Category Archives: interculturalitat

cultura, Educació, família, interculturalitat, Política, Societat

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats

Leave a comment

L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”

Xavier Díez: "No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats"

Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.

Què li està passant a l’educació a Catalunya?
Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.

I quins són aquests factors?
Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta?
Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.

En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses
Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats

I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula?
Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.

Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament?
L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.

Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota

En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia?
Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.

Malgrat les crítiques, fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb?
Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.

La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu

Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus?
Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.

Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre?
El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xavier-diez-alumnes-mon-real-inadaptats_1187556_102.html

cultura, Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

Creencias alrededor del mundo

Leave a comment

México, un país donde se cree en Dios, el cielo, el infierno, los espíritus sobrenaturales, y la mayoría se declaran cristianos/católicos

El más reciente estudio de Ipsos “Religión 2023: Creencias alrededor del mundo”, realizado en 27 países, demostró amplias variaciones entre países y generaciones en cuanto a la práctica religiosa, las creencias, el papel de la religión en la actualidad y la medida en que define la identidad personal y la moralidad.

México se sigue mostrando como un país mayormente religioso donde una mayoría cree que el cielo, el infierno y los espíritus existen. Un 85% de los encuestados cree en Dios o en una fuerza superior, 71% se consideran cristianos/católicos y solamente un 17% no religioso.

En los 27 países encuestados, la proporción de entrevistados que dicen tener una religión oscila entre casi el 100% en India y Tailandia y menos de la mitad en Japón, Corea del Sur, Suecia, los Países Bajos y Gran Bretaña.

Creencia en Dios o en un poder superior
En promedio, el 40% global dice que cree en Dios “como se describe en las sagradas escrituras”, el 20% cree en “un espíritu superior pero no como se describe en las sagradas escrituras”, otro 21% no cree ni en Dios ni en ningún espíritu superior, y el 19% no está seguro o no lo dirá. En nuestro país, una gran mayoría, 85%, se considera creyente (en Dios u otra fuerza superior).

Creencias relacionadas y de otro tipo
La creencia en el cielo promedia el 52% y la creencia en espíritus sobrenaturales (por ejemplo, ángeles, demonios, hadas y fantasmas) promedia el 49%. Los porcentajes en México son altos, 71% de los encuestados creen en el cielo, 65% en espíritus sobrenaturales y 56% creen en el infierno y en el diablo.

Los porcentajes de creyentes en cada uno: cielo, espíritus, infierno y diablo, son más bajos en Bélgica (menos del 20%) y son más altos en Turquía, Brasil y Sudáfrica (arriba del 70%).

Cuanto más jóvenes son las personas, más probable es que crean en el cielo, el infierno, el diablo y los espíritus sobrenaturales, particularmente en países donde la creencia entre todos los adultos es baja. En muchos de estos países, especialmente en los de Europa del Norte y Europa, la prevalencia de estas creencias es mayor entre los Gen Z que entre los Boomers.

Práctica religiosa
Como era de esperar, por ejemplo, un lugar de culto y oración en casa son más comunes en países donde la mayoría cree en Dios o en un espíritu superior.

En promedio, la proporción de aquellos que rezan fuera de un lugar de culto al menos una vez al mes es más alta que la proporción de aquellos que asisten a un lugar de culto al menos una vez al mes. En nuestro país, por lo menos una vez al mes el 38% van a la iglesia, templo o mezquitas.

En los países donde la práctica religiosa es alta, los adultos mayores tienden a participar en ella más que los adultos jóvenes, mientras que en los países donde la práctica religiosa es baja, los jóvenes tienden a tener una mayor participación.

Tolerancia religiosa
La proporción de adultos encuestados que dicen sentirse cómodos con personas de diferentes creencias religiosas promedia el 76% en 26 países. Las personas que se sienten cómodas con quienes tienen puntos de vista religiosos diferentes oscilan de aproximadamente nueve de cada 10 en Sudáfrica, Singapur, Australia, Canadá, Gran Bretaña y los Estados Unidos, a solo la mitad en Corea del Sur. Comparando los resultados de este año con los de una encuesta de Ipsos Global Advisor realizada en 2017 muestra que la tolerancia religiosa ha aumentado significativamente en Suecia, Brasil, Bélgica, México y Polonia, mientras que ha disminuido en Corea del Sur y Alemania.

El 73% de los mexicanos encuestados dijeron sentirse cómodos con el hecho de convivir con personas de religiones diferentes a la suya. Esto representa un 7% más respecto a la encuesta del año anterior. En promedio, casi la mitad (47%) dice que la religión hace más daño que bien en el mundo. Después de la India, este punto de vista es más común en Europa occidental y en Japón; es menos común en América Latina, Sudáfrica, Turquía y el sudeste asiático. El país que “cree que la religión hace más daño que bien” es Suecia con 70%, seguido de la Gran Bretaña. En México solo el 37% lo cree así.

Religión y moralidad
En promedio global, el 54% está de acuerdo en que las prácticas religiosas son un factor importante en la vida moral de los ciudadanos, el 37% está de acuerdo en que las personas con fe religiosa son mejores ciudadanos, y el 20% dice que pierden el respeto por las personas cuando descubren que no son religiosas.

Para los mexicanos encuestados, las personas con una fe religiosa son mejores ciudadanos según el 40%.

Papel de Dios o un poder superior
Alrededor de tres de cada cuatro personas que creen en Dios o en un poder o espíritu superior dicen que les ayuda a superar las crisis, da sentido a su vida y los hace más felices que el promedio. Cuanto mayor sea la proporción de creyentes en un país, más probable es que los creyentes sientan que se benefician de su fe.

El 77% de los mexicanos dicen que creer en Dios o en fuerzas superiores les permite superar las crisis, un 74% respondió que le da sentido a su vida y el 69%, que los llena de felicidad. Estos son los resultados de una encuesta en 26 países realizada por Ipsos en su plataforma en:

Click to access Ipsos%20Global%20Advisor%20-%20Religi%C3%B3n%202023_Espa%C3%B1ol.pdf

https://www.ipsos.com/es-mx/creencias-alrededor-del-mundo

Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”

Leave a comment
Una església cristiana a Teheran, en una imatge d’arxiu. | Foto: Borna Ghasemi

Més de seixanta cristians de l’Iran han estat detinguts en contra de la seva voluntat aquests últims mesos. És la situació que s’ha viscut des del passat mes de juny en aquest país, i que ha situat els conversos de l’islam (i, també, armenis iranians) en la tessitura d’haver de fer front a elevades fiances per poder sortir de les presons on es troben tancats —o bé assistir a sessions teòriques de reeducació islàmica.

Quan falten poques setmanes perquè es commemori el primer aniversari de l’assassinat de la jove Mahsa Amini, una dona iraniana d’origen kurd que va ser arrestada i torturada per la policia religiosa islàmica per no fer servir el seu hijab correctament, aquestes detencions han tingut lloc en ciutats com ara Teheran, Rasht i Orumiyeh i, en alguns casos, s’ha obligat els detinguts a abandonar el país.

Es tracta d’unes dades que han estat publicades per Article Eighteen, una plataforma que es dedica a documentar les repressions a les minories cristianes per part dels aiatol·làs. En aquest sentit, el seu director, Mansour Borji, ha parlat, en unes declaracions recollides per Ajuda a l’Església Necessitada, d’una “nova repressió de les llibertats civils” i ha afegit que l’enfocament repressiu imposat per les autoritats, inclosa la tornada a escena de l’anomenada “policia de la moral”, podria ser un “missatge tant nacional com internacional”.

Desenes de cristians empresonats a l’Iran: “Poden sortir de la presó si paguen les fiances o fan cursos de reeducació islàmica”
Educació, Espanya vs Catalunya, guerres, interculturalitat, migrants, pobresa, Política, Societat

España país de falsificaciones

Leave a comment

España es el coladero de Europa de las falsificaciones

Las copias ilegales se expanden en el país, uno de los lugares de Europa donde más productos falsos se compran y hasta se fabrican y distribuyen

Uno de cada cinco españoles reconoce haber comprado deliberadamente productos falsificados. Hace dos años este porcentaje era de tan solo el 5%, con lo que el número de ciudadanos que adquieren falsificaciones se ha multiplicado por cuatro en poco más de tres años. En Europa esta práctica tan solo afecta al 13% de los consumidores, según los datos presentados por la agencia europea EUIPO esta misma semana. Spain is different.

No solo España es el segundo país europeo (detrás de Bulgaria) en consumo intencionado de copias ilegales, sino que en la franja de edad de entre 15 y 24 años el porcentaje se dispara, porque hasta la mitad del colectivo de jóvenes reconoce haber comprado a propósito falsificaciones.

Dos de cada cinco españoles admiten que tienen la intención de comprar bienes falsificados de forma deliberada

Esta lacra en España no es solo un problema de la demanda que hay para de este tipo de productos, sino de oferta. De acuerdo con los datos recogidos hace pocos días en la operación policial Fake Star, llevada a cabo en los últimos meses en toda Europa y coordenada en el territorio español por la Policía Nacional y la Guardia Civil, España es el segundo país europeo por valor de bienes incautados, con casi 23 millones de euros, especialmente ropa deportiva, artículos de lujo y calzado, en su mayoría procedentes de China, Hong Kong, Turquía y Vietnam.

Compradores intencionales de bienes falsificados en la UE

En porcentaje sobre el total

Junto a Hungría, España es el país europeo donde no solo se importan más bienes falsos, sino que es también lugar de ensamblaje y confección de los mismos, al contar con estructuras ocultas “en polígonos industriales, tiendas, almacenes y la complicidad de compañías de logística”, tal como reconocen fuentes policiales. Es decir, que el país cuenta con un sector de producción ilegal (con relevancia penal) in situ dentro del territorio.

Unos tristes récords que deberían encender la alarma social. ¿Faltan normas adecuadas? Mario Sol, abogado con décadas de experiencia en este sector, considera que “falta voluntad política de hacer uso de los medios policiales. Hay buenos controles en la frontera y de los centros de producción. Donde se falla es en el punto de venta, donde hay demasiada permisividad. Hay mucha demanda de productos falsos en determinadas zonas turísticas y, por el modelo económico español, esto hace que se encuentren fácilmente oferta y demanda. La consecuencia de todo ello es que, visto desde el resto de Europa, España transmite una imagen de cierta laxitud comparado con otros países”.

Valor económico de las copias ilegales incautadas en la UE 2021-2022

En millones de euros

“Nosotros creemos que no es un problema normativo, sino de educación”, opina Gerard Guiu, director de Andema, la asociación que defiende los derechos de marca de las empresas en España. Para convencer a los compradores de falsificaciones hay que hacer pedagogía. Y presentar argumentos concretos que a menudo a la hora de hacerse con una copia falsa las personas no tienen en cuenta. “No se trata solo de proteger la propiedad industrial de las empresas, sino de tutelar al consumidor. En ciertos productos, como cosmética o farmacia, se puede poner en riesgo la salud si no se compran productos originales y certificados, con trazabilidad. Lo mismo pasa con los juguetes de los niños. Los falsos están fabricados con piezas sin ningún tipo de garantía y podrían incluso llegar a ser peligrosos para los pequeños”, alerta Guiu. En este sentido, se puede poner el ejemplo (caso real) de unas alfombrillas para el coche que no eran reglamentarias y que se adquirieron en otros canales no oficiales: al engancharse con el pedal del acelerador, causaron un accidente.

Varios factores han agravado el fenómeno de las falsificaciones en los últimos años. Uno es el comercio electrónico. “Uno de los mayores problemas lo tenemos con la paquetería, especialmente con las compras que tienen lugar en internet con paquetes que llegan sin identificación del remitente”, explican desde Andema.

https://datawrapper.dwcdn.net/S9k99/

Otras circunstancias que han agravado esta lacra son la difusión de las redes sociales, que se han convertido en un canal de distribución (y también de promoción ) de copias ilegales (productos destinados sobre todo a los jóvenes más hedonistas y adictos al postureo). Un estudio de la EUIPO ha identificado que un 11% de las conversaciones sobre productos físicos podrían estar relacionadas con falsificaciones, y que un 35% de las conversaciones sobre contenidos digitales podrían estar vinculadas con la piratería.

El 71% de los que declaran comprar bienes falsificados lo hacen porque consideran que el precio del original es demasiado elevado

A ello se suma la creciente sofisticación tecnológica de las copias, que han alcanzado niveles cada vez más avanzados y que se asemejan al original, y la astucia de las bandas criminales, que consigue burlar la ley con mucha habilidad. Según varias fuentes del sector, una de las estrategias más comunes consiste en importar la mercancía falsa por un lado y el embalaje, con el correspondiente catálogo de etiquetas falsas, por el otro, para disimular el origen fraudulento del material y asegurarse así la posibilidad de ensamblar en un segundo momento sin despertar sospechas.

También el desarrollo de la economía globalizada ha impulsado el mercado de las copias. “A menudo los problemas se encuentran en las fábricas subcontratadas por las empresas titulares de los derechos, que están ubicadas en países en vías de desarrollo, o en Asia. Por ejemplo, descubrimos una planta en China que fabricaba para la marca original y al mismo tiempo producía copias falsas para mafias locales. Es también en estas plantas industriales, sujetas a controles blandos de calidad, donde se forman los criminales. Como el caso de aquellos trabajadores en Marruecos que aprendieron el negocio, se fueron a Turquía y montaron su propia actividad ilegal”, cuenta el letrado Mario Sol.

Los costes económicos anuales de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector

Los daños económicos son ingentes. Según el último informe disponible de la EUIPO (2020) sobre la situación de las violaciones de los derechos de propiedad intelectual, los costes económicos anuales estimados de la venta de ropa, calzado y accesorios falsificados en la UE equivalen al 7,8% de las ventas totales del sector. El mismo estudio estimaba que las industrias legítimas (legales) pierden anualmente 23.300 millones de euros en ventas directas (y 37.000 millones de euros en su conjunto) solo por tener que luchar contra la presencia en el mercado de productos pirateados. Hay datos que indican que una pyme cuyos derechos de propiedad industrial se hayan vulnerado tiene un 34% menos de probabilidades de supervivencia que las pymes que no hayan padecido una violación de sus derechos.

Estos menores ingresos se traducen, además, en una pérdida de empleo directo de 263. 196 trabajadores (que pasan a ser 373.476 para el conjunto de la UE), ya que los fabricantes y minoristas titulares de los derechos de propiedad industriales fabrican y venden menos de lo que habrían hecho de no existir la falsificación (y, por tanto, emplean a menos personas). Además, dado que los productores y vendedores de falsificaciones no pagan impuestos, cotizaciones sociales e IVA, se calcula que en la UE se dejan de recaudar cada año más de 7.000 millones de euros.

Tal vez cuesta percibir el daño que puede suponer adquirir un bien falsificado en un mercadillo, pero la percepción cambia cuando hablamos de productos más complejos. Hay ejemplos para todos los gustos; desde el Viagra comprado por internet (que no está sujeto a ningún control sanitario) a los rincones del deep web (los lugares recónditos de internet), que proporcionan enlaces a páginas donde se pueden comprar bienes falsos, lo que constituye un auténtico mercadillo virtual de lo ilegal, con el inconveniente de que estas plataformas se pueden quedar con los datos bancarios de la tarjeta. Se ha llegado a extremos, como maquinarias médicas y productos tecnológicos que han sido comprados en licitaciones públicas, poniendo en riesgo la seguridad informática de instituciones y hospitales.

Pese a todo ello, el último barómetro de percepción que elabora la EUIPO muestra que hay una minoría (pero que entre los jóvenes sube a la mitad) que considera aceptable comprar productos fake . ¿Sus motivos? El 71% lo hace porque lo considera aceptable “cuando el precio es demasiado alto” o “cuando no es disponible por vías legales (61%)” y “cuando la calidad no importa (61%)”. Peor todavía, la mitad (54%) de estos consumidores piratas defiende esta costumbre simplemente porque “todos los demás lo hacen”.

Paradójicamente, el 80% de los encuestados asegura que es consciente de que esta compra corre el riesgo de alimentar a bandas criminales y de que no hay ninguna garantía sobre la calidad del producto falso. La realidad es que hay una legión de ciudadanos que no puede resistirse al encanto de la copia ilegal. Y en España, tal como reflejan los datos, estos comportamientos se ven con total despreocupación. Y es un error.

Para no ceder ante la mercancía falsa, los consejos son sencillos. Si encuentras algo muy bonito, pero barato, lo más seguro es que sea falso; compra en webs que sean fiables, para proteger tus datos personales. En cuanto a las empresas, en la agencia europea EUIPO recomiendan que la protección mediante el registro de las marcas (y diseño industrial) pase a ser una de las prioridades, “cuando muchas pymes están más pendientes de temas fiscales u organizativos”.

Y, sobre este último punto, proporcionan una serie de datos positivos: protegerse conviene. Los sectores intensivos en derechos de propiedad industrial pagan salarios un 41% más elevados que el resto de sectores y hasta un 39% de todos los puestos de trabajo de la UE (81 millones) pueden atribuirse a estas actividades económicas.

“Tenemos un problema educativo”, sostiene Gerard Guiu, de Andema. “Hace años se creía impensable que se dejara fumar en los lugares públicos, pero se logró. Hoy se hace hincapié en la sostenibilidad y en el reciclaje. ¿Por qué no empezar a inculcar, sobre todo a los más jóvenes, la importancia de comprar productos originales?”, se pregunta.

“Dentro de unos años pasará lo mismo que pasaba con la música. Al principio, quien conseguía descargar ilegalmente canciones presumía de ello. Ahora no lo dice y en el fondo le da casi vergüenza. El objetivo es conseguir que con el producto falsificado pase lo mismo”. Del orgullo a la vergüenza.

Cuando el consumidor se siente perdonado

En 2020 se publicó un estudio pionero, Aportaciones de la psicología a la compra de productos falsificados, apoyado por el Ministerio de Industria, la Oficina Española de Patentes y Marcas, Andema y el Colegio de Psicología de Madrid. Elisabet Marina Sanz, profesora de la Universidad Europea de Madrid, fue la investigadora principal del trabajo. “Detrás de un acto de compra suele haber una presión grupal, una cierta deseabilidad social”, explica esta académica tras comentar los resultados del estudio EUIPO. “Hay que tener en cuenta los aspectos emocionales del ciudadano”, subraya. Cuando se habla de falsificaciones, no solo interviene el deseo aspiracional (mediante la compra) de pertenecer a un grupo (es el caso, por ejemplo, de un bolso de lujo), sino que el consumidor se beneficia de una cierta sensación de “inimputabilidad”.

“Si el acto de la compra no se penaliza –ni legalmente, con una multa, ni socialmente– el ciudadano que adquiere la copia falsa piensa que no está mal hacerlo. Su razonamiento es: ‘si es legal, entonces es que se permite. Y si se permite, quiere decir que es ético’”. Desde esta visión psicológica, sostiene esta investigadora, tratar de convencer al consumidor de que la defensa de la propiedad industrial representa para la sociedad un beneficio económico, incluso en términos de crecimiento del PIB, no supone un argumento convincente para quien, al hacerse con una falsificación, ya recibe un beneficio individual con el perdón (o más bien la complicidad) del conjunto de la sociedad.

El desarrollo de las redes sociales ha complicado todavía más la ecuación, porque los influencers pueden sugerir que para conseguir un buen outfit, ocultado bajo el filtro de la pantalla, tampoco hace falta conseguir ropa cara (y original) de marcas prestigiosas. Basta con conseguir copias bien hechas para aparentar y así nutrir el narcisismo creciente que triunfa en las redes.

De hecho, los estudios demuestran que tampoco hay un vínculo directo entre poder adquisitivo y compra de falsificaciones. A veces se gasta en una copia ilegal para ahorrar, pero muchas veces se hace… simplemente porque se puede hacer. “Si hasta en un mercadillo en la calle de una zona turística es posible encontrar mercancía falsa, cualquiera puede sentirse de alguna manera legitimado a llevar a cabo el acto de compra, sin culpabilidad alguna”, pone como ejemplo Elisabet Marina Sanz.

Si en el estudio de la EUIPO la gran mayoría (80%) reconoce los perjuicios que causa a la economía hacerse con falsificaciones, la realidad es que muchos caen en la tentación de la piratería. Lo que se dice y lo que se hace no siempre coincide. Somos seres humanos.

Lloret, Jaén, Benidorm, Murcia…

Operacion Fake Stars

En la Operación Fake Stars, llevada a cabo en el 2021 con fuerzas del orden de varios países europeos, se realizaron más de 3.900 inspecciones y se confiscaron prendas de vestir, calzado y accesorios falsificados relacionados con 258 marcas por un valor estimado de 87 millones de euros. Este amplio dispositivo llevado a cabo en toda Europa condujo a la detención de 378 personas y contó con la cooperación de 17 países. En lo que se refiere a España, los resultados se hicieron públicos este mes de junio. En este marco, hubo varias operaciones locales con distintos nombres –Bambos, Mare, Vega, Rosemary y Rebastion– que afectaron a varias ciudades de la Península. Vamos por orden.
En Bambos se desmanteló una organización criminal, formada por personas de Bélgica, España y Paraguay. Se custodiaban prendas en un almacén en Archena, en la provincia de Murcia. Encontraron 10.000 zapatos y vestidos falsos y unos 16.000 logos de marcas empresariales listos para ser aplicados en el packaging o en los productos. Desde este lugar vendían directamente a distribuidores. También comercializaban copias falsas mediante redes sociales como Instagram y Facebook. Se detectaron hasta 34 violaciones de derechos de marca.
En el caso de Mare, tras la denuncia de varias empresas la operación afectó a una veintena de puntos comerciales en la zona turística de Lloret de Mar, que comercializaban ropa deportiva y bolsos parecidos por fuera a los originales y que también almacenaban en los mismos locales, para llevar a cabo unas ventas just in time. Se detuvo a 16 personas. La mayoría de los clientes eran turistas que ignoraban el origen y la naturaleza de las prendas.
En Vega se descubrió que dos compañías ubicadas en la localidad de Albatera (Alicante) proveían de falsificaciones a la región alrededor de Benidorm. En este caso también se incautó una impresora digital de tinta, que servía para la aplicación de copias de marcas. En total se confiscaron casi 18.000 prendas.
En Rosemary todo empezó cuando una empresa denunció que un perfil en Instagram con 200.000 seguidores vendía (con una licencia ilegal) copias falsas de sus bienes. La organización criminal escondía los productos en Murcia y Barcelona, donde también producían material Se encontró dinero y material informático y serigráfico.
En la operación Rebastion, la investigación fue llevada a cabo por la policía de Jaén. Descubrieron una infraestructura que funcionaba desde hacía años. Los criminales se desplazaban en coches de lujo y así fue como llamaron la atención de los investigadores.

https://www.lavanguardia.com/economia/20230727/9137105/inversor-privado-concentra-21-inversion-sector-inmobiliario-espanol-primer-semestre.html

España, segundo país de la UE que más falsificaciones compra, solo por detrás de Bulgaria

https://www.lavanguardia.com/vida/20230612/9034260/espana-segundo-pais-ue-mas-falsificaciones-compra-detras-bulgaria.html

Detenidas 39 personas por importar y distribuir productos falsificados para el top manta

https://www.lavanguardia.com/vida/20230726/9134593/detenidas-39-personas-importar-distribuir-productos-falsificados-top-manta.html

Educació, Església Catòlica, interculturalitat, Política, Religió, Societat

El nombre de no creients es multiplica per cinc en quatre dècades i gairebé arriba al 40%

Leave a comment

Segons l’últim estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia només un de cada 10 contribuents marca únicament la casella de l’Església en la seva declaració de la renda

La població de l’Estat és cada vegada menys creient. L’últim informe de la Fundació Ferrer i Guàrdia Laïcitat en xifres 2023 revela que el nombre de persones que es declaren no creients no ha parat de créixer les últimes dècades. Concretament, fa quaranta anys el 8,5% de les persones es declarava no creient –terme que engloba ateus, agnòstics o indiferents davant la religió– i avui en dia la proporció s’ha incrementat fins al 39,4%, la xifra més alta de la història a l’Estat. Però és que des del 2019 la tendència pren més força i accelera el creixement d’aquest col·lectiu. En el cas de Catalunya la dinàmica encara s’accentua més. En les últimes dades sobre religiositat publicades pel Centre d’Estudis d’Opinió s’observa que les persones que no creuen en cap religió han passat de representar un 44,7% el 2014 a un 54,6% el 2020.

Aquestes reticències afecten també l’àmbit econòmic, un fet que s’ha notat en la baixada de contribuents que marca la casella de l’Església en la seva declaració de la renda (sigui com a única opció o conjuntament amb altres fins), que s’ha accentuat des del 2015. Avui en dia només 1 de cada 10 contribuents marca únicament la casella de l’Església.

En les generacions més joves, 6 de cada 10 persones d’entre 18 a 34 anys s’identifiquen en adscripcions de consciència no religioses. Aquesta realitat és un mirall de la situació en l’àmbit eductiu, un dels pilars on la religió ha estat tradicionalment més present. La participació de les criatures en àmbits religiosos pot analitzar-se en diferents àmbits. Primer, en l’elecció de l’escolarització dels infants en centres educatius públics o concertats i privats –on la majoria d’escoles són confessionals–. En segon terme, en l’elecció d’inscriure’s a l’assignatura de religió o la de cursar assignatures alternatives com ètica. Actualment, aquesta última opció és la decisió del voltant d’un 40% dels alumnes entre primària i batxillerat, un nombre que s’ha doblat respecte fa 20 anys. Així i tot, les dades contrasten amb l’increment del nombre de professors de l’assignatura de religió catòlica, que ha passat de 25.660 docents en el curs 2013-14 a haver-hi un total de 40.118 en el curs 2019-20.

Catalunya i País Basc, on hi ha menys creients

Segons l’estudi, Catalunya i el País Basc són els territoris on més alumnes cursen activitats alternatives. A primària i l’ESO, 6 de cada 10 alumnes catalans i bascos no fan religió, mentre que a les regions del sud i interior d’Espanya és on hi ha més presència de l’assignatura de religió a les aules –83,6% a Extremadura i un 76,7% a Andalusia.

Alumnat de primaria que va cursar activitats alternatives en el curs 2020 2021 (%) MAPA ELABORAT PER LA FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA

A Catalunya i al País Basc, així com a les Illes Balears, també s’observa una marcada tendència a l’alça en els matrimonis civils que ja representen més del 90% dels enllaços. D’altra banda, les regions del nord d’Espanya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana es mantenen al voltant del 80%.

https://www.ara.cat/societat/religio/nombre-no-creients-multiplica-cinc-quatre-decades-gairebe-40_1_4663813.html

coaching, cultura, Educació, filosofia, interculturalitat, psicologia, Reflexions

Vivim en una societat polaritzada

Leave a comment

Vivim en una societat polaritzada, però què vol dir això?
La investigadora Míriam Juan Torres n’explica les conseqüències a ‘El Cafè de l’Observatori Social’

Una societat polaritzada és aquella que pateix un moviment considerable de ciutadans cap a posicionaments polítics extremistes. Així, en una societat polaritzada, l’opinió pública es divideix en grups de pensament totalment oposats. Consegüentment, en una societat polaritzada, existeix una probabilitat d’entesa entre contraris molt escassa. Sens dubte, és una situació indesitjable, ja que deteriora la qualitat de la democràcia i provoca desafecció política entre la ciutadania. Tot plegat, pot perjudicar el progrés del país i la convivència.

Dit això, podem concloure que una societat polaritzada és aquella en què assumptes fonamentals han adoptat postures radicals que dificulten la concòrdia i els acords de progrés. En aquest sentit, escau esmentar que la polarització social pot desembocar en l’ús de la violència per imposar unes determinades idees.

Foto: Pexels

Desgraciadament, vivim en una societat cada vegada més polaritzada que no accepta termes mitjans. Aquesta polarització cada cop és més gran per culpa de, entre altres, la barreja de les emocions amb la política. Una combinació perillosa que ha provocat que molts ciutadans hagin perdut l’interès per la política. I és que vivim en una marea socioemocional constant esperonada per les dinàmiques de comunicació actuals. Malgrat que tots som responsables de la responsabilitat social, és cabdal el paper dels líders polítics i socials.

Vivim una època que no admet termes mitjans
Certament, som éssers racionals, però les nostres creences i el nostre sentit de la identitat acostumen a sobrepassar la raó. Quin significat donem a les diferències entre persones i grups? Si la nostra naturalesa és grupal, i vivim un moment històric que subratlla les diferències… Quina és la manera de no fragmentar la societat i tenir un projecte comú? Doncs bé, Míriam Juan Torres, investigadora a l’Othering & Belonging Institute d’UC Berkeley i assessora sènior a More in Common, intenta respondre aquestes i d’altres incògnites en el nou espai d’anàlisi i reflexió de Fundació “la Caixa” anomenat “El Cafè de l’Observatori Social”.

Així doncs, la investigadora Míriam Juan Torres parla sobre la polarització social que vivim i explica com funcionen els mecanismes de polarització.

El Cafè de l’Observatori Social
El Cafè de l’Observatori Social és un espai d’entrevistes amb experts que pretenen divulgar coneixement rigorós en un format de fàcil consum i accessible a públic no expert. Les entrevistes es fan de la mà del Dr. Swen Seebach, vicerector d’Ordenació Acadèmica i Qualitat a la Universitat Abat Oliba, professor de sociologia i teoria de comunicació i expert en l’estudi sociològic d’emocions, del futur i de bioemergències.

Cafe Observatori Social / Fundació la Caixa
Foto: Fundació “la Caixa”
L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”
Aquest espai d’entrevistes forma part de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, una eina d’estudi de l’actualitat i dels reptes de la societat. L’Observatori crea i difon coneixement de base científica sobre temes socials a través de convocatòries competitives i estudis propis en col·laboració amb les diferents àrees de la Fundació ”la Caixa”. Entre altres accions, també organitza activitats de pensament i debat a CaixaForum Macaya i la resta dels centres CaixaForum.

Reflexiona amb el “Cafè de l’Observatori Social” de Fundació “la Caixa”, aprendràs molt!

https://www.elnacional.cat/ca/societat/vivim-societat-polaritzada-pero-que-vol-dir-aixo-investigadora-explica-consequencies_963102_102.html

cultura, Educació, filosofia, Història, interculturalitat, Política, psicologia, Reflexions, Religió, Societat

Rafael Argullol: “Crec que es pot considerar la tragèdia del món i, alhora, dir sí a la vida”

Leave a comment

Filòsof, escriptor i catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UPF)

El professor Rafael Argullol (Barcelona, 1949) manté la seva lúcida capacitat d’analitzar el món des de la filosofia i l’art. Aquest 2023 ho farà a través de deu llibres compilats en un volum de “preguntes bàsiques”, en diu, sobre temes com la llibertat i la veritat. La idea d’Europa, l’humanisme, l’extrema dreta i el mirall de les xarxes socials: tot alimenta el gruix d’un pensador que escriu tant a prop del soroll de l’actualitat com del silenci de la poesia.

En moments d’incertesa mirem als filòsofs a la recerca de respostes. ¿En aquest moment té més respostes o més preguntes?

— Més preguntes. Jo no em considero filòsof, em considero cercador de coneixement i de llibertat. Com diu l’etimologia de la paraula, som amants o entusiastes del coneixement, no tant posseïdors del coneixement. La nostra arma són les preguntes. Les respostes, quan hi ha respostes, són sempre provisionals, transitòries. Un ha de treballar el món de les preguntes i això ens acosta a l’art, que és un espai a través del qual l’home s’ha fet preguntes i ha donat respostes sensorials limitades a través de les obres. Però la cultura és sobretot un gran dipòsit de preguntes.

Ha estat treballant durant els últims quatre anys en un llibre que sortirà al maig.

— És un llibre molt extens, de mil pàgines, i està dividit en deu llibres. El primer es diu llibre de la veritat, el segon de la restitució, n’hi ha un de la jovialitat, de la llum, de l’afinitat, de la llibertat… Són una sèrie de preguntes que jo em faig respecte a mi i respecte a l’època que m’ha tocar viure. ¿M’he dit la veritat, he estat lliure, he restituït allò que se m’ha donat?

¿Té resposta a la pregunta de què és la veritat?

— És de les preguntes més antigues i més difícils de contestar, perquè mentim contínuament. Des que som petits ens ensenyen que l’estratègia vital per sobreviure és no afrontar les coses sempre com una veritat crua. Per tant, la vida és una indagació sobre la veritat. Als Evangelis, a la part de la passió, quan Jesucrist diu “vinc a donar testimoni de la veritat”, el prefecte romà Ponç Pilat li diu: “Què és la veritat?” I se’n va. Aquesta pregunta plana sobre els segles i sobre les diverses cultures. Crec que és important dir-li a l’ésser humà que la veritat ens permet viure la vida d’una manera més rica. Sobretot hem d’intentar no mentir-nos a nosaltres mateixos.

¿Vivim precisament en un moment en què excel·leix la mentida col·lectiva? Estic pensant en les xarxes socials.

— És un moment en què la mentida col·lectiva té un cert prestigi. La mentida col·lectiva sempre ha existit, a tots els segles, a totes les cultures, el que passa és que hi havia com una muralla davant d’aquesta mentida col·lectiva que pretenia desprestigiar-la i intentar lleis, comportaments, conductes que cerquessin la veritat. El que és peculiar i perillós és que a la nostra època hi ha una indistinció entre la veritat i la mentida, i aquesta indistinció no és penalitzada, fins i tot hi ha vegades que és elogiada i premiada.

Ara fa 30 anys que vostè va publicar El cansancio de Occidente, el diàleg amb Eugenio Trias. ¿S’ha redreçat aquest rumb?

— En alguns aspectes la situació ha variat molt, sobretot pel predomini de les noves tecnologies. L’any 92, que és l’època olímpica en què escrivim aquest llibre, hi havia l’existència d’ideologies i de tradicions culturals que llavors semblaven molt fermes i ara, en canvi, no ho semblen. Un dels fets distintius de la nostra època és com avances cap al futur sense capacitat per mirar al passat, analitzar-lo i reflexionar-hi. Es descarten molts dels exemples de la gran cultura que havien sigut fars per a l’home europeu, per a l’home occidental i per a l’home en general.

¿La incapacitat de reflexionar sobre el passat és, per tant, una incapacitat d’aprendre?

— Tenim una gran incapacitat de memòria. Cedim la memòria a la tecnologia. Moltes coses que abans sabíem de memòria ara confiem que internet ens les digui. Però no únicament cedim les dades a la tecnologia, sinó la capacitat de reflexió. Per exemple la cultura. La cultura no és una dada concreta. Si jo pregunto per Voltaire, no cal saber qui és Voltaire, es mira a internet. Si pregunto per la Il·lustració, igual. Si pregunto per la Revolució Francesa, igual. Tot això es trobarà a internet més o menys ben explicat, però el que internet no farà serà lligar Voltaire, Il·lustració i Revolució Francesa. La capacitat d’interrelació que en efecte és la cultura tenia o té un dels seus eixos principals en la memòria. Per això els grecs a la memòria, mnemòsine, la posaven com la matrona de les arts. La memòria és la capacitat d’interrelació, i això també en la nostra vida personal i col·lectiva. En el moment en què perdem la memòria de nosaltres mateixos, de la nostra vida, perdem d’alguna manera la nostra humanitat.

¿Sense memòria, capacitat de concentració ni capacitat d’interconnectar, ens aboquem a un temps de frivolitat?

— Diria de fragilitat. Una manca de defenses, una manca de capacitat de resistència, una manca de capacitat de concentració, això porta a una fragilitat. L’ésser humà està immers en una mena de tirania de l’actualitat contínua que fa que allò que avui és decisiu i molt important potser demà o demà passat ja no es considera o no existeix, i això el porta a una sensació que els seus referents són escassos, una sensació de nuesa.
És una paradoxa perquè en teoria tenim l’ésser humà més armat tecnològicament de tota la història de la condició humana, però això, al mateix temps, va acompanyat d’una nuesa espiritual i fins i tot una nuesa mental considerable.

I com evitem aquesta fragilitat o nuesa? Amb l’humanisme?

— L’humanisme que hem d’intentar ha de tenir en compte la fi de l’egocentrisme, la fi de tants prejudicis de tot tipus que tenia la nostra cultura, fins i tot és un humanisme que ha de tenir en compte que l’home no es pot considerar el centre del món en el sentit absolut, sinó que s’han de considerar tots els éssers vius, el cosmos. És a dir, d’una manera egoista no podem proclamar que l’home és el centre del món, com el vell humanisme feia.

Com accedim a aquest nou humanisme?

— Hi ha dos corrents contraposats. Aquest predomini de la tecnologia que porta potser una pèrdua de la memòria, de referents, etcètera, sembla que podria anar en contra de l’humanisme. Però en els últims 20 anys el nou humanisme ha afrontat de cara molts prejudicis que tenia el que hem anomenat civilització i cultura. En aquest sentit, les desarticulacions més o menys revolucionàries que s’estan produint a la nostra època en el terreny de la raça, del sexe, en tots els terrenys que estaven oblidats, són molt interessants per a la construcció d’un nou humanisme.

¿Aquest nou humanisme té una revolució clau en el lloc de les dones al món?

— Indubtablement és un aspecte molt important, potser el més destacat, però també és molt important la nova relació que molts proclamen amb el planeta, amb la terra, amb el cosmos, amb els animals. Jo aquest estiu he estat llegint molt Simenon, i és un escriptor molt important i molt interessant, pràcticament un Balzac del segle XX, però els prejudicis que hi ha a la narrativa de Simenon, com en tots els escriptors del segle XIX, farien que molta gent s’escandalitzés actualment. Em penedeixo d’haver llegit un 80 per cent de llibres que tenien contingut antijueu, perquè això era habitual a la historia de la cultura europea, de la mateixa manera que era habitual el contingut racista i el contingut masclista.

¿Potser ara sí que haurem d’arribar a la conclusió que, malgrat el que sembla, evolucionem?

— Per això deia que es troben dos corrents contraposats, un que ens despulla i un altre que ens vesteix de manera diferent de com anàvem. I si això passa amb una certa saviesa, ens pot ajudar en aquest nou humanisme i pot facilitar un futur per a la condició humana.

¿Aquest nou humanisme com dialoga amb una Europa en guerra?

— L’humanisme vell va dialogar sempre amb situacions de guerra. L’humanisme reneix al Renaixement amb guerres contínues. El Renaixement es fa a Florència amb la pesta negra molt recent i amb guerres i lluites contínues. Montaigne escrivia assajos meravellosos a 20 quilòmetres del front de guerra al sud de França. Aquest nou humanisme ha d’apel·lar a la no-guerra, com feia l’antic, però amb les condicions actuals. Per posar un exemple, la invasió russa d’Ucraïna és totalment injusta i injustificada, però s’ha de tenir en compte que el manteniment de la geopolítica antiga també és injust. Intentar mantenir l’OTAN com el bloc hegemònic al món xoca amb la nova realitat del món, i per això la Xina, l’Índia, etcètera, no es conformaran que les coses siguin igual que al segle XX.

Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions ”

Quina és la seva idea d’Europa?

— De les idees polítiques, la que més il·lusió m’ha fet a la meva vida és la idea d’Europa, però la idea que jo tenia és la de Goethe, de Rilke, de Valéry; és a dir, d’una Europa creativa des del punt de vista espiritual i cultural. Això ha estat substituït per una Europa que està massa construïda en termes burocràtics i centralistes, i en termes, per què no dir-ho, de corrupció, com s’està veient aquests dies. L’Europa unida a la qual podem aspirar és la dels primers grans pensadors, però tenint en compte que Europa de cap manera es pot plantejar recuperar la posició colonial o neocolonial, això és obvi. Europa ha de ser un territori flexible i obert a les migracions, fins i tot per necessitats demogràfiques.

¿La seva és una visió optimista de la realitat?

— Jo soc optimista o pessimista depenent de com em va el dia des del punt de vista emocional. El primer grau de coneixement de la veritat és saber com estàs tu. Els dolors i plaers de la humanitat no deixen de ser abstractes enfront del nostre plaer i el nostre dolor. Crec que es pot ser capaç de considerar la situació tràgica del món i, alhora, voler dir sí a la vida. No únicament sobreviure sinó viure. Per això torno al començament: un ha de viure per poder viure la vida dels altres, de la mateixa manera que un ha de tenir amor propi per poder estimar.

Però vivim un auge de la ultradreta. És un fruit humà més?

— M’indigna que quan es parla de Hitler o del nazisme es digui que és una cosa inhumana… Tant de bo fos diabòlica i inhumana! El problema és que va ser humana. Jo crec que els populismes d’ultradreta actuals són la conseqüència de l’enfonsament de les ideologies il·lustrades i romàntiques en la segona meitat del segle XX. El segle XXI és bastant orfe d’ideologia i, lligat amb l’amnèsia, és molt més fàcil que surtin a l’escenari bruixots que t’ofereixin curacions i salvacions immediates.

¿Per això nosaltres som més orfes en certeses?

— Som orfes en certeses perquè les velles ideologies humanístiques creaven complicitats entre aquells que hi participaven, i nosaltres tenim la sensació de campi qui pugui. Les noves tecnologies també juguen un gran paper d’emmascarament: la gent es creu que ja està connectada, però no està connectada amb profunditat. I com a conseqüència, un dels aspectes importants de la nostra època és el sentiment de soledat, del qual se n’ha parlat força últimament.

Estem més a la intempèrie.

— Estem més a la intempèrie, sí.

https://www.ara.cat/cultura/rafael-argullol-tragedia-vida-humanisme-ultradreta-cultura_128_4583137.html

Rafael Argullol: “El hombre con miedo es proclive a creer en fanatismos”
https://www.elmundo.es/papel/cultura/2019/02/08/5c5c059afc6c83526a8b466b.html

Educació, interculturalitat, migrants, Política, Religió

Badaoui

Leave a comment

Jordi Galves. Barcelona. Dissabte, 22 d’octubre de 2022

Alguns ciutadans discrepem. I és que estem conformes amb l’expulsió de l’activista Mohamed Said Badaoui d’Europa. Allò que no ha volgut veure la majoria progressista —amb molt mala consciència— del Parlament de Catalunya ho ha llucat de seguida la policia espanyola. S’entén molt bé que això hagi anat així. Primerament perquè ara, a Madrid, no volen espantar-nos com el 17 d’agost de 2017.

La bòfia, naturalment, és un niu d’ultradretans armats, mancats de qualsevol mena de consciència, ho sabem, però almenys són uns uniformats que no somnien truites amb els islamistes. Els coneixen bé, són molts anys d’africanisme espanyol, de colonialisme professional, d’innombrables carnatges i espolis, perquè ara hagin d’aturar-se per una declaració llagrimosa i carrinclona del PSC, Esquerra, Junts, CUP i els comuns demanant la completa llibertat de Badaoui.

Quan es miren ells amb ells tots els ultradretans es reconeixen, és molt difícil d’equivocar-se quan tots van coixos del mateix peu. Amb la saba del feixisme es nodreix per igual el militarisme europeu i l’islamisme militant. Giorgia Meloni i Ali Khamenei són el mateix en contextos nacionals enormement diferents. De manera que, avui, no trobem enlloc una religió mahometana moderada, ni culta ni comparable a les formes teologals humanistes d’un Jacques Maritain o d’un Hans Küng.

En els nostres dies les diverses societats islàmiques del planeta sencer viuen segrestades per un mateix legitimisme purista, per un puritanisme radical que malda, debades, contra el corrent secularitzador que afecta tothom i totes les religions i creences. L’islam, una religió que vol dir submissió a Déu, viu pitjor que cap altra aquest inevitable procés de secularització.

Badaoui tenia precisament aquesta sagrada missió a Catalunya. Més enllà de les màscares, hi ha líders de la immigració islàmica que només treballen per això, perquè la societat musulmana immigrant no quedi diluïda, seduïda, integrada dins de la societat catalana.

Perquè els creients musulmans del nord d’Àfrica, sovint poc islamitzats de portes endins i de manera crònica, no deixin mai de ser captius, deutors i subordinats de les classes dirigents tradicionals del Marroc i el Magrib. Els he vist com actuen i són el més semblant a la màfia italiana a la Nova York dels temps d’Al Capone.

Aquella família ha deixat d’anar a la mesquita, caldrà recordar-los que hi han d’assistir sempre. Aquell noi ha començat a festejar amb una noia no musulmana i no ens convé que surti del clos de la immigració on manen els que sempre han manat. Aquella altra, la filla petita d’un bon musulmà, lamentablement ja estudia a la universitat i té idees pròpies, ha deixat de dur el vel.

Caldrà ajudar el pobre pare perquè recuperi el domini damunt la seva filla. Alguns joves musulmans ja fan com els europeus, tenen amics i amigues dels dos sexes, fins i tot es fan amb negres, amb l’excusa que també són musulmans. No, no, els negres a una banda i els magribins a l’altra. D’imam negre per a tots els musulmans no en veureu cap.

Cal continuar furgant a la ferida de la mala consciència dels europeus. Dir-los o insinuar-los a cada moment que són racistes si no s’avenen a deixar-nos que governem la nostra gent. Com menys integrats estiguin els nostres magribins, més febles seran, més necessitaran dels líders, dels activistes islàmics. Pel camí de la religió es justifica tot. Perquè tot és religió.

Naturalment, avui en dia, que la nostra gent pugui menjar porc o saltar-se el dejuni no és important en si. L’important és que a través del menjar halal, a través del ramadà, a través de la mesquita, podrem governar diverses famílies. Com més desconnectats els individus d’origen islàmic de la societat catalana, més necessitaran la família islàmica.

Per això ens va ajudar molt quan el president Aragonès va dir públicament que els islàmics no s’han d’integrar a la societat catalana perquè ja són catalans tal com són ara. Ho ha entès molt bé. A aquests polítics independentistes els interessa promoure i protegir la comunitat islàmica. Perquè en unes eleccions municipals, on tenim dret de vot, podem fer votar massivament diverses famílies a favor d’un candidat o d’un altre. El grup, sempre per damunt de l’individu.

Mohamed Said Badaoui vesteix i es presenta en públic com un salafista, com un radical del morro fort. Per això duu la barba així, perquè retallar-la, cuidar-la, per exemple, és cosa d’efeminats, tal com determina la santa tradició. Anar descurat és anar com determina el Profeta.

Qualsevol musulmà reconeix pel seu aspecte qui és del morro fort, els autèntics, els que mantenen viva la flama de l’islam. No cal que diguin res, tothom entén els codis de vestimenta, els dobles sentits, la presència de la marca, el que anomenen la figa, damunt del front, els jocs de paraules en àrab.

Un dia Badaoui va dir-li a una periodista que el volia saludar que no, que no podia tocar-la. Que ho lamentava però que no podia donar-li la mà. Perquè la dona és impura. Ara, Badaoui serà deportat al Marroc, si no hi ha canvis d’última hora, juntament amb un company. És probable que pugui tornar. O que d’altres continuïn avui mateix la seva feina abominable.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/badaoui-jordi-galves_904128_102.html

Història, interculturalitat, Religió, Societat

Las palabras pueden construir puentes… o destruirlos

Leave a comment
Martí Gironell, escriptor i periodista

Tengo 48 años. Nací en Besalú y vivo en Vilablareix. Era periodista y escritor, hoy al revés. Estoy casado con Eva Olivares y tenemos dos hijos, Quim (8) y Pep (4). ¿ Política? Mi respeto a todas las ideas, el corazón abierto. De tradición cristiana, pero interesado en otras creencias.

‘Fake news’ medievales

En Palabra de judío (Planeta) / Paraula de jueu (Columna), su última novela, Martí Gironell reflexiona sobre el poder de la palabra: los judíos redactaron unos anti-Evangelios (en los que Jesús es hijo de una ramera judía y un legionario romano) para desacreditar al cristianismo, mientras los cristianos inventaban el bulo de que los judíos sacrificaban a bebés cristianos en sus rituales, o envenenaban pozos. Fake news ! Cuajaron en el ánimo de las gentes, hasta provocar el asesinato de millares de judíos en ciudades catalanas. Es el terrible poder de las palabras: “Nada hay más real que la palabra, que el signo”, parafrasea Gironell a Umberto Eco… al que venera, además de admirar la obra de Noah Gordon y de Ken Follet.

…

La malevolencia hacia los judíos derivó en una violencia genocida, respaldada por ciertos intereses. Pero no siempre fue así.

¿Qué quiere decir?

Que hubo antes matrimonios mixtos judeocristianos, y eso lo plasmo en algunos personajes. Hay, pues, una lección de amor.

¿Qué lección?

Los judíos sostienen que las palabras crean el mundo, crean materia, como leemos en El libro de la Creación , que explica que es posible crear un cordero y comérselo.

Entiendo que es una metáfora.

Podían dar vida a un homúnculo, llamadogólem, y enviarlo a destruir a los enemigos.

Un buen precedente de Frankenstein .

Cada palabra viene a ser como una piedra: puede destruir o construir un puente, metáfora que me interesa: el puente como diálogo entre dos visiones, culturas, grupos…

Pont de Besalú | Blog Costa Brava
Pont de Besalú

¿Ve ahí una lección para el presente?

Sí. Encerrarte en tu verdad esteriliza. Lo fértil es tender puentes, en el siglo XXI como en el XIV. Nos toca cooperar… ¡o colapsaremos! Salgamos adelante juntos, y ya volve­remos después a las diferencias. Ahora hagamos el puente con piedras llamadas respeto, comprensión, voluntad, sacrificio, amor.

…

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200926/483660894447/las-palabras-pueden-construir-puentes-o-destruirlos.html

Història, interculturalitat, Política, Societat

Ensenada, ideòleg de l’extermini del poble gitano

Leave a comment

Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada i ministre del rei Ferran VI, que havia estat un dels ideòlegs de la Gran Redada (30 de juliol de 1739), l’operatiu ordenat per la monarquia espanyola per detenir, concentrar i exterminar, de forma massiva i simultània, totes les persones d’ètnia gitana del regne d’Espanya. Aquell operatiu, que va ser vigent fins a la mort de Ferran VI (1759), es va saldar amb la mort de 12.000 persones, una quarta part de la població gitana d’Espanya.

Mor Ensenada, que pretenia l'extermini del poble gitano. Font. Museo del Prado.
Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada

A Catalunya, en aquell moment, hi havia una comunitat gitana estimada en 5.000 persones, distribuïdes, principalment, a les ciutats de Barcelona (al barri del Raval), Lleida (a l’hort de Santa Teresa) i Reus (al raval de Sant Pere). La Gran Batuda, a Catalunya, va tenir un impacte menor que a la resta dels dominis borbònics hispànics. Segons les fonts de l’època, les autoritats municipals catalanes, coneixedores dels plans de Ferran VI i Ensenada, van ocultar bona part de les famílies perseguides.

També segons les fonts documentals, Ferran VI i Ensenada van recloure tota la població gitana que van poder detenir: van separar els homes de les dones i els nens. Van enviar els homes a treballs forçosos a les grans drassanes militars espanyoles (Cartagena, Cadis, Ferrol). En aquells camps de reclusió i treballs forçats, les taxes de mortalitat van ser horrorosament escandaloses: la majoria dels interns van morir a causa de les malalties, la infralimentació i els brutals maltractaments.

En canvi, les dones i els nens van ser reclosos en fàbriques tèxtils, principalment a Aragó i Castella. Les constants fugues dels col·lectius femení i infantil i els grups que havien pogut escapar de la persecució serien els qui garantirien la continuïtat de l’existència de la comunitat gitana.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-ensenada-extermini-poble-gitano_561906_102.html