Gates y el Dr. Fauci son sólo los últimos de una larga lista de cruzados, estafadores y conquistadores que aparecen periódicamente en el continente armados con la convicción de que saben lo que es mejor para los africanos.»
Gates posee acciones en empresas farmacéuticas como Merck, GSK, Eli Lilly, Pfizer, Novartis y Sanofi, junto con fuertes posiciones en Gilead, Biogen, Astra-Zeneca, Moderna, Novavax e Inovio. Muchas de ellas son empresas autorizadas por Anthony Fauci para la producción de fármacos utilizados experimentalmente en los africanos y que han reportado enormes beneficios a Gates.
(ZENIT Noticias – Center for Family and Human Rights / Nueva York, 30.08.2022).- Con la recientemente anunciada jubilación del jefe de enfermedades infecciosas de Estados Unidos, Anthony Fauci, conviene hacer un breve repaso de su trabajo en África.
Fauci ha pasado 40 años experimentando con africanos para desarrollar vacunas destinadas a curar todo tipo de enfermedades, desde el ébola, el zika, la gripe, el cáncer, muy especialmente el VIH, y recientemente el COVID-19.
Tras más de cuatro décadas de investigación, miles de millones de dólares gastados, miles de ensayos clínicos y cientos –quizá miles– de víctimas africanas de prueba, el Dr. Fauci y su socio Bill Gates no tienen mucho que mostrar de su trabajo.
Se les acusa desde hace años de utilizar a los africanos como conejillos de indias para medicamentos dudosos que no funcionan y que a menudo causan un gran daño, mientras se benefician masivamente de la experimentación con víctimas involuntarias. Hay que señalar que, después de muchos anuncios dramáticos de ensayos clínicos, hasta la fecha todavía no hay ninguna vacuna para el VIH.
Como dice Robert F. Kennedy en su nuevo libro, The Real Anthony Fauci, «Gates y el Dr. Fauci son sólo los últimos de una larga lista de cruzados, estafadores y conquistadores que aparecen periódicamente en el continente armados con la convicción de que saben lo que es mejor para los africanos.»
Los investigadores Jeremy Loffredo y Michelle Greenstein sostienen que la Fundación Gates «parece ver al Sur Global tanto como un vertedero de medicamentos considerados demasiado inseguros para el mundo desarrollado como un campo de pruebas para medicamentos que aún no se ha determinado que sean lo suficientemente seguros para el mundo desarrollado.»
Como dice Kennedy, «las vacunas médicas son la solución preeminente de Gates para los males de la pobreza, el hambre, la sequía y la enfermedad. Lo absurdo de las costosas vacunas como remedio para la indigencia, un bálsamo para la desnutrición o la escasez de agua potable es obvio cuando uno considera que tres mil millones de personas viven con menos de dos dólares al día. Ochocientos cuarenta millones de personas no tienen suficiente para comer. Mil millones carecen de agua potable o de acceso al saneamiento. Mil millones son analfabetos. Cerca de un cuarto de los niños de los países pobres no terminan la escuela primaria».
Bill Gates describe sus esfuerzos como «filantro-capitalismo», algo en lo que fue pionero la fundación de John D. Rockefeller cuando intentaba limpiar su imagen después de que la Standard Oil fuera sometida a un escrutinio federal y fuera disuelta por violar la Ley Antimonopolio de Sherman.
Kennedy describe así el funcionamiento del «filantro-capitalismo»: entre 1994 y 2020, Bill y Melinda Gates donaron 36.000 millones de dólares en acciones de Microsoft a su propia fundación. Al mismo tiempo, Gates creó algo llamado Bill and Melinda Gates Investments que «invierte predominantemente en empresas multinacionales de alimentación, agricultura, farmacia, energía, telecomunicaciones y tecnología con operaciones globales». De 2000 a 2022, la fortuna de Gates ha pasado de 63.000 millones de dólares a 133.000 millones. Se expandió en 23.000 millones de dólares sólo durante el cierre de COVID 2020. Gates posee acciones en empresas farmacéuticas como Merck, GSK, Eli Lilly, Pfizer, Novartis y Sanofi, junto con fuertes posiciones en Gilead, Biogen, Astra-Zeneca, Moderna, Novavax e Inovio. Muchas de ellas son empresas autorizadas por Anthony Fauci para la producción de fármacos utilizados experimentalmente en los africanos y que han reportado enormes beneficios a Gates.
En este momento, gracias a sus donaciones filantrópicas, Bill Gates es el segundo mayor financiador de la Organización Mundial de la Salud, sólo superado por Alemania.
Les cèl·lules canceroses més agressives surten dels tumors sobretot quan dormim
El tractament del càncer ha millorat molt en els darrers cent anys. Era una malaltia pràcticament incurable a principis del segle XX i actualment la supervivència mitjana és superior al 50%, i continua augmentant. Però malgrat que li donem un sol nom, el càncer és en realitat un conjunt de més de dues-centes malalties amb característiques molt diferents. Així, mentre la mortalitat d’alguns càncers tan freqüents com el de mama o el de pròstata s’ha reduït fins a ser només d’un 20%, altres, com els de pulmó, fetge, estómac i còlon, causen quatre de cada deu morts per càncer. En aquests casos, la principal causa del mal pronòstic és que aquests tumors produeixen metàstasi abans que es puguin tractar efectivament. Per això és tan important entendre què fa que una cèl·lula maligna deixi el seu òrgan de naixement i vagi a establir-se a una altra part del cos. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que aquests viatges tenen lloc sobretot quan dormim.
Les metàstasis són un procés lent que tot i fer-se evident només a les fases finals d’un càncer es creu que s’inicia molt abans. En algun moment de l’evolució d’un tumor, i per causes que encara no comprenem del tot, les seves cèl·lules adquireixen l’habilitat de sortir del lloc d’on són originàries. Això no passa en teixits sans, on cada cèl·lula ocuparà el mateix lloc durant tota la seva existència i només són capaces de moure’s les que tenen alguna funció especial (per exemple, les del sistema immunitari). Quan la cèl·lula cancerosa abandona la seva posició inicial, primer envaeix els teixits veïns, però segurament no tardarà gaire a trobar un vas sanguini, ja que sempre se’n formen de nous quan creix un tumor.
Si la cèl·lula aconsegueix entrar-hi, és molt possible que després no pugui resistir les inclemències de la circulació. Però, ocasionalment, alguna d’aquestes cèl·lules mòbils sobreviurà prou temps per agafar una via de sortida. De cop, es trobarà en un teixit que no és el seu i, una vegada més, això li posarà les coses difícils. Malgrat tot, de tant en tant algunes cèl·lules malignes acaben trobant un entorn on tindran el tipus de nutrients i estímuls que necessiten per continuar multiplicant-se. Així és com es forma un tumor secundari, que és el que es coneix com a metàstasi. Quan apareixen, les possibilitats de tractament disminueixen molt, i acaben sent les responsables del 90% de les morts per càncer. La recerca sobre les metàstasis, doncs, és essencial per millorar el pronòstic de la malaltia.
Proliferació nocturna Per entendre millor aquest procés, el grup del doctor Nicola Aceto, del Swiss Federal Institute of Technology, a Zuric, va pensar en estudiar com les cèl·lules metastàtiques deixen el tumor, que sempre s’havia cregut que passava en qualsevol moment de manera aleatòria. Però quan van analitzar la sang de pacients amb càncer de mama es van adonar que l’entrada de les cèl·lules a la sang seguia un patró relacionat amb els cicles de la son, els anomenats ritmes circadiaris: sorprenentment, les mostres extretes a les quatre de la matinada, enmig de la fase del son, contenien moltes més cèl·lules malignes que les que s’havien recollit a les deu del matí.
Davant d’aquest fet inesperat, els investigadors van decidir analitzar el fenomen en ratolins i van veure que passava el mateix. Llavors van tractar els animals amb melatonina, una hormona que s’encarrega de regular el son, o van usar altres estratègies per canviar artificialment els seus ritmes circadiaris. En tots els casos passava el mateix: hi havia més cèl·lules canceroses a la sang quan els animals estaven reposant. Això no vol dir necessàriament que les metàstasis es formin quan dormim, perquè se sap que la gran majoria de cèl·lules canceroses que arriben a la sang acaben morint. Per això el següent pas va ser injectar les cèl·lules a animals sans. Aleshores van veure que les que havien extret dels ratolins en repòs tenien més capacitat de generar metàstasi que no pas les que havien obtingut dels ratolins desperts. Això es relacionava amb un augment de l’activació de gens necessaris per al procés de proliferació durant les hores de son, tant en les cèl·lules metastàtiques com en els tumors originals.
Aquests experiments demostrarien que és principalment quan dormim que les cèl·lules canceroses surten dels tumors i que, a més, les que ho fan són més agressives que les poques que viatgen de dia. Si més no això és el que passa en el càncer de mama. Ara caldria veure si el patró es repeteix en altres tipus de tumors. En el cas que sigui així, aquest descobriment permetria definir millors tractaments, com per exemple administrar quimioteràpia o altres fàrmacs durant la nit, que és quan serien efectius per eliminar les cèl·lules més agressives i perilloses. Això també té implicacions per al diagnòstic, perquè detectar cèl·lules circulants és una de les noves tècniques per trobar el càncer abans que generi símptomes i així tenir més possibilitats de curar-lo. L’estudi suggereix que aquestes mesures serien més precises durant la nit.
Tres mil cinc-cents ronyons a l’any al mercat negre
Uns 3.500 homes de 50 anys, amb un bon compte bancari i procedents de l’Orient Mitjà, Amèrica del Nord o Europa central i occidental van viatjar l’any passat a algun país en desenvolupament a la recerca d’un ronyó (el cost s’estima en uns 150.000 euros) que els permetés millorar la seva qualitat de vida o, en casos més extrems, mantenir-la.
Segurament també hi ha dones i els qui tenen 20, 30, 40 o 60 anys, però el perfil descrit abans és el del comprador d’ òrgans habitual a tercers països que, fa uns dies, ha presentat a l’ONU Beatriz Domínguez-Gil, responsable de l’ Organització Nacional de Trasplantaments ( ONT).
Domínguez-Gil va viatjar a Nova York amb la intenció d’arrencar a aquest organisme una resolució que tipifiqui clarament com a delicte la compravenda d’ òrgans. El resultat de les negociacions amb l’ONU encara trigarà a conèixer-se, tal és el temps que triguen les entitats internacionals a actuar.
L’ONT, juntament amb els ministeris d’Afers Exteriors i Justícia, està entossudida a fer veure a les organitzacions internacionals i als països que les integren la necessitat de lluitar conjuntament contra el comerç d’ òrgans .
“Si no n’hi ha un acord general, és impossible”, assenyala Beatriz Domínguez, que pensa que han de ser els països del primer món els que liderin l’ofensiva contra aquesta compravenda perquè en tenen prou recursos.
En concret, Espanya treballa perquè s’ampliï el protocol de Palerm , que tipifica com a delicte el tràfic de persones, incloent-hi el comerç amb finalitats sexuals, laborals i l’extracció d’ òrgans . Però l’ ONT creu que ha de ser més ferma pel que fa a la compravenda d’ òrgans , una pràctica més habitual del que els països desenvolupats volen fer veure.
“Volem que es persegueixi clarament tant la persona que compra com els intermediaris i, especialment, els professionals sanitaris que hi intervenen”, assenyala Domínguez, entossudida a involucrar-hi els metges, una part clau en aquest procés (sense ells no n’hi ha ni operació ni tampoc recuperació) en la lluita contra aquest tràfic .
La responsable de l’ ONT descriu amb duresa les atrocitats que s’amaguen rere aquest comerç: gent rica que, sense importar-li el que li passi a l’altre, compra un òrgan a una persona que no té res, només el seu cos per vendre, i a la qual els intermediaris (entre ells, hi insisteix, metges) gairebé mai li paguen. “Hem vist veritables salvatjades: homes i dones que han mort per falta d’assistència, persones operades sense anestèsia, en condicions infrahumanes, que després de l’extracció han quedat al carrer amb una cicatriu enorme i ni tan sols amb un analgèsic”, relata.
La venda d’ òrgans és més freqüent en països de Llatinoamèrica , a l’ Índia , el Pakistan , les Filipines i Egipte , llocs de pas de molts refugiats. Domínguez-Gil insisteix que els professionals sanitaris són els responsables d’avisar les autoritats en cas que un pacient arribi a la seva consulta amb un òrgan nou.
És l’única manera d’ aturar aquest comerç que vulnera tots els drets humans passats i futurs. “Sabem que no és fàcil, perquè hi ha professionals que defensen que el seu deure comença i acaba en el seu pacient i que el seu pacient és per sobre de la responsabilitat cap als altres”, apunta. Tipificar com a delicte aquest comerç, involucrar-hi els metges i, per descomptat, convèncer els països que cal invertir en un sistema nacional de trasplantaments, com el d’Espanya , que faci desistir els seus ciutadans de buscar fórmules il·legals perquè el seu sistema els dona més garanties.
En els últims anys, països com Corea del Sud i Israel, antics compradors d’ òrgans , han invertit en el sistema sanitari i han aconseguint una disminució sorprenent del comerç. “És possible fer-ho. Nosaltres ho hem fet”, assenyala la representant de l’ ONT . Domínguez-Gil propugna treballar per aconseguir l’autosuficiència i estendre el model espanyol de trasplantaments a altres països, com més millor, com un exemple que cal seguir per evitar tant el tràfic d’òrgans com el turisme de trasplantaments.
“L’any passat, Espanya va ampliar encara més la diferència respecte d’altres països: vam arribar als 43,4 donants per milió de població ( p.m.p ) i vam efectuar més de cent trasplantaments per p.m.p . Tenim una taxa de donació que duplica àmpliament la de la Unió Europea (20,8 donants) i superem més de 15 punts la taxa mitjana dels Estats Units (28 donants)”, explica la directora de l’ ONT .
Aquestes dades ens perme- ten afirmar sense cap dubte que els ciutadans espanyols són els que més possibilitats tenen al món d’accedir a un trasplantament quan ho necessiten. “És evident que com més gran és la possibilitat de rebre un trasplantament, més es redueix la necessitat de recórrer al turisme de trasplantament o al tràfic d’òrgans”, assenyala la responsable de l’ONT.
La desesperación empuja a residentes en España a ofrecer sus órganos en la Red para trasplantes en el exterior – Ese ‘negocio’ está tipificado en el Código Penal
“Vendo mi riñón, lo hago por el bienestar de mi hija”. Esta es la oferta que ha colgado Luis (nombre ficticio) en la web Campusanuncios. El colombiano, de 23 años, cuenta por teléfono que llegó al País Vasco hace cinco en busca de una oportunidad en la construcción, pero la burbuja inmobiliaria estalló y, al perder su empleo, se quedó también sin permiso de residencia. “Estoy pagando mis deudas, pero con retraso”, se lamenta. “No tengo para el pasaje de vuelta ni puedo mantenerme en España. Necesito dinero”, explica como una retahíla que ha repetido mil veces. Su riñón lleva a la venta tres meses durante los cuáles ha recibido ofertas de varios interesados; ninguno le ha enviado los 8.000 euros que pide para rematar esta venta completamente ilegal en España. Él prefiere llamarlo “una donación que requiere gratificación”.
Más del 50% de diagnósticos de infecciones de transmisión sexual en mujeres corresponde a menores de 25 años
Las mucosas de los adolescentes son más vulnerables a las infecciones de transmisión sexual según los médicos Otras Fuentes
Los diagnósticos de infecciones de transmisión sexual (ITS) en mujeres crecieron más de un 1000% entre 2012 y 2019. Solo en este último año, se notificaron 16.304 casos a las autoridades sanitarias, la mitad en jóvenes de entre 15 y 24 años. De hecho, ocho de cada diez diagnósticos correspondieron a mujeres de menos de 35 años.
Estos son algunos de los datos incluidos en el Observatorio Bloom: ITS en mujeres en España, el estudio que ha presentado hoy la plataforma de salud femenina Bloom con el apoyo de Dexeus Mujer y la Fundació Puigvert y en el que se constata el fuerte aumento de las infecciones de transmisión sexual en los últimos años y, en especial, entre los y las jóvenes.
Como muchas de estas infecciones no dan síntomas, los hombres no van al médico
Álvaro VivesAndrólogo, jefe ITS Fundación Puigvert
“Las ITS están aumentando y llevamos tiempo avisándolo, y se contabilizan más casos de ITS en mujeres porque hay un infradiagnóstico en hombres, ya que ellas están más acostumbradas a acudir al ginecólogo y por ello se someten a más chequeos de venéreas, mientras que en el caso de los varones, como muchas de estas infecciones no dan síntomas, no van al médico”, explicó Álvaro Vives, jefe de la unidad de ITS de la Fundació Puigvert, durante la presentación del informe.
En este sentido, la jefa de ginecología de Dexeus Mujer, Alicia Úbeda, apuntó que ellos diagnostican muchas de las infecciones asintomáticas porque aplican un plan de cribado en las mujeres jóvenes que acuden a revisión, tengan o no síntomas, pero también ha crecido el número de pacientes que atienden en la unidad de patología tractogenital.
Las razones
Pero el incremento de ITS entre mujeres no obedece solo a un mayor y mejor diagnóstico de los casos y del funcionamiento de los servicios y registros de epidemiología. Como apuntó Laura Cámara, enfermera especialista en ginecología y obstetricia y sexóloga, también tiene que ver con los cambios en las formas en que nos relacionamos, también desde el punto de vista sexual.
“Hay un aumento del número de parejas sexuales, de recambios de pareja, y eso significa que nos ponemos más en riesgo y aumentan las posibilidades de relaciones sin protección; además, se han normalizado otras prácticas sexuales más allá del coito, como el sexo oral, para el que nos protegemos menos”, indicó Cámara.
El doctor Vives añadió otros factores que también inciden en el aumento de las infecciones de transmisión sexual, como el hecho de que se viaje más (“y se importan más enfermedades”), el aumento de las prácticas de riesgo con parejas que se contactan por aplicaciones, o el inicio de las relaciones sexuales a edades más tempranas. “Los adolescentes son más vulnerables a estas infecciones porque sus mucosas no están tan preparadas”, justificó.
A ello se suma, coincidieron Vives y Úbeda, que los jóvenes no tienen percepción del riesgo que suponen estas enfermedades, ni siquiera el VIH, y se relajan respecto a las prácticas sexuales sin protección. “Sorprende lo que vemos en consulta, porque no es que las mujeres no estén informadas, sino que tienen la sensación de que ellas están por encima de eso, de que eso no va con ellas y que a ellas no les va a pasar, porque a sus amigas no les ha pasado…”, indicó la jefa de Ginecología de Dexeus Mujer.
No es que no tengan información, es que piensan que a ellas eso no les va a pasar
Alicia ÚbedaJefa Ginecología Dexeus Mujer
De hecho, según una encuesta realizada para el Observatorio Bloom entre más de dos mil mujeres cisexuales, trans, queer y personas no binarias, un 23% utiliza el preservativo o algún tipo de barrera para prevenir las ITS, pero el resto sólo prioriza el no quedarse embarazada. “Tenemos percepción de riesgo ante el embarazo porque sabemos que uno no deseado es un problema duradero, y quizá no hemos transmitido eso mismo con las ITS, que pueden ser un problema para toda la vida”, enfatizó Cámara.
Porque, dejaron claro los especialistas, las consecuencias de padecer una infección de transmisión sexual pueden ser una mera alteración del periodo menstrual o llegar a comprometer la futura fertilidad (también en los hombres), pasando por posibles lesiones en el útero, trompas de falopio y ovarios, y procesos inflamatorios que requieran cirugía o incluso desarrollar un cáncer.
Muchas ITS no dan síntomas y se diagnostican gracias a chequeos durante la revisión ginecológica anual a que se somente muchas mujeres YakobchukOlena | GettyImages
“En hombres causan cáncer de pene, anal, bucofaringeo…”, alertó Vives, que subrayó la importancia de que los varones también se vacunen del virus del papiloma humano.
Para evitar estos riesgos, el consejo de los especialistas en salud sexual es usar el preservativo lo máximo posible y barreras bucales para practicar sexo oral, así como realizarse chequeos preventivos anual, semestral o trimestralmente en función del número de parejas que se tenga al año.
Las ITS más frecuentes y las que más crecen
Los datos de los sistemas de vigilancia epidemiológica recogidos para el informe Bloom muestran que no todas las infecciones de transmisión sexual crecen de la misma manera. La que más ha aumentado es la gonorrea: un 729% desde 2015, mientras que la sífilis, el linfogranuloma venéreo y la hepatitis C en mujeres han crecido un 129%, 178% y 76%, respectivamente. No obstante, la ITS de declaración obligatoria más frecuente y extendida entre las mujeres es la clamidia, a la que corresponden el 65% de los casos diagnosticados en España. Le siguen la ya mencionada gonorrea, con un 15,6% de los casos, el VIH (8%), la sífilis (5,6%), la hepatitis C (3,6%), la hepatitis B (2,3%) y el linfogranuloma venéreo (0.1%). El informe muestra también que, a más edad de las mujeres, menos casos de clamidia y más de sífilis y gonorrea. Por otra parte, aunque se sitúe fuera de la lista de las enfermedades de declaración obligatoria, el virus del papiloma humano (VPH) es la ITS más común en toda la población. “Cerca de un 80% de las mujeres se infectará por un tipo de VPH a lo largo de su vida”, según los expertos, siendo la prevalencia mayor entre las más jóvenes. Los datos sobre las infecciones de transmisión sexual también muestran diferencias geográficas: donde hay más concentración de población hay más riesgo de contagio, de modo que el mayor número de casos se registra en grandes ciudades y zonas turísticas.
Los casos mundiales de la viruela del mono siguen aumentando mientras Sanidad trata de determinar el paciente ‘cero’ en España. Esto es todo lo que se conoce sobre la expansión del ‘monkeypox’ en nuestro país.
Imagen de las lesiones en la piel provocadas por la viruela del mono | Efe
La OMS ha informado de un incremento en los casos mundiales de la viruela del mono. Ya son 131 confirmados, mientras que los sospechosos ascienden a 106. Hasta 17 países tienen infectados con la enfermedad, siendo la mayoría de ellos europeos.
En España, los últimos datos de Sanidad mantienen los 20 casos confirmados, con un total de 51 positivos de viruela no humana que todavía tienen que ser analizados.
Por otro lado, la Comunidad de Madrid ha registrado 36 positivos de viruela del mono y asegura que hay otros 40 casos sospechosos mientras estudia el origen de la enfermedad.
Los dos focos en España: Maspalomas y una sauna de Madrid
Fue precisamente el consejero de Sanidad de la región, Enrique Ruiz Escudero, el que aseguró que la cadena de transmisión “parece partir” de la fiesta en Canarias, concretamente del Orgullo Gay que tuvo lugar en Maspalomas.
Así, Maspalomas parece ser el segundo foco español del virus tras el detectado en Madrid, una sauna frecuentada por jóvenes varones de distintas nacionalidades y que ya ha sido cerrada por las autoridades. No obstante, el gobierno canario subraya que es pronto para este tipo de afirmación.
Y es que fuentes del departamento del ejecutivo canario comentan que solo uno de los dos casos de viruela del mono detectados en las islas está vinculado con el Orgullo Gay de Maspalomas y que es posible que este evento, que llegó a congregar más de 80.000 personas, pudiera “contribuir a la expansión del virus”.
Sanidad insiste en que se está realizando un trabajo de vigilancia para establecer los vínculos epidemiológicos entre los casos confirmados, para trazar el origen de la cadena de transmisión y frenar la expansión del ‘monkeypox’.
La otra hipótesis: ¿casos procedentes de Reino Unido?
Otra de las hipótesis que se manejan es que el virus se pudiera haber expandido a través de algún caso de Reino Unido, primer país donde se comenzaron a detectar positivos de la viruela del mono.
BARCELONAJoan Ramon Laporte, farmacòleg, és un dels artífexs de la farmacovigilància a Espanya i un dels experts internacionals en farmacoepidemiologia. A banda de posar en marxa els diferents organismes que treballen en aquesta àrea, com el precedent de l’actual Agència Espanyola de Medicaments, ha estat assessor de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres institucions internacionals. Dilluns va ser al Congrés de Diputats com a ponent convidat a la comissió d’investigació sobre les vacunes i la seva intervenció, com és habitual en ell, va ser particularment contundent pel que fa a la gestió dels programes de vacunació massiva.
Laporte defensa que la vacuna és un dels instruments que han ajudat a evitar morts, patiment humà i ingressos hospitalaris, tot i que recorda que encara falten estudis que ho certifiquin científicament, i que cal definir millor què s’entén per grups vulnerables o de risc. Malgrat els pocs estudis sòlids existents, considera justificada la decisió que es va fer de “tirar-se a la piscina” i vacunar per evitar més mortalitat, però lamenta la falta de seguiment posterior i que s’insisteixi en discriminar entre vacunats i no vacunats quan en cap cas s’evita la transmissió, com ha quedat palès amb la variant òmicron.
Va fer crítiques molt contundents al Congrés. Va dir que “estem davant d’un experiment que afecta potencialment la totalitat de la ciutadania”.
— Vaig intentar explicar que el debat s’ha centrat més en els procediments que no pas en els resultats, excepte pel que fa a la cobertura vacunal [el percentatge de vacunats], que és més aviat una variant instrumental que ens va bé com a indicador però no per ella mateixa. Que es parli tant del percentatge de vacunació no ens informa de les franges d’edat, per exemple. Potser és més important guanyar uns punts en les franges de més edat que no pas vacunar nens per augmentar el percentatge general. No són tant les vacunes com l’estratègia de vacunació.
Sempre ha dit que la vacunació massiva és un experiment global. S’ha anat massa de pressa?
— No discuteixo que s’hagi anat de pressa, sinó que no s’hagi fet el seguiment adequat i que no s’hagin resolt dubtes raonables que necessiten resposta. Que era un experiment se sabia des del moment que es tractava de vacunes basades en noves plataformes no provades abans.
Quins són aquests dubtes?
— El primer de tots, la durada. Avui veiem que al cap de sis mesos perden eficàcia. També estem veient que davant les noves variants es redueix la protecció. Les vacunes es van dissenyar contra la variant alfa i amb la delta ja no anaven tan bé. Ara estem comprovant que amb l’òmicron sembla que menys o gens. Eviten el contagi? Ja s’ha vist que no. Com a molt, protegeixen la persona vacunada, cosa que ja se sabia d’entrada però que no va evitar posar en funcionament el passaport covid, que és una barbaritat.S’ha discriminat els no vacunats, però també els vacunats. La malaltia es transmet igualment.
Semblen dubtes més que raonables.
— I el cas és que no s’ha fet gran cosa per resoldre’ls. Sabent, amb estudis de laboratori, que la vacuna no protegia contra l’òmicron, per què es recomanen les terceres dosis?
Era innecessària?
— Sí per a la població general. Una altra cosa són algunes franges d’edat i grups de risc o vulnerables, en què podria ser recomanable. Ara bé, on són els estudis que ho validen?
Potser és que hi ha interessos creuats?
— S’hi pot especular tant com es vulgui, però amb la pandèmia no s’ha creat res de nou, sinó que s’ha exagerat el que ja existia sobre el funcionament del sistema sanitari i la regulació dels medicaments.
Es pot parlar de frau?
— Més aviat s’hauria de parlar d’irregularitats. Per exemple, en els resultats d’assaigs clínics en què se sap que hi ha hagut casos de manipulació o s’han amagat efectes adversos greus.
Diria que s’ha fet una bona gestió?
— En molts aspectes, no. Els mateixos governs que han estat capaços de confinar-nos han deixat en mans de les companyies farmacèutiques les patents en un moment d’emergència global. Em genera una gran sensació de pessimisme.
Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.
La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.
El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.
Coronavirus pels ratpenats El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.
Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.
Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.
Incògnites sobre l’origen del virus L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.
Set mesos després que comencés la campanya de vacunació ja es veuen els efectes protectors de la vacuna. Ara bé, ¿funcionen igual les vacunes per a tothom? ¿És possible contagiar-se quan ja s’està vacunat? ¿Les vacunes prevenen les infeccions o només protegeixen davant la malaltia greu?
Cua per accedir a la vacunació mòbil a l’Arc del Triomf. CRISTINA CALDERER
La vacuna és excel·lent per protegir de la malaltia greu però sempre que se n’hagi rebut la segona dosi
Prevenir la infecció i prevenir la malaltia són coses diferents. Les vacunes van ser creades i assajades per evitar la malaltia, i la seva inoculació s’associa a la disminució de la càrrega viral i de la capacitat de transmissió, però això no significa que pugui aturar les noves infeccions.
La teràpia gènica està considerada la medicina del futur i es preveu que, els pròxims anys, transformi completament el sistema sanitari. Per això, és necessari poder regular la dosi del gen terapèutic. Els fàrmacs tradicionals permeten establir la pauta que cada pacient necessita perquè li faci efecte. Tot i això, “en el cas de la teràpia gènica, la persona es cura amb una sola dosi”, explica Puri Fortes, investigadora del Centre d’ Investigació Mèdica Aplicada ( CIM) de la Universitat de Navarra.
Aquesta teràpia consisteix a utilitzar un virus modificat perquè expressi un gen en concret que, un cop s’introdueix al cos del pacient, infecta la cèl·lula diana on resideix el problema de salut, i comença a produir un fàrmac per solucionar-ho. “Però, és impossible saber si per a cada pacient concret els nivells d’aquest fàrmac són suficients, efectius o tòxics. Es necessiten estratègies per poder pujar o baixar el “volum” del gen i assegurar-nos que el pacient rep la dosi adequada”, diu.
Al costat del seu equip, ha dissenyat un interruptor, que han anomenat Router, que es col·loca al gen terapèutic i permet ajustar-ne el volum, i fins i tot apagar-lo i encendre’l quan sigui necessari.
Els investigadors ja han provat aquest Router en cultius cel·lulars i models animals, i han comprovat que són capaços de modular els nivells d’un gen. Ara pretenen ampliar el nombre de fàrmacs que poden utilitzar per pujar i baixar el volum del gen i el seu primer objectiu és aplicar aquest interruptor en la immunoteràpia del càncer amb cèl·lules CAR- T, que provoca toxicitat en molts pacients, mentre que en altres no acaba de funcionar.
Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners
Sense que ningú se n’hagués adonat, Makop es va despertar un diumenge. No va matinar gaire, eren les 9,50 h, però no va importar, perquè la clínica on va aparèixer, CMJL, a Pontevedra, era tancada i els treballadors, a casa. Makop tenia hores per infectar i bloquejar els circuits informàtics. Era el 4 d’abril. A les 8.53 h del dilluns 5, l’empresa que presta serveis informàtics a la clínica va ser alertada del pirateig del sistema: els historials mèdics de 300 pacients estaven bloquejats.
Makop no va necessitar cap túnel. Va entrar a través del correu electrònic d’un treballador que, teletreballant des de casa, va obrir un missatge que semblava del Sergas, el servei gallec de salut. Però no era el Sergas, sinó un virus anomenat Makop. L’havia enviat un grup cibercriminal que amb tota seguretat va demanar un rescat.
El cas va arribar a l’ Agència Espanyola de Protecció de Dades, que fa uns dies ha conclòs que l’empresa tenia prou mesures de seguretat, encara que Makop infectés el sistema i obligués a recompondre (a mà) els historials des del 28 de gener, data de l’última còpia de seguretat. És una pandèmia paral·lela: la dels atacs al sistema sanitari. Ha estat l’objectiu primordial de la ciberdelinqüència en els últims mesos malgrat que els mateixos grups criminals van anunciar quan va esclatar la pandèmia que, per raons morals, no els tocarien. Mentien: els han envestit més que mai.
La clínica gallega no és un cas aïllat, sinó un fenomen mundial de dimensions alarmants. Entre el novembre del 2020 i el gener del 2021, els atacs de ransomware contra el sector sanitari (hospitals, clíniques, ambulatoris, laboratoris, etc.) van créixer un 45%, el doble de l’augment general, segons dades de l’empresa de ciberseguretat Check Point.
La mateixa tendència apunta el web especialitzat Hackmaggedon a la seva anàlisi del primer trimestre del 2021. És el sector més castigat, al davant dels atacs contra els individus, l’administració pública o l’educació. El supera només la categoria calaix de sastre d’“altres indústries”.
“Sempre ha estat en el punt de mira, perquè el robatori de dades mèdiques confidencials és un negoci molt lucratiu”, apunta a aquest diari Jamie MacColl, analista del think tank britànic Royal United Services Institute for Defence and Security Studies. Per l’historial d’un pacient, un de sol, es paguen entre 200 i 830 euros a la deep web , la internet profunda. S’utilitzen per a tota classe de fraus i suplantacions d’identitat.
Però la pandèmia ha convertit la sanitat en presa fàcil per al ransomware . Consisteix a introduir un virus en un sistema informàtic i segrestar-lo , encriptant les dades, i exigir a la víctima el pagament d’un rescat pel codi de desbloqueig. Amb les ucis plenes i el sistema a punt de col·lapsar, qui en pot interrompre l’activitat? La sanitat és més essencial que mai i els hackers ho saben.
Una investigació alerta que als hospitals piratejats la mortalitat creix i perdura dos o tres anys
La tecnologització de la medicina, que permet tants avenços, és una arma de doble cara. “En un hospital tot està connectat: des del software d’història clínica als equips de radiografia, radiologia, etc. Un ciberatac pot obligar a tancar un hospital. Haver de rebutjar ingressos, perquè sense informació no es pot atendre un pacient, o desprogramar intervencions. Que se’t mori algú és difícil, però pots tenir problemes greus, com que et parin una operació, per exemple si et quedes sense imatge radiològica. O que calgui interrompre les químios, que funcionen amb un software molt sofisticat”, enumera el cap d’informàtica d’un gran hospital català. Demana l’anonimat per no atreure els malfactors.
Al setembre, l’Hospital Universitari de Düsseldorf es va veure obligat a tancar les urgències per un atac. Una dona que arribava amb dissecció aòrtica va haver de ser traslladada a un altre centre i va morir. La fiscalia va plantejar acusar d’homicidi els agressors, però va concloure que la mort era inevitable.
Les conseqüències d’un atac perduren en el temps. Una investigació de la Universitat de Vanderbilt ( EUA) del 2019, que va mesurar la qualitat assistencial en hospitals que havien patit atacs, va detectar augments de la mortalitat 30 dies després de l’alta en els dos o tres anys següents, mentre que el temps d’espera per a un electrocardiograma va créixer en alguns casos en més dos minuts.
El cas més sonat, per la seva dimensió, va ser a Irlanda el 14 de maig: tot el sistema sanitari públic va ser atacat. Un mes i mig després, en alguns serveis continuen treballant amb paper i bolígraf, persisteixen els retards i creuen que la factura superarà els 505 milions d’euros. “Trigaran mesos, fins i tot anys, a recuperar-se”, adverteix MacCall.
Els EUA, on la sanitat és essencialment privada, són el país amb més atacs. El 2020 n’hi va haver més de 600, un rècord.
A Espanya els atacs s’han duplicat, segons Check Point. Des de grans grups, com Quirón o el Consorci Sanitari Integral (propietari de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí i 13 centres més) a una miríada de petites clíniques, com la gallega, que no surten a les notícies. Cap gran hospital no va voler parlar dels atacs soferts. Tampoc el Centre Criptològic Nacional ni el Centre Nacional d’ Intel·ligència –dependents del ministeri de Defensa–, responsables d’analitzar i protegir d’aquesta amenaça. Fonts ministerials es van negar a oferir cap classe d’informació.
“Estudien molt bé a qui atacar, de vegades durant mesos, i busquen víctimes fàcils. Els hospitals petits són els més vulnerables, tenen menys sistemes de protecció”, explica Jaume Abella, coordinador del màster en ciberseguretat de La Salle.
Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners
“Abans els atacs eren massius, anaven a veure què pescaven. Ara han evolucionat molt. Entren en un sistema i estan diversos dies passejant-se fins que llancen atacs dirigits que col·lapsen l’organització”, diu Albert Haro, responsable en seguretat de la informació de l’ Agència de Ciberseguretat de Catalunya. “Els criminals”, afegeix, “funcionen com veritables empreses”.
Hi sol haver una doble extorsió: a més d’encriptar els fitxers de les víctimes, els roben dades confidencials i els amenacen de publicar-les (en solen penjar una part a tall d’aperitiu).
Així, encara que una organització tingui còpies de seguretat, hi ha més possibilitats que pagui per evitar el dany reputacional i les multes per protecció de dades. En sanitat hi ha un altre pas de rosca: els pirates contacten els pacients a qui han robat les dades, per exemple algú amb el VIH o un trastorn psiquiàtric, i els extorsionen per no publicar-les.
Els rescats exigits varien enormement segons la mida de l’hospital, el mal perpetrat o el país. A Irlanda li van demanar 16,5 milions d’euros, que no va pagar. Segons una enquesta de l’empresa Sophos a 328 caps d’informàtica d’organitzacions sanitàries a 30 països, la mitjana de rescats desemborsats va ser de 110.800 euros, però inclou només els que admeten el pagament, una minoria.
Als EUA les xifres són molt per sobre. Segons un informe del despatx d’advocats BakerHostetler, la mitjana exigida el 2020 va ser de 4,5 milions, que es va traduir en 910.335 dòlars pagats. NA Financial, una de les companyies d’assegurances més grans del país, va pagar 40 milions després de patir un atac al març, segons va revelar l’agència Bloomberg.
“Poden reinvertir aquestes fortunes per contractar més hackers i comprar programes més letals. Imagina’t el que són 40 milions davant el pressupost en ciberseguretat d’un hospital. Hi ha un desequilibri creixent”, apunta Jamie McCall.
“És difícil dir quant costa de protegir un gran hospital”, assenyala el responsable del centre català. “Un sistema de seguretat del correu electrònic pot costar 200 o 300.000 euros a l’any, i és un afegit a altres filtres. Després hi ha inversions que cal fer periòdicament. I la seguretat total no la tens mai. Sempre es veu com una despesa supèrflua”.
Irlanda va patir al maig un potent atac que va bloquejar els seus hospitals: li demanaven 16,5 milions d’euros
A ell li agradaria comptar amb un CISO ( Chief Information Security Officer), un especialista en ciberseguretat, una figura que tenen les grans empreses però “cap hospital català”, diu. “A Catalunya hi ha 60 hospitals i 40 sistemes diferents de protecció. Hi hauria d’haver un paraigua comú”.
“El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos”, assenyala Abella. Alguns països, com França, han adoptat una línia dura contra el pagament de rescats.
Pressionada, la companyia d’assegurances Axa va anunciar al maig que deixarà d’incloure a les seves pòlisses el reembors de rescats. Els experts recomanen no pagar. “No hi ha garanties de recuperar les dades i et fa més vulnerable per tornar a ser atacat”, adverteix Haro. “Si contestes ràpid, i cedeixes i pagues, pagaràs moltes vegades”, diu Selva Orejón, directora d’ On Branding, dedicada a la reputació digital i la ciberseguretat, que admet que molts clients acaben pagant.
Lluitar contra aquests grups criminals és complicat. La majoria opera des de països com Rússia, Bulgària, la Xina o Corea del Nord.
“Tot i que els criminals intenten amagar-ho, els experts tenen eines per veure l’idioma del navegador d’origen”, explica Orejón. Quan negocien amb els atacants, els incrusten, si poden, una balisa informàtica per identificar-los.
Més que dirigir-los, els governs rus o xinès els toleren, assenyala MacColl. “La idea que Putin dirigeix personalment atacs de ransomware contra les nostres infraestructures crítiques és equivocada. És més aviat que en aquests països troben un ambient permissiu, en què els cossos de seguretat els deixen fer”.
“Això no treu que alguns cibercriminals treballin ocasionalment per a governs”, afegeix. Els EUA i Europa han acusat el Kremlin de ser al darrere del ciberespionatge a laboratoris que treballaven amb vacunes covid.
El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos
A la seva trobada amb Vladímir Putin, el president dels EUA, Joe Biden, va presentar una llista de 16 tipus d’infraestructures contra les quals no vol més atacs.
MacColl destaca el cas d’Irlanda, al darrere del qual hi ha un grup rus anomenat Conti. Els pirates no van trigar a lliurar el codi, sense cobrar. “No han dit per què. Potser van pensar que tanta atenció mediàtica no els convenia. També em pregunto –afegeix– si Rússia, que actualment s’està acostant diplomàticament a Dublín, els va pressionar”.
El ransomware es dispara perquè cada vegada és un negoci més lucratiu. Molts grups que es dedicaven a un altre tipus de ciberdelinqüència s’han passat a això. És així perquè moltes víctimes paguen, lamenta MacColl. “És injust culpar-los.
És una de les poques àrees en què els governs abandonen les empreses privades a la seva sort davant criminals organitzats i estats hostils. Fins que els governs no assumeixin un paper més proactiu –pronostica– els atacs continuaran creixent.
gutta cavat lapidem 