"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
La ciència ha estat capaç de veure diferències físiques entre els cervells de persones que pateixen solitud i les que no
Aquestes festes de Nadal estan sent especialment solitàries per a molta gent com a conseqüència de les restriccions per la pandèmia de la Covid-19. Per això, potser més que mai convé conèixer com la solitud i l’aïllament afecten a la salut dels qui els pateixen.
Un nou estudi ha mostrat una espècie de firma al cervell de les persones solitàries que les distingeix de manera fonamental, segons les variacions en el volum de diferents regions del cervell, així com també segons la forma en què aquestes regions es comuniquen entre si a través de les xarxes cerebrals.
Un equip d’investigadors va examinar les dades de les imatges de ressonància magnètica, la genètica i les autoavaluacions psicològiques d’aproximadament 40.000 adults de mitjana i tercera edat que es van oferir com a voluntaris perquè la seva informació s’inclogués al Biobanc del Regne Unit. Després van comparar les dades de les ressonàncies magnètiques dels participants que van informar que sovint se sentien sols amb les que afirmaven no patir solitud.
Els científics van trobar diverses diferències al cervell de les persones solitàries. Aquestes manifestacions cerebrals es van centrar en el que es diu la xarxa predeterminada: un conjunt de regions cerebrals involucrades en pensaments interns com recordar, planificar el futur, imaginar i pensar en els altres.
Els investigadors van trobar que les xarxes predeterminades de persones solitàries estaven connectades amb més força i el seu volum de matèria gris a les regions de la xarxa predeterminada era més gran. La solitud també es va correlacionar amb diferències al fòrnix: un feix de fibres nervioses que transporta senyals des de l’hipocamp a la xarxa predeterminada. En persones solitàries, l’estructura d’aquest tracte de fibra es va conservar millor.
Les persones utilitzem la xarxa predeterminada quan recordem el passat, imaginem el futur o pensem en un present hipotètic. El fet que l’estructura i funció d’aquesta xarxa s’associï positivament amb la solitud pot deure’s que les persones solitàries són més propenses a utilitzar la imaginació, els records del passat o les esperances en el futur per superar el seu aïllament social.
“En absència de les experiències socials desitjades, els individus solitaris poden estar predisposats cap a pensaments dirigits internament, com recordar o imaginar altres experiències. Sabem que aquestes capacitats cognitives estan intervingudes per les regions cerebrals de la xarxa predeterminada”, afirma Nathan Spreng de la Universitat McGill i autor principal de l’estudi. “Així que aquest enfocament més gran en l’autoreflexió, i possiblement en experiències socials imaginades, naturalment involucraria les funcions basades en la memòria de la xarxa predeterminada”.
La solitud és un problema de salut important, i estudis anteriors han demostrat que les persones grans que experimenten solitud tenen un risc més important de deteriorament cognitiu i demència. Comprendre com es manifesta la solitud al cervell podria ser clau per prevenir malalties neurològiques i desenvolupar millors tractaments.
Un dels majors reptes de l’actualitat és educar en la felicitat. Un dels que millor ha pensat la felicitat va ser Sèneca fa gairebé 2000 anys. Ell deia que davant de falses felicitats “la veritable felicitat resideix en la virtut” i al seu torn, que no hi ha virtut sense esforç.
Però en els temps de la gratificació instantània vivim molt lluny dels ideals de Sèneca. Sí, hi ha molta desorientació però existeix a la vegada preocupació per ella, i especialment per la felicitat dels nens i nenes, que creixen en una societat cada vegada més competitiva i sense referents ètics.
Normalment tenim moltes idees sobre com cuidar la higiene i l’alimentació dels més petits. Ara bé, si ens pregunten per la seva felicitat, probablement la nostra expressió és d’estupor o desconcert.
Si com a adults amb prou feines coneixem, si és que existeixen, les claus de la felicitat, com sabrem inculcar-la en els nens? En un sistema on es ven i compra tot, com saps ens venen constantment un model de felicitat i d’èxit per a tots igual.
No creus que tant soroll ens confon? En un context així, hi ha dos aspectes que són fonamentals per a educar en la felicitat: les emocions i l’ètica. Anem a pams.
Una eina fonamental per a fer front a aquesta confusió és l’educació emocional. En què consisteix? Després de segles d’ignorar-les, les emocions es van començar a estudiar i des de fa més de dues dècades es va començar a difondre el concepte de “Intel·ligència emocional” associat a l’habilitat per a gestionar emocions, saber distingir-les i expressar-les.
No obstant això no només es tracta de saber gestionar les emocions amb intel·ligència, sinó també que necessites les emocions per a ser intel·ligent, perquè les primeres influeixen en la teva capacitat cognitiva.
El segon aspecte és l’ètica. Quantes vegades sentim parlar d’ella en una època de crisi de valors! Recorda la frase de Sèneca en la qual deia que la veritable felicitat resideix en la virtut. Una manera de dir que l’ètica és el cor de la felicitat.
Per això educar en la felicitat vol dir també transmetre valors i models de conducta ètica. Això significa alhora ensenyar a distingir entre l’important i el secundari. I potser, sent adult, aprendre-ho tu primer: els resultats acadèmics ens preocupen, però no són el més important del procés de creixement.
Claus per educar en la felicitat
Per tot això, encara que la felicitat sigui un llarg camí personal i intransferible hem de donar armes als més petits perquè el puguin recórrer amb garanties durant tota la seva vida.
La felicitat, com la intel·ligència, s’entrena i requereix uns certs hàbits que has de fomentar. Aquí et deixem algunes claus per a treballar-la. Segur que la majories les coneixes i només has de recordar-les.
Ensenyar el valor, no el preu
Si alguna cosa caracteritza la nostra època és la quantificació de tot: tot ho reduïm a quantitats i després a un valor de canvi en el mercat. Això pot portar als petits a creure que tot es pot comprar i vendre.
Però com saps, no és així. Per això és important que ensenyis a demorar-se i apreciar els moments i experiències que no tenen preu però sí gran valor.
Ensenyar a expressar les emocions
Qualsevol problema o conflicte ens pot semblar “menor” perquè és infantil, però té gran importància per a ells i són grans oportunitats d’aprenentatge que no has de desaprofitar.
En edats en les quals ja escriuen, un exercici magnífic és demanar-los que facin un balanç per escrit de les emocions que han tingut durant el dia. Aprendran a fer això que ens costa tota la vida, també adulta: posar paraules a les nostres emocions.
Elogiar l’esforç, no el talent
Moltes vegades tendim a elogiar el talent “natural” per a fer alguna cosa. No obstant això per al seu creixement i formació el millor és que elogiïs l’esforç, fins i tot quan no serveix per a aconseguir un objectiu, per petit que sigui.
Ensenyar a ser autònoms
L’experiència no la pots inculcar, l’ha de viure cada nen de forma autònoma. El temor al fet que no sigui feliç a vegades et pot conduir a voler evitar-li el fracàs. Un error! L’experiència del fracàs és la millor escola per a educar en la felicitat. Ella ensenya que tota meta requereix un esforç i que aquest esforç a vegades és premiat i d’altres no.
Ensenyar a somiar
Et pot semblar simple retòrica però no és així; quan parlem de “somiar” ens referim a anar més enllà de la realitat tal com ens ve donada. Educar en la felicitat és també ensenyar a no conformar-se, a no renunciar als projectes de vida que et fan feliç.
Proposa sempre activitats artístiques ja sigui a través de textos, dibuixos, fotografies… en les quals puguin expressar els seus somnis i anhels personals.
Jugar!
El joc és l’espai de llibertat perquè és una cosa gratuïta la fi de la qual no és res extern a si mateix: no busca produir res ni ser rentable. No hauràs de “ensenyar a jugar” als nens però amb les llargues jornades amb què se’ls carrega, corren el risc d’oblidar-ho.
Per això, una de les claus per educar en la felicitat és treballar per a conservar i fomentar el valor del joc infantil.
Educar en la felicitat amb un llibre que pregunta Què ens fa feliços?
En tan sols 15 pàgines, els textos de Marie-Agnès Gaudrat i les il·lustracions de Carme Solé Vendrell per al llibre Què ens fa feliços? de la col·lecció “Moments i emocions” aborden valors com la cooperació, l’empatia, el coratge o la solidaritat.
I el més important: ho fan incitant al diàleg entre adults i nens, perquè els dos puguin reflexionar sobre ells. D’aquesta manera t’ajuda a treballar una altra de les claus de la felicitat com és el diàleg entre pares i fills.
Els dibuixos d’una il·lustradora de referència i amb llarga experiència en la il·lustració per a nens com Carme Solé teixeixen complicitats amb l’imaginari infantil.
De la mateixa forma, les pàgines desplegables conviden a interactuar amb dilemes interessants. “Disfressar-nos del que no som?”, ens diu una pàgina. Però si obrim el desplegable ens trobem amb la pregunta alternativa: “O ser simplement com som?”.
Educar en la felicitat és tan ambiciós com educar en la recerca del sentit de la vida, però el missatge, senzill i poètic de Què ens fa feliços? és que l’origen de la felicitat és compartir la vida amb els altresi construir relacions positives basades en la generositat.
Per a respondre la pregunta el llibre torna de nou a Sèneca i ho fa en un llenguatge optimista, entranyable i accessible per a nens i nenes a partir de 5 anys. Sense oblidar-se de dilemes que poden compartir adults i petits: “No fer més que treballar? O prendre’s algun temps per a somiar?”
T’has plantejat el repte d’educar en la felicitat? Explica’ns la teva experiència!
Riure és necessari, tenir sentit de l’humor imprescindible. Sovint en situacions de tensió, per iniciar una negociació o per presentar-se en un entorn hostil, l’humor trenca el gel i es converteix en un generador de canvi en positiu que embolcalla l’interlocutor d’un to proper.
El clown Guillem Albà, en un reportatge a TV3 explica que riure hauria de ser obligatori, que la gent que no riu és perillosa. Mentre riem ens trobem en el costat positiu de la vida, en un present que estem gaudint prescindint de futurs incerts o superant seqüeles del passat.
Per desenvolupar-nos amb encert en les relacions socials, convé dominar el sentit de l’humor. Saber trencar el gel i crear complicitat, extrems que es donen quan «caiem en gràcia.» Algú amb qui som capaços de compartir somriures, és algú amb qui també som capaços de sentir-nos bé.
Segurament, tots recordem de l’institut o l’escola aquell professor que sabia transgredir el rigor institucional acadèmic per provocar somriures entre els alumnes. Aquell professor que era capaç de fer somriure la classe, també era capaç de guanyar-se als seus alumnes. Un record que dura per sempre.
En plena pandèmia, amb mascaretes cobrint-nos el rostre i un ambient enrarit, presentar-nos davant algú que acabem de conèixer xocant amb desinhibició els colzes és una bona manera de començar amb bon peu una presentació. Enmig de la sobrietat un gest divertit provoca el canvi necessari per fer aflorar el contacte humà que tots necessitem.
Dominar el sentit de l’humor és gaudir d’una competència més per utilitzar en tot un munt de contextos diferents. Una competència que no només és divertida sinó que a més ens dona suport en la nostra carrera professional o en la vida personal.
Entrevista al poeta, traductor, lingüista i gramàtic. 19-12-2020
Albert Jané
“Des d’aquesta finestra he vist centenars de manifestacions”, diu el poeta, traductor, lingüista i gramàtic Albert Jané (Barcelona, 1930) quan obre la porta del seu estudi del carrer Fontanella, a tocar de la plaça Catalunya. A la taula hi té diferents carpetes; a les parets, il·lustracions i dibuixos, i arreu, centenars de llibres i diccionaris. Jané va treballar en un banc fins que el 1963 li van demanar d’entrar a formar part de Cavall Fort. En va ser redactor i corrector i, del 1979 al 1997, director. A banda, és autor de nombroses traduccions i adaptacions d’obres infantils i juvenils de diferents llengües (francès, anglès, italià, castellà o occità). Ha traduït còmics tan coneguts com ara la sèrie dels barrufets o la d’Aquil·les Taló, contes tradicionals com El soldadet de plom (1983), La Caputxeta Vermella (1984) o guions cinematogràfics com La Ventafocs, la primera pel·lícula infantil que es va traduir al català. Ha fet 90 anys però continua escrivint. Diu que mai s’ha penedit d’haver deixat la feina estable al banc per la literatura. Demà dilluns li fan un homenatge a l’Ateneu Barcelonès.
Vostè va inventar el nom de barrufet i el verb barrufar . Les seves traduccions de Les schtroumpfs del belga Peyo van alimentar la lectura de moltes generacions. Com va arribar a trobar el terme barrufet ?
Em va semblar eufònic, com el verb barrufar. Vol dir “dimoniet” en menorquí. Crec que hi va influir també el fet que el meu pare era un admirador de l’intel·lectual mallorquí Gabriel Alomar i Vilallonga [poeta, assagista i prosita, va ser un inconformista i va declarar a Josep Pla que si parlava d’ell a la gent de Palma, moltes persones li dirien que era un barrufet, una encarnació del dimoni, i que ja tenia, almenys, una cama a l’infern]. Altres temes els debatíem a la redacció de Cavall Fort, però en aquest cas vaig decidir tirar pel dret. Abans hi havia més llibertat, ara em sembla que els editors, quan cedeixen els materials, controlen més les traduccions, els títols i els personatges. En aquell moment podia fer bastant el que volia, no havia de demanar permís a ningú.
¿Creu que ara no el deixarien fer servir el nom de barrufet?
No ho sé, però podria ser que no. No té res a veure amb schtroumpfs, una paraula que no vol dir res. El cert és que en altres llengües s’ha traduït amb noms molt més semblants a l’original.
Els seus inicis no devien ser fàcils, no hi havia ni tradició de còmic ni de llegir en català.
En aquella època, a totes les revistes del món hi havia còmics i no en podíem ser l’excepció, no podíem seguir amb el mateix model que abans de la guerra, textos com a pans que amb prou feines es podien llegir. Els còmics expliquen històries boníssimes, n’hi ha que estan molt ben fets, i al darrere hi ha molta imaginació. No podia ser que no n’existissin en català.
I no hi havia prejudicis?
Vam haver de vèncer la resistència dels pedagogs, i en alguns casos va ser una resistència tenaç. No volien saber res del còmic, deien que el còmic ensenyava a no llegir, però aquesta mentalitat va desaparèixer fa temps. Els còmics francesos i belgues que vam traduir van tenir molt d’èxit. El repte en aquell moment era utilitzar un llenguatge correcte i explorar a fons els recursos de la llengua, utilitzar frases senzilles, sense barbarismes ni incorreccions gramaticals. La llengua tenia i té prou recursos per poder fer un bon producte.
Vostè, que s’ha dedicat durant tants anys a la traducció del còmic al català, ¿què n’opina de l’estat de salut actual del còmic d’autoria catalana adreçat al públic infantil i juvenil?
No tinc prou informació per fer-ne una anàlisi detinguda i veraç, estic jubilat, però sempre ha estat una mica deficitari. Hi va haver un moment, fa anys, que podies trobar força estands de còmics catalans al Saló. Hi ha bons autors, com Oriol Garcia Quera, Jordi Viladoms o Lluís Juste de Nin, que ha mort aquest any. A Cavall Fort hi van treballar grans dibuixants però molts ja van morir, com Josep Maria Madorell [va començar a col·laborar a Cavall Fort el 1961 i va crear personatges com Els Galifardeus, els germans Jordi i Núria, la Pona, que forma part de les aventures de Jep i Fidel, o les aventures de Pere Vidal i de Massagran]. Per a mi Madorell era el número u del còmic català sense cap mena de dubte. Suposo que si el còmic català és deficitari, com passa amb moltes altres coses, és per la llei d’oferta i demanda.
¿Ha sigut important el fet que li donessin marge per poder traduir amb llibertat?
El còmic és una adaptació. Hi havia un personatge d’un còmic italià, l’Stefi [creat per Grazia Nidasio]. Era una nena petita i se suposava que vivia a Milà, però no s’esmentava la ciutat i jo vaig fer que passés a Barcelona sense especificar que era a Barcelona i hi vaig incorporar els referents d’aquí. Al còmic hi ha sempre molts jocs de paraules que són intraduïbles, i quan es volen fer en català s’han de pensar molt bé. Als còmics de l’Stefi n’hi havia molts. Recordo una rima que mencionava equips de futbol italians. Jo la vaig traduir així: “Garsa o rossinyol, rossinyol guanya l’Espanyol, garsa guanya el Barça”. La nostra cultura i llengua són prou complexes i riques per permetre això i moltes altres coses.
Vostè va treballar en el moment en què es va poder tornar a escriure i publicar en català. Han passat més de 40 anys des de la creació de Cavall Fort . Què n’opina de l’estat de salut del català?
Hi ha molta producció, es publica molt. Hi ha factors favorables i n’hi ha d’altres que no ho són tant, com la intervenció contínua del govern espanyol. Ara el TSJC ha fixat en un 25% la quota de classes que s’han de fer en castellà. Es pot ser pessimista, però des del punt de vista tàctic amb el català s’ha de ser optimista per lluitar i actuar.
Un millar de chicas de minorías religiosas violadas cada año
La policía en Karachi custodia a Arzoo Raja, en el centro, una adolescente cristiana quien supuestamente fue forzada a convertirse al islam y a casarse con un musulmán de 44 años. AP
Neha amaba los himnos que se cantaban en su iglesia, hasta que el año pasado dejó de disfrutarlos cuando, a la edad de 14 años, fue obligada a convertirse al islam para casarse con un hombre de 45 años ya con dos hijos que le doblaban la edad. En estos momentos su marido está en la cárcel, acusado de violación debido a la edad de Neha, pero ella tiene que esconderse desde que a su cuñado le confiscaron una pistola en la propia sala del tribunal. Tiene miedo. “Quería dispararme”, dice.
Neha es una entre un millar de chicas de minorías religiosas que son obligadas cada año a convertirse al islam en Pakistán, en la mayoría de los casos para permitir matrimonios por debajo de la edad legal y no consensuados. Los activistas de derechos humanos dicen que esta práctica se ha acentuado durante el confinamiento por el coronavirus, al estar los casamenteros más activos en internet, aprovechándose del endeudamiento y la ruina de las familias.
El Departamento de Estado norteamericano ha señalado este mes a Pakistán por violación de las libertades religiosas, algo que su Gobierno rechaza. Las minorías religiosas representan el 3,6% de los 220 millones de habitantes del país y a menudo son objeto de discriminación.
La declaración del Gobierno de Washington se basa en parte en la valoración de una comisión estadounidense sobre la libertad de culto en el mundo según la cual menores pertenecientes a las minorías hindú, cristiana y sij de Pakistán son “secuestradas para convertirlas a la fuerza al islam, obligarlas a casarse y someterlas a violación”. Muchas son de familias hindúes empobrecidas de la provincia de Sindh, donde la edad legal para casarse es de 18 años, pero en el último mes se han producido dos casos de chicas cristianas, Neha una de ellas. A veces son entregadas a individuos poderosos en pago de una deuda y la policía hace la vista gorda. La red de complicidades incluye a familiares, vecinos, imanes y jueces corruptos que validan los matrimonios.
Según Yibran Nasir, un activista en la defensa de los derechos de los menores, esta “mafia”, como la define, apunta a las niñas de minorías porque resultan ser blancos fáciles para “hombres mayores con tendencias pederastas”. No se trata en realidad de convertir a las chicas al islam sino de conseguir vírgenes con facilidad. Y aquellas personas que denuncien conversiones forzadas pueden ser acusadas de blasfemia.
Neha explica que fue engañada por una de sus tías, que la hizo acompañar al hospital para ver a su hijo, ingresado. Su tía se había convertido al islam años atrás y vivía con su marido en el mismo edificio que la familia de Neha. La menor acabó secuestrada, encerrada en una habitación durante una semana y obligada a casarse. Fue violada. Llevada de vuelta a su casa, con un burka y 500 rupias, su familia la repudió. Neha acabó huyendo y encontrando refugio en una iglesia de Karachi.
Las renovables son la salvación de la minería, pero la extracción plantea cuestiones geopolíticas y ecológicas
Dos mineras en la zona de Rancagua, Chile, rica en cobre — EFE
Las megaminas a cielo abierto de cobre, hierro o níquel en las cordilleras de Sudamérica o África no serían las imágenes más indicadas para ilustrar la transición a la economía verde del siglo XXI.
Pero la estrategia de maximizar el crecimiento del PIB mundial en las próximas décadas a la vez que eliminar los gases invernaderos supondrá un aumento de la demanda de un centenar de minerales, desde la plata al plomo, el litio al grafito, el zinc a las llamada tierras raras.
Para cumplir con los objetivos del Acuerdo de Paris de mantener la subida de temperaturas por debajo de dos grados Celsius, la producción de los 17 minerales más importantes para la producción de energías renovables y la fabricación de vehículos eléctricos, tendría que subir de 40 millones de toneladas anuales a 140 millones antes del 2050, un aumento del 3.500%, según los cálculos de la Agencia Internacional de Energía. El Banco Mundial calcula que la demanda total de minerales necesarios para la transición alcanza una estratosférica 3.000 millones de toneladas.
Será una tabla de salvación para el sector de la minería, que se ha resentido en los últimos años del fin del llamado superciclo en el mercado internacional de metales. Pero las consecuencias medioambientales pueden ser graves.
Una economía de bajas emisiones “requerirá grandes cantidades de minerales porque las tecnologías de energía limpia –solar , eólica y geotérmica– necesitan más materiales que las tecnologías basadas en combustibles fósiles”, advierte el Banco Mundial en un informe publicado este año (1).
Cientos de miles de turbinas eólicas, algunas más altas que la torre Eiffel, serán construidas en los próximos años y exigirán enormes cantidades de cobalto, zinc, molibdeno, aluminio, zinc, cromo , entre otros metales.
Asimismo, la construcción de otras miles de centrales de energía fotovoltaica generará una demanda de millones de toneladas de cobre, hierro, plomo, plata , aluminio y níquel sin olvidar las tierras raras y minerales críticos como el indio, galio, germanio, selenio.
Ya que se necesitan 3.000 paneles solares para generar un solo megavatio de electricidad, el Banco Mundial calcula que la demanda de materias primas para fabricar estas instalaciones fotovoltaicas subirá el 300% antes del 2050.
La demanda de tecnologías de almacenamiento de energía en baterías de ion de litio supondrá antes del 2050 un aumento del 500% de la demanda de cobalto, litio y grafito, advierte el Banco Mundial. Si se incluye la demanda de la industria de automóviles eléctricos, la subida supera el 1000%. No se descarta sin embargo que las nuevas tecnologías de baterías Redox Flow –cuyos minerales críticos son el vanadio y el niobio– vaya sustituyendo las de litio.
En términos de porcentaje, no subirá tanto la demanda de metales ya utilizados intensivamente en la vieja economía de combustibles fósiles como el cobre o el aluminio. Pero en términos absolutos, las cantidades serán enormes. Según el Banco Mundial, entre el 2018 y el 2050, la transición energética usará 30 millones de toneladas de cobre, 103 millones de toneladas de aluminio y 2.500 millones toneladas de hierro.
La capacidad europea para conseguir las tierras raras y minerales críticos necesarios para la transición es un asunto espinoso. El suministro de las tierras raras dyprosium, neodimio y praseodimio, esenciales para la fabricación de las turbinas eólicas, “serán vulnerables a cuellos de botella”, advierte un informe del centro de investigación conjunta de la UE del 2016.
El 90% de las reservas mundiales de estos minerales se encuentran en China. Europa depende del gigante asiático para nada menos que el 98% de sus suministros. “Hay que diversificar las fuentes de suministro , reciclar más y buscar sustitutos”, dijeron fuentes de la comisión. “Aun así la dependencia de la UE para tierras raras será muy alta”, reconocieron.
“Incluso después de alcanzar una plena transición energética, si se quieren mantener tasas de crecimiento del PIB mundial como antes, el stock global de paneles solares y turbinas de viento y baterías tendrían que ser duplicados cada 30 o 40 años”, advierte Jason Hickel en su nuevo libro Less is more .
Incluso la autora del informe de la Comisión Europea, Darina Blagoeva, reconoce la envergadura del reto. “Los recursos globales son finitos; el crecimiento del PIB es infinito”, subrayó en una entrevista grabada en un vídeo de divulgación del informe.
En un mundo de menguantes recursos minerales, la carrera a la economía verde generará cada vez más tensiones geopolíticas En América Latina, Estados Unidos ya se emplea fondo para frenar la presencia china en sectores extractivos a la vez que empieza a financiar sus propios proyectos. Un ejemplo es la nueva mina de cobalto y níquel de Techmet en el estado brasileño de Piauí próximo a la Amazonia. Su principal fuente de financiación es la Corporación de Desarrollo Financiero, creada por la administración Trump en el 2018. Washington tomó una participación en lamina en septiembre, poco después de que el mandatario republicano anunciara un “estado de alarma” debido a la “dependencia de adversarios extranjeros para conseguir minerales críticos”.
No solo el medio ambiente latinoamericano está en juego. Para reducir la dependencia extranjera de estos minerales, la UE ha incluido en su plan estratégico la búsqueda de fuentes de suministro “indígenas” es decir en Europa. Una mina a cielo abierto en Cáceres de la multinacional australiana Infinity Lithium es una de los proyectos respaldados por la Comisión. “España es un país que tiene potencial para suministrar litio y níquel”, dijeron las fuentes de la comisión.
Pero en Cáceres no lo tienen tan claro. La plataforma ciudadana Salvemos la Montaña teme la contaminación del agua en la Ribera del Marco y daños a un ecosistema único en la sierra de la Mosca.
(1) Minerales for climate action: the mineral intensity of the clean energy transition , World Bank 2020.
Sis de les seixanta agrupacions que tenen el certificat Gold Label, el més prestigiós de tots, són catalanes
El clúster de maquinària agrícola era l’únic català que tenia el Gold Label, fins a l’any passat. ARXIU.
Catalunya concentra el 10% dels clústers del món que tenen el certificat d’excel·lència Gold Label. Es tracta d’un dels reconeixements més prestigiosos en l’àmbit dels clústers, que demostra la bona gestió d’aquestes organitzacions i que concedeix l’European Secretariat for Cluster Analysis (ESCA), una associació que agrupa més de dos-cents experts en clústers i que gestiona els processos de certificació, nascuda fruit de l’European Cluster Excellence Initiative (ECEI), iniciativa promoguda el 2009 per la Comissió Europea.
Ara com ara, només hi ha seixanta organitzacions d’aquesta mena que el tenen, sis de les quals són catalanes. Per aconseguir-lo, s’ha de passar un procés d’avaluació en termes de governança, finançament i estructura organitzativa molt exigent que, a més, s’ha d’anar renovant cada dos anys, aproximadament.
Fins al mes de març passat, només el Clúster Català dels Medis de Producció Agrícola disposava d’aquest reconeixement. Aleshores, cinc clústers més es van sumar al club de les seixanta agrupacions empresarials amb aquesta certificació. Es tracta del Beauty Cluster Barcelona, el Catalan Water Partnership (CWP), el clúster de fotònica Secpho, el clúster de la moda Modacc i el Packaging Cluster. Catalunya acapara així el 66% dels certificats Gold Label que hi ha a l’Estat espanyol.
Joan Martí, director de la unitat de clústers d’Acció, explica que suposa un avenç en l’excel·lència de l’ecosistema català de clústers. De fet, va ser la unitat que dirigeix la que va animar les diferents organitzacions a aspirar a aquest certificat que fa guanyar posicionament internacional.
Per a Martí, la llista d’avantatges que suposa aquest Gold Label és considerable: “És un reconeixement a l’equip que lidera cada clúster, a l’excel·lència de la feina ben feta i, a més, un factor perquè les empreses que hi formen part siguin més conscients del valor de ser-hi.”
Per la seva banda, David Garcia, director de Modacc, un dels sis clústers catalans amb el Gold Label, explica que aquest procés de diagnòstic els ha ajudat a detectar punts que han de millorar. De fet, arran d’aquest procés, Modacc ha aconseguit no només el certificat d’or, sinó replantejar-se alguns punts febles: “Ens vam adonar que teníem poca massa crítica en centres de recerca i universitats, i recentment ja hem incorporat la UPC i la Universitat de Lleida”, diu Garcia.“Així mateix, ens fa més visibles a l’hora de demanar finançament o de participar en projectes europeus”, afegeix Garcia, que reconeix que ha estat el procés de certificació més exigent que ha superat mai.
En termes generals, que sis dels vint-i-nou clústers que hi ha a Catalunya siguin considerats excel·lents representa una millora conjunta, “perquè a més, ajuda a visibilitzar les bones pràctiques a la resta d’organitzacions”, diu Martí. A Catalunya, els clústers representen el 30% del PIB (74.000 milions d’euros de facturació agregada) i generen més de 300.000 llocs de treball. En formen part 2.600 socis, que agrupen un teixit divers d’actors, ja que un 70% són pimes; un 13%, grans empreses; un 10%, centres de recerca, universitats i proveïdors de coneixement, i un 4,5%, start-ups, entre altres agents de l’entorn.
En els darrers anys, el nombre de clústers s’ha reduït perquè estan immersos en un procés de fusions. “La tendència a la concentració és global, no només en el nostre ecosistema. Els clústers estan en una nova fase evolutiva i treballen més per guanyar dimensió”, assegurava a una entrevista a l’Econòmic Patrici Valdenebro, la directora general de TCI Network, una organització global que ajuda a millorar les competències dels empleats i dels professionals vinculats als clústers i que té la seu a Barcelona.
Per a Joan Martí, aquesta evolució és una resposta a les creixents incerteses de l’entorn, que per si no era suficient, la pandèmia encara ha multiplicat més.
Tot i que no n’ha avançat el nom, Martí creu que en el 2021, dos clústers catalans es fusionaran i seguiran les passes dels que ho van fer el 2018 i el 2020. De fet, CataloniaBio i HealthTech Cluster van aprovar la integració de les dues entitats en una única associació sota la marca CataloniaBio & HealthTech, que va passar a representar més de 170 socis. Poc després, els clústers Foodservice i Food N’Nutrition també van optar per fusionar-se per tal de guanyar massa crítica.
El professor Alejandro Navarro a l’hospital, corregint exàmens
L’Alejandro Navarro és un professor que s’ha fet viral perquè, mentre estava agonitzant abans de morir, es va posar a corregir els exàmens dels seus alumnes.
Un professor corregeix exàmens abans de morir
La Sandra Venegas, la seva filla, el dijous va compartir una foto del seu pare estirat al llit de l’hospital mentre corregia els exàmens i, en qüestió d’hores es va fer viral. Els fets van passar a Texas, als Estats Units, quan l’home va anar a urgències amb l’ordinador, ja que estava preocupat per les notes dels seus alumnes.
Els metges li van dir que es moriria i, l’Alejandro, preocupat pels exàmens dels estudiants, no va parar de corregir-los fins a l’últim moment. A les imatges, que s’han viralitzat a les xarxes socials, es pot veure com el professor està estirat a la llitera de l’hospital mentre corregeix els exàmens amb el portàtil i, al cap de poca estona de posar les notes, va acabar morint.
Foto viral de l’Alejandro Navarro
“Hi ha professors que fan moltíssimes hores extres, inclús amb la pandèmia del coronavirus. No hem de deixar que treballin a casa. Hem de ser amables amb els professors i no s’ha de normalitzar que treballin tantes hores”, comenta Venegas a la publicació de Facebook.
Pilar Rahola és Filòloga. Estima la llengua catalana de la millor manera possible: fent-la servir. Aquest Nadal a moltes cases es regalarà L’espia del Ritz, la seva darrera novel·la. Davant la sentència del TSJCimposant el castellà a l’escola, la periodista va més enllà: qui va interposar el recurs? No va ser Societat Civil Catalana, ni Vox, ni Carlos Carrizosa. Va ser el Ministerio de Educación l’any 2015. L’època que el ministre Wert deia “Hay que españolizar a los niños catalanes“. El PSOE no ho ha aturat. Tota l’Advocacia de l’Estat en marxa contra l’escola catalana. Pilar Rahola avisa: no van només contra l’escola. Van contra la nació catalana. Vídeo:
Rahola: “No siguem ingenus, el model educatiu és el cavall de batalla del nacionalisme espanyol. Volen anorrear l’idioma català. Imposen el castellà i l’Estat coneix la precarietat del català. És igual qui governi, PP o PSOE ajudat per partits independentistes. Hi ha un procés de neteja lingüística“. Que corri aquest vídeo. Ens hi va la supervivència del català.
El sistema garantiza que todos los alumnos salgan de la ESO con el dominio de catalán y castellano en base a un modelo lingüístico que se asienta sobre un consenso inicial que se ha ido resquebrajando
Imagen de una manifestación en defensa de la inmersión lingüística de 2013. Enric Català
Pocas realidades educativas han suscitado tanto revuelo político y mediático, y durante tanto tiempo, como el modelo lingüístico de las escuelas catalanas. Una sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC), que obliga a todos los centros a impartir un mínimo de un 25% de clases en castellano, lo ha vuelto a poner en el foco.
A la espera del recurso al Tribunal Supremo, y de si la ‘ley Celaá’ acaba protegiendo o no el modelo catalán, cabe preguntarse en qué consiste exactamente en pleno 2020 la conocida como inmersión lingüística. ¿Cómo se originó y cómo ha evolucionado el consenso en torno a ella? ¿Qué datos la avalan? ¿Es la escuela realmente monolingüe en catalán? ¿Acaso debería serlo?
A día de hoy, el catalán es la lengua vehicular de todas las enseñanzas obligatorias, aunque cada centro tiene potestad para adaptar su proyecto lingüístico a sus necesidades. Algunos han incorporado el inglés como lengua de docencia, para mejorar el dominio del idioma. Otros, el castellano, aunque estos últimos son pocos, puesto que a menudo los claustros no creen necesario reforzar una lengua que, por su propio peso en la sociedad, se acaba colando en las aulas, patios y pasillos de forma natural.
El gran consenso fundacional
El modelo de escuela en catalán no se entiende sin sus orígenes, cuando a principios de los 80 algunas familias de zonas castellanoparlantes lo defendieron para sus hijos y acabó derivando en una ley que obtuvo un consenso total. Padres y madres de Santa Coloma de Gramenet reclamaron escuelas públicas íntegramente en catalán para que sus hijos pudieran ser realmente bilingües. Un movimiento al principio minoritario pero que acabó consolidándose y que tenía como origen hogares de clase obrera.
El nombre de inmersión lingüística viene de esa iniciativa, puesto que se trataba de un método pedagógico y lingüístico que consistía en sumergir a los niños y niñas castellanohablantes en un idioma que no era el suyo, el catalán, para poder dominarlo bien. Esa metodología, implantada en algunas escuelas de Quebec para niños y niñas angloparlantes, es la que ha acabado dando nombre, de forma popular pero imprecisa, al actual modelo catalán.
Durante el debate político sobre la normalización lingüística en Catalunya, fueron las fuerzas de izquierdas las que apostaron por un modelo de enseñanza único, no segregado por lenguas como el que inicialmente planteaba CiU y que se desplegó en comunidades como el País Vasco. Ese planteamiento acabó siendo consensuado por todos los partidos, que en 1983 aprobaron en el Parlament la Ley de Normalización Lingüística. Solo hubo una abstención. En ese texto, se fijaba el catalán como lengua de uso normal en la escuela (a excepción de la primera enseñanza) con un doble objetivo: que no se separen alumnos por razón de lengua y que todos acaben dominando ambas.
Estos dos pilares se han mantenido inalterables hasta hoy como argumentos a favor del catalán como lengua vehicular, aunque con el tiempo el consenso se ha ido resquebrajando. Ya en los 90 el PP empezó a criticar esta política lingüística, un discurso que se intensificó a favor del bilingüismo en las aulas con la llegada de Ciudadanos al Parlament, por un lado, y con la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, por el otro. Esta última fijó que el castellano no puede ser excluido como lengua vehicular, lo que en sucesivas sentencias se tradujo como instaurar un mínimo de un 25% de clases en esta lengua.
La inversión en educación en Catalunya está a la cola de Europa. Sandra Lázaro
En estos momentos, el 30% de las fuerzas con representación en el Parlament (PP y Ciudadanos) se oponen frontalmente al modelo de escuela en catalán, mientras que partidos como el PSC e incluso ERC se han abierto a actualizarlo.
Hasta ahora, los partidarios del modelo esgrimen además que la demanda real de más castellano en las aulas ha sido residual. Bien sea porque las familias que han recurrido a la justicia para reclamarlo son escasas decenas (ocho desde 2019, según Educación), o bien porque también fueron muy pocas, apenas 50, las que pidieron ir a una privada en castellano y que pagase la Generalitat gracias a la ‘ley Wert’.
Las entidades como la Asociación por una Escuela Bilingüe (AEB), sin embargo, defienden que la demanda de más castellano en las aulas no se puede medir solo por aquellas familias que dan el paso de denunciar. Y esgrimen datos como los que arrojó el GESOP en una encuesta para Societat Civil Catalana (SCC), donde el 75% de las familias decían querer un modelo escolar trilingüe.
Los datos académicos la avalan
El modelo tiene a su favor unos resultados académicos que avalan ese principio según el cual todos los alumnos deben salir competentes en el uso de ambas lenguas. De acuerdo con las evaluaciones externas de Cuarto de la ESO que realiza cada año el Consejo Superior de Evaluación de Catalunya –que depende de la Generalitat–, el nivel de catalán y castellano de los alumnos es equivalente. El curso pasado, 74 y 77,9 sobre 100, respectivamente.
También esgrimen sus defensores los resultados de la Selectividad para demostrar que el nivel de castellano en Catalunya es parecido al de las demás comunidades aunque la mayoría de materias no se imparten en esa lengua. Lo hizo recientemente la ministra de Educación, Isabel Celaá. En esas pruebas, los alumnos catalanes sacaron de media un 6,61 en Lengua Castellana y Literatura en 2019, ligeramente por encima de la media española.
Pero de nuevo, los que se oponen a la inmersión ponen en duda estos resultados. El primero, porque lo elabora la propia Generalitat, de quien desconfían. Y el segundo, porque los exámenes de la Selectividad son distintos en cada comunidad, con lo que argumentan que la comparación no es válida. En el caso de las Pruebas de Acceso a la Universidad, sea como sea, son profesores universitarios los encargados de elaborarlas.
A esa disputa se le añadió en 2019 un informe, Efectos de la inmersión sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña, que señalaba a partir de datos de PISA que los niños y niñas con el castellano como lengua materna obtenían peores resultados en esas pruebas, concretamente unos 10 puntos de 500. El estudio concluía, de esa forma, que el modelo de escuela en catalán perjudicaba a los castellanoparlantes. El problema que presentaba el informe, y que varios académicos hicieron notar, es que esa diferencia se observaba solamente en los chicos –no en las chicas– y en la pública –no en la concertada–, con lo que cuestionaban abiertamente que con un resultado así se quisieran sacar conclusiones tan tajantes.
De hecho, según datos recabados por la Fundació Jaume Bofill también a partir de PISA, aunque de 2009, las diferencias de resultados entre catalanohablantes y castellanohablantes en cualquier materia eran imperceptibles. Sobre todo cuando se elimina el factor socioeconómico.
Una escuela algo más que monolingüe
En el sistema educativo catalán se da la paradoja que recibe acusaciones de ser monolingüe pese a que la Generalitat ha puesto en marcha planes de plurilingüismo al menos desde 2013. El problema es que no fija porcentajes por decreto, como hacen otras comunidades autónomas, sino que deja libertad a los centros para que elaboren sus proyectos educativos. El propio Departamento de Educación reconoció en 2018 que el modelo lingüístico escolar debe ser actualizado en pleno siglo XXI para perder rigidez y aumentar el uso del castellano o del inglés si se detecta que hay que reforzarlos.
Una suerte de plurilingüismo a la carta que mantenga el catalán como lengua de uso básica, pero que permita a un colegio de una zona catalanohablante aumentar las horas de docencia en castellano si lo considera académicamente justificado. Aun así, el sociolingüista Avel·lí Flors recuerda que pese a la inmersión, es mucho más fácil encontrar jóvenes castellanohablantes con problemas de expresión en catalán que a la inversa. De hecho, el conocimiento del castellano –en términos no académicos– sigue hoy siendo total en Catalunya, mientras que el catalán, no. También entre la generación que ha crecido con una escuela enteramente en catalán. Entre los jóvenes que tienen hoy entre 25 y 30 años, por ejemplo, más del 98% dicen hablar y escribir bien el castellano. El catalán se reduce al 84% y 80%, respectivamente.
A lo que la Generalitat y buena parte de la comunidad educativa –sindicatos y federaciones de AMPA, por ejemplo– no están dispuestos a ceder es a que sea la justicia la que fije cuotas estables de un idioma, como el 25% de castellano. Ni que sean las familias que exigen bilingüismo en el aula las que acaben determinándolo.
Por ahora, resulta imposible hacer una radiografía de los usos lingüísticos en las aulas catalanas en base a los proyectos de cada centro, puesto que no están sistematizados. Es decir, que no se sabe a ciencia cierta cuántos dan algunas clases en castellano o en inglés y qué peso tienen estas en el horario. De hecho, el TSJC se lo pidió para fundamentar su sentencia a Educación, que le remitió una información en forma de muestreo. Esos datos muestran que solo un 2,7% imparten un 25% de clases en castellano, un porcentaje que sube al 12% en Bachillerato.
A partir del análisis de distintos estudios, Flors asegura que, a nivel de docencia, el catalán es hoy por hoy la lengua central de la educación, aunque no es la única. Una encuesta del Consejo Superior de Evaluación del Sistema Educativo evidenció que, en Secundaria, el 61% de los alumnos decían recibir clases “siempre” en catalán, mientras que el 19,7% “a menudo” e incluso un 7,4% “poco o casi nunca”.
Como suele ocurrir en el terreno educativo, la realidad del aula no siempre se corresponde a la norma, y eso es lo que ocurre con los usos lingüísticos en los centros. El supuesto monolingüismo catalán se resquebraja no solo por el empleo del castellano por parte de algunos profesores. “Detrás de la noción de lengua vehicular, que es el catalán, hay toda una cantidad de actividades vinculadas al aprendizaje en las que interviene la lengua: la explicación del docente, el libro de texto, las diapositivas, internet, la interacción entre los alumnos…”, apunta Flors. Si bien la docencia suele ser en catalán, está más que aceptado que el castellano sea la lengua de comunicación entre los alumnos si es lo que ellos quieren, o de ellos hacia el profesor, a excepción de los trabajos o exámenes, donde se suele ser más estricto en el uso del catalán.
gutta cavat lapidem 