"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
El Grup de Natura Sterna ha constatat el robatori de la branca de corall vermell més gran de la zona d’uns 15cm de llargada, situada a 31 metres de profunditat a Port Salvi
El passat 17 de setembre, un bussejador del Grup de Natura Sterna va constatar l’espoliació de la branca de corall vermell (Corallium rubrum) més gran inventariada fins ara en aigües de Sant Feliu de Guíxols. Concretament es trobava a una profunditat de 31 metres a la zona de Port Salvi.
La branca es va detectar per primera vegada l’any 1987 i observada per última vegada el 26 d’agost d’aquest any. Feia 15 centímetres de llargada i era una peça excepcional de les aigües del municipi guixolenc. A més, on fins al moment només hi ha inventariats sis exemplars més de corall vermell.
Aquest recurs pesquer és clau en l’ecosistema marí, ja que té unes característiques que el fan especialment vulnerable, com un creixement extremadament lent o la limitada capacitat de dispersió de les seves colònies. Ara, hauran de passar almenys quatre generacions per poder observar un exemplar similar.
Pesca prohibida
Actualment, la pesca del Corallium rubrum està prohibida per una ordre ministerial del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 31 de març de 2020 i vigent fins al 2022. L’any 2017 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja havia regulat la seva pesca mitjançant l’Ordre ARP/59/2017, de 7 d’abril, establint una veda de la pesquera per un període de 10 anys.
Al llarg de les últimes dècades, s’ha constatat un descens de fins al 75% de les seves captures a nivell de tota la Mediterrània, especialment en el cas de les poblacions d’aigües poc profundes, pràcticament esgotades. La pesca furtiva, l’escalfament de les aigües per culpa del canvi climàtic i l’acidificació dels mars suposen una greu amenaça per a la seva supervivència, motiu pel qual ha estat catalogat com una espècie en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).
Per aquest motiu, el Grup de Natura Sterna està tramitant les pertinents denúncies de l’espoli del corall vermell detectat a Sant Feliu de Guíxols davant el cos dels Agents Rurals i el Departament Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Per així, evitar que fets delictius d’aquesta gravetat es tornin a produir.
cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?
Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.
La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.
El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.
L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.
Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.
El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”. Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”.
A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium, i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”.
Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.
A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.
El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…
Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.
Hagiógrafo de Franco, Galinsoga se dirigió a la sacristía gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”. Galinsoga cayó en la “trampa” y reconoció que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón. Se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot.
Esta frase ocasionó, ahora hace 60 años, el conocido caso Galinsoga, fruto de la lucha y de la resistencia catalanista y antifranquista (con la participación de la Iglesia catalana) ante la soberbia y la mala educación de Luis Martínez de Galinsoga, director de la Vanguardia Española y hagiógrafo de Franco, al que había definido como “Vigía de Occidente”.
El domingo 21 de junio de 1959, hoy hace 60 años, Galinsoga fue a misa de 9 a la parroquia de San Ildefons de Barcelona. En iniciar la homilía el sacerdote, en catalán, Galinsoga se dirigió a la sacristía, gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”.
“Usted perdone, le contestó el sacristán, pero la misa, como en todos los lugares, es en latín”. Mossèn Lluís Gómez Rubiera, que estaba leyendo el periódico, cuando oyó aquellos gritos se dirigió a Galinsoga que repetía: “Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán”.
Mossèn Lluís Gómez explicó a Galinsoga que, por el hecho de ser la misa parroquial, el sacerdote hacía la homilía en catalán. Galinsoga le respondió, mientras dejaba una tarjeta suya encima de una mesita: “Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda”. Y salió de la sacristía repitiendo: “Catalanes de mierda”. Una mujer cuando oyó los insultos le dijo: “Pero qué dice, maleducado”. Y Galinsoga repitió gritando: “Que todos los catalanes son una mierda”.
El 25 de junio, mossèn Narcís Saguer, cura de San Ildefons, muy inteligentemente, le escribió a Galinsoga esta carta: “El pasado domingo día 21, mientras se celebraba en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S. , para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona”.
Galinsoga cayó en la “trampa” y contestó a mossèn Saguer, reconociendo que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón en catalán. Estos hechos comenzaron a conocerse y se inició una campaña ciudadana contra La Vanguardia Española, con gente de CC como Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparecieron diarios de La Vanguardia rotos, se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot y también se invitaba a los subscriptores a darse de baja del periódico hasta que Galinsoga fuese destituido. Los cristales de la redacción de La Vanguardia fueron rotos y aparecieron pintadas de “Visca Catalunya”.
De la imprenta de Francesc Pizon salió un texto clandestino, redactado por Jordi Pujol, titulado: “TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA” y que decía: “A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia. Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans. És el que calia esperar. Cal respondre dignament al repte: EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT. Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills. Enfront de tal injúria, no hi ha diferències : Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga. BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA”.
La tirada del diario se había reducido en 30000 ejemplares, se dieron de baja cerca de 20000 subscriptores y el conde de Godó, propietario de La Vanguardia, perdió un millón y medio de pesetas.
A la vista de la magnitud de la campaña, Galinsoga tuvo miedo y el 19 de enero de 1960 escribió un artículo en el que pregonaba su afecto y su servicio a Cataluña y su amistad con Puig i Cadafalch y con Francesc Cambó. La oposición a Galinsoga sacó otro texto, que se distribuyó ampliamente y donde se refutaban los argumentos dados por el director de La Vanguardia en su artículo del 19 de enero. El texto decía: “RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”: “Sr. Galinsoga: Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? … Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa….de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya ? Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?….Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció…no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i una altra. Fins que hem dit prou”.
El texto acababa con estas palabras: “CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA”. El 28 de diciembre de 1959, el editor del diario se había dirigido a las autoridades franquistas para solicitar el relevo del director. El 7 de febrero siguiente, el nombre de Galinsoga ya había desaparecido de La Vanguardia.
El caso Galinsoga fue un éxito de los grupos catalanistas y de la oposición democrática, juntamente con la Iglesia catalana (que siempre ha amado y ha defendido nuestra lengua) en la lucha contra la dictadura franquista y contra la prepotencia de los enemigos de Cataluña. De hecho, recientemente (Avui, 14 de mayo de 2019) el arzobispo de Tarragona, Joan Planellas, en sintonía con los documentos del episcopado catalán, declaraba: “Manifestamos nuestro profundo amor por el país, lo amamos”.
Y es que como decía también (Ara, 16 de junio de 2019) el arzobispo Planellas, en relación a la defensa de la lengua catalana por parte de la Iglesia: “¿Quién puede renegar de su tierra?¿De Cataluña que tiene cultura, lengua y talante propio? La Iglesia tiene que afirmar este amor por la tierra donde vives”. Una vez más se demuestra que cuando un pueblo está unido para de defender su dignidad y su identidad nacional, David es capaz de vencer Goliat.
Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.
Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …
Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas
El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas
El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.
Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.
Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.
UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.
Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.
El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.
Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.
Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».
Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.
Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.
UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.
El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.
El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.
El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.
Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.
El polític és un addicte del poder i només accepta relacions de poder. Jeràrquiques. Són les relacions del cinisme. Per això, de vegades, el llop polític arriba fins i tot a disfressar-se amb la roba de l’àvia i es fa passar per ella perquè la Caputxeta Vermella es confiï. Vigila, Caputxeta, vigila. Exactament per aquest motiu vaig trobar inapropiat que un periodista i mestre de periodistes, Vicent Partal, acceptés de fer una crítica als polítics des del Parlament de Catalunya el proppassat dia 10. De la mateixa manera que m’hauria semblat malament veure Pedro Jota Ramírez o Francisco Marhuenda fent un sermó edificant, per a la salvació de l’ànima dels polítics, a les Corts espanyoles. Espanya, inclosa Catalunya, és un hàbitat polític poc exemplar, on les relacions entre política i premsa són excessivament incestuoses, on no calen més fotografies entre polítics i periodistes. Ni més relacions públiques. Després del discurs del senyor Partal vaig parlar amb alguns polítics i tots, tots, em van assegurar que l’havien trobat dur, però adient, un discurs molt necessari. Senyal inequívoc que va ser un discurs que no calia, un discurs espuri. El periodisme no ha salvat mai cap polític de l’infern ni tampoc no ho farà ara. Com és possible que Vicent Partal digués que “no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu”? El que passa entre les files dels tres partits independentistes amb representació parlamentària ho sabem tots, i ho sabem perfectament bé: és una llarga guerra civil fratricida que ens autodestruirà com a nació i com a societat. Cal mirar la veritat de cara.
Quan un polític et demana una opinió, el que vol, en realitat, és que l’ensabonis. Si t’agenolles, com Espàrtac abans de la revolta, el paio tampoc et diu que no, tampoc ho trobarà exagerat, ni li molesta gota. Abans que tu ha conegut altres periodistes i escriptors, després de tu en vindran molts d’altres. A tot estirar, si té un bon dia, el polític accepta que li diguis alguna coseta negativa, que li facis algun retret, algun escarafall. Res d’estirar-li les orelles, no et passis de rosca. És aleshores quan l’animal polític esdevé infinitament més perillós, perquè es torna més egòlatra. Vol que hi confiïs. T’ha deixat criticar-lo una miqueta, només per després inflar el pit i presumir de liberal, de demòcrata, de milhomes. De víctima. En certa ocasió, Josep Lluís Alay, director de l’oficina del president Puigdemont, va dir-me molt campanut, emprenyat com una abella, com si fos un gran què, que ell acceptava les crítiques. Oh, vaig gosar respondre. Ho va dir com si fos possible el contrari, com si fos possible, en una democràcia, no sotmetre’s a la fiscalització dels altres, de tots els altres, periodistes o ciutadans anònims. Aquell gran dia vaig comprendre que el somni daurat de tots els polítics és aquest, exactament. Trobar un bon argument, una bona mordassa, per evitar totes les crítiques, i així poder situar-se per damunt del bé i del mal. Només haver de respondre davant de Déu i de la història. I és que fa només poques hores Carme Forcadell, per defensar Oriol Junqueras de la reprovació pública, ha intentat trobar aquest argument infal·lible que ens faci callar de cop a tots: “Amb quina autoritat moral aquestes persones diuen això a una persona que ha estat a la presó i s’ho ha jugat tot pel país?” Això, això, aquesta és la gran pregunta de la política catalana, després de l’extraordinària experiència dels partits independentistes en el poder, com ens atrevim a obrir la boca?
Ens destruirà si no fem l’esforç d’entendre una mica com és la política catalana. La difícil i complexa política catalana. Una política dissenyada, actualment, per uns professionals de la política, el que anomenem polítics, que salvant algunes belles excepcions, han triat com a líders els personatges més cínics i egòlatres del planter disponible, les psicologies més predisposades a la simulació, a l’engany i a la manipulació de l’opinió pública. Només ens faltava tenir alguns polítics professionals a la presó fins fa quatre dies i alguns altres encara a l’exili. Això ha crispat l’ambient encara més. Al capdavall tots han acabat imitant ⸺uns més, d’altres menys⸺, una actitud pública que s’assembla força a la que gasta ara Pablo Iglesias. El cito perquè no forma part dels polítics catalans i serveix per il·lustrar aquest gran mal de la política catalana. L’actitud del victimisme megalòman, la impermeabilitat a la crítica, la inhumana persecució de l’èxit social a qualsevol preu. Alguns en diuen “el poder” però és més aviat això altre, el reconeixement social. S’ha promogut el desenvolupament d’una política cada vegada més doctrinària, cada vegada més allunyada de la voluntat popular que reclama la unitat independentista. En va. Perquè és una política que es concreta a través de tres estratègies principals. Tres estratègies que són un clàssic: la projecció, la repressió i la negació. Primer s’acusa el contrincant polític independentista de fer exactament el que tu fas (projecció). Després reprimir l’autocrítica, la crítica, l’ètica personal, el sentiment col·lectiu o patriòtic. Reprimir l’altruisme i la solidaritat. I finalment negar, contra tota evidència, el que tots sabem. Que l’enemic número u dels polítics independentistes són els altres polítics independentistes. Infinitament per damunt dels espanyolistes. Els diaris en van plens, d’aquests polítics catalans que neguen l’evidència. I que només van a la seva.
Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno
Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.
Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.
No te rindas, aún estás a tiempo De alcanzar y comenzar de nuevo, Aceptar tus sombras, Enterrar tus miedos, Liberar el lastre, Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso, Continuar el viaje, Perseguir tus sueños, Destrabar el tiempo, Correr los escombros, Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se esconda, Y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma Aún hay vida en tus sueños. Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo Porque lo has querido y porque te quiero Porque existe el vino y el amor, es cierto. Porque no hay heridas que no cure el tiempo. Abrir las puertas, Quitar los cerrojos, Abandonar las murallas que te protegieron, Vivir la vida y aceptar el reto, Recuperar la risa, Ensayar un canto, Bajar la guardia y extender las manos Desplegar las alas E intentar de nuevo, Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se ponga y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma, Aún hay vida en tus sueños Porque cada día es un comienzo nuevo, Porque esta es la hora y el mejor momento. Porque no estás sola, porque yo te quiero .
gutta cavat lapidem 