La xarxa social afecta la salut mental dels joves perquè propicia la “comparació social negativa”
“Al voltant del 32% de les dones que fan servir Instagram se senten pitjor amb els seus cossos”. Aquesta és una de les conclusions de l’informe intern que el mateix Facebook va fer sobre la seva aplicació estrella, Instagram, i que ara s’han filtrat a la premsa. Aquesta recerca analitza l’impacte negatiu d’aquesta xarxa entre el públic i especialment entre les persones adolescents. “Cada vegada hi ha més estudis que alerten que Instagram pot afectar negativament la salut mental dels usuaris, particularment de les adolescents”, afirma Ferran Lalueza, professor i investigador dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “El fet que la mateixa empresa ho hagi constatat i documentat fa esvair qualsevol dubte que pogués haver-hi sobre aquest risc”, afegeix.
Aquesta xarxa actualment té 1.221 milions d’usuaris a tot el món i encara que Instagram no és la xarxa social amb més usuaris, sí que és la que creix més, en 5 anys ha triplicat el seu número d’usuaris a Espanya, i és la preferida dels millenials segons The Social Media Family. “Cal tenir en compte la incidència que pot tenir en una població jove”, explica Lalueza. Segons l’informe intern, -filtrat per Frances Haugen, una ex empleada-, un dels principals efectes d’aquesta xarxa és la “comparació social negativa”, que fa que els usuaris es valorin segons el seu atractiu, riquesa i èxit respecte als altres. “Al món irreal d’Instagram, un físic atractiu es presenta sovint com l’única porta d’entrada cap a l’èxit i l’acceptació social. Aquest missatge pot resultar dolorós, excloent i distorsionador per als qui no se senten a gust amb el seu cos”, detalla el professor.
Tant Lalueza com el psicòleg de la UOC José Ramón Ubieto desgranen altres raons que fan que Instagram sigui una xarxa social potencialment tòxica:
El físic com a presentació. “La imatge és el tret gairebé únic de presentació a la xarxa. Això fa que tot el valor recaigui sobre l’estat d’aquesta instantània i redueix la presentació formal”, adverteix Ubieto, i afegeix que “l’efecte d’aquesta comparació pot augmentar les vacil·lacions de tot adolescent. Comparar-se amb milers de fotos fa més complicat habitar el seu cos”.
Una realitat falsa però sempre perfecta. “El món que s’exhibeix a Instagram és un món irreal fruit d’una selecció esbiaixada (mostrem el millor i obviem el pitjor) i amb filtres embellidors. Si ens comparem amb aquest món sense ser conscients que és fictici, la nostra realitat acaba resultant bastant depriment”, afirma Lalueza.
Un públic objectiu molt sensible. “En edats en què encara estem formant la nostra personalitat i aprenent a acceptar-nos tal com som, el contrast esmentat pot resultar particularment demolidor.” Segons aquest estudi, les persones adolescents tenen una alta sensibilitat emocional, i el desenvolupament perllongat del procés reflexiu i el control cognitiu poden fer-les específicament reactives a aquest tipus de mitjans.
És molt difícil tancar la sessió. “Té una alta capacitat d’absorció d’interès, temps i dedicació que els priva d’altres activitats”, afirma el psicòleg. En aquesta línia, Lalueza explica que “les xarxes socials estan acuradament dissenyades perquè ens hi enganxem i hi dediquem el nostre temps. Com més temps invertim a Instagram, més alt és el cost d’oportunitat en termes de coses positives que podríem estar fent i que no farem”.
Eco tòxic. Per a Ubieto, aquesta xarxa funciona com una cambra d’eco: “Si tu comuniques un desig o una idea, per exemple sobre autolesions o suïcidi, aquesta xarxa et multiplica les opcions. Aquest eco és un reforç de la teva pròpia idea.
Amagar els m’agrada, una possible solució?
“L’eliminació dels m’agrada pot pal·liar una mica aquest efecte de comparació social, però restarà valor a aquesta xarxa i farà que neixin noves xarxes a les quals sorgeixi això mateix però d’una altra manera”, afirma Ubieto. “Darrere d’aquesta estratègia hi ha la intenció de les companyies de no “desanimar” els usuaris que no tenen milers de seguidors ni acumulen centenars de m’agrada, que són la majoria”, afirma Lalueza. Un consumidor desanimat que no aconsegueix tants m’agrada i comentaris com altres usuaris pot convertir-se fàcilment en un element passiu, i això podria ser un perill per al bon funcionament de la plataforma.
Instagram Kids, poc futur
La preocupació per la pròpia imatge, la sensació de FOMO (por de quedar-se fora del món en línia), l’assetjament en línia, l’ansietat i els problemes per dormir derivats de la inquietud són alguns dels efectes negatius més comentats a altres informes per la joventut sobre Instagram. Per això, Instagram es plantejava una versió per als més joves (de deu a dotze anys) que ara ha aturat, anomenada Instagram Kids, que permetés controlar els continguts, els accessos i la publicitat. Per als experts, ni és suficient ni pot resoldre res. “Les solucions tecnològiques difícilment seran solucions vàlides per a un problema que la mateixa tecnologia ha creat. La millor aplicació mòbil de control parental són els pares, en el sentit que acompanyen algú en la construcció i en el seu desenvolupament”, adverteix Ubieto. Per a l’expert en comunicació, té poques opcions de prosperar perquè els adolescents se senten atretes pels seus ídols, que en molts casos són adults, i volen interacturar amb ells i amb les marques enlloc de veure’s relegats a un güeto infantil.
Aquesta polèmica ha posat de manifest que l’empresa era conscient el dany del seu propi funcionament però que ha estat ignorant-ho. Davant la controvèrsia causada, Instagram proposava dues idees als seus usuaris: encoratjar al fet que la gent “no es concentri en contingut que podria contribuir a la comparació social negativa” i que “fessin una pausa” de la plataforma. “Mereix poca credibilitat, és un exemple més de l’estratègia reactiva de Facebook. Si no s’hagués produït la filtració, l’empresa mai no s’hauria plantejat aquest tipus de recomanacions”, conclou Lalueza.
Sota aquesta paraula de difícil pronúncia s’amaga l’hàbit que ens porta a ajornar aquelles tasques a les quals hauríem de prestar la nostra atenció per dedicar-nos a d’altres amb les quals gaudim més o amb què ens sentim més còmodes. Qui més qui menys ha ajornat una tasca alguna vegada, però la procrastinació crònica és un comportament destructiu que pot impedir el desenvolupament del potencial i afectar la carrera de qui ho pateix.
Segons els experts, la procrastinació té lloc quan hi ha un període de temps significatiu entre el moment en què la persona té intenció de fer una tasca i el moment en què realment la fa.
Per superar aquest comportament, en primer lloc cal reconèixer que tenim aquesta tendència. Alguns símptomes que ens diuen que hem caigut sota les urpes de la procrastinació poden ser els següents:
• Omplim el dia amb tasques de baixa prioritat de la nostra llista de tasques per fer.
• Tenim pendent una tasca de la llista durant molt de temps, encara que sabem que és important.
• Diem sí a tasques sense importància que altres ens demanen que fem i omplim el nostre temps amb aquestes en comptes d’abordar les tasques importants de la nostra llista.
• Esperem un “bon moment” o “estar d’humor” per fer front a una determinada tasca.
Els experts assenyalen que el comportament procrastinatori és independent de l’orientació al resultat, de l’energia o de l’autoestima, és a dir, podem ser procrastinadors fins i tot si som persones segures de les nostres capacitats, enèrgiques i que gaudim assolint els nostres objectius.
La raó per la qual proscrastinem pot dependre de nosaltres o de la tasca que hem de realitzar.
És important saber quin dels dos aspectes és rellevant en cada situació, ja que així podem escollir l’enfocament més adequat per superar la reticència a tirar endavant. Si trobem que una tasca ens resulta desagradable intentem evitar-la. La majoria de les feines tenen aspectes que poden resultar avorrits o desagradables; per tant, la millor manera de fer-hi front és fer-ho com abans millor, i així després podrem concentrar-nos en aspectes més atractius de la feina.
Quan la causa de la procrastinació es focalitza en la persona, pot ser degut a una manca d’organització. Les persones organitzades acostumen a manegar-se bé amb la temptació de postergar, normalment treballen amb llistes de coses per fer i calendaris, són conscients de la importància de cada tasca i tenen estimat els temps que els portarà realitzar-la.
No obstant això, inclús sent organitzats podem veure’ns superats per una tasca, potser perquè dubtem si tenim les capacitats i els recursos necessaris. Sorprenentment, les persones perfeccionistes són sovint procrastinadores ja que tenen tendència a no voler fer una tasca si creuen que no disposen dels coneixements i/o recursos per fer-la.
La manca d’habilitats per a la presa de decisions també és un focus de procrastinació. Si no podem decidir el que s’ha de fer, segurament postergarem les nostres accions per por a equivocar-nos en la decisió presa.
La procrastinació és un patró de comportament profundament arrelat, de manera que no pot canviar-se d’avui per demà. Els hàbits deixen de ser-ho quan es produeix un canvi en el comportament de manera prolongada en el temps.
A continuació presentem alguns consells que poden ser útils per canviar aquest comportament:
• Concedeix-te petites recompenses quan aconsegueixis finalitzar una tasca que havies postergat. Gaudeix de la sensació que se sent quan acabes una feina.
• Identifica les conseqüències nefastes de no realitzar una tasca i tingues-les al cap quan sentis la temptació de postergar una feina.
• Demana la supervisió d’algun company, la pressió social pot funcionar. Aquest és el principi dels grups d’autoajuda i és àmpliament reconegut com un enfoca- ment altament efectiu.
Si en el teu cas ets procrastinador/a perquè no ets una persona organitzada:
• Utilitza una llista de tasques per fer per no oblidar les tasques que et superen o que et resulten desagradables.
• Estableix objectius/fites amb els seus terminis.
• No et dispersis en més d’una tasca a la vegada.
Si ets dels que procrastines una tasca perquè creus que et supera, pots seguir aquests consells:
• Divideix la tasca o projecte en tasques més petites o més fàcilment assumibles. Pot ser útil fer un pla d’acció programant les diferents tasques i terminis de què pots disposar.
• Comença per tasques ràpides i senzilles si és possible, encara que no siguin les accions a fer en primer lloc en cas de seguir una lògica. Això et proporcionarà la sensació d’anar aconseguint objectius, i potser donarà la sensació que el projecte complet no és tan carregós com t’imaginaves.
Les denúncies d’abusos i agressions només van deixar de créixer el 2020, durant el confinament per la pandèmia
Els menors en un centre tancat suposen un 8% del total d’atesos pel sistema de justícia juvenil. GETTY
El primer avís el feia el fiscal coordinador de Menors de Barcelona el 2019, quan constatava un “preocupant” augment dels delictes sexuals entre adolescents els últims anys. Les dades de l’última dècada recollides a l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat confirmen l’escenari. Des del 2011, el nombre d’agressions i abusos sexuals entre menors a Catalunya i a tot l’Estat s’han més que duplicat. Cada dos dies s’obre una investigació nova a Catalunya per aquests delictes entre joves de 14 a 17 anys. Només l’any passat van ser 210. Si es mira al conjunt de l’Estat, es tracta d’un cas nou cada tres hores. L’any passat van ser un total de 2.625 casos, enfront dels 1.251 tramitats fa deu anys.
De fet, els delictes sexuals només van deixar de créixer el 2020, a causa del confinament provocat per la pandèmia que va mantenir els menors sense sortir de casa durant tres mesos. Fa una dècada eren crims més minoritaris, mentre que ara ja estan als nivells de la violència domèstica, malgrat que les xifres encara són lluny d’altres delictes comesos per menors com les lesions, els robatoris amb força o els furts, molt més comuns entre adolescents.
La Fiscalia, que investiga els delictes comesos per menors, vincula aquest augment sobretot al fet que els adolescents cada vegada tenen el seu primer contacte amb el sexe més aviat i el seu “aprenentatge” sovint es basa en “la pornografia en dispositius mòbils”. Els fiscals es mostren preocupats per la “contradicció” que suposa que hi hagi una regulació que impedeix l’exhibició d’aquest tipus de continguts en els mitjans audiovisuals convencionals i a la vegada no existeixi “cap protocol per intentar impedir l’accés dels menors a pàgines web pornogràfiques”.
Banalització i sexualització prematura
Que els més joves es basin en la pornografia per construir l’imaginari de com han de ser les seves relacions sexuals també provoca, segons la Fiscalia, que cada cop hi hagi més casos d’agressions i abusos dins del nucli familiar. L’any passat, per exemple, la Fiscalia de Toledo va tramitar set casos d’abusos sexuals entre germans menors d’edat. Més enllà de la pornografia, el ministeri públic veu dues causes més que expliquen el creixement de casos: “La banalització” de les relacions sexuals per part dels adolescents i una “sexualització” dels infants des d’una edat cada vegada més curta.
Els fiscals alerten que cada vegada es troben amb més agressions de menors de 14 anys, que s’han d’arxivar perquè són inimputables. A l’abril els Mossos d’Esquadra van detenir un nen de 13 anys a Tarragona per haver agredit sexualment una nena de 15 i haver-li robat el mòbil. Tot i que per ara són pocs casos en comparació amb les agressions comeses per adolescents i el nombre d’agressors adults, cada vegada són més freqüents. Per exemple, l’any passat el fiscal responsable de menors a Guipúscoa va haver d’arxivar un terç de les denúncies per agressions i abusos entre menors perquè els autors tenien menys de 14 anys.
Segons la Fiscalia, cada vegada hi ha més investigacions que afecten menors de 14 anys, no només en l’àmbit de la violència sexual, sinó també pel que fa a casos d’assetjament escolar. En aquest àmbit, un de cada dos assetjadors, alerta el ministeri públic, té menys de 14 anys. L’any passat en el conjunt de l’Estat es van haver d’arxivar 8.433 investigacions de diferents tipus de delictes perquè els autors eren inimputables.
Llibertat vigilada Al contrari del que passa amb els delictes comesos per adults, en la jurisdicció de menors també és la Fiscalia qui proposa i estableix, amb el vistiplau d’un jutge, la mesura educativa que han de complir els adolescents que han comès un delicte. L’any passat a Catalunya es va condemnar 1.775 menors delinqüents d’entre 14 i 17 anys. La majoria estan en llibertat vigilada. Només en un 20% dels casos es va optar per una mesura d’internament tancat en un centre de justícia juvenil.
La menor víctima d’una brutal violació a Igualada el novembre de l’any passat només ha hagut de prestar testimoni una vegada per explicar què li va passar. La Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos d’Esquadra (UCAS) va respectar el temps que necessitava per començar a recuperar-se físicament i emocionalment del trauma. Tampoc la va interrogar directament el jutge del cas, que el dia de la seva declaració es va limitar a traslladar les seves preguntes per telèfon als tècnics que l’assisteixen i li donen suport. Les seves respostes es consideraran una prova preconstituïda, perquè no hagi d’anar a declarar al judici contra el seu agressor. Però el cas, malauradament, és una excepció dins d’un circuit judicial que encara és revictimitzador per a la majoria de persones afectades. Per això la Fiscalia s’ha compromès a oferir a les víctimes de la violència masclista, delictes d’odi i de tràfic d’éssers humans, més eines per facilitar que puguin prestar declaració de la manera menys victimitzadora i evitar que es facin enrere per aquest motiu.
“No són les víctimes les que s’han d’adaptar al procediment judicial: som nosaltres els qui hem d’adaptar-nos a elles i a les seves necessitats”, ha dit la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde, durant el discurs en l’acte d’obertura de l’any judicial. La Fiscalia considera que el testimoni de les víctimes d’aquests delictes no ha de suposar “una càrrega, un element violent o dolorós”. Per això es compromet a “explorar tots els aspectes possibles de protecció”, incloent-hi fomentar que la primera declaració de les víctimes es consideri una prova preconstituïda, perquè no hagin de tornar a declarar durant la investigació i ni al judici. Cal tenir en compte que el periple judicial pot durar anys.
Coral Puig explica com fer servir el màrqueting d’una altra manera i per què diem una cosa i n’acabem fent una altra
Coral Puig és de Granollers, però fa nou anys que viu a Hong Kong, on fa classes de màrqueting estratègic a la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong (HKUST). Un dels seus cursos és dels primers del món a parlar sobre l’activisme de marca. Està convençuda que el màrqueting pot servir per a transformar la societat cap a bé. Li preocupa el sobreconsumisme i l’efecte que té en el planeta. També la fallida del món de l’educació. Vol fer el bé amb el seu ofici, però no va amb el lliri a la mà. Va armada amb tecnologia punta: neuromàrqueting, antropologia i psicologia social. En aquesta entrevista, parlem del món asiàtic, del màrqueting activista i d’una de les seves activitats preferides: formar part de la xarxa d’ambaixadors empresarials de la Generalitat. Una tasca no remunerada i que fomenta l’intercanvi entre empreses. El seu consell als empresaris és directe: valorar-se més i mirar cap enfora.
—Què hi feu, a Hong Kong? —Tinc una consultoria i faig classes de màrqueting a la universitat. Bàsicament, explico l’efecte del màrqueting en el benestar i el malestar del planeta i la societat. I que, segons com es fa servir, el món esdevé un lloc millor o pitjor.
—El màrqueting té mala premsa. —Amb raó, s’ha fet servir per finalitats terribles, però el màrqueting és una eina que pot ajudar a fer el bé. No faig servir el màrqueting per vendre sabates i samarretes, entenc per què funciona i ho aplico a les iniciatives que vulguin fer coses positives per millorar la societat.
—Em dieu que feu màrqueting per canviar el món? —Ben resumit [riu].
—No feu cara de ser bonista, de les del lliri a la mà. Tinc entès que apliqueu l’activisme, quan feu màrqueting estratègic. —Faig diferents cursos de màrqueting estratègic a la Universitat d’Hong Kong, i el que té més anomenada és el d’activisme de marca. Què no és res més que aplicar l’activisme dins l’estratègia i que formi part del model de negoci. Vaja, un negoci creat per resoldre un problema, sigui social, ambiental o el que sigui. Aquesta especialitat la fem poca gent. El nostre curs va ser el primer del món. Faig servir la tecnologia més capdavantera de ciències del comportament (el neuromàrqueting, l’antropologia i la psicologia de la comunicació) per entendre millor la diferència entre allò que la gent diu que vol fer i allò que fa. Així fem el màrqueting més eficient.
—Perdoneu, però continuo veient el màrqueting com allò que em diu “compra, compra, no paris de comprar”. —El sobreconsumisme és a l’origen de molts problemes, si no en el de gairebé tots. Produïm coses que ningú no necessita i el màrqueting s’encarrega que les necessitem. De tots els objectius del mil·lenni de l’Organització de Nacions Unides, el dotzè diu que la producció i el consum han de ser responsables. En realitat, podria ser l’únic punt, perquè, si es complís, es posaria fi a la fam, el canvi climàtic i tota la resta de maldecaps.
—Es pot fer servir per aconseguir l’efecte invers? —El màrqueting que fan els qui produeixen de manera responsable acostuma a ser molt repel·lent. Donen moltes dades, molts números i, sobretot, molta culpabilitat. Això no funciona mai. La Greta Thunberg té setze milions de seguidors i la Kim Kardashian en té tres-cents. La Greta ho fa fatal, no hi ha ningú de màrqueting que li digui que com ho ha de fer. La Kardashian té més de seixanta persones que l’assessoren.
—Semblava que podíem aspirar a un món més racional. —Una de les raons per les quals som en aquest punt és la fallida monumental del sistema educatiu arreu del món. No se’n salva ningú. Diuen que Finlàndia una mica, però no ho sé. És una fallida general del sistema educatiu. Els joves et diuen que de grans volen ser famosos. Volen ser influenciadors, però no saben de què; ni hi pensen. Els és igual. Volen tenir molts likes, es volen sentir segurs i estimats. El màrqueting potencia la part més animal del cervell. L’efecte que fan els “m’agrada” en el cervell és semblant al d’una ratlla de cocaïna. Em fa terror. La gent és capaç de fer qualsevol cosa per tenir seguidors. Això no té res a veure amb la raó. Quan els alumnes em diuen això que em dius i em parlen de fer valdre la raó, els dic que ells són el 5%. Que el 95% es mou per uns altres interessos.
—No fa pinta de canviar, això. —Al primer món, no hi ha ningú que no sàpiga que el canvi climàtic és un perill, i has vist que els senyors d’Inditex hagin perdut cap comprador? No. I els de McDonald’s? Tampoc. Ningú no es pot pensar que una samarreta costa cinc euros. Tothom sap que és impossible que s’aconsegueixi sense esclavitud i tota la resta que sabem que hi ha darrere. El món de la moda i el de la cria d’animals, tots dos junts, són els responsables de gairebé el 40% del canvi climàtic. I, en canvi, tots veiem que no paren d’obrir botigues de Zara, H&M i ara de Shein… I vinga, vinga.
—Com es pot revertir? Voleu fer servir el màrqueting per aconseguir-ho? —Per aconseguir-ho, no s’ha de fer servir el màrqueting racional o de la culpa. Aquest màrqueting el qualifico de repel·lent. Per ser eficients, la gent ha de fer les coses a favor del planeta i la humanitat ha de rebre la mateixa dosi d’emoció positiva que quan compra compulsivament. S’ha d’aconseguir que rebin la mateixa estimulació que quan compren, però fent justament el contrari. Que la rebin quan no compren o compren de segona mà o agafen les samarretes que tenen i les actualitzen. M’entens?
—Sí, però no veig com convèncer les grans empreses. —Ja ho veurem! Hi entra en joc el fet que ha de canviar la manera de mesurar les coses. Aquesta és la gran conversa que s’ha de tenir. Hi ha una professora, Yayo Herrero, que també és cocoordinadora a l’estat espanyol d’Ecologistas en Acción, que ho explica molt bé. Com mesurem les coses, com paguem els executius de les empreses? Ara tot es fa per vendre més, per tenir més beneficis, per créixer. Com més vens, com més creixes, més guanyes. Però això es pot canviar, ha de canviar, perquè els recursos són finits.
—Com? —Es pot pagar més a la gent per reduir el canvi climàtic, per millorar la vida dels treballadors al tercer món. Si ho fas, et canvia tot. Els accionistes han de saber que és impossible de créixer eternament. Ho saben. S’ha de veure com es repensa tot el capitalisme. Recorda que el 2019, abans de la pandèmia, The Finacial Times va fer aquella portada: “Capitalism: time for a reset.” Abans no se sabia que el planeta no té recursos infinits. Són canvis complicats, que semblen impossibles, però mira, jo faig la meva guerrilla i treballo amb iniciatives que van cap a aquest canvi. Si hi ha cinc persones menys que compren a Zara o a Häagen-Dazs, me’n vaig a dormir més tranquil·la.
—Aquesta guerrilla, com la feu? —Intento que les empreses que venen les opcions correctes per a nosaltres i el planeta facin servir les mateixes tàctiques de guerrilla que fan servir els qui volen el contrari. Les ajudo a entendre per què la gent diu que pagaria per un producte responsable, que vol més productes orgànics o que vol menys plàstics, però després no ho fa o té comportaments contraris.
—Per què la gent fa el contrari d’allò que diu? —T’ho explicaré d’una manera molt ràpida, i ja em perdonaran els psicòlegs i antropòlegs que llegeixin això, però serà la més fàcil d’entendre’ns. Imagina’t que tenim dues persones al cervell. Una és com un nen de cinc anys que tan sols pensa en la seva comoditat, que solament vol seguretat, amor i sentir-se protegit. Un nen que és gandul i vol una recompensa immediata. Aquest és el nostre cervell més bàsic, el que fa milions d’anys que és amb nosaltres. Després tenim el cervell més nou, el que ens va fer Homo sapiens, el que sap llenguatge i matemàtiques. Aquest cervell necessita un consum calòric.
—Quina de les dues parts del cervell pren les decisions? —El cervell més ràpid, i les pren per les emocions.
—I l’altra? —Les racionalitza. És a dir, si vas a una botiga d’aquestes de roba barata i et compres la samarreta, tot i saber que la fa gent en esclavitud, la compres per aquesta part emocional.
—I la part racional, què fa? —El teu cervell racional et diu: “Ara no vindrà de la teva samarreta.” Si solament féssim servir la part del cervell racional, no hi hauria moltes malalties, no hi hauria canvi climàtic. Les coses no van bé perquè les decisions les pren aquest nen de cinc anys que té molta mandra i que té un amic perfecte que ho racionalitza tot. I jo faig que les empreses que tenen valors i venen coses bones facin servir aquest cervell de cinc anys en màrqueting.
—Com? —Aquesta mena d’empresa tendeix a parlar solament al cervell racional, no al que va de compres. Però hi ha poquíssima gent que compri amb el cervell racional, i, per tant, poquíssima gent rep aquest missatge. L’equip Kardashian, que en dic jo, no l’escolta. Bé, sí que l’escolta, però quan surt a comprar no el recorda.
—Com és que sou a Hong Kong? Us va ser fàcil de connectar amb la societat asiàtica? —No em va ser gens fàcil. Hong Kong és molt diferent. Però, per entendre’ns, no és la Xina o el Japó, que encara són més difícils. Un dels motius és que no t’ho posen fàcil. No és una societat que esperi que vingui l’estranger. Tenen un concepte de l’espai comú i de la privacitat molt diferent del nostre. L’obediència als pares encara causa moltes dificultats als joves, conflictes molt seriosos sobre allò que voldrien fer i que no tenen ni tan sols l’oportunitat de pensar. Els fa por d’obrir aquella porta perquè no es poden permetre de jugar amb la idea. Tenen un respecte absolutament religiós, gairebé obsessiu, per seguir les ordres del pare. És molt xocant. Hi ha coses que són molt arcaiques per uns ulls occidentals, però, en canvi, en l’ús de tecnologia són vint anys avançats. Allà et demanen de seguida quant guanyes i què pagues de lloguer o hipoteca.
—Hong Kong pot sobreviure a la situació de repressió actual? —Hi ha dues versions: la primera, que la Xina no té gens d’interès a tocar-nos, i la segona, que la Xina no perdonarà mai les protestes del 2019 i el ridícul que va passar el govern xinès durant aquell any. Tinc amics cantonesos que diuen que Hong Kong continuarà tal com està perquè és una sortida de la Xina per a comerciar amb l’estranger, que si Hong Kong no molesta es quedarà igual. Per ells, som un barri de Pequín i, si no els fem passar vergonya –que, per un xinès, és el pitjor–, ens deixaran en pau. Una altra versió d’allò que pot passar, i que també té força, és la que circula per Twitter i que diu que el president xinès va dir al nostre nou president: “Mantingues Hong Kong i desprèn-te de la gent.” El temps dirà quin dels dos camins prendrà el futur.
—Es vanten de les planificacions a deu anys. —La manera en què veiem el món ve marcada per la llengua que parlem, per això com més llengües parlem, veiem el món amb molta més complexitat. El xinès té una capacitat descriptiva que tenen pocs idiomes. Tenen més colors, tenen una estació més que nosaltres, però quan es tracta del temps verbal, tenen limitacions. Per parlar de futur, han de dir demà, demà passat o el que sigui, perquè no tenen el temps verbal per a indicar-ho. Això vol dir que quan pensen en el futur no hi pensen com nosaltres. Són una piconadora i van fent. No planifiquen, improvisen. La Xina no juga a escacs, juga al parxís.
—Gairebé no tenim temps de parlar de la vostra tasca com a ambaixadora empresarial de Catalunya a Hong Kong. —Fa dos anys que en sóc i formo part d’una xarxa potent, d’una setantena de persones que col·laborem amb les oficines d’Acció Exterior d’arreu del món. Som com una extensió de la feina d’Acció Exterior, que és molt oficial. Som aquest personatge no oficial que té molta més flexibilitat que no pas una oficina de la Generalitat i pot ajudar a fer coses. És una tasca preciosa i es fa molta feina. En el moment històric que viu Catalunya, és important que la gent sàpiga que a fora es fan coses i ben parides. No és un càrrec remunerat de cap manera.
—I què feu? —Em concentro en transferència de coneixement i de tecnologia. Agafo iniciatives que aquí tot just comencen i que a Hong Kong, Macau o Taiwan estan més desenvolupades, i faig els contactes, facilito la col·laboració. Enguany s’ha fet un rècord històric d’inversió estrangera a Catalunya, i això que sortim de la pandèmia. Evidentment, les oficines d’Acció Exterior hi tenen un paper brutal. És una feina lenta, però hi ha empreses tecnològiques capdavanteres que es decideixen per Barcelona.
—I Catalunya interessa a Hong Kong? —A Hong Kong, per la situació sociopolítica, la gent jove sap què és Catalunya, fins al punt que durant la revolució dels paraigües hi havia senyeres pel carrer i les portaven els joves hongkonguesos. Malgrat les grans diferències, són dues societats que tenen punts semblants. Hi veig molta empatia positiva i respecte. Tenen molt clara la diferència entre Catalunya i Espanya.
—No sé si en som conscients. —Sempre dic una frase d’en Joan Brugues, que ara viu a Singapur i que va ser dels primers a ser a Hong Kong, que em va impressionar molt com me la va dir i que no he entès fins al cap dels anys.
—Quina és? —“El primer bastó a la roda sempre el posen els catalans.” No sé per què sempre ens sentim molt petits. Aquesta humilitat destorba i no s’ajusta a la realitat. Ara mateix, hi ha una empresa de menjar de Lleida, Heura, que desperta gran interès. O, per exemple, ara parlo amb la gent de la FERA, que té un projecte de crear més continguts digitals en català i vol fer intercanvis amb gent d’unes altres llengües minoritàries i ampliar la capacitat creadora… Hi ha molt de potencial aquí i col·laborar amb més països pot ser molt estimulant. Les empreses d’aquí s’han de valorar més a si mateixes i mirar cap enfora.
El ex waterpolista famoso por los programas de televisión con adolescentes violentos y problemáticos recoge en un manual práctico las claves para superar el fracaso escolar y evitar tener hijos tiranos
¿Cómo detectar, evitar y superar el fracaso escolar? ¿Cuáles son los signos de alarma? Son preguntas nada novedosas que centenares de expertos, libros y ensayos han tratado de responder. ¿Y por qué éste iba a ser diferente? Quizás porque llega de la mano del televisivo Pedro García Aguado (Madrid, 1968) que nos desgrana las claves de “Aprender a Educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso”, un manual de supervivencia para padres confeccionado a cuatro manos junto a Francisco Castaño, profesor de secundaria con una larga experiencia en la educación de jóvenes con mala conducta. Pedro fue malo, pero volvió del infierno para enseñar cómo no caer en él. Lo hemos comprobado en su faceta más mediática, ahora su experiencia se vuelca en este libro. No les de pereza leer esta entrevista, todo requiere un esfuerzo y en toda dificultad hay una oportunidad para mejorar. ¿O no quieren que sus hijos también sepan que las cosas en la vida no vienen solas? Veamos…
¿La educación que proponen es para familias normales o con problemas? Defíneme familias normales.
Buena contra-pregunta. Pienso en familias con progenitores sin problemas de adicción, por ejemplo. Es para todo tipo de familias, incluso cuando han entrado en problemas. Con este libro nos situamos en la prevención. Para evitar que ocurran ciertos comportamientos, proponemos ese tipo de técnicas. Pero una vez han ocurrido, también damos la posibilidad de ahondar mucho más en profundidad en diferentes técnicas de abordaje.
Hablan mucho de prevención, pero los padres prácticamente educan sobre la marcha… ¿cómo procedemos? Sabiendo que cierta manera de educar va a provocar un comportamiento tiránico en tus hijos, aunque lo hagas con todo el cariño del mundo. Un ejemplo: consentirlos porque les quieres ya que son el centro de tu universo. ¿Cómo voy a decirle que no a algo si quiero su felicidad? Pues en este querer su felicidad, hay muchas veces que nos equivocamos, les sobreprotegemos demasiado y les hacemos que el día de mañana no sepan valerse por sí mismos. Esto les genera mucha inseguridad. La prevención es sentido común: ciertas veces, de los 0 a los 10 años, la palabra “no” tiene que aparecer en casa, y también mantenerla. Cuánto más te retan, más tienes que hacerles ver que la vida es lo que es. Dile: hijo mío, por mucho que yo te quiera, las cosas no van a ser como tú quieres.
La educación en valores y la inteligencia emocional son dos conceptos de los que habla mucha gente y está de moda. Pero, ¿sabemos realmente qué es? Los valores son las herramientas que te sirven para vivir en una sociedad con tus iguales, son universales: respeto, solidaridad, la auto eficacia positiva… para vivir en un entorno muy competitivo. La inteligencia emocional no sé lo que es, pero lo que sí hago con mis hijas es trabajar las emociones. Si les ha pasado algo, la pregunta no es qué te pasa, si no cómo te sientes. Así identificarán en el día de mañana si están tristes, alegres o deprimidas por qué lo están y qué les origina todo eso. A veces usan la violencia y la agresividad porque no saben expresar aquello que les pasa.
¿Qué valores transmite un jugador de fútbol joven y multimillonario? Habría que quitar la punta del iceberg, que es lo de joven y millonario y ver cómo ha llegado hasta ahí. Seguramente lo ha hecho con mucho esfuerzo, con mucho sacrificio, con mucha disciplina. Hay que decir a nuestros hijos que pueden llegar a ser lo que quieran, pero antes tendrán que haber pasado una serie de fases. Tenemos una sociedad de niños que han nacido en un ambiente donde se prima el deseo de satisfacción inmediata.
Entonces, ¿qué significa triunfar en la vida? Nosotros lo definimos como personas que se sienten capaces, con sentimiento de autoeficacia positiva, y que pueden vivir en una sociedad sabiendo manejar la frustración y tienen presente el principio de realidad. Hay que enseñar a nuestros hijos, lo primero, a manejar la frustración. Si se equivocan, decirles: a qué da rabia, a qué sí, a que pataleas… Si se han hecho daño no hay que decir, ¡no pasa nada! ¡No! Di: llora, patalea, grita, expresa los sentimientos. ¿Algo te ha salido mal? ¿Cómo te sientes? Como una mierda, frustrado, impotente… Lo hablas con él, le dices que es pasajero. No debes limitar sus errores, sino recogerlos en el equívoco.
¿Qué cree que prefieren los padres de hoy en día, que su hijo no caiga en las drogas y la mala vida o que fracase en la escuela y no estudie ninguna carrera de provecho? La mala vida no sólo son las drogas y el alcohol. Para mí es que fracase en la escuela. De los 18 a los 23 años tenemos un 30 por ciento de gente que abandonó los estudios. Y lo hizo además con el beneplácito de los padres, porque no podían hacerse con ellos. Los padres creen que la mala vida son las drogas y el alcohol, pero es la frustración que siente un chaval de no haber sido capaz de sacar los estudios mínimos, la ESO. Y que con 16 años se sienten en casa y digan: ya no hago nada. Y que lleguen a los 22 tocándose las narices. La sensación de inutilidad que genera un chico o una chica durante todos esos años es la mala vida.
Al empezar a leer el libro he tenido miedo. Piensas, ¿lo estaré haciendo bien? Sí que queremos sembrar el aviso: ojo que se están haciendo algunas cosas muy mal, hay un paro juvenil y no sólo es por la crisis. Hay mucho chaval mal formado y no sólo porque el sistema educativo no funcione. Es porque los padres, en ocasiones, somos demasiados permisivos. Es una voz de alarma hacia los padres, no culpemos a nuestros hijos de cómo se comportan, si no que vamos a anteponernos a ese comportamiento. Si tu hijo no se pelea contigo en la adolescencia, hay algo que no cuadra. Un adolescente no se vuelve un monstruo de repente, si no que viene desde pequeñito porque no has sabido pararle los pies, comunicarte con él, imponer las normas ni las ha cumplido y se siente “poderoso”. Los chavales que tratamos tienen un miedo atroz a la vida, por eso son agresivos. Les digo a los padres que no culpen a su hijo, tú lo has intentado pero la forma en que lo has hecho le ha convertido en un tirano. Nosotros intentamos situarnos fuera de las patologías porque hay chavales que son patológicamente cabrones, con diagnósticos difíciles, predispuestos a tener un carácter antisocial y desafiante y hay que distinguir entre el patológico y el aprendido, el malcriado. Éste último se puede educar.
¿Qué es un niño bien educado desde el punto de vista de un adulto? Un niño bien educado puede ser bien formado en la escuela y en la familia. Tiene valores, respeta las normas, acepta la realidad, se siente útil y sabe manejar la frustración. Es un niño capaz de valerse por sí mismo.
En el libro se quejan de que hoy en día los padres pasan en general bastante de la educación de sus hijos, que es muy laxa. ¿Tan preocupante es? Sí. Hay varios tipos de padres, lo explicamos. Esta frase es muy dura: de padres sobre protectores y muy permisivos, hijos tiranos. Es real en un 90 por ciento. El padre pasota no es mal padre, pero tiene mucho trabajo y está cansado y prefiere que su hijo juegue a la play o esté en facebook.
¿De quién es la culpa que la cultura del esfuerzo no tenga valor? De los padres, el colegio y el sistema educativo. Se hizo un sistema para incluir a todo el mundo, pero se bajó el nivel, no aprueba todo el mundo, hay más fracaso escolar, y los que salen están peor preparados. Somos el país con los jóvenes de menos capacidad de desarrollar algo. No hay más que mirar los libros de texto de hoy en día.
¿Son partidarios del homeschooling, de educar a los niños en casa? No, los niños tienen que aprender con unos horarios, etc. El autoconocimiento y el descubrimiento están muy bien, pero si le dejas a un niño que conozca y saque conclusiones por sí mismo, ¿qué va a sacar? ¿Aprender por si solo? Eso es vagancia de padres. Es como cuando estás en un restaurante y dejas que molesten a los de la mesa de al lado. Dicen: déjalos… Eso es que eres un vago como padre.
¿Cómo van a ser los niños que no lo van a conseguir todo en la vida? Violentos. Aunque te esfuerces, no lo consigues todo porque no vales para todo.
¿Ser un padre autoritario y empático a la vez es posible? Claro. Tienes que empatizar con tu hija en el momento que le dices que “no” y saber cómo se va a sentir. Y vives con ella la rabia y la pataleta, pero mantienes el “no” porque como padre lo has vivido antes y no estás traumatizado, por mucho que digan los psicólogos.
En padres separados, ¿cree que muchas veces los adultos queremos ver traumas en los niños que en realidad no existen? Si los padres no están estables, el trauma que tiene el hijo es que las personas que le daban seguridad no están estables. Y como son un radar, lo perciben, y eso genera inseguridad. Pero trauma, en la actualidad, por una separación, no debería haberlo. Lo malo es cuando usan al niño y empiezan a hablar mal del ídolo que es tu padre, o te empiezan a hablar mal de la mujer que más quieres que es tu madre.
Cariño es una de las palabras que más repiten también a lo largo del libro. ¿Ha tenido suficiente cariño de pequeño? Buena pregunta (se queda pensando). Tengo una relación con mi madre un poco tensa. Pienso que todo el mundo tiene cariño, pero quizás no sabes sentirlo porque eres un capullo y no te das cuenta de lo que tienes. En mi caso… me hubiera gustado tener más, pero entiendo a mi madre porque era el pequeño, no tenía ni que haber nacido y no me esperaban. Los niños no deseados, lo notan desde que son fetos.
Un niño frustrado será un adulto frustrado… ¿se podrá reeducar en el futuro si no lo hace ahora? Un niño frustrado y que aprende a manejar la frustración, será un adulto genial. Si no hay patologías, la conducta se puede recuperar.
Si te excedes en el castigo, ¿es bueno pedir disculpas al niño o lo entenderá como una debilidad? Es bueno pedir disculpas, pero ¿quién valora si te excedes? El niño sufrirá la pataleta, no hablamos de castigo físico, si no de dejar a un niño sin tele tres días. Si es mucho, el sentimiento de culpa será tuyo. Si la has cagado, apechuga. Los castigos deben ser medidos, acordes al incumplimiento de la norma y siempre que hayan sido previamente avisados. Hay padres que no ponen normas pero un día se cabrean y montan un pollo.
¿Qué hacemos más los padres: gritar o no escuchar? Las dos cosas.
¿Cree que los políticos que tenemos han sido bien educados? Vaya jardín… (ríe). La verdad es que algunos no dan muy buen ejemplo. Si tienen que ser un referente, algunos no lo están siendo.
¿De dónde surge la corrupción? Surge del deseo de satisfacción inmediata, de no aceptar las limitaciones que hay en la vida y seguramente los políticos corruptos hayan olvidado el principio de realidad. Es un comportamiento sociópata: para conseguir esto, me salto todas las normas que hay aquí, me da igual y no me siento mal, pero consigo esto. El corrupto está haciendo daño a la gente y está robando por sus propios intereses.
¿Qué podemos hacer los medios de comunicación para mejorar la educación de nuestros hijos? Los medios no tienen ninguna culpa, te dan una oferta de entretenimiento, cultura y noticias. Como padre has de sentarte con tus hijos y explicarles qué estás viendo. La vida real no es “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Ese programa son tipos y tipas que hacen quizás lo que se van a encontrar en una discoteca tus hijos, pero les tienes que explicar que está exagerado. “Sálvame” es un programa donde toda una gente está orquestada, como monigotes, a los que les dicen di esto y nos vamos a meter con este… Pero no es la vida real. No le debes inculcar como objetivo a tu hijo ser como Belén Esteban. No deben ver ese tipo de programas solos porque el éxito no es eso. También tenemos un problema con la violencia de género, con los modelos a imitar en las películas: los macarras se ligan a chicas de bien y las denigran y deben dejar que les digan de todo para estar con el líder. Ya hay casos de chicas que en la escuela llevan la mochila del chico a la clase. Ha vuelto el machismo en la adolescencia.
¿Cuál es la mejor manera de controlar a un hijo adolescente sin que se sienta controlado? Hay muchas estrategias de control parental. Hay software que las lleva pero tienes que darle acceso y decirle que le compras el teléfono pero hay normas.
En relación a otros países de Europa, ¿qué nota le ponen a España en cómo educamos a nuestros hijos? Aquí se ha vendido la moto del crecimiento rápido, y nuestros hijos han creído que con poco esfuerzo se puede conseguir mucho en España. En otros países eso no es así, pero no sabría decirte si estamos mejor o no. Mi padre no llegó a pelearse delante de los grises, pero mi abuelo sí. Ellos lucharon por libertades y conseguir cambios. Pero ahora viene una juventud… Ahora han salido los indignados y están recogiendo a los más indocumentados, una masa social del titular, que no es crítica.
Para acabar. Una ecuación para tener un niño feliz. Sí + No + Cariño al cuadrado.
La meditació ajuda a la concentració i es pot començar a practicar amb pocs minuts
Si ets principiant, els experts recomanen començar amb meditacions de 3 a 5 minuts i anar incrementant el temps a poc a poc. GETTY
Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? “Aquest sentiment és molt comú”, assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l’aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que “la distracció en la meditació no és una prova de fracàs”.
Distreure’s pot resultar frustrant, com si haguessis fallat o d’alguna manera haguessis perdut el punt durant la pràctica. Així i tot, els beneficis del mindfulness –que s’acostuma a associar a l’atenció plena– poden superar les frustracions. Fins i tot breus moments de meditació poden ajudar les persones a estar més concentrades, menys ansioses i menys deprimides, fins i tot les que tenen més problemes per centrar-se en la vida diària. “L’atenció plena ajuda les persones per diverses raons i fins i tot a aprendre a regular l’atenció”, assegura John Mitchell, professor associat de la Universitat de Duke, als Estats Units, i expert en mindfulness i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.
Gran part de la investigació sobre la distracció i la meditació prové d’experts en TDAH com Mitchell que, durant els últims15 anys, han demostrat que meditar pot ser especialment beneficiós per a persones amb trastorns d’atenció, malgrat el repte específic que encara representa restar assegut mentre es medita. I els descobriments que han fet aquests experts poden beneficiar tothom que busqui ajuda per convertir-se en un meditador més experimentat. Abans, però, has de començar a practicar i aquesta pot ser la part més difícil, així que hem demanat als professors de meditació i als metges consells sobre com començar a practicar i perseverar.
Recomanacions per començar a practicar El primer que cal saber és que et distrauràs una i una altra vegada, fet que pot donar lloc a algunes visions negatives sobre el teu cervell. Tothom ha de bregar amb això al principi, constata David Austern, professor assistent al departament de psiquiatria de la NYU Grossman School of Medicine. Tanmateix, aquests sentiments de ser “dolents” en la meditació sovint són més acusats en les persones amb problemes d’atenció. No existeix això de ser bo o dolent en la meditació. Aquesta no és la qüestió. Cada vegada que et distreguis, tornes a començar, així que notar la distracció és en realitat una prova d’èxit, afirma Jeff Warren, un professor de meditació que té TDAH i és coautor de Meditation for fidgety skeptics. “El millor que pots fer per a tu és notar on ets i acceptar qui ets”, encara que et distreguis cada deu segons, ressalta. Ets humà i se’t permet ser humà. Aquesta és la bellesa de la meditació.
Una altra eina per lluitar contra els sentiments de fracàs durant la meditació és el que els experts anomenen “meditació amable” amb un mateix, que et pot ajudar a perdonar-te quan la teva ment divaga. Implica tenir unes paraules d’ànim i amabilitat per a tu mateix i cap als altres mentre medites. “Que sigui feliç, que estigui sa, que estigui lliure de patiment: aquestes són una mena de frases clàssiques de meditació”, exemplifica la doctora Lidia Zylowska, professora associada al departament de psiquiatria de la Universitat de Minnesota i una de les primeres a estudiar com la meditació pot beneficiar les persones amb TDAH.
També podeu practicar aquest tipus de meditació simplement oferint-vos compassió i amabilitat quan sentiu que la vostra atenció comença a trontollar. Quan us trobeu intentant recordar els noms de les cinc Spice Girls en lloc de meditar, procureu sentir orgull i amor per un cervell que només vol pensar en els grups pop dels anys noranta. Això pot desenvolupar una actitud més solidària i amable cap a la vostra ment distreta en la vida diària.
Quina relació tenen el ‘mindfulness’ i la meditació Mitchell precisa que el mindfulness i la meditació estan relacionades, però no és el mateix. El mindfulness és la pràctica d’estar atent i conscient en qualsevol moment. És notar quan el teu cervell comença a reproduir aquella beneiteria que vas dir en una reunió de treball mentre se suposa que hauries de prestar atenció a la teva parella que t’està explicant el seu dia i ser capaç de tornar la teva atenció a escoltar el que t’està dient la teva parella. La meditació conscient és prendre un període de temps determinat per centrar-se activament en estar present, sovint centrant-se en la respiració.
Zylowska acostuma a proposar als seus pacients que comencin amb exercicis de mindfulness que poden fer sense afegir cap temps addicional al seu dia. Per exemple, pots raspallar-te les dents amb compte dedicant aquests dos minuts observant el gust de la pasta de dents, la sensació del raspall a les genives o la brillantor de la llum del bany. Com que ja tens (esperem) el costum de rentar-te les dents, és més probable que facis l’exercici. Els exercicis de mindfulness poden ser molt curts, cosa especialment útil per als que estan sempre distrets. Un exercici per a principiants recomanat per Zylowska dura només dos segons. Cada vegada que sona el telèfon durant el dia (o reps un missatge de text o una notificació de la feina), respira abans de respondre. Aquesta respiració et donarà un moment per comprovar la teva respiració i trobar una sensació de calma abans d’iniciar una conversa.
Pensa en l’opció de fer micromeditacions Moltes aplicacions de meditació tenen per defecte sessions de 10, 15 o fins i tot 30 minuts. Probablement sigui massa llarg per als principiants, especialment els que tenen problemes per concentrar-se, pensa Mitchell. Harris i Warren tenen un lema al qual recorren sovint amb nous meditadors: “Un minut compta”. Comença amb tres o cinc minuts i treballa a partir d’aquí, diu Mitchell. És una habilitat que has de desenvolupar, i com més ho facis, millor seràs. A més, “no cal seure al coixí per obtenir els beneficis de la meditació”, afegeix Warren. Caminar també pot millorar la capacitat de concentració i pot ser tan sols caminar per la natura –fins i tot natura urbana– i comptar els passos o centrar-se en adaptar la respiració al ritme de les passes.
La bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, qui és inclinat a fer bé. La pendent de la vida no sempre ens du a fer bondat, i més aviat la inclinació precipita a actuacions que s’allunyen d’aquesta virtut. És molt reconfortant quan et trobes la bondat personificada. Hi ha gent bona no només amb els seus (això hauria de ser lògic), sinó que té una estimació enorme pels seus enemics. El cristianisme va d’això, de fet. Jesucrist no demana als seus seguidors que estimin a la família i als amics. No va de discursets fàcils, el seu missatge. El seu reclam se centra a estimar els enemics. Instintivament, aquest no sembla un bon pla. No només et fan mal, sinó que t’hi poses bé. Una mala interpretació de la bondat ha dut a tolerar situacions inadmissibles. La línia és fina, com totes les que es mouen en el terreny del discerniment. El mal existeix, seria innocent negar-ho. A la Bíblia el concepte de bondat està lligat a la clemència i a la misericòrdia. Malgrat el mal i els malvats, hi ha espai, i molt, pel bé.
Avui vull celebrar la bondat que ens envolta. Enmig de tanta malvolença i mala maror, és un oasi trobar-te amb gestos de bondat. Hi ha persones que són felices donant. Ofereixen el seu temps, detalls, es preocupen pels altres. Són els qui s’avancen a preguntar, deixen de mirar-se a ells una estona i posen el radar al seu voltant, mirant que tothom estigui bé.
No sempre són els qui ho expliciten. No parlo de la gent que contínuament et pregunta com estàs, perquè un fet són les relacions públiques i quedar bé, i l’altra la bondat intrínseca. De fet, molta gent que es preocupa per tu no t’ho pregunta. Ho sap i de vegades treballa sense que ho sàpigues perquè estiguis millor. Maquinen amb bona fe perquè algú et digui una paraula que esperes. Perquè rebis una trucada que a tu et semblarà inesperada.
De la mateixa manera que hi ha mans pèrfides que ordeixen plans tremends i perversos, també hi ha mans plàcides, teixidores, que no ordeixen trames sinó que trenen solucions. Escric i em venen tants noms al cap, des de l’àmbit estrictament privat al professional. Persones bones, que no vol dir ximples.
Gent amb un cor gran, que com la Rigoberta Bandini entona, ja veuran què fan amb el seu ego, però certament no l’alimenten en detriment dels altres. Ens titllen sovint als periodistes de parlar i amplificar només el mal en els titulars i les notícies. Vagin aquestes lletres a contracorrent i agraïm la bondat quotidiana que ens envolta. I ens salva.
La secretaria general de Amnistía Internacional lamenta la crisis de las democracias y alerta de que estamos en “una década decisiva” que debe hacer frente a los problemas de la gobernanza global y la crisis climática
Agnès Callamard, secretaria general de Amnistía Internacional alerta del peligro de que el mundo se decante hacia el debilitamiento de las democracias
Agnès Callamard atiende a la periodista por videoconferencia desde Francia, donde nació la responsable global de Amnistía Internacional desde marzo de 2021. Cuando en 1961 se fundó la organización que hoy dirige, Callamard tenía cuatro años: una edad en la que aún no se tienen planes de vida. Sin embargo, su trayectoria ha estado siempre vinculada a la defensa de los derechos humanos, tanto a nivel académico como laboral.
Considerada un referente mundial en este campo, Callamard adquirió notoriedad cuando, como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018. El periodista saudí fue brutalmente asesinado (y desmembrado) en el consulado de su país, en Estambul. El informe de Callamard concluyó que Khashoggi fue víctima de una ejecución extrajudicial, de la que era responsable el gobierno de Arabia Saudí y en la que estaba involucrado el príncipe heredero, Mohammed bin Salman.
Como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018
Debido a ello, llegó a ser amenazada por funcionarios saudíes en la propia ONU. Sin embargo, pocas cosas achantan a esta mujer valiente, cercana y rigurosa, que inicia una nueva etapa en una organización en la que ya había trabajado, a finales de los 90. Desde entonces, las cosas han cambiado a toda velocidad y, como explica en esta entrevista, el mundo se encuentra en una encrucijada.
Imagen de archivo de Jamal Kashoggi, periodista saudí y ex editor jefe del periódico ‘Al-Watan’, durante la inauguración del Foro de Medios Árabes 2012 en Dubai Ali Haider / Efe
A menudo, las vocaciones se despiertan en la infancia. ¿Cómo fue la suya?
Fue bastante tranquila y normal, en el sur de Francia, con unos padres que deseaban proveer a sus hijos con lo que ellos no tuvieron, porque eran producto de la Segunda Guerra Mundial. Mi madre se quedó huérfana muy pronto y mi padre fue criado solamente por su madre. Tuvieron unas infancias duras y querían que nosotros tuviéramos más oportunidades: era algo típico de la vida social de las clases medias y bajas de esas décadas, 60 y 70. Así que se puso mucho énfasis en nuestra educación y en la práctica del deporte. Y algo más inusual, quizás, es que insistieron en que aprendiéramos música, que me encantaba. Esta fue mi infancia: querida y un punto aburrida. Pero yo me escapaba del aburrimiento a través de los libros. Aprendí a leer muy pronto y, desde entonces, no he dejado de hacerlo.
Crecí bajo la sombra de mi abuelo, miembro de la resistencia en los Alpes, que luchó por sus ideales y por su país”
Agnès Callamard
¿Hubo algo durante esa infancia protegida y ligeramente aburrida que despertó su interés en los derechos humanos?
Sí, hubieron muchos momentos en los que la justicia social jugó un papel importante. El principal fue el hecho que, durante la Guerra, el padre de mi madre se unió a la Resistencia francesa, en los Alpes. Fue un actor importante en esa región y fue capturado y ejecutado por los nazis el 15 de agosto de 1944… Tengo este recuerdo, de niña, que cada 15 de agosto íbamos con mis padres y mi hermano a un memorial para mi abuelo y otros ejecutados ese día. Llevábamos flores, la familia se reunía, yo escuchaba historias de esa época… Crecí bajo la sombra de aquel abuelo comprometido, que luchó por sus ideales y por su país.
Miembros de la resistencia francesa en unas catacumbas de la Place Denfert-Rochereau, Paris, en agosto de 1944 Getty
Y las mujeres de su familia, ¿cómo eran?
Mi madre era maestra. Era una defensora de la educación pública y participaba en asociaciones contra la pobreza y la violencia contra los niños… Mi abuela era más una matriarca: un mujer fuerte y muy resolutiva, con un compromiso con los indefensos. Pasé mucho tiempo con ella. Creo que mi visión del mundo me la dieron estas mujeres y diría que hubieron dos cosas que contribuyeron a mi desarrollo. Una, el propio aburrimiento: tenía clarísimo que iba iba a viajar por el mundo y vivir muchas aventuras. Pero la segunda fueron los temas sociales, con los que crecí. Por ello, cuando tuve que decidir qué quería ser, tuve claro que haría dos cosas: irme de mi pueblo y trabajar por la justicia social.
Realmente, viajó: estudió en Grenoble, luego en Estados Unidos, en la universidad de Howard, en Washington. Posteriormente estuvo en Malawi, en Nueva York…
Mi paso por Howard fue un periodo muy importante. Cuando me dieron la oportunidad de venir de intercambio en Estados Unidos quise hacerlo en una universidad que ha sido históricamente para estudiantes negros. Howard me presentaba la oportunidad de ponerme en una posición que sería la opuesta de lo que había vivido y de crecer en términos de conocimientos.
Amnistía Internacional se creó en 1961, a raíz de un artículo publicado por el abogad británico Peter Benenson en el que denunciaba la detención de dos estudiantes portugueses por su ideología Terceros
Sesenta años de una larga historia
La Dra. Callamard está al frente de la mayor organización no gubernamental de derechos humanos del mundo, con alrededor de 10 millones de simpatizantes y oficinas en más de 70 países. Amnistía Internacional nació en 1961, cuando el abogado británico Peter Benenson se indignó al leer que dos estudiantes portugueses habían sido encarcelados por brindar por la libertad. Un articulo en The Observer fue el inicio de una campaña de gran repercusión y la base para fundar Amnesty International, que fue premio Nobel de la paz en 1977. Amnistía ha ido ampliando sus reivindicaciones y ha pasado de pedir la liberación de prisioneros políticos a defender el espectro completo de los derechos humanos. Se financia gracias a los socios y una de sus claves es su independencia de toda ideología política, interés económico y religión. No hay gobierno libre de escrutinio.
¿Cuál era su relación con Amnistía durante su época de estudiante?
Ciertamente, conocía la organización pero no era mi foco principal. Howard era el lugar donde actuar contra el apartheid y el racismo. Durante ese periodo Amnistía no figuraba; lo hizo más adelante, cuando empecé a trabajar con refugiados y otras violaciones de los derechos humanos.
Con 60 años de existencia, Amnistía es una organización ya madura, como muchos de sus socios: ¿Le preocupa que no haya un reemplazo generacional?
Las organizaciones que, como la nuestra, dependen de socios para su funcionamiento, tienen que apoyarse en personas con un sueldo y es más difícil encontrar entre la gente joven socios que contribuyan económicamente. Pero Amnistía cuenta con grupos juveniles muy activos, con los que interactúo de forma regular. Además, tenemos el compromiso de involucrar a la gente joven en su gobernanza. De todos modos, si hoy eres joven, no estoy segura que vayas de una forma natural a Amnistía porque sí, se ve como una organización “senior”. Y los jóvenes ven otras cosas para hacer: se organizan en causas que les resultan más atrayentes. Mira a Greta Thunberg. Lo que quiero es que Amnistía sea vista por ellos como una aliada.
Thunberg y muchas otras reprensentantes de movimientos en defensa del clima participan en Glasgow en acciones de protesta Getty Images
Los jóvenes utilizan muchos las redes sociales, mientras que en Amnistía lo tradicional ha sido escribir cartas…
Sí pero ¿sabe que la campaña global que hoy tiene más éxito se llama Escribe por los Derechos? (www.es.amnesty.org/en-que-estamos/campanas/retos-10d/) Marca veinte años de acción mundial de envío de cartas y la gente se reúne en maratones, en los que escribe y escribe. Y muchos jóvenes participan. Aunque parezca extraño, las cartas siguen siendo una herramienta clave para cambiar el mundo. Si alguien está en una cárcel y recibe cartas, es muy relevante. Si un político recibe centenares de cartas, es muy relevante. Hoy las cartas importan, mucho.
¿Y hacia dónde va el activismo en redes? Hubo un momento, como durante las primaveras árabes, que parecía que internet iba a cambiar el mundo a mejor…
Lo que ocurre es que las redes sociales están siendo manipuladas cada vez más. No puedes fiarte de ellas. Además, el acto de clicar y ya está… No deja de ser una forma de activismo bastante perezosa. Peticiones; todo el mundo envía peticiones. Escribes tu nombre y ya está… Cuando nos referimos al activismo creo que las redes son una herramienta que tener en cuenta pero no son necesariamente la forma en la que las acciones colectivas deben materializarse. De hecho, necesitamos reinventar las acciones colectivas: no están hechas para las redes sociales.
Mohammed bin Salman está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen, pero no creo que le funcione”
Los saudíes son expertos en manipular las redes: cuentan con ejércitos de ‘bots’ dedicados a defender a Mohammed bin Salman de su implicación en el asesinato de Jamal Khashoggi. Usted, que lideró la investigación de la ONU ¿pierde la esperanza cuando pasan estas cosas?
No, en absoluto. Porque en el caso de Jamal Khashoggi han pasado muchas cosas positivas. Es verdad que todavía no se ha conseguido que el príncipe heredero llegue a rendir cuentas frente a un tribunal, pero Arabia Saudí y el príncipe heredero no se han ido de rositas, en absoluto. En la actualidad, no puede viajar a cualquier país del mundo occidental. Está enfrentándose a demandas judiciales en los Estados Unidos y Alemania, por mencionar solo un par de países. Y su imagen ha cambiado totalmente: antes de Khashoggi era visto como el príncipe moderno y después del asesinato, nadie, exceptuando algunos pocos, va a pretender que va a traer la modernidad al país; la gente lo ve como un dictador y un asesino.
¿Y cómo está reaccionando el príncipe, Mohammed bin Salman?
Está tratando de limpiar su imagen a través de lo que se conoce como sports-washing y art-washing: está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen. Pero no creo que le funcione, porque hay mucha gente dispuesta a denunciarle. Otra cosa importante de este caso es que hoy hay ciudadanos, grupos, oenegés, que están haciendo campaña de forma incansable en contra de Arabia Saudí. Que están en contra de la venta de armas al país, que hacen todo tipo de activismo. Y este tipo de activismo, funciona.
Foto de enero de 2021, en la que Trump, a pocos metros del Capitolio exhortó a sus fieles a no rendirse ante los resultados electorales que le descabalcaron de la Casa Blanca Brendan Smialowski / Afp
Le preguntaba porque, a menudo, parece que el dinero lo compra todo. Trump, por ejemplo que está gastando una fortuna en abogados para evitar su responsabilidad en el asalto al Capitolio. ¿Es así?
Sí, el dinero puede comprar muchas cosas, pero por eso es importante que Amnistía y otras organizaciones existan. Que la gente se organice y trabaje en contra de la dictadura del dinero y del poder del dinero. No podemos aceptar que esos individuos poderosos y ricos diseñen el mundo a su medida.
Algunos de esos hombres ricos y poderosos están el poder. ¿Cómo explica, en el siglo XXI, el ascenso de figuras como Trump, Bolsonaro y Duterte, en Filipinas?
Esa es un pregunta muy buena y para empezar a responderla tendríamos que reconocer que hoy hay una crisis en la democracia: que el sistema democrático no está trabajando para la gente y que la gente se desconecta y busca respuestas más “sencillas” a sus problemas. Y las encuentran en estos líderes híper-masculinos, populistas, que utilizan un lenguaje que va directo a sus ansiedades y sus miedos. En esto son buenos. Creo que estamos enfrentándonos a una crisis muy seria en las democracias, en la gobernanza global y en el capitalismo: ninguno está proporcionándonos paz y sentido de seguridad y esto es la tormenta perfecta.
Los nuevos líderes híper-masculinos, populistas, utilizan un lenguaje que va directo a las ansiedades y los miedos de la población”
¿Una tormenta perfecta a la que se añaden el cambio climático y la pandemia?
Sí, el cambio climático es otra capa que nos da mucha ansiedad y preocupación. Y estamos en un modelo económico que ha beneficiado a muy pocos hasta extremos inimaginables, mientras que la gente que está abajo cada vez está más precaria. Soy una persona optimista, pero esta situación me preocupa. Mucho. Y me pregunto: ¿Vamos a ser una generación como la de los años 30 del siglo pasado? La generación que desembocó en Franco, en la Segunda Guerra Mundial o el Holocausto. ¿O podemos ser como la generación de 1948? La generación que trajo la Declaración Universal de los Derechos Humanos. ¿Podemos evitar el abismo? Creo que estamos en una década decisiva. Es un momento crucial.
Les dades no enganyen. Sumant els arxius de tots els cossos policials que operen a Catalunya, des de Mossos fins a Guàrdia Civil passant per les policies municipals, es detecta un augment considerable de les denúncies per agressions sexuals els últims anys. En concret, les denúncies s’han doblat en els últims sis anys. La situació ha arribat a un punt que cada 12 hores es denuncia una violació a Catalunya. Només a la ciutat de Barcelona és una cada dos dies. I el més preocupant és que és un tipus de delicte que no va baixar ni durant la pandèmia, quan hi havia l’oci nocturn tancat, cosa que demostra que es tracta d’un tipus de violència estructural que es dona especialment en l’àmbit familiar.
La paraula “amor” apareix quasi tres vegades més en la roba per a nenes que en la de nens; en canvi, en la d’ells la paraula “surf” hi és set cops més habitual, segons l’anàlisi de tres grans botigues online feta per un diari alemany
A les grans botigues de moda infantil hi ha milers de productes, però n’hi ha alguns que són pràcticament impossibles de trobar. Per exemple, una camisa de dormir amb estampat de dinosaures. O unes faldilles amb pilotes de futbol. O bé uns pantalons curts i amples amb unicorns.
Són alguns exemples de productes que, simplement, “no existeixen al mercat“, perquè les peces de roba pensades per a nens i per a nenes estan molt diferenciades. Tenen colors, patrons, mides i missatges molt diferents.
Això és evident passejant-se pels passadissos o per la web de qualsevol botiga de roba infantil, però el diari alemany Süddeutsche Zeitung hi ha posat xifres després d’analitzar 20.000 peces de roba per a menors de deu anys dels webs d’HM, Zalando i About You.
Elles són 41 cops més “somiadores”
Des que són nadons, la roba per a criatures ja està separada en seccions de nens o de nenes. La d’ells és sobretot de tons blaus. En canvi, per a elles predominen el rosa o el lila. La col·lecció d’HM és, de totes tres, la més extrema en aquest sentit, segons l’estudi fet pel diari.
“La indústria estableix quins colors es fabriquen i quins no. Els colors van molt vinculats a les identitats, i amb les criatures encara més. Fa molt temps no era així, es posava vermell per als nens i blau per a les nenes; és la indústria qui ho canvia”, explica al 324.cat Laura Clèries, directora de recerca a Elisava i investigadora de tendències socioculturals.
Els gràfics de les 20.000 peces analitzades mostren clarament les diferències en tonalitats, tal com explicava Marie-Louise Timcke, una de les periodistes autores de la investigació:
Els estampats i les paraules que apareixen a la roba també promouen diferències. Per a ells, conceptes com “surf”, “onada” o “potencial”; per a elles, “amor”, “somni” o “nadó”. Per a ells, animals depredadors o espècies ferotges, com taurons, lleons o dinosaures; per a elles, animals considerats bonics i afables, com papallones o unicorns.
“Tant a nivell cromàtic com de missatge, són uns rols molt normatius que es deixen clars de ben petits. Els nois són exploradors, els agraden els dinosaures, els taurons, els lleons… espècies depredadores, que mosseguen, líders de la manada. En canvi, a les noies els posen per exemple sirenes, que són un símbol de bellesa perversa”, explica Sílvia Rosés, historiadora i teòrica de la moda.
El Süddeutsche Zeitung ha trobat que la paraula “amor” apareix més de 200 vegades en la roba per a nenes i només unes 70 en la roba de nens. El terme “somiador” o “somiadora” apareix 41 vegades en la roba per a elles i només una en la roba per a ells.
Les samarretes de nena tenen tres vegades més sanefes, quatre vegades més lluentons i deu vegades més llaços decoratius que les de nen. La roba per a elles té com a estampats més comuns les flors i els pics, mentre que per a ells hi ha ratlles i camuflatge.
Una comparació de 4.000 pantalons
També canvien els patrons i les mides. En el cas dels pantalons, el diari va arribar a conclusions clares. A través d’un programa informàtic especialment dissenyat per a l’ocasió, van sobreposar i comparar els contorns de 4.000 pantalons curts.
Van trobar que, en peces amb la mateixa amplada de cintura, de 30 centímetres, els pantalons de nena són 6 centímetres més curts que els de nen.
La conclusió de l’estudi és que aquesta separació i les diferències que hi ha en les peces d’uns i altres reforça els estereotips de gènere.
“Si et posen uns pantalons molt més estrets, et redueixen la mobilitat. Si portes una faldilla de tul, et diran que no t’embrutis, perquè costa molt més de netejar que un xandall”, apunta Rosés. “Aquestes coses reforcen l’estereotip de les dones com a icones de bellesa, com a complements ornamentals de l’home, com si les dones no estiguessin fetes per moure’s o per ser líders”, rebla.
“En la lògica d’aquests mercats, les noies són per davant de tot dones petites; la roba per a elles està destinada a agradar. I se suposa que els nois ho són tot menys ‘noies'”, apunta Timcke.
“Les nenes des de ben petites estan sexualitzades. És impossible trobar unes calcetes de banyador per a la meva filla de 5 anys, tot són biquinis amb part de dalt, algunes de les quals amb farcit i tot. També veiem minishorts, peces que ensenyen el melic, espatlles que cauen… des de ben petites els diem que el seu valor esta en la seva capacitat de ser éssers sexuals“, comenta Rosés.
Al mateix temps, per als nens és molt difícil trobar opcions creatives per anar mudats, tal com passa en la roba de persones grans. “Les samarretes i corbates que s’ofereixen en les seves talles no són comparables amb els centenars de vestits entre els quals poden triar les noies”, constata el diari.
Les marques petites, esperança de canvi
“La indumentària classifica de diferents maneres. Per classe, per raça… i una de les més importants és per gènere. Als adults també ens classifiquen. La primera pregunta quan entres a una botiga és si busques roba d’home o de dona; no ens sorprèn, però potser hauria de fer-ho”, apunta Rosés.
L’estudi alemany ha detectat que els tons marrons i beix són els segons més comuns tant en la roba de nens com en la de nenes. Els productes que es venen com a “unisex” també acostumen a tenir aquests colors. “Per tant, el que es declara ‘per a tothom’ no sol ser una barreja salvatge i feliç de tot, sinó una col·lecció de nois una mica insulsa“, declara el diari.
En els últims anys sí que han proliferat marques més petites de moda infantil amb col·leccions coloristes que no determinen per gènere, com les catalanes Petit Oh!, Tinycottons o Bobochoses.
“Els nous agents són els que, com sempre, promouen el canvi. Les grans cadenes són ràpides per copiar un producte, per fabricar les botes que ahir es va posar la Rosalía, però no per canviar-ho tot”, explica Francesca Tur, directora de Tendencias TV i analista de tendències.
“No pots esperar reflexió, trencament o esperit crític de les grans cadenes. El fast fashion és establisment“, rebla Rosés. “Inditex va crear una secció de moda agènere. En lloc de trencar la paret de les seccions entre homes i dones, va buscar un nou segment de mercat”.
Les primeres col·leccions de gènere menys marcat a les grans cadenes han estat destinades als adolescents, cosa que potser dona esperances per al futur, tal com apunta Clèries: “La roba dels nens petits la compren els pares, que són els adults. En canvi, quan son preadolescents o adolescents, que ja trien ells, la barrera està molt menys definida“.
gutta cavat lapidem 