Category Archives: Feixisme

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Religió, Societat

Qui són els joves ultracatòlics

5 Sep, 2023 passerell Leave a comment

Montserrat Dameson
Barcelona. Dissabte, 5 d’agost de 2023

La setmana passada, El Punt Avui va publicar l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya”. És un article tendenciós, imprecís i, com a finestra a la realitat eclesial de Catalunya, és un article injust. Es basa només en un parell de fonts anònimes i està farcit de mitges veritats —com ara que Hakuna està fundat per un capellà de l’Opus Dei: no és així i Rourera no ho explica perquè no vol— que l’únic que busquen és reforçar un marc trampós: que l’Església catalana està preocupada per l’èxit de Hakuna, que hi ha una “manera catalana” de la fe que no té res a veure amb moviments com aquest i que, en conseqüència, ser català ha d’anar lligat a altres espiritualitats. No m’entretindré en explicar cada moviment o comunitat que exemplifiquen un tarannà eclesial. L’article projecta un esquema rígid que fossilitza els actors catòlics en un d’aquests caràcters i la realitat eclesial, sobretot la catalana, queda molt lluny d’aquest desert. Jo duc la creu de Taizé tatuada al canell perquè m’hi he passat set estius; a la Garriga hi ha un mossèn progressista; vaig anar a una escola del bisbat de Terrassa; a Barcelona alterno misses als caputxins de Pompeia, als jesuïtes de Casp i a Montalegre, regida per l’Opus Dei. He anat a les adoracions al Santíssim amb pregàries cantades de Hakuna i m’he format espiritualment allà on he trobat una església, que és sempre la casa de Jesús. Dic tot això perquè, per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal.

Per saber què passa a l’Església catalana, s’ha d’haver voltat una mica i, sobretot, s’ha d’escriure sense voler fer mal

En Marc Arza, amb qui no sempre comparteixo opinions però a qui respecto, escrivia a Nació Digital que “hi ha joves que trien tornar a les formes de fe dels seus avis” per explicar moviments com Hakuna. Aquesta benintencionada afirmació també queda lluny de la realitat. Hakuna i els moviments de joves que s’hi assimilen no busquen tornar a la fe dels nostres avis. Precisament, la fe dels nostres avis és moltes vegades aquest progressisme d’autoconsum que va buscar allunyar-se de la llosa del franquisme per conservar el seu espai a Catalunya. Em sembla que no m’equivoco si dic que, avui, bona part d’aquest mateix progressisme té les esglésies buides perquè, per allunyar-se del franquisme, va diluir tant el missatge que ofereix més ombres i dubtes que llums i raons. Aquesta és la fe dels meus avis i per això no m’interpel·la. Jo no he conegut la dictadura, i un tarannà a qui li tremola la mà quan m’ha d’oferir un pilar és un tarannà que, en un món en què ja sembla que tot és relatiu, no em tempta. És un caràcter tan obsessionat amb “actualitzar el missatge” —un missatge que sempre és nou i no ho necessita— que no ha sabut actualitzar-se en les maneres. Em sento més lliure que els meus avis i els meus pares perquè tinc l’oportunitat de viure la fe sense tants condicionants, conscient —i agraïda— que si avui soc catòlica és perquè moltíssimes generacions se les han empescat per mantenir viu el foc que m’ha estat llegat. Com jo, hi ha altres joves a Catalunya que ens vam confirmar en grups de vint, trenta i quaranta i que avui som els únics menors de seixanta anys a les nostres parròquies progressistes.

Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua

Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”. L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica. Fa mig any, en aquest mateix digital, vaig escriure “Crist, Catalunya?” en què ja alertava d’aquesta situació, perdoneu-me l’autoreferència. Al cap de molta gent que no té vincle amb l’Església, un catòlic és un cayetano amb la bandereta espanyola al canell. Que avui hi hagi articles en què mossens anònims alerten dels perills de Hakuna i en diguin pestes és una mostra més d’aquesta autocrítica capada. És una drecera per assenyalar les tares de l’altre sense haver de guarir-se les pròpies. A El Punt Avui, un d’ells es queixa que els joves que preparen aquestes adoracions a la parròquia, després, els diumenges, “no venen a missa”. Que això sigui una crítica i no una clau per pensar com és que aquests joves només s’acosten a la parròquia quan s’hi fan coses autogestionades que no depenen del mossèn, és d’on plora la criatura. Primer de tot perquè dir-se progressista i assenyalar algú perquè no ha anat a missa o no ha vingut a missa a la teva parròquia no és l’argument progressista que es pensen. Després, perquè si la parròquia s’omple de joves a l’adoració i no a la missa potser el problema el tens tu i la manera com fas la missa. Per últim, si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen una hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que ara mateix no se’ls ofereix res millor en la seva llengua.

Aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies perquè el missatge arribi sense haver de passar per l’espanyolitat

Sovint es parla d’una “manera de fer catalana” dins l’Església com si l’adscripció nacional catalana fos sinònim de progressisme i l’espanyola de conservadorisme. A qui hi ha darrere l’article d’El Punt Avui potser l’interessa aquesta distinció perquè permet que tot sigui blanc o negre i simplifica les coses a l’hora de fer segons quines acusacions. Aquest és un marc que va molt bé per tenir raó quan fas un article per cagar-te en els “ultracatòlics” —que moltes vegades només són catòlics— però és un tret al peu si de veritat vols parlar de la realitat eclesial. Hi ha catalans conservadors i hi ha espanyols progressistes. També hi ha tot el que queda entremig perquè, gràcies a Déu, l’Església és universal i l’adscripció nacional no implica tenir un tarannà o un altre. Si això fos així, l’Església estaria atacant la seva pròpia universalitat amb nucli a Roma. Aquestes construccions i aquests prejudicis fan que dins l’Església catalana hi hagi tensionetes i guerretes absurdes que ens fan perdre temps i energies que podríem invertir en pensar nous camins perquè el nostre missatge, que és la millor història d’amor de la Història, arribi a tanta gent com sigui possible sense haver de passar per l’espanyolitat.

Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ‘¿se puede ser católica e independentista?’

Aquest missatge també ha d’arribar a la gent que avui no forma part de l’Església perquè es pensa que no hi té lloc, o potser no s’ha fet les preguntes adequades, o ens veu des de fora, o llegeix articles com els d’El Punt Avui i conclou que tot això no li surt a compte, o veu imatges de la Jornada Mundial de la Joventut i es pensa que són uns bojos. Hakuna segur que té defectes però ha trobat una manera nova de viure la fe. Qui hi vegi una amenaça és que no ha trobat la pròpia fórmula per cultivar el seu espai. Els hi passa als progressistes —i també als tradicionalistes, quan veuen imatges de joves gaudint als concerts de la JMJ—. Si els preocupa Hakuna, que li facin la competència. En català, si pot ser, i de tantes maneres com vulguin. Als joves catalans i catòlics ens hi tindran perquè a mi també em cansa que sortint de copes em preguntin ¿se puede ser católica e independentista?, no us penseu. L’altre dia érem amb un grup d’amics i parlàvem d’això mateix. Un d’ells, exseminarista, va dir: “Jo no sé per què s’ha de ser d’una cosa o d’una altra, de Hakuna o del que sigui. Jo soc de Jesús i vaig fent”. Vaig fer un glop al meu gintònic i vaig pensar: Amén.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joves-ultracatolics-montserrat-dameson_1073187_102.html

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, família, Feixisme, llengua catalana, Política, Religió, Societat

Pastoral del bisbe Morgades sobre la llengua catalana a l’Església

22 Aug, 2023 passerell Leave a comment

L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.

Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.

La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.

Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.

Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.

Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]

Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.

Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica. […]

En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.

La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.

Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]

Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.

No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.

La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.

https://www.mhcat.cat/recursos_i_recerca/recursos_projectes/recursos_en_linia/memoria_documental_de_catalunya/1900_pastoral_del_bisbe_morgades_sobre_la_llengua_catalana_a_l_esglesia

cultura, Espanya vs Catalunya, Esport, Feixisme, guerres, Política, Societat

Josep Sunyol, el president del Barça assassinat pels franquistes

17 Jul, 2023 passerell Leave a comment

Recordem aquest home clau del barcelonisme, de la premsa catalanista i del nacionalisme progressista durant els anys vint i trenta del segle passat i reconstruïm la seva tràgica mort a la serra de Guadarrama

Nascut el 21 de juliol del 1898, Josep Sunyol era l’hereu d’una de les fortunes més importants de Barcelona. El seu pare, Josep, i el seu oncle, Ildefons, eren els propietaris de la Compañía de Indústrias Agrícolas, una empresa que va tenir la visió d’extreure el sucre de la remolatxa quan, tancat el mercat de Cuba, d’altres tractaven debades de plantar canya de sucre a la Península. Així, si a l’anarcosindicalista Salvador Seguí se l’anomenava ‘el Noi del Sucre’ pel costum de menjar-se els terrossos dels cafès, a Sunyol se l’anomenava ‘l’Altre Noi del Sucre’ a causa del negoci familiar.

Sunyol va estudiar a les Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni, un dels primers edificis que havia estat cremat durant la Setmana Tràgica. El batxillerat el va fer a l’Institut Barcelona i els estudis de Dret, a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar com a advocat el novembre del 1920. Va entrar tot seguit a treballar en el negoci familiar i es va casar amb Glòria Soler, filla d’una altra família barcelonina acomodada, amb qui només tindria un fill que es diria Josep, com el seu pare i com ell.

Es va fer soci del Barça l’any 1925, arran de la clausura del Camp de les Corts per la xiulada a l’himne espanyol

**La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada**

Sunyol es va fer soci del FC Barcelona l’any 1925 arran de la clausura del Camp de les Corts durant sis mesos decretada pel capità general de Catalunya, Milans del Bosch. D’aquest episodi -clau per entendre per què el Barça és “més que un club”-, la censura va impedir que en parlessin els diaris de l’època. Si en coneixem els detalls és, en bona part, pel relat que anys més tard en va fer ‘La Rambla’. Era el 14 de juny del 1925. Al Camp de les Corts jugaven el Barcelona i el Júpiter. Hi havia 14.000 espectadors. A la llotja presidia Joan Gamper, que tenia com a convidats els exministres Francesc Cambó i Joan Ventosa. També hi era convidada la banda de música d’una esquadra anglesa que havia recalat a Barcelona i que, abans de començar el partit, en homenatge als locals, va interpretar el que suposava que era l’himne del país: la Marcha Real. En escoltar l’himne espanyol, el públic va fer una gran xiulada —una reacció que comportaria el tancament del camp i l’exili del mateix Gamper. Arran d’aquest episodi, Sunyol i molts altres s’alinearen amb el barcelonisme. Sunyol es va fer soci del club i, el juny del 1928, es va incorporar a la junta directiva liderada per Arcadi Balaguer.

Va abandonar Acció Catalana per intergrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià

**Sunyol a la llotja del FC Barcelona amb Lluís Companys** SÀPIENS

En els mesos previs a l’arribada de la República, Sunyol va tenir una activitat frenètica: escrivia articles i pronunciava conferències a favor del règim que esperaven. En un acte a Manresa va dir: “Si com a homes hem de ser republicans, com a catalans ho hem de ser deu vegades”. En un article de l’1 de setembre del 1930 va escriure una de les seves frases més celebrades: “Cambó ha dit: ‘República? Monarquia? Catalunya!’ Si l’important és Catalunya, doncs Catalunya! I per tant, República!”. La revista satírica ‘El Be Negre’ ho replicaria dient: “Catalunya? República? Sucre! I per tant Josep Sunyol!”. Va ser aleshores quan ‘l’Altre Noi del Sucre’ va deixar el seu partit fins aleshores, Acció Catalana, i va integrar-se a la naixent Esquerra Republicana de Macià.

Dies frenètics a la Barcelona republicana
En certs ambients, s’especulava que Sunyol podia ser candidat a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Sunyol ho va desmentir a ‘La Rambla’. Era del parer, però, que els esportistes havien de formar part de les llistes per defensar els “ideals de l’esport”. Segons Sunyol, Barcelona necessitava “instal·lacions esportives a Montjuïc, creació de gimnasos i piscines municipals, perquè els ciutadans mancats de recursos també poguessin gaudir de la cultura física igual que els que tenen accés a clubs aristocràtics”.

Com a diputat al Parlament espanyol, va ser un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República
No es va presentar a les municipals, però sí a les eleccions a diputat al Parlament espanyol amb un excel·lent resultat. Ja elegit, va convertir-se en un enllaç qualificat entre el Govern i el govern de la República. Va tenir un paper crucial després dels fets del Sis d’Octubre del 1934. Mentre que el Govern de la Generalitat i molts líders d’ERC van ser empresonats després que Lluís Companys declarés l’Estat Català, ell es va salvar d’anar a la presó perquè no es trobava al país. Tan bon punt va arribar, però, es va posar a organitzar una campanya per alliberar les autoritats empresonades pel govern de Madrid.

El 1935 es va convertir en president del Barça

**Josep Sunyol presidint un acte esportiu** ANC / FONS CASAS I GALOBARDES

El 1935 va ser elegit president del FC Barcelona. Aquest club vivia, a mitjan anys trenta, una greu crisi econòmica i social que, per a molts socis, només ell podia superar. La seva elecció no va estar absenta de polèmica. ‘La Veu de Catalunya’, el diari de la Lliga, l’acusava de voler polititzar el club. El cert és, però, que amb Sunyol el Barcelona va fer uns quants fitxatges importants i es va redreçar la gestió econòmica i esportiva. Amb només un any a la presidència, no va tenir temps de deixar massa empremta. Però sí que va propiciar la celebració dels triomfs culés a Canaletes. I és que la redacció de ‘La Rambla’ tenia la seu en el número 13 del passeig barceloní (avui hi ha el bar Núria). I com que l’any 1936 no hi havia la immediatesa dels mitjans de comunicació actuals, al balcó del diari penjaven una pissarra amb els resultats dels partits quan el Barça jugava fora de casa. Per això les concentracions blaugranes tenen lloc en aquest racó de la ciutat.

L’agost del 1936 va voler veure el front de guerra amb els seus propis ulls a la serra de Guadarrama, on va ser afusellat

Pàgina de l'acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol — **Pàgina de l’acta de la Junta Directiva del Barça del novembre del 1937, on es nomena Francesc Casals president accidental del Club davant l’‘absència’ de Sunyol** F.C. BARCELONA

Només va poder presidir l’entitat blaugrana durant un any perquè el 6 d’agost del 1936 -menys de tres setmanes després de l’esclat de la Guerra Civil- Sunyol va voler anar a veure el front de guerra amb els seus propis ulls. El dia abans havia llegit en els diaris unes cròniques massa optimistes sobre la posició de les tropes republicanes a Guadarrama. Les cròniques informaven, entre d’altres, que la Casilla de la Muerte estava en poder dels republicans. A la primeria d’agost del 1936, la serra de Guadarrama, un lloc d’importants enfrontaments armats ben a prop de Madrid, s’havia convertit en una visita obligada per a molts dirigents republicans. Hi viatjava en un Ford negre amb una bandereta catalana en companyia del periodista Pere Ventura, un tinent de milicians i el xofer. Al quilòmetre 52 de la carretera de Madrid-la Corunya (per on van enfilar la serra), on hi havia una “Casilla de Peón Caminero”, anomenada ja abans de la guerra “Casilla de la Muerte” per ser un punt negre de la carretera, la presència d’una trentena d’uniformats va fer que s’aturessin.

La detenció
“Viva la República!” va cridar Sunyol. L’alferes el va respondre amb una salutació similar i els va invitar a entrar a la Casilla. Sunyol els va fer una descripció de la manera com lluitaven les forces catalanes al front d’Aragó i la confiança que tenien d’aconseguir els objectius immediats d’Osca i Saragossa. També els va manifestar que els portava l’adhesió més sincera de Catalunya i volgué encoratjar-los a prosseguir amb fermesa la lluita. Els va notificar el fracàs del cop a Catalunya i els féu saber que estava convençut que la victòria republicana era qüestió de dies… Moments després, i segons les informacions que va publicar el diari ‘El Adelantado de Segovia’, els fets es van precipitar i “los cuatro visitantes fueron encañonados. Se les hizo levantar las manos, siendo cacheados. Les fueron recogidas tres pistolas, dinero en billetes y monedas de plata y documentación abundante”.

L’execució
Els quatre visitants es van adonar massa tard que, malgrat portar els mateixos uniformes que els soldats republicans, els homes que els havien aturat a la Casilla de la Muerte no eren precisament partidaris fidels a la República. Segons el diari ‘ABC’, una vegada dins la Casilla, i després que aquells uniformats els escorcollessin i els sostraguessin els diners i la documentació, es va formar un piquet de 15 soldats per executar-los. Fou aleshores quan Sunyol va etzibar el seu carnet de diputat i va voler fer valdre l’autoritat que això comportava, mentre Pere Ventura intentava defensar-se dient que ell només era periodista. L’oficial feixista va replicar a Ventura que allà el que els calia eren homes amb un fusell i no pas amb una ploma. Abans que sonés la descàrrega, els quatre es van abraçar i Sunyol i Ventura encara van tenir temps de cridar: “Visca la República! Visca Catalunya lliure!”.

Després d’hores d’incertesa i de dos dies de recerca, el 9 d’agost el diari ‘La Rambla’ va publicar la notícia de la seva mort.

L’expedient del tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona
Que Sunyol fos assassinat en els primers dies de la guerra no va evitar que el 26 de setembre del 1939 el tribunal franquista de Responsabilidades Políticas de Barcelona li obrís un expedient, alimentat per múltiples informes policials. L’expedient no es tancaria fins a l’11 de juliol del 1944 davant l’òbvia incompareixença de Sunyol. Per als instructors de l’expedient estava demostrat que Josep Sunyol era “un comunista, separatista, responsable del marcado rumbo antiespañol del F. C. Barcelona”.

https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/guerra-civil-i-franquisme/buscant-sunyol-l-altre-president-afusellat_10340_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

El reguitzell de víctimes de l’operació Catalunya

14 May, 2023 passerell Leave a comment

Sandro Rosell en una imatge d’arxiu. ENRIC FONTCUBERTA / EFE

Arrenca al Congrés de Diputats la comissió d’investigació sobre l’anomenada operació Catalunya; és a dir, la guerra bruta contra l’independentisme instigada des del ministeri de l’Interior de l’època de Jorge Fernández Díaz i per a la qual es van utilitzar estructures de l’Estat, començant per la mateixa policia. Malauradament, hi ha poques esperances que aquesta comissió pugui aportar llum a aquells fets lamentables a causa del bloqueig del PSOE al fet que compareguin els principals responsables polítics, com el mateix Fernández Díaz o l’expresident espanyol Mariano Rajoy. El desacord amb els partits fa que ara mateix només hi hagi dues compareixences aprovades: la de l’excomissari José Manuel Villarejo i la del banquer andorrà Higini Cierco. El primer serà l’únic que compareixerà aquest dimecres, mentre que el segon ha adduït que està de viatge i ha demanat fer-ho un altre dia.

Unides Podem i els partits independentistes catalans i bascos intentaran pressionar el PSOE els pròxims dies perquè accepti incloure més noms a la llista de compareixents, però els socialistes estan bastant tancats en banda i només accepten portar responsables de l’estructura policial d’aquella època i algunes víctimes, però no dirigents polítics de primera fila. És més que evident, però, que la decisió de portar a terme una operació d’aquestes característiques no podia ser obra d’un policia, ni tan sols d’un ministre de l’Interior, sinó que forçosament hi havia d’haver més gent implicada. El PSOE afirma que Rajoy no aportaria res a la comissió, però això no és cap argument, perquè en tot cas ell era el responsable polític últim i, segons la gravació de la conversa entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, el llavors president del govern estava al corrent de tot.

Una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables

La sort és que una part del reguitzell de víctimes que va deixar aquella operació destinada a destruir reputacions i carreres professionals ha decidit portar el cas a la justícia ordinària. Aquest és el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va passar dos anys en presó preventiva abans de ser absolt i que justament declararà aquest dimecres davant d’un jutge per explicar la seva versió dels fets. D’altres, com els Sumarroca o l’exconseller Jaume Giró, també han presentat denúncies. Tampoc hi ha garanties, però, que aquesta via dels tribunals arribi a bon port, però almenys s’han d’esgotar totes les opcions.

La família Sumarroca es querella al Suprem com a víctimes de l’«Operació Catalunya»

El cas és que aquest escàndol no pot quedar impune i s’ha d’arribar fins al final, costi el que costi. Perquè allò no va ser només una operació dirigida contra persones concretes, sinó que tenia com a objectiu adulterar la democràcia i posar fi a tot un moviment polític, com és l’independentisme català, fent servir tots els mecanismes que un estat té al seu abast saltant-se, a més, la legalitat. Des de Madrid s’afirma sovint que Espanya és una democràcia plena. Doncs bé, una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables. I això aquí encara sembla molt lluny.

https://www.ara.cat/editorial/reguitzell-victimes-l-operacio-catalunya_129_4697159.html

COMENTARIS

C @clemeni 10/05/2023
El PSOE no vol que compareguin els dirigents polítics del PP, partit corrupte, per una raó ven sençilla, perquè no volen que parlin de l’implicacio del PSOE i el PSC en aquesta operació, només cal recordar l’implicacio del Sr Zaragoza en els fets de la camarga o les declaracions del Sr Rubalcaba “España pagará el precio que tenga que pagar“, per entendre que darrere d’aquesta operació Catalunya estaven els dos partits hegemònics espanyols. En un estat corrupte, mentider, advantatgista, prevaricador, indigne i feixista, com es l’espanyol la democràcia es un miratge, i sinó recordem les declaracions del Sr Lesmes, la unitat d’Espanya es el fonament del sistema jurídic espanyol. Pues això res està per davant de l’unitat de l’estat, segons aquesta gent ni drets humans, ni democràcia, i com va dir la Sra Robles ministra dels militars, que tenia que fer l’estat davant del clam democràtic del poble demanat votar??? I encara hi ha qui no vol la independència???

@PepMaresme 10/05/2023
Es posa en evidència l’aixecament de camisa de la democràcia Ñ. Més aviat és “el timo del 78”

@Calonge 017 09/05/2023
Democràcia plena, plena de…….

@Carme Figueras Vila 09/05/2023
Totalment d’acord. No es pot permetre que es vulnerin els drets personals i de país, de la forma més criminal i barroera

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

El poder contra del corredor mediterrani

14 May, 2023 passerell Leave a comment

Espanya té la xarxa d’alta velocitat més infrautilitzada del món

Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans

L’autor del llibre al qual em refereixo en aquest article és un economista que, de tant en tant, ens obsequia amb anàlisis rigoroses i suggerents de problemes que ens afecten de prop. És l’Eduard Gracia, la darrera aportació del qual fa referència al corredor mediterrani, aquest projecte de mai acabar, per no dir de bon desviar cap a la capital del regne, encara que sigui en contra del que demana el mercat.

El llibre de Gracia (publicat per la Fundació Vincle) es titula Bastons a les rodes: el corredor mediterrani i la lògica del poder a Espanya aporta dades i anàlisi sobre la base d’estudis relacionats amb el tema, entre els quals els treballs de l’associació FERRMED, liderada per l’infatigable i expert Joan Amorós.

El sentit comú, l’anàlisi tècnica i la lògica del mercat faria activar el corredor mediterrani al seu pas per prop de la costa. Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà; a més, els estudis de fluxos de transport situen el corredor mediterrani dintre del bloc de corredors que concentren més tràfic de tot Europa. Amb aquesta realitat, un es pregunta com pot ser que, per cobrir l’objectiu que el 2030 el ferrocarril a la UE canalitzi el 30 % del transport de mercaderies (enfront del 17 % actual), no es doni prioritat i urgència al Corredor?

Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà

Gracia aporta el seu punt de vista del per què es posen pals que converteixen el projecte de corredor en una cursa d’obstacles amb el resultat de ser l’obra de mai acabar. Fa una descripció històrica interessant de la geopolítica espanyola, la qual ha determinat que els traçats logístics dels fluxos comercials fossin radials, afavoridors de la centralitat del poder i de la dependència de la perifèria (on, per cert, catalans i valencians som històricament molt dinàmics en l’àmbit econòmic). Un dels camps en què es va aplicar la concepció radial fou traçat del ferrocarril. I això s’ha fet tant amb miopia econòmica com amb intencionalitat política. Com es pot explicar, si no, que Espanya tingui la xarxa d’alta velocitat (per a persones) més infrautilitzada del món (5.435 passatgers-km per km de via, enfront de 16.853 a Itàlia, 18.141 a Alemanya, 18.606 a la Xina, 20.718 a França o 33.344 al Japó)?

Pel que fa al transport de mercaderies per ferrocarril, la quota ferroviària espanyola (el seu pes sobre el total de transport) és la tercera més baixa d’Europa (5%) després de Grècia i Irlanda, molt per sota de la mitjana europea (17%) i de Letònia (74%), Lituània (67%), o la muntanyosa Suïssa (34%). Mentrestant, Espanya, que vol ser actor destacat en la lluita contra el canvi climàtic, deixa passar en tràfic transfronterer per carretera a Catalunya ni més ni menys que 12.000 camions diaris.

L’evidència de la necessitat va fer que el 2004 nasqués FERRMED, un lobby internacional en favor d’unir el sud i el nord d’Europa passant per la costa mediterrània de la península Ibèrica. La reivindicació, lògica en termes econòmics, va trepitjar més d’un ull de poll a l’status quo. El propi impulsor de FERRMED va rebre pressions per part de poders públics que el comminaven a deixar-ho córrer, “!que pares todo esto!”

Ouigo inaugura el seu servei entre Madrid i Barcelona

La seqüència que ha seguit el projecte de llavors ençà és un rosari de canvis en planificació de ramals i de gestió interessada de les inversions, amb un resultat sempre coincident: el corredor mediterrani té prioritat 2 o 3 (o més). Només Déu sap quan serà una realitat, tenint present, a més, que la UE dona diners, però que són els estats membres els qui els gestionen i prioritzen, sense massa control per allò del “cadascú a casa seva fa el que vol”.

En el seu treball, Gracia i FERRMED tenen identificats 19 colls d’ampolla, com a punts conflictius de la xarxa ferroviària per a mercaderies a Espanya. D’aquests, 10 són a Catalunya i 4 al País Valencià. El garbuix de trams de diferents amplades que es dona al corredor mediterrani fa que sembli un mosaic més que no pas una infraestructura seriosa. Al darrere d’això, la coneguda, influent i decisiva empresa pública d’infraestructures ferroviàries ADIF, la mateixa que té clar que la ruta principal de mercaderies a la península és el corredor central, en detriment de l’Eix Mediterrani.

Comptat i debatut, Gracia dibuixa un panorama d’inversió en infraestructura ferroviària per a mercaderies que ve dominat per la raó política i no per la cerca de la prosperitat o per la raó de mercat. Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans. La lògica econòmica portaria a invertir on la inversió generés més rendiment; en canvi, la lògica del poder (incloses les elits econòmiques i grups de pressió, interessats a preservar els seus privilegis) porta l’Estat a marginar l’eix mediterrani, precisament pel seu gran potencial… Més clar, l’aigua.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/corredor-mediterrani-modest-guinjoan_1016175_102.html

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Qui va assassinar Carrasco i Formiguera?

14 May, 2023 passerell Leave a comment

El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.

Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?

Qui era Carrasco i Formiguera?

Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.

Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font manuelcarrascoiformiguera — Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera

Què més era Carrasco i Formiguera?

Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil

Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”. Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del país. Absolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.

Carrasco i Formiguera, al centre; amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font Arxiu ElNacional — Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs
en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional

La persecució a Carrasco i Formiguera

Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.

L’exili dels perseguits

L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.

A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font Pinteres — A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques.
A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest

La captura de Carrasco i Formiguera

El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava. Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.

Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?

La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.

Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?

Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.

Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?

La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgos i certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.

Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font Arxiu de l'estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d'Espanya — Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu.
Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/qui-assassinar-carrasco-formiguera_1008159_102.html

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, pederàstia, Política

NO VA D’HUMOR: VA DE CATALANOFÒBIA

1 May, 2023 passerell Leave a comment

SALVADOR CARDÚS I ROS
El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…

Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.

De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.

Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.

I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.

A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.

En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.

Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.

https://www.lrp.cat/opinio/article/2280846-no-va-d-humor-va-de-catalanofobia.html

Educació, Espanya vs Catalunya, Feixisme, llengua catalana, migrants, pobresa, Política, Societat

Más del 60% de la población de Cataluña es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo

15 Apr, 2023 passerell Leave a comment

El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.

Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….

https://elpais.com/diario/1999/10/02/catalunya/938826452_850215.html

¿Quién es excluyente?

Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.

Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.

Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los millones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.

Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20191206/472077936446/quien-es-excluyente.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Jo, terrorista

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.

El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.

Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.

Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.

Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.

Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.

Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.

Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.

https://www.vilaweb.cat/noticies/jo-terrorista/

Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Religió

Carrasco i Formiguera i el president Companys

11 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.

Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.

Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.

La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.

Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.

Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.

És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.

Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.

El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.

Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.

Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carrasco-formiguera-president-companys-sergi-sol_1004598_102.html