Category Archives: Política

Espanya vs Catalunya, Història, Política

Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat

Leave a comment

Borja de Riquer, Historiador. Autor de la biografia ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’

Francesc Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918. CAMPÚA / CEDIDA

Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

Per què ha trigat tant a fer el llibre?
— Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst…” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.

Però amb la guerra se’l volen carregar. 
— Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.

Cambó es va veure mai amb Franco?
— No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.

“Cambó va voler fer una cosa molt complexa: aconseguir dins el règim monàrquic més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. No l’hi van comprar ”

¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX?
— El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.

Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada.
— Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia. 

A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. 
— Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava. 

A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. 
— Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte. 

Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic.
— Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn. 

Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país.
— De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar. 

D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt.
— Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual. 

¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? 
— És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats…

…tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. 
— Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana. 

Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. 
— Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar. 

Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític.
— Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba. 

El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. 
— Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells. 

El milionari

Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant el viatge a Noruega l’estiu de 1910. La majoria de viatges de lleure, però, Cambó els va fer amb el seu iot Catalònia per la Mediterrània. AESA / CEDIDA

¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània?
— Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí. 

Quin era el seu patrimoni? 
— No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més. 

O sigui: era immensament ric.
— Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros. 

“A l’acabar la Primera Guerra Mundial, Cambó es va convertir en milionari de la nit al dia gràcies a una operació internacional d’enginyeria financera”

Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari?
— Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya. 

Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. 
— És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant. 

L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. 
— Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes. 

I guanya molta influència. 
— Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes… Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes. 

“La CHADE, l’empresa que el va enriquir i que va dirigir, va ser una gran corruptora ”

Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina.
— Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura. 

Rep diners de la CHADE. 
— Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE. 

El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March.
— La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.

El mecenes

La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra el 2 de desembre de 1930. AESA / CEDIDA

¿La tasca com a mecenes l’ha redimit?
— És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra… 

I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. 
— Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.

Se’l pot considerar un intel·lectual.
— Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)… 

L’amant

Narcís de Carreras, Mercè Mallol i la seva filla Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de Francesc Cambó a Barcelona el 2 de juliol de 1977. Mare i filla feia anys que s’havien enemistat arran de l’herència. ARXIU FAMILIAR

La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort.
— Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores. 

Va tenir una vida amorosa intensa.
— Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.

Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries.
— Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents…

N’ha quedat la imatge d’un home sever. 
— Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.

Però la salut no el va acompanyar. 
L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell… I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d’una septicèmia a causa d’una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.

https://llegim.ara.cat/entrevistes/tots-projectes-catalans-concordia-espanya-han-fracassat_128_4551079.html

geopolítica, guerres, Política

“Russia ha de patir un ahumiliació per curar-se”

Leave a comment

Galia Ackerman (Moscou, 1948), Historiadora i coautora d’‘El libro negro de Vladímir Putin’ . De família jueva russa, va emigrar de jove a Israel i després es va instal·lar a França. Aquesta periodista i historiadora, experta en Rússia i el món exsoviètic, és coautora d’El libro negro de Vladímir Putin, una obra que ha causat impacte, i que tindrà una versió en castellà (Espada) que sortirà el 30 de novembre. Ackerman fa una anàlisi implacable de Putin i de Rússia.

El seu llibre defineix Putin com a Homo sovieticus. Què significa
això avui, l’any 2022?
És algú per a qui la Unió Soviètica va ser un model. Hi ha una ideologia que ha canviat, però la ideologia només és una faceta del règim soviètic. El més important era l’estructura social, la forma de govern, la conducta del ciutadà. El que observem en Putin és que ha estat fidel als seus
orígens soviètics.

En pot donar exemples?
El terme Homo sovieticus el va fer servir per primera vegada un escriptor satíric, Aleksandr Zinóviev. L’Homo sovieticus és algú que té una ideologia bastant vaga. En l’època soviètica calia estar sempre d’acord amb el partit, encara que prengués decisions contradictòries, tant si era antifeixista com si firmava el pacte d’amistat amb l’Alemanya nazi. Avui passa una cosa semblant.

En quin sentit?
És una obediència a l’Estat, acceptant el que l’Estat exigeix. Aquesta és la part oficial de l’Homo sovieticus. En la part potser no oficial és algú incapaç de pensar en el bé comú. És algú que robarà tot el que pugui, que serà obsequiós amb el cap però menyspreador amb els seus subordinats, algú privat d’empatia i que, si li convé, és capaç de denunciar una persona pròxima. Van ser les condicions extremes del règim soviètic les que van crear aquesta mentalitat.



A vostè no li va agradar que Macron digués que no s’havia d’humiliar Rússia.
Penso que és una actitud molt dolenta. Si es parla així, també es podria trobar una justificació per a Hitler, perquè Alemanya també va ser humiliada (després de la Primera Guerra Mundial).
I doncs? Alemanya va perdre la guerra, i a conseqüència va haver de pagar reparacions, va perdre una part del seu territori. És així. Si es perd la guerra, hi ha conseqüències. En el cas de Rússia, quan l’URSS es va enfonsar, va conservar tots els territoris de la Rússia pròpiament dita. Si Putin va sentir com una humiliació existencial que les altres repúbliques soviètiques no volguessin quedar-se amb Rússia i preferissin la independència, s’hauria de preguntar per què. Devia ser perquè hi havia molt bones raons. És una humiliació fruit d’una conducta imperial cap a altres pobles de l’URSS que no van voler continuar d’aquella manera.
Sobre el paper, tots els pobles de la Unió Soviètica tenien els
mateixos drets, incloent-hi el de separar-se, però, de fet, tot estava dirigit des de Moscou, i les cultures nacionals eren reprimides. Els ucraïnesos ho van experimentar a fons. No hi ha res per poder-se sentir humiliat, sinó lamentar que tota la política era equivocada.

Tornant al present. S’ha d’humiliar Rússia o no?
De vegades la humiliació és saludable perquè l’Estat rus ha comès un crim, amb la complicitat de molts russos. Per tant, sí, per curar-se de vegades cal passar per aquesta humiliació. La humiliació consisteix a interioritzar que és culpable de l’agressió, que Rússia ha matat ciutadans ucraïnesos que no eren culpables absolutament de res i que cal reparar-ho. Rússia ha provocat destruccions que no havíem vist des de la Segona Guerra Mundial. Ha de pagar reparacions i, sens dubte ha de treure les tropes d’Ucraïna.

I els crims de guerra?
Tard o d’hora aquests milers o potser desenes de milers de crims de guerra hauran de ser jutjats. Rússia acceptarà lliurar-ne els responsables, començant per Putin? Aquesta és una altra qüestió. Penso que, simbòlicament, encara que se’ls jutgi en absència, han de ser jutjats
igualment, i que es pronunciï un veredicte.

Un altre Nuremberg?
Absolutament.

Tem que Putin utilitzi finalment l’arma nuclear o una altra de
destrucció massiva, una bomba electromagnètica, una cosa molt
potent, per evitar una victòria ucraïnesa i congelar la situació?
No tinc manera de saber què passa per la ment de Putin. Ha amenaçat i alhora nega que vulgui utilitzar una arma nuclear. Els nord-americans han advertit que, si la utilitza, tot el seu exèrcit i la seva flota seran destruïts per les forces convencionals. Tenen els mitjans per fer-ho. Putin
s’hi atrevirà en aquestes condicions? El risc no és zero, però personalment no el veig gaire gran, perquè l’ús de la bomba serà certament el final de Putin. I no és gaire valent. Si compara
el comportament de Putin i el de Zelenski, Zelenski va al front, va arribar a Kherson poc després de l’alliberament, malgrat que els desplaçaments a l’interior d’Ucraïna són molt complicats i hi ha bombardejos continus. No s’asseu en un búnquer. Parla cada dia al seu poble. Es desplaça a Kíiv i a tot el país. Durant els dos anys de covid Putin no es va mostrar en
públic; va estar tancat i sempre parlava a través d’una pantalla. No va al front. Una persona que té tanta por per la seva vida no farà res que la posi en risc de provocar la seva pròpia aniquilació.



Creu que l’aïllament durant la covid va influir en Putin per organitzar
aquesta guerra?
Putin fa molt temps que està aïllat del món. No utilitza internet. A les imatges parla a una pantalla, però no té ordinador. Durant els dos anys que no va sortir, es va submergir en un món paral·lel. I, per descomptat, no hi ha contrapoder. No escolta ningú tret del cap dels serveis
secrets, el ministre de Defensa i el secretari del Consell de Seguretat Nacional. Penso que l’entorn de Putin li explica les coses completament edulcorades, probablement falses, i per això va cometre l’enorme error estratègic de començar la guerra a Ucraïna sense entendre bé què
és el poble ucraïnès, el que passa en aquest país, que no és un poble dirigit per uns nazis drogats, una imatge completament falsa.

Veu factible que Rússia sigui un Estat de dret, una democràcia, en
un futur pròxim?
El poble rus ha estat sotmès, durant més de vint anys, a una propaganda extremament tòxica. Ara, per curar-se, es necessita temps, que forces democràtiques, liberals, arribin al poder. És possible? Quan? Avui no es pot dir. No és una fatalitat la Rússia que tenim avui. Es necessita molta feina, i sobretot que hi hagi prou gent per fer aquesta feina. Durant els nou mesos d’aquesta guerra, gairebé un milió de ciutadans russos han fugit a l’estranger; es podria dir que les forces vives. Però abans ja n’hi havia hagut milions i milions que havien abandonat Rússia.
Tota aquella gent hi tornarà algun dia? Potser no. Per culpa d’aquesta política, a poc a poc Rússia s’ha vist privada d’una part de les seves forces vives. Els que hi queden seran suficients per superar aquest enverinament mental? No soc capaç de dir-l’hi i no crec que ningú ho sigui.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221119/8613114/russia-patir-humiliacio-per-curar.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Història, llengua catalana, Política, Societat

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

Leave a comment

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Educació, Espanya vs Catalunya, llengua catalana, Política, Societat

Ho paga la llengua

Leave a comment

Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.

El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució  

“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.

La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua

Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.

La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista

Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.

El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi

La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paga-llengua-montserrat-dameson_911709_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

Iglesias i el lawfare a l’independentisme: “El poder està disposat a renunciar a la seva legalitat”

Leave a comment

Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat

Pablo Iglesias / Europa Press

Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.

Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.

D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.

Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”

L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.

“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-lawfare-independentisme-poder-disposat-renunciar-legalitat_912330_102.html

homeless, Política, sensellarisme, Societat

El número de personas sin hogar en España sube un 25% en diez años

Leave a comment

Desde 2012, este grupo ha aumentado en más de 5.600 personas al pasar de unas 22.900 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos del INE

Las personas sin hogar en España han crecido casi un 25% en los últimos diez años. Un incremento de más de 5.600 personas que han debido buscar refugio en centros asistenciales. Este colectivo ha pasado de 22.900 personas en 2012 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos recopilados por el Instituto Nacional de Estadística.

La encuesta del INE, que se ha actualizado después de una década, indica que más de la mitad de todas estas personas “presenta algún síntoma depresivo” y que casi un tercio se quedó sin hogar por “la necesidad de empezar de cero” tras llegar desde otro país. Al mismo tiempo, un cuarto de esas 28.000 personas se encontraron en esta situación porque había perdido su empleo, indica el Instituto.

A la hora de abordar esta situación, a pesar de que los recursos para acoger a personas sin hogar han crecido durante diez años, el nivel de ocupación –rayano con la saturación– de los centros donde pernoctan y son atendidos es prácticamente el mismo. La situación es la siguiente: aumenta un 50,96% el número de centros de atención a personas sin hogar en una década al pasar de 675 en 2010 a 1.019 en 2020. Sin embargo, apenas se refleja un descenso en la ocupación ya que, a nivel nacional, los centros únicamente están un 0,71% menos saturados que hace diez años.

Aunque tres cuartas partes del colectivo son hombres, la encuesta destaca el aumento de población femenina sin hogar. Si en 2012 la proporción de mujeres era del 19%, en 2022 ese porcentaje se ha colocado en el 23%. de 4.100 a más de 6.500 mujeres que viven en la calle.

Además, el sinhogarismo se da a partes iguales entre españoles y extranjeros. La edad media de estas personas, según el INE, está en los 42,9 años. Los más mayores, aquellos que superan los 64 años y están sin hogar, suponen el 5,5% de este grupo.

Con estos datos, la proporción de personas sin hogar por cada 100.000 habitantes en España se coloca en 86,6, aunque con grandes diferencias territoriales. Así, en Euskadi son más de 315 por cada 100.000 personas y en Navarra 214. Por encima de la media nacional se sitúan Cantabria, Castilla y León, Asturias, Galicia, Aragón , La Rioja, Andalucía y las ciudades autónomas Ceuta y Melilla.

Por debajo, cierra la lista la Comunitat Valenciana con solo 14,8 personas por cada 100.000 habitantes. También por debajo de la media se colocan Extremadura, Madrid, Baleares, Canarias, la Región de Murcia, Castilla-La Mancha y Catalunya.

https://www.eldiario.es/sociedad/numero-personas-hogar-espana-sube-25-diez-anos_1_9635816.html

cultura, Educació, Feixisme, guerres, Política, Societat

“Hubo una España que se perdió para siempre con la guerra”

Leave a comment
Quique Palomo, ilustrador de las obras biográficas del hispanista Ian Gibson

Tengo 55 años. Soy ilustrador. Estoy casado y tengo una hija, Renata (22). ¿Política? De izquierdas: ¡me gustaría ser más rojo que Ian Gibson! ¿Creencias? No. Convierto en novelas gráficas obras de Gibson, ahora una sobre Machado, Lorca, Miguel Hernández y Juan Ramón Jiménez. (Foto: Mané Espinosa)

‘Cuatro poetas en guerra’

Pocas personas he conocido más apasionadas que el hispanista Ian Gibson. Me presenta al ilustrador Quique Palomo, que ha convertido en novelas gráficas su Ligero de equipaje (sobre Machado) y su Vida y muerte de Federico García Lorca . Ahora presentan Cuatro poetas en guerra (Planeta Cómic), emocionante semblanza de cuatro de las mejores voces poéticas de España en el cruento trance de nuestra guerra civil. “Dale protagonismo a Quique”, me ruega Gibson al comienzo de la entrevista a dos manos. Y lo hago, si bien Ian Gibson (I.G.) interpola sus certeros apuntes sobre lo que más le apasiona: la poesía y España. Cuatro poetas en guerra , de Palomo y Gibson, es un regalo para la vista y un tesoro de memoria, sensibilidad e historia, un dechado de arte, conocimiento y cultura.

Veo en estas viñetas a Lorca, a Machado…

Ilustro las biografías que escribió de ellos Ian Gibson.

…a Miguel Hernández y a Juan Ramón Jiménez.

Cuatro poetas en guerra vistos por Ian.

I.G.: ¡Qué talentosos dibujos, Quique! Nacer con un talento es lo más grande.

¿Cuál es su talento, Ian?

Hurgar. Rastrear mis propias obsesiones me llevó a biografiar a otros: ¡todo biógrafo es autobiógrafo!

¿Qué obsesiones?

I.G.: La muerte, Dios… Mi familia era metodista: mirar una copa de alcohol era pecar.

¿Se tomó la revancha?

I.G.: Pequé. Y muy a gusto. España me ayudó a disfrutar del alcohol, la belleza…

¿Y usted, Quique?

Me cautivaron las obras de Gibson, y hoy las adapto al lenguaje del cómic.

¿Qué tienen en común esos poetas?

Que encarnan la España que se perdió para siempre con la guerra…

I.G.: Por la sublevación de los militares traidores.

¿Qué poeta los conmueve más?

Lloré leyendo la vida de Hernández, qué pena…

I.G.: Pudo pedir indulto, como otros comunistas, y rehusó, y fue de cárcel en cárcel.

Hasta enfermar y morir. Triste.

Me ha gustado dibujar la viñeta de esta foto de Lorca y otros puño en alto, junto a esta frase del periodista Pablo Suero: “Nadie en 1936 podía imaginar el torrente de sangre que se avecinaba”.

¿Y Juan Ramón Jiménez?

Simpatizaba con la República y se exilió.

I.G.: Me encanta su conferencia sobre el “trabajo gustoso”.

¿Qué es eso?

I.G.: El ser humano necesita trabajar. pero en lo que le guste. Juan Ramón no dejaba un poema en paz, los reescribía sin cesar.

¿Qué es la poesía?

Lo inefable que percibimos mediante la emoción.

I.G.: Lo que da sentido más puro a las palabras de la tribu, decía Mallarmé.

Díganme unos versos de su gusto.

I.G.: “El viento se levanta, hay que procurar vivir” (Paul Valéry).

Agustín García Calvo: “A medida que nos vamos elevando, nos vamos pareciendo más. Y si estamos dormidos, aún nos parecemos más. Y, sin embargo, es cuando somos tan felices”.

Dibuja usted a Antonio Machado en una playa…

En Cotlliure vio el mar, paseó por la playa.

Ligero de equipaje.

I.G.: Como los hijos de la mar. Impresiona que escribiese de joven ese autorretrato tan premonitorio…

¿Se conocían entre sí Lorca, Machado, Jiménez y Hernández?

Sí, y se admiraban. “No sabes cómo me ha conmovido Bodas de sangre ”, confesó Machado a Lorca. “Un monumento de ceniza y simpatía”, describía Lorca a Machado.

¿Y qué nos aporta leerlos hoy?

Propuestas de convivencia, valores atemporales. Cada lector que los lea encontrará en cada uno de ellos algo valioso.

Los valores de Miguel Hernández son…

El compromiso firme, tenaz.

¿Y Federico García Lorca?

I.G.: A mí me duele cada día. España tiene tanto que ofrecer al mundo…, pero desenterrad primero a todos vuestros abuelos.

Otros se esfumaron en el exilio…

El caso de Machado: me impresiona su humildad y estoicismo, su principio de que “nadie es más que nadie”.

I.G.: Y de Miguel Hernández, su fuerza, valentía y entereza, contra todo. Ni su padre quiso visitarle en la cárcel.

¿Por qué no?

I.G.: Opinaba que “él se lo ha buscado”.

Díganme algo más de Lorca.

I.G.: Nació con todos los dones, el de la música, el del dibujo, el de la poesía, el del teatro, el de la palabra, el de la simpatía…

Y tuvo que vivir con la amenaza del rechazo social.

I.G.: Esto lo escribe en Doña Rosita la soltera , en boca de un personaje, pero le define a él mismo: “Era capaz de toda la alegría del mundo, pero su sima profunda no era la de la alegría”.

“Mis dramones”, decía Federico.

Hay un dibujo suyo de un marinero que llora y caen unas hojas otoñales…

I.G.: Federico era lunar en lo esencial, según precisaba Vicente Aleixandre, y solar en lo demás. La luna es la muerte en la obra de Federico, una de sus obsesiones.

Coincide usted en esa obsesión.

La luna, bailarina mortal, se lleva al niño de la mano… Tenía yo 18 años cuando cayó en mis manos Romance de la luna, luna : fue leerlo y experimenté una conmoción tan honda, un impacto tan tremendo… que desde ese día cambió toda mi vida.

Educació, família, guerres, migrants, Política, Societat

Rússia s’endú milers de menors ucraïnesos a la força: “Són fills de l’Estat”

Leave a comment

Una extensa investigació de l’agència de notícies Associated Press destapa els esforços de Moscou per “adoptar” nens i nenes orfes de la guerra i criar-los com a russos

La guerra a Ucraïna ha deixat milers de nens i nenes orfes. Durant vuit mesos, el conflicte bèl·lic ha colpejat ciutats com Mariúpol, que han quedat totalment devastades per les bombes.

Milers d’infants han acabat en orfenats del Donbass, territori controlat en gran part pels prorussos. Un reportatge de l’agència Associated Press ha destapat l’engranatge de les autoritats russes per “adoptar” aquests menors ucraïnesos procedents de la guerra.

Segons la investigació, Moscou ha tirat pel dret amb els nens ucraïnesos i ha iniciat una operació de deportació de menors cap a Rússia o cap a territoris controlats per Rússia.

La major part dels edificis de Mariúpol han quedat greument afectats (Alexander Ermochenko/Reuters)

A través de la investigació, basada en desenes d’entrevistes amb pares i mares, infants i funcionaris, tant a Ucraïna com a Rússia, AP assegura que l’engranatge rus inclou un registre de famílies russes “adequades”, a qui fins i tot es compensa econòmicament.

També es fa referència a ofertes com colònies d’estiu per a orfes ucraïnesos, classes d'”educació patriòtica” o facilitar el contacte de les noves famílies amb els nens i nenes del Donbass.

AP destapa també que els funcionaris russos menteixen als menors dient-los, per exemple, que han acabat allà perquè “no eren desitjats pels seus pares”.

Segons s’apunta en el reportatge, el fet de criar els infants de la guerra en un altre país pot ser un indici de genocidi, ja que s’entén com un intent d’esborrar “la identitat de la nació enemiga”.

Al setembre, Nacions Unides va donar credibilitat a les denúncies de nens i nenes “deportats” a Rússia.

“Fills de l’estat”

Mentre els experts en crims de guerra insisteixen que fins i tot en el supòsit que els pares hagin mort en el conflicte, els fills haurien de ser acollits o adoptats al mateix país –en aquest cas Ucraïna, i no pas Rússia— Moscou justifica la seva actuació pels que anomena “fills de l’Estat“.

I és que per Rússia, aquests nens no tenen pares ni tutors per cuidar-los i, en tot cas, si els tinguessin, seria impossible contactar amb ells a causa de la situació de guerra que hi ha.

A partir d’aquest argument, el Kremlin ha fet canviar fins i tot la llei que prohibia, fins ara, l’adopció de menors estrangers. El maig passat, Putin va firmar un decret que facilitava l’adopció i va donar la ciutadania als nens ucraïnesos “sense pares”, cosa que fa més difícil que Ucraïna i els seus familiars vius els puguin recuperar.

Putin ha firmat un decret que facilita l’adopció de menors ucraïnesos a Rússia (Sputnik/Vyacheslav Prokofyev via Reuters)

Segons fonts ucraïneses citades per l’agència de notícies, les tropes russes s’haurien endut ja milers de nens per la força. Algunes xifres parlen de fins a 8.000. La part russa no dona xifres, però reconeix la contínua arribada d’orfes ucraïnesos en avions militars russos.

I malgrat els esforços de Rússia per vendre les adopcions com a actes de generositat que “donen sostre i recursos mèdics a menors indefensos”, Ucraïna insisteix que aquests nens “no són orfes ni tenen cap malaltia greu”. I si estan en una institució d’acollida és “perquè les seves famílies es troben en circumstàncies difícils”.

“Els hem transformat en l’amor a Rússia”

Tot i el relat rus, alguns dels menors són conscients de què està passant. La defensora dels drets dels menors a Rússia, Maria Lvova-Belova, ven el missatge de la propaganda, però reconeix que hi ha hagut menors a qui al principi els ha costat.

En concret, relata el cas d’una trentena de nens portats a Rússia des d’un dels refugis de Mariúpol. Quan van arribar van cantar l’himne d’Ucraïna i van cridar “glòria a Ucraïna”.

Lvova-Belova, però, explica que la visió crítica d’aquests nens ara s’ha transformat en “amor per Rússia”. Ella mateixa té un adolescent ucraïnès “adoptat” a casa.

El nom d’aquesta funcionària apareix a la llista de sancions de països occidentals, com els Estats Units, per facilitar la “deportació de criatures”.

Precedents a Crimea

La situació ja es va donar el 2014 a Crimea, quan Rússia es va annexionar la península. Defensors dels drets humans van batallar llavors per retornar als seus pares una vuitantena de nens. Així i tot, asseguren les mateixes fonts, una trentena de menors no van tornar mai i segurament van ser adoptats pels russos en el marc d’un programa conegut com a Train of Hope. Ara, alguns d’aquests nens, fins i tot podrien ser soldats russos.

Segons la investigació, aquest cop gairebé un centenar de nens han estat retornats a Ucraïna des del març, després que s’obrissin negociacions en aquest àmbit. Tot i això, els funcionaris ucraïnesos asseguren haver localitzat la identitat de milers de nens més a Rússia.

Però segons explica una responsable d’una organització ucraïnesa pels drets humans, no es pot demanar a Rússia que retorni els nens perquè “no sabem qui ha de tornar”.

Els Estats Units, per boca del portaveu del Departament d’Estat, Ned Price, ja ha qualificat els clars indicis destapats d'”història absolutament horrorosa, però malauradament gens sorprenent”.

https://www.ccma.cat/324/russia-sendu-milers-de-menors-ucrainesos-a-la-forca-son-fills-de-lestat/noticia/3190131/

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Història, Política, Societat

Mariano Sánchez Soler: “És absurd dir que l’independentisme ha despertat la bèstia ultra”

Leave a comment

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.

L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta?
Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.

L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs?
No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…

“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”

…contra els catalans, un clàssic.
Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.

Un altre clàssic.
Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.

Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs?
La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.

Mariano Sánchez Soler, autor de 'La Larga Marcha ultra' / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

I la crisi econòmica?
No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.

Els votants de Vox són nous votants, doncs?
En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.

Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral?
Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.

“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”

És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi.
Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.

Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme?
Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.

Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta?
Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.

Entrevista Mariano Sánchez Soler, escriptor cos / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Quin discurs?
El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…

Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal…
Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.

Nativistes.
Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…

“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”

Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat?
Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…

Després d’això, què?
Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.

I el Rei?
A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.

“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”

No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics?
És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.

Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no?
El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.

S’hi pot fer alguna cosa?
Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/mariano-sanchez-soler-oportunista-dir-independentisme-desperta-bestia-ultra-vox_904935_102.html

Espanya vs Catalunya, geopolítica, Història, Política

Consolat de Mar, Joia de la Corona

Leave a comment

LA JOYA DE LA CORONA
Alfons Duran Pich, 23/10/2022

En el lenguaje económico-empresarial, la “joya de la corona” es aquel servicio, aquel producto, aquel activo, aquella unidad productiva, aquel concepto cuyo valor de mercado es muy superior al teórico valor intrínseco, por lo que la propiedad la protege para utilizarla como mecanismo de defensa frente a una OPA (oferta pública de adquisición) pretendidamente hostil.

Podríamos hacer extensivo este concepto a cualquier unidad de análisis, sea ésta una colectividad, una institución, una nación e incluso una persona en particular. Hoy en día en que la sociedad del conocimiento ha tomado protagonismo, la búsqueda de talento (siempre escaso) justifica todo tipo de operaciones. No estás comprando una empresa; estás comprando la “joya de la corona” de una empresa que sin ella tendría poco valor.

En un protocolo de compra, por el que han pasado ya los financieros y los analistas de gestión con su modelo SWOT bajo el brazo (fuerzas y debilidades frente a oportunidades y amenazas), aparece hacia el final el socio senior, con su mirada escéptica, que hace una lectura subjetiva del diagnóstico frío y realista que ha hecho su equipo. Y a veces, por experiencia, por azar o por simple intuición descubre algo oculto que no ha aflorado en el trabajo y que es la mejor baza para decidir en consecuencia.

Cuando se estudia un mercado, un territorio, una nación se procede de igual manera, a la búsqueda de talento. No es un trabajo fácil, sobre todo si ese talento tiene raíces históricas de largo recorrido y se mueve en la intangibilidad. Nadie le ha prestado atención. Está allí en la oscuridad del relato, aunque tiene peso más que sobrado para potenciar la imagen de ese mercado, de ese territorio, de esa nación.

Esto es lo que ha ocurrido en Catalunya con el “Consolat de Mar”, un auténtica “joya de la corona”, que la incompetencia de unos y la mala fe de otros ha tenido en abandono durante largos años. Y ahora, gracias a la audacia de un pequeño grupo de pioneros rupturistas, se ha empezado a recuperar un proyecto que bien trabajado tiene tanta fuerza entre la clase política internacional como la marca “Barça” la tiene entre la población mundial. Como bien dice Jordi Domingo, Cònsol Major en ejercicio, resulta penoso que el “Consolat de Mar” se conozca y se aprecie en los foros internacionales de primer nivel, mientras se ignora en nuestro propio país o se refugia en el microcosmos académico como pieza de museo.

Porque si en un gesto de inteligencia que lo dignificó históricamente el rey Jaume I, a mediados del siglo XIII, no hubiera concedido a los Prohoms de Ribera (los comerciantes del barrio), la capacidad de crear unas reglas de juego y una pequeña estructura organizativa para dirimir los conflictos inevitables en el tránsito por el Mediterráneo, el Derecho Marítimo Internacional hubiera tardado en aflorar y nunca se sabe en qué sentido. Este reglamento (Ordinacions de la Ribera de Barcelona), publicado en 1258, es el primer texto redactado en catalán de derecho marítimo. Unos años más tarde (1279) Pere el Gran, hijo de Jaume I, ratificaba la voluntad de su padre, transformando aquella corporación oficiosa en el Consolat de Mar. Todo operaba en torno a las costumbres marítimas nacidas en la ciudad de Barcelona, siendo el catalán el lenguaje marinero dominante en toda la cuenca mediterránea.

En aquella época la actividad marinera de Catalunya era muy potente. Las grandes rutas comerciales partían de Barcelona, pero también de Tortosa, de Blanes, de Sant Feliu de Guixols, de Cadaqués y de Cotlliure. La industria naval era notable, con importantes astilleros a lo largo de la costa. La conquista de Mallorca y luego de Sicilia y Cerdeña no se explica si no se tiene en cuenta el peso de la flota mercante. En las distintas plazas se creaban unidades de representación que resolvían las discrepancias entre los agentes. Es por ello que encontramos presencia documentada de cónsules, mercaderes y marineros catalanes en Marruecos, Túnez, Rumanía, Palestina, Alejandría, Constantinopla y otras plazas de la cuenca mediterránea.

¿Y qué hacía el Consolat de Mar? Muy simple: mediar y arbitrar todo tipo de conflictos, construyendo en un proceso acumulativo unas reglas de juego de uso común. El comercio se desprendía del corsé judicial y daba vida al incremento de las relaciones mercantiles. Los tribunales estaban formados por dos cónsules, asesorados por prohombres elegidos entre el sector marinero. Todo se basaba en la experiencia. Y este modelo nos lleva a cuestionar la situación actual, en la que la vía judicial en el Estado español se halla muy deteriorada. No es justa, no es eficiente, no es rápida. Se inmiscuye en ámbitos que no le corresponden. No garantiza al ciudadano la protección de sus derechos. La actualización del Consolat de Mar ofrecería una vía alternativa que la sociedad catalana agradecería.

Tenemos la marca; solo hace falta volverla a colocar en su sitio y potenciarla. Esto pasa, en primer lugar, por dotarla de una partida presupuestaria sobrada, crear una organización adecuada, vincularla a la Academia para formar mediadores, conectarla a las redes internacionales. Y para eso es preciso tener voluntad política y capacidad para comprender el alcance de todo ello. No sé si lo lograremos, vista la mediocridad imperante en la Administración Pública catalana. Y si lo intentamos, hay que anticiparse a la reacción del Estado español (el profundo y el superficial) que pondrá todas las trabas – como hace habitualmente de forma rutinaria – para que ese proyecto no despegue.

Como siempre ocurre, aparece en este tema un choque cultural profundo entre la lectura absolutista de raíz castellana (las leyes se imponen de arriba abajo y no se cuestionan) y la visión catalana de mediar, negociar, pacificar, comprender a la otra parte, que se puso en evidencia ya en el siglo XI en las asambleas de “Pau i Treva de Déu”, bajo el amparo de la Iglesia y la dirección del Abad Oliva. Era la sociedad civil, las instituciones de gobierno local, las asociaciones horizontales (gremiales, culturales, etc.), en definitiva las entidades representativas las que podían producir unas normas de comportamiento compartidas. Cuando no se quiere compartir nada, se impone por la violencia del más fuerte, y éste no fue el caso de Catalunya.

El Consolat de Mar (1279) fue el resultado de toda la cultura mencionada, como lo fue el “Consell de Cent” (1249), la “Generalitat” (1359) y, ya en un plano instrumental, la “Taula de Canvi” (1402). Como fundamenta Pierre Vilar, uno de los padres del análisis histórico comparado, “entre 1250 y 1350, el Principado catalán era el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o Estado-Nación”. Para añadir más adelante: Es difícil encontrar en la Europa de aquellos siglos “unos fenómenos económico-políticos tan próximos a los hechos nacionales modernos. Lengua, territorio, vida económica, formación psíquica, comunidad cultural: las condiciones fundamentales de una nación ya aparecen reunidas perfectamente en el siglo XIII”.

Y en esos tres siglos (XI, XII y XIII), en el que ocurrieron tantas cosas en torno a la ciudad de Barcelona, Madrid era un pequeño pueblo de apenas quince mil habitantes. Tardaría algunos siglos más (mediados del XVI) para que iniciara su despegue, después de que Felipe II (1561) decidiera trasladar la Corte de una manera estable a aquel lugar. Así fue como el rey castellano empezó a tejer las bases de un Estado burocratizado, que es un aparato administrativo muy distinto conceptualmente de lo que es una nación. Y aquí se manifiesta el problema de fondo que nos afecta en la actualidad, en el que un Estado sin nación (España) se enfrenta a una nación sin Estado (Catalunya). El contraste histórico ayuda a comprender muchas cosas.

Ahora de lo que se trata es de conseguir que la ciudad de Barcelona, a través de esta institución, recupere el lugar que le corresponde en el mundo de la mediación y del arbitraje, mundo que en la actualidad encabezan Londres y Singapur (la huella inglesa), aunque ninguna de ellas goza del pedigrí histórico de Barcelona en este campo. Hay que tener en cuenta que justamente este año se va a celebrar la conmemoración de su nacimiento, hace setecientos cincuenta años.

No perdamos más el tiempo en mesas de diálogo para resolver conflictos políticos en los que la otra parte jamás renunciará a su construct ideológico, cuyo argumento supremo y único es “la unidad indisoluble” de España. Y no olvidemos que ese construct se cimenta en una cultura absolutista donde la negociación y el arbitraje no tienen cabida.

Volquémonos en nuestros mejores activos y en concreto en la revitalización del Consolat de Mar, una joya de la corona de nuestra historia que el adocenamiento dominante en la clase política ha tenido en el olvido.

Voy a ir un poco más allá de la queja dolida de Joan Sales cuando dijo: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.

Quinientos no, setecientos cincuenta.

https://www.alfdurancorner.com/