Minerals de sang a l’era 2.0: les entranyes de la tecnologia digital

Barcelona, capital mundial dels mòbils que amaguen al seu interior violència, guerra i destrucció

La mina d'or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s'explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L'extracció funciona sota la mira dels fusells rebels.
La mina d’or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s’explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L’extracció funciona sota la mira dels fusells rebels. / GEMMA PARELLADA

Minerals, que surten de la guerra, travessen quilòmetres i capes digitals, sigil·losament, i arriben a la nostra tauleta de nit, sense que siguem conscients del que tenen al darrere. La gran paradoxa del món hiperenllaçat d’avui és que els aparells intel·ligents que fan possibles les connexions gairebé permanents no ens connecten al Congo, l’indret que conté el secret del seu funcionament.

Els  minerals o recursos de conflicte –sobre els quals hi ha una campanya internacional– són aquells que surten de zones on es disputa una guerra. Les seves vendes no només financen les milícies i exèrcits, sinó que mantenen viu el conflicte.

Viatge al punt zero de la tecnologia (TV3) from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

Barcelona: la gran cita a cegues amb els minerals de sang. from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

A finals dels anys 90, van ser els ‘diamants de sang’ de Sierra Leone i Angola, els que, per primera vegada, van cridar l’atenció de l’opinió pública. Els ‘ minerals de sang’ de la nostra era 2.0 són, en canvi, quatre minerals que surten del Congo i que són imprescindibles perquè funcionin ordinadors, tauletes i telèfons mòbils –a més de bombes o aparells mèdics–.

Reserves de coltan al món. / ARA
Reserves de coltan al món. / ARA

Són el tàntal, l’estany, el wolframi (les anomenades 3T) i l’or. Tots s’extreuen de l’est del Congo i els ingressos que donen s’injecten a la pitjor guerra del planeta. El rei dels ‘minerals de sang’, el sultà de les tecnologies, i el rei del Congo, és el tàntal (que s’extreu del coltan).

Les propietats úniques d’aquest mineral rar l’han convertit en estratègic, el més valuós de la nostra era, i el Congo, que té al seu sòl el 80% de les reserves mundials, està pagant un preu brutal per les pressions de la geoestratègia: 5 milions de morts. 15 anys de guerra. I cap perspectiva de pau.

L’equació és senzilla: sense el Congo no hi ha mòbils. Però entre les allaus de piulades, ‘posts’ i ‘hashtags’ és rar (com el tàntal), trobar-hi el Congo. D’una tomba de 5 milions de morts surten aquests aparells que, a tots, ens envolten cada dia.

‘Diamants de sang’: de DiCaprio a la República Centreafricana (RCA)

El mirall dibuixa tant les arrugues que es resisteixen al maquillatge com els diamants que espurnegen penjats. La clienta, a una polida joieria d’un carrer noble de Barcelona, no sap on cau la República Centreafricana. És lluny. A l’Àfrica. A molts quilòmetres i més mons de distància. L’or fos en anells i agulles es mira també els clients. Els de la República Centreafricana són entre els millors diamants del món. Estan encara mig embargats, però no han deixat de circular. Si parlessin, les pedres s’explicarien les seves trifulgues, els seus llargs viatges.

L’Ibrahim passeja la seva corpulència dins un bubú blau marí. Els vidres escapçats col·locats sobre el mur de fang no el protegiran de les bales que ens van encerclant. Potser sí els milicians que s’asseuen a la porta.

La RCA té una esplèndida selva tropical, malària de la més cruel i, si la ressegueixes, et duu fins al desert. És al cor de l’Àfrica i, des de fa pocs anys hi batega fort un nou i sagnant conflicte. Matxets, amputacions, masses de cadàvers. Té pinzellades de Ruanda, escenes del Congo i ha tornat a accionar l’alerta roja dels ‘diamants de sang’. És el relleu de Sierra Leone –allà on se situa la pel·lícula que porta la problemàtica a la gran pantalla, amb un DiCaprio transformat en mercenari sud-africà–. L’Ibrahim és un dels grans diamanters del país. Els líders rebels li sopen a casa. Ens coneixem el mes de maig del 2014, a la ciutat vermella de Bambari, quan fa exactament un any que han embargat els diamants a la República Centreafricana.

De buscar pedres brutes, a vestir pedres precioses

La República Centreafricana depèn dels diamants. Abans de l’inici de la guerra, el 50% dels ingressos de les exportacions tenia segell de diamant. I un quart de la població en viu. El maig del 2013 –dos mesos després que enderroquin al president– la RCA és suspesa del procés de Kimberly, el sistema de certificació que distingeix els diamants nets de conflicte, però, independentment de papers i certificats, el flux no s’atura. Passa de comerç a contraban.

L’ONU calcula que durant els 18 primers mesos que segueixen a la prohibició, 140.000 quirats surten il·legalment del país: 24 milions de dòlars. Diners que van per la via directa a les milícies, que són matances. La guerra deixa el país dividit en dos: a l’oest, els guerres Antibalaka. A l’est, els ex-Séléka. A ambdues bandes hi ha diamants.

Quan el país comença a esberlar-se la premsa internacional ho descriu com una rebel·lió de la població musulmana. Els centreafricans en diuen la “revolta dels diamanters”.

“Ja no m’hi dedico”, em diu l’Ibrahim. “El perquè d’aquesta guerra són els recursos, com sempre al nostre continent. ¿Què et penses que hi fan aquí els francesos?

França ordena una intervenció militar a la República Centreafricana hores abans que mori Nelson Mandela, a l’hivern europeu del 2013. “¿Qui es creu encara que han vingut a protegir-nos?”, diu l’Ibrahim. A la mesquita de Bambari, els joves, arcs i matxets a punt, tampoc se’n fien de les tropes gales. “Han pres partit”, diu el seu portaveu, “ens defensarem per nosaltres mateixos”. Hores després, quan comença a tronar la violència, els bàndols són dos: militars francesos i joves musulmans.

L’amfiteatre d’or no està embargat

Ara els diamants centreafricans tornen a ser al mercat legal. Però no tots. Kimberly ha aixecat parcialment l’embargament: només per als que provenen de l’oest.

Tampoc estan prohibides totes les matèries. L’amfiteatre brillant de Ndassima és la mina d’or més gran del país. El primer control rebel que envolta el gran forat, cavat artesanalment a cop de pic i pala, és a l’antiga seu d’una empresa estrangera. L’or no l’han prohibit. El soldat que ens assignen per a la visita té el timbre agut dels que no han canviat la veu. Deixa l’arma a la garita de l’entrada i s’endú només una corda i uns auriculars sense fil. La música el transporta a Bollywood.

Mandela, Noemi Campbell i unes “petites pedres brutes”

Any 1997, sopar de gala a la bella Ciutat del Cap. L’amfitrió és Nelson Mandela.  Entre els cèlebres convidats hi ha la model Noemi Campbell i l’expresident liberià, Charles Taylor –actualment condemnat per de crims de guerra comesos a Sierra Leone–. Taylor, a més de reclutar menors i cometre violacions diverses, canviava diamants per armes.

Després de la gala, Campbell dorm –segons declara a la justícia– quan dos homes truquen a la porta. “Un regal per a vostè”. Eren “unes pedres brutes”, descriu Campbell: diamants procedents de Taylor, de Sierra Leone, que finalment, acaben al Fons per als Infants Nelson Mandela.    

https://www.ara.cat/internacional/Minerals-sang-lera_0_1734426638.html#comments

Per saber-ne més

https://www.ara.cat/internacional/Lexplotacio-infantil-informe-dAmnistia-Internacional_0_1507049413.html

https://www.ara.cat/internacional/persones-guerres-poblacio-lHospitalet-Badalona_0_1919808111.html

https://www.ara.cat/suplements/planeta/mineral-llauna-tomaquet_0_1467453257.html

La vicepresidenta Ribera, les comissions del rei Joan Carles I i la «gamma alta de l’èxit»”

“Espòiler: s’imposarà no encendre el llums de l’habitació com fins ara, perquè Joan Carles de Borbó obria mercats a empreses espanyoles que es beneficiaven de les seves gestions”

L'anàlisi d'Antoni Bassas: La vicepresidenta Ribera, les comissions del rei Joan Carles I i la «gamma alta de l'èxit»

https://www.ara.cat/analisi/analisi-Antoni-Bassas-Ribera-comissions-rei-joan-carles-cercas-coronavirus-covid-19_0_2447155337.html#

El govern espanyol continua sense saber com comunicar enmig de la crisi. Ahir, a El País, van entrevistar la vicepresidenta quarta, Teresa Ribera, i ja veuen vostès el titular: “España está en la gama alta de éxito, otros han recomendado beber lejía”. L’afirmació és tan poc congruent amb la realitat que el mateix periodista li pregunta: “Si Espanya va reaccionar abans, ¿per què tenim més morts per habitants que ningú?”

La resposta és una excusa, que ara sí que s’ha vist que el virus ja era a Madrid i a altres lloc al febrer.

Entenc que el govern espanyol se sent atacat per tothom, però Espanya és el país del món amb més casos de covid-19 per milió d’habitants i el segon país del món en morts per cada milió d’habitants. Això és “estar en la gama alta del éxito”?

Sembla que sí, perquè li pregunten per què Portugal té unes dades tan bones i contesta: “Portugal va parar abans. [El virus] venia de l’est i ells estan una mica més a l’oest”. Com diu avui l’Àlex Gutiérrez, venen ganes de sortir fugint cap a l’oest o cap on sigui.

https://www.ara.cat/analisi/analisi-Antoni-Bassas-Ribera-comissions-rei-joan-carles-cercas-coronavirus-covid-19_0_2447155337.html

El Papa emèrit compara el matrimoni homosexual amb “l’Anticrist”

Benet XVI es queixa en una biografia autoritzada que teòlegs alemanys el volen fer callar

El papa Benet XVI, en una imatge d'arxiu / Franco Origlia / GETTY IMAGES

El papa emèrit, Benet XVI, carrega un altre cop contra el matrimoni entre persones del mateix sexe i l’equipara amb “l’Anticrist”. Conegut per les seves posicions ultraconservadores, Josep Ratzinger es queixa en una biografia autoritzada que es publica aquest dilluns a Alemanya que qualsevol persona que es mostri contrària a les unions homosexuals, l’avortament o les tècniques de reproducció assistides queda assenyalada. L’alemany Joseph Ratzinger, de 93 anys i que viu en un retir daurat després que el 2013 va renunciar al papat, s’inclou en aquest grup i critica que “fa cent anys a tothom li hauria semblat absurd parlar de matrimoni homosexual” i en canvi ara els que el critiquen pateixen una “excomunió social”.

Aprofundint en les  posicions ultraconservadores amb què va impregnar l’esperit del seu papat, a Ratzinger se l’acusa de voler boicotejar la tímida modernització del Vaticà que ha engegat el seu successor, l’argentí Francesc I. Per contra, el Papa emèrit assegura que tots dos mantenen una bona relació i aprofita les més de mil pàgines del llibre per passar comptes amb els seus detractors, el gruix dels quals són teòlegs de la seva Alemanya natal que li retreuen els seus comentaris sobre l’islam i les qüestions socials.

Així, Ratzinger es presenta com a víctima d’una “deformació malintencionada de la realitat” i assegura que els seus detractors s’esforcen a fer-lo “callar”. I posa com a exemple les reaccions que hi va haver a un article seu el 2018 a la revista Comunnio, sobre les relacions entre el cristianisme i el judaisme. “Prefereixo no analitzar les raons per les quals es vol silenciar la meva veu”, diu.

Segons Benet XVI, l’autèntica amenaça per a l’Església prové d’“una dictadura mundial d’ideologies aparentment humanistes”. L’autor del llibre, que també es publicarà en castellà, és Peter Seewald, un defensor de Ratinger que assegura que la imatge com a líder ultraconservador i reaccionari del Papa emèrit es deu en bona mesura a les “calúmnies” d’un dels seus principals crítics, el teòleg ecumènic alemany Hans Küng.

Al febrer Ratzinger va estar immers en una polèmica al Vaticà quan el seu secretari particular va ser apartat de l’entorn de Francesc I després de l’aparició d’un llibre signat pel papa emèrit i el cardenal guineà ultraconservador Robert Sarah en què defensaven el celibat dels sacerdots poc abans que l’actual Papa fes públic el seu posicionament sobre la qüestió. L’alemany finalment va decidir eliminar el seu nom d’alguns capítols de l’obra.

https://www.ara.cat/internacional/papa-emerit-joseph-ratzinger-benet-xvi-qualifica-matrimoni-homosexual-anticrist-queixa-detractors-volen-fer-callar-vatica_0_2447155390.html#comments

Rufián parlant de Churchill

Churchill, arma verbal contra el coronavirus

… de cop i volta deixes de suposar, d’imaginar, de preveure, el gust que té una poma i passes a tenir l’evidència del gust d’aquella poma …

… abans de jutjar primer has de saber. I que per aprendre primer has de ser valent. Prou valent per sortir de tu, per deixar la teva vanitat, has d’estar disposat a deixar de pensar en tu per pensar en una cosa que és fora de tu. Has de deixar voler seduir per gosar deixar-te seduir, amb totes les conseqüències. És per aquest motiu que els vells filòsofs grecs parlaven de l’amor com a única forma de coneixement.

Las mejores frases de Sir Winston Churchill — La Mente es Maravillosa

Churchill els agrada a tots els polítics siguin del signe que siguin perquè és la figura del guanyador, de l’heroi de la nació, perquè és reverenciat com poques figures per l’opinió pública.

Arriba un moment en què els polítics que avui patim ja no el veuen ni temerari com fou, ni tempestuós ni poc equilibrat, politoxicòman, masclista, agressiu, físicament millorable i pintor mediocre. Oblidant que un gran home també té grans inconvenients i que aquesta competitivitat per aconseguir reconeixement social gràcies a la propaganda política és un dels grans errors de la nostra societat devorada per la mala consciència, tan hipòcrita i tan puritana, tan falsa com un discurs d’Ada Colau, la reina del maniqueisme i de la farsa política.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/diari-revolta-jordi-galves-rufian-parlant-churchill_497271_102.html

Els quatre reptes ètics de la intel·ligència artificial

En sectors com l’industrial, el de transports, de la salut o les finances, la presència de la intel·ligència artificial creixerà a un ritme molt àgil els anys vinents. Ho conclou l’empresa de robòtica col·laborativa i estructures intel·ligents Airtificial, que calcula que el 2025 el mercat de la intel·ligència artificial (IA) arribarà a 52.700 milions d’euros, 9 vegades més del que avui s’inverteix en aquest sector, en què es mouen gairebé 6.000 milions d’euros. Aquest augment progressiu de l’ús de la intel·ligència artificial ha portat la Comissió Europea a reunir 52 experts independents per a debatre unes directrius ètiques que caldrà seguir en el desenvolupament i l’ús de la intel·ligència artificial.

I és que aquesta nova forma de coneixement pot presentar conflictes als quals els experts pensen que la societat s’ha d’anticipar. «Tot descobriment, nova creació o nova capacitat que desenvolupem per a generar un nou poder o una nova possibilitat de fer les coses comporten la pregunta de qui en farà ús i quina direcció els volem donar, perquè tot es pot emprar per a generar benestar o per a destruir», explica Miquel Seguró Mendlewicz, professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Per això es considera necessària una reflexió ètica sobre la intel·ligència que es plantegi preguntes com «què és la intel·ligència, què és artificial, qui fa aquest artifici, per què, per a què, si l’objectiu és generar més justícia social i més benestar o generar una competència neocapitalista per a veure qui es desenvolupa més bé per mitjà de les capacitats que aquesta intel·ligència pot oferir, si és per al bé públic i, per tant, quedarà en mans de l’estat o no… L’ètica de la intel·ligència artificial es queda, més que en la resposta, en la pregunta. Des de la filosofia hem d’eixamplar l’espai de la pregunta», assenyala el professor expert en filosofia política i ètica, que considera que els principals reptes per a l’ètica de la intel·ligència artificial es poden resumir en quatre:

  1. La intel·ligència artificial no és neutral, respon a uns interessos i a uns usos, i són aquests els que cal definir per a concretar en quina direcció van.
  2. Darrere de qualsevol tipus d’artifici que es generi hi ha la responsabilitat humana, i, per tant, també darrere de la idea d’intel·ligència artificial, aquesta responsabilitat no és ineludible.
  3. La idea d’intel·ligència, per un pòsit positivista i neopositivista, s’ha reduït col·loquialment a la capacitat de càlcul, de racionalitzar, de dur a terme operacions de precisió, i s’ha deixat fora d’aquesta noció altres possibilitats que tenen més a veure amb les humanitats, l’art, etc. Però d’intel·ligències n’hi ha moltes: caldria definir quin tipus d’intel·ligències volem generar.
  4. Cal concretar l’ús polític que es farà d’aquesta intel·ligència i qui vigilarà que es faci de manera equitativa.

Controlar el que és incontrolable

L’atracció que el desenvolupament de la intel·ligència artificial exerceix en la societat ha portat els experts a preguntar-se què és el que ens la fa tan fascinant. I la resposta sembla apuntar a l’anhel de control. Com explica Miquel Seguró, hi ha la il·lusió que per mitjà de la intel·ligència artificial «tindrem més control de les nostres vides i dels problemes que les nostres vides contenen. Però això és només una cara de l’experiència, perquè hi ha abraçades, somriures, silencis… que no hi ha manera de programar ni de predir, ja que depenen del context i d’unes habilitats que no són simplement quantitatives, sinó que exigeixen un desenvolupament personal, una audàcia personal i assumir la capacitat d’errar», assenyala.

Evitar les discriminacions

De fet, el control total no sembla possible. La intel·ligència artificial fa servir algoritmes per a extreure conclusions i prendre decisions. I tot aquest procés utilitza dades que, de vegades, poden ser discriminatòries. Va ser el que va passar amb l’algoritme Compas, creat per ajudar els jutges dels Estats Units a decidir sobre la llibertat provisional. Després de les primeres proves es va concloure que es tractava d’un algoritme racista perquè feia servir dades de departaments policials en què la majoria dels detinguts eren negres, de manera que l’algoritme va establir que el risc de ser criminal era més elevat entre aquestes persones.

Un col·lectiu amb moltes probabilitats de ser discriminat en els programes d’intel·ligència artificial és el de la gent gran, que corre el risc de ser invisibilitzada. Com expliquen les investigadores de la UOC Andrea Rosales i Mireia Fernández Ardèvol, expertes en persones grans i TIC, els sistemes d’intel·ligència artificial utilitzats per a recollir i analitzar dades sovint s’obliden d’aquest col·lectiu. «Quan s’investiguen els usos dels espais públics d’una ciutat, s’analitzen les dades dels mòbils que tenen el wifi activat: des del temps que les persones destinen a travessar un carrer per un semàfor fins al temps que necessiten per a pujar les escales de metro. Però en l’anàlisi d’aquests estudis no es tenen en compte minories que o bé no tenen wifi al mòbil o bé, si en tenen, el porten sempre desactivat», assenyalen com a exemple de les possibles discriminacions que es poden cometre en l’ús de la intel·ligència artificial.

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2019/296-reptes-etics-intelligencia-artificial.html

La importancia de la carga viral en la transmisión, gravedad y pronóstico de la COVID-19

Hace tres meses, nadie sabía que existía el coronavirus. Hoy el número de muertes por la enfermedad del coronavirus 2019 (COVID-19) asciende a 3.600 en España sin haber alcanzado su pico de infectados, y superando a las de China. En un post anterior en este blog, publicado el 14 de marzo, se mostraban los datos que afirmaban que el coronavirus-2 del síndrome respiratorio agudo grave (SARS-CoV-2) podría ser peor que una simple gripe estacional. En otro post publicado el 16 de marzo, se explicaba que el 86% las infecciones eran indocumentadas, y se resaltaba la importancia de realizar la prueba del coronavirus en pacientes sin síntomas, según un trabajo publicado en la revista Science. Con esta recopilación de datos a día de hoy, se puede afirmar que existe un rápido contagio de la COVID-19, incluso si el paciente transmisor padece una sintomatología leve o es asintomático, y esta es una de las razones por las que se considera un serio problema controlar esta pandemia.

¿Por qué es tan necesario un cribado viral masivo? Los pacientes con COVID-19 grave tienden a tener una carga viral alta y un largo período de eliminación del virus. Y esto último es nuevo e importante. Puesto que la carga viral en las muestras nasales de sujetos sintomáticos y asintomáticos no fue estadísticamente diferente, ello nos indica que el virus está difundiéndose rápidamente entre infectados sin síntomas. Así pues, el control riguroso de la infección y el uso temprano de potentes agentes antivirales, solos o en combinación, para individuos de alto riesgo resultaría esencial. El ensayo serológico puede complementar RT-qPCR para el diagnóstico que sería recomendado.

https://www.investigacionyciencia.es/blogs/psicologia-y-neurociencia/95/posts/la-importancia-de-la-carga-viral-en-la-transmisin-gravedad-y-pronstico-de-la-covid-19-18489

El xantatge emocional

La manipulació de la culpa

Ens sentim culpables a vegades per no saber fer les coses tan bé com voldríem o per decebre a algú a qui estimem o admirem?

Què hi ha tant poderós que origina aquest sentiment de culpa que ens rossega de tant en tant?

Hem pensat mai quines emocions i sentiments es mouen a dins nostre quan ens sentim culpables d’alguna cosa? Sobretot quan és d’una cosa que no hem fet, o dubtem d’haver fet?

Fàcilment identifiquem si ens sentim culpables per alguna cosa de la que som responsables, però què passa quan sabem que no ho som i ho acabem dubtant perquè algú important per nosaltres ens fa dipositaris d’una responsabilitat que no sentim nostra?

El xantatge emocional no és res més que la manipulació d’aquest sentiment per part d’algú que està disposat a treure’n benefici, conscient o inconscientment.

Es tracta de buscar la víctima propiciatòria i clavar-li les dents…,el problema és que sovint les dents no es veuen, ni tampoc la mossegada, i és difícil afrontar una cosa quan no se sap si està passant.

https://www.nuriagou.com/ca/blog/el-xantatge-emocional

Ho tornarem a fer, però com?

Concedit el permís per sortir de presó a Sànchez i Cuixart | betevé

La lluita per les llibertats no s’acaba mai, …

La lluita per les llibertats no s’acaba mai, ni aquí ni a la Xina Popular. Mobilitzar-se contra la injustícia, contra l’atropellament de drets fonamentals, contra la discriminació, contra l’explotació és un dret que algunes persones heroicament compromeses s’ho prenen com una obligació.

Fins ara, la causa sobiranista catalana s’havia especialitzat en manifestacions i protestes multitudinàries.

Tanmateix, la “nova normalitat” que ens trobarem quan la pandèmia s’apaivagui ens obligarà a mantenir el distanciament social, així que l’exercici dels drets de reunió i manifestació es veuran, de fet ja es veuen, alterats.

I amb una taxa d’atur superior al 20% i la desaparició de milers de petites i mitjanes empreses, les desigualtats portaran inexorablement a un esclat social.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-tornarem-fer-com_496629_102.html

Matar la Vaca. Conte FILOSÒFIC.

Solución al acertijo: Qué da la vaca cuándo está flaca? | Toluna

Este cuento filosófico trata de hacer consciente la zona de comodidad a la que estamos aferrados, promoviendo que seamos capaces de salir de ella de forma proactiva para construir una vida más plena.

Cuenta una historia que un joven discípulo vivía atormentado por no entender por qué la mayoría de personas se conformaba a padecer una vida de escasez y mediocridad. Al ver que aquella inquietud no se disipaba, su anciano y sabio maestro finalmente decidió ayudarle. Le pidió que le acompañara a visitar a una familia de amigos suyos que vivía en el campo. “Tengo que entregarles una caja muy importante. Además, te sentará muy bien salir de la ciudad y respirar aire fresco”, concluyó.

Tras varias horas de viaje, el joven comprobó con asombro que habían llegado a uno de los lugares más pobres y desolados de aquella provincia. De hecho, la familia de amigos de su maestro vivía en una casucha que estaba tan hecha polvo que parecía a punto de derrumbarse. En el terreno de alrededor se acumulaban todo tipo de escombros y de basura, los cuales emanaban un olor fétido y nauseabundo. Y no sólo eso: el techo tenía agujeros por donde se filtraba el agua, generando numerosas goteras.

Lo que más impactó al joven discípulo fue que en aquella inhóspita barraca de apenas 10 metros cuadrados vivían ocho personas: el padre, la madre, cuatro hijos y dos abuelos. Todos ellos vestían con ropa vieja y sucia. Y transmitían un halo de profunda resignación y tristeza. Realmente malvivían en un estado de profunda miseria. Lo único que esta familia poseía era una vaca famélica, la cual les proveía semanalmente de leche con muy poco valor nutricional. Este animal era lo único que les separaba de la quiebra total.

El anciano y el joven acamparon junto a la casucha y pasaron ahí la noche como pudieron. A la mañana siguiente, se levantaron muy temprano y sin despertar a ningún miembro de aquella familia, el sabio dejó la caja bajo unos matorrales plagados de desperdicios antes de emprender el viaje de vuelta. Y justo cuando estaban pasando por delante de la vaca, el maestro sacó una daga y degolló al pobre animal ante la incrédula mirada de su discípulo. “Pero, ¿qué has hecho? ¿Por qué le has arrebatado a esta familia su única posesión?”, le preguntó escandalizado.

Haciendo caso omiso a los interrogantes del joven, el anciano se dispuso a continuar la marcha. El asesinato de la vaca conmovió profundamente al joven. Estuvo varias semanas sin pegar ojo por las noches. La preocupación y la angustia le carcomían, impidiéndole conciliar el sueño. Por mucho que fueran pasando los meses, no podía dejar de pensar en que su maestro había condenado a aquella familia a morir de hambre. Y a pesar de insistirle a su maestro por qué lo había hecho, éste se negaba a responderle.

Un año más tarde y viendo que aquel joven era incapaz de olvidar lo sucedido, el anciano finalmente accedió a su petición de regresar al pueblo donde vivía aquella familia. Y nada más llegar, el discípulo se temió lo peor al constatar que la casucha había desaparecido. En su lugar, ahora había una vivienda nueva, de 100 metros cuadrados, mucho más grande y confortable. El terreno de alrededor estaba muy bien cuidado. Había una zona llena de plantas y flores de diferentes colores. Y otra, en la que habían plantado diferentes vegetales, legumbres y hortalizas. El techo era de piedra, realmente hermoso.

Era obvio que la muerte de la vaca había sido un golpe demasiado duro para aquella familia, quienes seguramente habían tenido que abandonar aquel lugar. “¿Adónde habrán ido a parar? ¿Qué habrá sucedido con todos ellos?”, pensaba atormentado el joven para sus adentros. Mientras, el maestro llamó al timbre y enseguida alguien se acercó para abrirles la puerta. Se trataba de un hombre elegante y con aspecto saludable. El joven no podía creérselo: era el padre de la familia que un año atrás había conocido en condiciones de completa miseria.

Una vez dentro de la casa, el discípulo observó fascinado como aquel lugar estaba en perfecto estado, muy limpio y ordenado. Los 10 miembros seguían vivos y se les sentía rebosantes de alegría y vitalidad. Y el joven, totalmente perplejo y anonadado, les preguntó: “¿Qué ha ocurrido durante este año para que haya cambiado tanto vuestra situación de vida?”.

El hombre les explicó que justo coincidiendo con el día de su partida, algún maleante envidioso había degollado salvajemente a su vaca. Y que su primera reacción ante la muerte de aquel animal había sido la impotencia, el pánico y la desesperación. Principalmente porque la vaca había sido, durante muchos años, su única fuente de sustento.

Poco después de aquel trágico día, continuó relatando el hombre, decidieron que tenían que espabilarse para poder sobrevivir y prosperar. Fue entonces cuando decidieron limpiar el terreno que rodeaba la casucha, encontrando una caja llena de semillas debajo de unos matorrales llenos de desperdicios. Por lo visto eran de diferentes vegetales, legumbres y hortalizas. También habían semillas de distintas plantas y flores. Así que decidieron trabajar y sembrar la tierra, produciendo sus propios alimentos.

Enseguida comprobaron que aquel terreno era muy fértil. También descubrieron a él se le daba bastante bien la agricultura y que a su mujer le encantaba la jardinería. Pronto empezaron a vender el excedente de alimentos en el mercado del pueblo, así como los ramos de flores a la floristería local. Con el dinero que fueron amasando compraron más semillas, hasta que tuvieron el suficiente para montar su propio puesto de verduras y su propia floristería. De ese modo es como finalmente pudieron construir una nueva casa, comprar ropa nueva para todos y disfrutar de una nueva vida mucho más satisfactoria.

El maestro, quien había permanecido en silencio, prestando atención al fascinante relato del hombre, se acercó a su discípulo y en voz muy baja le preguntó: “¿Tú crees que si esta familia aún tuviese su vaca, estaría hoy donde ahora se encuentra? ¿Realmente crees que se hubieran espabilado si aquel animal siguiera vivo?” Y el joven, reflexivo, le contestó: “Lo más probable es que no”.

Y el anciano, mirándole fijamente a los ojos, añadió: “Aquella vaca, además de ser la única posesión de esta familia, también era la cadena que los mantenía atados a una existencia de miseria y mediocridad. Al verse despojados súbitamente de la falsa seguridad que les proveía su vaca, no les quedó más remedio que tomar la determinación de salir de su zona de comodidad y reinventarse. Lo que al principio percibieron como un gran conflicto y una gran adversidad, resultó ser su gran oportunidad para prosperar y crear una vida mucho más plena.”

Qué es el Corredor Seco y por qué está ligado a la pobreza extrema ...

Design a site like this with WordPress.com
Get started