ajuda a un amic o col·lega. Deixa que el teu fill sàpiga que demanar ajuda quan en necessita és un acte de respecte propi.

Treballa el seu criteri
Quan el teu fill et pregunti si ha fet bé alguna tasca domèstica, per exemple, respon amb una altra pregunta: “Tu què creus? ¿Et sembla que el bol de l’aigua del gos és net? El terra està prou net?” Aquestes preguntes treballen el criteri, l’autoritat en la presa de decisions. Quan el teu fill creixi, s’enfrontarà cada dia amb situacions en què s’haurà de pronunciar respecte a alguna cosa i decidir tot sol. Entreneu junts el múscul del criteri a una edat primerenca per preparar-lo per prendre decisions de més rellevància més endavant.

Controla’t abans d’excedir-te
Des que neixen, els nostres fills ens estudien la cara a la recerca de senyals que els diguin si el món és segur o no. Quan aprenen a caminar, el primer que fan si trontollen i cauen a terra és mirar-nos. Si ens espantem o entrem en pànic, ells també ho fan. Si reaccionem amb una barreja d’empatia i d’ànim, faran el mateix. Els nostres fills no deixen de mirar mai les nostres reaccions, per exemple quan porten males notes o s’enfronten a un rebuig a la universitat. Per això assessoro els pares perquè es formulin una sola pregunta en el cas que s’enfrontin un nen alterat i sentin que l’ansietat comença a dominar-los: com criaria el meu fill si no tingués por? És a dir, si sabessis que sense importar el que estigui passant en aquell moment amb els teus fills se’n sortiran, què diries i què faries diferent en aquest moment? La pregunta ens permet abandonar aquest pensament catastròfic que sovint ens fa dir i fer coses de les quals ens penedim després i deixa espai per a l’obertura i l’optimisme. Quan estem tranquils, podem viure el present amb els nostres fills en lloc de ser ostatges de la nostra pròpia por. En comptes de preocupar-nos tant per aplanar el camí de l’èxit als nostres fills, què et sembla si passem aquest mateix temps preparant-los per al fracàs?

Rachel Simmons és cofundadora de Girls Leadership i autora d’Enough as she is: how to help girls move past impossible standards of success to live healthy, happy, and fulfilling lives.

https://criatures.ara.cat/infancia/no-has-vols-teus-fills-siguin-autosuficients_130_4501453.html

Brahim: d’arribar amb una narcollanxa a estudiar, treballar i aprendre català

La vida d’aquest noi que va venir del Marroc d’adolescent desmunta el discurs racista

El Brahim passejant pel seu barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat 
MANOLO GARCIA

A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya

“Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”, deia convençut el Brahim ara fa quatre anys. En tenia 17 i havia arribat a Catalunya després d’un periple perillós des del seu Oumjrane natal, al Marroc berber. L’ARA recollia la seva història –llavors sota el pseudònim de Rachid–, com havia deixat enrere família i amics per creuar l’estret de Gibraltar en una llanxa carregada de droga. Sent un nen va haver d’aguantar les pallisses dels policies marroquins que l’interrogaven per saber el seu nom quan el van enxampar intentant creuar des del port de Kssar Sghir: el Brahim va esborrar tots els contactes del mòbil i se’ls va aprendre de memòria per evitar que contactessin amb la família i el fessin tornar. A Espanya, després de pagar més de 2.000 euros a una màfia que el va traslladar fins a La Línea de la Concepción, va anar saltant de Còrdova fins a Granada, passant per Sevilla, abans d’aterrar a Barcelona. A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya.

El sinuós viatge que el Brahim va fer quan era adolescent queda lluny. Amb 21 anys és ara una persona autosuficient, que combina els estudis amb la feina i ja no rep prestacions. En dos anys va treure’s el grau mitjà d’automoció i electromecànica de vehicles en un institut de la Zona Franca. Va fer les pràctiques en un taller de cotxes (Midas) i quan tenia 18 anys el van contractar. “No en sabia res, però els meus companys em van ajudar i van ensenyar-m’ho tot”, recorda. Feia mitja jornada per compaginar-ho amb els estudis i en poc més d’un any va poder tornar els més de 2.000 euros que li havien deixat per fer el salt a Europa. Amb l’arribada de la pandèmia es va quedar sense feina, però amb el temor que pogués perdre els papers va aconseguir que l’empresa el tornés a contractar. “La feina tornava i vaig dir al meu cap: ‘No em paguis com abans, però necessito la feina’”. Va estar-s’hi uns mesos, fins que es va tornar a quedar sense ocupació.

Van ser setmanes complicades perquè havia de renovar el NIE i necessitava un contracte laboral vigent. A través de l’ONG Punt de Referència, que ajuda el jovent tutelat i extutelat a emancipar-se, va fer una crida per trobar feina. Tenia tres setmanes. I va funcionar. Va entrar a Damm, en aquest cas d’operari de maquinària de reciclatge d’ampolles. El setembre del 2021 va començar el grau superior i va haver de deixar la feina perquè no podien oferir-li la mitja jornada. Però, a finals d’any, el seu antic cap a Midas, l’Eduard, el va tornar a cridar, ara per treballar en un taller de Vilafranca del Penedès. Es va haver de comprar un Seat León i durant més de mig any sortia a quarts de set del matí cap a la nova feina, on treballava fins a les 13 h, i a la tarda, a les 15 h, ja obria els llibres a la Zona Franca.

Viatge obligat a casa

L’estabilitat es va acabar aquest l’estiu. La mare del Brahim s’havia d’operar per uns problemes als genolls i ell necessitava estar amb ella. Va signar una baixa voluntària i va anar-se’n a casa per cuidar la família, els seus quatre germans petits i la mare, que estava en un hospital a més de dues hores del poble. Ell mateix va assumir els costos de la intervenció: més de 3.000 euros.

A la tornada a Catalunya, a través d’Infojobs, va trobar feina a finals d’agost en un altre taller, Aurgi. “Des del principi els vaig deixar clar que volia estudiar, que em quedava un any i volia acabar. No volia que m’enganyessin, ni jo a ells”, explica. I torna a fer jornades maratonianes: estudia al matí i a la tarda, durant sis hores diàries, s’està al taller, un horari que complementa el dissabte per arribar fins a les 40 hores setmanals. 

L’any que ve, mentre faci les pràctiques, la seva intenció és estudiar català, informàtica i anglès. Sap que aquesta serà la seva casa durant molt de temps i vol integrar-s’hi: “Hi ha gent que ve al taller i em parla en català, jo els responc quatre paraules, però quan ja parlem del cotxe, he de passar al castellà perquè no en sé prou, no m’expresso del tot bé”. El Brahim té el somni de muntar el seu propi negoci i saber l’idioma del país és un mínim. També espera dur els seus quatre germans a Barcelona, tot i que li agradaria que hi aterressin quan ja fossin majors d’edat. Abans, si pot, intentarà entrar a la universitat per estudiar online enginyeria mecànica.

Mentre dibuixa el seu futur, pendent que li atorguin els papers de “llarga durada” que ha sol·licitat, intenta estalviar –deu diners a un amic que n’hi va deixar per pagar les despeses mèdiques de la mare– i fer arrels al país que l’ha acollit. Persones com l’Eduard, el seu excap, o la Vicky, una referent que li va oferir el seu cotxe quan ell el necessitava i que per al Brahim és com la seva “germana espanyola”, l’han ajudat quan més ho necessitava. No són els únics catalans amb qui ha fet amistat. Amb companys més grans del grau ha anat d’excursió al Pirineu o va a jugar a futbol cada diumenge prop de l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat.

El racisme

De moment, viu amb tres companys més del seu país. Ell administra el pis de lloguer en què estan instal·lats a l’Hospitalet. Un dels nois treballa a les obres, un altre estudia i el tercer fa pràctiques a Siemens. “No soc l’excepció, tots els meus companys del centre treballen o estudien. El 85% dels nois que arribem som així, però el grup que no ho és podreix el 85% que treballem o estudiem”, argumenta el Brahim sobre la imatge pública al voltant dels menors no acompanyats. Durant els primers mesos a Barcelona, de fet, va haver d’empescar-se-les perquè el grup dominant al centre no el rebutgés. “Vaig tenir sort de saber dir que no, em deien d’anar a robar o a fumar i vaig dir que no, però un nen de 15 anys moltes vegades no sap negar-s’hi”, reflexiona. Quan era al centre sortien de marxa i li donaven alcohol. Ell se n’anava al lavabo, tirava la beguda i es treia una ampolla de Red Bull de la butxaca per substituir-la. “Feia veure que anava ebri per no quedar malament amb ells, perquè no tenia ningú més. Després van venir amics que eren com jo”.

El Brahim conviu amb tres companys més en un pis de lloguer MANOLO GARCIA

“Et trobes gent meravellosa i altres situacions de racisme. No puc jutjar, perquè no vull perjudicar tota la gent que m’ajuda i s’ha portat bé amb mi”, reflexiona. Assumeix que la imatge d’alguns dels seus companys –una minoria, aclareix– perjudica la resta. Però, molts cops, s’ha trobat respostes injustificades de persones nascudes a Catalunya. Al taller mateix, quan els clients el veuen, li pregunten amb cert recel: “M’ho faràs tu?” Es queden a prop controlant com treballa perquè “no hi confien”, però quan veuen el resultat final s’acaba emportant les “propines més importants”. N’està tip que la policia l’aturi pel carrer sense justificació. Fins i tot, quan va perdre el NIE i va anar a fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de la Florida, el van fer fora: “Em van dir que havia de demanar cita. Quan vaig insistir per obtenir un justificant, per si algú feia alguna cosa amb el meu NIE, el policia em va dir: ‘Ets el fatxenda del barri, tira d’aquí o et trec fora a la força’”.

“Soc feliç, angoixat per estudiar i treballar alhora, perquè de vegades estic cansat i em pregunto per què ho he de fer, perquè no tinc temps per a mi ni per als amics, però paga la pena”, resumeix abans de confessar que si pogués tirar enrere repetiria el camí que el va dur fins a Catalunya. Això sí, no se n’aniria de casa tan jove. “No em quedaria al Marroc, he vist situacions molt dures, i aquí veig que ho estic fent bé”, afirma convençut.

https://www.ara.cat/societat/brahim-arribar-narcollanxa-marroc-estudiar-treballar-aprendre-catala_130_4504532.html

Manual per entendre el teu fill adolescent

En aquesta etapa esclaten genèticament les emocions i madura la part reflexiva

L’arribada de l’adolescència és una muntanya russa tant per a qui enceta aquesta nova etapa com per a la família. Què passa a escala emocional quan un nen o una nena entra en l’adolescència? Genèticament, ho viuen de la mateixa manera els dos sexes? Quines són les emocions que més s’accentuen? I, sobretot, quant dura aquesta època?

El professor i investigador de la Universitat de Barcelona especialista en genètica, neurociència i biologia del desenvolupament David Bueno explica quins són els canvis més importants. L’investigador acaba de publicar amb Maria Tricas Emocions a dojo. Quina aventura! Guia pràctica per viure les emocions amb el cor i el cervell (Bindi Books).

1. Quan comença l’adolescència?
No hi ha cap edat determinada, depèn de cada persona. El que sí que està clar és que l’adolescència comença amb la pubertat, un període de canvis fisiològics associats a la maduració de l’aparell reproductor i que s’ha avançat entre nou mesos i un any des de mitjans del segle passat. El motiu? “La pubertat comença quan uns programes genètics detecten que el cos acumula prou energia per poder suportar tots els canvis associats a l’adolescència, i com que en les últimes dècades es menja millor, potser no en qualitat, però sí en quantitat, aquest llindar mínim d’energia s’assoleix una mica abans”, puntualitza Bueno. Pel que fa a la neurociència, el tret de sortida de l’adolescència és quan hi ha canvis de comportament associats al cervell.

2. Què passa emocionalment al cervell quan comença aquesta etapa?
Que la zona del cervell anomenada amígdala, que és on es generen les emocions, es torna hiperreactiva. Això fa que els adolescents responguin més ràpidament i amb molta més intensitat a qualsevol situació emocional. “Això és bo. Aquests alts i baixos que tenen s’han de produir perquè les emocions són patrons de conducta que es posen en marxa automàticament davant d’una situació que requereix una resposta immediata”, explica Bueno. Però per què són hiperreactives? Perquè els adolescents s’estan enfrontant per primer cop a situacions d’adults sense ser-ho i sense tenir la seva experiència; per tant, en molts casos no saben si estan davant d’una amenaça, una oportunitat o senzillament una situació neutra. “Davant del dubte activen una emoció, ja que la part reflexiva sempre és més lenta”, apunta Bueno.

3. Quines són les emocions que més s’activen?
La por, sobretot davant d’una oportunitat o una amenaça, i l’alegria. “Aquella alegria desmesurada que de vegades mostren i penses que no n’hi ha per a tant és perquè s’estan socialitzant amb els seus iguals, que és amb qui han de construir la societat del futur. Tenen aquelles explosions d’alegria per integrar-se en el seu grup”, explica l’investigador.

4. Quan s’han de preocupar els pares?
Bàsicament, quan les emocions poden ser lesives per als mateixos adolescents i el seu entorn. És normal que un dia estiguin tristos perquè hi ha moltes situacions a les quals responen d’una manera, no els funciona i això els deixa tocats. Ara bé, quan estan tristos molts dies seguits és un senyal d’alarma perquè pot derivar cap a una depressió.

Un segon exemple: si un dia es posen agressius no passa res, és símptoma que no saben sortir d’una situació concreta, però quan fa molts dies que parlen i contesten malament o es barallen s’ha de buscar què hi ha en el seu entorn que ells viuen com una amenaça. I encara un tercer exemple: quan els fa por sortir al carrer per parlar amb altres adolescents. “Si qualsevol d’aquestes emocions s’allarga en el temps s’han d’activar els mecanismes d’alarma”, alerta Bueno.

5. La influència de les xarxes socials
El cervell es va construint amb la interacció amb l’ambient i, segons com sigui aquesta interacció, ho fa d’una manera o d’una altra. En aquest sentit, s’ha detectat que els adolescents són més agosarats a través de les xarxes que quan es veuen cara a cara, per això el ciberassetjament és tan dolorós per a qui el pateix i tan fàcil per a qui el provoca. A més a més, escriure els dificulta la relació persona a persona, que és molt més completa. “Quan parles per les xarxes ho fas a través de text, quan estàs en persona veus com ho diu, quins gestos fa, quina olor fa, per tant, perceps moltes més coses i és una situació més complexa de gestionar”.

6. El descobriment de l’atracció sexual
A l’adolescència es descobreix què és l’atracció sexual cap a una altra persona i això els genera “molts maldecaps”. La sexualitat humana és més complexa que la de qualsevol espècie animal perquè hi ha tres elements que se superposen i que influeixen l’un en l’altre. El primer, l’òrgan reproductor, si es tenen testicles o ovaris. El segon, com se sent la persona i tota l’escala de grisos que hi pot haver. “S’ha de respectar quin és el lloc on ells se senten més còmodes, però per fer-ho necessiten explorar i conèixer-se a si mateixos”, apunta l’investigador. I el tercer element és per qui se senten atrets, i aquí les respostes són diverses, segons Bueno: “Es poden sentir atrets per persones del seu propi sexe, per l’altre, pels dos o, senzillament, per cap”.

7. Quan comença a remetre l’adolescència?
Entre els 17 i 19 anys per entrar a l’etapa de joventut, que encara no és tan estable com l’adulta. “Amb aquesta edat ja es comencen a estabilitzar cap a les emocions pròpies d’un jove, però per gestionar tota aquesta part emocional és imprescindible la part reflexiva, que també madura durant l’adolescència. “Madura biològicament per una sèrie de programes genètics, però, també, per una interacció amb l’ambient, la cultura, la societat, el sistema educatiu que valori la reflexió i, això, depèn molt dels pares, de si són més impositius o més dialogants”, explica Bueno.

Però també hi ha un altre factor clau perquè remeti aquesta etapa: “Els adolescents només deixen de comportar-se com a tals quan el seu entorn d’adults els valora i els reconeix com uns iguals amb drets i deures i, aquí, a vegades els adults fallem”, explica l’investigador. “Quan el fill ja ha superat aquesta edat tu continues sent la mare o el pare, i continua sent casa teva, però has de respectar la seva recentment estrenada adultesa, és una mica com si vivíssim en un pis d’estudiants on l’estabilitat arriba gràcies a acords: un dia neteges tu, un altre compro jo, etc.”

8. Com evitar que un adult es quedi atrapat en l’esclat emocional d’un adolescent
Un adult es queda atrapat en l’esclat emocional d’un adolescent quan no madura la seva part reflexiva. Hi ha vegades que és per motius biològics, però també pot ser per situacions ambientals. “El cervell s’adapta al que troba; per tant, si l’ambient durant l’adolescència és molt conflictiu, amb amenaces constants, la resposta sempre serà impulsiva i només s’activarà la part emocional”, apunta Bueno.

Què es pot fer per revertir-ho? “L’ideal seria evitar situacions de conflictivitat a tots nivells: familiar, educatiu, social i polític i, quan ja ets adult, buscar espais que et permetin reflexionar. El cervell és plàstic; per tant, pots acabar de madurar molt més tard, però sempre que propiciïs la reflexivitat”, conclou Bueno.

https://criatures.ara.cat/adolescencia/manual-entendre-fill-adolescent_130_4496934.html?utm_source=newsletter

I els policies es van posar a jugar a bàsquet amb els nois del barri…

Eric Klinenberg,
investigador urbanista a la Universitat de Nova York; publica ‘ Palacios del pueblo’

Tinc 51 anys i esperança veient que els meus estudiants són més progressistes que jo. Vaig néixer a Chicago: la policia allà redueix el crim integrant-se amb els xavals en la vida del barri. Els països que més inverteixen en biblioteques, universitats i centres cívics gasten menys en presons. He dissertat al CCCB

A Barcelona hi ha hagut aquests dies assassinats, punyalades….

Em sap greu. Els crims són un indicador que alguna cosa no s’està fent bé en una ciutat…

Hi falta mà dura? Més policia, presons, jutges i lleis més severes…?

O més biblioteques públiques, camps de futbol, piscines, centres cívics… oberts per a tothom més hores?

Què tenen a veure les biblioteques amb la delinqüència?

Tot! L’oferta de lleure, cultura i esport; universitats i centres de formació a l’abast de tots és el millor desincentivador de les bandes criminals.

Jugar a bàsquet impedeix que t’ apunyalin?

Hi ha una relació directa entre l’oferta pública i gratuïta d’educació, cultura, esport i lleure i el crim organitzat o oportunista. I, si vol, li poso exemples.

Ja sé que Barcelona no és el Bronx dels pitjors temps, però ens amoïna.

Tenim idees primitives i errònies sobre el crim. El més obvi quan el patim és voler reprimir-lo simplement i dir que falta po­licia o que els jutges són tous…

Més porra i presó per als agressors!

Així només reproduïm el problema que vam provar de prevenir.

Vostè posaria piscina als qui l’agredeixen a ganivetades?

Jo espero de la policia que detecti els focus de delinqüència, juntament amb els experts, controli els criminals i previngui el delicte, però per a això no cal reprimir… Quan la policia ha de reprimir, pegar, arrestar… ja és tard i demostra que no s’ha fet el que podia haver salvat la vida de la víctima.

Què haurien d’haver fet abans?

La policia ha de fer la seva feina, que és conèixer el seu barri i els xavals que un dia podrien tenir la temptació de delinquir o que ja han delinquit. I treballar amb ells, que sempre consisteix a parlar amb tots i de vegades fins i tot a jugar a bàsquet.

No espera massa dels polis?

Espero que compleixin el seu deure, que és prevenir el crim. Una gran arquitecta, està aconseguint èxits contra la delinqüència organitzada a Chicago i afegint a les comissaries dels barris més conflictius pistes de bàsquet i espais de reunió i de joc.

Això dissuadeix els criminals?

Molt més que no pas plantejar les comissa­ries com a bases militars d’ocupació de barris durs. La comissaria ja ha de ser dissenyada per l’arquitecte com un pont entre el barri i els agents que el serveixen.

Res de calabossos?

Més que una base militar, hem de pensar en la comissaria com un club social on els agents es relacionen amb la gent del barri i, per descomptat, juguen amb els nois a bàsquet: els coneixen, saben qui són i poden parlar de tu a tu amb ells cada dia.

Confraternitzar amb les bandes?

Sé que costa. Per a la policia, és clar, és més fàcil i còmode limitar-se a reprimir quan ja és tard. Però el realment útil és conèixer la gent del barri i així prevenir el delicte.

Què diuen les estadístiques?

Que els països on hi ha més biblioteques, universitats, hospitals, i centres públics de cultura oberts a tothom en tots els barris amb una policia integrada al veïnat tenen menys crim.

Per exemple?

El mal exemple seria Califòrnia, on els neoconservadors van aconseguir que el pressupost d’universitats fos desviat a presons, i les xifres demostren l’error. I el bon exemple seria Finlàndia, on hi ha biblioteques for­midables obertes a tota hora amb cinema, ví­deos, ordinadors, llibres, per descomptat, i llocs perquè la gent es reuneixi. Tot de franc, és clar.

Què li sembla Barcelona?

Té un bon sistema de biblioteques, però estan tancades –se’m queixen d’això veïns amb qui he parlat– massa temps i massa dies de festa. Aquest és un gran problema dels palaus del poble , com les biblioteques públiques, que jo defenso: poden acabar servint els funcionaris i no la gent.

No tenen dret a fer festa i descansar?

Les biblioteques, centres esportius i cívics, de reunió… han d’estar oberts quan la gent no treballa. Són molts els estudiants pobres per a qui són l’única possibilitat d’estudiar. Aquest centre mateix…

El CCCB? És una meravella del Raval.

Potser podria estar més obert als veïns.

Potser serveix a tots d’una altra manera.

La biblioteca Urjala a Hèlsinki és una altra meravella oberta al públic fins a les 23 h. Els palaus del poble han de ser alternativa a les bandes juvenils que sí que estan obertes a
tota hora.

El futur l’amoïna o li dona esperances?

Els joves són més progressistes i comprensius als EUA que nosaltres els boomers . I això m’anima. I passa a tots els països.

‘Going solo’ no et falten amics

A Going solo , Klinenberg projecta una mirada optimista sobre el pessimisme amb què es jutja l’augment de persones que viuen soles als països més pròspers. El sociòleg urbanista creu que “qui decideix viure pel seu compte en les societats avançades no és perquè no tingui més remei, sinó perquè decideix fer-ho i això no li impedeix mantenir, només quan vol, una intensa vida social”. No advoca per desintegrar la família, sinó per gestionar-la “quan als 50 ja has criat els teus fills i pots estar acompanyat quan i per qui vols i aquest és un gran progrés per a les dones independents”. La digitalització permet optimitzar les connexions del solo . “I la meva recerca demostra – conclou– que els solos tenen més qualitat de vida i relacions amb els seus amics, veïns i, sorpresa, la seva pròpia família”.

A world of depression and suicide

A WHO report shows that suicidal thoughts among women are more
common in developed countries but men are three times
more likely to die by suicide. Etienne/Flickr, CC BY-NC

Depression is a major, if not the major, cause of suicide. Every year, almost one million people die from suicide around the world. Depression is often seen as a disorder of the developed world; mental disorders – in particular depression but also disorders from alcohol misuse – have been clearly linked to suicide in high-income countries. But depression in low and middle-income countries is also a big problem and the prevalence is not dramatically different from high income countries. However, reliable data from some regions of the world – notably Africa – is not available.

Suicide is certainly a global problem. According to a new report from the World Health Organisation – the first time it has published one – some 75% of suicides happen in low and middle-income countries.

Depression is a major risk factor for suicide across the globe. While many suicides are impulsive, because of issues related to finance, illness and other pain, and particular groups who are more vulnerable, it is striking that studies have shown that depression is a significant risk factor for suicide attempts and the relationship is consistent across all countries (high or low-middle income).

Age-standardised suicide rates per 100,000 population, 2012.
WHO Preventing Suicide Report

And if someone suffers from multiple mental health problems such as depression, alcohol abuse and impulse control disorders, the risk is even higher. In the UK investigations suggested two thirds of people with suicidal behaviour are depressed. But depression is rarely in the headlines unless it involves a famous figure.

Although global suicide rates are highest in people older than 70, this is markedly different in particular countries where young people are more likely to take their lives. Worldwide, it is the second biggest cause of death in 15 to 29-year-olds, and in the UK, it’s the most common cause of death in men aged between 20 and 49.

Then there are the attempts, which are estimated to be 20 times more frequent than those that are completed.

National strategies

The WHO identifies only 28 countries with national strategies for preventing suicide. While reports indicate similar rates of depression in low to middle-income countries, there are regions where reliable epidemiological data is lacking. Mental health services in these countries can also be very limited.

But having a strategy isn’t necessarily the same as having one that works. Shockingly, as revealed in one report, the majority of people who killed themselves in the UK were not in contact with health services close to the time of the suicide.

Long-term studies document that in patients who receive proper treatment for depression, suicide risk is dramatically reduced. Depression isn’t just triggered by low points in life, there are biological triggers too. And in addition to mental health services, biomarkers for suicide are urgently needed to determine those with depression who are at the greatest risk.

Introducing effective interventions and policies, and reducing stigma could have a major effect on the global burden of depression.

Depression, if detected early enough, can be treated. Despite this, depression still goes largely under-recognised and under-treated. Stigma is a major problem and it doesn’t just come from those outside. Patients themselves also suffer from self-stigma, which leads to further withdrawal.

There are many different obstacles to effective treatment for depression. Cultural, work employment, psychological and cognitive factors, as well as the capacity for mental health services to provide early treatment, all play a role. The deleterious effects of depression are not confined to the patients, affecting carers, colleagues, and the society as a whole.

The burden of depression is not only great for the individuals and their families, but also for society. According to the WHO, depression is projected by 2020 to be the second leading cause of global burden of disease. In the UK alone the bill for mood disorders is around £16.1 billion. Mental health disorders, particularly depression, are the most common cause for absenteeism from work. In addition, when people are depressed at work, they may under-perform, conversely called presenteeism.

Despite this heavy burden on society, the funding for mental health research is below that of other areas of medical research. Mental health should be considered as important as physical health.

Later detection, poorer response

Early detection and treatment of depression is vital. Longer duration of untreated illness is related to poorer response to treatment. People who remain untreated are also more likely to relapse and suffer from a more chronic course. Depression affects neurochemicals in the brain, as well as the structure and function of brain systems. If depression becomes chronic and relapsing, further brain changes occur. For example, repeated episodes of depression are associated with shrinkage of the hippocampus, a brain structure which has a role in episodic memory. Timely and effective treatment of depression is key to preserving well-being, cognition and functionality at school, work and home.

Depression is a serious mental health problem with many consequences, including suicide. Effective treatment of depression could save lives. Depression is known to have both genetic and environmental influences and requires increased awareness by government, business and society. Action is needed now to determine how we can ensure that individuals with depression receive the early and effective treatment that they urgently need.

The Conversation

Barbara Sahakian consults for Cambridge Cognition, Servier and Lundbeck. She holds a grant from Janssen/J&J. She holds shares in CeNeS and share options in Cambridge Cognition. She is also associated with the Human Brain Project.

Muzaffer Kaser is funded by IDB-Cambridge International Scholarhip and receives support from his affiliated institution, Bahcesehir University, Istanbul, Turkey.

This article was originally published on The Conversation. Read the original article.