"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Karolin Kapper, politóloga y socióloga, especialista en violencias. Tengo 36 años. Soy alemana. Licenciada en Politología y doctora en Sociología. Investigo sobre temas sociales en la Universidad de Hagen. Casada, dos hijos y medio. La política debería empezar por la solidaridad entre las personas. Creo en el espíritu de la vida, esa es mi diosa.
Los niños bien, pegan a sus padres? Se suele pensar que la violencia filioparental (VFP) se da en las clases bajas, y los estudios indican que afecta sobretodo a familias de clase media y media alta.
¿Padres universitarios? Uno o los dos padres son licenciados en el70% de las familias que recibe Amalgama 7 (entidad de asistencia barcelonesa para este tipo de problemas). La violencia hacia los padres no depende de estudios ni de dinero.
Entonces, ¿de qué depende? Entre otras cosas de los valores en los que se educa. Una orientación excesiva hacia el consumo crea muchas tensiones.
Según los estudios, la edad media de niños que agreden a sus padres es de 16. Sí. En las estadísticas oficiales europeas vemos que los agresores son cada vez más jóvenes y numerosos pese a que existe un gran secretismo: Las víctimas, que en mayor medida suelen ser las madres, se sienten muy culpables; Si es difícil denunciar a tu pareja, lo es más denunciar a tu hijo.
¿Las niñas también pegan a sus padres? En pocos años hemos pasado de un 80% de niños y un 20% de niñas, a un 40% de niñas.
¿Cómo se lo explica? La violencia es como un cuerpo vivo que quiere mantenerse estable, de manera que si eliminas un tipo de violencia y no lo sustituyes con herramientas positivas aparece otra violencia que la sustituye.
Póngame un ejemplo. Si le decimos a los padres que no peguen a su hijo para marcarle los límites y no les enseñamos como ponerle límites de manera pacifica y positiva, el vacío que deja ese tipo de violencia es sustituido por otra, en este caso por la que ejerce el niño.
Lo vemos en las guerras. Efectivamente, tras un conflicto armado aumenta la violencia domestica, ya no se agrede al enemigo sino a la mujer o los hijos.
Triste realidad. Gracias a la epigenética, hoy sabemos que los traumas afectan a los cromosomas, son hereditarios e inhiben nuestra capacidad de sentir empatía (yo soy la última generación que todavía conserva una marca por la segunda guerra mundial); pero es reversible.
La violencia no es sólo física. También es psicológica: gritos, insultos, menosprecio, robos, romper las cosas que tienen valor para el otro. Y en el cien por cien de los casos sufren adicción a las pantallas. Sustituyen sus carencias con los aparatos.
Y cuando hay restricciones reaccionan con violencia. Efectivamente. Se trata de un problema de límites, de saber gestionar las emociones y de poca tolerancia a la frustración. Ante un no, reaccionan con violencia.
¿Niños mimados? Vemos los dos extremos, el niño hípermimado, o la negligencia debida a la falta de tiempo: los padres no están. Se trata de un problema social y no de familia.
Los valores sociales favorecen la VFP. Sí, trasmitimos valores muy materialistas enfocados al consumo y al exterior en una sociedad llena de inseguridades y miedos, y a menudo los padres no tienen herramientas para orientar a sus hijos en este mundo tan complicado y caótico. Es un problema social que deja sola a la familia.
El triángulo padre, madre e hijo único puede ser complicado. A menudo obliga al niño a colocarse en el papel del mediador asumiendo responsabilidades que no le corresponden. La falta de redes de apoyo es un gran problema actual.
¿Cómo afecta el sistema educativo?Todavía transmitimos valores obsoletos que pertenecen a la era industrial, y esta época requiere más flexibilidad, creatividad, y red de recursos. Esta paradoja también provoca violencia porque a nivel individual és muy difícil de gestionar.
La violencia física y psicológica en los colegios también es ahora más notoria. Educamos en la violencia a través de la tele y los videojuegos; y en muchos ámbitos (política, fútbol, cine…) la violencia es un tipo de comunicación más, incluso valorada.
Va subiendo la temperatura y nos damos cuenta de que hervimos. Todas esas influencias se acumulan en la familia, pero nos inculcan que es el lugar de calma, otra paradoja. Llegamos a casa con las frustraciones del día y descargamos. Algunas familias tienen herramientas para gestionarlo, se conceden tiempo juntos para hablar, por ejemplo durante la cena.
Hay que apagar la tele. Sí, establecer islas de comunicación. Si nosotros no le contamos al niño lo que hemos hecho durante el día no podemos pretender que él lo haga. En las familias que padecen VFP hay una falta de rutinas y horarios. La VFP no aparece de repente.
El hachís también se consume cada vez a edades más precoces. Si estoy horas delante de la pantalla la carga física energética es muy alta, los porros son su medicina para tranquilizarse. Responde “al tengo un pequeño problema y me tomo algo para solucionarlo”, tiene que ver con el consumo, con una manera de pensar .
DAME UN ABRAZO. La violencia filioparental va en aumento y cada vez a edades más tempranas. Kapper lleva años estudiándola e insiste en que no es un problema familiar sino social. Como dice uno deVnuestros grandes filósofos, José Antonio Marina, para educar a un niño hace falta una tribu. Nuestra sociedad fomenta el consumo, la falta de límites, el sálvese quién pueda y el todo vale, pero insistimos a los niños en que deben ser empáticos, esa contradicción nos pasa factura. Las pantallas han sustituido las relaciones humanas y la reflexión. Debemos ser coherentes como sociedad y en casa abrazarnos más. Kapper ha clausurado la I Jornada deVFP, organizada por amalgama-7.
Ima Sanchís. La Vanguardia. La Contra. 13 d’octubre del 2014.
Aquí teniu un glossari modest de traduccions de col·loquialismes castellans que fan de mal traduir i que estan molt en voga. Traduccions “literàries” i amb força expressiva que procuren evitar ser genèriques, com imbècil per gilipollas,i que procuren evitar ser calcs, com xopet per chupito. Traduccions que pretenen ara omplir un buit lexicogràfic, ara millorar les que donen els diccionaris per a algunes paraules idiosincràtiques del castellà. Són només propostes. Això sí, pretenc seduir i que facin forat. Us deixo el glossari, que està obert a aportacions i esmenes, i unes digressions posteriors:
1. BORDE (Nota: En borde concorren els sentits de ‘antipàtic’ i ‘impertinent’, que tradueixo amb dues paraules, una per a cada un sentit) – TORRACOLLONS (quan destaca la impertinència) / MALCARAT (trad. envellida) (quan destaca l’antipatia) No te’m posis torracollons, eh! Que malcarat! Alçar la veu així a ton pare…
2. BUENORRO – PER SUCAR-HI PA (p. ext.) Està per sucar-hi pa, aquest home.
3. CABRONCETE – DIMONIET És un dimoniet, aquesta noia: l’altre dia es va riure de mi davant de tothom per la meva vestimenta clàssica.
4. CACHONDO – EMBALAT (per al significat de ‘excitat sexualment’) / FOTETA (trad. envellida) (per al significat de ‘graciós, divertit’). T’he fet anar embalat, amb aquesta robeta? És un foteta: de tot se’n riu.
5. CAPULLO – ESTÚPID / POCA-SOLTA (trad. envellida) Que estúpid que ets, no?: ella no en té cap culpa. Que poca-solta, aquest xicot: se m’ha posat davant a la cua donant empentes.
6. CARETO – FATXA (p. ext.) I aquí, en aquesta foto de Tinder, pots veure la meva fatxa.
7. CATRE – CATRE / SOBRE Au, a dormir: al catre! Ha arribat el moment de ficar-nos al sobre, que demà tenim feina.
8. ¡CÓMO ERES! – QUE N’ETS! (o MIRA QUE N’ETS!) (neol.) Que n’ets, Joan! Mira que pensar això…
9. CHUPITO – DIDAL (oficial) Posa’m un didal de whisky!
10.CUIDADÍN – ANEM AMB COMPTE (neol.) Anem amb compte amb aquest… Anem amb compte, Roger, que t’has passat.
11. CURRADO – TREBALLAT Un text molt treballat.
12. CURRANTE – PENCADOR (neol.) És un pencador qualsevol d’una empresa qualsevol. (Nota: Creo el neologisme pencador perquè la paraula existent pencaire significa ‘que treballa molt’, no pas simplement ‘que treballa’, com significa currante).
13. CURRAR – (per al sentit de ‘treballar’): PENCAR / SIRGAR (trad. envellida) – (per al sentit de ‘treballar a o treballar de’, ho resolc amb substantius): PENCO (trad. envellida) / FEINA Vols dir que hi penques gaire, a l’oficina? Vaig estar sirgant, no fent festa. On tens el penco? Quina feina fas?
14. CURRÁRSELO – TREBALLAR-S’HO S’ho està treballant, no el critiquis tant.
15. CURRO – PENCO (trad. envellida) / FEINA
16. CUTRE – MERDÓS / PENGIM-PENJAM (p. ext.) T’has d’actualitzar el sistema: en tens una versió molt merdosa. És un cotxe pengim-penjam, el seu: no li arribava per a més.
17. ¡DALE! / DALE QUE DALE – DA-LI! / DA-LI QUE DA-LI (o DA-LI DA-LI) Da-li, que ja arribem! I ell, da-li que da-li que anéssim en aquell bar.
18. DISFRUTAR – XALAR / RABEJAR-SE EN ALG/C (trad. envellida) I que vaig xalar, l’estiu passat!… Es rabejava en l’assaboriment d’aquella cervesa. (Nota: Disfrutar de no és Xalar de* sinó Xalar amb o Xalar en: Xalar amb el mar. Xalar en el mar).
19.ECHARSE NOVIO – PESCAR NÒVIO / (amb neutralitat sobre qui emprèn l’acció): SORTIR NÒVIO A ALG En Harry ha pescat nòvia. T’ha sortit nòvio tan de pressa, amb aquesta aplicació?
20. EMPANADO – ESPÈS M’he llevat espès.
21. ENTERARSE (Per traduir-lo, no ho podem fer, com fan alguns, sempre per assabentar-se, que és un cultisme que no recull tots els significats de enterarse. De vegades serà molt més natural de dir saber (Perquè ho sàpigues, no m’agrades!). I caldrà, de vegades, que ens valguem de adonar-se o veure: No s’adona de res: va fumat, el pobre… No ho veus o què, que tinc raó!?. D’altres vegades, encara, caldrà que ens valguem de capir (trad. envellida), copsar (trad. envellida), pescar: Posa’m la versió catalana, que en anglès no ho capeixo. Has copsat aquest matís? No pescava la gràcia de l’acudit).
22. GALLUMBOS – TAPAVERGONYES (trad. envellida) / TAPALL (trad. envellida) Apuja’t el tapavergonyes, que se’t veu el cul! El jovenet, al moment d’allitar-s’hi, es va deixar posat el tapall per innocència.
23. GILIPOLLADA – COLLONADA No diguis collonades, que sembles pallús!
24. GILIPOLLAS (Nota: S’ha de dir que la 4a ed. del diccionari castellà-català d’Enciclopèdia no l’encerta gens quan tradueix gilipollas per torracollons) – CAP DE SURO / CARALLOT (trad. envellida) / PALLÚS / TOTXO (trad. envellida) Ets un cap de suro, nano: no veure aquesta evidència…—Ruc! —Tu, carallot! Aquest: és un pallús que fa més nosa que servei. Quin totxo! Tot s’ho creu…
25.GILIPOLLEZ – vegeu Gilipollada.
26. GORDO – FATIBOMBA / BUTZO D’aquella llàntia en va sortir un geni fatibomba. És un butzo, l’oncle Pere. (Nota: La traducció gras no pot fer la funció de substantiu, i d’aquí ve que un es trenqui les banyes buscant correspondències del substantiu castellà i arribi a solucions tan “provisionals”, per no dir “desastroses”, com persona grassa, que, entre moltes altres coses, no es pot fer servir com a interjecció).
27. GUAPETÓN – GUAPOT Ai… Que guapot que ets!
28. LIAR – CARGOLAR Tabac de cargolar. Cargolar un cigarret.
29. LIARLA – (per al sentit de ‘fer tornar difícil de resoldre un assumpte’): EMBOLICAR LA TROCA / (per al sentit de ‘crear caos o estralls’): FER-LA GROSSA No emboliquis més la troca amb més missatgets.L’has feta grossa, noia: ara com ho arreglem?
30. LIGÓN – SALTAMARGES (trad. envellida) / SEDUCTOR El saltamarges del cosí, cada setmana me’n presenta una de diferent. És una seductora nata: tots cauen als seus peus.
31. LIGUE – PESCA / FLIRT (trad. envellida) Hi ha hagut bona pesca, a la discoteca? Va tenir un flirt amb la dona d’un altre.
32. MARUJA – MARIA / SENYORA MARIA És una maria, el Carles: mira telenovel·les sud-americanes i el programa de xafardeig. S’ha tornat una senyora Maria: tot el dia a casa.
33. MOLAR (Nota: Pròpiament no és castellanisme sinó que ve del caló, però ha pres força en català per mediació del castellà) – FER TREMPAR / FER TREMPERA Aquesta assignatura fa trempar, però el professor la dona molt malament.
34. MOLÓN – QUE FA TREMPAR / QUE FA TREMPERA Duia una moto que feia trempar.
35. ¡MANOS ARRIBA! – LES MANS AMUNT! (neol.) / MANS AMUNT! (Nota: Un mosso d’esquadra, entrevistat per televisió i preguntat sobre si feien servir al cos l’expressió literària Mans enlaire! digué que no ho feien perquè és massa col·loquial, i seguidament preguntat sobre quina expressió substitutiva feien servir digué que… cap!).
36. PALO – (per a cosa cansada de fer): GAITA / MATAMENT (per a cosa pesada, avorridora): FASTIGUEIG Ara hem de traslladar el matalàs? Quina gaita!… És un matament, fer-ho després de dinar. Va ser un fastigueig de festa: ni música, ni diversió en general.
37. PARDILLO – PASSERELL Mira quin passerell: vol lligar-se una de vint tenint-te només quinze i anant amb nervis!
38. PAVO – PAIO Què vol, aquest paio?
39. PELMAZO – vegeu Tostón.
40. PIBÓN – LLOBARRO / TROS DE DONA Quin llobarro, sa germana!… És preciosa. Quin tros de dona que acaba de passar… (Nota: Malgrat que el diccionari de la RAE, per a pibón, digui ‘persona muy atractiva’, aquesta paraula castellana s’usa fins on jo sé només amb referència a dones, i el català llobarro s’usa sense excepció només amb referència a dones).
41. PIJO – TIFA (o TIFA DE LA PART ALTA (neol.)). És un tifa absolut: té calés i vesteix, fa i parla com qui en té.
42. PILLAR – PESCAR (‘entendre’) / ARREPLEGAR (‘agafar’; ‘proveir-se de’ (p. ext.)) No pesco res del que diu. He arreplegat un refredat. Anem a arreplegar birres.
43. EN PLAN (com a adverbi) – EN TO / EN TO DE L’orador, en to modest, va dir que no en sabia més i va callar: llavors la gent va aplaudir. Ho vaig dir en to de broma.
44. PORFA – SISPLI Sispli, papa: deixa’m-hi anar.
45. PORRO – PORRO / XAI Un porro de maria. Fes-me un xai, va.
46. PRINGADO – MATAT Ets un matat! Aquí mirant paies a l’ordinador en lloc de sortir a conexie’n.
47. PRINGAR – LLEPAR (‘rebre les conseqüències d’una infracció’ i ‘morir-se’) / PENCAR i SIRGAR (trad. envellida) (‘treballar fort’) Si li trenques això, lleparàs! Ha llepat: ja és al sot. Tot el sant dia que penco… Fent sirgar tant els treballadors sense compensar-los-ho els faràs revoltar.
48. PRIVA – MAM / XEIXA Acosta’m el mam. Bona xeixa, aquest vinet!
49. PRIVAR – MAMAR / XUMAR (trad. envellida) Mamar era el que més li agradava. No xumis tant de xampany, que et pujarà al cap!
50. RALLAR – EMBAFAR / ATABALAR No m’embafis, amb els teus problemes!… Deixa d’atabalar-me amb tanta xerrameca.
51. TAPARRABOS – (per al sentit de ‘calçotets’, vegeu Gallumbos) / (per al sentit de ‘tanga’): ESCANYAPETS. Amb aquest escanyapets que porta ho ‘dissimula’ tot, he he…
54. TIPO (com a adverbi) – ESTIL / DE LA CORDA DE És un músic estil Dylan. Una escriptora de la corda de Rodoreda.
55. TOSTÓN – PLOM Quin plom de discurs que va deixar anar!
56. DE TRANQUIS – AMB AQUELLA CALMA (neol.) Jo estaré amb aquella calma tot el diumenge: no he de fer res.
57. VALE – VA BÉ (trad. envellida) (per al sentit d’afirmació) / BO i PROU (per al sentit de ‘ja n’hi ha prou’) / OI? (trad. envellida) (com a falca reafirmativa) —Hi anem? —Va bé! Booo!: para d’estirar, que petarà. Prou! Pareu de discutir. I ell venia finalment descalç, oi?, ja us ho dic, perquè les sabatilles d’anar a la platja no són bon instrument per caminar per la muntanya. Estava limitat, oi?, i per això li calia l’ajut d’una tercera persona. (Nota: Aquest oi a què em refereixo és diferent del més corrent i actual: té el sentit de ‘oi que m’enteneu?, oi que em seguiu?’).
—————————
Cal advertir, com ja va fer Ferrater, que pretendre posar el castellà i el català en una situació de “correspondència biunívoca” és un error: cada llengua té el seu geni, el seu caràcter, i convé que el mantingui almenys per un motiu que als catalans se’ns fa evident cada dia: per no diluir-se en una llengua més dominant amb la qual convisqui.
De vegades, però, com entre els professionals dels mitjans de comunicació que editen textos en diaris que surten amb contingut idèntic alhora en català i en castellà, i també en l’àmbit jurídic (on es requereix precisió i doncs equivalència exacta entre uns termes d’una llengua i els d’una altra), es fa necessari establir d’una manera tanmateix obligadament limitada una tal correspondència. I de vegades també, en una situació de convivència de dues o més llengües com és la dels catalans, trobar correspondències es fa necessari en el dia a dia del ciutadà qualsevol.
Com a vici dels diccionaris castellà-català des de la recuperació de la democràcia, aquesta mena d’obres s’ha centrat en el registre culte i ha deixat de banda molts col·loquialismes i frases fetes o bé els ha traduït per cultismes, perífrasis genèriques o mots genèrics, sovint amb molta menys força expressiva que els originals. Ja vaig fer notar en un article anterior—sense descobrir malgrat tot res que no fos ja sabut—que en català hi ha un dèficit avui d’estudi i recolliment lexicogràfic dels col·loquialismes (vegeu El que està per estudiar).
A la llista que dono hi ha disfrutar, enterarse i gordo, que no són pròpiament col·loquialismes en castellà, si bé el segon, en castellà, en algunes accepcions, pren el valor de col·loquialisme. En tot cas, com a castellanismes del català, són tots tres col·loquialismes.
Indico si una paraula catalana—almenys com a traducció d’una de castellana—considero que està envellida amb l’expressió trad. envellida i llavors, al seu costat, procuro de donar-hi la que proposo (recollida de l’ús real actual o tradicional) com a més assumible actualment en general, malgrat que la que considero i indico com a envellida no crec que no s’hagi de promocionar (per això la dono) perquè pot fer un salt en molt poc temps en vitalitat (per una llei de sociolingüística que l’enyorat Joan Solà ens feia tenir present) si els parlants se la tornen a fer seva per haver-la sentit només un dia o dos a la tele per exemple. Indico una traducció recomanada oficialment amb l’expressió oficial. Indico també els deu neologismes proposats per mi, els uns, amb l’abreviatura p. ext., que significa ‘per extensió del sentit original’ i, els altres, amb l’abreviatura neol., que significa ‘neologisme’.
Encara que hi hagi paraules que tinguin forma femenina, les poso totes només en masculí excepte tío bueno.
Amb les excepcions de currar, enterarse, gilipollas, palo, pringar i vale, he donat màxim dues traduccions per paraula (o paraules originals castellanes d’igual sentit) a fi de donar més impuls a les meves propostes de traducció.
Alg i alg/c es refereixen a ‘algú’ i a ‘alguna cosa’ respectivament.
He ignorat de vegades el sentit que dona la RAE a una paraula castellana i l’he traduït pel sentit que té almenys en el castellà actual de Catalunya. Ignoro si una traducció és només dialectal a l’hora de donar-la com a proposta general, perquè és en la riquesa dialectal i la seva promoció general on bàsicament trobarem la solució de la insuficiència generalitzada de col·loquialismes en ús en català.
A part dels meus propis coneixements i els de mos pares i amics, les meves fonts d’informació han estat el Diccionari del català popular i d’argot de Joaquim Pomares, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana d’Edicions 62, el Diccionari de sinònims d’Albert Jané, l’Observatori de Neologia de la UPF, el Termcat i el treball acadèmic Lexicografia i traducció: l’argot juvenil de Tóbal Barber Casasnovas (UPF); que es troba a: http://www.carstensinner.de/castellano/barber_cos.pdf [consulta 13.8.2019].
La ministra d’Afers Exteriors, Arancha GonzálezLaya, ha evitat donar suport explícit a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental com a solució a la represa del conflicte entre el Marroc i el Front Polisario d’aquest últims dies.
Diverses resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides demanen des de fa gairebé vint anys la celebració d’un plebiscit per l’autodeterminació del poble sahrauí. “Veig prioritari totes les resolucions de l’ONU, que inclouen diversos paràmetres, tots són vàlids”, ha dit González Laya evitant mencionar la paraula “referèndum”.
En canvi, ha destacat que ara és “prioritari” el nomenament d’un representant de la Missió de l’ONU per al Referèndum al Sàhara Occidental. Aquest càrrec està vacant des de fa més d’un any.
González Laya ha assegurat que des del govern espanyol estan mantenint “nombrosos contactes” amb els països de la regió, entre ells el Marroc, per buscar una “via de diàleg” entre les parts en conflicte.
Un govern progressista?
Aquest posicionament, a més d’ignorar l’ONU, també grinyola força amb el del vicepresident segon de l’executiu espanyol, Pablo Iglesias, qui es va mostrar partidari a favor d’un referèndum recordant les mateixes resolucions de les Nacions Unides.
González Laya també ha explicat que s’ha reunit amb els seus homòlegs de Polònia i Hongria per tal de convence’ls sobre el caràcter ‘genèric’ del requisit de respectar l’estat de dret a l’hora de rebre fons europeus. Laya els ha instat a donar suport al pressupost aclarint que el mecanisme que condiciona els fons al respecte de l’estat de dret “no va dirigit a cap país“.
Precisament l’Estat espanyol és el país que més s’ha beneficiat de la doble moral de la Unió Europea en matèria de vulneració de drets i llibertats. I és que mentre Brussel·les s’ha centrat en assenyalar l’activitat d’Hongria i Polònia, s’ha negat a veure tota la repressió exercida contra l’independentisme català.
Nematodos de dos especies comenzaron a moverse y a alimentarse después de milenios preservados en el permafrost
Los rusos descongelan unos gusanos prehistórico y continúan con vida
El ser humano suele considerarse como el dueño y señor de la creación. Pero, ¿y si le dijéramos que cuatro de cada cinco animales del planeta es un nematodo, es decir, un gusano pequeño y sencillo, que normalmente no mide más de un milímetro? Quizás no se lo creería, pero los nematodos son tan abundantes sobre la superficie del planeta que, si borráramos toda la materia que forma la Tierra, podríamos ver el perfil de montañas, colinas, valles, ríos, lagos y océanos, representados por una capa de nematodos. Incluso, podríamos intuir dónde están los árboles, los animales y las ciudades. Seríamos capaces de determinar qué especies eran antes de borrarlos, sencillamente examinando los nematodos presentes. Al menos si lo que dijo el biólogo Nathan Cobb es cierto.
Por todo esto no sorprende que los cambios globales que afectan al planeta tengan algún tipo de repercusión sobre los nematodos. Un estudio publicado en la revista Doklady Biological Sciences ha informado de un sorprendente hecho. Los científicos han detectado que la fusión del permafrost, en Siberia, está permitiendo volver a la vida a nematodos congelados desde hace 42.000 años.
De hecho, han visto cómo animales de dos especies de nematodos, que vivieron en el Pleistoceno, volvían a estar activos. Según han asegurado, han dado con la primera evidencia que demuestra la criopresevación natural de animales multicelulares.
Los científicos recogieron 300 muestras del permafrost ártico y hallaron una buena colección de nematodos bien preservados. Entre todas ellas, había muestras procedentes del Río Alazeya, con 32.000 años de edad, y del río Kolyma, con 42.000.
Vuelta a la vida, con apetito
En el laboratorio observaron con sorpresa cómo al descongelarlos y al ponerlos en medios de cultivo, animales de dos especies, Panagrolaiums detritophagus y Plectus parvus, comenzaban a moverse y a alimentarse de su plato favorito: las bacterias.
Esto incorpora a los nematodos al «selecto» club de seres vivos capaces de sobrevivir a una glaciación y volver a despertar milenios después. Entre ellos están multitud de bacterias, hongos, algas, levaduras, amebas, esporas, semillas, etc. Y sin olvidar a los virus, entidades no vivas pero que pueden pasarse decenas de miles de años en el permafrost y volver a infectar cuando bajan las temperaturas.
¿Cómo lo hacen? Los investigadores no saben cómo es posible, pero sugieren que estas dos especies cuentan con un mecanismo adaptativo para sobrevivir a la congelación durante períodos muy largos de tiempo, y que comprenderlo puede ser muy interesante para varios campos de conocimiento. Por ejemplo, podría ser útil para la criomedicina, puesto que quizás más adelante se pueda criogenizar a personas para futuros tratamientos. También es interesante para la astrobiología: para buscar vida en otros planetas, algunos de ellos posiblemente muy fríos, es esencial conocer sus límites.
La pieza, por la que pujaron diferentes pretendientes a distancia, se la llevó finalmente “un coleccionista privado extranjero”
Un zapato que perteneció a la reina Maria Antonieta, ajusticiada en 1793 durante la Revolución Francesa, fue subastado este domingo en Versalles por 43.750 euros, más de cuatro veces el precio de salida.
La pieza, por la que pujaron diferentes pretendientes a distancia, se la llevó finalmente “un coleccionista privado extranjero”, explicó a Efe una representante de la casa de subastas Osenat.
Los expertos habían establecido como referencia antes de la venta un precio de entre 8.000 y 10.000 euros para este zapato, de seda en el empeine -que se encuentra en parte deshilachado-, de piel de cabrito en la parte de atrás y con suela de cuero.
El zapato subastado de Maria Antonieta (- / AFP)
Mide 22,5 centímetros de largo y 4,7 centímetros de altura en el talón, y lleva una inscripción hecha con pluma en el talón en la que se puede leer “zapato de María Antonieta regalado al señor de Vosey”.
Procede de la familia de Charles Gilbert de Lachapelle, que era comisario general de la casa del rey Luis XVI, y que como él fue guillotinado en la Revolución Francesa, en su caso en 1794.
La razón de que su familia fuera propietaria hay que buscarla en que su mujer, Marie Emilie Leschevin, era una gran amiga de la primera dama de cámara de la reina, Madame Campan.
Un comisario implicado en la venta subrayó a Efe que no hay ninguna duda de que el zapato fue de la reina, aunque haya incógnitas sobre cómo se hizo el reparto, ya que, por ejemplo, no se conoce la suerte del otro zapato que completaba el par.
En la misma subasta también se adjudicó a “una gran colección de Francia” un baúl guardarropa de madera que fue de María Antonieta antes de convertirse en reina por 27.500 euros, de nuevo muy por encima de la estimación, que se había establecido en entre 6.000 y 8.000 euros.
Concentració de simpatitzants de Vox davant del Tribunal Constitucional / Efe
El partit d’ultradreta Vox es prepara per proposar una contraofensiva lingüística que es redueix al principi d’imposar la llengua castellana en tots els àmbits, incloses les entitats privades que reben subvencions públiques. Precisament en un moment en què es planteja la possibilitat d’avançar cap a una concepció plurilingüística de l’estat espanyol eliminant el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament, Vox proposa una batzegada per capgirar aquesta situació i garantir la supremacia del castellà.
Dimarts vinent, segons recull Europa Press, la formació de Santiago Abascal portarà al ple del Congrés dels Diputats una proposició no de llei que pretén legalitzar la imposició lingüística del castellà. La proposta es fa des d’un to autoritari des del qual es marca que “ja és hora” que l’Estat “posi ordre” en l’ús del castellà, llengua que la Constitució imposa a tots els espanyols a través del seu article tercer: “Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a utilitzar-la”.
Aquests són els següents punts en consideració de la proposta de Vox:
Dret a estudiar “exclusivament” en castellà
El partit d’ultradreta instarà el govern de Pedro Sánchez a garantir un suposat dret de tots els espanyols a estudiar “exclusivament” en castellà a tot el territori ‘nacional’, és a dir, deixar en mans de pares o tutors la possibilitat que els escolars no estudiïn en cap altra llengua, un extem que considerat al peu de la lletra portaria a impedir l’aprenentatge d’altres llengües, sigui el català o l’anglès, per posar dos exemples.
Dret de tots els espanyols a “viure plenament” en castellà
Una altra iniciativa de Vox seria la de legalitzar el desconeixement actiu de llengües oficials que no siguin el castellà, una cosa que suposaria donar als castellanoparlants més drets que a la resta d’espanyols pel simple fet de parlar aquest idioma, és a dir, garantir l’existència d’espanyols de primera o castellanoparlants. De fet, la petició està molt en la línia de l’article 3 de la Constitució, que obliga els catalanoparlants a ser bilingües i legalitza el monolingüisme dels castellanoparlants.
Toponímia i cartelleria en castellà
Vox pretén que la senyalització, retolació, cartelleria i comunicacions de qualsevol administració pública estigui sempre i per defecte en castellà, inclosa la toponímia oficial, i que en cas d’utilitzar una altra llengua, aparentment de forma optativa, s’ha de garantir que la part escrita en castellà sigui d’igual mida i forma que l’altra llengua oficial utilitzada.
Intervenció en les entitats privades
Igualment, Vox considera que les mesures impositives del castellà en les administracions públiques s’han d’estendre a totes les entitats, siguin públiques o no, en cas que duguin a terme activitats socials si se’ls ha reconegut el dret a percebre qualsevol classe de subvenció o ajuda pública.
Funcionaris monolingües, només si són castellanoparlants
Així mateix, Vox planteja una cosa que ja es compleix en l’actualitat, la possibilitat de relacionar-se amb les administracions en castellà, encara que no es compleix a la inversa, i per a això exigeix que s’asseguri que la llengua vehicular, de comunicació i de treball de totes les administracions sigui el castellà, això sí, el partit d’ultradreta és condescendent i assegura que això no anirà en perjudici que als territoris amb una altra llengua ‘cooficial’ es disposi el necessari perquè es pugui utilitzar també aquesta última. Això sí, subratllen que no es podrà obligar “en cap cas” els funcionaris a conèixer i/o utilitzar una llengua diferent del castellà, mentre plantegen suprimir el requisit de conèixer l’altra llengua oficial per accedir a una ocupació pública.
Sancions als incompliments
Així mateix, demanen que per garantir la supremacia del castellà s’estableixi una relació d’infraccions i sancions en cas d’incompliment de les normes a favor del castellà.
Proves de nivell de castellà
Vox també demana que per garantir l’obligació de tots els espanyols de conèixer el castellà es facin proves de nivell i d’avaluació oficials —una cosa ja inclosa actualment en el sistema escolar—, però posant èmfasi en la necessitat de dur a terme aquestes proves fora del territori de l’Espanya monolingüe.
Una opinió per reflexionar. Pablo Simón, politòleg; publica ‘ Corona’.
El poder de sumar
Tinc 35 anys: he vist com la globalització redueix la desigualtat entre països pobres i rics mentre la fa créixer dins de les societats pròsperes. Vaig néixer a Arnedo; em vaig doctorar ala UPF i investigo a la Carlos III de Madrid. I parlo català, és clar. Col·laboro amb la Fundació Ernest Lluch i La Caixa-Palau Macaya.
Dani Duch
Simón deixa que la raó el guiï pel damunt de les seves preferències, per això escoltar-lo és estimulant excepte per als incapaços de fer el mateix. Observa que el procés és una aspiració sense límits que ha acabat topant amb els de la poca disposició de la majoria de processistes a sacrificar-se el necessari per realitzar-la. Aquesta pulsió insatisfeta, tot i això, ha contribuït a despertar la ultradreta, i això –paradoxes de la democràcia– dificulta la tornada del PP a la Moncloa. Hi haurà doncs independentisme sense independència i Vox sense govern de dretes almenys mentre el PSOE continuï sent l’únic capaç de sumar els altres a l’esquerra; o fins que Ciutadans acabi com Rivera. I que així, en fi, tornem, a poc a poc, a un bipartidisme imperfecte.
Què farem amb l’emèrit: funeral d’Estat o discret comiat?
És el mateix dilema que tenim amb Jordi Pujol: no importa el que van fer en realitat, perquè no els jutgem amb els ulls d’aleshores, sinó amb els del present, que van canviant el seu judici.
Valls li va treure la medalla de Barcelona a Barrera per racista; i Colau, a l’emèrit.
Manuel Valls va salvar Colau i els comuns de l’extinció, perquè sense l’alcaldia de Barcelona avui ja serien irrellevants. En canvi, per a la biografia de Valls aquest és un fet menor; perquè l’essencial ha estat la seva oposició a Le Pen i al radicalisme de Mélenchon i la seva aposta sense fissures pel centrisme.
Veu tan fràgil Podem com Colau?
Podem ha perdut gairebé dos terços dels seus suports territorials; amb prou feines li queden quadres i entra en tots els governs per sobreviure. S’ha quedat en un simple grup parlamentari i una xarxa d’amics sense estructura.
A Galícia i Euskadi ja han naufragat.
Perquè en política sense organització, solera i regles clares no aconsegueixes res a llarg termini. Pedro Sánchez va poder donar el seu cop de mà perquè el PSOE sí que les té. Sense elles no existiria.
El declivi Colau anticipa el d’ Iglesias?
Catalunya és el canari a la mina d’ Espanya: anticipa els canvis que arribaran a la resta.
Per què?
Perquè Catalunya és més dinàmica i reactiva: el sistema de partits català es va descompondre per la recessió molt abans que l’espanyol.
I va sorgir el procés: resultat o causa?
Sense recessió no hi hauria procés, perquè neix i creix com a horitzó de millora: “Estic tan malament aquí que amb el procés només puc millorar”. Sense estar malament no hauria funcionat.
Això explica el procés i a Podem?
Tots dos s’alimenten de la percepció que “així com estem no hi ha futur” i aquesta falta d’horitzó enquista el malestar col·lectiu i alimenta el procés i Podem; però també els verds i la ultradreta, encara que semblin oposats. Neixen del mateix fracàs.
Als no independentistes, en canvi, no se’ls oferia cap proposta de futur.
Aquest és l’avantatge que va permetre a l’independentisme avançar-se: ells sí que tenien un futur alternatiu per oferir davant la trista realitat de l’ Espanya de la recessió i la corrupció…
Per què s’ha estancat el procés avui?
El procés va créixer fins a topar amb la realitat, és a dir, la seva frontera de possibilitats.
On i per què s’estanca?
Frena en el “v ull la independència, però fins on estic disposat a donar per aconseguir-la?”.
És fàcil demanar-ho tot, però molt més difícil sacrificar-se per aconseguir-ho?
I el procés estava construït sobre el “només depenem de nosaltres i la nostra ambició i ho volem tot i ara”. Però ha xocat contra la realitat que per tenir alguna cosa cal fer molt més que demanar-ho.
Per què abans es creia possible?
Perquè ara ja s’ha tancat en el present la tolerància envers la desobediència de l’independentisme. De la mateixa manera en què hi va haver un dia, el de la sentència de l’Estatut, després del qual va quedar esgotat l’autonomisme.
Es creu el gir centrista de Casado?
Cal diferenciar entre tàctica i estratègia. I jo diria que som davant un gir tàctic.
Així que si li convé hi haurà trifachito ?
Hi ha gent que vol creure que el PP imposaria el cordó sanitari a Vox; però recordi que aquest cordó només funciona a França i Alemanya. A Dinamarca, Holanda o Finlàndia, ja es governa amb l’extrema dreta.
Vox ha arribat, doncs, per quedar-se?
Tindrà entre el 10% i el 15% dels vots durant molt de temps. Per això el PP els necessitarà per governar vulgui o no vulgui.
I podria pactar amb Vox sense cost?
No i aquest és el seu problema: que la por de Vox trauria també l’esquerra de casa per votar i li vetaria suports bascos i catalans. Així que el PSOE continuarà sent l’únic que pot sumar i impedeix que el PP governi amb Vox.
Quant durarà aquest trilema?
Potser l’últim govern d’esquerres sigui el pròxim, perquè la dreta a tres no aconseguiria sumar: PP, Vox i Ciutadans és molt difícil que separats aconsegueixin els 176 escons; però si desapareix Ciutadans, el PP sí que arribaria a 170, més potser algun regionalisme o localisme; però sense bascos ni catalans, esclar.
I si Ciutadans aguanta i suma amb el PSOE?
Es va intentar i ningú no ho va voler. Rivera va tenir síndrome d’expresident sense haver-ho estat. I el PP va patir el dels perdedors: creuen que perden per no ser prou purs, en el seu cas, de dretes. Però Sáenz de Santamaría era millor que Casado. L’anècdota és que amb el 155 va ser la primera presidenta de la Generalitat.
Però una presidenta imposada.
El procés, en fi, tenia capes entremesclades de gent convençuda i altres que jugaven a veure què en treien sense jugar-se-la.
I van despertar Vox sense voler.
Van formar part del còctel que va empoderar la bèstia, avui desfermada i que ja es retroalimenta: és la tercera força al Congrés i va construint estructura duradora.
Guadarrama 12 días atrás Ya han sacrificado 3 años, unos en el extranjero otros en la carcel
rubanedo3 días atrás El independentismo jugó al baile de las sillas. Unos se quedaron sin ellas( ERC). Y otros no (CUP), con una estrategía de pasa tu que a mi me da la risa….Vamos como la actual con la vacuna y a ver quien es el primero que se la administran. De esta pulsión aparece el AYUSISMO, que bebe del maestro Puigdemont y su identificación de la parte con el todo. Y el ganador por todo ello: VOX y Teruel Existe.MarcarCompartir
Durant aquest matí (dia 12 de novembre) han desaparegut comentaris, alguns fets aquest matí (algun o alguns fets per “mosca” i algun de meu, si més no)
“El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’” Em temo que l’independentisme català xoca amb moltes més coses, algunes derivades de la concepció de l’estat, que Pablo Simón no menciona.Em permeto recomanar a Pablo Simón la lectura de l’entrevista, publicada avui a El Nacional.cat, a Alain-G. Gagnon, professor de ciencies polítiques a la Universidad del Quebec, a Mont-real.
JMFG3 días atrás I molt bona, la fotografia de Duch feta per Pablo Simón
Harry Haller4 días atrás Yo más bien diría que “El procés” ha chocado contra otra realidad: la que en la España moderna de hoy todavía tendría que haber guerra para ganarse el derecho a decidir. Lo cual no es muy democrático y civilizado, para resolver los conflictos existen las urnas, no?. Mientras hubo el problema vasco y se vertió sangre se nos dijo que esa no era la manera de conseguir nada, que había otras vías, pero ya hemos visto como se premia y lo en cuenta que se tiene la voluntad pacífica y dialogante. Dicho esto, después de leer La Contra de ayer y de hoy, parece evidente que está sección está politizada por unos determinados ideales.
alias7ober3 días atrás @Harry Haller En la “España moderna” claro que hay derecho a decidir, pero sobre algo que nos incumbe a todos -la soberanía nacional-, todos debemos opinar. Podéis proponer un referendum y a ver que sale, eso sí, votamos todos, porque España es de todos. Un besico.MarcarCompartir
tusuV45L2 días atrás Totalmente de acuerdo. El procés ha topado con el abuso de poder del Estado Español.
Milius4 días atrás Por fortuna en breve se volverá al bipartidismo, levemente rectificado. En mi opinión lo mejor para España y para Catalunya.MarcarCompartir
Harry Haller4 días atrás @Milius El bipartidismo es lo mejor? Curiosa manera de entender la política. Quizás preferirías un solo partido pero no te has atrevido ha decir tanto..
JMF19594 días atrás La pregunta de ¿qué estoy dispuesto a sacrificar? entiendo que no solo interpela al independentismo, sino también al unionismo. Dicho esto, la cuestión de fondo podría ser ¿qué ofrece o propone España a los más de 2 millones de catalanes que quieren la independencia? o también ¿cómo se explica el estado español que en 10/12 años se haya pasado de un 15/20% a un 48/50% de apoyo a la independencia?MarcarCompartir
Milius4 días atrás También hay otra pregunta Que ofrecen los independentistas a los que no lo somos?
Harry Haller4 días atrás @Milius Una república catalana Cosas veredes, amigo Sancho!2 días atrás ¿Con o sin helado de postre? Porque viendo como gestionan la autonomía… estaríamos saltando de la sartén a la pura brasa.
desdemona2 días atrás @Harry Haller@Milius ¿De qué me sirve una República catalana si los que nos explotan seguirán siendo siempre los mismos? Eso no se toca, entonces, para qué me voy a sacrificar y pasarlas mal para construir un país nuevo con todo lo que eso implica si al final los de abajo seguiremos estando siempre igual. Realmente, tengo más en común con un trabajador de cualquier parte de España que con la burguesía local. Así que a mí no me ofrece nada. La República y espero que un día vuelva a haberla en toda España solo no alcanza. Hay muchos países republicanos que viven bastante mal.
Chane4 días atrás @JMF1959 Otra pregunta sería también por qué el Estado le tiene que ofrecer a los independistas algo diferente de lo que le ofrecen al resto de los 7 millones de catalanes y al resto de España?MarcarCompartir
JMFG4 días atrás @Chane I una altra pregunta seria per què l’Estat va crear autonomies en territoris que no l’havien tinguda ni l’havien demanada mai. La resposta és per a igualar allò que no és igual; per uniformitzar allò que no és uniforme.
ibsbrasil3 días atrás Quizás la pregunta a hacer que ofrece la Generalitat y los independentistas a esos más de 2 millones de ciudadanos de Cataluña que se sienten españoles,, aman su historia hablar castellano y qué día a día son cuando menos
alias49lh02 días atrás Muy sencillo ERC lleva 30 años al frente de las escuelas. Te dice esto algo?
ya veremos4 días atrás Muy bien casi todo,me parece que la pregunta con el apelativo trifachito,sobra.
aliaspaloscansinos4 días atrás @ya veremos Bueno luego vendrá otro y llmara social.comunista al gobierno actual. Lo mismo, ganas de
ibsbrasil3 días atrás Tienes razón, pero entiendo que la pregunta es de un periodista que se presume imparcial.
mosca4 días atrás “hubo un día, el de la sentencia del Estatut, en el que quedó agotado el autonomismo.”
deja abiertas muchas interpretaciones..yo no creo que el autonomismo quedara agotado..sino que simplemente se dejo claro que el chicle no se podia estirar hasta el infinito..convirtiendo nuestro federalismo imperfecto en un confederalismo interesado…
Harry Haller4 días atrás @mosca El nuevo Estatut lo impulsaron dos socialistas, Zapatero y Maragall, y lo refrendaron una mayoría de catalanes sin plantearse la independencia. Y ya vimos el lamentable espectáculo que se montó en toda España. De esos barros vienen estos lodos, no de la crisis como asegura este “lúcido” politólogo.
Ein4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’…pero No ya solo uno mismo, sino a los demás…
JMFG4 días atrás Al final de l’entrevista, l’independentisme és assenyalat com a causa de l’èxit de Vox.
Però, ¿per què Simón es queda aquí, en la cerca de la causa? ¿Per què no assenyala la causa d’aquesta causa? La causa del darrer sorgiment important de l’independentisme, del seu potent despertar.
La referència a la sentència sobre l’estatut no és suficient. Això fou un element més d’una cosa de la qual Simón no parla: hi va haver un pla d’Aznar, que fou dut a terme (retallades, buidat decompetències, atacs a la llengua, asfixia econòmica..), per a dur la Generalitat a la desesperació. Una desesperació que l’empenyés a fer- ne una de molt grossa. I, llavors, sí, “Madrid” podria justificar l’ús de les tisores d’escapçar salvatgement autonomies molestes.
És Aznar -voluntàriament o no- la causa de l’èxit de Vox, el seu «autor intelectual» (expressió que tant emprava aquest líder del PP).
mosca4 días atrás @JMFG Soy independentista porque España me ha hecho asi….la copla de siempre.No cuela….
JMFG4 días atrás @mosca Doncs sí; «España me ha hecho así». Concretament a partir del s. XVII, amb Olivares. L’antipatia mútua és, però, molt anterior a aquel 1r independentisme. Ja en el s. XVI estaven madurs tots els tòpics negatius d’aquesta antipatia.
aliaspaloscansinos4 días atrás mosca4 días atrás @JMFG eso es mitologia nacional….capitulo 2:genesis del enemigo secular. La realidad es mucho mas prosaica….se llama estado moderno….se llama fin de la edad media…
JMFG4 días atrás @aliaspaloscansino He concretat suficientment. El segle XVII no és el segle XV. Vostè deu saber per què parla d’un fet d’aquest segle.
JMFG4 días atrás @mosca Que fàcil t’ho poses: allò que no et va bé és mitologia. La Guerra dels Segadors, el comte-duc d’Olivares són fets històrics, no mitològics. Són realitat prosaica. Si el que vols dir és que es poden mitificar, també es poden mitificar l’estat modern i la fi de l’edat mitjana. D’altra banda, suposo que en dir “estat modern” deus voler dir estat centralitzat -model francès. Si és així, per a tu, els ni els EUA ni Alemanya deuen ser estats moderns.
Harry Haller4 días atrás @mosca@JMFG Som independentistes perquè sempre ho hem sigut, perquè els nostres pares, avis i besavis ja ho eren, o senzillament perquè creiem que sense Espanya Catalunya serà molt més justa, rica i plena.
Harry Haller4 días atrás @JMFG I et deixes la guerra económica declarada per Madrid a Catalunya utilitzant deslleialment tots els recursos i totes les eines possibles per aconseguir-ho amb la voluntat d’acumular tots els poders possibles a la capital mirant d’emular el model francès o anglés de la capital-estat, en lloc d’un repartiment com fan altres països com Alemania o Italia, on les capitals econòmiques són Franckfurt o Milà, per exemple.
JMAM4 días atrás Nuestro árbol está tan viejo y enfermo que no sé si una poda drástica podrá salvarlo o si será necesario talarlo y plantar un brote nuevo. Si plantamos 17 en su lugar, probablemente mueran todos y los árboler vecinos ocupen con sus raíces el espacio dejado. Tenemos una maraña legal y administrativa que no deja pasar el sol y en la que se multiplican las zonas podridas. Necesitamos una estructura legal muchísimo más simple y una Administración que la haga cumplir SIEMPRE; Necesitamos leyes marco únicas y desarrollo y control de su cumplimiento en los ámbitos más cercanos.
aliasa2hq14 días atrás cuanto mas astutos o practicos son los vascos que los catalanes.
Harry Haller4 días atrás @aliasa2hq1 Sí, muy prácticos a tiro limpio. Astutos, bueno, lo que practican ahora es el sistema Pujol.
Esundecir4 días atrás No soy independentista, soy más de que haya un solo país sin fronteras ni banderas en todo el planeta, solo estas dos urdimbres: fronteras y naderas son las auténticas barreras para el progreso y el amor entre la gente.
Aquellos que tildan de fascistas a los otros debieran mirarse en el espejo, igual echaban a cor rer o decían al espejo, Y TU MÁS.
Lo digo porque a Isabel Coixet, la dicertora de cine catalana, le hicieron la vida imposible, ( No se si aún siguen), aquellos que tachaban de fascistas a los otros, solo porque dijo no estar de acuerdo con los indepes. Y al bueno de Albert Boadella le hicieron menuda trastada por idéntico motivo, o al Serrat…. en fin una barbaridad.
Altamira,4 días atrás @Esundecir Sr. Esundecir, no me parece mal su propuesta global, pero un país es tan fácil como una comunidad de vecinos bien avenida y no hay problemas con las fronteras, un libro de contabilidad de ingresos y gastos, acuerdos democráticos y nombramientos de cargos, cada x, tiempo, un cordial saludo.
Esundecir4 días atrás @Altamira@Esundecir No es fácil y puede sonar a utopía lo de un solo pais, una sola nación mundial, pero en parte lo és, de difícil, porque todos nos creemos superiores al otro, por nuestro ego y tal. Salud
JMFG4 días atrás @Esundecir O sigui que si el país A considera que el país B li està fotent la cartera, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B.
I si el país A veu que en els tribunals de justícia la seva llengua és arraconada en favor de la del país B, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B. Això és el món al revés.
Altamira,4 días atrás @Esundecir En todo lo demás, esta claro que estas conmigo o contra mi, eso es dictadura pura y dura que a mi me suena muchísimo por no entrar en detalles y dar nombres, el ejemplo del espejo lo suscribo, junto a todo lo que ha comentado.
JMFG4 días atrás @Esundecir Has oblidat d’altres «víctimes» importants: Arcadi Espada, Salvador Sostres…, pobrissons.
Darkface4 días atrás @Esundecir ¿Al bueno de Albert Boadella????? Si esto es lo que usted piensa de este individuo, ya queda todo explicado.
Tester14 días atrás Lo de estar o no dispuesto a sacrificar algo se puede aplicar solo a los políticos independentistas. Por eso se arredraron al toparse con las dificultades. Pero no se puede aplicar a la ciudadanía porque jamás se la trató como adulta, preguntándole lo mismo.
La independencia podría ser buena en 25 años, pero los primeros 10 habrían sido de penuria. Y eso no lo decían.
Mariam224 días atrás He aquí una independentista que le da bastante la razón a este señor, excepto en una cosa: no sólo la recesión despertó el independentismo, puesto que ya existía. Lo que despertó a las grandes masas independentistas fue el no al estatut.
mingusAllStar 4 días atrás @Mariam22 Sip, para lo bastante clarividentes que parecen muchas respuestas, es curioso que el entrevistado caiga en la típica cortedad de miras de tantos “listos” que les preguntas cuando vieron las primeras marchas indepes por el Maresme y otros sitios y contestan con un “¿qué?”
vidaly4 días atrás Los espanoles hablan mucho y hacen poco. Por eso, aburren.
JLB4 días atrás @vidaly Y tu? Altamira 4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?”
Todos responden a sus intereses sin pensar en los interese generales de los pueblos que les pagan, si de dirigentes políticos hablamos.
Ejemplos, el Emerito, ampliando patrimonio sin dar golpe, para vergüenza de la historia de los pueblos de España, El Exhonorable Sr. Pujol haciendo lo mismo en versión Catalana, y viviendo de la renta, de lo que no nos robó la españa que nos roba.
Y nosotros lo catalanes y los españoles que a día de hoy siguen siendo los mismos currantes de toda la vida. viendo como se pasan la Moto, de Madrid a Barcelona y de Barcelona a Madrid,
Por eso yo no juego, a ser Fan, ni soy militante de ningún chorizo, como los ya mencionado, y los (de la Rosa)
(Banca Catalana) (Vila Reyes) (Serra con con su Caixa) y los del 3,%,
Y no olvido a todos los demás como los Claves, y Griñan, viviendo sus condenas en sus casas de Andalucía, así como los miles y miles de corruptos que pueblan a este país de piel de tolerantes que pensamos con cualquier parte del cuerpo, menos que con la Cabesa,
(Y no quiero ni debo generalizar, pero veo que solo nos falta un pijama de rallas, )
Sre. paro porque me da vergüenza ajena y propia cuando pienso que estoy hablando del Pais en el que vivo, que es donde he nacido y además es el pais que quiero.
Este Sr. Habla alto y claro de muchos temas relacionados, para que nos demos cuenta del cuento, sin tener que ver la película de los ((Lunes al Sol)),
Solución, clausurar todo romper la constitución Franquista.
Y sentarnos en una mesa de técnicos de tu, a tu, creando un estado Federal, como Estados Unidos, y que cada cual se administre democráticamente en base a sus criterios y posibilidades, creando una política interestatal en el que cada uno administre su nación.
((No es una Utopia, ni un sueño, es un deseo legítimo y posible de un servidor de vds.)),
Ayer se vio claro, como están los ánimos, pues lo único que faltó, fue una URNA, ¿ Lo entienden verdad ?.
JLB4 días atrás @Altamira Al final no es tan importante el sistema si no quienes lo trabajan y dirigen, véase el ejemplo americano, no soso es ser República o no. En las repúblicas pasa lo mismo en función de quienes las dirigen.
Altamira4 días atrás Totalmente de acuerdo, pero ellos estan encantados de ser Estadounidenses y todo el mundo quiere in para allá, Un cordial saludo, compañero!.
Ein4 días atrás @Altamira Todo el mundo quiere ir para allí pero derribaran las murallas con Méjico ?
Altamira4 días atrás @Ein@Altamira Sr. Ein, esta es una buena pregunta que la contestará el tiempo y la nueva administración demócrata. Saludos.
Altamira4 días atrás Perdóneme, pues no he perdido la cabeza, pero he equivocado la s, por la z, entre otros posibles fallos ortográficos,
Quan s’està en contra d’una determinada opció política i no es vol reconèixer obertament, sempre hi ha el recurs de suggerir que el rebuig ve causat per les malifetes -reals- de tal o tals líders d’aquella opció.
J. Pujol no va «inventar» ni el catalanisme ni l’independentisme català (ell es va mostrar independentista nomês quan va tenir clar que “Madrid” havia decidit carregar-se’l; fins llavors havia parlat sempre contra l’independentisme). L’independentisme català, amb altres noms, és de segles anterior a Pujol. Pujol va patir presó i tortura per la seva idea de Catalunya; va servir amb efectivitat i encerts el nacionalisme català. Però a partir de cert moment sen’va servir per al seu profit personal. El patriota va passar factura pel seu patriotisme. I havia de saber que “Madrid” ho sabia i que ho esbombaria quan més mal pogués fer a la causa catalana. Això no se li pot perdonar. La causa del soberanisme català és una cosa; els seus líders, una altra.
Altamira4 días atrás @JMFG Sr. JMFG, Yo no voy a dudar los méritos de Sr. Pujol, como político, yo le he votado a el y Maragall , cuando coincidieron como Presidente y Alcalde, cada uno en su partido, y también voté la Constitución como la mayoría de los Catalanes,
Si vd. ha leído mi comentario, verá que no estoy en contra del cargo, y mucho menos en contra de la institución, y el Catalanismo que data de siglo XII, yo tengo un hijo independentista y gran amigo mío ya que en este caso la diversidad nos une!,
Lo que estoy en contra es que estos señores hayan utilizado su cargo para lucrarse a manos llenas, como han hecho todos los ladrones de este país desde Cádiz a Figueres, sin más, y están en sus casa disfrutando del botín. Si yo hubiera hecho algo así estaría en la cárcel, ¿ó en la Republica Catalana, la justicia será a la carta, ? (Aclaren esto bien), Yo no soy independentista, pero soy Catalán, demócrata y decente¡ Saludos.
No sé de quin tribunal depèn el cas Pujol, ni la ubicació d’aquest tribunal. En el cas que correspongués per llei a un tribunal ubicat a Catalunya, si “Madrid”, vol -ja ho ha fet en un altre cas que no cal mencionar- se saltarà la llei (“justificant-ho”, és clar) i s’endurà el cas a Madrid. No sé per quins motius aquest cas no ha arribat a judici.
2. A mi em semblaria molt bé que algú em digués que està en contra de la independència de Catalunya perquè, simplement no creu que fos bona per a Catalunya, o per a Espanya, o per a cap de les dues. O perquè, p. ex., creu que és una causa poc fonamentada. I que afegís que continuaria pensant igual si tots els líders que ha tingut i té l’independentisme fossin la personificació de l’honradesa, del sentit de la justícia i del de la llibertat.
3. No sembla bé, en canvi, que es refereixin als dèficits humans d’alguns d’aquests líders per a justificar l’esmentada posició en contra.
Altamira4 días atrás @JMFG@Altamira Caballero yo no estoy en contra de la independencia, yo estoy en contra de los corruptos, y le agradezco su explicación casi didáctica, sobre el tema, un cordial saludo.
Harry Haller4 días atrás @Altamira@JMFG Señor Altamira, tiene Vd. toda la razón en cuanto a la corrupción y los corruptos, pero ello no justifica nada ni debe desviar la atención del problema de fondo. Las preguntas son: estaría mejor Catalunya sin España y España sin Catalunya dentro ambas de Europa? Yo era federalista, pero he llegado a la conclusión que lo más beneficioso para todos sería la separación o divorcio amistoso. Yo respeto la posición y la opinión de todos, pero siento que no se respeta la mía cuando no se nos permite dirimir en las urnas la voluntad de la mayoría.MarcarCompartir
Altamira3 días atrás Totalmente de acuerdo, caballero,. Un cordial saludo.
pepar1114 días atrás Me encanta la gente que habla tan claro, felicidades !!!
Edat? Envellir fa fàstic, però si aprens a envellir bé, fa menys mal. Investigo com la dopamina del plaer i l’addicció ens destrueix; però incrementar la serotonina del benestar farà que els anys que ens quedin valguin la pena. La clau és que la dopamina del plaer inhibeix la serotonina del benestar.
Gaudir més amb menys
Llegeixo un avanç de Metabolical (encara no editat aquí) i, fascinat, en localitzo l’autor, Lustig, a la Universitat de Califòrnia de San Francisco. Està dissenyant un model del sistema límbic, el que converteix les nostres emocions en accions, per curar disfuncions neuroendocrinològiques. I em dona un consell per viure millor: renunciem a la recerca compulsiva del plaer fàcil de la dopamina, que enriqueix indústries bilionàries com les del menjar porqueria, el joc o les drogues; i insistim en els exercicis que augmenten la serotonina, l’hormona neurotransmissora de la felicitat (ell prefereix dir-ne benestar). La recerca incontrolada de la dopamina del plaer ens porta més enllà de la copa a beure ampolles; la de la serotonina ens permet gaudir d’una passejada entre vinyes.
Robert Lustig,, neuroendocrinòleg, investiga els circuits de la dopamina i la serotonina
Parlar de felicitat és científic?
No. I aquest és part del problema d’estudiar-la, perquè no hi ha una definició consistent de felicitat i, per tant, no és mesurable
Prefereix que parlem de benestar?
L’anomenarem felicitat aquí si vol; però el que sí que és ciència i demostrable és que confondre plaer amb benestar, o anomenem-la ara felicitat, ens fa desgraciats.
En què es diferencien?
El plaer és egoista, la felicitat només és compartida o no és; el plaer és efímer, la felicitat, en canvi, es projecta cap al futur sense límits; el plaer és sensorial i visceral, la felicitat és difusa, etèria…
Per què els confonem?
Perquè el plaer és més fàcil d’obtenir; però aquesta és també la seva trampa. El plaer és addictiu, perquè cada cop necessites més estímul –amb substàncies o en conductes– per obtenir la mateixa quantitat de plaer.
La felicitat no requereix estímuls?
Requereix actituds, una disposició, un camí… I com més felicitat aconsegueixes, més fàcil és obtenir-ne més. Per tant, no existeix l’addicció a la felicitat, però sí al plaer,
Per què?
Perquè el plaer és dopamina i la felicitat és serotonina. I tots dos són neurotransmissors. La dopamina excita les neurones, que es defensen tancant els receptors.
I redueixen cada cop més la gratificació?
Per això necessitem augmentar l’estímul agradable –sigui la substància o la conducta– cada cop més, per obtenir la mateixa gratificació i aquesta dinàmica condueix a dosis enormes i a l’addicció.
La recerca del plaer genera addicció?
I et fa desgraciat a tu i als qui t’estimen. En canvi, la serotonina és inhibidora de les neurones i no les excita, al contrari, ens relaxa i creix en compartir aquest benestar.
Algun entrevistat transmetia aquesta pau.
Alguns arriben a compartir aquest benestar després d’un llarg camí d’autoconeixement per aconseguir sentir-se un amb el món i els altres. Però, com a científic, li recordaré: sap quina substància impedeix que la serotonina actuï.
En prendré nota.
La dopamina! Per això buscar el plaer allunya la felicitat. Perquè el benestar desapareix amb la gratificació immediata que ens donen les drogues, el menjar porqueria, o amb conductes com l’addicció compulsiva a les pantalles.
Per què confonem plaer i benestar amb tanta facilitat?
Perquè el plaer és immediat i més fàcil d’aconseguir que el benestar, però també perquè hi ha interès en què els confonguem i moltes indústries guanyen bilions amb la nostra confusió. En fer-nos confondre plaer i felicitat, a Wall Street, Las Vegas i Silicon Valley i les seves sucursals al planeta es generen bilions cada dia: I sap com s’ anomena aquesta confusió?
…?
Economia americana i és gran part de l’economia mundial, però hauríem de pensar a canviar-la, perquè ens fa desgraciats. De les deu principals exportacions dels EUA quatre són substàncies o conductes addictives. La més recent és l’addicció digital. I ara en la pandèmia oblidem una altra cosa.
Què ens aconsella?
Mascaretes, distància i higiene… I menjar sa. El virus ataca sobretot els més mal alimentats, els obesos i els diabètics.
Per què?
El menjar ultraprocessat estimula la secreció d’insulina i deprimeix el sistema immunològic; a més, els receptors de dopamina de cada cèl·lula, anomenats ACE2, són el punt on el virus injecta el seu ARN i infecta l’organisme. El menjar porqueria, entre altres efectes, inflama els teixits i així contribueix a una sobrereacció immunològica.
Doncs a menjar millor .
Una bona dieta no et fa immune al virus, però sí més resistent.
Què està investigant ara?
Soc endocrinòleg pediatre i em preocupa l’educació. Quan va arribar la pandèmia era a París amb una ajuda Fulbright al CRI ( Centre de Recherche Interdisciplinaire) per desenvolupar tècniques que permetin combatre l’addicció a les pantalles en els nens.
Són part del problema del plaer?
I poden ser la solució en el futur. I ara: si gestiona bé la seva dopamina i la seva serotonina, és a dir, les seves addiccions començant pel menjar, podrà viure més de 100 anys jugant a tennis fins al final.
Per què n’està tan segur?
L’altre projecte que tinc a París amb el neurocientífic i enginyer robòtic Philippe Gaussier és una versió robòtica del sistema límbic, el que gestiona les emocions. Que funciona.
Per a què serveix?
Ens permet explicar el que passa al cervell durant la depressió i l’addicció.
Té aplicacions?
Vull aplicar el model per combatre psicopatologies. És interessant que estiguem coordinant els nostres dos cervells i els d’un gran equip per crear un model de tots. I ja tenim conclusions amb aplicacions ara mateix.
Opinió d’en Jordi Évole arran de les filtracions, que no deixaven gaire ben parats uns dels artífexs a l’ombra del procés.
Martín Tognola (Martín Tognola)
Per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?”. Amb aquesta pregunta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives arrenca El fill del xofer , el llibre de Jordi Amat que ho petarà aquesta tardor-hivern. Una lectura perfecta en temps de confinament, perquè si no estiguéssim confinats potser ens agafaria per sortir al carrer a cremar contenidors després de descobrir la muntanya de fems en què es va sembrar i va créixer part de la Catalunya política i mediàtica actual.
“En el nostre país ningú mai diu la veritat”. No crec que sigui una cosa exclusiva ni de Catalunya ni d’ Espanya. Però posem un exemple recent d’aquí, l’operació Vólkhov o Voloh, que ni per als noms de les operacions policials no ens posem d’acord. Es buscava comprovar si hi havia hagut desviació de diners públics per finançar el procés. Que es vulgui investigar una presumpta trama de corrupció és una cosa que, d’entrada, ens hauria d’alegrar a tots excepte als investigats. El problema és quan gran part del material de la investigació que surt a la llum no té res a veure amb l’objectiu de la investigació. Es filtra amb objectius polítics, no judicials.
L’independentisme ha posat el crit al cel per aquestes filtracions, que no deixaven gaire ben parats un dels artífexs a l’ombra del procés, David Madí (algú a qui no ha votat ningú, però que es veu que mana molt), i una de les cares independentistes més populars i seguides a Catalunya, Pilar Rahola. Entenc el seu malestar. Però aquesta mena de filtracions són un modus operandi massa habitual en aquest país. El que passa és que quan els toca als altres, no només no se’n diu res sinó que s’hi suca pa. Trobaríem casos no gaire llunyans de líders independentistes fent safareig de converses privades filtrades a la premsa però que en aquells casos els beneficiaven.
D’altres opten per passar-se les converses per WhatsApp, gaudir-ne morbosament en la intimitat, però no fer-les públiques. Catalunya és un país petit i segons quines coses val més no remenar-les, que tots plegats tenim morts a l’armari, i a veure si després a l’estiu ens trobarem a l’ Empordà i no ens podrem ni mirar a la cara.
Jo sí que he escoltat alguna d’aquestes converses. I algunes de les coses que s’hi diuen em semblen rellevants, per molt malament que em sembli que s’hagin filtrat. És com si enxampes la teva parella en una infidelitat mirant-li el mòbil. Mal fet de mirar-li el mòbil, però és que t’estava posant les banyes. Què fas? Mires cap a una altra banda perquè la informació t’ha arribat de manera il·lícita?
He pensat en els polítics independentistes que fa tres anys que són a la presó. Amb el pas del temps, la barbaritat que aquests líders continuïn presos va agafant cada cop més envergadura. Què deuen pensar Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Jordi Cuixart (que ho han arriscat tot pel procés) quan Tatxo Benet, directiu d’una de les productores audiovisuals més grans del país ( Mediapro), truca a David Madí (que, que jo sàpiga, no té cap càrrec a la tele pública catalana), perquè desbloquegi l’emissió de vuit documentals sobre el procés, a 100.000 euros el documental (800.000), per programar-los abans de les eleccions a TV3?
I mentre escric això penso que potser faria bé de callar. Perquè jo també treballo en el món de l’audiovisual, i és difícil que, parlant d’això, TV3 em compri cap dels continguts que li ofereixi. Ni que el que escric agradi a un gegant com Mediapro, on a més hi tinc amics. Però començo a estar tip de tant silenci. De rebre lliçons de moral per part dels que s’han apropiat de paraules com democràcia i justícia , mentre es lucren a costa d’una il·lusió col·lectiva i la bona fe de centenars de milers de catalans.
Per cert, estaria molt bé abans de les eleccions un documental sobre l’eficàcia de l’últim Govern de la Generalitat. Trucaré a David Madí perquè ens posin les coses més fàcils.
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real. Expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.
Què és un conflicte de sobirania? Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d’una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d’Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s’adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.
El problema de partida d’Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori. Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l’Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s’ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s’hauria d’esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació “majoritària”. Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.
Com es resol un conflicte de sobirania? És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d’acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d’Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.
És un afer intern d’Espanya, com s’acostuma a dir des de Madrid? És molt fàcil dir que és un problema intern d’Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d’estats que es protegeixen l’un a l’altre els privilegis. Però Europa ha d’aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.
Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d’aquesta mena de conflictes? Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N’hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.
Quines lliçons podem extreure del cas quebequès? Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S’accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d’Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d’haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l’estat de dret. No es basa tot en l’estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l’independentisme s’ha atenuat. Cap d’aquests principis pot anul·lar l’altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d’Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.
La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l’actitud dels governs centrals d’Espanya i el Canadà Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç… Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l’exèrcit o la policia a Mont-real.
Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l’1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra. Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central.
Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà? No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d’obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l’estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.
Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya? No podem estar en contra d’una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l’alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum.
Tres anys després del referèndum de l’1-O, què se’n pot extreure? Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. La imatge d’Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.
Sense autodeterminació és possible una solució? El poble s’ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.
gutta cavat lapidem 