Edat? Envellir fa fàstic, però si aprens a envellir bé, fa menys mal. Investigo com la dopamina del plaer i l’addicció ens destrueix; però incrementar la serotonina del benestar farà que els anys que ens quedin valguin la pena. La clau és que la dopamina del plaer inhibeix la serotonina del benestar.
Gaudir més amb menys
Llegeixo un avanç de Metabolical (encara no editat aquí) i, fascinat, en localitzo l’autor, Lustig, a la Universitat de Califòrnia de San Francisco. Està dissenyant un model del sistema límbic, el que converteix les nostres emocions en accions, per curar disfuncions neuroendocrinològiques. I em dona un consell per viure millor: renunciem a la recerca compulsiva del plaer fàcil de la dopamina, que enriqueix indústries bilionàries com les del menjar porqueria, el joc o les drogues; i insistim en els exercicis que augmenten la serotonina, l’hormona neurotransmissora de la felicitat (ell prefereix dir-ne benestar). La recerca incontrolada de la dopamina del plaer ens porta més enllà de la copa a beure ampolles; la de la serotonina ens permet gaudir d’una passejada entre vinyes.
Robert Lustig,, neuroendocrinòleg, investiga els circuits de la dopamina i la serotonina
Parlar de felicitat és científic?
No. I aquest és part del problema d’estudiar-la, perquè no hi ha una definició consistent de felicitat i, per tant, no és mesurable
Prefereix que parlem de benestar?
L’anomenarem felicitat aquí si vol; però el que sí que és ciència i demostrable és que confondre plaer amb benestar, o anomenem-la ara felicitat, ens fa desgraciats.
En què es diferencien?
El plaer és egoista, la felicitat només és compartida o no és; el plaer és efímer, la felicitat, en canvi, es projecta cap al futur sense límits; el plaer és sensorial i visceral, la felicitat és difusa, etèria…
Per què els confonem?
Perquè el plaer és més fàcil d’obtenir; però aquesta és també la seva trampa. El plaer és addictiu, perquè cada cop necessites més estímul –amb substàncies o en conductes– per obtenir la mateixa quantitat de plaer.
La felicitat no requereix estímuls?
Requereix actituds, una disposició, un camí… I com més felicitat aconsegueixes, més fàcil és obtenir-ne més. Per tant, no existeix l’addicció a la felicitat, però sí al plaer,
Per què?
Perquè el plaer és dopamina i la felicitat és serotonina. I tots dos són neurotransmissors. La dopamina excita les neurones, que es defensen tancant els receptors.
I redueixen cada cop més la gratificació?
Per això necessitem augmentar l’estímul agradable –sigui la substància o la conducta– cada cop més, per obtenir la mateixa gratificació i aquesta dinàmica condueix a dosis enormes i a l’addicció.
La recerca del plaer genera addicció?
I et fa desgraciat a tu i als qui t’estimen. En canvi, la serotonina és inhibidora de les neurones i no les excita, al contrari, ens relaxa i creix en compartir aquest benestar.
Algun entrevistat transmetia aquesta pau.
Alguns arriben a compartir aquest benestar després d’un llarg camí d’autoconeixement per aconseguir sentir-se un amb el món i els altres. Però, com a científic, li recordaré: sap quina substància impedeix que la serotonina actuï.
En prendré nota.
La dopamina! Per això buscar el plaer allunya la felicitat. Perquè el benestar desapareix amb la gratificació immediata que ens donen les drogues, el menjar porqueria, o amb conductes com l’addicció compulsiva a les pantalles.
Per què confonem plaer i benestar amb tanta facilitat?
Perquè el plaer és immediat i més fàcil d’aconseguir que el benestar, però també perquè hi ha interès en què els confonguem i moltes indústries guanyen bilions amb la nostra confusió. En fer-nos confondre plaer i felicitat, a Wall Street, Las Vegas i Silicon Valley i les seves sucursals al planeta es generen bilions cada dia: I sap com s’ anomena aquesta confusió?
…?
Economia americana i és gran part de l’economia mundial, però hauríem de pensar a canviar-la, perquè ens fa desgraciats. De les deu principals exportacions dels EUA quatre són substàncies o conductes addictives. La més recent és l’addicció digital. I ara en la pandèmia oblidem una altra cosa.
Què ens aconsella?
Mascaretes, distància i higiene… I menjar sa. El virus ataca sobretot els més mal alimentats, els obesos i els diabètics.
Per què?
El menjar ultraprocessat estimula la secreció d’insulina i deprimeix el sistema immunològic; a més, els receptors de dopamina de cada cèl·lula, anomenats ACE2, són el punt on el virus injecta el seu ARN i infecta l’organisme. El menjar porqueria, entre altres efectes, inflama els teixits i així contribueix a una sobrereacció immunològica.
Doncs a menjar millor .
Una bona dieta no et fa immune al virus, però sí més resistent.
Què està investigant ara?
Soc endocrinòleg pediatre i em preocupa l’educació. Quan va arribar la pandèmia era a París amb una ajuda Fulbright al CRI ( Centre de Recherche Interdisciplinaire) per desenvolupar tècniques que permetin combatre l’addicció a les pantalles en els nens.
Són part del problema del plaer?
I poden ser la solució en el futur. I ara: si gestiona bé la seva dopamina i la seva serotonina, és a dir, les seves addiccions començant pel menjar, podrà viure més de 100 anys jugant a tennis fins al final.
Per què n’està tan segur?
L’altre projecte que tinc a París amb el neurocientífic i enginyer robòtic Philippe Gaussier és una versió robòtica del sistema límbic, el que gestiona les emocions. Que funciona.
Per a què serveix?
Ens permet explicar el que passa al cervell durant la depressió i l’addicció.
Té aplicacions?
Vull aplicar el model per combatre psicopatologies. És interessant que estiguem coordinant els nostres dos cervells i els d’un gran equip per crear un model de tots. I ja tenim conclusions amb aplicacions ara mateix.
Opinió d’en Jordi Évole arran de les filtracions, que no deixaven gaire ben parats uns dels artífexs a l’ombra del procés.
Martín Tognola (Martín Tognola)
Per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?”. Amb aquesta pregunta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives arrenca El fill del xofer , el llibre de Jordi Amat que ho petarà aquesta tardor-hivern. Una lectura perfecta en temps de confinament, perquè si no estiguéssim confinats potser ens agafaria per sortir al carrer a cremar contenidors després de descobrir la muntanya de fems en què es va sembrar i va créixer part de la Catalunya política i mediàtica actual.
“En el nostre país ningú mai diu la veritat”. No crec que sigui una cosa exclusiva ni de Catalunya ni d’ Espanya. Però posem un exemple recent d’aquí, l’operació Vólkhov o Voloh, que ni per als noms de les operacions policials no ens posem d’acord. Es buscava comprovar si hi havia hagut desviació de diners públics per finançar el procés. Que es vulgui investigar una presumpta trama de corrupció és una cosa que, d’entrada, ens hauria d’alegrar a tots excepte als investigats. El problema és quan gran part del material de la investigació que surt a la llum no té res a veure amb l’objectiu de la investigació. Es filtra amb objectius polítics, no judicials.
L’independentisme ha posat el crit al cel per aquestes filtracions, que no deixaven gaire ben parats un dels artífexs a l’ombra del procés, David Madí (algú a qui no ha votat ningú, però que es veu que mana molt), i una de les cares independentistes més populars i seguides a Catalunya, Pilar Rahola. Entenc el seu malestar. Però aquesta mena de filtracions són un modus operandi massa habitual en aquest país. El que passa és que quan els toca als altres, no només no se’n diu res sinó que s’hi suca pa. Trobaríem casos no gaire llunyans de líders independentistes fent safareig de converses privades filtrades a la premsa però que en aquells casos els beneficiaven.
D’altres opten per passar-se les converses per WhatsApp, gaudir-ne morbosament en la intimitat, però no fer-les públiques. Catalunya és un país petit i segons quines coses val més no remenar-les, que tots plegats tenim morts a l’armari, i a veure si després a l’estiu ens trobarem a l’ Empordà i no ens podrem ni mirar a la cara.
Jo sí que he escoltat alguna d’aquestes converses. I algunes de les coses que s’hi diuen em semblen rellevants, per molt malament que em sembli que s’hagin filtrat. És com si enxampes la teva parella en una infidelitat mirant-li el mòbil. Mal fet de mirar-li el mòbil, però és que t’estava posant les banyes. Què fas? Mires cap a una altra banda perquè la informació t’ha arribat de manera il·lícita?
He pensat en els polítics independentistes que fa tres anys que són a la presó. Amb el pas del temps, la barbaritat que aquests líders continuïn presos va agafant cada cop més envergadura. Què deuen pensar Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Jordi Cuixart (que ho han arriscat tot pel procés) quan Tatxo Benet, directiu d’una de les productores audiovisuals més grans del país ( Mediapro), truca a David Madí (que, que jo sàpiga, no té cap càrrec a la tele pública catalana), perquè desbloquegi l’emissió de vuit documentals sobre el procés, a 100.000 euros el documental (800.000), per programar-los abans de les eleccions a TV3?
I mentre escric això penso que potser faria bé de callar. Perquè jo també treballo en el món de l’audiovisual, i és difícil que, parlant d’això, TV3 em compri cap dels continguts que li ofereixi. Ni que el que escric agradi a un gegant com Mediapro, on a més hi tinc amics. Però començo a estar tip de tant silenci. De rebre lliçons de moral per part dels que s’han apropiat de paraules com democràcia i justícia , mentre es lucren a costa d’una il·lusió col·lectiva i la bona fe de centenars de milers de catalans.
Per cert, estaria molt bé abans de les eleccions un documental sobre l’eficàcia de l’últim Govern de la Generalitat. Trucaré a David Madí perquè ens posin les coses més fàcils.
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real. Expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.
Què és un conflicte de sobirania? Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d’una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d’Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s’adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.
El problema de partida d’Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori. Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l’Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s’ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s’hauria d’esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació “majoritària”. Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.
Com es resol un conflicte de sobirania? És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d’acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d’Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.
És un afer intern d’Espanya, com s’acostuma a dir des de Madrid? És molt fàcil dir que és un problema intern d’Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d’estats que es protegeixen l’un a l’altre els privilegis. Però Europa ha d’aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.
Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d’aquesta mena de conflictes? Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N’hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.
Quines lliçons podem extreure del cas quebequès? Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S’accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d’Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d’haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l’estat de dret. No es basa tot en l’estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l’independentisme s’ha atenuat. Cap d’aquests principis pot anul·lar l’altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d’Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.
La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l’actitud dels governs centrals d’Espanya i el Canadà Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç… Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l’exèrcit o la policia a Mont-real.
Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l’1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra. Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central.
Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà? No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d’obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l’estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.
Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya? No podem estar en contra d’una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l’alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum.
Tres anys després del referèndum de l’1-O, què se’n pot extreure? Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. La imatge d’Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.
Sense autodeterminació és possible una solució? El poble s’ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.
Una nueva cepa del SARS-CoV-2 altera una proteína clave
Un criador de visones sostiene uno de los 17 millones de ejemplares de Dinamarca que serán sacrificados (Henning Bagger / AP)
El Gobierno danés anunció el miércoles que sacrificará a los 17 millones de visones que hay en las granjas del país para prevenir el contagio humano con una variante del coronavirus que podría ser más resistente contra futuras vacunas. Esta medida supone acabar con un sector económico entero, ya que Dinamarca es el principal productor mundial de pieles de visón, y la cría de este mustélido quedará paralizada durante varios años. ¿En qué evidencias se ha basado el Ejecutivo danés para tomar una decisión tan drástica?
Según el informe de valoración de riesgos del Statens Serum Institut (SSI) –el organismo danés que controla las enfermedades infecciosas–, pruebas de laboratorio han mostrado que una nueva cepa del SARS-CoV-2 tiene mutaciones en la llamada proteína de punta, la parte del virus que se adhiere e infecta las células humanas. Las vacunas que se están desarrollando se basan en inducir una respuesta inmunológica contra estas proteínas, por lo que esta nueva variante, al alterar esta proteína clave, podría poner en riesgo la efectividad de las vacunas.
“Durante el proceso de transmisión –primero de humanos a visiones, luego entre animales, y finalmente de visones a humanos– algunas de las cepas han mutado alterando la proteína de punta hasta un nivel que no podemos asegurar que una futura vacuna funcione”, explica a La Vanguardia el virólogo Hans Jørn Kolmos, profesor de la Syddansk Universitet. Según Kolmos, se ha demostrado que los mustélidos son muy susceptibles a este virus porque tienen el mismo tipo de moléculas que los humanos en el tracto respiratorio.
El conocimiento de las autoridades danesas sobre la introducción y las consecuencias de la infección entre visones y humanos se basa principalmente en datos de una parte concreta del país, el norte de la península de Jutlandia, que es donde se concentra el mayor número de granjas de visones. Desde junio se han detectado visones infectados con el virus de Covid-19 en 207 granjas danesas, con una propagación especialmente intensa desde agosto, pese a los esfuerzos de las autoridades para frenarla. Al mismo tiempo, se ha registrado una incidencia creciente entre los ciudadanos de esta región, donde el SSI calcula que aproximadamente la mitad de los contagios se debe a una variante de los visones. Además, no se han encontrado estas variantes en otras zonas del país. Así, el organismo ve probada una “sólida conexión geográfica y temporal” entre las infecciones en las explotaciones y la incidencia entre humanos, y considera que mantener la producción de visones supondría un riesgo para la salud pública.
Las autoridades danesas están preocupadas por una variante específica con varias alteraciones en la proteína de punta, que se ha detectado en 12 personas. Según el SSI, los estudios preliminares sugieren que este virus muestra una menor sensibilidad a los anticuerpos y no se inactiva en la misma medida que en personas infectadas con otras variantes del SARS-CoV-2 no relacionadas con los visones.
“Existe el riesgo de que estas mutaciones empiecen una nueva pandemia paralela a la actual. Nos iríamos deshaciendo del virus tradicional de la Covid-19 con las vacunas, pero se generaría un espacio para la selección de estas variantes que luego se extenderían”, dice Kolmos, que alerta de que Dinamarca podría convertirse en el “nuevo Wuhan”. “No es ninguna exageración. Por este motivo el Gobierno ha reaccionado tan drásticamente”, afirma.
jepmaria @jepmaria En resposta a @salvadorcardus Com ara que els Països Catalans mantenim, amb els nostred PIB, els funcionaris de la resta. Extremadura té un 30 % de funcionaris, un 30% d’aturats, un 30% de temporers i un 10 % de població activa productiva tot l’any (més o menys)
Ramon Burniol 🎗 @burniolpr En resposta a @salvadorcardus No em puc creure la xifra de Madrid. De cap manera. Ministeris, institucions, policia, GC, exèrcit (de terra, mar i aire), embaixades, casa reial, ajuntaments, autonomia, … No m’ho crec
Psicólogos y expertos ofrecen consejos para evitar que los períodos de restricciones o el temor a ser contagiado por el virus causen estrés y preocupaciones excesivas que puedan paralizar o aumentar el sufrimiento.
Hallar el equilibro emocional y la serenidad en las relaciones personales es imprescindible para sobreponerse en los momentos de tensión, desánimo o incertidumbre (Sònia Pulido)
EN BUSCA DE LA SERENIDAD
La incertidumbre provocada por la pandemia está alumbrando, dicen los expertos, un monstruo con varias cabezas (la salud, el trabajo, los hijos …) que anticipa amenazas reales o imaginarias. ¿Y si pierdo el trabajo?, ¿Y si la covid-19 afecta mi capacidad pulmonar? ¿Y si…? Una situación que motiva que proliferen iniciativas cada vez más efervescentes para mantener la calma. El último grito son los llamados consultores espirituales que comienzan a proliferar en EE.UU. y que mezclan el lenguaje de lo sagrado con el lenguaje de la consultoría de gestión para ofrecer a los teletrabajadores la posibilidad de compartir sus preocupaciones y obtener soporte espiritual.
También se están popularizando calcomanías con la llamada plegaria de la serenidad: “Dios, concédeme la serenidad para aceptar las cosas que no puedo cambiar, el valor para cambiar las cosas que puedo cambiar y la sabiduría para conocer la diferencia”. Según parece, su autor, el teólogo Reinhold Niebuhr, escribió el texto en 1943 para combatir la ansiedad que provocaba la II Guerra Mundial.
Un momento convulso
Pero si los consejeros espirituales norteamericanos forman parte de la parafernalia que ha traído la covid-19, es posible que la frase de Niebuhr encierre una enseñanza provechosa. “Estamos en el momento de más ansiedad generalizada de la historia moderna”, aprecia Francesc Miralles, escritor y periodista especializado en psicología, toda vez que autor de libros como Todo saldrá bien (Cúpula).
En opinión de este experto, el deseo insatisfecho de estabilidad y la dificultad de prever futuro está llevando a lo que los budistas denominan “mente de mono”, esto es, a saltar de pensamiento en pensamiento en función de lo que sucede en el exterior y a caer en la terribilitis, el término que usa el psicólogo Rafael Santandreu para nombrar la tendencia a pensar que todo irá a peor. “En cambio, hay culturas que saben que lo bueno y lo malo que sucede es temporal, por lo que perciben el presente como ver pasar nubes sobre un lienzo blanco”, ejemplifica.
Miralles se ha referido en ocasiones al “zen del asfalto” para dar a entender que es en las ciudades donde más falta hace la tranquilidad. “Lo que podría llamarse el zen del asfalto es una invitación a buscar la paz y la lucidez, en medio de una metrópoli ruidosa”, indica. “Las culturas urbanas son más histéricas, porque son culturas de la inmediatez, donde todo es más cuadriculado. En cambio, las culturas tradicionales contemplan el cambio como parte fundamental de la vida, en tanto están acostumbradas a fluir con el clima y a perder las cosechas por causas meteorológicas, a diferencia de las urbanas, que son más artificiales y, por lo tanto, tienen un deseo permanente de control y de que todo suceda de una determinada manera”, apostilla. Visto así, una posible moraleja es que, pese a la dificultad de la empresa, hay que intentar vivir con la máxima serenidad la pandemia.
Miralles pone como ejemplo al escritor Gaspar Hernández, autor de libros como El oficio de vivir bien (Aguilar) o El silencio, obra con la que ganó el Premio Josep Pla en 2009. “Cuando entrevisté a Gaspar Hernández, me dijo que la pandemia le sorprendió durante el lanzamiento de su nuevo libro, cuando ya tenía un montón de charlas programadas, presentaciones y entrevistas, y que todo se le vino debajo de repente, lo que le sumió en un estado de ansiedad que le llevó a pensar que el libro fracasaría”, relata. “Gaspar me dijo entonces algo interesante: hay que abolir el futuro cuando no lo puedes controlar. Es decir, prohibirse a uno mismo el tiempo futuro y ocuparse solamente del día en curso”, explica.
Posiblemente, alcanzar la serenidad en tiempos de coronavirus se está convirtiendo en una de las piedras filosofales del momento presente, como demuestra la gran producción editorial centrada en conseguir la ataraxia, la palabra que utilizaban los antiguos griegos para tener autodominio sobre los acontecimientos externos, fueran cuales fuesen.
Otro tanto piensa Patricia Ramírez, “una psicóloga de la vida cotidiana” –según se define– autora de libros como Cuenta contigo (Conecta) y, anteriormente, de Educar con serenidad (Grijalbo) o Entrénate para la vida (Espasa), entre otras obras. “Sobre cómo alcanzar la serenidad y combatir la ansiedad, hay libros maravillosos como La trampa de la felicidad (Planeta), de Russ Harris, o Sal de tu mente, entra en tu vida (Desclée De Brouwer), de Steven C. Hayes”, aconseja esta psicóloga.
También a Ramírez el coronavirus le cogió con el pie cambiado. Al respecto, no deja de ser curioso observar cómo están predicando con el ejemplo los propios psicólogos a la hora de poner en práctica durante el coronavirus los consejos que posteriormente ofrecen a sus clientes en la consulta. Porque…¿hay algo bueno en no tener la vida bajo control?
“Yo, por ejemplo, me he reinventado”, contesta Ramírez. “Antes de la pandemia tenía montada mi actividad de puertas afuera, porque había dejado de ver a pacientes y me dedicaba a dar conferencias en empresas, a mis intervenciones en radio y televisión y a la obra de teatro que había montado con Silvia Congost: Diez maneras de cargarte tu relación de pareja. Pero se anuló todo…”, prosigue. “Así que decidí reinventarme y montar una plataforma para impartir talleres virtuales que ha funcionado muy bien, porque ahora llego a Latinoamérica. Asimismo, como no podía abarcar tantos pacientes, he montado una consulta virtual con ocho compañeras. A mi, la falta de control sobre cosas que tenía muy controladas, me ha dado una perspectiva de trabajo distinta”, admite.
Una mujer realiza ejercicios de meditación en la sierra del Montsant, en el interior de las comarcas de Tarragona . Vicenç Llurba
No obstante, si se trata de aconsejar sobre cómo sortear la ansiedad anticipatoria que está provocando el coronavirus por no saber que ocurrirá mañana, los expertos proponen no perder de vista estas estrategias:
1. Contra el desorden exterior, … el orden interior
Cuando reina el desorden exterior, tener un orden interior puede atenuar el desasosiego, recuerda Ramírez. “Se trata de fomentar un orden personal basado en rutinas que den seguridad. Puede tratarse de guardar unos horarios, de tener la casa ordenada o de tirar cosas que sobren, es decir, de que el hogar no sea un caos, porque cuando hay confusión y desorden en el exterior, es necesario un orden interior”, reflexiona.
Poner un poco de orden en casa o planificar ciertas actividades ayuda a centrarse y a combatir mejor el desasosiego. Getty Images
2. Mejor no pensar en lo que puede pasar… porque es probable que no pase
“Durante mi vida, he sufrido muchas desgracias que nunca llegaron a suceder”, señaló en su día el escritor norteamericano Mark Twain, autor de libros inolvidables como El príncipe y el mendigo, Un yankee en la corte del rey Arturo, Las aventuras de Tom Sawyer o Las aventuras de Huckleberry Finn. Esta frase de Mark Twain es muy celebrada entre los expertos en psicología por prevenir del peligro de anticipar el futuro. Hay otras sentencias parecidas como, por ejemplo, “Desear lo mejor, recelar lo peor y tomar lo que viniere”, como sugería el pintor francés Eugène Delacroix. Es decir, concurren tantas variables, que aunque exista la tendencia a pensar que el problema aparecerá por un lado, lo más común es que surja por un lugar imprevisto. “Viene a ser algo parecido a lo que dicen los porteros: la pelota nunca acaba entrando por dónde uno había pensado”, recuerda Miralles esbozando un símil futbolístico.
3. Si insiste en pensar que le pasará algo … puede que al final le acabe sucediendo
Hay que mirar de frente a la intranquilidad y cortarle las alas. En opinión de Ramírez, si una persona piensa que acabará contagiándose de coronavirus (o que le sucederá cualquier otra desgracia relacionada con la pandemia…) es más probable que suceda. “El consejo es poner distancia con las cavilaciones negativas, a ser posible con sentido del humor”, sugiere. “Mi recomendación para quienes tienen estos pensamientos es que le digan a su mente: “Qué cansina eres, todo el día anticipándome desgracias, que si pasará esto, que si pasará lo otro. Si no te importa, voy a pensar en otra cosa y luego, si tengo tiempo y me apetece, igual te escucharé otra vez. Ahora no es el momento”, propone. Como pequeña nota a pie de página, hablar solo en voz alta “es sanísimo”, tranquiliza Ramírez, “especialmente si son palabras serenas que ayudan a relacionarse con uno mismo”.
4. Concéntrese en lo que puede controlar… y olvídese de lo que no esté en sus manos
Conviene concentrarse en las cosas que se pueden controlar y no obsesionarse con las que no. “Por ejemplo, si tu hijo va al colegio y en su clase hay un positivo, lo controlable es llevarlo al hospital a que le hagan la PCR, mientras que lo incontrolable es pasarse tres días comiéndose las uñas en espera de saber el resultado. Conviene controlar únicamente lo que está en nuestras manos”, argumenta.
5. Ponerse en lo peor podría servir… pero es mejor dejar vivir el presente
Pensar ocasionalmente en lo peor puede ayudar a amortiguar los miedos. Imaginar alguna vez el peor de los escenarios puede contribuir a que, llegado el momento, no coja por sorpresa y servir para preparar un plan alternativo. Sin embargo, el consejo de Ramírez es no imaginarse ni lo peor ni lo mejor, sino fluir por el presente.
Mark Twain es autor de obras maravillosas que forman parte de la cultura universal y de su boca y de la de sus personajes surgen sentencias llenas de sorpresa y sabiduría. Archivo
6. La mente no puede cargar con todo… el cuerpo también debe ayudar
Las grandes victorias siempre son psicológicas pero no hay que poner todos los huevos en el cesto de la mente. “Aunque la actitud es muy importante, no hay que volcar todo el peso en la mente, porque no todo el mundo tiene las mismas circunstancias socio-económicas o culturales”, advierte Ramírez. “Creo que es meter mucha presión a la gente decirle que todo se puede solucionar con una actitud positiva”, opina. En resumidas cuentas: no centrarlo todo en la cabeza, sino también ocuparse del cuerpo. Por ejemplo, “llevar una alimentación saludable, practicar actividad física y tener un sueño reparador para que los neurotransmisores relacionados con la relajación y el bienestar puedan regularse”, sugiere esta experta.
7. Mejor que luchar contra las emociones… es dejar que fluyan
Hay que evitar luchar contra aquello que nos irrita. Los psicólogos llaman meta-emoción a la idea de que cada vez que luchamos contra una emoción emanamos otras emociones posteriores. Es decir, “al enfadarnos por la situación que vivimos nos enfadamos al mismo tiempo por estar enfadados, lo que propicia un segundo nivel de malestar”, explica Miralles. En opinión de este experto, no se trata de luchar contra una emoción, sino de dejarla fluir sin aferrarse a ella, para no entrar en un bucle negativo.
8. Observe sus pensamientos con distancia… porque puede que no sean ‘la realidad’
Practicar la meditación formal o…informal. Porque…¿hay otros caminos para mantener la calma que no pasen por la ortodoxia espiritual? Según indica Miralles, un profesor de yoga de Los Angeles, Arthur Jeon, abordó este tema en “Dharma urbano” (Ediciones B). He aquí uno de los consejos de este californiano: “observe sus pensamientos con distancia y no los confunda con la realidad. Así será capaz de distinguir lo neurótico de lo útil”. Otro consejo: “Sea consciente de que cualquier cosa que suceda, buena o mala, cambiará”. Un tercero: “Huya de la idea de que en la ciudad vive amenazado por las personas y las situaciones”. Puesto que la serenidad es un estado mental, Jeon sostiene que “el sufrimiento no lo generan las personas que nos rodean ni el lugar en el que nos encontramos, sino la lectura que hacemos de lo que nos sucede”, anota en su libro. Respecto a la posibilidad de meditar informalmente, Ramírez propone poner los cinco sentidos en una única tarea (y pone de ejemplo “cortar verdura” o “darse una ducha sin pensar en otra cosa que no sea la temperatura del agua y la sensación que produce”) para experimentar el aquí y ahora y no proyectarse hacia el pasado o el futuro
9. Es mejor adaptarse a una situación adversa… que enfrentarse a ella y “romperse”
Ser resiliente. El término está de moda desde hace tiempo. Luis Rojas Marcos, profesor de Psiquiatría en la Universidad de Nueva York, dedicó en su día un libro (Superar la adversidad: el poder de la resiliencia) a este concepto proveniente de la metalurgia que nombra la capacidad de adaptación de un ser vivo frente a un agente perturbador o situación adversa. La segunda acepción del término, según la Real Academia Española, es la capacidad de un material, mecanismo o sistema para recuperar su estado inicial cuando ha cesado la perturbación a la que había estado sometido. Así pues, se trata de adaptarse lo mejor posible a una situación complicada, en lugar de “romperse”.
10. La serenidad no se halla en ninguna parte… pero se encuentra en la búsqueda
Inspirarse en culturas más serenas. La cultura asiática enseña que la mayor o menor gravedad de un acontecimiento reside en la manera de filtrarlo a través la mente, lo que podría explicar que algunas personas se ahoguen en un vaso de agua, mientras otras se sobreponen ante las mismas adversidades. Hace unos años, Lonely Planet impulsó un libro titulado Calm. Secretos para la serenidad a través de las culturas del mundo (GeoPlaneta). Según puede leerse en esta obra, “la serenidad no está en ninguna parte y está en todas. No está en un lugar, está en la búsqueda” y tanto puede encontrarse “renunciando al control del entorno seguro, como cuando uno baila hacia atrás en un tango argentino”, como “dándole un masaje shiatsu a un gato”.
Les substàncies que es fumen actualment són més potents i poden generar paranoia
El cànnabis que es fuma al carrer ha anat variant en els últims anys. Si fins als noranta els porros es feien sobretot amb haixix, ara el producte que més es barreja amb el tabac és la marihuana. I el tipus de marihuana que es fuma també ha anat canviant amb el temps. Des de fa anys s’ha detectat un augment de la presència de tetrahidrocannabinol (THC), el principi actiu del cànnabis més psicoactiu i que pot generar més paranoia. L’augment del nombre de consumidors i l’augment de la presència de THC als porros han disparat les urgències hospitalàries. L’any 2018, el 49,4% de les urgències a tot l’Estat per consum de drogues eren per culpa del cànnabis i el perfil de les víctimes era el de gent jove. El mateix estudi de l’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions avisa que des del 2016 el cànnabis ha superat l’alcohol i ja és la segona causa d’urgències hospitalàries per consum de drogues, només per darrere de la cocaïna, consumida per persones més adultes.
Fonts del servei d’urgències de l’Hospital del Mar confirmen aquest increment de les intoxicacions per consum de cànnabis i adverteixen que “s’acosten cada cop més a les urgències per consum de cocaïna”. Segons han detectat des del centre hospitalari, les intoxicacions que pateixen els joves que ingressen són conseqüència que consumeixen “un cànnabis més pur o una barreja de cannabidoides”.
Qui també coneix perfectament aquesta realitat és Mireia Ventura, responsable del servei d’anàlisi d’Energy Control, una entitat que, entre altres tasques, analitza les drogues que prenen els consumidors per informar-los del que estan ingerint dins dels espais d’oci nocturn.
Ventura, que és farmacèutica de formació, confirma que des de fa temps ha incrementat la presència de THC a les varietats que es consumeixen a nivell recreatiu, ja que es busca aquesta reacció psicoactiva. “Tot i així, últimament hem detectat un canvi, i és que cada cop hi ha més varietats de cannabidiol (CBD)”, explica. Per a Energy Control, que és un projecte de reducció de riscos de l’Associació Benestar i Desenvolupament, aquesta nova tendència és “un bon indicatiu”, ja que el CBD relaxa. “Fa que el consum no sigui tan problemàtic” perquè, combinat amb el THC, “provoca un efecte modulador”. Fins fa uns anys hi havia molt poques varietats de cànnabis recreatiu que portessin CBD. La inclusió d’aquest altre principi actiu, segons Ventura, rebaixa els riscos de patir pal·lidesa o fins i tot brots psicòtics.
La frontera dels 21 anys
El consum de drogues és especialment nociu per als menors de 21 anys, l’edat de desenvolupament del cervell. “El cànnabis interactua amb el cervell. Consumir-ne abans dels 21 anys facilita problemes d’addicció i el risc de brots psicòtics”, avisa Ventura, que destaca que, a més, des de la maduresa és més fàcil “saber gestionar les drogues”.
“El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana”
Pilar Carracelas 14.10.2020
Avui fa un any que Tsunami Democràtic convocava milers de persones contra la sentència del procés a l’aeroport del Prat. Uns dies després, ho va fer a La Jonquera. Aquestes són algunes de les accions de protesta més potents que es poden dur a terme a l’actualitat, perquè el que passa a un aeroport o a una via per on fins ara passaven 100.000 passatgers i 10.000 camions diaris respectivament et projecta necessàriament al món. Genera problemes que a tercers realment els pugui interessar resoldre. Però aquell moviment, que encara avui ningú sap qui és però resulta evident als interessos de qui treballava, desconvocava la protesta abans que això passés. Es va dir que s’havia assolit l’objectiu. Encara avui no han explicat quin.
Dic que resulta evident als interessos de qui estava el Tsunami Democràtic perquè va adoptar un lema, “Sit and talk”, que l’independentisme civil no havia defensat mai abans. No ho va fer ni en manifestacions al carrer ni a les urnes. Sí que ho van fer els líders polítics independentistes, incloent Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès. I va desaparèixer just quan va ser investit Pedro Sánchez president del Govern espanyol.
El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana. Perquè els ciutadans no n’han tret res d’aquelles mobilitzacions: el seu vot és anul·lat cada cop que a l’Estat li ve de gust i la repressió no s’atura ni tan sols de la mà de la Generalitat, la policia de la qual avui mateix ha condecorat 400 agents de mossos, inclosos 140 antiavalots, per ajudar a sufocar aquelles mateixes protestes.
Sí que se n’han beneficiat els partits polítics independentistes: pocs van apuntar al govern com un col·laborador necessari de l’Estat i poden continuar al capdavant d’aquesta gestoria d’Espanya anomenada Generalitat de Catalunya. La repressió que ells mateixos també pateixen i apliquen és un preu que estan disposats a pagar per això: no podrien aconseguir-ho d’altra manera.
Però si una cosa ens va ensenyar el Tsunami (i això no ho vam preveure) és que els catalans efectivament podem bloquejar l’aeroport. I la Jonquera. I l’Estació de Sants. I que si ningú ens desconvoca, és a dir, si no deixem que ens aturin ni tan sols els polítics que diuen estar amb nosaltres i la seva policia, podem generar un problema en què algú estigui disposat a donar alguna cosa a canvi de resoldre’l. No només les molles amb què es conformen els polítics sinó, com deia la CUP quan encara feia caure candidats convergents i introduïa referèndums a l’agenda política, el pa sencer.
Però per fer-ho cal entendre que tot el que es comença no surt gratis, i per tant, pel preu a pagar, cal necessàriament arribar fins el final. Això implica no tenir uns polítics en contra a la Generalitat. Perquè com estem veient, si demà tornéssim a l’aeroport i baixéssim a pistes, serien els primers a acusar-nos a la justícia espanyola de sedició.
No hi ha dubte que al costat de les anomenades drogues dures, com l’heroïna o la cocaïna, i fins i tot al costat de l’alcohol, la marihuana té una certa bona imatge, fins i tot simpàtica i progre, cosa que ha derivat en una manca total de consciència dels seus efectes per a la salut. Si a aquesta percepció hi sumem que Catalunya, i en general la costa mediterrània, s’ha convertit en un paradís per al cultiu i el tràfic d’aquesta substància, el resultat és un còctel preocupant. I és que ara mateix és extremadament fàcil aconseguir marihuana, i els traficants es fixen especialment en els més joves, fins i tot en menors de 14 anys.
En efecte, els metges adverteixen dels efectes perniciosos que té la marihuana en edats en què el cervell encara s’està formant, és a dir, durant l’adolescència, i com pot actuar com a potenciador de trastorns mentals. Segurament la majoria d’aquests efectes seran passatgers, sempre que no hi hagi un consum excessiu o una predisposició física, però al final és com si s’estigués jugant a la ruleta russa amb la salut dels nostres fills. I aquesta circumstància, ¿la permetríem amb cap altra substància?
Malauradament, encara hi ha molta feina per fer per conscienciar la població, els joves però també els pares, dels perills del cànnabis. El fet que derivats d’aquesta planta puguin tenir un ús terapèutic, per exemple per tractar el dolor, no té res veure amb els efectes que pot produir l’herba que es pot aconseguir en una cantonada, i de la qual desconeixem la qualitat i el procés de producció.
A més, al costat dels problemes de salut pública hi ha l’impacte social i econòmic del narcotràfic. Catalunya s’ha convertit, segons els Mossos d’Esquadra, en el primer productor de marihuana d’Europa, de manera que s’hi han establert les principals màfies que es dediquen a aquest negoci. La policia catalana ha passat d’intervenir 132 plantacions el 2015 a 368 el 2019, una al dia durant l’últim any. I al voltant d’una activitat il·legal com aquesta sempre hi ha violència i també misèria. En dos anys s’han produït sis homicidis directament relacionats amb el cànnabis. I hi ha barris com el Culubret i Sant Joan de Figueres que s’han convertit en veritables territoris sense llei, amb talls de llum constants per culpa de les plantacions.
El 15% de los adolescentes consumidores de cannabis, puntual o habitualmente, sufre ideas de persecución y/o alucinaciones auditivas.
Més enllà del debat sobre la legalització o no de la marihuana, un debat que és extremadament complex però que s’ha d’abordar amb urgència, resulta necessari que la societat prengui consciència dels seus perills i actuï en conseqüència. Per molta policia que es posi, si no s’actua sobre la demanda el consum no s’aturarà i el negoci i totes les problemàtiques associades continuaran creixent.
Victoria Camps: “El mal es más atractivo y nos puede”.
Victoria Camps (Barcelona, 1941) recurre a filósofos antiguos, modernos y posmodernos, de Platón y Adam Smith a Hannah Arendt, para explicarnos en El gobierno de las emociones (Herder) que no basta con saber distinguir entre el bien y el mal, sino que la moral se ha de definir como “una sensibilidad de acuerdo con la cual uno siente atracción hacia lo que está bien y repulsión hacia lo que está mal”
En definitiva, el “alma sensible” de Hutcheson. “Es cierto, encontramos apoyos a lo que quiero decir en todas las épocas, aunque en la modernidad sobre todo ha predominado el racionalismo –explica–. Pero a mí siempre me ha atraído la ética griega, la ética de las virtudes, entendida como la formación del carácter, el cual es una mezcla de sensibilidad y razón”.
Heredera de López Aranguren y Ferrater Mora, Camps ha conseguido hacer visible la filosofía y dar voz a la democracia participativa y a la ética en unos tiempos poco propicios para ello.
En El gobierno de las emociones acude a Aristóteles, Spinoza y Hume, para exponer la hipótesis de que no hay razón práctica sin sentimientos. Pero la gran pregunta a la que contesta en este libro nos la estamos haciendo mucho últimamente.
¿Por qué es tan difícil que la ley moral dirija nuestras vidas?
Porque la condición humana es imperfecta y porque no somos solo razón, suponiendo que entendamos que quiere decir eso. San Pablo ya decía “no hago el bien que quiero sino el mal que aborrezco”. Aristóteles ya lo había notado al decir que la voluntad es débil. Querían decir que muchas veces el problema no es que no sepamos distinguir el bien del mal, sino que el mal es más atractivo y nos puede. Por eso, lo que defiendo es que no basta la visión del mal, debe repugnarnos emotivamente.
Cubierta de ‘El gobierno de las emociones’, de Victoria Camps
La voluntad
Otra manera de verlo es su afirmación de que quien “vive en la indiferencia” no tiene ética… ¿Predica la “motivación moral”?
El comportamiento moral –también el inmoral– es una cuestión de voluntad, de querer hacer el bien y evitar el mal. La voluntad no se mueve si no se siente mínimamente “apasionada” por una idea, por un objetivo o por una causa.
Dice: “Todas las emociones pueden ser útiles y contribuir al bienestar de la persona que las experimenta, para lo cual hay que conocerlas y aprender a gobernarlas. Es posible hacerlo”. Pero, ¡nos han enseñado a esconderlas!
Hay emociones que se han fomentado para conseguir determinados propósitos. Ciertas personas sienten vergüenza de ser como son porque la sociedad las excluye y les hace sentirse inferiores. El discurso del miedo siempre ha acompañado a la propaganda política. La compasión se ha presentado como sustituta de la justicia. Por eso, conviene conocer las emociones, valorarlas, ver de dónde proceden para reprimirlas o exhibirlas.
Y por eso alerta del excesivo “culto a la emoción”…
Sí, porque un culto excesivo a las emociones no discrimina ni distingue entre las adecuadas o inadecuadas para vivir con justicia y convivir en paz. Es lo que hacen los llamados “mercados”. Su objetivo es vender productos, para beneficio de quien los vende, aunque no satisfagan ninguna necesidad real. Crean necesidades, producen deseos y emociones que los satisfagan de inmediato.
Denuncia que nos intentan convencer de que “hay que sentir en lugar de aprender a pensar”. De aquí surge el “culto al individualismo”. ¿Cómo frenarlo?
No es posible convivir si cada cual piensa solo en sí mismo y en sus intereses. Es lo que trata de corregir la ética a partir de la “regla de oro” de la moralidad, que remite a Confucio: “No hagas a los demás lo que no quisieras que te hicieran a ti”, o, en sentido positivo, “trata a los demás como quisieras que te trataran a ti”.
Repasa en su libro cómo “el cristianismo, primero, y el racionalismo que culmina en Kant, después”, contribuyeron a difundir una concepción excesivamente racionalista de la ética: como dominio o erradicación de las pasiones… ¿Ya no es así?
Ha sido así en general, pero con excepciones. Ni Aristóteles ni Spinoza ni Hume ignoraron los afectos como aspecto básico del comportamiento ético. Hoy la psicología ha contribuido a dar relieve a las emociones, con la inteligencia emocional. Nos han hecho ver que sin ellas no hay motivación para hacer nada y que la ética debe tenerlas en cuenta en sentido positivo.
La ética como valor
Entre la crisis y los indignados, parece que la ética resplandece como valor fundamental para vivir y relacionarse. ¿Será ahora o cuándo?
Que los movimientos actuales sean la expresión de la indignación significa que puede producirse esa vinculación entre la visión de las injusticias y el sentimiento de indignación ante ellas. Por eso, muchos se echan a la calle y acampan en las plazas. Si no hay sentimiento, nadie se mueve. Ahora bien, para que el movimiento persevere y prospere habrá que hacer algo más.
¿Hacia dónde debe de ir?
Puede ser el principio de un cambio si no se reduce a ser la mera expresión de la indignación. Un movimiento tiene que ir hacia alguna parte, no sabría decir hacia dónde, pero habría que profundizar en esa idea de una democracia más efectiva, menos partidista y menos endogámica. Más creíble. A partir de ahí, pueden darse cambios; aunque en una democracia, los cambios no pueden hacerse de espaldas a las instituciones. Se mejoran desde dentro.
Los estoicos decían que “hay hechos inevitables que no dependen de nosotros, y hechos evitables que sí dependen y está en nuestras manos impedir o cambiar”.
Plantearse lo imposible o querer cambiar lo inevitable (como la muerte) no tiene que ver ni con la ética ni, por supuesto, con la política. El problema es que los poderosos intentan convencernos de que es imposible cambiar lo que quisiéramos cambiar. Pero se equivocan. ¿Es imposible gravar con un impuesto las transacciones financieras? ¿Es imposible eliminar los paraísos fiscales? ¿Cambiar la ley electoral?
Una reflexión final: ¿dónde queda el papel de la religión en este análisis?
La religión no es necesaria para el discurso ético, lo que no significa que la mayoría de los valores que reconocemos –como la libertad, la igualdad o la fraternidad– nacieran con el cristianismo. Hoy se han secularizado y valen por sí mismos. No hace falta el apoyo de un Dios para sustentarlos, lo que hace falta es la voluntad de los hombres para que tengan más presencia en el mundo.
¿Cómo conciliar la diversidad de culturas y religiones con esta ética?
Con la regla de oro de la moralidad. No se puede construir una ética sin tenerla en cuenta. De ella derivan valores como la justicia, la solidaridad y el respeto. Son valores universales. Otra cosa es que la práctica no los tenga en cuenta. En realidad, el conflicto entre religiones y culturas no se da tanto en el reconocimiento de grandes principios, como en la interpretación que damos a las prácticas.
