Protegir els infants del fracàs els impedeix convertir-se en adults competents
Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva. GETTY IMAGES
Molts pares benintencionats eliminen els obstacles per garantir que els seus fills no hagin de bregar amb la frustració i el fracàs, a l’estil del que es coneix com un pare o una mare llevaneus. El problema és que aprendre a gestionar el fracàs és saludable per als infants i els ajuda a convertir-se en joves competents. Si els protegeixes en cas de qualsevol problema, no estaran preparats per enfrontar reptes més grans més endavant. Algunes maneres de criar un infant autosuficient són aquestes:
Empatitza, no aconsellis Si el teu fill té un problema (per exemple, un amic que no és amable), no li donis consells. En lloc d’això, pren-te un moment per anomenar els sentiments del teu fill i respecta’ls. Respostes com ara “Sembla que estàs molt molest i em puc adonar per què”, poden donar confiança al teu fill en la seva versió dels fets. Quan els infants confien en la importància dels seus sentiments tenen la primera matèria imprescindible per pensar per ells mateixos i resoldre els seus propis problemes.
Pregunta-li què vol fer Quan t’has mostrat empàtic, pregunta-li al teu fill “Què vols fer al respecte?” És normal que et respongui: “No ho sé!” No et rendeixis. Quan el teu fill tingui una idea com ara “Podria dir-l’hi a un professor” imagineu junts què podria passar si prengués aquesta decisió. D’aquesta manera el pots encoratjar a suggerir múltiples estratègies i resultats per a un mateix problema. Això genera confiança en les seves idees. Aquest és el nucli de la resiliència: la capacitat de generar alternatives davant d’un desafiament estressant, anticipar-ne les conseqüències abans d’encarar-les i prendre la decisió més pràctica i eficient. Sabràs que domines aquesta eina si el teu fill cada cop que et vingui amb un problema et digui “Ja ho sé, ja ho sé: què vull fer sobre això”. En cas que el teu fill no vulgui fer res, no passa res: de vegades “no fer res” també és una estratègia.
Desfes-te de la teva addicció a ajudar Si el teu fill demana ajuda constantment, ensenya-li com buscar suport de manera productiva: no accedeixis a totes les peticions. Quan demani la teva ajuda, fes-te algunes preguntes: “¿És capaç de resoldre el problema tot sol?”, “¿La meva ajuda contribuirà al seu aprenentatge i creixement?”, “Quines lliçons podrien ensenyar-li les dificultats?” Si el teu fill sol patir en silenci, pensa si tu mateix has mostrat una conducta similar en què vols superar totes les dificultats pel teu compte. Tracta de ser com més transparent millor respecte a la teva vulnerabilitat o les vegades en què has demanat ajuda a un amic o col·lega. Deixa que el teu fill sàpiga que demanar ajuda quan en necessita és un acte de respecte propi.
Treballa el seu criteri Quan el teu fill et pregunti si ha fet bé alguna tasca domèstica, per exemple, respon amb una altra pregunta: “Tu què creus? ¿Et sembla que el bol de l’aigua del gos és net? El terra està prou net?” Aquestes preguntes treballen el criteri, l’autoritat en la presa de decisions. Quan el teu fill creixi, s’enfrontarà cada dia amb situacions en què s’haurà de pronunciar respecte a alguna cosa i decidir tot sol. Entreneu junts el múscul del criteri a una edat primerenca per preparar-lo per prendre decisions de més rellevància més endavant.
Controla’t abans d’excedir-te Des que neixen, els nostres fills ens estudien la cara a la recerca de senyals que els diguin si el món és segur o no. Quan aprenen a caminar, el primer que fan si trontollen i cauen a terra és mirar-nos. Si ens espantem o entrem en pànic, ells també ho fan. Si reaccionem amb una barreja d’empatia i d’ànim, faran el mateix. Els nostres fills no deixen de mirar mai les nostres reaccions, per exemple quan porten males notes o s’enfronten a un rebuig a la universitat. Per això assessoro els pares perquè es formulin una sola pregunta en el cas que s’enfrontin un nen alterat i sentin que l’ansietat comença a dominar-los: com criaria el meu fill si no tingués por? És a dir, si sabessis que sense importar el que estigui passant en aquell moment amb els teus fills se’n sortiran, què diries i què faries diferent en aquest moment? La pregunta ens permet abandonar aquest pensament catastròfic que sovint ens fa dir i fer coses de les quals ens penedim després i deixa espai per a l’obertura i l’optimisme. Quan estem tranquils, podem viure el present amb els nostres fills en lloc de ser ostatges de la nostra pròpia por. En comptes de preocupar-nos tant per aplanar el camí de l’èxit als nostres fills, què et sembla si passem aquest mateix temps preparant-los per al fracàs?
Rachel Simmons és cofundadora de Girls Leadership i autora d’Enough as she is: how to help girls move past impossible standards of success to live healthy, happy, and fulfilling lives.
La vida d’aquest noi que va venir del Marroc d’adolescent desmunta el discurs racista
El Brahim passejant pel seu barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat MANOLO GARCIA
A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya
“Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”, deia convençut el Brahim ara fa quatre anys. En tenia 17 i havia arribat a Catalunya després d’un periple perillós des del seu Oumjrane natal, al Marroc berber. L’ARA recollia la seva història –llavors sota el pseudònim de Rachid–, com havia deixat enrere família i amics per creuar l’estret de Gibraltar en una llanxa carregada de droga. Sent un nen va haver d’aguantar les pallisses dels policies marroquins que l’interrogaven per saber el seu nom quan el van enxampar intentant creuar des del port de Kssar Sghir: el Brahim va esborrar tots els contactes del mòbil i se’ls va aprendre de memòria per evitar que contactessin amb la família i el fessin tornar. A Espanya, després de pagar més de 2.000 euros a una màfia que el va traslladar fins a La Línea de la Concepción, va anar saltant de Còrdova fins a Granada, passant per Sevilla, abans d’aterrar a Barcelona. A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya.
El sinuós viatge que el Brahim va fer quan era adolescent queda lluny. Amb 21 anys és ara una persona autosuficient, que combina els estudis amb la feina i ja no rep prestacions. En dos anys va treure’s el grau mitjà d’automoció i electromecànica de vehicles en un institut de la Zona Franca. Va fer les pràctiques en un taller de cotxes (Midas) i quan tenia 18 anys el van contractar. “No en sabia res, però els meus companys em van ajudar i van ensenyar-m’ho tot”, recorda. Feia mitja jornada per compaginar-ho amb els estudis i en poc més d’un any va poder tornar els més de 2.000 euros que li havien deixat per fer el salt a Europa. Amb l’arribada de la pandèmia es va quedar sense feina, però amb el temor que pogués perdre els papers va aconseguir que l’empresa el tornés a contractar. “La feina tornava i vaig dir al meu cap: ‘No em paguis com abans, però necessito la feina’”. Va estar-s’hi uns mesos, fins que es va tornar a quedar sense ocupació.
Van ser setmanes complicades perquè havia de renovar el NIE i necessitava un contracte laboral vigent. A través de l’ONG Punt de Referència, que ajuda el jovent tutelat i extutelat a emancipar-se, va fer una crida per trobar feina. Tenia tres setmanes. I va funcionar. Va entrar a Damm, en aquest cas d’operari de maquinària de reciclatge d’ampolles. El setembre del 2021 va començar el grau superior i va haver de deixar la feina perquè no podien oferir-li la mitja jornada. Però, a finals d’any, el seu antic cap a Midas, l’Eduard, el va tornar a cridar, ara per treballar en un taller de Vilafranca del Penedès. Es va haver de comprar un Seat León i durant més de mig any sortia a quarts de set del matí cap a la nova feina, on treballava fins a les 13 h, i a la tarda, a les 15 h, ja obria els llibres a la Zona Franca.
Viatge obligat a casa
L’estabilitat es va acabar aquest l’estiu. La mare del Brahim s’havia d’operar per uns problemes als genolls i ell necessitava estar amb ella. Va signar una baixa voluntària i va anar-se’n a casa per cuidar la família, els seus quatre germans petits i la mare, que estava en un hospital a més de dues hores del poble. Ell mateix va assumir els costos de la intervenció: més de 3.000 euros.
A la tornada a Catalunya, a través d’Infojobs, va trobar feina a finals d’agost en un altre taller, Aurgi. “Des del principi els vaig deixar clar que volia estudiar, que em quedava un any i volia acabar. No volia que m’enganyessin, ni jo a ells”, explica. I torna a fer jornades maratonianes: estudia al matí i a la tarda, durant sis hores diàries, s’està al taller, un horari que complementa el dissabte per arribar fins a les 40 hores setmanals.
L’any que ve, mentre faci les pràctiques, la seva intenció és estudiar català, informàtica i anglès. Sap que aquesta serà la seva casa durant molt de temps i vol integrar-s’hi: “Hi ha gent que ve al taller i em parla en català, jo els responc quatre paraules, però quan ja parlem del cotxe, he de passar al castellà perquè no en sé prou, no m’expresso del tot bé”. El Brahim té el somni de muntar el seu propi negoci i saber l’idioma del país és un mínim. També espera dur els seus quatre germans a Barcelona, tot i que li agradaria que hi aterressin quan ja fossin majors d’edat. Abans, si pot, intentarà entrar a la universitat per estudiar online enginyeria mecànica.
Mentre dibuixa el seu futur, pendent que li atorguin els papers de “llarga durada” que ha sol·licitat, intenta estalviar –deu diners a un amic que n’hi va deixar per pagar les despeses mèdiques de la mare– i fer arrels al país que l’ha acollit. Persones com l’Eduard, el seu excap, o la Vicky, una referent que li va oferir el seu cotxe quan ell el necessitava i que per al Brahim és com la seva “germana espanyola”, l’han ajudat quan més ho necessitava. No són els únics catalans amb qui ha fet amistat. Amb companys més grans del grau ha anat d’excursió al Pirineu o va a jugar a futbol cada diumenge prop de l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat.
El racisme
De moment, viu amb tres companys més del seu país. Ell administra el pis de lloguer en què estan instal·lats a l’Hospitalet. Un dels nois treballa a les obres, un altre estudia i el tercer fa pràctiques a Siemens. “No soc l’excepció, tots els meus companys del centre treballen o estudien. El 85% dels nois que arribem som així, però el grup que no ho és podreix el 85% que treballem o estudiem”, argumenta el Brahim sobre la imatge pública al voltant dels menors no acompanyats. Durant els primers mesos a Barcelona, de fet, va haver d’empescar-se-les perquè el grup dominant al centre no el rebutgés. “Vaig tenir sort de saber dir que no, em deien d’anar a robar o a fumar i vaig dir que no, però un nen de 15 anys moltes vegades no sap negar-s’hi”, reflexiona. Quan era al centre sortien de marxa i li donaven alcohol. Ell se n’anava al lavabo, tirava la beguda i es treia una ampolla de Red Bull de la butxaca per substituir-la. “Feia veure que anava ebri per no quedar malament amb ells, perquè no tenia ningú més. Després van venir amics que eren com jo”.
El Brahim conviu amb tres companys més en un pis de lloguer MANOLO GARCIA
“Et trobes gent meravellosa i altres situacions de racisme. No puc jutjar, perquè no vull perjudicar tota la gent que m’ajuda i s’ha portat bé amb mi”, reflexiona. Assumeix que la imatge d’alguns dels seus companys –una minoria, aclareix– perjudica la resta. Però, molts cops, s’ha trobat respostes injustificades de persones nascudes a Catalunya. Al taller mateix, quan els clients el veuen, li pregunten amb cert recel: “M’ho faràs tu?” Es queden a prop controlant com treballa perquè “no hi confien”, però quan veuen el resultat final s’acaba emportant les “propines més importants”. N’està tip que la policia l’aturi pel carrer sense justificació. Fins i tot, quan va perdre el NIE i va anar a fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de la Florida, el van fer fora: “Em van dir que havia de demanar cita. Quan vaig insistir per obtenir un justificant, per si algú feia alguna cosa amb el meu NIE, el policia em va dir: ‘Ets el fatxenda del barri, tira d’aquí o et trec fora a la força’”.
“Soc feliç, angoixat per estudiar i treballar alhora, perquè de vegades estic cansat i em pregunto per què ho he de fer, perquè no tinc temps per a mi ni per als amics, però paga la pena”, resumeix abans de confessar que si pogués tirar enrere repetiria el camí que el va dur fins a Catalunya. Això sí, no se n’aniria de casa tan jove. “No em quedaria al Marroc, he vist situacions molt dures, i aquí veig que ho estic fent bé”, afirma convençut.
En aquesta etapa esclaten genèticament les emocions i madura la part reflexiva
L’arribada de l’adolescència és una muntanya russa tant per a qui enceta aquesta nova etapa com per a la família. Què passa a escala emocional quan un nen o una nena entra en l’adolescència? Genèticament, ho viuen de la mateixa manera els dos sexes? Quines són les emocions que més s’accentuen? I, sobretot, quant dura aquesta època?
El professor i investigador de la Universitat de Barcelona especialista en genètica, neurociència i biologia del desenvolupament David Bueno explica quins són els canvis més importants. L’investigador acaba de publicar amb Maria Tricas Emocions a dojo. Quina aventura! Guia pràctica per viure les emocions amb el cor i el cervell (Bindi Books).
1. Quan comença l’adolescència? No hi ha cap edat determinada, depèn de cada persona. El que sí que està clar és que l’adolescència comença amb la pubertat, un període de canvis fisiològics associats a la maduració de l’aparell reproductor i que s’ha avançat entre nou mesos i un any des de mitjans del segle passat. El motiu? “La pubertat comença quan uns programes genètics detecten que el cos acumula prou energia per poder suportar tots els canvis associats a l’adolescència, i com que en les últimes dècades es menja millor, potser no en qualitat, però sí en quantitat, aquest llindar mínim d’energia s’assoleix una mica abans”, puntualitza Bueno. Pel que fa a la neurociència, el tret de sortida de l’adolescència és quan hi ha canvis de comportament associats al cervell.
2. Què passa emocionalment al cervell quan comença aquesta etapa? Que la zona del cervell anomenada amígdala, que és on es generen les emocions, es torna hiperreactiva. Això fa que els adolescents responguin més ràpidament i amb molta més intensitat a qualsevol situació emocional. “Això és bo. Aquests alts i baixos que tenen s’han de produir perquè les emocions són patrons de conducta que es posen en marxa automàticament davant d’una situació que requereix una resposta immediata”, explica Bueno. Però per què són hiperreactives? Perquè els adolescents s’estan enfrontant per primer cop a situacions d’adults sense ser-ho i sense tenir la seva experiència; per tant, en molts casos no saben si estan davant d’una amenaça, una oportunitat o senzillament una situació neutra. “Davant del dubte activen una emoció, ja que la part reflexiva sempre és més lenta”, apunta Bueno.
3. Quines són les emocions que més s’activen? La por, sobretot davant d’una oportunitat o una amenaça, i l’alegria. “Aquella alegria desmesurada que de vegades mostren i penses que no n’hi ha per a tant és perquè s’estan socialitzant amb els seus iguals, que és amb qui han de construir la societat del futur. Tenen aquelles explosions d’alegria per integrar-se en el seu grup”, explica l’investigador.
4. Quan s’han de preocupar els pares? Bàsicament, quan les emocions poden ser lesives per als mateixos adolescents i el seu entorn. És normal que un dia estiguin tristos perquè hi ha moltes situacions a les quals responen d’una manera, no els funciona i això els deixa tocats. Ara bé, quan estan tristos molts dies seguits és un senyal d’alarma perquè pot derivar cap a una depressió.
Un segon exemple: si un dia es posen agressius no passa res, és símptoma que no saben sortir d’una situació concreta, però quan fa molts dies que parlen i contesten malament o es barallen s’ha de buscar què hi ha en el seu entorn que ells viuen com una amenaça. I encara un tercer exemple: quan els fa por sortir al carrer per parlar amb altres adolescents. “Si qualsevol d’aquestes emocions s’allarga en el temps s’han d’activar els mecanismes d’alarma”, alerta Bueno.
5. La influència de les xarxes socials El cervell es va construint amb la interacció amb l’ambient i, segons com sigui aquesta interacció, ho fa d’una manera o d’una altra. En aquest sentit, s’ha detectat que els adolescents són més agosarats a través de les xarxes que quan es veuen cara a cara, per això el ciberassetjament és tan dolorós per a qui el pateix i tan fàcil per a qui el provoca. A més a més, escriure els dificulta la relació persona a persona, que és molt més completa. “Quan parles per les xarxes ho fas a través de text, quan estàs en persona veus com ho diu, quins gestos fa, quina olor fa, per tant, perceps moltes més coses i és una situació més complexa de gestionar”.
6. El descobriment de l’atracció sexual A l’adolescència es descobreix què és l’atracció sexual cap a una altra persona i això els genera “molts maldecaps”. La sexualitat humana és més complexa que la de qualsevol espècie animal perquè hi ha tres elements que se superposen i que influeixen l’un en l’altre. El primer, l’òrgan reproductor, si es tenen testicles o ovaris. El segon, com se sent la persona i tota l’escala de grisos que hi pot haver. “S’ha de respectar quin és el lloc on ells se senten més còmodes, però per fer-ho necessiten explorar i conèixer-se a si mateixos”, apunta l’investigador. I el tercer element és per qui se senten atrets, i aquí les respostes són diverses, segons Bueno: “Es poden sentir atrets per persones del seu propi sexe, per l’altre, pels dos o, senzillament, per cap”.
7. Quan comença a remetre l’adolescència? Entre els 17 i 19 anys per entrar a l’etapa de joventut, que encara no és tan estable com l’adulta. “Amb aquesta edat ja es comencen a estabilitzar cap a les emocions pròpies d’un jove, però per gestionar tota aquesta part emocional és imprescindible la part reflexiva, que també madura durant l’adolescència. “Madura biològicament per una sèrie de programes genètics, però, també, per una interacció amb l’ambient, la cultura, la societat, el sistema educatiu que valori la reflexió i, això, depèn molt dels pares, de si són més impositius o més dialogants”, explica Bueno.
Però també hi ha un altre factor clau perquè remeti aquesta etapa: “Els adolescents només deixen de comportar-se com a tals quan el seu entorn d’adults els valora i els reconeix com uns iguals amb drets i deures i, aquí, a vegades els adults fallem”, explica l’investigador. “Quan el fill ja ha superat aquesta edat tu continues sent la mare o el pare, i continua sent casa teva, però has de respectar la seva recentment estrenada adultesa, és una mica com si vivíssim en un pis d’estudiants on l’estabilitat arriba gràcies a acords: un dia neteges tu, un altre compro jo, etc.”
8. Com evitar que un adult es quedi atrapat en l’esclat emocional d’un adolescent Un adult es queda atrapat en l’esclat emocional d’un adolescent quan no madura la seva part reflexiva. Hi ha vegades que és per motius biològics, però també pot ser per situacions ambientals. “El cervell s’adapta al que troba; per tant, si l’ambient durant l’adolescència és molt conflictiu, amb amenaces constants, la resposta sempre serà impulsiva i només s’activarà la part emocional”, apunta Bueno.
Què es pot fer per revertir-ho? “L’ideal seria evitar situacions de conflictivitat a tots nivells: familiar, educatiu, social i polític i, quan ja ets adult, buscar espais que et permetin reflexionar. El cervell és plàstic; per tant, pots acabar de madurar molt més tard, però sempre que propiciïs la reflexivitat”, conclou Bueno.
Eric Klinenberg, investigador urbanista a la Universitat de Nova York; publica ‘ Palacios del pueblo’
Tinc 51 anys i esperança veient que els meus estudiants són més progressistes que jo. Vaig néixer a Chicago: la policia allà redueix el crim integrant-se amb els xavals en la vida del barri. Els països que més inverteixen en biblioteques, universitats i centres cívics gasten menys en presons. He dissertat al CCCB
A Barcelona hi ha hagut aquests dies assassinats, punyalades….
Em sap greu. Els crims són un indicador que alguna cosa no s’està fent bé en una ciutat…
Hi falta mà dura? Més policia, presons, jutges i lleis més severes…?
O més biblioteques públiques, camps de futbol, piscines, centres cívics… oberts per a tothom més hores?
Què tenen a veure les biblioteques amb la delinqüència?
Tot! L’oferta de lleure, cultura i esport; universitats i centres de formació a l’abast de tots és el millor desincentivador de les bandes criminals.
Jugar a bàsquet impedeix que t’ apunyalin?
Hi ha una relació directa entre l’oferta pública i gratuïta d’educació, cultura, esport i lleure i el crim organitzat o oportunista. I, si vol, li poso exemples.
Ja sé que Barcelona no és el Bronx dels pitjors temps, però ens amoïna.
Tenim idees primitives i errònies sobre el crim. El més obvi quan el patim és voler reprimir-lo simplement i dir que falta policia o que els jutges són tous…
Més porra i presó per als agressors!
Així només reproduïm el problema que vam provar de prevenir.
Vostè posaria piscina als qui l’agredeixen a ganivetades?
Jo espero de la policia que detecti els focus de delinqüència, juntament amb els experts, controli els criminals i previngui el delicte, però per a això no cal reprimir… Quan la policia ha de reprimir, pegar, arrestar… ja és tard i demostra que no s’ha fet el que podia haver salvat la vida de la víctima.
Què haurien d’haver fet abans?
La policia ha de fer la seva feina, que és conèixer el seu barri i els xavals que un dia podrien tenir la temptació de delinquir o que ja han delinquit. I treballar amb ells, que sempre consisteix a parlar amb tots i de vegades fins i tot a jugar a bàsquet.
No espera massa dels polis?
Espero que compleixin el seu deure, que és prevenir el crim. Una gran arquitecta, està aconseguint èxits contra la delinqüència organitzada a Chicago i afegint a les comissaries dels barris més conflictius pistes de bàsquet i espais de reunió i de joc.
Això dissuadeix els criminals?
Molt més que no pas plantejar les comissaries com a bases militars d’ocupació de barris durs. La comissaria ja ha de ser dissenyada per l’arquitecte com un pont entre el barri i els agents que el serveixen.
Res de calabossos?
Més que una base militar, hem de pensar en la comissaria com un club social on els agents es relacionen amb la gent del barri i, per descomptat, juguen amb els nois a bàsquet: els coneixen, saben qui són i poden parlar de tu a tu amb ells cada dia.
Confraternitzar amb les bandes?
Sé que costa. Per a la policia, és clar, és més fàcil i còmode limitar-se a reprimir quan ja és tard. Però el realment útil és conèixer la gent del barri i així prevenir el delicte.
Què diuen les estadístiques?
Que els països on hi ha més biblioteques, universitats, hospitals, i centres públics de cultura oberts a tothom en tots els barris amb una policia integrada al veïnat tenen menys crim.
Per exemple?
El mal exemple seria Califòrnia, on els neoconservadors van aconseguir que el pressupost d’universitats fos desviat a presons, i les xifres demostren l’error. I el bon exemple seria Finlàndia, on hi ha biblioteques formidables obertes a tota hora amb cinema, vídeos, ordinadors, llibres, per descomptat, i llocs perquè la gent es reuneixi. Tot de franc, és clar.
Què li sembla Barcelona?
Té un bon sistema de biblioteques, però estan tancades –se’m queixen d’això veïns amb qui he parlat– massa temps i massa dies de festa. Aquest és un gran problema dels palaus del poble , com les biblioteques públiques, que jo defenso: poden acabar servint els funcionaris i no la gent.
No tenen dret a fer festa i descansar?
Les biblioteques, centres esportius i cívics, de reunió… han d’estar oberts quan la gent no treballa. Són molts els estudiants pobres per a qui són l’única possibilitat d’estudiar. Aquest centre mateix…
El CCCB? És una meravella del Raval.
Potser podria estar més obert als veïns.
Potser serveix a tots d’una altra manera.
La biblioteca Urjala a Hèlsinki és una altra meravella oberta al públic fins a les 23 h. Els palaus del poble han de ser alternativa a les bandes juvenils que sí que estan obertes a tota hora.
El futur l’amoïna o li dona esperances?
Els joves són més progressistes i comprensius als EUA que nosaltres els boomers . I això m’anima. I passa a tots els països.
‘Going solo’ no et falten amics
A Going solo , Klinenberg projecta una mirada optimista sobre el pessimisme amb què es jutja l’augment de persones que viuen soles als països més pròspers. El sociòleg urbanista creu que “qui decideix viure pel seu compte en les societats avançades no és perquè no tingui més remei, sinó perquè decideix fer-ho i això no li impedeix mantenir, només quan vol, una intensa vida social”. No advoca per desintegrar la família, sinó per gestionar-la “quan als 50 ja has criat els teus fills i pots estar acompanyat quan i per qui vols i aquest és un gran progrés per a les dones independents”. La digitalització permet optimitzar les connexions del solo . “I la meva recerca demostra – conclou– que els solos tenen més qualitat de vida i relacions amb els seus amics, veïns i, sorpresa, la seva pròpia família”.
A WHO report shows that suicidal thoughts among women are more common in developed countries but men are three times more likely to die by suicide. Etienne/Flickr, CC BY-NC
Depression is a major, if not the major, cause of suicide. Every year, almost one million people die from suicide around the world. Depression is often seen as a disorder of the developed world; mental disorders – in particular depression but also disorders from alcohol misuse – have been clearly linked to suicide in high-income countries. But depression in low and middle-income countries is also a big problem and the prevalence is not dramatically different from high income countries. However, reliable data from some regions of the world – notably Africa – is not available.
Suicide is certainly a global problem. According to a new report from the World Health Organisation – the first time it has published one – some 75% of suicides happen in low and middle-income countries.
Depression is a major risk factor for suicide across the globe. While many suicides are impulsive, because of issues related to finance, illness and other pain, and particular groups who are more vulnerable, it is striking that studies have shown that depression is a significant risk factor for suicide attempts and the relationship is consistent across all countries (high or low-middle income).
Age-standardised suicide rates per 100,000 population, 2012. WHO Preventing Suicide Report
And if someone suffers from multiple mental health problems such as depression, alcohol abuse and impulse control disorders, the risk is even higher. In the UK investigations suggested two thirds of people with suicidal behaviour are depressed. But depression is rarely in the headlines unless it involves a famous figure.
Although global suicide rates are highest in people older than 70, this is markedly different in particular countries where young people are more likely to take their lives. Worldwide, it is the second biggest cause of death in 15 to 29-year-olds, and in the UK, it’s the most common cause of death in men aged between 20 and 49.
Then there are the attempts, which are estimated to be 20 times more frequent than those that are completed.
National strategies
The WHO identifies only 28 countries with national strategies for preventing suicide. While reports indicate similar rates of depression in low to middle-income countries, there are regions where reliable epidemiological data is lacking. Mental health services in these countries can also be very limited.
But having a strategy isn’t necessarily the same as having one that works. Shockingly, as revealed in one report, the majority of people who killed themselves in the UK were not in contact with health services close to the time of the suicide.
Long-term studies document that in patients who receive proper treatment for depression, suicide risk is dramatically reduced. Depression isn’t just triggered by low points in life, there are biological triggers too. And in addition to mental health services, biomarkers for suicide are urgently needed to determine those with depression who are at the greatest risk.
Introducing effective interventions and policies, and reducing stigma could have a major effect on the global burden of depression.
Depression, if detected early enough, can be treated. Despite this, depression still goes largely under-recognised and under-treated. Stigma is a major problem and it doesn’t just come from those outside. Patients themselves also suffer from self-stigma, which leads to further withdrawal.
There are many different obstacles to effective treatment for depression. Cultural, work employment, psychological and cognitive factors, as well as the capacity for mental health services to provide early treatment, all play a role. The deleterious effects of depression are not confined to the patients, affecting carers, colleagues, and the society as a whole.
The burden of depression is not only great for the individuals and their families, but also for society. According to the WHO, depression is projected by 2020 to be the second leading cause of global burden of disease. In the UK alone the bill for mood disorders is around £16.1 billion. Mental health disorders, particularly depression, are the most common cause for absenteeism from work. In addition, when people are depressed at work, they may under-perform, conversely called presenteeism.
Despite this heavy burden on society, the funding for mental health research is below that of other areas of medical research. Mental health should be considered as important as physical health.
Later detection, poorer response
Early detection and treatment of depression is vital. Longer duration of untreated illness is related to poorer response to treatment. People who remain untreated are also more likely to relapse and suffer from a more chronic course. Depression affects neurochemicals in the brain, as well as the structure and function of brain systems. If depression becomes chronic and relapsing, further brain changes occur. For example, repeated episodes of depression are associated with shrinkage of the hippocampus, a brain structure which has a role in episodic memory. Timely and effective treatment of depression is key to preserving well-being, cognition and functionality at school, work and home.
Depression is a serious mental health problem with many consequences, including suicide. Effective treatment of depression could save lives. Depression is known to have both genetic and environmental influences and requires increased awareness by government, business and society. Action is needed now to determine how we can ensure that individuals with depression receive the early and effective treatment that they urgently need.
The Conversation
Barbara Sahakian consults for Cambridge Cognition, Servier and Lundbeck. She holds a grant from Janssen/J&J. She holds shares in CeNeS and share options in Cambridge Cognition. She is also associated with the Human Brain Project.
Muzaffer Kaser is funded by IDB-Cambridge International Scholarhip and receives support from his affiliated institution, Bahcesehir University, Istanbul, Turkey.
This article was originally published on The Conversation. Read the original article.
Cristina Prieto firma este reportaje en el que indaga en el aumento de menores de 14 años atendidos en las Unidades de Personas Transexuales en Andalucía, con el apoyo de profesionales sanitarios, que discuten el suministro de bloqueadores de la pubertad y tratamientos con hormonas cruzadas en niños y niñas sin diagnósticos exhaustivos sobre las causas de su disforia de género, a pesar del riesgo que entraña.
banderas trans
El número de casos de menores que manifiestan sentirse del sexo contrario no para de incrementarse desde 2005 y registra ya cifras llamativas desde que en 2014 se aprobara en Andalucía la Ley integral para la no discriminación por motivos de identidad de género y reconocimiento de los derechos de las personas transexuales. El texto legal, que contó con el voto afirmativo de los tres partidos con representación en el Parlamento andaluz en aquel momento –PP, PSOE e IU- dio lugar a la creación de cinco unidades de menores transexuales en nuestra comunidad que atienden a niños y niñas menores de catorce años en Almería, Cádiz, Córdoba, Granada y Sevilla.
Desde 2014, según los datos aportados por la Junta de Andalucía a través de su Portal de Transparencia, entre los años 2015 y 2021, se ha registrado un incremento del 136% con un leve descenso en 2017. Aunque las cifras oficiales aseguran que, en el periodo 2014-2021, un total de 291 niños y niñas menores de 14 años han solicitado ser atendidos en estas unidades, la percepción de varios profesionales de atención primaria, que han preferido ocultar sus nombres por miedo a represalias, indican que hay un número mucho más elevado de casos. El propio responsable de la unidad de Granada, en un primer contacto vía email con El Independiente de Granada, aseguró que en nuestra provincia se atiende una media de 140 menores de 16 años al año, aunque la Consejería de Salud y Familias asegura que Granada ha dado entre 2015 y 2021 un total de 86 primeras citas a menores de 14 años de Granada, Málaga y Jaén, las tres provincias que cubre la unidad granadina. Raúl Hoyos, responsable de este servicio no ha accedido a la solicitud de este periódico para mantener una entrevista en la que aclarar estos datos.
La aprobación de leyes de identidad de género, la presión de los colectivos transactivistas, el apoyo de gran parte de los medios de comunicación y la difusión masiva en redes sociales de la ideología cuir (queer, en inglés) que promueve la creencia de que tanto el sexo como el género son una creación cultural y por ello el sexo puede elegirse a voluntad porque la importancia reside en la identidad de género que cada persona siente, empujan a niños y niñas a manifestarse del sexo contrario ante la sorpresa de sus familias y a comenzar tratamientos farmacológicos con graves consecuencias para su salud. “Se están suministrando hormonas y bloqueadores de la pubertad a quienes los demandan, sin valoración psicológica” apunta el endocrinólogo A.B.C. (nombre supuesto) quien asegura que “la puerta de entrada a las unidades de transexualidad es la endocrinología porque la Ley andaluza así lo establece, y los y las menores, aleccionados ya a través de las redes sociales, llegan con su propio autodiagnóstico y con un perfecto conocimiento de lo que tienen que pedir”. A ello hay que sumar el protocolo de atención recogido en el Proceso Asistencial Integrado (PAI) del Servicio Andaluz de Salud para la atención a la transexualidad que, atendiendo a lo recogido en la Ley de 2014, insiste en el derecho de la persona a “no verse obligada a someterse a tratamiento, procedimiento médico o examen psicológico que coarte su libertad de autodeterminación de género”. Es decir, se elimina el diagnóstico psicológico o psiquiátrico para pasar, directamente, a un tratamiento farmacológico consistente en bloqueadores de la pubertad y hormonas cruzadas si así lo decide el menor. El propio paciente se autodiagnostica y acude a la unidad de personas transexuales para recibir la medicación sin ninguna otra evaluación especializada mientras profesionales de la psicología y la psiquiatría se ven obligados a seguir los protocolos que les impiden realizar diagnósticos certeros.
El PAI específico para la atención a personas transexuales en la infancia y la adolescencia indica que en los centros de atención primaria se realizará una entrevista para conocer sus demandas, se le informará de la evolución de la identidad sexual y los distintos tratamientos y se solicitarán pruebas complementarias para descartar procesos que contraindiquen la terapia hormonal. El papel soporta estos protocolos pero, en la práctica, desde los centros de salud se deriva a niñas y niños directamente a las unidades de personas transexuales de referencia a las que pertenezca su provincia, según los dos médicos de familia consultados, sin una historia clínica sobre una posible disforia de género. “Hormonarse es el espíritu del PAI” asegura el endocrinólogo A.B.C. y se está sometiendo a niños y niñas a tratamientos farmacológicos, que pueden tener consecuencias muy graves, para atender un sentimiento como la identidad de género. La administración de hormonas cruzadas y bloqueadores pueden producir esterilidad, impotencia, osteoporosis, alopecia en las mujeres y “nadie sabe las consecuencias a largo plazo en el cerebro que necesita hormonas sexuales para su desarrollo” asegura este endocrinólogo.
Espectacular aumento
Andalucía contaba desde 1999, con una Unidad de Transexualidad e Identidad de Género (UTIG), que cubría la demanda de nuestra comunidad autónoma y de otros territorios que no ofrecían atención especializada para este colectivo. El Hospital Carlos Haya de Málaga era el centro de referencia para toda España (excepto Cataluña) hasta que en 2014 se crean siete unidades de adultos (en todas las provincias andaluzas menos Huelva) y cinco para menores hasta los 14 años. En un artículo científico publicado en la Revista Clínica Española en junio de 2011 por el equipo de la unidad malagueña donde se recogían los datos de los pacientes atendidos, se reseñaba que en casi una década (entre 2000 y 2009) habían pasado por consulta 75 adolescentes (56 varones y 19 mujeres) y un niño procedentes de varias provincias españolas. En la actualidad, la unidad malagueña ha tratado sólo en el año 2021 a 48 personas de 14 a 18 años pertenecientes exclusivamente a la provincia de Málaga, lo que denota un espectacular aumento de casos. A esta cifra habría que sumar los menores de 14 años que son atendidos en la unidad de menores de Granada.
La curva de pacientes en las unidades de atención a menores transexuales muestra una clara tendencia al alza con un elevado crecimiento el pasado año 2021 una vez superados los peores momentos de la pandemia provocada por la COVID 19 como puede observarse en el gráfico 1. De 38 en 2020 se ha pasado a 78 en 2021, un incremento superior al 100% en sólo 12 meses.
En datos globales, el número de primeras citas en las cinco unidades de atención a menores transexuales de Andalucía en el periodo 2015-2021 se eleva a 291. De ellas, 23 corresponden a Almería, 72 a Cádiz, 14 a Córdoba (la Junta de Andalucía no ha facilitado en esta provincia las cifras de los años 2017, 2019 y 2020), 86 a Granada y 96 a Sevilla, como puede observarse en el gráfico 2.
Especialistas en endocrinología aseguran que los tratamientos con hormonas y bloqueadores de la pubertad deberían suministrarse con más rigor porque comprometen la corporalidad de los menores, su sexualidad y su fecundidad. Sin embargo y hasta el momento, los colegios de médicos de España permanecen en silencio y las familias de estos niños y niñas piden que se aplique el principio ‘primum non nocere’ (‘lo primero es no hacer daño’) que debe guiar las intervenciones de sus profesionales.
Sin diagnósticos Los datos no dejan lugar a dudas y el crecimiento de casos de disforia de género se han disparado en los últimos siete años y un gran número de niños y niñas reciben tratamientos hormonales sin ningún diagnóstico previo para conocer su origen a pesar de que varios estudios e informes como los desarrollados por Hillary Cass (Reino Unido) o el de Singh, Bradley y Zucker (Canadá), concluyen que el 80% de los casos de disforia de género en menores desaparece cuando se supera la pubertad y el porcentaje restante serán mujeres u hombres homosexuales que no precisan ningún tratamiento farmacológico.
Eduardo Velázquez, psiquiatra forense en el Instituto de Medicina Legal de Granada y psiquiatra clínico, señala que el término disforia de género “es un término descriptivo de poca utilidad porque, únicamente, hace referencia a una circunstancia, una emoción, pero no explica nada acerca de las causas y sirve de poco porque nunca va solo”. La opinión de Velázquez es corroborada por las familias de los y las menores y diversos estudios científicos realizados en Suecia o Reino Unido cuyas conclusiones indican que la disforia de género es el síntoma de otras causas como depresión, Trastorno Obsesivo Compulsivo (TOC), Trastorno del Espectro Autista (TEA), Trastorno de Déficit de Atención e Hiperactividad (TDAH), abusos sexuales o bullyng que no requieren ningún tratamiento farmacológico ni quirúrgico sino psiquiátrico o psicológico para abordarlas.
Este experto, en cuyo departamento evalúa a quienes desean rectificar la mención registral del sexo – en cumplimiento de la Ley 3/2007 – también ha constatado un incremento de los casos entre niños ya que, de no tener ninguna situación de estas características ha pasado a evaluar a seis menores en el último año y medio, todos varones que querían figurar en el registro como mujeres. La Ley de 2007 señala como requisitos para el cambio de la mención registral del sexo un diagnóstico de disforia de género mediante informe médico o psicológico y un informe que acredite un tratamiento hormonal durante, al menos, dos años emitido por un médico forense especializado. Desde la óptica de Velázquez, “los niños tienen pocos contenidos mentales y muchas conductas por eso los síntomas son, principalmente, conductuales” como ocurre con la anorexia. Estos comportamientos son siempre observados por otras personas que son los que consideran que “algo está pasando” porque “en la niñez, ningún niño se considera a sí mismo persona trans sino que se produce en la adolescencia cuando sale del entorno familiar y explora el mundo”. Sobre la frase más repetida en el entorno de quienes defienden la ideología cuir, Velázquez es tajante y asegura que “nadie nace en un cuerpo equivocado porque la naturaleza no se equivoca”.
Todos los y las profesionales consultados para la elaboración de este reportaje han coincidido en señalar que, ante las manifestaciones de disforia de género a edades tempranas, lo más prudente es observar y esperar su evolución antes de suministrar cualquier fármaco. La misma recomendación solicitan para la denominada Disforia de Género de Inicio Rápido (DGIR) en adolescentes, especialmente niñas, que, sin haber dado muestras con anterioridad de disconformidad con sus caracteres sexuales, se manifiestan como personas del sexo contrario en un espacio de tiempo muy breve.
Un caso paradigmático. La joven británica Keira Bell, sometida a tratamientos hormonales a los 16 añosy con una doble mastectomía para ser hombre, demandó a la sanidad pública inglesa por este tratamiento sin un diagnóstico psicológico de disforia de género. Demandó a la sanidad pública del Reino Unido y ha ganado el juicio.
Discurso del Papa en Asís en ocasión del evento Economy of Francesco. En el habla de 3 formas de sostenibilidad (social, relacional y espiritual) y da tres claves para ir adelante. En el ámbito de la sostenibilidad espiritual dice qué es y habla del suicidio juvenil.
(ZENIT Noticias / Ciudad del Vaticano-Asís, 25.09.2022).- A las 9.00 de la mañana del sábado 24 de septiembre, el Santo Padre Francisco despegó del helipuerto del Vaticano para viajar a Asís con motivo del evento «Economía de Francisco».
A su llegada a la Piazzale frente al Pala-Eventi de Santa Maria degli Angeli, el Papa fue recibido en el Teatro Lyrick por tres jóvenes, en representación de los participantes en el evento; por el Prefecto del Dicasterio para el Servicio del Desarrollo Humano Integral, el Card. Michael Czerny, S.I.; el Arzobispo-Obispo de Asís-Nocera Umbra-Gualdo Tadino, y de Foligno, Monseñor Domenico Sorrentino; la Presidenta de la Región de Umbría, Dra. Donatella Tesei; el Prefecto de Perugia, Dr. Armando Gradone; el Alcalde de Perugia, Dr. Francesco C. G. M., y el Presidente de la Región de Umbría, Dr. Francesco C. M. S., de la Provincia de Perugia. Armando Gradone; la Alcaldesa de Asís y Presidenta de la Provincia de Perugia, Dra. Stefania Proietti; los miembros del Comité Promotor del Evento, Prof. Luigino Bruni; la Dra. Francesca di Maolo y Sor Alessandra Smerilli, F.M.A, y por Representantes de las Familias Franciscanas de Asís y Pro Civitate Christiana.
A las 9.50 de la mañana el Papa Francisco llegó al escenario del Teatro Lyrick donde comenzó el encuentro con los jóvenes. Tras varios momentos musicales y teatrales y los testimonios de ocho jóvenes, el Papa Francisco pronunció su discurso. Inmediatamente después, se procedió a la lectura y firma del «Pacto».
Al final, tras saludar a los jóvenes presentes en el escenario, el Santo Padre se dirigió a la plaza frente al teatro desde donde -a las 11.50 horas- partió en helicóptero para regresar al Vaticano. Ofrecemos a continuación la traducción en español del discurso del Papa en Asís:
Queridos jóvenes, ¡buenos días! Saludo a todos los que habéis venido, que habéis tenido la oportunidad de estar aquí, pero también quiero saludar a todos los que no han podido llegar, que se han quedado en casa: ¡un recuerdo para todos! Estamos unidos, todos nosotros: ellos desde su lugar, nosotros aquí.
He esperado más de tres años este momento, desde que, el 1 de mayo de 2019, escribí la carta que les llamó y luego les trajo aquí a Asís. Para muchos de vosotros –acabamos de escuchar– el encuentro con la «Economía de Francisco» despertó algo que ya teníais dentro. Ya estabais comprometidos con la creación de una nueva economía; esa carta os unió, os dio un horizonte más amplio, os hizo sentir parte de una comunidad mundial de jóvenes que tenían la misma vocación que vosotros. Y cuando un joven ve en otro joven su propia vocación, y luego esta experiencia se repite con cientos, miles de otros jóvenes, entonces se hacen posibles grandes cosas, incluso esperar cambiar un sistema enorme, un sistema complejo como la economía mundial. De hecho, hoy casi hablar de economía parece algo antiguo: hoy hablamos de finanzas, y las finanzas son una cosa acuosa, una cosa gaseosa, no se pueden tomar. Una vez, una buena economista del mundo me dijo que había tenido una experiencia de encuentro entre la economía, el humanismo y la religión. Y fue bien, esa reunión. Quiso hacer lo mismo con las finanzas y fracasó. Cuidado con esta gaseosidad de las finanzas: hay que devolver la actividad económica a sus raíces, a sus raíces humanas, tal y como fueron hechas. Vosotros, los jóvenes, con la ayuda de Dios, sabéis cómo hacerlo, podéis hacerlo; los jóvenes lo han hecho muchas veces a lo largo de la historia.
Estás viviendo tu juventud en una época que no es fácil: la crisis medioambiental, luego la pandemia y ahora la guerra de Ucrania y las otras guerras que se suceden desde hace años en varios países, están marcando nuestras vidas. Nuestra generación os ha legado muchas riquezas, pero no hemos sabido cuidar el planeta y no estamos cuidando la paz. Cuando te enteras de que los pescadores de San Benedetto del Tronto en un año han sacado del mar 12 toneladas de suciedad y plásticos y cosas así, ves cómo no sabemos cuidar el medio ambiente. Y, en consecuencia, tampoco guardamos la paz. Estáis llamados a convertiros en artesanos y constructores de la casa común, una casa común que está «cayendo en la ruina». Digámoslo: lo es. Una nueva economía, inspirada en Francisco de Asís, puede y debe ser hoy una economía respetuosa con la tierra, y una economía de paz. Se trata de transformar una economía que mata (cf. Exhortación Apostólica Evangelii gaudium, 53) en una economía de la vida, en todas sus dimensiones. Para llegar a ese «buen vivir», que no es la dolce vita o el vivir bien, no. El buen vivir es esa mística que los pueblos aborígenes nos enseñan a tener en relación con la tierra.
Me gustó su elección de modelar esta reunión de Asís sobre la profecía. Me ha gustado lo que has dicho sobre la profecía. La vida de Francisco de Asís, después de su conversión, fue una profecía, que continúa incluso en nuestro tiempo. En la Biblia, la profecía tiene mucho que ver con los jóvenes. Samuel era un niño cuando fue llamado, Jeremías y Ezequiel eran jóvenes; Daniel era un niño cuando profetizó la inocencia de Susana y la salvó de la muerte (cf. Dan 13:45-50); y el profeta Joel anuncia al pueblo que Dios derramará su Espíritu y «vuestros hijos e hijas se convertirán en profetas» (3:1). Según las Escrituras, los jóvenes son portadores de un espíritu de conocimiento e inteligencia. Fue el joven David quien humilló la arrogancia del gigante Goliat (cf. 1 Sam 17:49-51). De hecho, cuando la comunidad civil y las empresas carecen de las habilidades de los jóvenes, toda la sociedad se marchita, la vida de todos se extingue. Falta creatividad, falta optimismo, falta entusiasmo, falta valor para asumir riesgos. Una sociedad y una economía sin jóvenes son tristes, pesimistas, cínicas. Si quieren ver esto, vayan a esas universidades ultra especializadas en economía liberal, y miren las caras de los jóvenes que estudian allí. Pero gracias a Dios estás ahí: no sólo estarás ahí mañana, sino que estás ahí hoy; no sólo eres el «todavía no», también eres el «ya», eres el presente.
Una economía que se inspira en la dimensión profética se expresa hoy en una nueva visión del medio ambiente y de la tierra. Debemos ir a esta armonía con el medio ambiente, con la tierra. Hay muchas personas, empresas e instituciones que están haciendo una conversión ecológica. Debemos avanzar por este camino, y hacer más. Lo haces «más» y se lo pides a todos. No basta con maquillar, hay que cuestionar el modelo de desarrollo. La situación es tal que no podemos esperar a la próxima cumbre internacional, que puede no ser necesaria: la tierra arde hoy, y es hoy cuando debemos cambiar, a todos los niveles. Este último año ha trabajado en la economía vegetal, un tema innovador. Has visto que el paradigma vegetal contiene un enfoque diferente de la tierra y el medio ambiente. Las plantas saben cooperar con su entorno, e incluso cuando compiten, en realidad están cooperando por el bien del ecosistema. Aprendamos de la mansedumbre de las plantas: su humildad y su silencio pueden ofrecernos un estilo diferente que necesitamos urgentemente. Porque si hablamos de transición ecológica pero nos quedamos en el paradigma económico del siglo XX, que expolió los recursos naturales y la tierra, las maniobras que adoptemos siempre serán insuficientes o estarán enfermas de raíz. La Biblia está llena de árboles y plantas, desde el árbol de la vida hasta el grano de mostaza. Y San Francisco nos ayuda con su fraternidad cósmica con todos los seres vivos. Los humanos, en los dos últimos siglos, hemos crecido a costa de la tierra. Es ella quien ha pagado la factura. A menudo lo hemos saqueado para aumentar nuestro bienestar, y ni siquiera el de todos, sino el de un pequeño grupo. Es el momento de un nuevo coraje para abandonar las fuentes de energía fósiles, para acelerar el desarrollo de fuentes de impacto cero o positivo.
Y luego hay que aceptar el principio ético universal -que no nos gusta- de que hay que reparar el daño. Se trata de un principio universal y ético: el daño debe ser reparado. Si hemos crecido abusando del planeta y de la atmósfera, hoy también debemos aprender a hacer sacrificios en estilos de vida que siguen siendo insostenibles. De lo contrario, serán nuestros hijos y nietos los que paguen la factura, una factura demasiado alta e injusta. Hace seis meses escuchaba a un científico mundial muy importante que decía: «Ayer me nació una nieta. Si seguimos así, pobrecita, dentro de treinta años tendrá que vivir en un mundo inhabitable». Serán los hijos y los nietos los que paguen la factura, una factura que será demasiado alta y demasiado injusta. Es necesario un cambio rápido y decisivo. Lo digo en serio: ¡cuento con ustedes! Por favor, no nos dejen solos, den el ejemplo. Y les digo la verdad: para vivir en este camino se necesita valor y a veces una pizca de heroísmo. Escuché, en una reunión, a un joven, de 25 años, que acababa de salir como ingeniero superior, no encontraba trabajo; al final lo encontró en una industria que no sabía muy bien lo que era; cuando estudió lo que tenía que hacer -sin trabajo, en condiciones de trabajar- lo rechazó, porque estaban fabricando armas. Estos son los héroes de hoy.
La sostenibilidad, pues, es una palabra multidimensional. Además de la medioambiental, también están las dimensiones social, relacional y espiritual.
1º Sostenibilidad social
El social empieza a ser reconocido lentamente: nos damos cuenta de que el grito de los pobres y el grito de la tierra son el mismo grito (cf. Enc. Laudato si’, 49). Por lo tanto, cuando trabajamos por la transformación ecológica, debemos tener en cuenta los efectos que algunas opciones medioambientales tienen sobre la pobreza. No todas las soluciones medioambientales tienen los mismos efectos sobre los pobres y, por lo tanto, hay que preferir las que reducen la miseria y la desigualdad. Mientras intentamos salvar el planeta, no podemos descuidar al hombre y la mujer que sufren. La contaminación que mata no es sólo el dióxido de carbono, la desigualdad también contamina mortalmente nuestro planeta. No podemos permitir que las nuevas calamidades medioambientales borren de la vista pública las antiguas y siempre presentes calamidades de la injusticia social, incluso de la injusticia política. Pensemos, por ejemplo, en la injusticia política; el pobre pueblo maltratado de los rohingya que vaga de un lado a otro porque no puede vivir en su propia patria: una injusticia política.
2º Sostenibilidad relacional
También hay una insostenibilidad de nuestras relaciones: en muchos países, las relaciones de las personas se están empobreciendo. Especialmente en Occidente, las comunidades son cada vez más frágiles y fragmentadas. La familia, en algunas regiones del mundo, está sufriendo una grave crisis, y con ella la aceptación y custodia de la vida. El consumismo actual busca llenar el vacío de las relaciones humanas con bienes cada vez más sofisticados: ¡la soledad es un gran negocio en nuestra época! – pero de esta manera se genera una hambruna de felicidad. Y eso es algo malo. Piensa en el invierno demográfico, por ejemplo, cómo se relaciona con todo esto. El invierno demográfico en todos los países está disminuyendo mucho, porque la gente no está teniendo hijos, pero es más importante tener una relación afectiva con los perritos, con los gatos, etc. Tienen que empezar a procrear de nuevo. Pero también en esta línea de invierno demográfico está la esclavitud de la mujer: una mujer que no puede ser madre porque en cuanto le sube la barriga la despiden; a las embarazadas no siempre se les permite trabajar.
3º Sostenibilidad espiritual
Por último, está la insostenibilidad espiritual de nuestro capitalismo. El ser humano, creado a imagen y semejanza de Dios, antes de ser un buscador de bienes es un buscador de sentido. Todos somos buscadores de sentido. Por eso el primer capital de cualquier sociedad es el espiritual, porque es el que nos da las razones para levantarnos cada día e ir a trabajar, y genera la alegría de vivir que también es necesaria para la economía. Nuestro mundo está consumiendo rápidamente esta forma esencial de capital acumulado durante siglos por las religiones, las tradiciones de sabiduría y la piedad popular. Y así, los jóvenes en particular sufren esta falta de sentido: a menudo enfrentados al dolor y las incertidumbres de la vida, se encuentran con un alma agotada de recursos espirituales para procesar el sufrimiento, la frustración, la decepción y el duelo. Mira la tasa de suicidio juvenil, cómo ha subido: y no los publican todos, ocultan la cifra. La fragilidad de muchos jóvenes proviene de la falta de este preciado capital espiritual; yo digo: ¿tienes capital espiritual? Todos responden en su interior, un capital invisible pero más real que el financiero o el tecnológico. Hay una necesidad urgente de reponer este capital espiritual esencial. La tecnología puede hacer mucho; nos enseña el «qué» y el «cómo» hacer: pero no nos dice el «por qué»; y así nuestras acciones se vuelven estériles y no llenan la vida, ni siquiera la económica.
Estando en la ciudad de Francisco, no puedo evitar pensar en la pobreza. Hacer economía inspirada en él es comprometerse a poner a los pobres en el centro. De ellos a mirar la economía, de ellos a mirar el mundo. Sin la estima, el cuidado, el amor por los pobres, por cada persona pobre, por cada persona frágil y vulnerable, desde el concebido en el vientre materno hasta el enfermo y discapacitado, hasta el anciano con dificultades, no hay «Economía Francisco». Yo iría más allá: una economía de Francisco no puede limitarse a trabajar para o con los pobres. Mientras nuestro sistema produzca residuos y funcionemos según este sistema, seremos cómplices de una economía que mata. Así que preguntémonos: ¿estamos haciendo lo suficiente para cambiar esta economía, o nos conformamos con pintar una pared cambiando de color, sin cambiar la estructura de la casa? No se trata de dar pinceladas de pintura, no: hay que cambiar la estructura. Tal vez la respuesta no esté en lo que podemos hacer, sino en cómo podemos abrir nuevos caminos para que los propios pobres se conviertan en protagonistas del cambio. En este sentido, hay experiencias muy grandes y muy desarrolladas en la India y en Filipinas.
San Francisco no sólo amaba a los pobres, sino también a la pobreza. Esta forma de vida austera, digamos. Francisco fue a los leprosos no tanto para ayudarlos, sino porque quería hacerse pobre como ellos. Siguiendo a Jesucristo, se despojó de todo para ser pobre con los pobres. Pues bien, la primera economía de mercado nació en la Europa del siglo XIII en contacto diario con los frailes franciscanos, amigos de aquellos primeros comerciantes. Esa economía creaba riqueza, claro, pero no despreciaba la pobreza. Creó riqueza sin despreciar la pobreza. Nuestro capitalismo, en cambio, quiere ayudar a los pobres pero no los estima, no entiende la paradójica bienaventuranza: «bienaventurados los pobres» (cf. Lc 6,20). No hay que amar la pobreza, sino combatirla, en primer lugar creando trabajo, un trabajo digno. Pero el Evangelio nos dice que sin valorar a los pobres no se puede combatir la miseria. Y es de aquí de donde debemos partir, incluso vosotros, empresarios y economistas: de vivir estas paradojas evangélicas de Francisco. Cuando hablo con la gente o me confieso, siempre pregunto: «¿Das limosna a los pobres?». – «¡Sí, sí!» – «Y cuando das limosna a los pobres, ¿les miras a los ojos?» – «Eh, no sé…» – «Y cuando das limosna, ¿tiras la moneda o tocas la mano del pobre?» No miran a los ojos y no tocan; y esto es un alejamiento del espíritu de la pobreza, un alejamiento de la verdadera realidad de los pobres, un alejamiento de la humanidad que debe tener toda relación humana. Alguien me dirá: «Papa, llegamos tarde, ¿cuándo vas a terminar?»: Terminaré ahora.
Y a la luz de esta reflexión, me gustaría dejarles tres indicaciones para seguir adelante.
1ª Mirar al futuro a través de los ojos de los más pobres
La primera: mirar el mundo a través de los ojos de los más pobres. En la Edad Media, el movimiento franciscano pudo inventar las primeras teorías económicas e incluso los primeros bancos solidarios (los «Monti di Pietà»), porque miraba el mundo con los ojos de los más pobres. Tú también mejorarás la economía si miras las cosas desde la perspectiva de las víctimas y los descartados. Pero para tener los ojos de los pobres y las víctimas hay que conocerlos, hay que ser su amigo. Y, creedme, si os hacéis amigos de los pobres, si compartís su vida, también compartiréis algo del Reino de Dios, porque Jesús dijo que de ellos es el Reino de los Cielos, y por ello son bienaventurados (cf. Lc 6,20). Y repito: que tus elecciones diarias no produzcan residuos.
2ª No olviden a los trabajadores
La segunda: sois sobre todo estudiantes, académicos y empresarios, pero no olvidéis el trabajo, no olvidéis a los trabajadores. El trabajo de las manos. El trabajo es ya el reto de nuestro tiempo, y lo será aún más en el futuro. Sin un trabajo digno y bien remunerado, los jóvenes no se convierten realmente en adultos, las desigualdades aumentan. A veces se puede sobrevivir sin trabajo, pero no se vive bien. Por lo tanto, mientras creas bienes y servicios, no olvides crear trabajo, buen trabajo y trabajo para todos.
3ª La Encarnación
La tercera indicación es: la encarnación. En los momentos cruciales de la historia, quienes fueron capaces de dejar una buena impresión lo hicieron porque tradujeron los ideales, los deseos, los valores en obras concretas. Es decir, los encarnaron. Además de escribir y hacer congresos, estos hombres y mujeres dieron vida a escuelas y universidades, bancos, sindicatos, cooperativas, instituciones. Cambiarás el mundo de la economía si, junto con tu corazón y tu cabeza, también utilizas tus manos. Los tres idiomas: la cabeza, el lenguaje del pensamiento, pero no sólo: combinado con el lenguaje del sentimiento, del corazón. Y no sólo: combinado con el lenguaje de las manos. Y tienes que hacer lo que sientes y piensas, sentir lo que haces y pensar lo que sientes y haces. Es la unión de las tres lenguas.
Las ideas son necesarias, nos atraen mucho sobre todo cuando somos jóvenes, pero pueden convertirse en trampas si no se convierten en «carne», es decir, en concreción, en compromiso diario: los tres lenguajes. Las ideas por sí solas enferman y acabamos en órbita, todos nosotros, si sólo son ideas. Las ideas son necesarias, pero deben hacerse «carne». La Iglesia siempre ha rechazado la tentación gnóstica -el gnosticismo, el de la sola idea-, que piensa que puede cambiar el mundo sólo con un conocimiento diferente, sin el esfuerzo de la carne. Las obras son menos «luminosas» que las grandes ideas, porque son concretas, particulares, limitadas, con luces y sombras juntas, pero fecundan la tierra día tras día: la realidad es superior a la idea (cf. Exhortación Apostólica Evangelii gaudium, 233). Queridos jóvenes, la realidad es siempre superior a la idea: estad atentos a esto.
Queridos hermanos y hermanas, os agradezco vuestro compromiso: gracias. Sigue adelante, con la inspiración e intercesión de San Francisco. Y yo -si están de acuerdo- quisiera concluir con una oración. Yo lo leo y vosotros con el corazón lo seguís:
“Padre, te pedimos perdón por haber herido gravemente la tierra, por no respetar las culturas indígenas, por no estimar y amar a los más pobres, por crear riqueza sin comunión. Dios vivo, que con tu Espíritu inspiraste los corazones, los brazos y las mentes de estos jóvenes y los pusiste en marcha hacia una tierra prometida, mira con benevolencia su generosidad, su amor, su voluntad de gastar su vida por un gran ideal. Bendícelos, Padre, en sus empresas, en sus estudios, en sus sueños; acompáñalos en sus dificultades y sufrimientos, ayúdales a transformarlos en virtud y sabiduría. Apóyalos en sus deseos de bondad y de vida, sostenlos en sus decepciones ante los malos ejemplos, que no se desanimen y sigan su camino. Tú, cuyo Hijo unigénito se hizo carpintero, dales la alegría de transformar el mundo con amor, ingenio y manos. Amén”.
Los jueces estiman el recurso de la Fiscalía y mantienen su condena de cinco años de prohibición de tener cuenta en YouTube
El Tribunal Supremo ha prohibido a un youtuber subir vídeos a esta plataforma durante cinco años por dar galletas con pasta de dientes a un indigente para humillarlo. Los jueces han estimado un recurso de la Fiscalía y entienden que hay que mantener esta prohibición que le impuso en un primer momento un juzgado de Barcelona. Tres magistrados han votado en contra y harán votos particulares.
Los hechos ocurrieron en 2017, cuando este ‘youtuber’ aceptó un reto y decidió dar pasta de dientes camuflada en una galleta a un hombre de nacionalidad rumana. La víctima, que vivía y mendigaba en las calles de Barcelona y tenía problemas de alcoholismo, aceptó las galletas sin saber que tenían pasta de dientes junto con un billete de 20 euros. Vomitó y tuvo malestar estomacal y sintió miedo, según contó al juez, por las posibles consecuencias de todo esto.
El condenado grabó el proceso e hizo bromas al respecto. “La verdad es que se siente bien cuando ayudas a una persona”, dijo. También bromeó con la pobreza de su víctima: “Esto le ayudará a limpiarse los dientes, que creo que no se limpiará los dientes en un par de días o desde que se volvió pobre”, zanjó.
Un estudi constata que els nens benestants treuen dos cursos d’avantatge als nens de classe baixa
Una nena esborrant la pissarra en una escola de Barcelona. MARC ROVIRA
Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més abandonament escolar prematur, només per darrere de Romania: el 13,3% dels joves d’entre 18 i 24 anys només tenen l’ESO, tot i que la xifra és molt més elevada entre els homes (16,7%) que entre les dones (9,7%). Encara que les dades –sempre influïdes per la salut del mercat laboral– van millorant, el tema és “de màxima preocupació” entre els països desenvolupats, perquè deixar d’estudiar té conseqüències molt negatives individualment però també col·lectivament. Fins ara, diversos estudis han constatat que el fracàs escolar afecta més els nois que les noies i més els alumnes amb baix nivell socioeconòmic que els més benestants, però ara una nova investigació ha volgut indagar en les causes i les solucions a aquestes diferències. La conclusió de la recerca del Centre de Polítiques Econòmiques d’Esade (EsadeEcPol) és que la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins podrien ser variables que expliquen l’abandonament escolar “desproporcionat” entre els nois i entre els alumnes pobres.
En una carta dirigida a la seva filla, fa una revelació on mostra al món la força més gran que podem trobar a l’univers.
Aquesta força substitueix la massa o matèria, de manera que és una força que actua amb total llibertat. La força s’expressa com una mutual, que com la llum, s’expressa tant en vibració com en partícula.
“Quan vaig proposar la teoria de la relativitat, molt pocs em van entendre, i el que ara et revelaré perquè ho transmetis a la humanitat, també xocarà amb la incomprensió i els perjudicis del món.
Et demano tot i així, que la custodiïs el temps que calgui, anys, dècades, … fins que la societat hagi avançat prou per acollir el que t’explico a continuació.
Hi ha una força extremadament poderosa per a la qual fins ara la ciència no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres, i que fins i tot està al darrere de qualsevol fenomen que opera en l’univers, encara no hagi estat identificat per nosaltres. Aquesta força universal és l’AMOR.
Quan els científics buscaven una teoria unificada de l’univers van oblidar la més invisible i poderosa de totes les forces.
L’Amor és Llum, atès que il·lumina a qui el dona i el rep.
L’Amor és gravetat, perquè fa que unes persones se sentin atretes per unes altres.
L’Amor és potència, perquè multiplica el millor que tenim, i permet que la humanitat no s’extingeixi en el seu cec egoisme.
L’Amor revela i desvela. Per Amor es viu i es mor.
L’Amor és Déu i Déu és Amor.
Aquesta força ho explica tot i dona sentit en majúscules a la vida. Aquesta és la variable que hem obviat durant massa temps, tal vegada perquè l’amor ens fa por, ja que és l’única energia de l’univers que l’ésser humà no ha après a manejar al seu antull.
Per a donar visibilitat a l’amor, he fet una simple substitució en la meva equació més cèlebre. Si en lloc de E= m.c2 acceptem que l’energia per sanar el món pot obtenir-se a través de l’amor multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat, arribarem a la conclusió que l’amor és la força més poderosa que existeix, perquè no té límits.
Després del fracàs de la humanitat en l’ús i control de les altres forces de l’univers, que s’han tornat contra nosaltres, és urgent que ens alimentem d’una altra classe d’energia. Si volem que la nostra espècie sobrevisqui, si ens proposem trobar un sentit a la vida, si volem salvar el món i cada ésser conscient que en ell hi habita, l’amor és l’única i darrera resposta.
Potser encara no estem preparats per fabricar una bomba d’amor, un artefacte prou potent per destruir tot l’odi, l’egoisme i l’avarícia que assolen el planeta. Malgrat tot, cada individu porta en el seu interior un petit però poderós generador d’amor, l’energia del qual espera a ser alliberada.
Quan aprenguem a donar i rebre aquesta energia universal, estimada Lieserl, comprovarem que l’amor tot ho venç, tot ho transcendeix i tot ho pot, perquè l’amor és la cinquena essència de la vida.
Lamento profundament no haver-te sabut expressar el que alberga el meu cor, que ha bategat silenciosament per tu tota la meva vida. Tal vegada és massa tard per a demanar perdó, però com el temps és relatiu, necessito dir-te que t’estimo i que gràcies a tu he arribat a l’última resposta!”.
gutta cavat lapidem 