Cases aïllades en urbanitzacions que s’utilitzen per plantar marihuana, punxant-hi la llum i l’aigua. És la situació que viuen els municipis de la comarca de la Selva, que han vist com en els últims cinc anys han proliferat les ocupacions d’immobles buits per utilitzar-los per a activitats il·lícites. “El problema és que, si els enganxen, com a molt es passen una nit a la presó. I ens hem trobat moltes vegades que un dilluns els Mossos desballesten una plantació i l’endemà la mateixa gent ja torna a muntar-la”, denuncia el president del Consell Comarcal de la Selva i alcalde de Caldes de Malavella, Salvador Balliu, que reclama que s’endureixin les lleis i penes.
El boom de la construcció i la posterior crisi del 2008 van deixar moltes cases buides als centenars d’urbanitzacions que hi ha arreu de la Selva. “La gran majoria són propietat de bancs o fons voltor, i com que no denuncien els ocupants no se’ls pot fer fora de la casa”, lamenta Balliu, que recalca que tots els municipis selvatans que tenen urbanitzacions pateixen aquesta situació: “Caldes, Vidreres, Sils, Lloret, Riells i Viabrea…”
Por, incivisme i molèsties
Una de les poblacions més afectades és Maçanet de la Selva, que té tres grans urbanitzacions que sumen uns 100 quilòmetres de carrers. Moltes de les cases estan ocupades per dos perfils de població: persones en situació vulnerable o bé persones que es dediquen al tràfic de marihuana. “A l’Ajuntament ens consta que tenim 175 cases ocupades, 96 de les quals ens han demanat ajuda per regularitzar la situació”, indica l’alcaldessa, Natàlia Figuer, que fa un any que intenta negociar amb els fons voltor i els bancs perquè aquests ocupants es puguin quedar a les cases amb un lloguer social. “Però ens hem trobat amb empreses com Divarian, un fons voltor del BBVA, que contracten altres empreses que ofereixen diners als ocupants perquè se’n vagin”, critica Figuer, que just la setmana passada va rebre l’avís que havien ofert 9.000 euros a una família per deixar la casa que ocupaven. “I no volem que se’n vagin, no volem cases buides. Volem que es quedin amb un contracte i ajudar-los a través dels serveis socials”, deixa clar.
Tant per a Figuer com per a Balliu les ocupacions de persones vulnerables s’han de diferenciar molt bé de les ocupacions per a activitats il·lícites, que també són les que causen problemes de convivència amb la resta de veïns. “Tens arbres que envaeixen els carrers, rates, serps i molts tenen gossos perillosos per evitar que la gent s’hi acosti. I com que punxen la llum, molt sovint hi ha talls o cau la potència”, posa d’exemple l’alcaldessa. I l’alcalde afegeix: “I també creen una sensació d’impotència entre els veïns, que veuen que el de davant ni paga la casa ni la llum, i ni li cal treballar”.
Una sensació que comparteix una veïna de Caldes que viu al costat d’una casa ocupada dedicada al tràfic de marihuana. La Sandra -nom fictici- prefereix no revelar el seu nom “per por”. “Ens sentim abandonats perquè són lleis que depenen de Madrid i sentim ràbia i impotència”, lamenta abans de fer llista de les molèsties que pateix: “He hagut de posar alarma i reixes a totes les finestres, hem d’aguantar sorolls a totes hores, brutícia, baralles i, sobretot, molt d’incivisme”.
Los médicos opinan sobre la proposición de ley LGTB llevada a pleno por Podemos
Si prospera el texto que Podemos ha llevado al Congreso, la nueva ley LGTB permitirá a un niño de 12 años hormonarse para detener su desarrollo o someterse a los 16 a una operación de cambio de sexo para la que ya no hay lugar al arrepentimiento. Y todo sin el consentimiento de los progenitores.
La nueva propuesta legal abre un debate similar al que se vivió con el aborto, cuando el Gobierno socialista facultó a las chicas de 16 años a interrumpir la gestación sin el conocimiento de los padres y fue revocada cinco años después por el Ejecutivo del PP.
Entonces se argumentó que la ley contradecía al Código Civil, al privar a las menores de la protección que un tutor o un progenitor debe proporcionar a sus hijos, tal y como recoge este texto legal. Y más en un momento crucial y complicado de su vida. Esta misma idea es la que esgrime Serafín Romero, presidente de la Organización Médica Colegial (OMC), la asociación que agrupa a los médicos, al rechazar la propuesta de Podemos.
«No me parece correcto ni adecuado, los menores deberían estar acompañados en esos momentos. Un niño de 12 años no tiene la madurez psicológica necesaria para decidir su hormonación. A los 16, probablemente sí la tengan para operarse pero yo sería partidario de que se pudiera consultar a los progenitores», opina Romero.
Hoy la ley no permite siquiera a los menores someterse a una cirugía de cambio de sexo, aunque tengan el aval y apoyo de sus padres. La Fiscalía de Menores debe dar antes su visto bueno.
Iván Mañero, el cirujano plástico que ha cambiado el sexo a más de 2.000 personas, recuerda que el proceso para que un menor transexual pueda mutilar sus genitales es largo y tedioso. «Tanto, que lleva a algunos padres y a sus hijos a esperar hasta alcanzar la mayoría de edad», cuenta Mañero. Él trató al primer menor de edad que se sometió a un cambio de sexo en España . Lo hizo con el apoyo familiar y el proceso para conseguir el permiso se prolongó durante dos años, recuerda. A la consulta siguen llegando menores «casi siempre acompañados por sus padres», aunque la mayoría desisten por el proceso judicial al que deben someterse. Pero Mañero tiene claro que el conocimiento familiar es clave. «No estoy de acuerdo con que los progenitores no estén informados. Los padres deben saberlo, porque si no entienden la situación quizá hay un problema familiar de fondo que debería conocerse y solucionarse previamente», dice.
La nueva ley solucionaría casos excepcionales «que no son la normalidad», opina Marcelino Gómez, endocrino de la Unidad de Identidad de Género del Hospital Dr. Peset de Valencia. «No me parece bien que los padres no opinen, pero deberíamos ver caso a caso. Tengo a una niña que viene a escondidas a la consulta porque sus padres no asumen su problema. No come para evitar tener la regla y para que no le crezca el pecho. Es un caso excepcional y quizá se legisla para y aquí creo que debe prevalecer el interés del menor».
El tratamiento de un niño transexual comienza de forma gradual. Al llegar a la pubertad, primero se bloquea el desarrollo de los caracteres sexuales secundarios (vello, crecimiento del pecho, desarrollo nuez…) con fármacos que actúan sobre la hipófisis. Dos años después, si el deseo por cambiar la identidad sexual permanece, los especialistas proponen lo que se conoce como tratamiento hormonal cruzado, en el que se masculiniza o feminiza al niño transexual con testosterona o progesterona. Estos dos procesos son reversibles si no se mantienen durante mucho tiempo. La cirugía de cambio de sexo es el último paso.
Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada i ministre del rei Ferran VI, que havia estat un dels ideòlegs de la Gran Redada (30 de juliol de 1739), l’operatiu ordenat per la monarquia espanyola per detenir, concentrar i exterminar, de forma massiva i simultània, totes les persones d’ètnia gitana del regne d’Espanya. Aquell operatiu, que va ser vigent fins a la mort de Ferran VI (1759), es va saldar amb la mort de 12.000 persones, una quarta part de la població gitana d’Espanya.
Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada
A Catalunya, en aquell moment, hi havia una comunitat gitana estimada en 5.000 persones, distribuïdes, principalment, a les ciutats de Barcelona (al barri del Raval), Lleida (a l’hort de Santa Teresa) i Reus (al raval de Sant Pere). La Gran Batuda, a Catalunya, va tenir un impacte menor que a la resta dels dominis borbònics hispànics. Segons les fonts de l’època, les autoritats municipals catalanes, coneixedores dels plans de Ferran VI i Ensenada, van ocultar bona part de les famílies perseguides.
També segons les fonts documentals, Ferran VI i Ensenada van recloure tota la població gitana que van poder detenir: van separar els homes de les dones i els nens. Van enviar els homes a treballs forçosos a les grans drassanes militars espanyoles (Cartagena, Cadis, Ferrol). En aquells camps de reclusió i treballs forçats, les taxes de mortalitat van ser horrorosament escandaloses: la majoria dels interns van morir a causa de les malalties, la infralimentació i els brutals maltractaments.
En canvi, les dones i els nens van ser reclosos en fàbriques tèxtils, principalment a Aragó i Castella. Les constants fugues dels col·lectius femení i infantil i els grups que havien pogut escapar de la persecució serien els qui garantirien la continuïtat de l’existència de la comunitat gitana.
La pieza, por la que pujaron diferentes pretendientes a distancia, se la llevó finalmente “un coleccionista privado extranjero”
Un zapato que perteneció a la reina Maria Antonieta, ajusticiada en 1793 durante la Revolución Francesa, fue subastado este domingo en Versalles por 43.750 euros, más de cuatro veces el precio de salida.
La pieza, por la que pujaron diferentes pretendientes a distancia, se la llevó finalmente “un coleccionista privado extranjero”, explicó a Efe una representante de la casa de subastas Osenat.
Los expertos habían establecido como referencia antes de la venta un precio de entre 8.000 y 10.000 euros para este zapato, de seda en el empeine -que se encuentra en parte deshilachado-, de piel de cabrito en la parte de atrás y con suela de cuero.
El zapato subastado de Maria Antonieta (- / AFP)
Mide 22,5 centímetros de largo y 4,7 centímetros de altura en el talón, y lleva una inscripción hecha con pluma en el talón en la que se puede leer “zapato de María Antonieta regalado al señor de Vosey”.
Procede de la familia de Charles Gilbert de Lachapelle, que era comisario general de la casa del rey Luis XVI, y que como él fue guillotinado en la Revolución Francesa, en su caso en 1794.
La razón de que su familia fuera propietaria hay que buscarla en que su mujer, Marie Emilie Leschevin, era una gran amiga de la primera dama de cámara de la reina, Madame Campan.
Un comisario implicado en la venta subrayó a Efe que no hay ninguna duda de que el zapato fue de la reina, aunque haya incógnitas sobre cómo se hizo el reparto, ya que, por ejemplo, no se conoce la suerte del otro zapato que completaba el par.
En la misma subasta también se adjudicó a “una gran colección de Francia” un baúl guardarropa de madera que fue de María Antonieta antes de convertirse en reina por 27.500 euros, de nuevo muy por encima de la estimación, que se había establecido en entre 6.000 y 8.000 euros.
Concentració de simpatitzants de Vox davant del Tribunal Constitucional / Efe
El partit d’ultradreta Vox es prepara per proposar una contraofensiva lingüística que es redueix al principi d’imposar la llengua castellana en tots els àmbits, incloses les entitats privades que reben subvencions públiques. Precisament en un moment en què es planteja la possibilitat d’avançar cap a una concepció plurilingüística de l’estat espanyol eliminant el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament, Vox proposa una batzegada per capgirar aquesta situació i garantir la supremacia del castellà.
Dimarts vinent, segons recull Europa Press, la formació de Santiago Abascal portarà al ple del Congrés dels Diputats una proposició no de llei que pretén legalitzar la imposició lingüística del castellà. La proposta es fa des d’un to autoritari des del qual es marca que “ja és hora” que l’Estat “posi ordre” en l’ús del castellà, llengua que la Constitució imposa a tots els espanyols a través del seu article tercer: “Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a utilitzar-la”.
Aquests són els següents punts en consideració de la proposta de Vox:
Dret a estudiar “exclusivament” en castellà
El partit d’ultradreta instarà el govern de Pedro Sánchez a garantir un suposat dret de tots els espanyols a estudiar “exclusivament” en castellà a tot el territori ‘nacional’, és a dir, deixar en mans de pares o tutors la possibilitat que els escolars no estudiïn en cap altra llengua, un extem que considerat al peu de la lletra portaria a impedir l’aprenentatge d’altres llengües, sigui el català o l’anglès, per posar dos exemples.
Dret de tots els espanyols a “viure plenament” en castellà
Una altra iniciativa de Vox seria la de legalitzar el desconeixement actiu de llengües oficials que no siguin el castellà, una cosa que suposaria donar als castellanoparlants més drets que a la resta d’espanyols pel simple fet de parlar aquest idioma, és a dir, garantir l’existència d’espanyols de primera o castellanoparlants. De fet, la petició està molt en la línia de l’article 3 de la Constitució, que obliga els catalanoparlants a ser bilingües i legalitza el monolingüisme dels castellanoparlants.
Toponímia i cartelleria en castellà
Vox pretén que la senyalització, retolació, cartelleria i comunicacions de qualsevol administració pública estigui sempre i per defecte en castellà, inclosa la toponímia oficial, i que en cas d’utilitzar una altra llengua, aparentment de forma optativa, s’ha de garantir que la part escrita en castellà sigui d’igual mida i forma que l’altra llengua oficial utilitzada.
Intervenció en les entitats privades
Igualment, Vox considera que les mesures impositives del castellà en les administracions públiques s’han d’estendre a totes les entitats, siguin públiques o no, en cas que duguin a terme activitats socials si se’ls ha reconegut el dret a percebre qualsevol classe de subvenció o ajuda pública.
Funcionaris monolingües, només si són castellanoparlants
Així mateix, Vox planteja una cosa que ja es compleix en l’actualitat, la possibilitat de relacionar-se amb les administracions en castellà, encara que no es compleix a la inversa, i per a això exigeix que s’asseguri que la llengua vehicular, de comunicació i de treball de totes les administracions sigui el castellà, això sí, el partit d’ultradreta és condescendent i assegura que això no anirà en perjudici que als territoris amb una altra llengua ‘cooficial’ es disposi el necessari perquè es pugui utilitzar també aquesta última. Això sí, subratllen que no es podrà obligar “en cap cas” els funcionaris a conèixer i/o utilitzar una llengua diferent del castellà, mentre plantegen suprimir el requisit de conèixer l’altra llengua oficial per accedir a una ocupació pública.
Sancions als incompliments
Així mateix, demanen que per garantir la supremacia del castellà s’estableixi una relació d’infraccions i sancions en cas d’incompliment de les normes a favor del castellà.
Proves de nivell de castellà
Vox també demana que per garantir l’obligació de tots els espanyols de conèixer el castellà es facin proves de nivell i d’avaluació oficials —una cosa ja inclosa actualment en el sistema escolar—, però posant èmfasi en la necessitat de dur a terme aquestes proves fora del territori de l’Espanya monolingüe.
Una opinió per reflexionar. Pablo Simón, politòleg; publica ‘ Corona’.
El poder de sumar
Tinc 35 anys: he vist com la globalització redueix la desigualtat entre països pobres i rics mentre la fa créixer dins de les societats pròsperes. Vaig néixer a Arnedo; em vaig doctorar ala UPF i investigo a la Carlos III de Madrid. I parlo català, és clar. Col·laboro amb la Fundació Ernest Lluch i La Caixa-Palau Macaya.
Dani Duch
Simón deixa que la raó el guiï pel damunt de les seves preferències, per això escoltar-lo és estimulant excepte per als incapaços de fer el mateix. Observa que el procés és una aspiració sense límits que ha acabat topant amb els de la poca disposició de la majoria de processistes a sacrificar-se el necessari per realitzar-la. Aquesta pulsió insatisfeta, tot i això, ha contribuït a despertar la ultradreta, i això –paradoxes de la democràcia– dificulta la tornada del PP a la Moncloa. Hi haurà doncs independentisme sense independència i Vox sense govern de dretes almenys mentre el PSOE continuï sent l’únic capaç de sumar els altres a l’esquerra; o fins que Ciutadans acabi com Rivera. I que així, en fi, tornem, a poc a poc, a un bipartidisme imperfecte.
Què farem amb l’emèrit: funeral d’Estat o discret comiat?
És el mateix dilema que tenim amb Jordi Pujol: no importa el que van fer en realitat, perquè no els jutgem amb els ulls d’aleshores, sinó amb els del present, que van canviant el seu judici.
Valls li va treure la medalla de Barcelona a Barrera per racista; i Colau, a l’emèrit.
Manuel Valls va salvar Colau i els comuns de l’extinció, perquè sense l’alcaldia de Barcelona avui ja serien irrellevants. En canvi, per a la biografia de Valls aquest és un fet menor; perquè l’essencial ha estat la seva oposició a Le Pen i al radicalisme de Mélenchon i la seva aposta sense fissures pel centrisme.
Veu tan fràgil Podem com Colau?
Podem ha perdut gairebé dos terços dels seus suports territorials; amb prou feines li queden quadres i entra en tots els governs per sobreviure. S’ha quedat en un simple grup parlamentari i una xarxa d’amics sense estructura.
A Galícia i Euskadi ja han naufragat.
Perquè en política sense organització, solera i regles clares no aconsegueixes res a llarg termini. Pedro Sánchez va poder donar el seu cop de mà perquè el PSOE sí que les té. Sense elles no existiria.
El declivi Colau anticipa el d’ Iglesias?
Catalunya és el canari a la mina d’ Espanya: anticipa els canvis que arribaran a la resta.
Per què?
Perquè Catalunya és més dinàmica i reactiva: el sistema de partits català es va descompondre per la recessió molt abans que l’espanyol.
I va sorgir el procés: resultat o causa?
Sense recessió no hi hauria procés, perquè neix i creix com a horitzó de millora: “Estic tan malament aquí que amb el procés només puc millorar”. Sense estar malament no hauria funcionat.
Això explica el procés i a Podem?
Tots dos s’alimenten de la percepció que “així com estem no hi ha futur” i aquesta falta d’horitzó enquista el malestar col·lectiu i alimenta el procés i Podem; però també els verds i la ultradreta, encara que semblin oposats. Neixen del mateix fracàs.
Als no independentistes, en canvi, no se’ls oferia cap proposta de futur.
Aquest és l’avantatge que va permetre a l’independentisme avançar-se: ells sí que tenien un futur alternatiu per oferir davant la trista realitat de l’ Espanya de la recessió i la corrupció…
Per què s’ha estancat el procés avui?
El procés va créixer fins a topar amb la realitat, és a dir, la seva frontera de possibilitats.
On i per què s’estanca?
Frena en el “v ull la independència, però fins on estic disposat a donar per aconseguir-la?”.
És fàcil demanar-ho tot, però molt més difícil sacrificar-se per aconseguir-ho?
I el procés estava construït sobre el “només depenem de nosaltres i la nostra ambició i ho volem tot i ara”. Però ha xocat contra la realitat que per tenir alguna cosa cal fer molt més que demanar-ho.
Per què abans es creia possible?
Perquè ara ja s’ha tancat en el present la tolerància envers la desobediència de l’independentisme. De la mateixa manera en què hi va haver un dia, el de la sentència de l’Estatut, després del qual va quedar esgotat l’autonomisme.
Es creu el gir centrista de Casado?
Cal diferenciar entre tàctica i estratègia. I jo diria que som davant un gir tàctic.
Així que si li convé hi haurà trifachito ?
Hi ha gent que vol creure que el PP imposaria el cordó sanitari a Vox; però recordi que aquest cordó només funciona a França i Alemanya. A Dinamarca, Holanda o Finlàndia, ja es governa amb l’extrema dreta.
Vox ha arribat, doncs, per quedar-se?
Tindrà entre el 10% i el 15% dels vots durant molt de temps. Per això el PP els necessitarà per governar vulgui o no vulgui.
I podria pactar amb Vox sense cost?
No i aquest és el seu problema: que la por de Vox trauria també l’esquerra de casa per votar i li vetaria suports bascos i catalans. Així que el PSOE continuarà sent l’únic que pot sumar i impedeix que el PP governi amb Vox.
Quant durarà aquest trilema?
Potser l’últim govern d’esquerres sigui el pròxim, perquè la dreta a tres no aconseguiria sumar: PP, Vox i Ciutadans és molt difícil que separats aconsegueixin els 176 escons; però si desapareix Ciutadans, el PP sí que arribaria a 170, més potser algun regionalisme o localisme; però sense bascos ni catalans, esclar.
I si Ciutadans aguanta i suma amb el PSOE?
Es va intentar i ningú no ho va voler. Rivera va tenir síndrome d’expresident sense haver-ho estat. I el PP va patir el dels perdedors: creuen que perden per no ser prou purs, en el seu cas, de dretes. Però Sáenz de Santamaría era millor que Casado. L’anècdota és que amb el 155 va ser la primera presidenta de la Generalitat.
Però una presidenta imposada.
El procés, en fi, tenia capes entremesclades de gent convençuda i altres que jugaven a veure què en treien sense jugar-se-la.
I van despertar Vox sense voler.
Van formar part del còctel que va empoderar la bèstia, avui desfermada i que ja es retroalimenta: és la tercera força al Congrés i va construint estructura duradora.
Guadarrama 12 días atrás Ya han sacrificado 3 años, unos en el extranjero otros en la carcel
rubanedo3 días atrás El independentismo jugó al baile de las sillas. Unos se quedaron sin ellas( ERC). Y otros no (CUP), con una estrategía de pasa tu que a mi me da la risa….Vamos como la actual con la vacuna y a ver quien es el primero que se la administran. De esta pulsión aparece el AYUSISMO, que bebe del maestro Puigdemont y su identificación de la parte con el todo. Y el ganador por todo ello: VOX y Teruel Existe.MarcarCompartir
Durant aquest matí (dia 12 de novembre) han desaparegut comentaris, alguns fets aquest matí (algun o alguns fets per “mosca” i algun de meu, si més no)
“El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’” Em temo que l’independentisme català xoca amb moltes més coses, algunes derivades de la concepció de l’estat, que Pablo Simón no menciona.Em permeto recomanar a Pablo Simón la lectura de l’entrevista, publicada avui a El Nacional.cat, a Alain-G. Gagnon, professor de ciencies polítiques a la Universidad del Quebec, a Mont-real.
JMFG3 días atrás I molt bona, la fotografia de Duch feta per Pablo Simón
Harry Haller4 días atrás Yo más bien diría que “El procés” ha chocado contra otra realidad: la que en la España moderna de hoy todavía tendría que haber guerra para ganarse el derecho a decidir. Lo cual no es muy democrático y civilizado, para resolver los conflictos existen las urnas, no?. Mientras hubo el problema vasco y se vertió sangre se nos dijo que esa no era la manera de conseguir nada, que había otras vías, pero ya hemos visto como se premia y lo en cuenta que se tiene la voluntad pacífica y dialogante. Dicho esto, después de leer La Contra de ayer y de hoy, parece evidente que está sección está politizada por unos determinados ideales.
alias7ober3 días atrás @Harry Haller En la “España moderna” claro que hay derecho a decidir, pero sobre algo que nos incumbe a todos -la soberanía nacional-, todos debemos opinar. Podéis proponer un referendum y a ver que sale, eso sí, votamos todos, porque España es de todos. Un besico.MarcarCompartir
tusuV45L2 días atrás Totalmente de acuerdo. El procés ha topado con el abuso de poder del Estado Español.
Milius4 días atrás Por fortuna en breve se volverá al bipartidismo, levemente rectificado. En mi opinión lo mejor para España y para Catalunya.MarcarCompartir
Harry Haller4 días atrás @Milius El bipartidismo es lo mejor? Curiosa manera de entender la política. Quizás preferirías un solo partido pero no te has atrevido ha decir tanto..
JMF19594 días atrás La pregunta de ¿qué estoy dispuesto a sacrificar? entiendo que no solo interpela al independentismo, sino también al unionismo. Dicho esto, la cuestión de fondo podría ser ¿qué ofrece o propone España a los más de 2 millones de catalanes que quieren la independencia? o también ¿cómo se explica el estado español que en 10/12 años se haya pasado de un 15/20% a un 48/50% de apoyo a la independencia?MarcarCompartir
Milius4 días atrás También hay otra pregunta Que ofrecen los independentistas a los que no lo somos?
Harry Haller4 días atrás @Milius Una república catalana Cosas veredes, amigo Sancho!2 días atrás ¿Con o sin helado de postre? Porque viendo como gestionan la autonomía… estaríamos saltando de la sartén a la pura brasa.
desdemona2 días atrás @Harry Haller@Milius ¿De qué me sirve una República catalana si los que nos explotan seguirán siendo siempre los mismos? Eso no se toca, entonces, para qué me voy a sacrificar y pasarlas mal para construir un país nuevo con todo lo que eso implica si al final los de abajo seguiremos estando siempre igual. Realmente, tengo más en común con un trabajador de cualquier parte de España que con la burguesía local. Así que a mí no me ofrece nada. La República y espero que un día vuelva a haberla en toda España solo no alcanza. Hay muchos países republicanos que viven bastante mal.
Chane4 días atrás @JMF1959 Otra pregunta sería también por qué el Estado le tiene que ofrecer a los independistas algo diferente de lo que le ofrecen al resto de los 7 millones de catalanes y al resto de España?MarcarCompartir
JMFG4 días atrás @Chane I una altra pregunta seria per què l’Estat va crear autonomies en territoris que no l’havien tinguda ni l’havien demanada mai. La resposta és per a igualar allò que no és igual; per uniformitzar allò que no és uniforme.
ibsbrasil3 días atrás Quizás la pregunta a hacer que ofrece la Generalitat y los independentistas a esos más de 2 millones de ciudadanos de Cataluña que se sienten españoles,, aman su historia hablar castellano y qué día a día son cuando menos
alias49lh02 días atrás Muy sencillo ERC lleva 30 años al frente de las escuelas. Te dice esto algo?
ya veremos4 días atrás Muy bien casi todo,me parece que la pregunta con el apelativo trifachito,sobra.
aliaspaloscansinos4 días atrás @ya veremos Bueno luego vendrá otro y llmara social.comunista al gobierno actual. Lo mismo, ganas de
ibsbrasil3 días atrás Tienes razón, pero entiendo que la pregunta es de un periodista que se presume imparcial.
mosca4 días atrás “hubo un día, el de la sentencia del Estatut, en el que quedó agotado el autonomismo.”
deja abiertas muchas interpretaciones..yo no creo que el autonomismo quedara agotado..sino que simplemente se dejo claro que el chicle no se podia estirar hasta el infinito..convirtiendo nuestro federalismo imperfecto en un confederalismo interesado…
Harry Haller4 días atrás @mosca El nuevo Estatut lo impulsaron dos socialistas, Zapatero y Maragall, y lo refrendaron una mayoría de catalanes sin plantearse la independencia. Y ya vimos el lamentable espectáculo que se montó en toda España. De esos barros vienen estos lodos, no de la crisis como asegura este “lúcido” politólogo.
Ein4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?’…pero No ya solo uno mismo, sino a los demás…
JMFG4 días atrás Al final de l’entrevista, l’independentisme és assenyalat com a causa de l’èxit de Vox.
Però, ¿per què Simón es queda aquí, en la cerca de la causa? ¿Per què no assenyala la causa d’aquesta causa? La causa del darrer sorgiment important de l’independentisme, del seu potent despertar.
La referència a la sentència sobre l’estatut no és suficient. Això fou un element més d’una cosa de la qual Simón no parla: hi va haver un pla d’Aznar, que fou dut a terme (retallades, buidat decompetències, atacs a la llengua, asfixia econòmica..), per a dur la Generalitat a la desesperació. Una desesperació que l’empenyés a fer- ne una de molt grossa. I, llavors, sí, “Madrid” podria justificar l’ús de les tisores d’escapçar salvatgement autonomies molestes.
És Aznar -voluntàriament o no- la causa de l’èxit de Vox, el seu «autor intelectual» (expressió que tant emprava aquest líder del PP).
mosca4 días atrás @JMFG Soy independentista porque España me ha hecho asi….la copla de siempre.No cuela….
JMFG4 días atrás @mosca Doncs sí; «España me ha hecho así». Concretament a partir del s. XVII, amb Olivares. L’antipatia mútua és, però, molt anterior a aquel 1r independentisme. Ja en el s. XVI estaven madurs tots els tòpics negatius d’aquesta antipatia.
aliaspaloscansinos4 días atrás mosca4 días atrás @JMFG eso es mitologia nacional….capitulo 2:genesis del enemigo secular. La realidad es mucho mas prosaica….se llama estado moderno….se llama fin de la edad media…
JMFG4 días atrás @aliaspaloscansino He concretat suficientment. El segle XVII no és el segle XV. Vostè deu saber per què parla d’un fet d’aquest segle.
JMFG4 días atrás @mosca Que fàcil t’ho poses: allò que no et va bé és mitologia. La Guerra dels Segadors, el comte-duc d’Olivares són fets històrics, no mitològics. Són realitat prosaica. Si el que vols dir és que es poden mitificar, també es poden mitificar l’estat modern i la fi de l’edat mitjana. D’altra banda, suposo que en dir “estat modern” deus voler dir estat centralitzat -model francès. Si és així, per a tu, els ni els EUA ni Alemanya deuen ser estats moderns.
Harry Haller4 días atrás @mosca@JMFG Som independentistes perquè sempre ho hem sigut, perquè els nostres pares, avis i besavis ja ho eren, o senzillament perquè creiem que sense Espanya Catalunya serà molt més justa, rica i plena.
Harry Haller4 días atrás @JMFG I et deixes la guerra económica declarada per Madrid a Catalunya utilitzant deslleialment tots els recursos i totes les eines possibles per aconseguir-ho amb la voluntat d’acumular tots els poders possibles a la capital mirant d’emular el model francès o anglés de la capital-estat, en lloc d’un repartiment com fan altres països com Alemania o Italia, on les capitals econòmiques són Franckfurt o Milà, per exemple.
JMAM4 días atrás Nuestro árbol está tan viejo y enfermo que no sé si una poda drástica podrá salvarlo o si será necesario talarlo y plantar un brote nuevo. Si plantamos 17 en su lugar, probablemente mueran todos y los árboler vecinos ocupen con sus raíces el espacio dejado. Tenemos una maraña legal y administrativa que no deja pasar el sol y en la que se multiplican las zonas podridas. Necesitamos una estructura legal muchísimo más simple y una Administración que la haga cumplir SIEMPRE; Necesitamos leyes marco únicas y desarrollo y control de su cumplimiento en los ámbitos más cercanos.
aliasa2hq14 días atrás cuanto mas astutos o practicos son los vascos que los catalanes.
Harry Haller4 días atrás @aliasa2hq1 Sí, muy prácticos a tiro limpio. Astutos, bueno, lo que practican ahora es el sistema Pujol.
Esundecir4 días atrás No soy independentista, soy más de que haya un solo país sin fronteras ni banderas en todo el planeta, solo estas dos urdimbres: fronteras y naderas son las auténticas barreras para el progreso y el amor entre la gente.
Aquellos que tildan de fascistas a los otros debieran mirarse en el espejo, igual echaban a cor rer o decían al espejo, Y TU MÁS.
Lo digo porque a Isabel Coixet, la dicertora de cine catalana, le hicieron la vida imposible, ( No se si aún siguen), aquellos que tachaban de fascistas a los otros, solo porque dijo no estar de acuerdo con los indepes. Y al bueno de Albert Boadella le hicieron menuda trastada por idéntico motivo, o al Serrat…. en fin una barbaridad.
Altamira,4 días atrás @Esundecir Sr. Esundecir, no me parece mal su propuesta global, pero un país es tan fácil como una comunidad de vecinos bien avenida y no hay problemas con las fronteras, un libro de contabilidad de ingresos y gastos, acuerdos democráticos y nombramientos de cargos, cada x, tiempo, un cordial saludo.
Esundecir4 días atrás @Altamira@Esundecir No es fácil y puede sonar a utopía lo de un solo pais, una sola nación mundial, pero en parte lo és, de difícil, porque todos nos creemos superiores al otro, por nuestro ego y tal. Salud
JMFG4 días atrás @Esundecir O sigui que si el país A considera que el país B li està fotent la cartera, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B.
I si el país A veu que en els tribunals de justícia la seva llengua és arraconada en favor de la del país B, i se’n queixa, és que el país A es considera superior al B. Això és el món al revés.
Altamira,4 días atrás @Esundecir En todo lo demás, esta claro que estas conmigo o contra mi, eso es dictadura pura y dura que a mi me suena muchísimo por no entrar en detalles y dar nombres, el ejemplo del espejo lo suscribo, junto a todo lo que ha comentado.
JMFG4 días atrás @Esundecir Has oblidat d’altres «víctimes» importants: Arcadi Espada, Salvador Sostres…, pobrissons.
Darkface4 días atrás @Esundecir ¿Al bueno de Albert Boadella????? Si esto es lo que usted piensa de este individuo, ya queda todo explicado.
Tester14 días atrás Lo de estar o no dispuesto a sacrificar algo se puede aplicar solo a los políticos independentistas. Por eso se arredraron al toparse con las dificultades. Pero no se puede aplicar a la ciudadanía porque jamás se la trató como adulta, preguntándole lo mismo.
La independencia podría ser buena en 25 años, pero los primeros 10 habrían sido de penuria. Y eso no lo decían.
Mariam224 días atrás He aquí una independentista que le da bastante la razón a este señor, excepto en una cosa: no sólo la recesión despertó el independentismo, puesto que ya existía. Lo que despertó a las grandes masas independentistas fue el no al estatut.
mingusAllStar 4 días atrás @Mariam22 Sip, para lo bastante clarividentes que parecen muchas respuestas, es curioso que el entrevistado caiga en la típica cortedad de miras de tantos “listos” que les preguntas cuando vieron las primeras marchas indepes por el Maresme y otros sitios y contestan con un “¿qué?”
vidaly4 días atrás Los espanoles hablan mucho y hacen poco. Por eso, aburren.
JLB4 días atrás @vidaly Y tu? Altamira 4 días atrás “El independentismo choca con el ‘¿qué estoy dispuesto a sacrificar?”
Todos responden a sus intereses sin pensar en los interese generales de los pueblos que les pagan, si de dirigentes políticos hablamos.
Ejemplos, el Emerito, ampliando patrimonio sin dar golpe, para vergüenza de la historia de los pueblos de España, El Exhonorable Sr. Pujol haciendo lo mismo en versión Catalana, y viviendo de la renta, de lo que no nos robó la españa que nos roba.
Y nosotros lo catalanes y los españoles que a día de hoy siguen siendo los mismos currantes de toda la vida. viendo como se pasan la Moto, de Madrid a Barcelona y de Barcelona a Madrid,
Por eso yo no juego, a ser Fan, ni soy militante de ningún chorizo, como los ya mencionado, y los (de la Rosa)
(Banca Catalana) (Vila Reyes) (Serra con con su Caixa) y los del 3,%,
Y no olvido a todos los demás como los Claves, y Griñan, viviendo sus condenas en sus casas de Andalucía, así como los miles y miles de corruptos que pueblan a este país de piel de tolerantes que pensamos con cualquier parte del cuerpo, menos que con la Cabesa,
(Y no quiero ni debo generalizar, pero veo que solo nos falta un pijama de rallas, )
Sre. paro porque me da vergüenza ajena y propia cuando pienso que estoy hablando del Pais en el que vivo, que es donde he nacido y además es el pais que quiero.
Este Sr. Habla alto y claro de muchos temas relacionados, para que nos demos cuenta del cuento, sin tener que ver la película de los ((Lunes al Sol)),
Solución, clausurar todo romper la constitución Franquista.
Y sentarnos en una mesa de técnicos de tu, a tu, creando un estado Federal, como Estados Unidos, y que cada cual se administre democráticamente en base a sus criterios y posibilidades, creando una política interestatal en el que cada uno administre su nación.
((No es una Utopia, ni un sueño, es un deseo legítimo y posible de un servidor de vds.)),
Ayer se vio claro, como están los ánimos, pues lo único que faltó, fue una URNA, ¿ Lo entienden verdad ?.
JLB4 días atrás @Altamira Al final no es tan importante el sistema si no quienes lo trabajan y dirigen, véase el ejemplo americano, no soso es ser República o no. En las repúblicas pasa lo mismo en función de quienes las dirigen.
Altamira4 días atrás Totalmente de acuerdo, pero ellos estan encantados de ser Estadounidenses y todo el mundo quiere in para allá, Un cordial saludo, compañero!.
Ein4 días atrás @Altamira Todo el mundo quiere ir para allí pero derribaran las murallas con Méjico ?
Altamira4 días atrás @Ein@Altamira Sr. Ein, esta es una buena pregunta que la contestará el tiempo y la nueva administración demócrata. Saludos.
Altamira4 días atrás Perdóneme, pues no he perdido la cabeza, pero he equivocado la s, por la z, entre otros posibles fallos ortográficos,
Quan s’està en contra d’una determinada opció política i no es vol reconèixer obertament, sempre hi ha el recurs de suggerir que el rebuig ve causat per les malifetes -reals- de tal o tals líders d’aquella opció.
J. Pujol no va «inventar» ni el catalanisme ni l’independentisme català (ell es va mostrar independentista nomês quan va tenir clar que “Madrid” havia decidit carregar-se’l; fins llavors havia parlat sempre contra l’independentisme). L’independentisme català, amb altres noms, és de segles anterior a Pujol. Pujol va patir presó i tortura per la seva idea de Catalunya; va servir amb efectivitat i encerts el nacionalisme català. Però a partir de cert moment sen’va servir per al seu profit personal. El patriota va passar factura pel seu patriotisme. I havia de saber que “Madrid” ho sabia i que ho esbombaria quan més mal pogués fer a la causa catalana. Això no se li pot perdonar. La causa del soberanisme català és una cosa; els seus líders, una altra.
Altamira4 días atrás @JMFG Sr. JMFG, Yo no voy a dudar los méritos de Sr. Pujol, como político, yo le he votado a el y Maragall , cuando coincidieron como Presidente y Alcalde, cada uno en su partido, y también voté la Constitución como la mayoría de los Catalanes,
Si vd. ha leído mi comentario, verá que no estoy en contra del cargo, y mucho menos en contra de la institución, y el Catalanismo que data de siglo XII, yo tengo un hijo independentista y gran amigo mío ya que en este caso la diversidad nos une!,
Lo que estoy en contra es que estos señores hayan utilizado su cargo para lucrarse a manos llenas, como han hecho todos los ladrones de este país desde Cádiz a Figueres, sin más, y están en sus casa disfrutando del botín. Si yo hubiera hecho algo así estaría en la cárcel, ¿ó en la Republica Catalana, la justicia será a la carta, ? (Aclaren esto bien), Yo no soy independentista, pero soy Catalán, demócrata y decente¡ Saludos.
No sé de quin tribunal depèn el cas Pujol, ni la ubicació d’aquest tribunal. En el cas que correspongués per llei a un tribunal ubicat a Catalunya, si “Madrid”, vol -ja ho ha fet en un altre cas que no cal mencionar- se saltarà la llei (“justificant-ho”, és clar) i s’endurà el cas a Madrid. No sé per quins motius aquest cas no ha arribat a judici.
2. A mi em semblaria molt bé que algú em digués que està en contra de la independència de Catalunya perquè, simplement no creu que fos bona per a Catalunya, o per a Espanya, o per a cap de les dues. O perquè, p. ex., creu que és una causa poc fonamentada. I que afegís que continuaria pensant igual si tots els líders que ha tingut i té l’independentisme fossin la personificació de l’honradesa, del sentit de la justícia i del de la llibertat.
3. No sembla bé, en canvi, que es refereixin als dèficits humans d’alguns d’aquests líders per a justificar l’esmentada posició en contra.
Altamira4 días atrás @JMFG@Altamira Caballero yo no estoy en contra de la independencia, yo estoy en contra de los corruptos, y le agradezco su explicación casi didáctica, sobre el tema, un cordial saludo.
Harry Haller4 días atrás @Altamira@JMFG Señor Altamira, tiene Vd. toda la razón en cuanto a la corrupción y los corruptos, pero ello no justifica nada ni debe desviar la atención del problema de fondo. Las preguntas son: estaría mejor Catalunya sin España y España sin Catalunya dentro ambas de Europa? Yo era federalista, pero he llegado a la conclusión que lo más beneficioso para todos sería la separación o divorcio amistoso. Yo respeto la posición y la opinión de todos, pero siento que no se respeta la mía cuando no se nos permite dirimir en las urnas la voluntad de la mayoría.MarcarCompartir
Altamira3 días atrás Totalmente de acuerdo, caballero,. Un cordial saludo.
pepar1114 días atrás Me encanta la gente que habla tan claro, felicidades !!!
Edat? Envellir fa fàstic, però si aprens a envellir bé, fa menys mal. Investigo com la dopamina del plaer i l’addicció ens destrueix; però incrementar la serotonina del benestar farà que els anys que ens quedin valguin la pena. La clau és que la dopamina del plaer inhibeix la serotonina del benestar.
Gaudir més amb menys
Llegeixo un avanç de Metabolical (encara no editat aquí) i, fascinat, en localitzo l’autor, Lustig, a la Universitat de Califòrnia de San Francisco. Està dissenyant un model del sistema límbic, el que converteix les nostres emocions en accions, per curar disfuncions neuroendocrinològiques. I em dona un consell per viure millor: renunciem a la recerca compulsiva del plaer fàcil de la dopamina, que enriqueix indústries bilionàries com les del menjar porqueria, el joc o les drogues; i insistim en els exercicis que augmenten la serotonina, l’hormona neurotransmissora de la felicitat (ell prefereix dir-ne benestar). La recerca incontrolada de la dopamina del plaer ens porta més enllà de la copa a beure ampolles; la de la serotonina ens permet gaudir d’una passejada entre vinyes.
Robert Lustig,, neuroendocrinòleg, investiga els circuits de la dopamina i la serotonina
Parlar de felicitat és científic?
No. I aquest és part del problema d’estudiar-la, perquè no hi ha una definició consistent de felicitat i, per tant, no és mesurable
Prefereix que parlem de benestar?
L’anomenarem felicitat aquí si vol; però el que sí que és ciència i demostrable és que confondre plaer amb benestar, o anomenem-la ara felicitat, ens fa desgraciats.
En què es diferencien?
El plaer és egoista, la felicitat només és compartida o no és; el plaer és efímer, la felicitat, en canvi, es projecta cap al futur sense límits; el plaer és sensorial i visceral, la felicitat és difusa, etèria…
Per què els confonem?
Perquè el plaer és més fàcil d’obtenir; però aquesta és també la seva trampa. El plaer és addictiu, perquè cada cop necessites més estímul –amb substàncies o en conductes– per obtenir la mateixa quantitat de plaer.
La felicitat no requereix estímuls?
Requereix actituds, una disposició, un camí… I com més felicitat aconsegueixes, més fàcil és obtenir-ne més. Per tant, no existeix l’addicció a la felicitat, però sí al plaer,
Per què?
Perquè el plaer és dopamina i la felicitat és serotonina. I tots dos són neurotransmissors. La dopamina excita les neurones, que es defensen tancant els receptors.
I redueixen cada cop més la gratificació?
Per això necessitem augmentar l’estímul agradable –sigui la substància o la conducta– cada cop més, per obtenir la mateixa gratificació i aquesta dinàmica condueix a dosis enormes i a l’addicció.
La recerca del plaer genera addicció?
I et fa desgraciat a tu i als qui t’estimen. En canvi, la serotonina és inhibidora de les neurones i no les excita, al contrari, ens relaxa i creix en compartir aquest benestar.
Algun entrevistat transmetia aquesta pau.
Alguns arriben a compartir aquest benestar després d’un llarg camí d’autoconeixement per aconseguir sentir-se un amb el món i els altres. Però, com a científic, li recordaré: sap quina substància impedeix que la serotonina actuï.
En prendré nota.
La dopamina! Per això buscar el plaer allunya la felicitat. Perquè el benestar desapareix amb la gratificació immediata que ens donen les drogues, el menjar porqueria, o amb conductes com l’addicció compulsiva a les pantalles.
Per què confonem plaer i benestar amb tanta facilitat?
Perquè el plaer és immediat i més fàcil d’aconseguir que el benestar, però també perquè hi ha interès en què els confonguem i moltes indústries guanyen bilions amb la nostra confusió. En fer-nos confondre plaer i felicitat, a Wall Street, Las Vegas i Silicon Valley i les seves sucursals al planeta es generen bilions cada dia: I sap com s’ anomena aquesta confusió?
…?
Economia americana i és gran part de l’economia mundial, però hauríem de pensar a canviar-la, perquè ens fa desgraciats. De les deu principals exportacions dels EUA quatre són substàncies o conductes addictives. La més recent és l’addicció digital. I ara en la pandèmia oblidem una altra cosa.
Què ens aconsella?
Mascaretes, distància i higiene… I menjar sa. El virus ataca sobretot els més mal alimentats, els obesos i els diabètics.
Per què?
El menjar ultraprocessat estimula la secreció d’insulina i deprimeix el sistema immunològic; a més, els receptors de dopamina de cada cèl·lula, anomenats ACE2, són el punt on el virus injecta el seu ARN i infecta l’organisme. El menjar porqueria, entre altres efectes, inflama els teixits i així contribueix a una sobrereacció immunològica.
Doncs a menjar millor .
Una bona dieta no et fa immune al virus, però sí més resistent.
Què està investigant ara?
Soc endocrinòleg pediatre i em preocupa l’educació. Quan va arribar la pandèmia era a París amb una ajuda Fulbright al CRI ( Centre de Recherche Interdisciplinaire) per desenvolupar tècniques que permetin combatre l’addicció a les pantalles en els nens.
Són part del problema del plaer?
I poden ser la solució en el futur. I ara: si gestiona bé la seva dopamina i la seva serotonina, és a dir, les seves addiccions començant pel menjar, podrà viure més de 100 anys jugant a tennis fins al final.
Per què n’està tan segur?
L’altre projecte que tinc a París amb el neurocientífic i enginyer robòtic Philippe Gaussier és una versió robòtica del sistema límbic, el que gestiona les emocions. Que funciona.
Per a què serveix?
Ens permet explicar el que passa al cervell durant la depressió i l’addicció.
Té aplicacions?
Vull aplicar el model per combatre psicopatologies. És interessant que estiguem coordinant els nostres dos cervells i els d’un gran equip per crear un model de tots. I ja tenim conclusions amb aplicacions ara mateix.
Opinió d’en Jordi Évole arran de les filtracions, que no deixaven gaire ben parats uns dels artífexs a l’ombra del procés.
Martín Tognola (Martín Tognola)
Per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?”. Amb aquesta pregunta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives arrenca El fill del xofer , el llibre de Jordi Amat que ho petarà aquesta tardor-hivern. Una lectura perfecta en temps de confinament, perquè si no estiguéssim confinats potser ens agafaria per sortir al carrer a cremar contenidors després de descobrir la muntanya de fems en què es va sembrar i va créixer part de la Catalunya política i mediàtica actual.
“En el nostre país ningú mai diu la veritat”. No crec que sigui una cosa exclusiva ni de Catalunya ni d’ Espanya. Però posem un exemple recent d’aquí, l’operació Vólkhov o Voloh, que ni per als noms de les operacions policials no ens posem d’acord. Es buscava comprovar si hi havia hagut desviació de diners públics per finançar el procés. Que es vulgui investigar una presumpta trama de corrupció és una cosa que, d’entrada, ens hauria d’alegrar a tots excepte als investigats. El problema és quan gran part del material de la investigació que surt a la llum no té res a veure amb l’objectiu de la investigació. Es filtra amb objectius polítics, no judicials.
L’independentisme ha posat el crit al cel per aquestes filtracions, que no deixaven gaire ben parats un dels artífexs a l’ombra del procés, David Madí (algú a qui no ha votat ningú, però que es veu que mana molt), i una de les cares independentistes més populars i seguides a Catalunya, Pilar Rahola. Entenc el seu malestar. Però aquesta mena de filtracions són un modus operandi massa habitual en aquest país. El que passa és que quan els toca als altres, no només no se’n diu res sinó que s’hi suca pa. Trobaríem casos no gaire llunyans de líders independentistes fent safareig de converses privades filtrades a la premsa però que en aquells casos els beneficiaven.
D’altres opten per passar-se les converses per WhatsApp, gaudir-ne morbosament en la intimitat, però no fer-les públiques. Catalunya és un país petit i segons quines coses val més no remenar-les, que tots plegats tenim morts a l’armari, i a veure si després a l’estiu ens trobarem a l’ Empordà i no ens podrem ni mirar a la cara.
Jo sí que he escoltat alguna d’aquestes converses. I algunes de les coses que s’hi diuen em semblen rellevants, per molt malament que em sembli que s’hagin filtrat. És com si enxampes la teva parella en una infidelitat mirant-li el mòbil. Mal fet de mirar-li el mòbil, però és que t’estava posant les banyes. Què fas? Mires cap a una altra banda perquè la informació t’ha arribat de manera il·lícita?
He pensat en els polítics independentistes que fa tres anys que són a la presó. Amb el pas del temps, la barbaritat que aquests líders continuïn presos va agafant cada cop més envergadura. Què deuen pensar Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Jordi Cuixart (que ho han arriscat tot pel procés) quan Tatxo Benet, directiu d’una de les productores audiovisuals més grans del país ( Mediapro), truca a David Madí (que, que jo sàpiga, no té cap càrrec a la tele pública catalana), perquè desbloquegi l’emissió de vuit documentals sobre el procés, a 100.000 euros el documental (800.000), per programar-los abans de les eleccions a TV3?
I mentre escric això penso que potser faria bé de callar. Perquè jo també treballo en el món de l’audiovisual, i és difícil que, parlant d’això, TV3 em compri cap dels continguts que li ofereixi. Ni que el que escric agradi a un gegant com Mediapro, on a més hi tinc amics. Però començo a estar tip de tant silenci. De rebre lliçons de moral per part dels que s’han apropiat de paraules com democràcia i justícia , mentre es lucren a costa d’una il·lusió col·lectiva i la bona fe de centenars de milers de catalans.
Per cert, estaria molt bé abans de les eleccions un documental sobre l’eficàcia de l’últim Govern de la Generalitat. Trucaré a David Madí perquè ens posin les coses més fàcils.
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real. Expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania
Alain-G. Gagnon, professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec, a Mont-real, és un expert internacional en federalisme, autodeterminació i conflictes de sobirania. Aquesta setmana participa de forma telemàtica en les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans i Eusko Ikaskuntza, que després de dos anys de debat amb acadèmics internacionals han elaborat un codi de bones pràctiques per a la resolució de conflictes de sobirania. Sap molt bé del que es tracta, i estableix fàcilment sobretot les diferències entre Espanya i el Canadà.
Què és un conflicte de sobirania? Un conflicte de sobirania és, essencialment, un conflicte entre legitimitats: quin és el subjecte polític? El poble es pot trobar a nivell d’una comunitat autònoma, per exemple. El que passa és que, en la tradició espanyola, hi ha la idea que el poble és només aquells que viuen en el territori d’Espanya. Però hi ha altres tradicions. En la més continental, i sobretot la tradició helvètica —a la qual el Canadà s’adhereix habitualment—, és una multiplicitat de comunitats polítiques que permet a la sobirania expressar-se i al poble reclamar els seus drets.
El problema de partida d’Espanya és que no reconeix la multiplicitat de comunitats dins el seu territori. Exactament. El desafiament és de reconeixement. En el seu dia, l’Espanya del 78 va fer si més no un esforç per reconèixer les seves nacions històriques. Però ara, aquesta Espanya s’ha mostrat cada cop més reticent a reconéixer-les. Simplement les ha volgut integrar, fusionar-les amb la nació castellana. Suggereix que aquesta comunitat històrica s’hauria d’esborrar, hauria de desaparéixer en benefici de la nació “majoritària”. Hi ha un conflicte important, perquè és una qüestió de dignitat per a les nacions històriques. No poden acceptar esborrar-se.
Com es resol un conflicte de sobirania? És la gran qüestió. Cal molta maduresa política. El grup majoritari ha de demostrar més flexibilitat i obertura a les reivindicacions dels grups minoritaris. Si no, no estaríem a la barbàrie, però sí en una altra mena de cultura política, on els dominants simplement imposarien les regles del joc fora de la democràcia. La democràcia és el respecte de la diversitat de punts de vista, però també intentar donar una veu a cada comunitat. Una democràcia madura ha d’acceptar fins i tot que sigui qüestionada. En el cas d’Espanya, hi ha la sensació que encara no ha assolit aquesta maduresa. La necessitarà, si vol un futur prometedor.
És un afer intern d’Espanya, com s’acostuma a dir des de Madrid? És molt fàcil dir que és un problema intern d’Espanya. Però Espanya evoluciona en el si de les institucions europees i de les institucions internacionals. És cert que Europa sembla més aviat un club d’estats que es protegeixen l’un a l’altre els privilegis. Però Europa ha d’aixecar-se per sobre la melé i fer que les injustícies comeses a escala dels Estats siguin atenuades o resoltes.
Hi ha un dèficit a Europa pel que fa a la resolució d’aquesta mena de conflictes? Hi ha un dèficit a Europa, sí, però al mateix temps hi ha certes comunitats que estan més obertes que altres a aquests desafiaments. Bèlgica, per exemple, té una voluntat de reconéixer per davant de tot la seva diversitat; també al Regne Unit, malgrat que surti de la Unió Europea. Hi ha cultures més obertes i sensibles a la diversitat. N’hi ha altres que ho són molt menys, com Espanya o França. Hi ha una tradició borbònica molt reticent a reconéixer la diversitat nacional.
Quines lliçons podem extreure del cas quebequès? Malgrat les tensions que existeixen entre el Quebec i el govern central i de vegades amb les Primeres Nacions, hem establert grans principis a partir dels quals establir negociacions constitucionals. Primer, el principi democràtic, que està al cor de la qüestió. S’accepta que els membres de la federació puguin formular preguntes als seus ciutadans per revisar el funcionament de la federació. Això sembla ser impossible en el cas d’Espanya. Segon, el principi federal: que les comunitats polítiques poden afirmar-se, tenir relacions negociades i no imposades. Tercer, hi ha la idea que ha d’haver-hi un equilibri entre el constitucionalisme i l’estat de dret. No es basa tot en l’estat de dret, com passa a Espanya. El constitucionalisme inclou la idea del consentiment. I, finalment, el respecte del dret de les minories. No serveix la regla del més fort. El cas canadenc explica en part per què l’independentisme s’ha atenuat. Cap d’aquests principis pot anul·lar l’altre. Cal assumir-los tots i negociar de bona fe. En el cas d’Espanya, en canvi, la negociació de bona fe no ha estat present per part del govern central, que vol imposar les seves regles de joc.
La principal diferència entre Catalunya i el Quebec és l’actitud dels governs centrals d’Espanya i el Canadà Exacte. Hi ha una actitud molt diferent. No vol dir que el govern central del Canadà reaccioni sempre de bona fe i demostri sempre una gran empatia. També hi ha un torcebraç… Però no hi ha hagut una intervenció forçada. No tenim l’exèrcit o la policia a Mont-real.
Aquí tenim la justícia que ho enfanga tot, des de la condemna pel referèndum de l’1-O fins a la inhabilitació del president Quim Torra. Efectivament. Espanya té un llarg camí a recórrer per trobar la confiança dels catalans, dels bascos o fins i tot dels gallecs. Hi ha una feblesa sistèmica. Per adquirir de nou certa credibilitat, caldrà revisar les regles de joc imposades pel govern central.
Seria imaginable una reacció judicial com aquesta al Canadà? No crec que sigui imaginable aquest escenari a menys que hi hagués amenaces a la seguretat pública. En un clima de democràcia, d’obertura, la idea de fer votar el poble sobre el seu futur polític és vista de manera molt positiva. Per evitar justament les tensions. El dret a ser consultat és vist com un dret legítim al Canadà; fins i tot encoratjat. La Carta canadenca de drets i llibertats estableix que els estats membres poden consultar la seva població per establir relacions entre l’estat membre i el govern central sobre qüestions específiques.
Com veu la taula de diàleg bilateral establerta entre Espanya i Catalunya? No podem estar en contra d’una taula bilateral. Caldrà veure si dona fruits, però la idea de construir ponts entre Madrid i Barcelona és, com a mínim, intel·ligent. És més valent que el que hi havia fins ara. Ara falta veure què en surt, si només és per rebaixar les tensions. Cal gestos molt concrets. Per exemple, l’alliberament de les persones empresonades per defensar un referèndum.
Tres anys després del referèndum de l’1-O, què se’n pot extreure? Que hauríem de trobar una manera de constitucionalitzar el dret de consultar el poble. Només cal voluntat política. El govern espanyol hauria pogut autoritzar el referèndum, i no comprenc que no ho hagi fet. No es pot bloquejar una comunitat política. La imatge d’Espanya ja ha patit prou a nivell internacional. Cada cop és menys respectada.
Sense autodeterminació és possible una solució? El poble s’ha de poder expressar. I si el govern central no és capaç de respectar la decisió de les comunitats polítiques, caldrà pensar a escala europea.
Una nueva cepa del SARS-CoV-2 altera una proteína clave
Un criador de visones sostiene uno de los 17 millones de ejemplares de Dinamarca que serán sacrificados (Henning Bagger / AP)
El Gobierno danés anunció el miércoles que sacrificará a los 17 millones de visones que hay en las granjas del país para prevenir el contagio humano con una variante del coronavirus que podría ser más resistente contra futuras vacunas. Esta medida supone acabar con un sector económico entero, ya que Dinamarca es el principal productor mundial de pieles de visón, y la cría de este mustélido quedará paralizada durante varios años. ¿En qué evidencias se ha basado el Ejecutivo danés para tomar una decisión tan drástica?
Según el informe de valoración de riesgos del Statens Serum Institut (SSI) –el organismo danés que controla las enfermedades infecciosas–, pruebas de laboratorio han mostrado que una nueva cepa del SARS-CoV-2 tiene mutaciones en la llamada proteína de punta, la parte del virus que se adhiere e infecta las células humanas. Las vacunas que se están desarrollando se basan en inducir una respuesta inmunológica contra estas proteínas, por lo que esta nueva variante, al alterar esta proteína clave, podría poner en riesgo la efectividad de las vacunas.
“Durante el proceso de transmisión –primero de humanos a visiones, luego entre animales, y finalmente de visones a humanos– algunas de las cepas han mutado alterando la proteína de punta hasta un nivel que no podemos asegurar que una futura vacuna funcione”, explica a La Vanguardia el virólogo Hans Jørn Kolmos, profesor de la Syddansk Universitet. Según Kolmos, se ha demostrado que los mustélidos son muy susceptibles a este virus porque tienen el mismo tipo de moléculas que los humanos en el tracto respiratorio.
El conocimiento de las autoridades danesas sobre la introducción y las consecuencias de la infección entre visones y humanos se basa principalmente en datos de una parte concreta del país, el norte de la península de Jutlandia, que es donde se concentra el mayor número de granjas de visones. Desde junio se han detectado visones infectados con el virus de Covid-19 en 207 granjas danesas, con una propagación especialmente intensa desde agosto, pese a los esfuerzos de las autoridades para frenarla. Al mismo tiempo, se ha registrado una incidencia creciente entre los ciudadanos de esta región, donde el SSI calcula que aproximadamente la mitad de los contagios se debe a una variante de los visones. Además, no se han encontrado estas variantes en otras zonas del país. Así, el organismo ve probada una “sólida conexión geográfica y temporal” entre las infecciones en las explotaciones y la incidencia entre humanos, y considera que mantener la producción de visones supondría un riesgo para la salud pública.
Las autoridades danesas están preocupadas por una variante específica con varias alteraciones en la proteína de punta, que se ha detectado en 12 personas. Según el SSI, los estudios preliminares sugieren que este virus muestra una menor sensibilidad a los anticuerpos y no se inactiva en la misma medida que en personas infectadas con otras variantes del SARS-CoV-2 no relacionadas con los visones.
“Existe el riesgo de que estas mutaciones empiecen una nueva pandemia paralela a la actual. Nos iríamos deshaciendo del virus tradicional de la Covid-19 con las vacunas, pero se generaría un espacio para la selección de estas variantes que luego se extenderían”, dice Kolmos, que alerta de que Dinamarca podría convertirse en el “nuevo Wuhan”. “No es ninguna exageración. Por este motivo el Gobierno ha reaccionado tan drásticamente”, afirma.
gutta cavat lapidem 