Category Archives: Educació

Educació, Societat

Per què se suïciden els cantants i actors d’èxit?

Leave a comment

La tendència suïcida d’estrelles que aconsegueixen l’èxit ve causada per problemes de salut mental

El 5 d’abril de 1994 Kurt Cobain es va injectar heroïna i va agafar una escopeta de l’armari. Tot seguit va col·locar l’arma entre les seves cames, va apuntar al punt cec de la seva barbeta i es va fotre un tret. Van trobar el seu cadàver tres dies després envoltat de llaunes de cervesa, dues tovalloles, el seu carnet d’identitat sortint per l’escletxa de la seva cartera i una nota de suïcidi. L’artista que havia de revolucionar el rock tenia 27 anys i la seva mort va precipitar la llegenda del Club dels 27 que abans ja havien inaugurat personalitats com Janis Joplin, Jimi Hendrix o Jim Morrison per haver mort a la mateixa edat. El líder de Nirvana porta també la creu de representar el paradigma del músic suïcida: personatges amb vides suposadament envejables que han assolit l’èxit i que, no obstant això, “decideixen” que ja no volen viure.

No és un cas aïllat, la llista és llarga. Violeta Parra va disparar-se al cap. Avicii es va autolesionar amb el vidre d’una ampolla. Kim Jonghyun es va enverinar amb monòxid de carboni. Ian Curtis es va penjar, igual que Michael Hutchence, Chris Cornell, Chester Bennington i Keith Flint. Tots estaven en un moment àlgid de les seves carreres musicals i tots es van treure la vida. Segons els professionals, l’abús de substàncies, les addiccions, les conductes de risc i haver patit esdeveniments traumàtics durant la infantesa són condicionants que causen i potencien possibles tendències suïcides, però tot això conviu sota un mateix paraigua: els problemes de salut mental, que actuen com factors de risc i catalitzadors en potència de qualsevol infortuni.

“Les estrelles de música tenen una esperança de vida de 25 anys menys que la població general” explica Rosana Corbacho, psicòloga especialitzada en la Indústria Musical, consellera del Comitè de Salut a l’AFEM (Association for Electronic Music) i fundadora de M.I. Therapy, una organització que busca difondre la tasca de la psicologia al món de la música. Corbacho es fixa en dades: en un recent estudi entre artistes i altres perfils que es dediquen a les gires, es va trobar que un de cada cinc coneixia algú proper que havia mort per suïcidi. No només això: en un altre estudi de Help Musicians realitzat al Regne Unit, el 71.1% dels artistes enquestats havia patit alts nivells d’ansietat o atacs de pànic, el 68.5% havia tingut indicis de depressió i només el 30% havia demanat ajuda —encara que als països europeus cada vegada hi ha més iniciatives que vetllen per la cura de la salut mental dels artistes i hi ha més consciència sobre la gestió mental individual, segons assegura també Corbacho—.

“El suïcidi entre estrelles de música és molt cridaner però només la punta de l’iceberg de tot el sofriment que hi ha acumulat”, comenta la psicòloga, acostumada a fer teràpia amb artistes i altres professionals del sector cultural. Analitzant el cos de l’iceberg, els trastorns més comuns que tracta Corbacho a la seva consulta són l’ansietat, la depressió, el pànic escènic, els bloquejos creatius, la baixa autoestima, l’abús de substàncies, la dificultat en les relacions, els trastorns d’estrès posttraumàtic i alguns elements del passat que la persona no sap com afrontar. Encara que les causes i realitats són genuïnes de cada individu, sí que és cert que es manifesten una sèrie de patrons relacionats amb l’angoixa i la síndrome de l’impostor, molt estretament vinculades, al seu torn, amb l’acceptació social i l’avaluació externa.

Rosana Corbacho, fundadora de M.I. Therapy: “Les estrelles musicals tenen una esperança de vida de 25 anys menys que la població general”

Cal tenir en compte, a més, que la identitat està pràcticament fusionada amb el rol laboral, tal com manifesta aquesta terapeuta. “Les persones es descriuen amb la seva feina. La part positiva és que això els permet prioritzar-ho en la seva vida i els dona molta energia i motivació per dedicar-s’hi; el perill està en que tot el que sigui percebut com una cosa que posa en risc la seva carrera, farà que la persona sencera trontolli”, un fet que es veu potenciat pel factor multiplicador i l’exposició abusiva a les xarxes socials, que dificulta l’autopercepció i la diferenciació entre la persona individual i el personatge públic. A més, afirma que en les tendències suïcides també hi ha una bretxa de gènere: si en la població general el percentatge de mort per suïcidi entre homes està entre 3 o 4 vegades més elevat que en les dones, entre músics la xifra és més gran. Segons la fundadora de M.I Therapy, que aquest any s’encarrega de la programació i formació de la Mental Health Awareness Week a la Berklee University, això es pot explicar per la tendència masculina a externalitzar el malestar en forma de conductes impulsives, violentes o autodestructives —abusar de l’alcohol o altres drogues, dur a terme conductes de risc o baralles, etc.—, mentre que, estadísticament, entre el sexe femení es tendeix a internalitzar: a la pràctica, les dones de la indústria musical pateixen el doble d’ansietat o depressió que els homes.

La psicòloga i fundadora del M.I. Therapy, Rosana Corbacho. / Pablo Gallardo

Un problema que es replica al món de l’actuació

Una de les frases que sol utilitzar la psicòloga i coordinadora del Grup de Teràpia Breu del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Júlia Pascual, és “responsabilitza’t de decidir qui ets abans que el personatge que interpretes o els altres ho decideixin per tu”. En poques paraules: coneix-te. I és que les dinàmiques que es manifesten en la indústria musical també es reprodueixen en l’àmbit de l’actuació i el cinema, amb un afegit: en aquest cas, actors i actrius no només han d’aprendre a diferenciar entre persona i personatge públic, sinó també entre el personatge fictici. Passa sobretot en aquells perfils amb predisposició a patir algun trastorn o amb dificultats d’autoconeixement i gestió emocional abans d’entrar al món de la faràndula. “En no tenir una identitat clara i no tenir-se a si mateixos com a referents per sostenir-se, també són els que tenen més risc de suïcidi, sobretot els nens i els adolescents”. Però Pascual matisa: “és molt important que no caiguin en causalitats simplistes, perquè arribar al suïcidi és multicausal.”

Júlia Pascual, psicòloga: “Els actors i actrius construeixen el seu avatar i, després de tant de temps observant-lo, acaben pensant que és una extensió de si mateixos: és a dir, confonen el seu jo digital amb el seu jo real”

També té un pes determinant la precarització del sector. Guanyar-se la vida com a actor és difícil en una societat que no dona suport a la cultura com hauria i en un sistema que es basa en termes de productivitat. S’aguditza per ser una feina que es basa més en projectes temporals que en dinàmiques constants. I aquesta és una de les preocupacions més superlatives dels actors: l’angoixa per un futur incert i el dubte constant sobre què passarà amb la seva professió —em podré dedicar sempre al que m’agrada? quan tornaré a treballar? quan em donaran una oportunidad?—. Segons explica la psicòloga del COPC, també comparteixen la sensació de sentir-se condemnats perquè, facin el que facin i mostrin com es mostrin, senten que sempre es compta amb els mateixos. “Senten l’angoixa perquè és un món no només molt selectiu, si no molt reduït, en el que costa molt entrar i molt més mantenir-se”. Aquesta competència ferotge desemboca en la comparació involuntària, la sensació d’enveja i la resignació per la superficialitat i la dictadura de la immediatesa.

Factors que, una altra vegada, s’agreugen en xarxes socials com Instagram, Facebook, Tik Tok o Twitter. El cas més recent és el de Verónica Forqué, que el novembre passat va morir per suïcidi després de penjar-se. Pocs mesos abans havia participat en el programa Masterchef Celebrities de Televisió Espanyola i, malgrat que en els enregistraments ja va manifestar algunes característiques que alertaven del seu vulnerable estat de salut mental, l’actriu va rebre una allau de crítiques, burles i humiliacions públiques de les que es van fer eco les diferents plataformes. “La realitat virtual acaba amb la realitat real, i acaba sent tan real que els actors i actrius ja no saben distingir-la. Llavors construeixen el seu avatar i després de tant temps observant-ho, acaben pensant que és una extensió de si mateixos: és a dir, confonen el seu jo digital amb el seu jo real”. Això, barrejat amb un trastorn, pot derivar en conseqüències terribles. I és que, com manifesta Pascual, “ser actor no et protegeix de patir qualsevol problemàtica psicològica; els trastorns mentals de la salut afecten totes les classes socials, tots els gèneres i totes les professions: són totalment democràtics”.

Com gestionar la pressió i la fama?

“Per poder gestionar la popularitat és important poder plantar arrels en allò que a la persona li faci sentir humana”, confessa Rosana Corbacho. En unes disciplines en les quals la validació externa es té molt en compte, tant ella com Pascual coincideixen en assenyalar la importància de contactar amb la realitat del propi entorn i amb altres activitats que visquin fora dels límits del personatge famós. Ambdues també advoquen per tenir contacte amb la naturalesa, gaudir d’una bona alimentació i prioritzar el descans per solidificar la pau mental i la fricció amb la realitat, a més de realitzar un treball important de coneixement que permeti sortejar les opinions dels altres i no ancorar-se en realitats paral·leles ni en una autoestima basada exclusivament en els èxits professionals. Per a això, és fonamental que els artistes mantinguin el contacte amb les persones que els coneixen sense ornaments ni floritures i que s’hi relacionen amb total normalitat.

És fonamental que els artistes mantinguin el contacte amb les persones que els coneixen sense ornaments ni floritures i que s’hi relacionen amb total normalitat

Un altre factor que cal treballar és el culte a la humilitat, la senzillesa i la discreció. Júlia Pascual matisa que el narcisisme no deixa de ser una de fugida d’un mateix, que és precisament el que aquestes figures d’èxit han de deixar de fer: “Han de deixar d’escapar de la fragilitat emocional i de la dificultat de relacionar-se amb ells mateixos, i deixar de buscar l’atenció, el reconeixement i l’afecte dels altres per donar valor als moments de solitud que permeten suportar allò que els genera incomoditat”. I sobretot, si s’identifiquen problemes que impedeixen el ple desenvolupament, demanar ajuda a professionals especialitzats el més aviat possible.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/per-que-suiciden-cantants-actors-exit_798291_102.html

Educació, Política, Societat

Cuando los políticos culpan a los inmigrantes

Leave a comment

“Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”: el vídeo de los laboristas británicos que deberíamos ver en España

El anuncio escenifica la sociedad británica, con un grupo de ciudadanos enfrentándose a un político con un discurso xenófobo y racista

Con el debate del Brexit como uno de los pilares centrales de la campaña electoral que terminará con los comicios el próximo 12 de diciembre en Reino Unido, la inmigración es uno de los temas más manidos junto a la salida de la Unión Europea. Ante ello, el Partido Laborista ha lanzado en sus redes sociales un anuncio que retrata de forma satírica todos los estereotipos racistas, xenófobos y clasistas que se entremezclan en los discursos de muchos dirigentes.

Bajo el título “Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”, se escenifica la sociedad británica en una reunión de un grupo de ciudadanos que se enfrenta a un político. “¡La escuela de mi hija se está cayendo a pedazos y no hay suficientes profesores que se hagan cargo!”, “¡Mi madre necesita ser operada y lleva esperando seis meses!”, “¡He sido despedida y no puedo pagar mi alquiler, pero no hay viviendas públicas!”, son algunas de las proclamas que hacen.

A todas estas quejas el hombre responde que “tan solo hay una explicación”. “Es todo culpa suya”, espeta mientras señala al único inmigrante de la sala. “Si nos deshacemos de Ali los tiempos de espera en los servicios médicos serán menores porque tendremos más médicos”, subraya. A esto, una de las asistentes a la reunión le echa en cara los recortes que han hecho en los servicios públicos. El director replica que “no tienen suficiente dinero” porque se lo tienen que gastar todo en Ali, el inmigrante.

Esto ocurre mientras entrega un maletín lleno de billetes de libras a un ejecutivo de una empresa por una rebaja fiscal, un “creador de puestos de trabajo”, según expone a los asistentes. Es entonces cuando todos ellos se preguntan porqué no se emplea ese dinero en servicios públicos. En último lugar, el jefe del centro manifiesta que tiene “las manos atadas” y que le encantaría gastar ese dinero en hospitales, viviendas y escuelas. “Le tengo que hacer rebajas fiscales a las multinacionales… por culpa de Ali”.

https://www.eldiario.es/internacional/video-inmigrantes-argumentos-laboristas-espana_1_1257554.html

droga, Educació, Societat

Patología mental y adicción, un callejón de difícil salida

Leave a comment

El sistema se muestra incapaz de abordar una problemática soterrada que está destruyendo las vidas de jóvenes y familias

La carta de un grupo de lectores a La Vanguardia puso a este diario en alerta. Profundizando, se llega a un mundo de dolor, incomprensión e impotencia. Aparecen vidas de sufrimiento convertidas en un callejón sin salida. Es el mundo de Àlex y el de su familia. También el de Guillem, el de Lluís… Jóvenes con problemas de salud mental y adicciones que el sistema cataloga como individuos de elevada complejidad pero no tiene respuestas adecuadas para ellos. Viven instalados en un bucle de aflicción del que en muchos casos solo escapan con la muerte. Muerte solitaria, en la calle.

En dos años y siete meses, seis jóvenes de familias pertenecientes a la Asociación de Familiares Afectados por Trastornos de Conducta (Afatrac) han fallecido. “Es un dato escalofriante y una problemática muy severa”, afirma Charo Díez, presidenta de esta entidad, que agrupa a más de 270 familias de adolescentes y jóvenes con problemas conductuales que pueden ser severos.

El pasado día 6, el cadáver de Àlex fue hallado por su padres en el piso de su abuelo en Sant Salvador de Guardiola. Tenía 26 años. Murió como vivía, solo y entre desperdicios, porque la convivencia en el domicilio familiar era imposible por la conducta del chico, condicionada por la patología mental y la adicción. “Independientemente de lo que diga la autopsia, decimos que su final no hubiera sido el mismo si el sistema no lo hubiera conducido a estar solo”, afirma Díez.

Guillem. “Si antes era la muerte en vida, ahora es la vida sin sentido”

Guillem era un chaval inteligente. “Un virtuoso del violín, nos decían que iba a tocar en las mejores orquestas. Era un hijo maravilloso, nos quería mucho”, rememora su madre. A los 17 años detectaron que consumía. Empezaron las depresiones, la ansiedad, las subidas y bajadas de carácter. “Las entradas y salidas de la uci y el psiquiátrico. En el centro de salud mental te dicen que mientras haya adicciones no habrá diagnóstico. En el centro de adicciones te dicen que el consumo es consecuencia de un problema psiquiátrico, y si un día no ibas te podían expulsar… Hasta que te echan del sistema público. Acabas pagando 5.000 euros al mes por un centro privado y no sirvió de nada. Probamos en un montón de sitios, incluso ha habido psiquiatras que me pidieron disculpas porque no entendían que mi hijo no estuviera ingresado”. Guillem nunca tuvo un diagnóstico. “No se dejaba ayudar porque se encontraba bien. Intentamos incapacitarlo, pero era súper inteligente”.
Falleció el 17 de junio del 2021 con 24 años. “Murió en la calle, nadie lo ayudó”. No le habían dejado entrar en el centro de salud mental porque no se dejaba registrar. “Aquella noche me pidió por favor que fuera, que me necesitaba, pero a mí me dicen que tenía que hacerme la dura”, relata la madre, emocionada.
“La culpa te marca para siempre, te tortura el hecho de que tu hijo haya muerto solo. Si antes era la muerte en vida, ahora es la vida sin sentido”.
“Quiero quedarme con el Guillem sin enfermedad, el hijo más cariñoso, el mejor compañero. Era un crack, estoy orgullosa de mi hijo”, afirma, y espera que su terrible experiencia pueda contribuir a salvar una vida. “Es horrible no encontrar recursos ni nadie que te ayude”.

Àlex no es una excepción, sino una muestra de un funesto patrón que se reproduce en las sombras de nuestra sociedad casi de forma clandestina, porque sigue siendo un estigma. Jóvenes a quienes el consumo de estupefacientes les desarrolla un problema mental latente. O que entran en la adicción para paliar el sufrimiento de una enfermedad mental. Prosigue el fracaso escolar, las grandes dificultades de inserción en el mundo laboral. “Se van haciendo mayores sin recibir atención”, explica Díez. En la mayor parte de los casos, porque son incapaces de vincularse a los recursos que ofrece el sistema de salud y el sistema es incapaz de captarlos . La convivencia en casa se deteriora hasta extremos insostenibles. No hay residencias adecuadas para los casos de elevada complejidad (las privadas cuestan una fortuna). Terminan en la calle, desamparados y con un sufrimiento extremo. Y de ahí, demasiadas veces, a prisión o al cementerio, por consumo, suicidio o inanición.

“Son enfermos que no son conscientes de que necesitan ayuda”, explica Cristina, madre de un chico con problemas conductuales. “Los familiares aguantamos todo lo que podemos, pero al final eres tú o él”. Ha sufrido agresiones. “Le pago una habitación para que no esté en la calle. La Justicia me dice que puedo pedir una orden de alejamiento, pero ¿de qué iba a servir?”. Su hijo ha visitado cinco veces las urgencias psiquiátricas –“un diazepam y para casa”– y ha ingresado en residencias –“al cabo de cinco días, si estás un poco mejor te preguntan si quieres seguir, y claro, se van. Alguien tendría que evaluar la decisión que toma un enfermo mental”–.

Según la experiencia de Cristina, el sistema es un caos: “Entre planes de salud mental, grupos de trabajo, equipos saturados, falta de profesionales… como un ovillo enredado, no dan soluciones efectivas. No basta con un teléfono preventivo del suicidio, hacen falta centros donde puedan reconducir y tratar estos problemas sin criminalizar a las familias. Ciertas patologías necesitan ser tratadas aunque la persona no lo reconozca o no quiera”.

Cristina expresa indignación por la muerte de Àlex. Teme que sea un preludio: “Cuando ves estas cosas es como si vieras el futuro de tu hijo, que tiene la combinación perfecta para que se produzca una tragedia”.

En opinión de Charo Díez, la problemática debe ser abordada desde un punto de vista multidisciplinar. Desde la sanidad, evidentemente, pero también desde la educación, los servicios sociales y la justicia. El Departament de Salut acaba de dar un primer paso con la creación de los equipos guía, que trabajan con jóvenes de alto riesgo psicopatológico y con trastornos relacionados con el consumo de tóxicos, con dificultades de vinculación a los recursos asistenciales. Con este modelo, son los profesionales quienes van en busca del paciente y lo tratan en su entorno, pero la experiencia es muy incipiente.

Las claves, según Mark Dangerfield: “Detección precoz y equipos formados en alta complejidad”


“La detección precoz y dotar a los servicios de equipos adecuadamente formados para acercarse a realidades de alta complejidad es clave”, explica Mark Dangerfield. Este psicólogo clínico puso en marcha en 2017, desde la Fundació Vidal i Barraquer, el proyecto ECID (equipo clínico de intervención a domicilio), pionero en España para trabajar con jóvenes de alto riesgo psicopatológico y de exclusión social que han sido derivados a servicios de salud mental pero no se han vinculado a ellos. “Esto aumenta mucho el deterioro y que puedan acabar siendo adultos jóvenes del perfil de los casos de alta complejidad de agrupa Afatrac”, indica. “No podemos seguir pidiendo a los jóvenes que sean ellos los que se adapten a nosotros. Tienen que ser los servicios y los profesionales quienes tomemos un papel muy activo para salir a buscarlos y que nos adaptemos a sus muy limitadas capacidades de vinculación”.

Según Dangerfield, el trabajo domiciliario permite “una comprensión mucho más profunda de la realidad y definir planes de trabajo para las necesidades específicas de cada caso que van más allá de un diagnóstico”.

Lluís. “Entre los 14 y los 37 años tuvo muy pocos momentos de felicidad”

“La sociedad no es consciente de este problema. Los ven como a unos adictos, y hay familias que lo esconden. Yo no. Mi hermano tenía un trastorno mental de alta complejidad, añadido al consumo. Les cuesta asimilar que están mal”. Habla la hermana de Lluís, fallecido hace un año a la edad de 37. “La suerte es que al menos no murió en la calle. Murió casa, en su habitación. Lo encontraron mis padres. Estaba muy mal”, rememora. Entre los 14, cuando le diagnosticaron esquizofrenia, y los 37 años, Lluís, el pequeño de tres hermanos de una familia prototípica, tuvo muy pocos momentos de felicidad. “Nos decía que consumir era la única forma de no pensar en lo desgraciado que soy”. A diferencia de otros casos, no era violento en casa y tenía ingresos procedentes de una incapacidad laboral que él mismo había tramitado.
“Cuando estaba bien, mi hermano decía que lo quería solucionar”, pero nunca llegó a adherirse a un tratamiento. “Es difícil que pueda decidir una persona que tiene episodios graves por su enfermedad”, apunta su hermana. En el momento de su muerte, la familia estaba en proceso de solicitar la incapacitación económica de Lluís para que su asignación fuera destinada a pagar una terapia obligada por el juez. “Fue un calvario de entrar y salir de los hospitales, entras por una puerta y sales por la otra. Estuvo en un piso tutelado, pagando, pero a la mínima se escapaba. No hay los recursos adecuados para estos chicos, así que muchos malviven en la calle o hasta que el cuerpo dice basta”.
Mark Dangerfield describe la problemática de jóvenes afectados por patologías mentales: “Utilizan las sustancias tóxicas como recursos para manejar el sufrimiento y la desesperación que los desbordan por todas partes y para hacer más llevadera una existencia que es bastante insoportable”.

COMENTARIS:

Este es un drama que he vivido muy de cerca. Muchos Psiquiatras consideran el consumo de sustancias es una consecuencia y lo tratan con medicamentos que complican más el tema. En nuestra época eran benziocepinas muy potentes. Hay que tratar primero la adicción y luego ver qué hay detrás. Se ha suavizado mucho el tema de consumo de cannabis y está ha despertado muchas esquizofrenias que hubieran quedado latentes en muchísimos casos El problema es que no hay centros y mucha gente con los dos problemas acaban en la calle y acaban falleciendo o ingresando y saliendo a los pocos dias de centros de psiquiátricos, las familias no pueden soportar la convivencia con ellos.

Deduzco que si doy por válida la teoría de que el consumo de sustancias adictivas se inicia a raíz de una enfermedad mental deduzco que todos los fumadores iniciaron su adicción a la nicotina por estar mentalmente enfermos. Lo peor es que lo dicen “expertos”. Lo que si se ha comprobado es que en situaciones límite y no en todos los casos, puede buscarse una solución transitoria en las drogas, pero no siempre viene a causa de mala salud mental. Lo que todavía es las drogas causan problemas graves de salud mental, pero es un gravísimo error tratar los problemas mentales como causa de la adicción. Se debe tratar la adicción y después los problemas mentales. Lleva a un adicto al psicólogo es perder el tiempo, también para ellos. Como saben que la “terapia” psicológica ni la medicación les sirve rechazan la ayuda. El no dejarse ayudar significa que el tratamiento que reciben es completamente ineficaz. Hasta les hace empeorar por los efectos secundarios y porque ven que se les está tomando el pelo con pseudoterapias.

Es duro el tema. Yo he visto a una chica amiga d la familia desde pequeñita y murió con cuarenta y ves el deterioro y es alucinante. Que una persona normal acabe prostituyendose para poder comprar drogas y muera alcoholizada con una sobredosis, esquizofrenia. Yo lo achaco a las drogas y el alcohol, cuando pasas d hacer un consumo recreativo a convertirse en consumo diario. El cerebro no lo resiste y revienta. Solo hay una solucion para esa gente encerrarlos y tratarlos durante meses

Tengo 60 años. Soy enfermo mental. Soy ingeniero. Tengo tres hijos y un buen trabajo donde no doy mucho la nota. Cuando estoy jodido, lo único que me ayuda es el alcohol y la coca. Despues de consumir estoy peor, arrepentido y vuelvo de nuevo a intentar seguir viviendo. Los casos extremos son jodidos de tratar. Muchas esquizodrenias comienzan pir la mariguana. Hay otros muchos casos que tambien son dolorosos. Aqui los siquiatras tienen mas margen y logran mejoras. Consumo desde los 15. Todo lo relacionado con las drogas suele acabar mal. Si teneis cierta experiencia mirar a vuestro aleededor y lo vereis claro.

…

https://www.lavanguardia.com/vida/20220814/8465014/patologia-mental-adiccion-callejon-dificil-salida.html

Educació, Societat

Los alumnos que suspenden mates son el doble en la pública que en la privada

Leave a comment

La titularidad del centro, la complejidad del alumnado y las repeticiones afectan

El bajo rendimiento en matemáticas de los estudiantes de 4.º de ESO que se examinaron de competencias básicas el pasado mes de marzo, que fue el más bajo de los últimos once años, esconde grandes diferencias entre colectivos de alumnos entre las que destaca el resultado de los centros públicos que reflejan un retroceso mayor que los de titularidad privada.

Así, según el informe del Consell Superior d’Avaluació de la Generalitat, que es el organismo encargado de evaluar el sistema educativo, si la puntuación media obtenida por el conjunto de jóvenes catalanes que acaban este curso la educación básica es de 61 –lo que está a 9 puntos de lo que los estándares internacionales sitúan como mínimo óptimo–, en los centros públicos esta media se sitúa en 58,2 y en los privados en 66,5.

Los alumnos con un rendimiento de nivel muy bajo son casi el doble en la pública que en la privada, con cifras del 28,2% y del 15,1%, respectivamente. Para la salud del sistema formativo se considera que en esta situación deberían encontrarse menos del 15% de la población escolar, ya que se tratan de los conocimientos básicos que un ciudadano debe adquirir al finalizar la educación obligatoria. Y preferentemente se espera que no superen el 5%. Por tanto, cifras cercanas al 30% son muy elevadas.

Si a estos alumnos que obtienen el equivalente a un “no logro” se suman los que obtienen un nivel medio bajo, la cifra se eleva al 60% en la pública y al 43% en la privada.

En el extremo del nivel alto también se observan diferencias entre el 14,2% de alumnos con todas las respuestas de competencias básicas correctas y del 23,4% en centros privados.

Para dos tercios de estudiantes que hicieron estas pruebas el pasado marzo, más de 81.000 adolescentes, los ejercicios de competencias básicas les parecieron “fáciles” o incluso “muy fáciles” en su conjunto. En cambio, el examen de matemáticas invierte esta proporción. La percepción para 5 de cada 10 es que habían sido “difíciles” y 2 de cada 10 añadieron el superlativo “muy”.

…

https://www.lavanguardia.com/vida/20220808/8455104/alumnos-suspenden-mates-son-doble-publica-privada.html

Educació, psicologia, Societat

El que hi ha darrere de “El Joc del Calamar”

Leave a comment

L’exitosa sèrie sud-coreana El joc del calamar és un reflex dels greus problemes socials de Corea del Sud, un país desigual i ultracompetitiu en el qual molts ciutadans, endeutats fins al barret, acaben en l’alcohol o el suïcidi.

Una escena de la sèrie de Netflix ‘El joc del calamar’ 
 YOUNGKYU PARK / AFP

¿Hasta dónde estaríamos dispuestos a llegar cada uno de nosotros para conseguir 33 millones de euros? ¿A arriesgar la vida? ¿A matar? Este es el dilema fundamental que plantea la exitosa serie surcoreana El juego del calamar , que ha roto todos los récords de la historia de Netflix y se ha convertido en un fenómeno mundial. De fondo, la serie dibuja una crítica feroz a la desigual y ultracompetitiva sociedad de Corea del Sur, a la que los desesperanzados jóvenes surcoreanos aluden desde hace unos años como Hell Joseon . Algo así como el infierno en la Tierra.

Los protagonistas de El juego del calamar son una banda de perdedores. Gente que vive en el filo de la exclusión social, ahogados por los préstamos y perseguidos por los acreedores. “Todos los que os encontráis aquí vivís al límite, con deudas que no podéis saldar”, les recuerdan los organizadores del sangriento juego a los participantes. El protagonista principal, interpretado por el actor Lee Jung-jae, es un antiguo trabajador de una factoría de automóviles en paro y alcoholizado, un padre divorciado que vive con su madre, a la que sablea para gastar penosamente el dinero apostando en las carreras de caballos en busca de un improbable golpe de suerte.

El planteamiento de la serie es simple: una misteriosa organización capta a varios centenares de desdichados para participar en un juego clandestino cuyo premio final es de 45.600 millones de wones (33 millones de euros). Los 456 participantes deben superar seis juegos infantiles tradicionales (el escondite inglés es el primero) y quienes no lo logran, van siendo eliminados. Lo que, de acuerdo con las particulares reglas del juego, quiere decir inmisericordemente asesinados.

Más allá de las peripecias de los protagonistas, enfrentados a profundas elecciones morales, la serie refleja algunos de los graves problemas de fondo de la sociedad surcoreana. El primero de ellos, el descomunal endeudamiento de las familias, muchas de las cuales acaban cayendo en manos de prestamistas. La deuda de los hogares surcoreanos es una de las mayores del mundo: de 1,3 billones de euros, representa más del 100% del PIB. La mayor parte procede de hipotecas y créditos al consumo. La franja de edad en mayor dificultad, según un informe del Banco Central de Corea, es la de los jóvenes menores de 30 años, cuyos préstamos representan el 270% de sus ingresos anuales. El montante sube año tras año y constituye, según los expertos, el mayor riesgo sistémico para la economía del país.

Es también el origen de un auténtico drama humano. Los surcoreanos se endeudan para comprar una vivienda, pero también –y mucho– para pagar la educación de sus hijos, única vía para ascender socialmente en una cultura extremadamente exigente: el negocio de las clases extraescolares mueve al año 16.000 millones de euros. La presión sobre niños y adolescentes es brutal. Cada año, miles de jóvenes acuden, como si fueran al cadalso, al crucial examen de ingreso en la universidad –conocido como suneung –, cuyo resultado puede marcar el rumbo de la vida.

El reverso del milagro surcoreano , que a partir de los años 60 convirtió un país agrícola en un gigante industrial –con grandes conglomerados empresariales como Samsung, LG o Hyundai, los llamados chaebol –, es una sociedad enferma de desigualdad donde el sentimiento de frustración carcome sobre todo a los jóvenes. Y entre ellos, especialmente a las mujeres, doblemente castigadas por una tradición patriarcal y sexista que las discrimina.

Dos datos ilustran la falta de confianza en el futuro (y la escasez de recursos para formar una familia): el número de matrimonios –4,7 por 1.000 habitantes– es hoy el más bajo desde los años 70 y la natalidad está materialmente hundida: 0,92 hijos por mujer. El elevado consumo de alcohol –superior al de Rusia– es otro síntoma de la descomposición social. Grandes aficionados al soju, un popular destilado que normalmente tiene 20º, los surcoreanos consumen 13,7 copas a la semana.

Pero si hay un problema que quita el sueño es el elevadísimo índice de suicidios –cerca de 30 por 100.000 habitantes, el mayor de la OCDE–, que desde el 2007 se ha convertido en la primera causa de muerte entre los jóvenes. Los últimos años han batido tristes récords en este terreno (en el 2020, el año de la pandemia, aumentaron un 36%). La plaga es tal que el ayuntamiento de Seúl ha desplegado un sistema de control por videocámaras y un programa de inteligencia artificial para monitorizar y detectar actitudes suicidas en los 27 puentes de la ciudad. El principal de ellos, el Mapo, que atraviesa el río Han, es conocido como el puente de la muerte .

En una de las escenas de El Juego del calamar , uno de los participantes que ha abandonado la competición se encuentra con otro por la calle y comparten lo poco que tienen: una botella de soju y un paquete de ramyeon (un plato de fideos parecido al ramen japonés). El de más edad le dice al otro: “He decidido volver. Después de salir me he dado cuenta de que la vida de aquí fuera es una tortura aún peor”.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20211024/7811730/hay-detras-calamar.html

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/darrere-del-joc-del-calamar-els-deutes-que-ofeguen-a-milers-de-sud-coreans-al-30-minuts/noticia/3140153/

https://www.elperiodico.cat/ca/quadern/20211009/series-coreanes-el-joc-del-calamar-que-hi-ha-detras-12186000

Educació, psicologia

Enveja: què diu de nosaltres i per què és bo evitar-la?

Leave a comment

És un sentiment fet de complexos i els experts diuen que la millor manera d’afrontar-la és convertint-la en admiració

Els psicòlegs i els filòsofs estan farts de repetir que les emocions són el motor de tot el que fem i desfem i que, per tant, no ens queda més remei que comprendre-les i domar-les. Si s’aconsegueix, fins i tot les classificades com a negatives, poden ser profitoses. Ara bé, l’enveja n’és una excepció? “És un sentiment molt fosc i que ningú vol reconèixer, perquè no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu. No t’acceptes a tu mateix, vols el mal dels altres, és insaciable i et corseca”, respon la llibretera i crítica literària Marina Porras, autora de L’enveja, que és un dels assaigs de la sèrie de l’editorial Fragmenta dedicada als set pecats capitals.

En canvi, el cap del departament de filosofia de la Universitat de Girona i autor de Sobre las emociones (Ediciones Cátedra), David Pineda, contraposa que, malgrat ser un sentiment amb “mala premsa, pot motivar a treballar per aconseguir el mateix assoliment que ha obtingut la persona envejada”. “És el que alguns teòrics han batejat com a enveja benigna“, apunta el filòsof. “Totes les emocions hi són per alguna cosa, es tracta de saber-les gestionar i reconduir-les cap al bon camí”, afegeix Xavier Oriol, investigador distingit del departament de psicologia de la Universitat de Girona. Porras, però, situa aquesta mena d’enveja i tot allò de bo que pugui comportar –com ajudar-nos a identificar el que volem arribar a ser– en el terreny de l’admiració.

Porras també escriu que dels set pecats és el més “temible” perquè és el menys obvi i el més secret –”no hi ha gairebé cap senyal que et delati quan l’enveja t’ha temptat”– i, a la vegada, el més “terrible”, perquè “sempre ve d’un sentiment molt fondo, molt difícil d’explicar als altres però encara més difícil d’explicar-se a un mateix”. Per aquest motiu, apunta l’assagista, és el que més costa de reconèixer i, sovint, el més dur i complicat d’analitzar. “Et posa constantment davant del mirall. El problema és que no t’acabes de veure a tu mateix; busques desviacions i et fixes en els altres”.

En aquest sentit, Porras assenyala que l’enveja ens allunya d’allò que realment volem ser i que els que tenen clar què volen i tenen propòsits hi estan immunitzats. I cita Josep Pla, un autèntic grafòman a qui “si li haguessin posat alguna cosa enmig d’ell i l’escriptura li hauria suposat una nosa”. “Jo no he envejat mai res a ningú, i si ara vostè em regalés una fortuna l’hi tornaria, igual que si em regalés un Rolls-Royce. Perquè jo, amb el cotxe, aniria directament cap aquesta paret, o contra un arbre. En fi, que em distrauria”, va respondre l’escriptor empordanès en una entrevista.

Feta de complexos

L’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i de la nostra vida, i dels nostres complexos. “És una comparació i l’envejós vol alguna cosa que té l’envejat, i se sent una mica amb inferioritat”, explica Pineda. I és un peix que es mossega la cua. “No hi ha un perfil de persona envejosa perquè és un sentiment que tots sentim, però sí que pot ser més recurrent en persones que tenen poca confiança en ells mateixos, i, a la vegada, l’enveja els va minant encara més l’autoestima”, afegeix Oriol. Porras també ho lliga amb la supèrbia: “L’enveja és el que ens surt quan algú interromp el nostre desig d’expansió, la nostra voluntat de destacar i imposar-nos”.

Sovint també és un sentiment que apareix amb persones pròximes a nosaltres. “És una qüestió de distància: com més a prop som d’allò que envegem, més forta es torna la pulsió envejosa. Per això, la família, tan pròxima i determinant, és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”.

D’altra banda, també hi ha persones que viuen de ser envejades. “El fet de no tenir els teus objectius de vida i que tots estiguin basats únicament en agradar els altres, amb la fama i la bona imatge, t’afecta negativament. I les xarxes socials faciliten aquesta actitud i la comparació social. Tot el dia s’hi veuen cossos i vides perfectes, i això fa mal a la salut mental de molta gent”, afirma Oriol. Quant a això, Porras posa d’exemple el personatge de Mad men Betty Draper, que és “meravellosa”. “Només és algú perquè les altres dones es comparen amb ella. El seu drama comença quan veu que no és res per ella mateixa, quan descobreix que no és ningú si no hi ha uns ulls que la mirin”.

Deixar de ser envejós

Així com sempre trobarem algú pitjor que nosaltres en qualsevol àmbit de la vida, també sempre trobarem algú millor. Per tant, coincideixen els experts, la solució per deixar de ser uns envejosos o d’evitar que l’enveja s’enquisti es troba en un mateix, no en els altres ni en comparacions autodestructives amb tercers. “S’ha de tenir en compte que cada persona, senzillament, és diferent i té capacitats i recursos diversos. No té sentit mirar de reüll de manera permanent a la gent del nostre voltant; hem de ser capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos”, diu Oriol. A més, encara que l’envejat caigui en la decadència més absoluta, el sentiment normalment persisteix. “És un pou sense fons, no l’acabes mai. Sempre trobes alguna cosa o algú per envejar”, subratlla Porras.

La solució per relativitzar el fet de no tenir el que desitgem també pot passar per la cultura. “És una via. Les arts tenen molts valors, sobretot estètics, però un d’instrumental és el d’educar les emocions. Té el poder d’ampliar-nos la mirada, ja sigui a través de la ficció o, per exemple, d’una biografia o un reportatge”, assegura Pineda, que opina el mateix que Porras. “Amplien el nostre camp de visió i ens poden servir per veure un munt de possibilitats i alternatives, i això ens pot ajudar a treure ferro a les coses i a ser menys envejosos”, afirma la crítica literària.

Catalunya, país de bonsais

Porras també parla de l’enveja dels catalans respecte a tot allò i aquell que sobresurt una mica per sobre de la mediocritat. “L’enveja a Catalunya és un gran monstre anivellador. Com que tothom necessita trobar un espai on sentir-se segur i aprovat pels altres, acabem comportant-nos d’acord amb les seves expectatives […]. Els envejosos volen rebaixar els altres, però els envejats també acaben volent rebaixar-se, encara que això suposi plegar-se”. Així, tal com recomana Porras, per mirar de no ser un país fet de “bonsais” i, en definitiva, acabar en tots els àmbits amb l’enveja, cal reconvertir-la amb admiració.

https://www.ara.cat/estils/enveja-emocions-sentiments-intelligencia-emocional-pecat-marina-porras-fragmenta_1_4306261.html

Educació, psicologia

Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

Leave a comment

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html

coaching, Educació, psicologia

Cercle d’influència i cercle de preocupació

Leave a comment

Les persones proactives són funcionals i es senten bé mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa. Conèixer CP i CP ens ajuda a ser proactives.

Cercle d'influència i cercle de preocupació. Els conceptes que canvien la manera de viure.

Aprendre a distingir aquests 2 cercles i a viure allà on tenim influència canvia la vida. Tota ella. Canvia el que fem, com ens sentim, el resultat de les nostres accions, com ens veiem… tot.

Proactives o Reactives

Els conceptes de Cercle d’influència i de preocupació són de Covey. Al seu llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva distingeix entre les persones proactives que se centren en el que poden fer i les persones reactives que centren la seva energia en coses que no poden, coses fora del seu control.

Les persones proactives tenen actituds funcionals i sentiments associats al benestar mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa i ràbia.

És per això que conèixer i “dominar” aquests conceptes ens ajuda a canviar-ho tot.

Què són el Cercle d’influència i el Cercle de preocupació?

El model de Covey es basa en la idea que les persones tenim al nostre voltant dos cercles: El cercle d’influència i el cercle de preocupació.

Imatge dels cercles d’influència i preocupació de Covey

El nostre cercle d’influència inclou totes aquelles coses sobre les quals tenim influència i hi podem fer alguna cosa. L’abast d’aquest cercle, evidentment, estarà relacionat amb el nostre poder (si ets la presidenta del país, tens més influència que si ets la directora de l’AMPA d’una escola), però la idea essencial i clau d’aquest concepte és que sigui quin sigui l’abast del nostre CI (Cercle d’influència) sempre hi serà i sempre hi haurà, per tant, quelcom que podem fer per viure/resoldre una situació de la millor manera possible. Actuar de forma funcional.

El cercle d’influència a més es pot dividir en 2 zones

  • zona de control: allò que podem fer directament, com el que diem
  • zona d’influència: allò sobre el que tenim influència i hi podem aportar, però no controlem directament, per tant podem no obtenir resultats (votar per una opció d’organització política, per exemple)

Com podem connectar amb el cercle d’influència? Doncs preguntant-nos el següent: Què està a les meves mans en aquesta situació? Que puc fer-hi jo?

El nostre cercle de preocupació inclou totes aquelles coses que ens preocupen i que afecten la nostra vida (per tant desitgem que siguin d’una determinada manera) però sobre les quals no tenim influència. L’exemple que sempre explico en les sessions individuals i que és claríssim és el temps:

Si volem anar d’excursió, desitjarem que faci un bon dia, però el temps que farà està absolutament fora del nostre cercle d’influència perquè no hi ha res que puguem fer perquè plogui o faci sol.

Altres exemples de coses que estan al cercle de preocupació són: l’escalfament global, l’estat de l’economia, com condueix el cotxe del davant (penya intermitents, que és gratis posar-lo!), les actituds d’altres persones, el que pensen altres persones, el que diuen altres persones… en resum tot el que fan, pensen, senten altres persones està al cercle de preocupació.

Dedicar temps i energia al CP (cercle de preocupació) és una pèrdua de temps i el temps i l’energia un cop gastats no es poden recuperar.

Exemples de Cercles d’influència (control i influència) i preocupació Covey

La clau és centrar l’energia al CI

La clau és centrar l’energia en aquelles coses que podem fer especialment i aportar allà on podem influir, això ens permet fer canvis efectius.
Si ho fem, trobarem que el nostre cercle d’influència comença a augmentar; altres ens veuen llavors com una persona eficaç (bàsicament perquè no estem malgastant el temps i l’energia en allò que no podem fer) i això tindrà implicacions en la manera com ens veiem a nosaltres mateixes, en nostre rendiment, sentiment i evidentment en les actuacions que fem, però sobretot, la clau està en allò que deixarem de fer.

En resum: esdevenim persones proactives i això ho canvia tot.

https://www.adlitteram.blog/cercle-dinfluencia-i-cercle-de-preocupacio-els-concepte-que-canvien-la-manera-de-viure/

Educació, Espanya vs Catalunya, llengua catalana

El català emmascarat a la Coca-Cola

Leave a comment

“La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista”

Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.

El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.

La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.

És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.

El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.

Millorar la vida quotidiana dels ciutadans

En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”

És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/