NUEVA YORK, 29 de mayo (C-Fam) Denuncias de fraude contra un estudio muy promocionado sobre el modo de ganar partidarios del matrimonio homosexual arrojan luz respecto de cuán propensas son las instituciones de élite a la manipulación ideológica.
All posts by passerell
PER UN GÈNERE SENSE IDEOLOGIA
Un reportatge clar, sense embuts i sense ideologia, per desmuntar la ideologia de gènere
Els misteris del món invisible
El director de cinema Louie Schwartzberg presenta en aquesta “TED Talk” el seu impactant documental “Els misteris del món invisible” on filma amb càmeres de tecnologia punta els més diversos processos biològics.
història de la terriseria a través del càntir. terrisseria La Navà, Agost, Alacant.
“El món és bo? La ciència diu que el món és com és. Déu diu que és bo”
Antoni Bassas entrevista al sacerdot i catedràtic emèrit d’antropologia biològica de la UAB, Ramon M. Nogués.
https://www.ara.cat/videos/entrevistes/ramon-m-nogues-antoni-bassas-deu-religio_8_1391077.html
Autors
Oleguer Pujol i els ventiladors
ARTICLE de JOFRE LLOMPART. Publicat el 8 de setembre del 2015
Que consti que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui
Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa. Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut. La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressó. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut. Paralelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor. En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar. Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota. I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet). Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol. Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost. En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá. El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia.
No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés
El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’Aznar- no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algun telespectador encara ho desconeix. Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes, la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.)
Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa. El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop, suren a la superfície.
Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauriem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista. Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests resorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres.
Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidenment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.
Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.
https://elmon.cat/vinari/opinio/12943/oleguer_pujol_i_els_ventiladors_104044
La ironía y el horror En el cortometraje La isla de las flores
LA IRONÍA Y EL HORROR EN UN MUNDO CAPITALISTA i CONSUMISTA, QUE DEGRADA LOS SERES HUMANOS
La isla de las flores, estrenado en 1989, es un cortometraje de apenas 13 minutos, dirigido por el escritor y guionista Jorge Furtado, cineasta brasileño nacido en Porto Alegre en 1959.
Esto no es una ficción, Dios no existe. Dos enunciados que abren una puesta en escena inhabitual, permitiendo que lo que se ponga en juego sea el aparataje retórico con el cual se construye la realidad fílmica. Así, el documental habla de los devenires discursivos desde los cuales se construye la realidad, por medio de una dinámica paradójica de entrecruces categoriales: relaciones inductivas, deductivas, históricas, geográficas, económicas macros y domésticas. Del tomate a la torre de Babel, de una vendedora de perfumes a la economía global, del trueque al capitalismo: la frialdad racionalista del discurso explicativo tratando de unir, de enlazar, de dar sentido a las posiciones de todos los elementos concitados. Porque de eso se trata, de fijar una posición en una cadena cuya apariencia es lógica, es decir, cuya trabazón está sólidamente fundada es una serie de estrategias discursivas capaces de encontrarle a cada elemento su lugar, a cada fenómeno su sitio. De esta forma el universo de lo real aparece construido en y por una potente pulsión explicativa: qué es un ser humano, un tomate, un animal, etc. Es en este nivel donde se instalan los gestos psicóticos de la reiteración y del salto arbitrario. Borges ya había puesto en entredicho el poder de las taxonomías para dar cuenta de la realidad (Borges, 1989). Pero si en Borges lo que importaba era pensar en ese límite del pensamiento que era lo real, poniendo a la parodia como mecanismo para advertir sobre una realidad huidiza a los sistemas clasificatorios, en este documental de Furtado, lo real ya no es huidizo, sino que lisa y llanamente lo real se encuentra aplastado, sometido, arrinconado por una discursividad dominante, naturalista, darviniana: la configuración del capitalismo y la cadena de consumo que consideramos ‘natural’. El 99% del tiempo dedicado a la construcción de la cadena que lleva a ese último y horroroso eslabón: una fila de miserables recogiendo las sobras de los cerdos.
Pareciera, entonces, que el documental hubiera partido mucho más atrás de lo real haciéndose la pregunta: ¿cómo mostrar lo real?, ¿qué mecanismos permitirían que la miseria surgiera ya no bajo la mirada ingenua del realismo social, sino desde su ubicación en el campo de fuerzas que la construye? En efecto, el problema de la visibilización pasa a ocupar un lugar central en la propuesta de Furtado. A diferencia del documental sobre la miseria de carácter pastoral, cuyo objetivo último es ubicar el fenómeno en un ámbito moral, La isla de las flores aborda el lugar de la miseria en la cadena de relaciones políticas, económicas e históricas que conforman al mundo, o sea, simplemente el eslabón no productivo, punto ciego dado por el carácter recolector de la actividad. Según Jacques Rancière, la división de lo sensible es aquel procedimiento que: “fija al mismo tiempo un común repartido y unas partes exclusivas. Este reparto de partes y lugares se basa en una división de los espacios, los tiempos y las formas de actividad que determina la manera misma en que un común se presta a participación y unos y otros participan en esa división” (Rancière, 2002, p.15). Así, operaría el establecimiento de una partición de lo real, pero también una toma de posiciones respecto de esa misma partición o división de lo sensible; es decir, en tanto demarcación, se fundan relaciones de interioridad y exterioridad, inclusiones, exclusiones y dinámicas de pertenencia. No se trata, entonces, de mostrar la miseria sino de hacer patente la cadena de relaciones que la construyen y que la invisibilizan, que la sitúan como una parte más, como una parte lógica, racional, del engranaje de vínculos que constituyen el orden.
De ahí que adquiera tanta importancia una mirada didáctica que ironiza al letrado, a la perspectiva cientificista donde todo debe ser explicado desde su origen. Y la parodia se instala generando una sonrisa, la ironía se vuelve la herramienta más eficaz para abofetearnos en aquello que consideramos ‘normal’. Sin embargo, la risa queda desplazada y lo real que ha estado fuera, la parte de los sin parte, nos golpea con fiereza. El artilugio queda develado o, más bien dicho, podemos por fin ver aquello que se ocultaba debajo de todas las retóricas explicativas, taxonómicas, al develarse su absoluta arbitrariedad y que condujeron, inevitablemente a mostrar su lado más horroroso, a saber, la cadena que justifica todo, la concatenación que legitima.
Atiborrados como estamos de imágenes y discursividades hiperimpactantes pero también parcializadas al máximo, para que sea imposible ligar al pobre, a la miseria, al explotado con el sistema que permite y justifica tal situación, este trabajo documentaliza la naturalización de la red que da sustento al sistema. Es decir, apunta precisamente a lo que ya hoy parece ser la parte vedada, lo prohibido, aquello que fue clausurado por imposición de los modos de visibilización hegemónicos. En la actualidad, como nunca antes, la presencia de los pobres, de la marginalidad, se hace permanente, habitual en los medios; lo que falta, lo ausente es la cadena de relaciones.
El documental en Latinoamérica tiene una tradición donde lo político cumple una función primordial. Pienso en las imágenes del movimiento campesino, la recuperación de tierras mapuche, la grandiosa labor testimonial de los fotógrafos independientes durante la dictadura, los testimonios de tortura, la emergencia de los movimientos de reivindicación popular, la elección de Allende y la Moneda en llamas, una imagen que se pega a la mayor parte de nuestros documentalistas. El documental chileno y latinoamericano ha estado cumpliendo desde hace ya mucho tiempo una función memorialística y de interpelación al sistema, muy superior a la de los historiadores o escritores de ficción. La isla de las flores, asume esta tradición y la reenfoca mediante la parodia, el humor, los guiños pop que nos recuerdan los artefactos parrianos, la preocupación por la economía política, las retóricas y las discursividades represivas o distractoras, con la finalidad de interrogar sobre el lugar desde donde aprehender ese realidad aplastada en los cinco horrorosos minutos finales.
Bibliografía
Borges, J. L.(1989). El idioma analítico de John Wilkins. En Otras inquisiciones. Buenos Aires: Emecé.
Rancière, J. (2002). La división de lo sensible. Estética y política. Salamanca: Consorcio Salamanca.
https://lafuga.cl/la-ironia-y-el-horror/365
BANCA ARMADA
Com participen les entitats financeres en el negoci de la guerra? Com inverteixen els nostres diners?
http://www.setem.org/site/cat/catalunya/banca-armada/
Banca Armada
Iglesias i la comparació de Puigdemont
Tot el Govern repartit entre la presó i l’exili van posar l’estat espanyol en evidència, sobretot en allò d’“en absència de violència es pot parlar de tot”
Com diu Iglesias, Puigdemont no ha robat, ni ha matat, ni ha amagat diners a Hisenda (com sembla que sí que va fer el rei Joan Carles), sinó que va posar unes urnes perquè pogués votar tothom. I s’ha presentat davant de la justícia, l’alemanya i la belga, i aquesta última ha arribat a dir que a Espanya, un exiliat com el conseller Lluís Puig corria el risc de no veure respectat el seu dret de tenir un judici just.
Evitemos que Pekín tome decisiones clave para nuestra vida
Fidel Sendagortadiplomático y geoestratega: publica ‘Estrategias de poder’
De oportunidad a amenaza
En China nació la Covid-19 y China ha sido la que, gracias a ella, más suministros sanitarios ha vendido. El ideólogo de Trump, Steve Bannon, ya advirtió que la campaña electoral del presidente tendría tres obsesiones: China, China y China. Y los europeos hemos dejado de verla como oportunidad de mano de obra barata para temerla como amenaza, por que ya toma decisiones estratégicas sobre nuestra vida en inteligencia artificial, coche eléctrico (adelanta a EE.UU. Alemania y Japón en baterías) y robótica. Sendagorta concluye que sólo si los europeos reafirmamos nuestros valores de democracia y libertad sin los que la prosperidad no tiene sentido podemos frenar su hegemonía.
gutta cavat lapidem 